Arxiu | Cinema RSS feed for this section

Les Nits de Cinema Oriental

No sé si n’havia parlat mai, per aquí…

Els últims set anys a Vic s’han celebrat les Nits de Cinema Oriental, a les quals he tingut l’orgull de col·laborar (ajudant als organitzadors quan feia falta) en més d’una ocasió. Enguany hi tornem! I s’ha muntat una graella molt potent (de debò, que algunes perles ja les vaig veure al festival de cinema d’Udine d’enguany). MOLT recomanable, si correu per Vic aquests dies.

I avui arrenquem amb un sopar xinès!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Remasterització d'una portada

Per a un amic que enyorava la infància…

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Sobre Sitges’09 – Fotos fetes

Tenia un munt de fotos a penjar, però l’imageshack fa el ximple, o sigui que he muntat un recull enorme però selectiu (compte, que trigarà a carregar-se). Espero que es vegi bé…
😉

Recull Sitges'09

I ara ja podem comptar els segons que falten pel Sitges 2010! Ains…

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Sobre Sitges'09 – Pel·lis vistes

Cartells 1997-2009Un any més al Festival… M’he estat mirant els cartells (a la dreta, il·lustrant l’article) i ja és el tretzè (13!) any que vaig al Festival Internacional de Cinema de Catalunya de Sitges! Ostres. Com sempre, un plaer, tot i que encara ha d’arribar el dia que hi vagi amb les despeses pagades!
😉
Grans companyies (alguns amb canalla i tot), bones estones i moments memorables… I pel·lícules. Repasso el que hi he vist, així per sobre i per deixar-me’n constància (a mi mateix):

Dia 1 (d’octubre)
Arg! M’ho perdo tot, perquè encara no podia anar-hi (coses de feina, que resulta que ens fan seguir horaris i demanar vacances amb temps i coses així). Tot i que hi passen coses com el documental BEST WORST MOVIE, la gran ALIEN (d’aniversari) i l’exitosa REC 2… (Recuperaré el que pugui properament…)

Dia 2 (d’octubre)
Passen coses com LA TARONJA MECÀNICA (gran!) o YATTERMAN (quines ganes de recuperar-la, aquesta!), però per horaris toca anar a…

THIRST
Park Chan-wook de nou, bentornat de trilogies de venjances i històries de robots de manicomi. Ara amb vampirs, una història massa llarga que intenta explotar totes les possibilitats del tema, amb uns personatges increïbles, partint del principal (un predicador infectat pel vampirisme). Grans moments però excés de metratge (una pega que afecta el 90% dels continguts d’enguany).

Dia 3 (d’octubre)

HAEUNDAE
Una de tifons i tsunamis. Grandiosa. Pel·li de catàstrofes amb repartiment coral que aconsegueix emocionar, distreure i intrigar amb un potent embolcall d’acció. Tall clàssic per un espectacle asiàtic.

OBLIVION ISLAND: HARUKA AND THE MAGIC MIRROR
Dibuixos animats per ordinador vinguts del Japó. Personatges un xic encarcatars per una història hereva de El viatge de Chihiro i similars. El millor és com aconsegueixen recrear el frenetisme i el caos de les seqüències d’acció i persecucions més típiques d’en Miyazaki amb els ordinadors. (Vaja, que estan aconseguint productes de qualitat fets per ordinador al nivell de les produccions artesanals en 2D, i fins ara això no era així… A poc a poc, vaja.)

THE COUNTESS
Juli Delpy dirigeix i protagonitza la història inspirada en el cas real d’una comtessa que intentava mantenir-se jove amb la sang de donzelles verges. Intrigues polítiques, narcisisme i Daniel Brühl per una pel·li molt potent, de tall clàssic i fosc. Terror gòtic que no acaba d’abandonar el romanticisme i tot i alguns punts de sang i fetge tampoc acaba endinsant-se més del que podria en aquest terreny més rogenc…

KYNODONTAS – DOGTOOTH
Un home i la seva dona viuen mantenint aïllats de la societat els seus fills adolescents. Hormones alterades, comportaments esbiaxats i avions en miniatura formen part d’un plat fort del Festival (tothom ens deia que s’havia de veure). Realment té conceptes increïbles i dignes d’estudi i aprofundiment, i tot i el punt de partida aconsegueixen evitar caure en tòpics i excessos gratuïts tot i algunes escenes amb cops d’efecte brutals.

SORORITY ROW
Visca les noies lleugeres de prejudicis! En una fraternitat maten una noia fent una broma i una maledicció torna en forma d’assassí venjatiu emmascarat. Tòpic producte de terror nordamericà d’estudiants universitaris que ni sorpren ni ho intenta. Anem a divertir-nos i a veure noies amb poca roba corrent aterrides.

Dia 4 (d’octubre)
Aquest dia em perdo THE ORPHAN i SUMMER WARS (que s’ha endut premi i tocarà repescar)…

NIGHTMARES IN RED, WHITE AND BLUE
+ A NIGHTMARE ON ELM STREET
Primer un documental sobre el cinema nordamericà. Amb moments prou ben treballats com quan justifiquen el tipus de terror amb el context de cada època. (Llàstima que deixen moltes llacunes i no miren gaire les influències que han rebut darrerament d’Àsia i Europa. Sempre es miren el melic, vaja, tot i que al final tinguin unes paraules per alguns films d’altres països.)
Tot seguit ens passen el mític primer film d’en Freddy Krueger. Res a dir-ne: Clàssic. I “introducing” Johnny Depp. Aplaudiments cada 5 minuts assegurats.

THE CHILDREN
Gran producció britànica. Terror, sang i fetge, i nens maleïts com feia temps que no en vèiem. Un complement a ORPHAN, clar. Molt recomanable i ideal per aquest Festival!

AVATAR MOVIE TRAILER + THE HOLE 3D
Primer un tràiler d’AVATAR en 3D, on em sembla que ens deixen clar que aquesta pel·li caldrà veure amb un format experimental com el que ens proposen, perquè a nivell narratiu i estètic tampoc presenta res que no haguem vist abans.
Tot seguit veiem THE HOLE. Joe Dante torna a la direcció amb un producte d’aparença infantil i argument simplet… que evoluciona en quelcom més. Un forat a un univers alternatiu on les nostres pors prenen forma portarà problemes als nous habitants d’una casa residencial. Titelles, efectes artesanals i ordinadors donen cos terrorífic a una història per a tota la família que recupera el Joe Dante gamberro i intransigent de GREMLINS i tantes altres pel·lícules.

PANDORUM
Hum. Argument interessant, estètica guapa, premisses xules… però un ritme narratiu, un guió i un muntatge fluixíssims, que es carreguen la resta d’elements. Un decorat desaprofitat, un munt d’idees sense desenvolupar… I sap greu perquè la idea s’ho mereixia. Ciència-ficció comercial, de bona base, però coixa. “Dels creadors de Resident Evil”… clar. Això ho explica tot.

Dia 5 (d’octubre)

IP MAN
Potser una de les pel·lis més “grans” del Festival. I amb premi! La història del mestre d’en Bruce Lee. En una època de guerres mundials, invasions japoneses i clans d’arts marcials, un home, l’Ip Man, esdevé el mestre més gran i idealista de tots. Grans coreografies, excel·lent repartiment, bons moments i una recreació potent per una pel·li a recuperar.

CROPSEY
Documental sobre l’home del sac d’Staten Island, un assassí que va acabar pressumptament amb un bon grapat de nens i nenes amb problemes psíquics. Interessant, però més per petit univers que retrata que pel propi assassí en sí.

MALICE IN WONDERLAND
Recreació tergiversada del conte d’Alícia en Terra de Meravelles. Inspirada a estones, amb personatges potents, va massa a la deriva i fluixeja per massa costats.

THE FROST – EL GEBRE
Pel·lícula catalana nascuda d’un conte d’Ibsen. Profunda, metafòrica i intensa, però massa teatral i poc cinemàtica. Li falta ritme i expressivitat, malgrat els esforços del repartiment. Això sí: Uns paisatges increïbles i alguns moments de diàleg sublims.

LES DERNIERS JOURS DU MONDE
Tragicomèdia francesa amb un Sergi López imparable com a secundari. Massa llarga, però plena de grans moments i situacions extraordinàries. Sobre la fi iminent del món i on cal anar quan tot es dóna per perdut (passem per Catalunya, el País Basc i acabem a París!). Molt potable. Per aquí ens l’hem estimada molt!

Dia 6 (d’octubre)

CHAW
Agafa TAURÓ. Canvia el mar pel bosc i la platja per la muntanya. Ara canvia el tauró per un porc senglar salvatge. Una comèdia? No ben bé; una pel·li de terror i humor negre que recrea en gran part el clàssic d’Steven Spielberg i aconsegueix fer-nos passar una gran estona malgrat les comparacions.

CARGO
Pel·li europea de ciència-ficció. Menys recursos que l’esmentada PANDORUM, però més suggerent (una direcció més conscient i narrativa), qüestionant-nos un cop més un va a parar la nostra societat. I tot l’apartat estètic i d’atrezzo és increïble! Aquí la història va d’una nau amb un carregament misteriós que té molt a dir sobre el futur de bona part de la Humanitat.

METROPIA
Fallit film d’animació sobre intrigues en una societat alternativa tipus 1984 on tota Europa està unida pel metro i un personatge descobrirà la gran conspiració que s’amaga darrera el seu xampú favorit. Hello Kittys explosives, dobles identitats i escoltes cerebrals que ofereixen molt menys del que prometen.

SPLICE
Natali torna a Sitges (CUBE i CYPHER). Ara ho fa amb Sara Polley i Adrien Brody. Una pel·li sobre un ésser creat artificialment que podria ajudar a salvar la raça humana… si no fos que té consciència pròpia i vol satisfer les seves pròpies necessitats. Film excèntric, d’esquema funcional però captivador. Un pèl “poc sorprenent” (venint de qui ve), però que segueix demostrant l’excel·lent mà que té Vincenzo en la direcció de cinema fantàstic. Que no ho deixi, que el millor segur que encara ha d’arribar!

Dia 7 (d’octubre)
Aquí descobrim que hem d’anar més a la platja, que és el primer any que només ha plogut una nit i mig matí. La resta d’estones sol a dojo!

MOON
Genial. Una gran Lluna, un correcte Sam Rockwell, un genial Kevin Spacey com a robot… Una dolça faula post-moderna sobre la solitud, les aparences i el capitalisme extrem. La història d’un astronauta que treballa a la Lluna i descobreix que el seu relleu no és qui esperava (això passa amb mitja hora, i a partir d’aquí comença la recerca de resposta). La veritat és que es mereix els premis que ha rebut! Tots tots… malgrat que a mi en Rockwell no em va deixar tan bon sabor de boca…

PARANORMAL ACTIVITY
Terror a l’estil BLAIR WITCH PROJECT. Una parell desafia el dimoni que tenen a casa gravant en vídeo les seves manifestacions. Final decebedor per una història que triga a arrencar. Un castell de focs que s’ensorra ràpidament. Llàstima, perquè la història de la creació d’aquesta pel·li té la seva gràcia (Spielberg i tot va intervenir a la part final). En fi…

HEARTLESS
Crítica poc acurada a la joventut actual i als diables de la nostra societat. Un noi amb la cara marcada s’obessiona a canviar d’imatge i fa un pacte amb un “diable” que controla els barris baixos on viu. Assassinats sense motiu, aparicions fantasmagòriques, visions terribles i un amor impossible en un film atípic i poc equilibrat.

THE FORBIDDEN DOOR
Buf. Grans títols de crèdit (emulant Hitchcock), per un film que s’embranca amb mil subtrames. Un escultor que farceix les seves figures amb fetus humans i que alhora viu en una casa amb una porta tancada i que descobreix un club d’èlit on la gent paga per veure altra gent patint brutalment… Llarguíssima, descompensada i faltada d’un objectiu clar. I això que d’idees no n’hi falten!

Dia 8 (d’octubre)
Em perdo THE HOUSE OF THE DEVIL, i sap greu perquè agrada molt! (També m’havia perdut ENTER THE VOID, però aquesta més aviat per mandra…)

VENGEANCE
Johnny To i Johnny Halliday. Junts en una pel·li d’acció brutal i d’enfrontaments entre assassins en sèrie. Molt intensa i recomanable. És el que ofereix, un “thriller” dels potents. “No hase falta desir nada más”, que diu aquell.

PANIQUE AU VILLAGE
Surrealisme francès. Una història que podria haver sorgit d’una ment infantil, on un vaquer, un indi i un cavall de joguina conviuen en un poble boig i vivint una aventura encara més trastocada. Animació stop-motion de la més barata. Genial. La pel·lícula que ajudarà a incentivar definitivament la imaginació dels més menuts. És com tornar a la infància on una tarda esdevenia una aventura increïble en ajuntar tots els nostres ninots i fer-los interactuar lliurement, a veure què en sortia. (Això sí; hi haurà moltíssima gent que odiarà aquesta pel·li. És normal. No tothom té ganes de tornar a la seva infància.)

DORIAN GRAY
Correcte revisió del conte d’Oscar Wilde. Repartiment sòlid, atmòsfera fosca, quadre terrorífic… Tot OK. Poca cosa més a exigir.

9
El curt era genial. La pel·li que ha produït Tim Burton, en canvi, té un argument innecessari i que no porta a enlloc, amb poc a afegir que ja no s’hagués tractat millor al curt. “Lo bueno, si breve…”

Dia 9 (d’octubre)
Platja i més platja! (Ja que coincideix amb les meves vacances, som-hi!)

GEORGE A ROMERO’S SURVIVAL OF THE DEAD
Bof. Telefilm fluixot. És la forma de resumir la baixa impressió que em va fer la pel·li. Romero de tercera en hores baixes. Un mestre vivint la seva ombra… Sap greu, però com que la feina ja està feta (ja va crear escola on tocava) tampoc cal atabalar-s’hi…

COLD SOULS
Ehum… És d’aquelles que hauria de tornar a veure. No només perquè m’hi adormís 10 minuts o més, sinó perquè acabes sense tenir clar si t’han pres el pèl o si estem davant d’una d’aquelles obres a tenir en DVD. La història d’uns traficants d’ànimes que juguen amb la de Paul Giamatti (que fa d’ell mateix), emulant fins a cert punt BEING JOHN MALKOVICH però sense arribar als punts hilarants d’aquella. En tot cas, apunta a maneres durant una bona estona…

CARRIERS
El debut dels Pastor Bros al cinema. Dos catalans a Hollywood. I molt bé. Una pel·li de gènere que ofereix el que promet, ni més ni menys. Es troba a faltar un cert punt de risc cap al final, però val a dir que si es tractava de presentar un primer projecte sense picar-se els dits ho han ben aconseguit. Intriga, emoció, acció (tampoc passa), tensió i un bon estudi sobre la crueltat humana en situacions extremes. Visca les malalties modernes! Volem més pel·lis, nois!

Dia 10 (d’octubre)
Una tarda de gelats i xerrades amb amics…

20TH CENTURY BOYS: CHAPTER 2
L’any passat tocava el primer capítol, i enguany tanquem la trilogia! Adaptació del gran còmic de Naoki Urasawa, que també ha col·laborat al guió amb tres guionistes més. I han tingut una feinada increïble, ja que reduir aquell serial entremescla de thriller i aventura de ciènfica-ficció era un gran repte. I segueixen sortint-se’n, la veritat, tot i que segueix donant la sensació que van massa depressa i no deixen pair a l’espectador (mantinc que qui no hagi llegit el còmic pot trobar-se una mica perdut). Mantenen el nivell de la primera pel·li, que ja és molt veient altres trilogies…

LA HORDE
Gran pel·li de zombis. Francesa. Comença com un thriller sobre gàngsters i policies mafiosos que es tanquen en un edifici per resoldre comptes pendents… Això és la primera mitja hora. A continuació té lloc una infecció tipus 28 DAYS AFTER i de seguida acaben envoltats de zombis per tot arreu, i els protagonistes (un grup divers d’homes i una dona forts com camions) uniran esforços per apallissar tants infectats com puguin. Sang, fetge i pallisses de campionat en una brutal història mestissa de gèneres.

Dia 11 (d’octubre)

20TH CENTURY BOYS: CHAPTER 3
Últim capítol de la trilogia! Adaptació del gran còmic de Naoki Urasawa, punt i final. I un final antològic! Llàstima que el muntatge no acabi de funcionar en un sentit narratiu i que després dels crèdits encara quedin 10 minuts d’història! Va, que segur que podíeu resumir més! Això sí: Pell de gallina amb el concert final. Una trilogia que manté el nivell de qualitat (i virtuts i defectes) fins el final.

GHOSTBUSTERS (ELS CAÇAFANTASMES)
Som-hi. Veiem un clàssic dels 80 a només dos seients del seu director, Ivan Reitman. Aplaudiments quan en pantalla surt el títol. Crits i aplaudiments amb les aparicions d’Ernie Hudson i Rick Moranis. Aplaudiments sentits durant els crèdits… Com veure un vídeo familiar en família, vaja. I es manté amb molt bona forma! La gent reia abans, durant i després de cada moment còmic. Gran.

THE IMAGINARIUM OF DR PARNASSUS
Heath Ledger. Obra pòstuma. Bé, bé… N’esperava menys, perquè amb en Gilliam sempre em quedo insatisfet, però resulta que la barreja involuntària d’actors i el punt “crepuscular” de la història li ha quedat ben arrodonit i sentit (potser també per la pèrdua del protagonista a mig rodatge). Una sorpresa, vaja. No agradarà a tothom, segur, però em sembla el Gilliam més rodó dels últims anys.

THE ROAD
Pel·li de clausura. Viggo pelut (com ha de ser), nen simpàtic, història intensa, moments terribles, patiment continuat… Però ja està. Vull dir, que la història no acaba de dur-nos a enlloc i ens deixa amb sabor a poc, però amb la intensita que toca al seu lloc. Gran fotografia i excel·lents escenaris. Atenció als cameos, que són més aviat “cameos” que no pas “actors secundaris”.

I… prou!
🙂
Que no són poques, tot i que n’haurien pogut ser més. (Ens anem tornant selectes quan tenim clar que toca gaudir les pel·lis i no pas “dormir-hi”!)

Intentaré ampliar tot això amb alguna foto del que vam veure/viure properament…

Ah, però aprofito per enganxar el Palmarès, apa:

OFICIAL FANTÀSTIC

JURAT
Neil Marshall, Amanda Plummer, Tuomas Riskala, John Saxon i Jordi Battle Caminal

Millor Curtmetratge
One of those days d’Hattie Dalton

Menció Especial
The boy who wouldn’t kill de Linus de Paoli

Millor Disseny de Producció – Patrocinat pel Parc Audiovisual de Catalunya
Tony Noble per Moon

Millors Efectes de Maquillatge
Kaatje Van Damme per Mr. Nobody

Millors Efectes Especials
C.O.R.E. Digital Pictures, Mac Guff, BUF per Splice

Millor Banda Sonora Original
Teresa Barrozo per Kinatay

Millor Fotografia
Benoit Debie per Enter the Void

Millor Guió
Nathan Parker, basat en la història original de Duncan Jones, per Moon

Millor Actriu
Ex-aequo: Elena Anaya per Hierro i Kim Ok-vin per Thirst

Millor Actor
Sam Rockwell per Moon

Millor Director
Brillante Mendoza per Kinatay

Premi Especial del Jurat
Enter the Void de Gaspar Noé

Millor Pel·lícula
Moon de Duncan Jones


JURAT CARNET JOVE
Arnau Vilaró, Sergi Fabregat, Arantza Marichalar, Joan Sala i Isabel Salvador

Millor Pel·lícula FANTÀSTIC
Ex-aequo: Dogtooth (Canino) de Yorgos Lanthimos i Les derniers jours du monde d’Arnaud Larrieu i Jean-Marie Larrieu

Millor Pel·lícula / Mejor Película / Best Motion Picture MIDNIGHT X-TREME
Wasting Away de Matthew Kohnen

NOVES VISIONS

JURAT
Stephanie Billeter, Marc Helwig i Pedro Usabiaga

Millor Pel·lícula – Patrocinat pel SEAT
Deliver us from Evil d’Ole Bornedal

Menció Especial
Van Diemen’s Land de Jonathan auf der Heide

Diploma Pel·lícula No Ficció
Best Worst Movie de Michael Paul Stephenson

Diploma Pel·lícula Discovery
Amer d’Hélène Cattet i Bruno Forzani


PREMI NOVA AUTORIA SGAE – INSTITUT BUÑUEL

JURAT
Roser Aguilar, Lluís Bonet Mojica, Albert Solé i Joan Valent

Millor Direcció
Swingers de Javier Rodríguez Espinosa, presentat per l’ESCAC-Escándalo Films

Millor Guió
44987373-V de Robert Ors Griera, presentat pel Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC)

Millor Música Original
The last drag de Gonçal Perales Roy, presentat pel Centre d’Estudis de Tècniques d’Animació de Catalunya · 9 ZEROS

MENCIÓ ESPECIAL per la qualitat general del treball
Pin up de Tania Verduzco, presentat pel Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC)


ORIENT EXPRESS – CASA ÀSIA

JURAT
Fausto Fernández, Luis M. Rosales i Marc Walkow

Millor Pel·lícula
Ip Man de Yip Wai-shun

ANIMA’T – Premi Gertie

JURAT
Fausto Fernández, Luis M. Rosales i Marc Walkow

Millor Llargmetratge d’Animació
Summer Wars de Mamoru Hosoda

Millor Curtmetratge d’Animació
Le petit dragon de Bruno Collet

Millor Llargmetratge d’Animació per a Nens
Panique au village de Stéphane Aubier i Vincent Patar


MÉLIÈS D’ARGENT

JURAT
Tim League, Toni Messa i Antje Nikkola Mönning

Méliès d’Argent a la Millor Pel·lícula Europea
The Eclipse de Conor McPherson

Méliès d’Argent al Millor Curtmetratge Europeu
One of those days d’Hattie Dalton

MÉLIÈS D’OR
Méliès d’Or a la Millor Pel·lícula Europea

Best European Motion Picture
Martyrs de Pascal Laugier

Méliès d’Or al Millor Curtmetratge
Cold and Dry de Kristoffer Joner, codirigit i produït per Bjørn Arne Odden

Gran Premi del Públic El Periódico de Catalunya de Catalunya

Millor Pel·lícula
Zombieland de Ruben Fleischer

PREMIS DE LA CRÍTICA

JURAT
Desirée de Fez, Imma Merino i Eulàlia Iglesias

Premi de la Crítica Jose Luis Guarner
Les derniers jours du monde d’Arnaud Larrieu i Jean-Marie Larrieu

Premi Citizen Kane al director/a revelació
Dogtooth (Canino) de Yorgos Lanthimos


BRIGADOON Paul Naschy


JURAT
Domingo López Tortosa, Diego López Fernández i José Martos Arroyo

Millor curtmetratge / Mejor cortometraje / Best short film
Torbellino de hostias d’Adrián Cardona

Premi Ben & Jerry’s
[REC]2 de Jaume Balagueró i Paco Plaza

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Cap a Sitges! (Again.)

Enguany torno a Sitges (ara hi sóc, que ja m’oblidava d’apuntar-ho!), acreditat per una emissora municipal i amb la missió complementària de col·laborar amb uns companys de televisió. Fa il·lusió i tot, però més que res pels temes centrals d’enguany: Alien, el vuitè passatger i… Els Caçafantasmes! (Amb visita de l’Ivan Reitman prevista i tot!)

Sitges 2009

Buf… És que Alien la vaig poder veure als cinemes quan van fer-ne la “versió del director”, però Els Caçafantasmes en pantalla gran…

UAUH.
🙂
Emmm… I a banda de “clàssics” també tenim guerra amb mil i uns coses interessants, eh?
😉
Intentaré fer el macro-resum habitual, un cop hagi tornat!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 1 ]

Tornem al Julius!

Després de dos anys de sequera… FocaFilms torna al Festival Július! I ho fa per partida doble; per una banda amb un curt seriós i pretenciós com aquells que sempre hem criticat, que parteix d’una bona idea però es perd en l’execució (vaja, coses nostres de no saber-nos organitzar bé a l’hora de rodar):

SET MINUTS. La passió de dues vides obsessionades. Hi estrenem al món dels curts l’Ariadna, actriu i excel·lent ballarina que ben aviat veurem amb la Companyia de Dansa Russa a Barcelona! També ha col·laborat amb nosaltres un membre de la CORI reusenca (el gran Guillem Ramos) i hem tingut ajudants de luxe en l’apartat sonor i d’efectes digitals (vam planificar tan malament el rodatge que vam necessitar mil i un retocs per solventar micros inoportuns i actors mal colocats). Ains. Una feinada que potser no es transmet a la pantalla, però hem arribat a la final! Apa!

🙂

D’altra banda… suplim la quota d’humor absurd amb l’estrena de Focafilms Animation, amb un curt ràpid, ximplet i fet en Flash (Gemma, és el curt que et deia fa temps!), protagonitzat per un “flub” anomenat Remeneta:

EL REMENETA A… “LA MÀQUINA DEL TEMPS”. La curiositat va matar el gag. I mai millor dit. Sense més comentaris. Ains…

Tot això on i quan?! Aquest cap de setmana a VIC, clar! Al Festival Július! No us ho perdeu!

ATENCIÓ: ACTUALITZAT! (1-12-08)

Július superat! Com sempre no hem guanyat res (i la veritat és que aquest any teníem més clar que mai que no tocava, clar!). I bé-bé; coincidim amb bona part del palmarès, la cerimònia va ser amena i no ens ha quedat mal regust de boca entorn les expectatives que duiem.

Per mi, només hi hauria un punt més discutible (l’únic, això sí). No em va convèncer el redactat de la resolució els membres del Jurat del concurs de cartells. Tenint en compte que es destaca l’amateurisme de la majoria d’autors a concurs se’m va fer molt estrany que el jurat decidís esmentar, a banda del guanyador, un bonic llistat de cartells que els havien agradat més que els altres. Potser la intenció era bona, però van donar una sèrie de noms “finalistes” (a banda dels TRES FINALISTES reals) que al final no havien guanyat, i això deixava un lleuger sabor agredolç. Es clar que tot va a gustos i el Jurat tan sols dóna la seva opinió (això és indiscutible, inapelable, i s’ha d’acceptar sens dubte), però trobo que és més que discutible, en canvi, la forma que van tenir de donar-la: El redactat de la resolució en sí, vaja. (I això ja no és cosa de l’organització.)

Ai… Però per la resta… Visca l’esperit Július! Visca el gran Groucho Marx! (El Marx a qui tots ens volem assemblar malgrat que, inevitablement, acabem sent tristos, poca cosa, exclosos i menytinguts com en Zeppo.)

😉

Moc, moc! I també dos ous durs!

(Ara he recordat que fa una setmana vaig acomiadar-me amb aquesta última frase d’un guàrdia de seguretat molt groller d’un edifici de La Generalitat. Que bonic és haver crescut educat amb films dels Germans Marx!)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 1 ]

Sobre Sitges'08 – Dies 6, 7, 8, 9 i 10

(VE DEL POST ANTERIOR!)

Va, i unes quantes fotetes més, com per exemple la de la Plaça de la Vila en obres…

En aquesta plaça, els primers anys de venir-hi hi passaven dibuixos animats i curts a l’aire lliure. Era un punt cèntric genial. Llàstima que amb els anys van deixar de fer-s’hi activitats fins a l’extrem que enguany estava en obres i dificultava la circulació pel centre! (I a sobre ha coincidit amb l’any de la cercavila dels zombis! Buà!)

Ah, i atenció al cartell de El planeta dels simis següent…

El vam veure al bar de El Retiro. Estic enamorat de l’eslògan! “Un hombre viaja a través del tiempo y encuentra la más escalofriante respuesta a sus preguntas científicas.” Pot rebentar encara més el final del film?! Només faltaria que a la portada sortís el cap de l’estàtua del final i en Heston clavant cops de puny a la sorra de la platja! I ara ens queixem dels “espoilers” d’Internet! Si és que… Va, segueixo amb això de les pel·lícules que vam veure:

– BLINDNESS
Un assaig sobre la ceguesa portat als extrems. Polèmica, perturbadora i claustrofòbica. Una gran premissa sortida d’un text de José Saramago i dirigida pel realista Meirelles, que tot i la solidesa del repartiment i la intensitat d’algunes situacions potser defuig el públic per l’exageració de l’argument i la situació que en deriva. (Et tanca més de mitja pel·lícula en una situació molt extremista i quan te’n treu et porta a un escenari amb molt més joc però que acaba desaprofitat, com si anés decaient.) Ei, pel·lícula d’aquelles de cinefòrums i assignatures d’ètica d’Institut!

– MARTYRS
Apa, i la “més forta” i “perturbadora” i “gore” i “brutal” del Festival, segons diverses fonts… propagandístiques. Sí, perquè exageraven! Molta sang gratuïta (res que no haguem vist a cap pel·li de terror nord-americana corrent), una història amb molts alts i baixos, algun gir argumental colpidor i un final de 20 minuts ple de bufetades i maltractes a una noia encadenada. Que sí; potser tot molt dur i sec pel públic més comercial, però qualsevol persona que hagi vist films de terror asiàtics o altres bogeries italo-sudamericanes segurament no hi trobarà res de l’altre món (tret de la contundència de la violència física potser inusual en un film destinat al gran públic comercial).

– TRICK OR TREAT
Pel·lícula de terror convencional en quatre parts… si fos dels anys 80! Però és una pel·li novíssima! Genial. Es trobava a faltar un humor negre així en la recent factoria nord-americana. Una nit de Halloween amb quatre històries encreuades: Nens malvats, famílies desestructurades, psicòpates de metre i mig d’alçada i l’Anna Paquin sensual com mai. Calen més arguments per donar-li una oportunitat? (Pel·li ideal per una nit de farra sense complicacions, a l’estil dels mítics CONTES DEL GUARDIÀ DE LA CRIPTA i similars, presentant com a nova icona terrorífica un monstre amb forma de nen amb cap de carbassa deformada.)

– RED
Film de tall televisiu codirigit pel director de l’exitosa MAY que vam veure també a Sitges, amb molt a oferir quant a argument i interpretació. Brian Cox (que també tenia un paper al film ressenyat just a sobre, el TRICK OR TREAT) molt lluit fent el paper d’un home rural, tranquil i calmat, que veu la seva jubilació trastornada quan uns adolescents maten el seu gos. Amb la pèrdua de la seva única companyia, l’home inicia una campanya a la recerca de justícia, que es toparà de cara amb l’home ric del poble, un sortós imbècil pare del líder dels adolescents, que es nega a donar peixet al vell. Un drama convencional de tardes amb bona factura, bones interpretacions i emoció que traspua la pantalla.

– SOUTHLAND TALES
Agrada o no agrada. El director de “Donnie Darko”, Richard Kelly, acabarà sent un Lynch! Aquí presenta una anada d’olla majúscula! Amb actrius porno dominant el panorama dels debats polítics, misteriosos conductors de furgoneta voltant per la ciutat, un actor amb problemes de memòria, un policia de Los Ángeles buscant el seu doble… Un present alternatiu (es va rodar el 2006 però parla de 2008, precisament l’any que l’hem vist a Sitges!) ple de paranoia, historietes creuades, grans personatges i conceptes i una certa sensació de mareig argumental. (Amb Seann William Scott, Dwayne “La Roca”, Sarah Michelle Gellar, Christopher Lambert…)

– GOD’S PUZZLE
Visca Miike Takashi! L’home no perd la bona forma; aquest cop es tracta d’una pel·lícula sobre l’univers. El bessó d’un estudiant el substitueix a classe i s’embranca a fer un treball molt especial; La creació d’un univers. Per fer-ho comptarà amb l’ajuda d’una súper-dotada alumna del centre, de qui s’enamorarà amb catastròfiques conseqüències. (Humor i embolics a la primera part, didactisme, rock i reflexió a la segona i acció i surrealisme a la tercera part.) No sempre l’encerta però aquí està prooou bé, de debò. (L’home en fa 2-3 l’any, però aquesta és l’única que ha fet el 2008.)

– THE CHASER
Amb “remake” a la vista… explica la història d’un xulo, ex-detectiu, que va darrera la pista d’una de les seves prostitutes i es troba cara a cara amb un psicòpata que la té segrestada. La policia i l’ex-detectiu saben que ell és l’assassí que la matarà, però no tenen proves, i començarà la cursa per trobar la futura víctima abans que el malvat quedi en llibertat. Una història intensa, amb grans diàlegs i carismàtics personatges que aviat Hollywood s’encarregarà de destrossar. Busqueu-la abans que n’arribi la nova versió!

– MONGOL
Biopic típic i tòpic. GLADIATOR, L’ÚLTIM EMPERADOR… Aquest film segueix la línia dels grans films sobre un personatge: Infància, joventut i maduresa d’un heroi, tot i que em va quedar la sensació que la pel·li acabava al moment més interessant. Grans paisatges i una cultura exòtica adornen un film ample, ple de forats i el·lipsis malgrat la superproducció que no amaga ser. Per a interessats en la Història, suposo. (I que hi trobaran munts d’incoherències, m’imagino…)

– JCVD
L’últim film de Jean-Claude Van Damme. Sí, aquell on fa d’ell mateix, es veu involucrat en un atracament i li agafa un atac de sinceritat. És… molt… gran. De debò! Potser sap greu que no sigui tan un documental sinó una història de ficció amb un argument que tampoc és res de l’altre món, però és encantador veure aquell gran heroi d’acció esdevenint tan humà com el públic que l’ha seguit, ni que sigui per una vegada. Ei, i a la versió original el sentim en francès, com ha de ser! (I està tan satisfet amb l’experiència que hi tornarà.)

– THE BROKEN
Hum… Mescla entre MIRRORS i LA INVASIÓ DELS LLADRES DE COSSOS. La veritat és que em va semblar un film lentot, un xic pretenciós i que intentava despistar més del que calia, però va tenir un petit grup de fans important, eh? (Té una idea enginyosa i sap utilitzar bé l’absència d’efectes especials!)

– SYNECDOCHE, NEW YORK
Kaufman.En estat pur. Massa i tot. La història d’un dramaturg que prepara una obra sobre la seva vida, per la qual reconstrueix el seu entorn en decorats i busca un repartiment que l’interpretin a ell i a la gent que l’envolta, embolicant la troca fins a límits paranoics. Genial, el joc del repartiment (Morton-Watson intercanviant obsessions i físics), les confussions i les reflexions. Llàstima que es perdi en el seu bucle confús per deixar-nos amb ganes d’un tot complet, però suposo que era inevitable veient com la bola va creixent al llarg del film.

– TOKYO!
Tres històries curtes que passen a Tòquio. Llàstima que dues siguin de directors europeus; no podia evitar pensar que hauria preferit la visió de la ciutat des d’una perspectiva més oriental, però la veritat és que el film resultant té el seu interès. Michel Gondry adapta un conte màgic que ens acosta a la realitat dels mini-pisos nipons (la ciutat superpoblada, pessimista i devoradora), Leos Carax transporta el seu surrealisme encarnat en un personatge excèntric visitant Japó (el tal “Merde”, que ja té club de fans a casa meva) i Joon-ho Bong torna a la direcció després de THE HOST amb una història sobre autistes i la societat dividida i reservada on vivim (la ciutat obsessiva i aïllada però, malgrat tot, somiadora).

– EDEN LAKE
Una altra història de joves torrapebrots! Aquest cop emprenyen una parella que reposa en un llac idílic. L’enfrontament arriba al punt que la parella mata el gos dels adolescents, i les represàlies són terribles. Frustració i neguiteig provoca aquesta història de persecucions al mig del bosc i jovenets passats de volta, amb massa passió per la violència i educats a ser extremistes. En certa manera és un eco de l’altra pel·li, RED, de nou parlant sobre l’educació, les famílies i el deteroriament de certs valors socials. Potser una de les més rodones d’enguany i d’acord amb la temàtica més terrible i sanguinolenta del festival.

– OTTO; OR UP WITH DEAD PEOPLE
Em… La feien moooolt tard a la matinada. Jo vaig prometre que dormiria, i ho vaig fer. Resulta que els amics que van veure-la em van despertar a mitja pel·li dient que marxàvem. Sembla ser que era una voràgine homo-eròtica de zombis i travestis que calia veure-la amb plenes facultats mentals per seguir-la bé. No va ser el nostre cas. Ehem.

– 20TH CENTURY BOYS
Adaptació del gran còmic de Naoki Urasawa, que també ha col·laborat al guió amb tres guionistes més. I han tingut una feinada increïble, ja que reduir aquell serial entremescla de thriller i aventura de ciènfica-ficció era un gran repte. I n’han sortit prou bé, la veritat. Manté la intriga i l’argument principal, però van amb tanta pressa perquè tenen tantes coses per explicar que alguns detalls queden poc clars i mai no queda la sensació de la “gran amenaça” mundial que s’entreveu als còmics, per exemple. De tota manera, és la primera part d’una trilogia, o sigui que encara tenen temps per millorar i superar el resultat, que ha arrencat prou bé.

– DONKEY PUNCH
Una altra d’adolescents inconscients. Aquest cop són post-adolescents britànics amb ganes de marxa que van a les Balears i surten a voltar en iot, munten una orgia i, amb l’esveramenta, una noia mor. Les amigues intentaran retornar a l’illa, però els nois no volen problemes amb la policia, així que dins el vaixell anirà creixent la tensió per decidir què faran. Pressupost ajustat, bona factura i correcta execució; podria ser un film que funcioni en cartellera, la veritat.

– ABSURDISTAN
Film de tall clàssic de Veit Helmer, amb pocs diàlegs, veus en OFF i molt d’humor. Massa innocentona i deutora de Langa o Kusturica, però funcional pel gran públic, que normalment surt amb un somriure als llavis. Poc original però simpàtica i lloable pel tret diferencial que marca entorn la resta de produccions actuals. L’argument? La sequera en un poble fa que les dones decideixin no enllitar-se amb els marits. Paral·lelament, una jove parella té clar el dia que s’haurien d’estrenar, però la norma imposada per les dones del poble els pot estroncar els plans, així que toca solucionar el tema de l’aigua…

– LET THE RIGHT ONE IN
Sueca. Basada en una novel·la que el propi autor adapta al cinema. Dirigeix Tomas Alfredson. I és la gran favorita de molts aficionats al festival. La història de l’Òscar, jove importunat a l’escola, que s’enamora d’una enigmàtica veïna que resulta ser un vampir. Tragicòmica, amb tics de terror, pressupost contingut i caràcter fabulós, és una faula digne de veure i revisar que farà les delícies a aficionats del gènere i nouvinguts.

– PONYO
L’última de Miyazaki. Retorna una mica als tics de “Totoro” o “Panda, Little Panda”; l’argument se’n va de l’olla, no respon a lògica adulta i tot resulta un divertimento de llum i color sobretot pels més petits. Explica com un nen entra en relació amb un ésser marí màgic que pren la forma d’una nena per viure amb ell. A la vegada, el poblet queda submergit i caldrà molta màgia per solventar la situació. Per seure, gaudir i deixar-se portar.

– RELIGULOUS
I vam tancar la nostra particular sessió de 10 dies amb un documental del director de BORAT. Aquí, el xouman Bill Maher recorre mig món explorant el sentit de les principals religions amb un gran sentit de l’humor i la sàtira. A l’estil del programa “Salvados”, l’home pregunta, provoca i perturba a tothom qui es troba. Amb intel·ligència, aconsegueix grans moments, tot i que tampoc descobreix la sopa d’alls i no sembla que acabi de ficar el dit a la llaga de res “gran” en concret. Qualsevol religiós de ment oebrta gaudirà el documental, vaja. Que no ofèn, sinó que es mou amb classe malgrat que podria oferir molt més (i sobretot tenint en compte el fanàtic país d’on ve!).

Buf, i segur que me n’he deixat, però toca anar per feina… (Tampoc m’hi he estès gaire, en cada pel·lícula, sinó que en deia el que em venia en aquell moment.) I ara anem-nos preparant per l’any vinent! Deixarem de banda els homenatges d’enguany a 2001: UNA ODISSEA A L’ESPAI i KING KONG per caure de dret als homenatges de dos films que em vindrà molt i molt i molt de gust revisar; ALIEN – EL VUITÈ PASSATGER i ELS CAÇAFANTASMES! Serà la booooooooooooomba! A qui trucaràs?!

I no puc acabar sense un últim escampall de fotos! Ressenyistes, paisatges, surfistes i falsos ressenyats, en remull o sense, però formant part d’aquest Festival de Cinema de Catalunya – Sitges’08! (He arreplegat fotos tan pròpies com d’amics amb qui vam anar! He, he…) Fins el proper!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 2 ]

Sobre Sitges'08 – Dies 1, 2, 3, 4 i 5

Començo un petit esqueix (“petit” és un dir) repassant les pel·lis per l’ordre que les vaig poder veure a l’última edició del “Sitges”, on molta gent va acusar el Festival d’haver baixat el llistó de qualitat. Jo no em vaig pas sentir “pitjor” que altres anys, la veritat, però sí que trobo que amb tanta oferta com té és ben normal que qui no s’ho miri amb massa calma acabi caient en les pitjors ofertes una vegada rera l’altre. (Per contra, és possible anar-les encertant, també, eh?) Ha estat l’any de l’homenatge a 2001, de l’Abel Ferrara menystenint el guardó “Màquina del Temps” (deia que li recordava a un bressol de nen petit i el va acabar regalant a un cambrer), de l’absència de George A. Romero a la “marxa zombi” que s’ha fet a Sitges per primer cop, d’en Gorina dins el jurat comentant en donar el veredicte els polèmics motius que els havien dut a triar el que havien triat… En fi, una edició més, intransferible com tota la resta! A mi m’ha agradat!

Bé, i també penjaré algunes fotos! Aquí uns clons…

(És el que té aquest Festival! Que et transforma!)

I aquí uns famosos de la primera pel·li que ressenyo…

– TRANSSIBERIAN


Aquesta pel·li va donar el tret d’arrencada a les sessions de premsa. Thriller que no resol les expectatives que crea. Amb una gran estètica i un toc documental impressionant, ofereix un joc d’equívocs i enganys que no impressiona i deixa amb ganes de més. (Molta gent critica l’actuació d’en Noriega, però és que també hi surt en Kingsley com a rus sobreactuat i no passa res, eh?) El repartiment d’aquest film és el que va donar més glamour al Festival. Woody Harrelson (cap quadrat com els papers que acostuma a fer), Emily Mortimer (captivadora de ben a la vora), Eduardo Noriega (sensat i amable) i Brad Anderson (proper i obert a dialogar).

– MIRRORS
Alexandre Ajà captiva fins i tot amb una pel·li tan fluixa com aquesta! Massa “Hollywood”, però tot i això ell introdueix moments ben sanguinolents en un racó o altre. La història no dóna per més, però són capaços de sobreexcitar i recarregar amb destresa en certs moments la història original (no oblidem que és un remake!). S’ajuden de la música, els efectes digitals i l’ambientació, que aconsegueixen anul·lar els intents del protagonista de 24 per fer veure que actua; no li cal, que la història avança igualment amb l’empenta de la direcció. Vaja, que pels aficionats al terror convencional els serà un gran opció per gaudir d’una nit amb els col·legues.

– SANTOS
Pel·li del director de “Promedio Rojo”, en coproducció entre Espanya i Xile. Superherois i mega-malvats en una lluita on s’hi mesclen mosques i acropofàgia. Una mica de mal gust, acudits amb poca gràcia, grans personatges desaprofitats, actos desubicats i l’efecte general que hi ha directors en potència que han volgut sortir massa aviat de la reserva dels curtmetratges. (Ei, i no ho dic només perquè li tinc un enveja increïble a aquest home que ja ha fet una pel·li d’acció i superherois on surt la Pataky fent top-less, eh? Que penso que el noi té aptituds per certs temes, però que encara està verd per certs projectes.)

– YOUR NAME HERE
Buf, una pel·li complicada de valorar. Imagineu una història semi-biogràfica de Philip K. Dick explicada com si l’autor visqués immers en les seves pròpies obres i la pel·li l’hagués dirigida un gran fan de David Lynch. Exacte; cal anar ben preparat i coneixent les obres en que es basa el film… I es veu que llavors es viu molt bé l’experiència d’aquest film, on jo només em vaig quedar en que sortien molts actors de sèries conegudes i que en Bill Pullman amb barba sembla en Michael Douglas a “Joves prodigiosos”.

– SOY UN PELELE
El polifacètic escriptor i guionista Hernan Migoya s’estrena al món del cinema amb una pel·li que potser sí que feia falta: Diu que intenta fer el que fan els Farrelly però a Espanya. Diu que intenta homenatjar el cinema de certa època. Diu que intenta riure’s del cinema amb el propi cinema. Ei, i totes aquestes intencions estan molt bé, però per això fa falta prendre’s seriosament la pel·lícula que s’està fent, i dóna la sensació que Migoya tenia grans idees (alguns personatges, algunes seqüències, com la sensacional introductòria…) però que li falta resoldre-les, creure’s el seu propi material. Almenys a la sortida tothom parlava de “presa de pèl”; els qui van aguantar fins al final, vaja.

– FIGHTER
“Bend It Like Beckam” o “Billy Elliot” però amb arts marcials pel mig. Un “Karate Kid” amb noia i contextualitzat al nord d’Europa. Pot funcionar molt bé a les sales comercials i realment té un gran sentit del ritme de l’acció i es deixa gaudir. Potser una de les més recomanables al gran públic “en general”; a aquella “massa desconeguda” i de gustos variables que busquen quedar satisfets a diversos nivells convencionals però, a la vegada, viure certa sorpresa. Penso que aquesta és la millor opció de les que hem vist al Festival.

Aquí el director de la pel·li següent…

– SLEEP DEALER


Modesta mescla entre “Blade Runner” o “Children of Men”, el llatinoamericà Álex Rivera va presentar una pel·li que de moment només visita festivals i mostra un futur molt proper, on un mexicà vol treballar als EUA. Però ara els treballadors “immigrants” ho fan a distància; és a dir, controlant aparells per control remot des dels seus països d’origen. Així que des de Mèxic DF el protagonista malviu com pot amb la seva feina, mentre una reportera li segueix la pista per petició d’un habitant anònim dels EUA. Un futur ciberpunk més en la línia de “Code 46” que no pas de “Matrix”, i precisament per això més atrevit i original. De moment la pel·li té distribució a França! Coi, que està rodada en anglès i castellà! A veure si algú té pebrots per donar-li sortida aquí! S’ho ben val.

– THE COTTAGE
Gran comèdia britànica que juga amb l’humor negre a partir de la història d’un segrest professat per tres incompetents, la segrestada més rebel vista en anys a la gran pantalla i el típic assassí en sèrie que viu aïllat en una casa apartada. Té un bon inici, diàlegs brillants i mitja pel·lícula molt atractiva. Llàstima que l’assassí en sèrie precipita la situació i es carrega les promeses de diversió, humor intel·ligent i diàlegs graciosos per passar més aviat a un humor de cops i patacades més groller.

– CHOCOLATE
Pel·lícula d’acció tailandesa que manté el llistó; una noia autista apren a memoritzar arts marcials amb només un cop d’ull. És així com esdevé una poderosa aliada quan la seva mare necessita diners per recuperar-se d’una malaltia, perquè la noia visitarà tots els grups mafiosos locals amb els quals la seva mare havia tingut tractes en el passat per reclamar-los els deutes que li deuen. No ofereix massa novetats, però té moments bons, grans coreografies i cops de peu dels que tan bé passen quan venen de gust.

– EVANGELION 1.0: YOU’RE NOT ALONE
Decebedor refregit de la sèrie clàssica d’animació però sense millorar-ne grans aspectes. Ni n’han millorat l’animació ni han canviat en excés l’argument. En resultat queda com a quelcom innecessari i sobrer. Sap greu, perquè una revisió de la sèrie amb animació d’última fornada hauria estat sublim, però aquesta pel·lícula no t’acaba de dur a enlloc i tot seguidor de la saga pot endevinar cada seqüència sense deixar lloc a la sorpresa. Sap greu. I no hi surt l’Azuka Langley, encara! Bof, decepció, decepció!

– THE GOOD, THE BAD AND THE WEIRD
Psicotrònic western coreà que homenatja a Sergio Leone, farcit de plans-seqüència increïbles, fragments apassionants i un sentit de l’acció envejable. Llàstima que el ritme de la pel·lícula es perd amb repeticions innecessàries i escenes interminables i personatges poc treballats. Es fa llarga i avorrida, tot i els mèrits per entretenir. Ei, i per molta gent ha estat un dels films emblemàtics del Festival! Almenys convé veure-la una vegada, la veritat. Ah, i també és un plaer pels qui trobem entranyable en Kang-ho Song (el protagonista de THE HOST), que aquí és el “Weird” del títol.

– LA POSSIBILITÉ D’UNE ÎLE
Raresa. Lenta. I onírica. Michel Houellebecq s’estrena als cinemes adaptant la seva pròpia novel·la sobre un home, una secta tecnològica i el futur que ens espera. Tot molt reflexiu, clar! (Es veu que la novel·la és millor, segons m’han dit els que l’han llegida… Però el cas és que ofereix interpretacions molt curioses com la de Jordi Dauder fent de pagesot del sud de França.) En tot cas, a mi em va semblar un film de ciència-ficció tecno-filosòfica prou interessant, però mancat d’ànims i ritme.

– KRABAT
Una de màgia i bruixeria feta a Alemanya. La història del jove Krabat, que entra a treballar a un molí estrany portat per una mena de moliner pederastra envoltat de jovenets maquíssims (com en Daniel Bruhl). Resulta que l’home té un estrany pacte demoníac pel qual els nanos practiquen màgia negra i es transformen en corbs a voluntat. Ell els ensinistra i els ensenya a passar-se al costat fosc, tot i que no sembla que el vell tingui la intenció de ser subtituit per cap dels nanos, que començaran a respirar aires de rebel·lió quan en Krabat perd el seu millor amic (el personatge d’en Daniel Bruhl). No està malament, la veritat, i queda a mig camí de les grans produccions nord-americanes, però segueix la línia d’algunes joies del cinema fantàstic europeu tot i no ser res de l’altre món.

– HANSEL AND GRETEL
Oh, molt maca! Un disseny de producció impressionant, amb uns decorats genials i molt ben trobats. La revisió coreana del conte clàssic des del punt de vista d’un home que es perd al bosc i acaba a una casa controlada per tres nens que intenten que tot sigui perfecte. Amb bons gris argumentals, personatges més sòlids de l’habitual i capaços d’oferir reaccions realistes. Un pèl lenta i reiterativa, però influenciada amb gràcia pel cinema de terror asiàtic. Vaja, que em va agradar força, aquesta!

– THE SKY CRAWLERS
Mamoru Oshii! Què dir-ne, d’aquest home? “Ghost in the Shell”, “Avalon”… Té grans idees sobre els perills de la tecnologia envaint la biologia, tot i que pel meu gust arriba a punts tan rebuscats que t’hi perds (i això augmenta a cada nova pel·li). Em va passar amb aquesta de dibuixos sobre avions i combats, darrera la qual s’amaga una gran subtrama per la qual cal estar atent. (Anava mort de son i m’hi vaig clapar! Però un amic que la va aguantar bé no para de dir-me que té el millor guió que ha vist en anys! Pel meu gust ja podrien haver anat més per feina, coi, que la cosa dura dues hores! Ja li val!)

– VINYAN
Impressionant film sobre una parella que busca el seu fill perdut en el tsunami del sud-est asiàtic. Entremig entre “Apocalypse Now” i “Holocausto Cannibal” (amb molt menys gore, eh?), sobre el xoc de cultures entre Occident i Orient. Sobre el desesper i la inquietud. Transporta l’espectador en l’aventura fins a límits insospitats en un viatge sense retorn cap a la bogeria. Commovedora, intensa i onírica. Ens va agradar molt, al grupet amb qui anàvem! I quins calfreds! (Tant per l’aire acondicionat de la sala com per la contundència d’alguns moments del film…)

I aquí uns “Mirrors” que són uns “peleles”…

(L’horror! L’horror…!)

(CONCLOURÀ AL PROPER POST!)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 1 ]

I què serà de nosaltres?

Si la memòria no em falla (i els anys passen), aquest any serà el desè any que anem al Festival de Cinema de Sitges acreditats! (Els dos anys anteriors hi havíem anat com a espectadors.) Càmping (tendes i bungalows), hotels, apartaments, pisos a Barcelona… Hem provat totes les combinacions i, malgrat les incomoditats, la son i les decepcions, cada any tornem! DESÈ any que anem acreditats al Festival de Cinema de Sitges! Per premsa, ràdio o televisió. Hem provat tots els mitjans i tots els sistemes. I no ens en cansem. Tradició o bogeria? Una mica de tot. I moltes ganes de passar-ho bé!
😀

(Ep, enllaç ràpid a totes les cròniques que he anat fent.)

Avui hi tornem a ser. Instal·lats a un apartament. Serem tres amics de tres mitjans diferents compartint apartament (UN APARTAMENT PER TRES), anant amunt i avall cada dia… Tinc vacances demanades i tot. Apa. Que ens aturin!

El de Sitges és el festival que va ajudar-nos a desmitificar el món del cinema per sempre. L’emoció d’aquells primers festivals i de veure els “famosos” fa anys que ja no la sento, però tinc clar que m’en-can-ta-ria viure d’això, del cinema des d’un punt de vista periodístic. Cobrir festivals, entrevistar aquests personatges que encara aconsegueixen fer-nos posar la pell de gallina, veure cinema a raig fet…  Un somni que sovint em sembla que es va allunyant, malgrat que fa més de 10 anys que vam començar a ressenyar cinema a les emissores municipals i llavors semblava que ningú no ens podria aturar. (En aquest món cal una mica de sort i bons endolls més que no pas altra cosa.) Per sort, sempre que m’escapo al Festival de Cinema de Sitges em sento de nou a prop de l’experiència, en contacte amb aquest món de premsa al qual col·laboro tot i que no en visc. I dia a dia admiro més la feina dels amics i amigues que tenen la sort de poder-ne viure i mantenir-se al peu del canó. (I alguns són autèntics cracs en la seva feina! Ho saben tocar tot i deixen el llistó ben alt.) Els envejo i m’alegro que em deixin veure que el somni és possible. Així sempre hi ha esperança! Mai se sap… Qui sap? Potser algun dia… O no.
😉

En tot cas, sempre ens quedarà Sitges…

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Nicole! On ets?!

Nicole! Ais, qui t’has vist…

… Radiant, plena de vida… Madurant amb certa distinció i un estrany deix d’immaterialitat…

… Robant cors malgrat el pas dels anys i esdevenint imatge del “glamour” més clàssic, sempre amb un misteriós toc glacial…

Ais, Nicole! Qui t’ha vist…

i qui et veu!

«I am completely natural», deia ella… Ehem. ON ETS, NICOLE?!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 5 ]

Una hora de diferència

És increïble que entre la foto de l’esquerra i la de la dreta només hi hagi una hora de diferència:

És només una hora el que fa que a l’entrada d’algunes activitats nocturnes de la Festa Major del meu poble ara em demanin si sóc major d’edat per accedir-hi! (Verídic.) És possible recular 10 anys amb una màquina d’afeitar? Curiós. Un possible argument pel tema del concurs Július d’enguany?

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 2 ]

Hum… Quan el faran?

Ei! ¿Sóc l’únic que està esperant un biopic dels germans Marx amb Nicolas Cage com a Groucho (aka Julius)?

Va, que és hora de rellançar la seva carrera amb un paper que suposi un repte de debò, i no pas això que està fent últimament! Vinga, que m’ensumo nominació als Òscar!

🙂

Va, Nic! Curra-t’ho i aconsegueix tirar endavant la idea! Posa-hi pebrots! I també dos ous durs!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 5 ]

Pel·lis d'estiu…

Els anys passen per tothom… I això em porta a reflexionar parides. Per exemple, algú encara creu en Star Wars? Per sort, George Lucas ha decidit que ja és hora que els fans veterans deixin d’interessar-se pel mite i els jubila de cop amb l’estrena del pitjor film derivat de la saga (segons la crítica nord-americana gairebé de manera unànime). És l’hora de deixar-ho estar. És l’hora de Les guerres clon. Ja tocava, eh?

És cert, i he anat veient cine i no n’he dit res! I mira que miro pel·lis! (Algunes en passi de premsa, hur, hur!) Va, aprofito que tinc una estoneta lliure per parlar-ne…

Hellboy 2: The Golden Army (nova incorporació)… Doncs bé. Molt (massa i tot) en la línia de la primera, però augmentant-ne els defectes que tenia (al meu parer): Un muntatge un pèl lent, massa diàlegs amb frases conyones d’en Hellboy a cada moment i la sensació general que la pel·li es mor de ganes de créixer més quant a pressupost i recursos però que encara li’n falta per sentir-se còmode en ella mateixa. (Ei, i a mi em va agradar la primera! Però suposo que esperava que resolgués algunes coses amb la seqüela i trobo que no se n’han sortit! Ais, i hi he vist una mica massa tics “Lucas” i tot… I tremolo pensant que Del Toro ara treballa colze amb colze amb Peter Jackson! Ai, que el perdrem…! Toquem ferro.)

Mamma Mia!? Encara. Me l’esperava pitjor, perquè mira que no em va agradar gens el musical en teatre! La història segueix semblant ridícula i les cançons sovint fan vergonya alïena, però els actors del cinema et transmeten molt bon rotllo i costa romandre passiu. Però no cal buscar-li res més, o patirem! És ben bé «una mariconadeta molt divertida», que deia en Gorina.

Wall-E! Sens dubte la pel·li de l’estiu! Ideal per dur els infants al cinema per primer cop! (Un company de feina hi ha dut la seva filla de 4 anys i em temo que tindrà un record genial del film per sempre! I s’ho mereix! Tant la pel·li com la nena!) Penso que demostra fins a quin punt l’animació pot ser no tant un gènere sinó una eina més per fer cinema “del genère” que sigui! És increïble. Ciència-ficció per a tots els públics. Suau, poètica, divertida, emocionant i commovedora. I sense traumes! Això costa de trobar, avui dia! Els de can Pixar saben com fer-ho bé. És una sort que sembla que tindran corda per anys, tot i que sempre queda el dubte de fins on podran arribar! Però serà una passada descobrir-ho, no?

I Tropic Thunder! Ostres. “Una guerra muy perra“, que en diran aquí! Té una arrencada bru-tal. El millor dirigit mai per Ben Stiller. Té alguns gags entorn Hollywood simplement sublims. I atrevits! Però amb la història s’encalla i l’acció es fa avorridota. En general, però, deixa un gran record i un dels “cameos” més sonats de la temporada. (Ara ja ho diuen a tot arreu, però quan vaig anar a veure la pel·li no sabia ni qui hi sortia fora dels tres protagonistes! Em va agafar per sorpresa!) Penso que és la pel·li ideal per anar a veure amb els “amigots” a passar-ho be! Llàstima que el més hilarant sigui al principi del film, perquè es troba a faltar més provocació durant el nus de la història!

Batman – Dark Knight. Ehem… Bé, supera l’anterior i manté el ritme. Massa diàlegs, pel meu gust, i l’acció en algun moment es fa repetitiva, però uns secundaris increïbles que es mengen amb patates els uns als altres. Ha de ser un autèntic luxe treballar amb aquests talents reunits! Ah, i el nou Jòquer… Bé… A veure, que sí, que sí; Heath Ledger l’interpreta millor que ningú, com a un ésser complex i complet amb els seu misteri i la seva incògnita existencial. Això és cert, pel meu gust, i cal valorar el seu retrat vívid i realista d’un malvat com aquest. La pega és que no hi reconec el “Jòquer” de sempre, es clar. És una nova versió, i quan tens massa assimilada la que t’agrada penso que costa acceptar aquesta com a “definitiva”. Que no, que el meu favorit segueix sent el d’en Nicholson, per més que en Ledger fa una feina sublim i insuperable com a actor amb el seu personatge. Tot són versions, i, contra gustos, colors. Ei, però si l’heu d’anar a veure properament fixeu-vos com —malgrat tot el realisme, tota la foscor i tota la feina d’allunyar-se d’un còmic infantil per passar a una novel·la gràfica—, l’argument no pot evitar tenir un parell de girs més aviat innocentots més típics del Batman de tota la vida que d’aquesta última fornada més madura. (Per cert, sóc l’únic que troba a faltar la marxa d’en Danny Elfman cada cop que apareix la silueta del rat-penat emmascarat en pantalla?)

El increíble Hulk… Ei, doncs bé, eh? Anava una mica espantat però Iron Man m’havia fet perdre la por als estudis Marvel i a deixar els prejudicis… I molt bé. Pel·li de crispetes, per passar l’estona, amb elegants homenatges entorn el mite i una acció molt ben portada. Menys personal que la versió d’Ang Lee però entretinguda i distreta, que és el màxim que pot aspirar a oferir una pel·li de superherois (just abans de posar-se reflexius com els nous films de Batman, vull dir!). M’agrada aquest enfoc, i si a banda del públic els fans també estan contents això ja és un resultat rodó!

Ah, i s’ha estrenat una de l’últim festival de Sitges! Soy un cyborg. Recupero el que en vaig dir, doncs:

– I AM A CYBORG BUT THAT’S OK.
L’última de Park Chan Wook. Dolça, suau i reposada. Després de la trilogia de “la Venjança”, aquest director ens proposa un entorn embogit (un manicomi), on arriba una noia que creu ser un robot. Allí neixerà una història d’amor entre ella i un noi que creu que pot robar els dons de les altres persones. El millor és que el film transita entre la visió del món per part dels interns, màgic i fantasiós, i la visió dels metges, més avorrida i superficial. Una bona obra pels qui no creien en la varietat d’un director que semblava un pèl obsedit en carnisseries.

Per la resta, dos productes sortits de la tele (amb la reacció del fenomen fan conseqüent): X-Files 2 molt decebedora (hi vaig anar amb dos fans que gairebé s’arrancaven les vestidures de la indignació!) i Superagente 86 bastaaaaaaant fluixa (i més quan ets fan de la sèrie original!).

Res més? Bé, sí; que a la secció Brigadoon de Sitges, en la categoria del Premi Paul Nazchy, es projectarà en públic per primer cop a Europa un curt ja esmentat aquí: The Cannibal (2007), de Marc Puvill. Filmet novaiorquès amb repartiment català. Ha estat seleccionat per entrar a concurs d’entre centenars d’aspirants (cada any es seleccionen una quinzena de curts dels més de doscents que s’hi envien). És un tòpic, però haver estat seleccionat d’entre tants participants ja es pot considerar tot un premi en sí!

<Humm… Tenia preparades imatges promocionals, però tot i que l’administrador del web se suposa que ja ha resolt el tema de penjar imatges al servidor, encara no me’n surto! Va, reaprofito una imatge vella que vaig penjar fa temps i ja penjaré les noves més endavant. Ains…>

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 6 ]

A dos dies… del nou Indy!

L’Indy 4 ja és aquí. Res d’Atlàntides, sinó Calaveres de Cristall… Ai, ai…

I jo sense temps per comentar sensacions! Vaig de cul amb la UOC i publicar posts se’m fa molt costa amunt!

En tot cas, he anat al passi de premsa…

Ei! Només un parell de coses: ÉS l’INDY però amb un sabor estrany. No només pel canvi d’època, que també, sinó pel rerafons. Jo sóc més amant del Graal o l’Arca que de les calaveres de cristall i el que en deriva (ja veureu, ja!). Deixa una mica fora de joc, tot plegat, perquè la mitologia teològica donava per molt més, penso. Però també hi ha massa tema digital (formiguetes digitals i xorrades similars que canten molt, dignes de LA MÒMIA però no pas de l’Indy) i alguna escena un pèl avorridota…. Grans moments i alguns diàlegs genials, tot i que fluixot quant a argument. Més vell i nostàlgic, però amb el punt d’ironia en acció a cops de fuet.
Ha tornat per dir-nos adéu, resoldre alguns cables penjats i fer-nos somiar de nou en una època on totes les pel·lis, per més ximpletes que fossin, esdevenien “clàssics instantanis”.
:-)

Lloable, però veient com ho han fet de debò que no calia.

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 8 ]

Potra: Reedicions avortades

He d’entregar la setmana vinent uns treballs de la UOC i vaig de cul. A principis de mes hauria pogut avançar feina però em va tocar fer un intensiu de Potra.

🙂

No em va agradar massa com em va quedar la part del Potra V (ja a la venda), però vaig quedar prou satisfet amb els petits canvis i retocs que vam fer a les reedicions de tots els quatre Potra anteriors. La feina més dura va ser aconseguir distribuir el temps de dues setmanes entre les reedicions i l’últim número; i vaig acabar dedicant més hores a les reedicions, que tenien moltes xorradetes a solventar.

Ara ha començat el Saló (ahir, i amb exposicions molt recomanables, per cert!) i em toca acabar els treballs de la UOC, per la qual cosa podré gaudir poc de l’ambient comicaire (només hi seré un dia sencer; dissabte).

🙁

Per tant, imagina la meva frustració quan he descobert que els còmics que hem reimprès… s’han fet a partir dels arxius de la versió VELLA! SENSE els canvis ni els retocs que vam fer de cara a la reedició i pels quals vaig empenyorar la meva estada al Saló! O sigui; em quedo sense tenir la feina de dues setmanes publicada i sense poder estar al Saló per culpa de la mateixa feina que no ha estat publicada! Una emprenyada impressionant, vaja.

En Jun diu que investigarà, i afirma que ell va dur els arxius correctes i que ha de ser la gent de la copisteria qui l’ha cagada. M’imagino que sí, perquè ell va anar duent els arxius en comptagotes, a mesura que tancàvem cada reedició, i podria haver-se equivocat en un, però no EN TOTS ELS ARXIUS! Per tant i partint de la premissa d’en Jun, “nos huele” que algun llest de la copisteria va confondre els arxius nous amb els vells que tenien als seus disc durs i no va mirar pinyes! Patètic, la veritat. Val, culpa nostra de no haver revisat el material en anar-lo a recollir, també! Per no és excusa si la cagada inicial ve d’ells i nosaltres havíem entregat a temps tot el que tocava. Per tant, si és tal i com ha dit en Jun, cal tenir galtes per no mirar pinyes com ho fan a aquesta copisteria de Can Dragó!

I ara a veure què! Compensacions? Cagum la pell del llop!

Bof.

Apa, ja m’he desfogat. I tot i que segueixo de mala lluna pel tema dels nous Potra, res impedirà que gaudeixi del pòster que vaig aconseguir ahir quan vaig escapar-me unes horetes al Saló per descobrir la magnitud de la tragèdia:

Ais, que ja arriba! El 22 de maig! Nervis, nervis!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 13 ]