Arxiu | Cinema RSS feed for this section

Potra: Reedicions avortades

He d’entregar la setmana vinent uns treballs de la UOC i vaig de cul. A principis de mes hauria pogut avançar feina però em va tocar fer un intensiu de Potra.

🙂

No em va agradar massa com em va quedar la part del Potra V (ja a la venda), però vaig quedar prou satisfet amb els petits canvis i retocs que vam fer a les reedicions de tots els quatre Potra anteriors. La feina més dura va ser aconseguir distribuir el temps de dues setmanes entre les reedicions i l’últim número; i vaig acabar dedicant més hores a les reedicions, que tenien moltes xorradetes a solventar.

Ara ha començat el Saló (ahir, i amb exposicions molt recomanables, per cert!) i em toca acabar els treballs de la UOC, per la qual cosa podré gaudir poc de l’ambient comicaire (només hi seré un dia sencer; dissabte).

🙁

Per tant, imagina la meva frustració quan he descobert que els còmics que hem reimprès… s’han fet a partir dels arxius de la versió VELLA! SENSE els canvis ni els retocs que vam fer de cara a la reedició i pels quals vaig empenyorar la meva estada al Saló! O sigui; em quedo sense tenir la feina de dues setmanes publicada i sense poder estar al Saló per culpa de la mateixa feina que no ha estat publicada! Una emprenyada impressionant, vaja.

En Jun diu que investigarà, i afirma que ell va dur els arxius correctes i que ha de ser la gent de la copisteria qui l’ha cagada. M’imagino que sí, perquè ell va anar duent els arxius en comptagotes, a mesura que tancàvem cada reedició, i podria haver-se equivocat en un, però no EN TOTS ELS ARXIUS! Per tant i partint de la premissa d’en Jun, “nos huele” que algun llest de la copisteria va confondre els arxius nous amb els vells que tenien als seus disc durs i no va mirar pinyes! Patètic, la veritat. Val, culpa nostra de no haver revisat el material en anar-lo a recollir, també! Per no és excusa si la cagada inicial ve d’ells i nosaltres havíem entregat a temps tot el que tocava. Per tant, si és tal i com ha dit en Jun, cal tenir galtes per no mirar pinyes com ho fan a aquesta copisteria de Can Dragó!

I ara a veure què! Compensacions? Cagum la pell del llop!

Bof.

Apa, ja m’he desfogat. I tot i que segueixo de mala lluna pel tema dels nous Potra, res impedirà que gaudeixi del pòster que vaig aconseguir ahir quan vaig escapar-me unes horetes al Saló per descobrir la magnitud de la tragèdia:

Ais, que ja arriba! El 22 de maig! Nervis, nervis!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 13 ]

I ara… Uh… Què?

Ara estaré una temporada fent entrades breus per no atabalar! I aprofito per felicitar dues persones molt especials que fan anys avui mateix! Kaaaaaal, una ets tu!

😀

Ah, i poc més: En Marc va tornar fa unes setmanes i tot va bé! Ja té ganes de marxar a una nova aventura!
🙂

Per la resta… Estic col·laborant en dues obres de teatre diferents, he reprès els estudis a la UOC (últim semestre de la carrera!), vaig treballant i conspirant a la feina remunerada de torn com a periodista, dibuixo un conte per a un amic, gravo contes d’en Logan per la ràdio i… dibuixo galetes.

GALETApromo.gif

“Galetes pel Saló.”

😉

(Per tant no puc actualitzar massa, que vaig de cul! Fins al punt que em temo que estic fent el pitjor còmic que hauré publicat fins ara a la saga Harry Potra! Sort que la portada ha quedat cuca. És un consol! A veure si ben aviat m’allibero d’algunes coses!)

Per la resta… Flipo amb el fet que Guillermo del Toro vagi a dirigir El Hòbbit (més que res perquè es veu que va declarar que no li havia interessat mai la història de Tolkien excepte per El Hòbbit, que era “divertida”…). Penso que pot millorar el que va fer Peter Jackson, si no comencen a refarcir guions amb ximpleries. Ah, i van sortint més tràilers del nou Indiana Jones… Ai, ai, AI! (Tremolo. No tant d’excitament sinó de por.)

🙂

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 6 ]

Tema curt: Òscars

Iupi! Després de treure notes excel·lents a l’assignatura d’Anàlisi Audiovisual i amb l’experiència d’una dècada fent programes sobre cinema a diverses emissores no-professionals, aquest cap de setmana tinc una nova cita: Col·laborar al programa dedicat als Òscar que fa Ràdio Manlleu! Quin mono de ràdio tenia, ara! (Ja té pebrots que treballi en un mitjà professional on em tenen restringit amb temes tècnics, darrera bambalines. Doncs apa, això fa que m’agafi amb més ganes una escapada a Ràdio Manlleu! Que fa il·lusió que algú pensi en tu de tant en tant!)

I fa doble il·lusió quan al programa hi intervenen personalitats reputades com JA Bayona (director de El Orfanato), l’equip de DDT (guanyadors de l’Òscar al millor maquillatge per El laberinto del Fauno), Àngel Sala (director del Festival Internacional de Cinema de Sitges) o Gemma Ruiz (reportera cultural de La nit al dia).

😉

Que vénen els Òscar! (Clica a l’enllaç si vols tenir el PDF amb la porra oficial!)

Apostes?

(M’acaba de venir nostàlgia de quan fèiem el programa especial dels Òscar a Ràdio Centelles, WWR o Ràdio Vic, que enguany s’anomenaria “No Sé De Quin Òscar Em Parles 2008! Especial sobre els premis de l’Acadèmia de les pel·lícules del 2007!”… Ais! Ens encantava fer un embolic a tothom!)

Parlant de programes de cine… En Quim, la Glòria, en Xevidom, l’Aleix i companyia han estat reconeguts pel seu gran programa de televisió sobre cinema! (On he tingut el plaer de col·laborar en alguna ocasió, cosa de la qual ara fardaré més que mai, clar!)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 9 ]

Bentornat, sense tira però enfeinat

He tornat de Mèxic! I amb les piles ben carregades… per descobrir un correu electrònic on m’anuncien que suspenen temporalment la meva tira còmica bimensual!

Buà! Ja la van enviar de vacances el 2006… però ara és un “adéu” temporal “defintiu”: En el sentit que ara no hi ha la promesa que el personatge tornarà, sinó que tot dependrà de si arriben temps de bonança econòmica pel mitjà i es pot reinstaurar la pàgina d’humor gràfic. Vaja, que el tema és molt delicat i és poc probable que torni, almenys a curt termini.

nenadeu.gif

L’enyoraré. (Ara ja començava a tenir personalitat pròpia i havia aconseguit alguns gags aprofitables! Ja formava part de la família i ocupava un pensament més en la meva rutina diària. … A banda que dóna molta categoria poder anar pel món dient que tens una tira còmica periòdica publicada en un mitjà “de debò”.) Ains…

PER CERT! La setmana vinent surt la meva última tira. Estic polint una idea amb l’ajuda d’un maquetador del setmanari (res de l’altre món, però)… Algun suggeriment per “tancar” amb alegria?

Pel que fa a Mèxic: Fabulós. L’amic que hi tinc està encantat de conèixer-se i més prim que mai. A més, menjar barat, bons allotjaments, grans excursions, paisatges sublims i esquenes vermelles! Una experiència enriquidora, breu i intensa. I sí; vaig anar a Chichen Itzà, Èric!
😀
Prometo fer-ne crònica quan em tregui de sobre un parell de feines pendents, entre les quals alguns dibuixos i il·lustracions (i un còmic per a un àlbum col·lectiu que ja anunciem al youtube i tot!)… (Asokita, tinc un diari fet a mà en una llibreta molt xula que em va regalar una amiga, però em faltarà temps lliure per passar-ho a net! També ho puc anar fent per entregues, clar…)

Què més? Ràdio, cert!
Tot rememorant el gran programa que vam fer l’estiu passat amb la Lou, he arribat a la conclusió que és poc provable que el tornem a fer aquest any per incompatibilitat laboral meva! Ostres. M’ha fet una angúnia estranya pensar-ho: Després de 10 anys i pico fent el préssec a emissores municipals o no-professionals, només he aconseguit treballar un mes com a locutor professional! (FRUS-TRA-CIÓ!)

Però bé, és el que hi ha per ara! (Veieu? M’he intoxicat de l’optimisme de Mèxic!)

Parlem d’estudis: Si tot va bé, aquest juny acabaré la meva segona carrera. Ja només em queden tres assignatures que miraré de treure’m de sobre al llarg del semestre que ara comença.

Conclusions? Perdo com a humorista gràfic i com a locutor de ràdio, tot i que la feina va bé tot i no ser el que voldria, i els estudis també van bé i els viatges pel món han anat seguint. Bé, no es pot tenir tot. (Optimisme, optimisme! I que duri!)

😉
I ara el racó friqui (recull d’algunes ximpleries que tenia rondant per l’ordinador i volia comentar abans de marxar):

1.- Decepcionat pel final de l’últim Harry Potter. (Una gran traducció, per cert… En català. Ehem.)

2.- Curiositat xorra! Els qui s’hagin quedat amb la sensació de “Erh?” veient la decebedora CLOVERFIELD (àlies MONSTRUOSO) podran veure amb calma l’especte del monstre que hi sortia gràcies a la web on ensenyen la joguina que han fet de l’animaló (per cert, que vist així, en fred, es veu un pèl cutre… però la pel·li també ho era!). Humm… I a aquella pel·li quin mal li fa el doblatge, ja posats a criticar. I la vaga de guionistes!

3.- Per fi! El tràiler del nou Indy! Quina por fot, la pel·li… Quins nervis! A veure, el tràiler té bons punts, però la part final sembla muntada amb el cul (com se’ls acut tallar així la música?!). Hi ha tràilers fets per principiants més bons que aquest! Per la resta, tant en castellà com en català tindrà el doblatge de sempre i pel que s’entreveu sembla mantenir “l’essència” de la saga… PERÒ… canten MOLT, els efectes digitals, oi?! Ai, que patirem la “Maledicció de George Lucas”!

4.- Ah, i pels qui tinguin temps per jugar a l’ordinador (no és el meu cas), recomano un article sobre videojocs gratuïts (hi ha de tot, simuladors de ball, de guitarra, estrategia, aventures gràfiques, rol, de disparar, etc.).
http://www.meristation.com/v3/des_articulo.php?pic=GEN&id=cw478c0a07968ad&&iframe=1

ACTUALITZAT!

6.- Veig a TVE un concurs d’intel·ligència per a tots els públics i amb bona pinta, tipus Brain Training… i que el passen un dilluns a la nit! Seran rucs! A sobre tindran la cara de dir que el programa no funciona i ja no en faran més! Si tenia potencial, però per a un horari més assequible per a tota la família i pel cap de setmana o l’estiu! Mira que són obtusos, els programadors de tele! Sembla que condemnin els productes abans d’estrenar-los! Com juguen amb els nostres calés!

😉

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 7 ]

Cap a terres salvatges

(Als enllaços d’aquest text hi ha algunes fotos de gran qualitat molt xules sobre la pel·li en qüestió! Només aviso!)

piramsol.jpg

Tinc el meu més millor amic viatjant per Amèrica del Sud a peu, amb una motxilla a l’esquena. Abans de partir a l’aventura em va dir que s’havia acabat d’animar en veure el film INTO THE WILD (Sean Penn, 2007), que ha obtingut alguna nominació a l’Òscar i tot! Jo he vist el film avui. (No sé quan penjaré el post, però l’escric el mateix dia d’haver vist el film; això de no tenir Internet a casa és el que té!)

La pel·li explica la història d’un noi solitari que viatja per Amèrica del Nord a peu, amb una motilla a l’esquena. Abans de partir a l’aventura coneix un munt de persones interessants que li aportaran molt més del que es pensa…

Aquí el film s’ha titulat en espanyol HACIA RUTAS SALVAJES, i he de reconèixer que és la pel·lícula que més m’ha commogut en anys! Sí, és exagerat, i sé que al meu costat el crític de cinema que la veia s’anava adormint i roncava i tot, però és el meu cas personal. El film explica el cas real de Christopher McCandless (a la foto de la dreta, el veritable Chris McCandless àlies “Alex Supertramp”, de qui en trobareu informació a dojo a la xarxa, i fins i tot vídeos amb fotos seves i del “santuari” que els seus seguidors encara visiten avui dia, i que té punts per acabar sent zona turística a causa de la pel·li; el Magic Bus 142, l’autobús abandonat on Chris va morir, allà perdut al mig d’Alaska). I aquest cas real s’explica al cinema a partir d’adaptar la novel·la escrita pel periodista i escalador Jon Krakauer. La pel·lícula és molt llarga (més de dues hores!) i segur que molts la criticaran de partidista; segur que ho és! Ja no sé si el film “embelleix” la realitat o si ja ho feia la novel·la original de Krakauer, però el cas és que la història resulta atractiva i el personatge té un cert toc d’heroi sacrificat molt rotllo “Jesucrist”. Però m’ha agradat, ves! Ja sigui pel combat de l’home amb la natura, per la necessitat de trobar-se a un mateix quan tens més de vint anys o bé per la meva relació personal amb algú que està fent un viatge similar. (En canvi, EN EL VALLE DE ELAH no em va dir res! I més d’un crític deia que va emocionar-se un munt amb el film de Paul Haggis, i que és sublim, passional i no sé què més! És ben clar que tot va a gustos!)

Bé, estigui més o menys inventat el que passa al film (que té un repartiment excel·lent, poti-poti d’actors professionals i no-professionals, on l’Emile Hirsch destaca com a actor en majúscules!), ens mostra un noi que es despulla de tota identitat per viure una experiència existencial. Per descobrir què s’amaga darrera de tot, viatjant de nord a sud. Però, sense adonar-se’n, la seva màscara immutable no li permet descobrir la vitalitat que es troba al camí: la parella hippy que envelleix superant adversitats, el pagès traficant de descodificadors que no perd l’optimisme, el rastre d’incògnites que deixa a cada lloc pels seus pares i la germana, el veterà sense família que busca un hereu, l’enamoradíssima adolescent de 16 anys a qui encara li espera tota una vida d’alegries i enganys per endavant…

Ell els canvia a tots, actuant com si estigués de tornada de tot. Amb seguretat i confiança, impermeable. Aconsegueix canviar el seu entorn, però ell segueix obstinat amb un objectiu, sense acceptar una abraçada o un adéu, evitant agraïments en la mesura del possible.

Busca una veritat final, que descobreix al seu autobús màgic. Però llavors ja és tard. El seu destí està escrit i no hi ha volta enrera. Roman aïllat a l’autobús d’Alaska. Quan descobreix que la veritat final només és abastable amb tot el que ha deixat enrera, no hi ha camí de retorn. Per això la història també pren valor; ens permet sortir amb ganes d’aprofitar el que tenim i de no deixar escapar la possibilitat de ser feliços. L’experiència d’en Chris serveix d’inspiració per animar-nos a no cometre el seu error i no deixar-ho tot fins al nivell que ho va fer ell. I és que el gran secret de la Felicitat és que cal compartir-la i no se la pot quedar un de sol. I, de vegades i per més que en siguem conscients, ens cal una pel·lícula de descoberta com aquesta per fer-nos a la idea de fins a quin punt és veritat.

(ULL amb el vídeo següent, que conté moltes seqüències de la primera part del film que poden aixafar part de l’argument!)
😉

Acabo amb un enllaç al bloc “Diari de Cuernavaca”, on es posa en relació la història d’Into the Wild amb el film Grizzly Man, que ja vaig comentar que ens va ben apassionar al 2005. I trobo molt interessant la relació establerta, que no se m’havia acudit (i això que ambdues històries m’han colpit molt!). Ais! Aquesta nit em costarà dormir, el cap em donarà voltes pensant en alguns punts del film i en tota la gent en qui m’ha fet pensar. Una bona experiència per emportar-nos dins un cor encongit de ruta cap a indrets salvatges.

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 6 ]

Nou any!

Doncs apa, ja hi som! Comença el 2008!

Per celebrar-ho –i mentre preparo exàmens i m’adapto a la nova feina–, m’he fet aquest fons d’escriptori sobre un film que em fa una por increïble (per la decepció que pot comportar, vull dir; que sóc seguidor fidel de la saga per culpa de les aventures gràfiques del personatge, i aquesta nova pel·lícula pot ser un autèntic despropòsit):

(Clica sobre per fer-lo més gran!)

Indiana Jones torna… I quina por que fa, la pel·li…
🙂

I apa, un any per complir propòsits! El meu és aprimar-me. Toquem ferro!

Ah, i us presento un detectiu

😛

De moment res més! Agafeu el 2008 per les banyes i feu-lo vostre!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 6 ]

Sobre una primera vegada (III): Jurat

Veure capítols anteriors:
Sobre una primera vegada (I)
Sobre una primera vegada (II)

Aquest cop he de parlar del meu primer cop fent de JURAT! Jurat! Jo! Que vaig deixar de guanyar concursos a partir dels 12 anys! (I no serà per no haver-hi participat.) I ara creuo la línia i sóc el qui repartirà alegries o decepcions! Uóooooo! Quina responsabilitat!

Gràcies a la meva amistat amb una noia de l’organització, la Clara, em van citar com a periodista i comentarista radiofònic de cinema al jurat del XXVI Concurs Nacional de Cinema i Vídeo de Navàs. La deliberació la vam fer fa uns dies, el dissabte 10 de novembre (ja fa gairebé un mes!). I va anar prou bé, malgrat que a la secció documental vam tenir un petit estira-i-arronsa argumentant les preferències de cada un. En general, vam arribar a coincidir. (Jo no em puc queixar, que els guanyadors coincideixen en bona part amb la meva preferència! Algun altre membre va quedar menys reconegut en els resultats).

juratnav.jpg

En què consisteix, això de fer de Jurat? En el meu cas, el primer va ser arribar al lloc, on ens van dur a tots a esmorzar. Molt bon ambient i millors persones, per cert! Molta alegria i conversa cinèfila interessant. Després, ens vam tancar a una sala a mirar els treballs seleccionats prèviament per l’organització. Un nivell general molt alt. (Teníem cada un un llistat amb els curts on podíem apuntar les impressions que ens feia cada curt.) Pausa per dinar; de nou bon rotllo molta xerrera i alegria. I després sant i tornem-hi fins al final! Un cop acabat, deliveració! Jo pensava que això es feia en privat, tot el Jurat tancat, i que després donava els resultats, però es veu que no; els membres de l’organització i el Jurat vam seure cara a cara i sota la batuta del director del Cine-Club i algun auxiliar, el Jurat anàvem donant les nostres votacions i preferències. Així vam anar fent fases d’eliminació fins a obtenir els curts més votats i elogiats per tots (prèvia negociació en casos puntuals entre els membres del Jurat per argumentar les decisions o preferències més radicals). En general, es va obtenir consens (algú de l’organització no estava tan satisfet, però és molt normal i inevitable; a banda que el Jurat sí que va quedar en la seva majoria satisfet!).

Però m’ha servit d’experiència perquè, el proper mes de febrer, torno a fer de jurat! Aquest cop al concurs de còmics de Manlleu! Uóoooooooooo! Això és una nova etapa de noves experiències!
Que algú m’aturi!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 7 ]

Sobre Sitges'07 i el Saló del Manga

Vinga, dos repassets ràpids! Sitges i Salón del Manga!

FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE CATALUNYA – SITGES’07

Diuen alguns mitjans que ha estat l’edició amb més públic de la seva història. A més, celebraven el seu 40è aniversari! Però malgrat això, per mi serà recordat com l’edició amb una exposició més pobra de la seva història. Cada any hi ha exposicions bastant xules, però enguany (tot i haver-hi aniversaris d’ET o BLADE RUNNER) només es van exposar un grapats de cartells de films fabulosos de Sèrie B que, malgrat l’interès evident, deixaven amb un mal sabor de boca. A més, l’edifici de l’exposició tenia uns horaris d’obertura un pèl estranys. Si a això hi afegim la reubicació del Brigadoon al costat del mar i la molt mala publicitació d’aquests canvis, ens trobem amb un festival amb films de molta qualitat però amb una organització molt fluixa pel que fa a activitats paral·leles a les projeccions.

Tot això, i malgrat que hi vaig estar pocs dies, què vaig veure? Fum-li fort:

– EL ORFANATO.
Pel·lícula complidora. Una mica poc personal, però que farà les delícies dels qui van quedar convençuts amb DARKNESS i captivats per LOS OTROS. Interpretacions correctes, homenatge a PETER I WENDY, més conte que terror pur i dur. Una gran opció pels qui encara no creuen en el cinema espanyol. (Ah, i serà representant espanyola als Òscar! La veritat és que no sé com respondrà, però cal tenir present el precedent de Del Toro i el seu EL LABERINTO DEL FAUNO, que aquest mexicà actua de productor en aquesta ocasió!

– STARDUST.
Amb potencial però desaprofitat. Brilla amb llum pròpia quan fan acte de presència Robert DeNiro o Michelle Pfeiffer, però els gags i la dolçor de l’obra en què es basa es dilueixen en l’adaptació. És llàstima que l’autor original de la novel·la gràfica, Neil Gaiman, no hagi pogut participar al guió. Hauria aconseguit treure punta a una història que no aporta ritme ni una gran narració, i sap greu perquè la pel·lícula queda en una anècdota quan hauria pogut marcar un nou avenç en el camp de la fantasia.

– THE THING.
Clàssic de Carpenter. De REvisionat obligatori. A més, pels més modernets també hi ha un videojoc molt decent que farà les delícies dels fans del terror glacial. És la història d’un alienígena que aterra al mig d’un paratge glaçat, desitjós d’aterrir la comunitat científica que hi viu. Solitud, desconfiança i paranoia en estat pur. Amb reminicències d’ALIEN, EL VUITÈ PASSATGER, però en un ambient més actual i no pas futurista.

– I AM A CYBORG BUT THAT’S OK.
L’última de Park Chan Wook. Dolça, suau i reposada. Després de la trilogia de “la Venjança”, aquest director ens proposa un entorn embogit (un manicomi), on arriba una noia que creu ser un robot. Allí neixerà una història d’amor entre ella i un noi que creu que pot robar els dons de les altres persones. El millor és que el film transita entre la visió del món per part dels interns, màgic i fantasiós, i la visió dels metges, més avorrida i superficial. Una bona obra pels qui no creien en la varietat d’un director que semblava un pèl obsedit en carnisseries.

– HALLOWEEN 2007.
Rob Zombie fa un remake de l’original de Carpenter. Bona jugada; efectiva, revitalitzada i plena de sang i fetge. Però avorrida com una mala cosa si es coneix el film original. Repeteix fil per randa les desventures de l’assassí Mike Myers, amb l’alicient que ens explica un pèl més la seva adolescència i la relació amb el doctor Lomis (ara interpretat per Malcolm McDowell). Farà les delícies dels qui es van encantar amb LA MATANÇA DE TEXAS 2004, però pel públic experimentat no deixarà de ser una còpia (ben portada, això sí), d’un original que encara es manté molt en forma.

– GLORY TO THE FILMMAKER! (KANTOKU BANZAI)
L’última de Kitano. El mulimediàtic director de cinema aquí presenta una obra que mira amb humor la crisi creativa que tot sovint envaeix els directors veterans. Una primera part amena, divertida i irreverent (plena de dobles d’acció de cartró-pedra per les escenes complicades de Kitano), però amb una segona part que s’estanca i rovella, malgrat que segueix demostrant, un cop més, que Kitano encara sap treu punta punta tot i alguns fracassos.

– MR. LONELY.
Avorrida proposta amb una primícia sublim: Un imitador de Michael Jackson (Diego Luna) coneix una imitadora de Marylin Monroe (Samantha Morton). Junts van a un fabulós castell escocès on viuen imitadors de famosos (un Abraham Lincoln, un James Dean, un Chaplin hitlerià…), amb l’objectiu de fer una representació que ha de canviar la història de l’espectacle. La pel·lícula es perd amb divagacions i el guió es torna avorrit i sense gràcia; fins al punt que pren més interès una història paral·lela i secundària sobre unes monges que fan paracaigudisme sense paracaiguda. (Genial, en aquesta segona història, la presència del director Werner Herzog fent de missioner catòlic.) Una autèntica llàstima.

– 1408.
Adaptació d’un relat curt d’Stephen King. Allargat més del compte fins a l’extenuació. Un correcte John Cusack i un sobreactuat Samuel L. Jackson en una obra de fantasmes normaleta; el protagonista investiga racons encantats sense creure en fantasmes, fins que sent a parlar d’una habitació concreta d’un hotel de Nova York. Es clar, l’home anirà a fer-hi una ullada per trobar-se en una nit de malson que arrenca amb delicadesa (i amb bons trucs, per cert), fins a anar creixent en un cúmul d’explosions i trencadisses que acaben sortint de mare i sense arribar a un objectiu concret.

– THE TEN.
Sorpresiva producció nord-americana formada per curts entorn cada un dels Deu Manaments. Té una arrencada genial i unes sis perles dins el seu conjunt de curtmetratges (genial la Winona Ryder en el capítol de “No robaràs!”). Per desgràcia, a partir d’un punt comença a perdre ganxo i busca l’humor barroer, perdent la bona direcció i (gairebé) estrellant-se. Però mereix un vot de confiança, ni que sigui pels curts inicials.

– MAD DETECTIVE.
L’última de Johnny To. Sobre un detectiu amb un poder paranormal molt curiós; té visions sobre els assassinats que ha de resoldre. El seu nou company haurà de soportar-li les excentricitats i paranoies… Una ‘buddy movie’ curiosa, embolicada i no apta per a gent endormiscada. I com que jo hi vaig anar esgotat i endormiscat, vaig perdre’m la meitat de l’argument. De manera qua quan vaig intentar saber opinions d’altres companys, hi havia arguments per tots els gustos: Que si sí, que si no… El director és solvent, i posa sobre la taula, un cop més, el seu talent. Per la qual cosa oblidaré el que n’he vist i la revisaré de zero ben aviat. Per tant, “reset”, quant a aquesta.

– CLEANER.
Fluixa pel·lícula sobre un personatge (Samuel L. Jackson de nou) que es dedica a netejar rastres de cadàvers per la policia. I què passa quan neteja un rastre per encàrrec d’un anònim sense saber si la policia ha fitxat el mort? Doncs que es fica en un merder. I ja està. Intrigues, misteri policíac i similar, amb poc interès de més. Molt convencionaleta, vaja.

– GRINDHOUSE.
Sí, sí, sí! La doble sessió de Tarantino-Rodríguez per fi tal i com va ser imaginada: Les dues pel·lis (PLANET OF TERROR i DEATH PROOF) en una única sessió i separades per falsos tràilers. Sèrie B en estat pur per una banda (la de Rodríguez; genial per riure en companyia) i escarni d’un gènere per una altra (la de Tarantino; un pèl més lenteta i que, penso, hauria d’haver-se projectat abans de la de Rodríguez). Totes dues molt recomanables i amb molt d’humor i sarcasme. I si les podeu veure al cinema, en companyia d’un públic animat, millor que millor. L’experiència en bona companyia s’ho val! De debò!

El Palmarès? Sí, sí, no puc valorar-lo gaire perquè només he vist una pel·li de les que hi ha. Però consulteu-lo aquí.

Això per una banda. Per l’altra…

SALÓ INTERNACIONAL DEL MANGA DE CATALUNYA

I sí, tot i que li tinc mania perquè gairebé tot és en castellà i per això l’anomeno “El Salón”, he de dir que cada vegada més les editorials aposten pel manga en català. I me n’alegro. Però segueix sent un saló que m’inquieta poc (el meu favorit segueix sent el del Còmic). Només hi vaig poder anar dos dies:Vaig tenir-hi una mica de mala sort. Hi vaig anar dissabte, però perdent el primer tren de Renfe. El problema és que m’esperaven dos amics de 16 anys a l’estació que no sabien arribar al Saló i van haver d’esperar una hora i mitja fins que jo arribés per agafar el següent tren! Visca Renfe i la seva freqüència horària.

🙁

Però la resta, prou bé; vaig ajudar a acreditar els dos amics (com a compensació per haver-los fet anar una hora i pico tard). I, dins, tothom a la seva (jo a la paradeta d’en Jun, a qui feia dos mesos que no veia!). Les exposicions, correctes. Les activitats paral·leles, brutals. Amb tothom qui en parlava semblava que fossin la repera. (Tot i que jo només les vaig poder veure de lluny.)

I PLE DE GOM A GOM de friquis! Però FRIQUIS de debò. Un fins i tot anava disfressat de LLIBRETA! DE LLIBRETA (Death Note, es clar)! Perruques, robots, soldats, cap-grossos i mil i un personatges del manga s’hi donaven cita. Amb prou feines vaig veure res del Saló, perquè vaig enclaustrar-me a vendre i signar còmics, però era impressionant la fauna que voltava per allà. Molt instructiu. I molts jocs; estands amb ordinadors, amb el twister, amb màquines de ballar… de tot, vaja. I botigues de menjar japonès (un parell, només) i molt més. I vam fer nit a BCN per l’endemà tornar al Saló. Bones vendes de Harry Potra, bona gent (i, pel que em van dir, menys que dijous o divendres) i molt bon rotllo en general. Però ja tinc ganes que arribi el Saló del Còmic. Segueixo considerant-lo el “meu” Saló de tota la vida.

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 7 ]

Han mort en Pere Màrtir

mataralpmartir.png

L’han mort a l’escenari. A cops de fitora! I tres cops, que ho han fet. Agraeixo com mai el suport de tot el grup d’Amics de Balenyà per haver confiat en mi i tota la complicitat i ajuda de les dues protagonistes de l’obra. He patit molt, però m’he sentit molt ben acompanyat. Ha estat una gran experiència. Un paper intens dels que deixen petja a qui el fa.

Però toca seguir endavant… Per exemple anant a veure cinema…

I, després, qui sap? Potser anirem tots juntets (la meva xicota, en Pere Màrtir i jo) a veure en Marc:

We want to be a part of it! Or not. We’ll see… Vaja, que si durant un temps no escric res, ja sabreu quins en són els motius!

(Per cert, que ja he enviat la meva part del còmic de Harry Potra que traurem a la venda al proper Saló del Manga a en Jun, que ha d’editar-lo. Ara la patata calenta la té ell! Que consti, eh?)

;-P

Fins aviat!

PC: En Pere Màrtir ja enyora l’Àgata, la Mariona i la barca. Li he dit que es foti, que si vol que es quedi al teatre, però que els altres marxem. Apa-li. (A veure si així me’l trec de sobre ràpid… )

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 3 ]

"No tens spam en la cua."

En aquest moment no tens spam en la cua. Potser és el teu dia de sort. 🙂

Això m’ho ha dit avui el programa de gestió del bloc quan hi he entrat! Mireu que maco i educat!

I aquí les tortugues que van dur-nos els Reis:

tortis.gif

(Ben maques i educades, per ara! Jo les voldria batejar com a Pit i Cuixa, però a casa no han acceptat la meva proposta i, com que tampoc sabem quin és mascle i quin femella, de moment els diem “Tortis” o tan sols “Les Feres”.)

Mentrestant, la meva germana a Itàlia i jo estic a punt de començar un nou semestre amb l’expedient ben net, la feina de caps de setmana apreta (Carnestoltes a dojo!), les aficions tipus guions de cinema o curtmetratges tampoc s’aturen, els preparatius per l’estand del Saló arrenquen i estic acabant un còmic (sis pàgines de mostra) per un projecte molt especial (que si arriba a donar resultat, m’independitzo per fi i deixo la feina dels caps de setmana per reenfocar les meves prioritats).

Recomanació cinematogràfica: Iwo-Jima a banda (pel·lis de guerra fabuloses però llarguíssimes), ara s’estrenarà The Host, una pel·lícula molt especial que ja vaig recomanar al seu moment:

– THE HOST. Pel·li d’argument ximplet (una família s’enfronta a un monstre mutant a un canal coreà al mig de la ciutat) però amb una posada en escena sublim. Humor surrealista, aventura i molta acció per una pel·li molt diferent de caràcter comercial. M’encanta la seva narrativa visual. Simplement magnífica. El director de MEMORIES OF MURDER demostrant que pot amb tots els gèneres.

Sorpresa cinematogràfica: M’ha arribat la notícia sobre la nova adaptació que es farà al cinema de Mortadel·lo i Filemó. Ai, ai, ai… No la vaig trobar una pel·lícula rodona, la que va dirigir Javier Fesser fa quatre anys, però sí que penso que és una adaptació molt fidel (i la vaig comprar en DVD i tot!). Ara tremolo amb una nova pel·lícula que no sembla que hagi de ser sequela i que no té ni confirmada la presència del repartiment original. Recordeu les dues versions diferents de Manolito Gafotas al cinema? Què passa? Que no hi ha més personatges a adaptar, que s’obsessionin pels mateixos gent diferent i acabin trepitjant-se l’un a l’altre? A més, estem parlant de la pel·lícula espanyola més exitosa de la història! Un repte molt agosarat… A veure com anirà l’assumpte.

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Pèndol capciós i burleta

Per cert, que he acabat el semestre amb tot aprovat! Ara sí que podré fer ràbia a coneguts i saludats! (Un anyet i mig i ja tindré la segona carrera al cove!) Per acabar-ho d’arrodonir el millor seria que ara em funcionés algun dels invents que em porto entremans… Últimament sembla que em passi una setmana sí i una no consecutivament: En una surten moltes coses i projectes, en l’altra tot ho tens estancat i al teu voltant tothom té nous projectes…

Un pèndol capciós i sovint burleta. Com quan Joaquin Blàzquez va viure un turment que el va emmalaltir dels nervis a causa d’un projecte que se li va escapar de les mans. (Quan el seu malvat extraterrestre Melvin va encarnar-se set anys més tard en ET i ell no en va cobrar cap dret d’imatge! Cosa que ben aviat veurem en un documental i tot.)

Un pèndol que permet una alegria al gran projecte de la pel·lícula Salvador d’endur-se, almenys, un gran Goya com el de Millor Guió Adaptat (juntament amb les picades d’ullet de José Corbacho). I un mateix pèndol que fa que el nom del guionista Lluís Arcarazo hagi sortit escrit com a “Lluís Ascarazo” a gairebé tots els mitjans. Sembla que pel fet que des de la pròpia Acadèmia havien escampat la falta! Us imagineu que el premi amb el bust del pintor tingui el nom d’en Lluís imprès a la placa metàl·lica amb la falta al cognom? Quina ràbia!

Projectes que funcionen, altres que no… Toca ser previsor, que tot segueix en moltes direccions.

Oh, i una d’elles apunta a Itàlia…

webloc22.gif
Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Els esbossos de Kadingir (XI)

El ritme amenaça a descendir properament. Em sembla que s’acosten moments de calma… I he vist El Perfum, amb l’amiga Mercè de coprotagonista! (En realitat “coprotagonitza” un parell de plans a les escenes de la plaça, entre els figurants, però és clarament reconeixible i en primer terme! La gràcia va ser que la vaig veure al cinema el dia del seu aniversari! Coincidències de la vida.)

(Aquests dies també he fet de Jun acompanyant a la Cè a la preestrena d’Eragon, ja que ell estava malalt. Només dir que no he llegit la novel·la ni tinc previst fer-ho, però que la pel·li l’he trobada molt avorridora, previsible i tòpica. Ais. Suposo que els fans en quedaran contents. Si no, ja podem plegar!)

I avui toca el penúltim esbós de Kadingir: El Ceptre de Zink. Ja a les vostres llibreries. El millor regal per aquestes festes. (O això diuen!)

Això em fa pensar que encara no sé què regalar a un munt de gent! Què us regalen/regaleu vosaltres? Idees, sisplau!

12_mides.gif

(Clica-hi a sobre per veure-ho ampliat!)

Aquest m’agrada molt. (Havia de ser l’últim de la sèrie, però vaig decidir canviar-ho per motius sentimentals.) No és res més que un recull de la majoria de races i éssers principals de la primera novel·la de Kadingir agrupats esquemàticament per comparar-ne les mides. El que més me n’agrada és que mostra fins a quin punt vam arribar a endinsar-nos en la planificació visual del món tan bàrbar que va covar la desenfrenada imaginació d’en Joan i la Mercè. Com es veu, estan numerats i he esborrat la llista que els identificava, per si algú vol jugar a endevinar quin és quin. (Una pista, el número 22 és ni més ni menys que la punta-punteta final d’una de les potes de la gegantina Murguba!)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Els esbossos de Kadingir (VIII)

Estic a la recta final de moltes coses. L’altre dia vaig entrevistar en Marc Recha a propòsit del seu últim film, Dies d’agost. La destresa amb que et redescobreix el paisatge català és pura i simple delicia. Una pel·lícula per seure i deixar-se portar. Mentrestant, començo a sentir cada cop més aquell flaire punyent i gèlid que anuncia la proximitat de la neu. Ja la noto en l’aire! Ja l’oloro! I encara no he pogut veure El Perfum ni Casino Royale, i ja tocaria! Catxum l’olla!

Esbossos de la setmana:

09_altreszitis.gif

(Clica-hi a sobre per veure-ho ampliat!)

Anem acabant les entregues d’esbossos. Aquí hi ha uns quants zitis; o sigui, els habitants de Ki que són descendents dels micos, com els humans. Hi ha en Gerard (mig-ziti), una proposta d’Iduh, la meva versió d’en Galam i algun altre convidat sorpresa com un misteriós noi amb un turbant… (No donaré cap espòiler a qui no hagi llegit la novel·la, tranqui!) El meu favorit? En Galam de cos sencer (el segon dibuix començant per l’esquerra).

PC: Uops! Arriba Nadal i jo sense saber què regalar!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Sobre Sitges '06 (II)

Avui havia d’haver penjat aquí un post amb un mega-spoiler sobre el Dia K d’en Jun… (Bé, no ho deia directament, però una ment desperta ho hauria captat ràpidament.) Així que ell l’ha censurat i endarrerit unes hores! Sortirà, però més tard, avui mateix o demà! Ais… (Sí, sí; censura al DVG! Val que és per una bona causa; mantenir el misteri del Dia K, però com a periodista no puc evitar que m’afecti. D’altra banda també cal ser comprensius amb en Jun, que el pobre està taaaan nerviós que fins va arribar a negar que havia concedit una entrevista exclusiva a una ràdio local tot i haver-hi tres testimonis que podrien jurar el contrari! Esperem que torni a raonar amb més calma en unes hores, quan tot surti a la llum i deixi d’estar fet un sac de nervis incoherents! 🙂 Ais! Ànims, Jun, que tot sortirà bé!)

Per la resta, Festival de Cinema de Catalunya de Sitges conclòs. Quant al Palmarès no n’estic massa satisfet, més que res perquè s’han centrat massa en GRIMM LOVE (la pel·li sobre els cibernautes que van citar-se perquè un devorés l’altre literalment, que ha rebut premis pels actors i per fotografia, categories molt disputades per altres films) i RÉQUIEM (versió europea dels fets que van inspirar L’EXORCISME D’EMILY ROSE, amb premi a l’actriu i el gros de millor pel·lícula). Tot i això, aposta per films petits i més desconeguts, cosa d’agrair, així com els dos premis de guió i l’especial del jurat per a HOMECOMING (pel·li de zombis que tornen a la vida per votar contra en Bush; és un capítol més de MASTER OF HORRORS, sèrie de pel·lis de 60 minuts de terror que Manga editarà en DVD properament). Ah, i el premi a la pel·li d’animació ha anat per… THE GIRL WHO LEAP TROUGH TIME, aquell sobre la nena que podia viatjar en el temps! Molt bé!I THE HOST va rebre un parell de premis, també! (És una de les pel·lis comentades al post anterior.)

De les últimes coses que he vist destacaria el següent (que no totes, clar):

– ILS. Pel·li inspirada en fets reals sobre una parella francesa que viu a Bulgària i es veu acosada, una nit, per un grapat de persones encaputxades que pretenen jugar amb ells de forma macabra. (Tensa i frenètica, com HAUTE TENSION de fa un o dos anys, tot i que em va frepar molt més aquesta d’enguany!)

– A SCANNER DARKLY. Fabulosos dibuixos animats a partir d’imatges reals adaptant ciència-ficció de Philip K. Dick, i tot de la mà del gran Linklater. Molt bé per l’estètica, els personatges i els diàlegs, tot i que la narrativa de la pel·lícula en surt una mica malparada; poca emoció i poca intensitat en els girs argumentals fins al punt que al nostre grupet ens va avorrir una mica. I sap greu, tot i que a la majoria de gent va en-can-tar! Vaja, que la majoria de gent us la recomana!

– COISA RUIM. Revelació portuguesa que parteix més de la insinuació que d’altra cosa i explica com una família de ciutat es veu immersa de cop en la mitologia rural d’un poble que havien evitat els seus inquiets avantpassats. No està malament i esperem que sigui una bona empenta pel cinema del seu país.

– THE FOUNTAIN. El director de PI i RÉQUIEM PER UN SOMNI ataca de nou amb una proposta original amb la qual intenta fer un amalgama de filosofia i religió per explicar el viatge intern d’una persona (Hugh Jackman) obsessionada per la vida eterna. Reflexiva i intensa, més accessible que 2001: UNA ODISSEA A L’ESPAI, tot i que en segueix moltes pautes.

– PAHELI. Bollywood, Bollywood, Bollywood! Genial i impressionant; un dels èxits de la temporada aquí i allà. La història d’un fantasma enamorat. Música, color i ritme. Genial. Així com el reportatge que l’acompanyava; CAMINO A BOLLYWOOD, sobre una fan catalana d’aquest cinema, la Sara Barrera, que viatjava a Bombai a conèixer-ne la indústria i, fins i tot, formar-ne part.

– SCOOP. Woody Allen. De nou fent comèdia i fins i tot parodiant MATCH POINT. Sobèrbia Scarlett Johansson. No de les més brillants però sí la més rodona de les recents comèdies que ha firmat.

– THE UNGODLY. Producció nord-americana amb calés catalans sobre un assassí acosat per un cineasta. La pel·lícula arrenca malament però arriba a prendre velocitat fins a captivar-te amb intensitat, ritme i un final intens, adornat tot amb un xic d’humor.

– FIDO. I si els zombis estan domesticats i ajuden a la llar als anys 50? Doncs això. Al·legoria social molt rodoneta tot i que es queda curta en vistes de les possibilitats tant de gore com de crítica arriscada que planteja. Ha quedat més comercial i segurament la veurem estrenada.

– CHILDREN OF MEN. Cuarón torna, sense Harry Potter i amb un ús dels plans seqüència que ni l’Spielberg. Ciència-ficció arriscada i particularment ben rodada. La pel·li més reomanable de les que hem vist. No us la deixeu escapar, que donarà molt a parlar.

– TIDELAND. Terry Gilliam. Mesca entre el LABERINTO DEL FAUNO i POR I FÀSTIC A LES VEGAS. Sense comentaris. Surreal, punyent i molt provocadora. Però no tant nefasta com es deia a San Sebastián. Gilliam, en escència. (I demostrant que els GERMANS GRIMM que va presentar fa un parell d’anys no era pressagi de cap salt seu vers el món comercial i menys personal.)

– THE ILLUSIONIST. Film d’embolics i d’un assassinat amb la complicitat d’un mag que no saps si fa màgia real o no. Gran Paul Giamatti de secundari però film poc trencador ni especialment sorprenent. Això sí; molt clàssic i correcte. (Hi surten la Jessica Biel i l’Edward Norton, que bé valen un visionat.)

– BORAT. El creador d’Ali G. presenta la història documental amb mitja realitat i mitja ficció d’un periodista d’un país perdut d’Europa de l’est que viatja als EUA a descobrir-ne la cultura. Humor irreverent que partint d’un personatge estereotipat acaba ridiculitzant i posant de manifest l’alt grau d’hipocresia del país de la “llibertat”. Impressionant. El més hilarant i divertit que he vist en… anys. De debò. Feia temps que no podia deixar de riure (i patir a estones de les ximpleries que creuen molts americans) tant en un cinema. Lamentablement, el personatge Borat l’han fet habitant d’un país real, i això ha fet molt mal als seus habitants i s’estan estudiant querelles potents. En aquest punt penso que no els hauria costat res fer-lo habitant d’un país imaginari; anant bé als EUA s’ho haurien cregut tot igualment! Són així.

– PERHAPS LOVE. Festival musical que homenatja descaradament MOULIN ROUGE però des d’Àsia i amb amor, amb correctes interpretacions i, sobretot, una gran història sobre un triangle amorós al llarg de dues èpoques diferents. Més arriscada i amb més argument que la pel·li americana, una recomanació absoluta als fans dels musicals.

Arf, arf, i callo tot i que tindria corda de més pel·lis que he vist per estona! Fins aquí la crònica del Festival! Ens llegim!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Sobre Sitges'06 (I)

Ieps!

Costa moooolt trobar accés a Internet decent, per aquí!

Aprofitaré l’avinentesa per comentar només algunes de les coses que he vist:

– EL LABERINTO DEL FAUNO. M’ha decebut bastant, sobretot quant a guió, perquè amb la quantitat de pel·lis de fantasia potents que corren avui dia aquesta trobo que s’ha quedat curta. Del Toro cada cop dirigeix millor, però trobo que els guions no li queden tan bé (diguin el que diguin als EUA!). La resta d’elements funcionen molt bé, sobretot la part de la Guerra Civil espanyola. Pel que fa a la fantasia, per mi, surt en desavantatge i et dóna la sensació que ha quedat una miiicona desaprofitada. En Sergi López millora fotograma a fotograma.

– THE HOST. Pel·li d’argument ximplet (una família s’enfronta a un monstre mutant a un canal coreà al mig d’una ciutat) però amb una posada en escena sublim. Humor surrealista, aventura i molta acció per una pel·li molt diferent de caràcter comercial. M’encanta la seva narrativa visual. Simplement magnífica. El director de MEMORIES OF MURDER demostrant que pot amb tots els gèneres.

– BRICK. Pel·li de gàngsters ambientada a les rodalies d’un institut actual. Original i ben acabada, però se li està donant massa bombo. Suposo que per això; perquè és una pel·li prou rodona per uns temps on no en corren.

– LA HORA FRÍA. Pel·li de ciència-ficció espanyola baaastant fluixa però per la qual trenco una llança a favor perquè no em va fer sentir la vergonya alïena que tot sovint provoquen aquestes produccions. Jo li donaria una oportunitat tenint en compte que és una pel·li de baix pressupost i tal.

– I… MOLTES MÉS! Si veig un mínim de tres pel·lis diàries! El problema és que ara se m’ha acabat el temps d’ordinador (coses que passen per aquí) i he apuntat les que m’han vingut al cap més depressa… (Agobia tant que un dia a la tarda el vam passar a la platja i tot! I que consti que aquest estiu no he fet vacances, o sigui que ja tocava! :-)) D’avui, per exemple, recomano THE GIRL WHO LEAP TROUGH TIME (“La noia que saltava a través del temps”; animé bastant distret que mescla humor, ciència ficció i romanticisme adolescent) i WAIT TILL YOU’RE OLDER (“Big” versió xinesa, amb el seu actor més famós, Andy Lau, i un toc molt més realista i reflexiu, malgrat la comicitat, que la pel·li d’en Tom Hanks).

En general, el Departament Premsa té molt bona atenció (i en comparació a anys anteriors) i hi ha coses bastant més interessants. La pega és que hi ha massa oferta i és impossible seguir-la tota amb la dedicació que es mereix.

Apa-li, fins la propera connexió!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]