Arxiu | Còmics RSS feed for this section

'El cel "s’ens cau”', per Tutatis!

N’ha parlat tothom però faltava comentar-lo aquí. És terrible…

No és un secret que des de la mort de l’escriptor René Goscinny el personatge Astèrix va perdre la ploma que esgrimia els seus guions amb ritme, diàlegs espontanis i una narrativa brillant. Albert Uderzo insisteix a seguir dibuixant el seu clàssic, però ara caient a la deriva, perdent el carisma del poblet gal.

Els seus últims volums punxaven per moltes bandes (argument ximple a El tràngol d’Obèlix, errors de continuïtat a Astèrix i la traviata, reciclatge d’idees a L’Astèrix mai vist…), de manera que aquest, El cel ens cau al damunt, no podia ser una excepció.

L’argument és original: dues races d’extraterrestres busquen la poció màgica; els namgues i els dyswaltnenians, amalgames paròdics del manga i el dibuix nord-americà. Una metàfora amb possibilitats però una història simplista, mal narrada i previsible, de la qual Salvat n’ha fet una edició amb una maquetació irregular i la tan comentada doble falta ortogràfica —“s’ens”— a la portada de la primera edició (que s’esgota ràpidament gràcies als col·leccionistes, no cal dir-ho). Un clàssic que no sap quan retirar-se. Un clàssic que “s’ens cau”, vaja.

Sempre ens quedaran les pel·lis de dibuixos animats… Ben aviat (confio) arribarà al nostre país en català (toquem ferro) el nou i flamant film d’animació Astèrix i els vikings, basat en els còmics Astèrix i els normands i algun passatge d’Astèrix i la gran travessia (que ja va servir de base per la pel·li Astèrix a Amèrica). El videoclip és cutrot, però els tràilers de la web oficial fan molt bona pinta (a quins nivells d’animació estem arribant ja!). Per cert, sabíeu que l’actor que dóna veu a l’Astèrix a França és el mateix des de fa 40 anys?!

Uderzo, Albert. El cel ens cau al damunt. Salvat, 2005. 50 pàg. Color

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

'El Bate Mágico'; beisbol nipó amb estil

Vaig traient de l’arxivador comentaris de còmic que he anat publicant. Avui li toca el torn a un autor que aixeca passions amb el seu personatge estrella:

Gosho Aoyama és un paladí del manga en majúscules, no només per oferir fórmules que atrauen a grans i joves diferint dels continguts habituals, sinó per tenir un estil de dibuix personal i captivador.

Ara toca comentar un volum d’Aoyama que recopila les desventures d’un jugador de beisbol que adquireix un bat del llegendari Babe Ruth, amb el poder de batejar qualsevol pilota sempre i quan el seu usuari tingui diners a la butxaca. Els que caldran per adquirir el còmic, però, no arriben als 7€.

La seva línia clara, vistosa i detallada s’identifica clarament amb el personatge estrella del dibuixant, El detectiu Conan (del qual Planeta deAgostini n’ha publicat alguns volums excel·lents en català, tot i que amb massa retard en comparació amb l’edició espanyola). Amb El Bate Mágico, el dinamisme i les seqüències d’acció brillen com una de les especialitats de l’autor, que centra la narració en els enfrontaments i els rivals del protagonista (en detriment de la història i els personatges), un dels quals té el guant màgic d’un jugador clàssic de beisbol nipó, Eiji Sawamura, que precisament va derrotar a Babe Ruth. Un conte màgic per a fans d’Aoyama i del beisbol més mitificat.

Aoyama, Gosho. El Bate Mágico. Planeta deAgostini, 2005. 192 pàg. B/N

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

'Llops…', tot descobrint Gaiman i McKean

No es tracta d’un còmic amb totes les de la llei, ja que els textos segueixen un estil propi de la novel·la, però conté trets de la historieta com la distribució de l’acció per vinyetes. A més, és una excusa ideal per parlar de dos mestres: Neil Gaiman és escriptor de còmics (com el popular Sandman), novel·les i guions de cinema, especialitzat en la creació de mons paral·lels; Dave McKean és un dels il·lustradors favorits de l’anterior, versat en el collage i el disseny desordenat, que fa poc ha dirigit el film fantàstic Mirrormask, precisament amb guió de Gaiman. Un altre exemple d’aquest duet creatiu el trobem a Coraline (Empúries, 2003).

Aquest Llops dins les parets explica l’estranya història de Lucy i la seva família, que es veuen obligats a fugir de casa a causa dels llops que surten de dins les parets. Fantasia surrealista còmplice per a tots els públics.

La traducció catalana és excel·lent (Astiberri va treure una primera edició amb faltes que va reemplaçar ràpidament), i és una ocasió ideal per veure el duet Gaiman/McKean en perfecta conjunció. Una parella creativa que encara té molt a oferir-nos.

Gaiman, Neil; McKean, Dave. Llops dins les parets. Astiberri, 2004. 56 pàg. Color

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

'The Originals' a petició popular

Kalamitat recomanava Watchmen al fòrum… Aprofito el fil per parlar d’aquest altre:

PortadaDave Gibbons és un dibuixant anglès popularitzat amb historietes com Watchmen (del guionista Alan Moore) i celebrat il·lustrador del videojoc clàssic Beneath A Steel Sky (Revolution Software, 1994), de quan les aventures gràfiques dominaven el crepuscle dels PC. Amb The Originals ens transporta a un futur alternatiu amb fortes reminiscències dels anys 60, decorat amb la destresa habitual que té pels paisatges industrials i els vehicles. Planeta edita en espanyol aquesta novel·la gràfica negra autoconclusiva sobre el pas a la maduresa, l’amistat i la cruesa del món de les bandes adolescents (té tics de L’últim rebel o American Graffiti).
L’argument explica el somni de Lel i Bok per ser Mods i batre’s amb els seus rivals, els Rockers. Uns i altres són moviments juvenils reals (!) dels seixanta sorgits de corrents culturals enfrontades, però amb l’acció adaptada a un món retro-futurista, amb tocs pop, drogues de disseny i motos “flotants”. Cal parar atenció als dissenys dels vehicles i al vestuari (recreació futurista dels dos “estils” originaris dels seixanta). Delicada escala de grisos per imaginar el futur des del passat, amb tapa dura i a 12€.

— Ets “Mod” o “Rocker“?
— Potser “Mocker“…

Gibbons, Dave. The Originals. Planeta deAgostini, 2005. 160 pàg. B/N

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Novè art en català

Abans que acabi la diada del llibre i la rosa, començo una crònica repassant com està el panorama de còmics i novel·les gràfiques en català actualment, per si ajuda a algú a decidir-se i buscar-ne algun.

Volia fer un gran discurs comentant que vam perdre els clàssics Espirú i Fantàstic (que ara només trobem els de l’època de Franquin a Planeta en castellà) o els Lucky Luke (que de nou només trobem en espanyol!), tot i que, per sort, encara trobem els Astèrix o Tintín en català. Volia comentar el passat daurat del còmic en català; la gran era dels Èric Castle, Gil Pupil·la, Marsupilami o en Yakari. Fins i tot hi havia en català els “Mortadel·lo” (amb el·la geminada), Superllopis (sí! Mític!), la Família Ulisses o Zipi i Zape. Encara em dedico a caçar còmics d’aquests als encants… L’arribada del manga només es va fer en català gràcies a Bola de Drac, i poca cosa nova va sortir a finals dels 90 en còmics en català (potser falta de subvencions, falta d’interès editorial…), tot quedant per a fanzines (poquíssims, en català!) o còmics de tema social, històrics o de programes d’educació (alguns de genials i elaboradíssims, però llunyans del que el públic massiu buscava). Volia criticar el fet que Barcelona és la capital del còmic espanyol i, en canvi, té una indústria de còmic en català sota mínims; també volia criticar que el “Saló del Còmic” està organitzat sobretot en espanyol (departament de premsa, rodes de premsa, novetats editorials…) o que del Saló del Manga oficialment en diuen “Salón” i tot! Volia criticar moltes coses, però és que sempre hi ha sorpreses.

He estat mirant catàlegs de Sant Jordi d’editorials de còmic fortes i hi ha novetats “boniques”, ideals per la diada. Els temps estan canviant i el públic reclama còmics en català de nou, i les editorials responen per fi:

– Norma Còmics s’hi ha lluit; Sense l’ombra de les torres (crònica social amb humor negre), El Hòbbit (reedició d’un clàssic que estava esgotat), Japonès en vinyetes (educatiu i didàctic), Brodats i Persèpolis (humor social premiadíssim de talent), Tom a Nova York i Tom a Los Ángeles (prou bé; per a tots els públics), La balada de la mar salada i La casa daurada de Samarkanda (nivell! Hugo Pratt amb Corto Maltès!) i Mu: el continent perdut (i més Hugo Pratt!).

– Planeta deAgostini té Les aventures d’en Conan Edogawa (n’han tret 4 o 5; el problema és que els han tret en català MOLT més tard que en espanyol, i els veritables fans de la sèrie l’estan seguint en espanyol des del primer dia perquè ningú s’imaginava que sortiria en català; senyors de Planeta, aprenguin a reaccionar un pèl abans!) o Bola de Drac (la nova edició de luxe, que espero que triomfi i tingui èxit; té molt bona qualitat, de debò!).

– Astiberri (els bascos), tenen el gran Blankets (obra mestra autobiogràfica), Llops dins les parets (Neil Gaiman i Dave McKean, dos socis de luxe fent el guió i el dibuix d’un conte surrealista per a tota la família) i El Rei Catàstrofe (un súper-vendes belga per als més joves).

– Casals encara té material de Madorell a diverses Abacus: Pere Vidal i Henry Balua (un dia en farem la pel·li, va!), Massagran o Jep i Fidel.

– Inrevés Edicions té el Maus.

– Recerca Editorial té Serenity en català (aposta arriscada perquè és d’una sèrie de teleque encara no ha arribat a cap canal de per aquí! La sèrie de la pel·lícula Firefly, de l’any passat).

– Finalment, Glénat, té Nosaltres els catalans i Inu-yasha (manga de Rumiko Takahashi molt ben explotat! I encara es va publicant! Espero que les vendes li siguin propícies i sigui un bon precedent per a col·leccions manga en català).

Vaja, que comença a haver-hi un nou panorama de còmics en català per gaudir i compartir. Espero que sigui l’inici d’una nova època daurada i que sigui més dolça que en altres casos de productes audiovisuals. Apa, prou de reivindicacions!

Bé, només una més: sovint costa en certs ambients comicaires parlar en català… Doncs bé, que vaig anar a la presentació d’un còmic eròtic gai de La Cúpula, Habitación para cinco (la primera presentació d’un còmic on vaig fora d’un Saló del Còmic), a una llibreria d’ambient (on, si no?) i va resultar que… tothom parlava en català! Tant el públic assistent com els editors que ho presentaven!
🙂
Em va semblar genial. Si és que estic carregat de prejudicis, però ja pensava que en la indústria cultural catalana ningú parlava en català de manera “quotidiana”! Apa, i ja callo, que tampoc vull quedar com el radical independentista de torn! Només em feia gràcia comentar-ho. (La diada de Sant Jordi m’ha afectat molt, veig!)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

'Maus'. De nazis i ratolins

Caram, ja tenim Sant Jordi a sobre! Se suposava que aquestes recomanacions de còmic serien setmanals però, va, excepcionalment penjo una recomanació més (entroncant amb la de fa alguns dies):

Portada catalana de MAUSUn bon regal per Sant Jordi? Doncs una novel·la gràfica contundent, de categoria, en la línia de Jimmy Corrigan, el chico más listo del mundo (Planeta), Blankets (en català per Astiberri) o Maus. Aquest últim, és un genial volum d’Art Spiegelman (Sense l’ombra de les torres [Norma]), referent d’avantguarda de la vinyeta i padrí de talents com Daniel Clowes (Ghost World [La Cúpula]) o Chris Ware (Jimmy Corrigan).

Amb Maus, Spiegelman va popularitzar-se arreu del món i elevar el prestigi de la historieta gràfica rebent un Premi Pulitzer el 1992. Hi conta l’holocaust nazi relatant l’experiència del seu pare, sense heroismes i amb esperit crític; ataca tant el Tercer Reich com el fanatisme religiós del seu progenitor. Un còmic sobre la vida i la mort, amb amor i humor, denúncia social, recreació històrica i un gran treball de documentació. Aquí, els jueus són ratolins, els nazis gats i els polonesos porcs, mentre la resta del món contempla l’animalada.

Aquesta obra mestra està disponible en l’agraïda traducció catalana d’Inrevés, que té el mèrit afegit d’haver tingut segona edició en temps de sequera pel còmic en català. Aquest el tenen a uns 17€!

Spiegelman, Art. Maus. Inrevés Edicions, 2004. 300 pàg. B/N

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

'Jimmy Corrigan', referent pel còmic i el disseny

Atenció! Ara que tinc temps recomano aquesta joia del disseny a 30 € a qui no la conegui. No en tenim edició en català, com és “normal” avui dia (només cal visitar el Salón del Manga o fullejar alguns “fanzines” per fer-nos a la idea) però que consti que l’edició l’espanyola és de luxe.

Guardonada a Barcelona amb el premi a la Millor obra estrangera publicada al país, utilitza l’estil costumista i de línia clara i simètrica similar al clàssic Frank King. Chris Ware recicla el llenguatge el còmic fins al punt que en Jimmy es considera l’equivalent a l’Ulisses de Joyce a nivell de novel·la gràfica (ja que estableix les bases d’una nova forma d’utiltizar el llenguatge —el del còmic, en aquest cas—). L’extens volum compta amb unes cobertes de paper desplegables, que prenen la forma d’un mapa esquemàtic amb les relacions entre els personatges amb fletxes i diagrames, com a tastet del que ens espera a l’interior.

L’argument és semi-autobiogràfic (li costa arrencar), explicant paral·lelament les vides d’en Jimmy i del seu avi. En l’un veiem el futur de l’altre, un profund missatge de solitud, famílies trencades, figures paternes difícils i un Destí burleta. Una història que creix amb cada petita vinyeta guanyant-se, suaument, un racó profund dins el cor de qui la llegeix.

Ware, Chris. Jimmy Corrigan, el chico más listo del mundo. Planeta deAgostini, 2004. 380 pàg. Color
Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

'Sense l'ombra…': reflexions des de la Zona 0

Portada catalana de S’acosta Sant Jordi! Anem donant idees (aquesta costa 29€):

Un dels referents d’avantguarda del vuitè art (tot i que alguns diuen que el “Vuitè Art” són la televisió, la ràdio o els videojocs; i per això diuen que el còmic és el novè… En tot cas ja ho aclarirem en una altra ocasió!) és Art Spiegelman. Es va popularitzar pel seu còmic sobre l’holocaust nazi Maus (disponible en català per l’Inrevés Edicions), sent el primer còmic guardonat amb el Premi Pulitzer al 1992. A través de la revista Raw, de la qual va ser fundador, ha donat a conèixer talents com Chris Ware (autor de Jimmy Corrigan), sense abandonar el còmic i el grafisme com a art didàctic de denúncia.

L’última aportació que ha fet en aquest camp és un llibre en làmines de cartró dedicat als atemptats de l’11 de Setembre de 2001, que en català ha publicat Norma Comics (bona traducció tot i que en algunes làmines de la primera edició surt el títol en castellà). Aquí hi exposa els seus temors, la seva reacció, el seu testimoni (ell viu al mateix barri) i l’entorn polític en relació a la caiguda de les torres, tot amb un aire de sàtira trista, però de colors vius, i homenatjant diversos pioners del còmic nord-americà (amb un annex molt interessant dedicat a aquest tema). Pàgines magistrals per una tragèdia fatal.

Spielgman, Artz. Sense l’ombra de les torres. Norma Comics, 2004. 40 pàg. Color
Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

'Blankets' dessota el llençol

Ieps, som-hi, doncs! A comentar còmics i novel·les gràfiques per a tothom!

Qui encara cregui que els infravalorats “còmics” són només per a ments infantils s’equivoca. Craig Thompson és un jove autor nord-americà que convencerà als més escèptics del contrari. Amb Goodbye, Chunky Rice (publicada en castellà per La Factoria) va guanyar el premi Harvey al millor Nou Talent i cinc anys més tard va presentar aquest Blankets (“llençols” en anglès), un volum enorme de 600 pàgines que ha arribat al nostre país amb una traducció catalana excel·lent (cosa poc habitual, últimament).

El seu entintat sec, amb influència declarada del francès Edmon Baudoin, juga amb un aparent traçat senzill que completa amb un gran ús de les ombres i els clarobscurs. A més, Thompson domina la màgia seqüencial de les vinyetes amb resultats sorprenents. Sens dubte, val els 35 euros que costa per l’emoció dels diàlegs, la intensitat de les situacions i la seva sinceritat.

Blankets explica la història d’en Craig i el seu primer amor adolescent, seguint paral·lelament la seva relació amb la família i el pas cap a la maduresa. Amb moments tan reals com la vida mateixa, Thompson presenta una història autobiogràfica, parant molta atenció al primer amor i la religió. Relata, amb intimitat, l’evolució i la maduració del protagonista a través dels seus dubtes, traumes i temors, amb una agradable mescla tragicòmica marcada pel cristianisme i una educació conservadora. I el més sorprenent: Malgrat l’extensió, la història es fa curta com un llençol sense fi.

Thompson, Craig. Blankets. Astiberri, 2004. 592 pàg. B/N
Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Declaració d'intencions

«Per cert, a veure si poguessis fer un post “declaració d’intencions”.»
Jun

Val, val, comencem pel principi, doncs: I és que ara també vaig a parlar de còmics!

Jun i Jan en un moment històric— Ieps! Babum i hola a tothom! Ara mateix sóc periodista (llicenciat) i també faig alguna cosa d’il·lustració, de ràdio, còmic i curtmetratges. I no tot ho faig per afició; em dedico al fotoperiodisme i a l’humor gràfic en un setmanari osonenc. Al mateix setmanari em permeten redactar-hi alguna cosa eventualment i, periòdicament, una columna on comento còmics i novel·les gràfiques. Vaja, que vaig rebent material de diverses editorials i dedicant-me “ja-quasi-semi-professionalment-i-gairebé-seriosament” a això de la crítica de còmic. Lògicament, amb tants pardals al cap vaig acabar coincidint a un aviari amb en Jun de www.deuvosguard.com i, de l’encontre, n’ha nascut un programa de ràdio, algun projecte de còmic i altres històries que no vénen al cas. De moment, aniré entrant aquí “edicions esteses” (o “bàsiques”) dels comentaris que em van publicant sobre còmics i novel·les gràfiques. Aquests primers dies suposo que podré penjar més d’un text per setmana, però la tònica prevista és d’un comentari setmanal. A veure com anirà!

Espero estar al nivell… Res més per ara!
(NOTA: Aquesta és l’entrada original que va donar el tret de sortida al blog “Els còmics d’en Jan”, dins del web www.deuvosguard.com, l’abril de 2006. Dos mesos més tard el blog de LaComunitat.Net “En un núvol d’aire”, nascut l’any anterior, també passaria a formar del web www.deuvosguard.com, funcionant en paral·lel fins el 2010, que passarien a unir-se al domini www.vinyeta.com. Per tant, a partir d’aquest post s’hi troben les ressenyes originals del blog de còmics “Els còmics d’en Jan”.)
Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre còmics i cinema

(Actualitzat.)

Abans de res, fa unes setmanes que vaig poder anar al passi de BATMAN BEGINS, i penso que és la millor pel·li de superherois que s’ha fet en els últims deu anys! De debò. Només un defecte; com que s’ha basat en l’etapa “fosca” del personatge de còmic n’ha resultat una pel·lícula molt adulta. Pel meu gust segueix sent més propera a la imatge personal que jo tinc d’en Batman la versió d’en Tim Burton, el BATMAN de tota la vida. En tot cas, aquesta pel·li d’en Christopher Nolan té un repartiment excel·lent (Nesson, Caine, Wilkinson, Freeman) i un guió molt consistent. Potser amb poques llacunes: Calia tornar a insistir en el trauma de la mort dels pares d’en Batman? No hauria estat millor buscar un altre tema? Calia la presència d’un personatge femení amb tan poca importància? (Posats a ser originals, millor que no n’hi posin! Però en fi…) Els dolents, que van de místics, havien de rumiar un pla tan recargolat com el de la pel·li per acabar amb Ciutat Gotham? Bé, són els punts que grinyolen en un guió que vol passar-se de trascendental, adult i profund, però és una gran pel·li igualment.

Dit això… Saló del Còmic. Ja sabeu, aquell saló que l’únic que té de català és el nom. Fa uns anys, en una revista friqui d’aquestes de còmics, un fatxa acusava d’extremistes els del Saló del Còmic, dient que discriminaven l’espanyol. Que algú em digui el percentatge de còmics en català que es vènen al Saló… Estarem de sort si equival al 10% del total! I això porta així des que hi vaig, i aviat farà deu anyets!

De petit llegia en català Lucky Luke, Tintin, Astèrix, Espirú i Fantàstic i els Barrufets. Ara estem de sort si treuen algun Tintin o Astèrix, perquè la resta només es reedita en espanyol. I diuen que discriminem. El jovent d’avui dia té el 99% de la producció de còmics en espanyol. I diuen que discriminem. Només Planeta ha decidit arriscar (amb retard) publicant en català El detectiu Conan. I ara Glénat amb un altre manga que surt al 3xl.Net. Només això en el camp de còmic “infantil-adolescent”. Què està passant?

Però l’any passat semblava que la tendència canviava. Al Saló de l’any passat hi vaig anar molt feliç ja que hi trobava, per fi, novetats en català. La genial BLANKETS de Craig Thompson (excel·lent traducció d’Astiberri) i algun excepcional llançament de Norma. Quina il·lusió! I els mesos següents vaig recuperar MAUS (una traducció francament fluixa d’Inrevés Edicions)! I després van aparèixer els citats manga en català de Norma i Glénat! I novetats com SENSE L’OMBRA DE LES TORRES (bona traducció de Norma) o bé LLOPS DINS LES PARETS (pèssima traducció d’Astiberri)… Quin èxit, pensava jo! I em feia molta il·lusió el Saló d’enguany esperant un munt de novetats, alguna de les quals tindria versió en català…

Però què em trobo? Manga i superherois a tot arreu, com sempre, sí. (Tot i que aquest any, a més, les WITCH amb estand propi i tot!) I còmics de segona mà (cada cop menys) on ja no hi trobo res del que em falta (busco tres “Espirú i Fantàstic” que em fan anar de cul!). I què més? Exposicions, sí. Prou bones, sí, malgrat que cada cop són més en castellà que en català. (I diuen que nosaltres discriminem!) I les novetats? Tonelades de manga (de TOTES les editorials!) i superherois (DC vs MARVEL / Planeta vs Panini). En espanyol. Coi. I res més? Res més.

De cop, vaig tornar-me un punt més esnob. Veia el Saló com un xou comercial purament mercantilista i sense cap mèrit cultural. Quin fàstic em vaig fer!

En fi, una gran decepció. (No compartida, espero, que seria massa trist!)

Potser n’esperava massa.

En tot cas, no vull ser 100% destroyer. M’ofereixo voluntàriament i “de gratis” per, almenys, corregir el text del llibre de premsa de l’any vinent. Apa. Si demanem canvis, oferim solucions!

I què em vaig comprar? Doncs alguns Jueves, que segueixen sent genials, algun recopilatori de Manel Fontdevila, un Superlópez… I… Un recopilatori de còmics d’en Crumb i en Peckar (American Splendor), cert! I… I… El recopilatori de Planeta de “Carlitos y Snoopy” (mai he suportat el nyonyo nom en castellà d’en Charlie Brown! Volem els recopilatoris en català JA!). I ja està. És que no hi havia massa més de bo!

🙂

Mostrafont[1].jpg

(La bona notícia és que he creat la meva font pròpia! O sigui, que puc escriure a l’ordinador amb la meva lletra manual! Ha costat un ou escanejant lletra a lletra, però m’encanta! N’adjunto una vinyeta de mostra!)

(Patirem!)

“Misericòrdia!”
CHARLIE BROWN

PC: L’altra bona notícia; a banda de l’imminent estrena de La guia galàctica per a autostopistes, finalment Vértigo estrenarà als cinemes el gran biopic “Life and Death of Peter Sellers”… En espanyol es dirà “Llámame Peter” (“Lámeme Peter”, anava a posar; i tenint en compte que hi surt la Charlize Theron tampoc seria res dolent!).

1 COMENTARI/s
Esborrar — 23/6/05
Bueno, como dije que algún día escribiría algo en tu blog, heme aquí icona gestual Casi 1 mes entre entrada y entrada, qué abandonados tienes a tus fans! XD ¿Así que el salón fue un poco chufa? Pues tenías que ver el de aquí, que además de ser un timo era un agobio tanta gente en tan poco espacio (aunque el de este año se supone que fue más grande, pero ya estaba escarmentado y como me coincidía con un cumple no fui).
En fin, nos leemos en los emails icona gestual Byeeeee!

Pilgrim

PS: Para no desentonar con el salón y desentonar con la web, escribo en castellano (bueno, eso y que de entender más o menos el catalán a saber escribirlo, va un trecho icona gestual)

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre les paradoxes i en Subi

La vida segueix. Ahir vaig anar a encarregar el meu títol a la universitat. Quins records! Segur que dec ser l’únic tòtil que es va passejant per allí com aquell qui visita el poble de la infantesa. Vaig somrient, somniador, vagant extraviant, entrant a les classes buides a escriure missatges nostàlgics a la pissarra… deixant-me endur per la memòria. La sorpresa em ve quan trobo ex-companys de promoció que encara estan estudiant i els dic que em fan enveja, que enyoro les classes, però ells a canvi em mirem emprenyats, desitjant deixar les aules d’una vegada.

Dec ser jo, que sóc una mica trastornat.

Més curiositats: Quan vaig acabar Periodisme tenia clares dues coses. Si finalment em dedicava a alguna feina relacionada amb la carrera, estava segur que no tindrien res a veure amb periodisme esportiu o amb la fotografia (ambdues assignatures me les van fer passar magres i les vaig superar amb desgana). I la paradoxa és que les dues primeres feines que he tingut, estrictament relacionades amb el Periodisme, tenen a veure amb esports (vaig ser durant set mesos corresponsal esportiu local per a un diari comarcal) i la fotografia (ara sóc fotoperiodista substitut d’un nou setmanari comarcal). No sé quina conclusió treure’n, la veritat.

Per cert, ja tinc una nova idea per presentar a El Jueves (em remeto a la meva entrada anterior a la bitàcola). Ara l’he de covar bé i donar-li forma.

I una alegria! El meu profe i mentor en l’art del dibuix Subi (ja no em dóna classes des de fa anys, però segueix sent el meu guia “espiritual”) resulta que és un súper-vendes! El seu llibre (que ha escrit la seva parella a partir dels textos de Cervantes) ha estat l’infantil més venut en català i castellà de Sant Jordi! Genial, no? Li he enviat una felicitació “de deixeble a mestre”, protagonitzada per dos personatges d’una revista comarcal local on col·laboro, i m’ha vingut de gust compartir-la aquí:subiquixot[1].jpg

Res més per ara! Fins a un proper comunicat!

Per Cert: ¿Encara no he recomanat Blankets, el còmic de Craig Thompson publicat en català per Astiberri? Doncs és una joia! Si no sabeu què regalar, compreu-lo i quedareu molt bé!

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre un dibuixant esquerrà

Buf! Porto uns dies ben enfeinat! (Sense cobrar gaire, com sempre, però almenys faig el que m’agrada.) Properament comentaré aquí el que estic tirant endavant, però avui em centraré en un aspecte d’una nova feineta que faré (ja sabeu, es tracta d’anar sumant).

És un orgull per mi poder dir que il·lustraré una tira còmica en un nou setmanari osonenc compartint pàgina (bé, compartint mitjà, com a mínim) amb en Xevi Dom. Aquesta entrada, doncs, va dedicada a aquest professional de Sant Julià de Vilatorta.

Ell és un il·lustrador, caricaturista i comicaire més del nostre país (que tendim a infravalorar-los a menys que visquin a París). Ho ha tocat tot i porta anys polint el seu estil, com a autodidacta que és. Els qui hagueu fullejat alguna vegada La Marxa coneixereu el seu personatge Angelina i els qui visqueu al seu poble sabreu que té un local on es posa al servei de la humanitat, La Barberia.

No el vaig conèixer personalment fins fa dos anys, en un dinar on vaig assistir de rebot, en companyia d’altres grans artistes (encara em pregunto com hi vaig anar a parar). De totes formes, jo coneixia vagament la seva obra gràcies a un “fanzine” on vaig col·laborar en dues ocasions, que el va entrevistar i en va publicar una historieta. A l’entrevista que en van publicar, recordo haver-hi vist aquesta il·lustració:

xdommost[1].gif

Contempleu el domini dels clarobscurs i del blanc i el negre! Contempleu el domini de la foscor i aquesta suggerent posta en escena tan Lovecraftiana! (Val, potser més aviat “Poeista”.) Aquesta imatge acompanyava una entrevista on ell recomanava, entre altres coses, els treballs del recentment fallit Will Eisner. Xevi Dom va ser la primera persona que em va introduir aquell gran artista del còmic! (Aleshores jo tenia tretze anyets.)

D’alguna forma em vaig formar la imatge mental que era un professional inabastable i misteriós (el meu altre gran referent era en Subi, el meu mentor “oficial” en l’art del còmic i que últimament té publicacions a cada llibreria, i a qui sempre he tingut més proper). A mesura que vaig començar a conèixer-lo fa un parell d’anyets, vaig descobrir-hi una persona amable, súper-modesta i tractable. A més, ha arribat a dominar un munt de camps diferents relacionats amb la il·lustració, superant de lluny aquelles ombres tintades seves que tant em van marcar.

En Xevi Dom actualment fa un munt de feines variades per anar tirant, totes entorn el còmic, la il·lustració, etc., i haver confirmat que ara treballaré amb ell (també serà el supervisor dels il·lustradors del setmanari) ha estat una gran sorpresa que no puc evitar que em faci sentir orgullós. (Per començar, també em fa sentir molt petit, fins i tot indigne, perquè conec bé els meus límits com a dibuixant i em sento minúscul al costat d’algunes obres que ha fet ell, amb qui comparteixo el fet de ser esquerrà.)

“Ell és l’autodidacta del còmic, a qui jo no sóc digne ni de fer-li punta al llapis.”

En tot cas, estic molt content de tenir l’oportunitat d’estar tan ben acompanyat en les meves primeres desventures com a dibuixant i em venia molt de gust donar a conèixer el talent d’aquest home a la bitàcola!

(Ah! I jo no desistiré, eh? Seguiré buscant feines de Periodisme, coi, que al cap i a la fi és el que he estudiat! Però ja que en tinc l’oportunitat… a dibuixar, que són dos dies!)

1 COMENTARI
ambar
Esborrar — 18/4/05
bona sort i ànims, t’ho diu una que també dibuixa icona gestual

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre l'emoció del cowboy solitari

Apa, m’he emocionat escoltant velles melodies de la tele que em passava el dia cantant de petit (la Mula és una passada). Copio la primera estrofa de la “cançó de la posta” de Lucky Luke (“I’m A Poor Lonesome Cowboy”, de Claude Bolling):

Sóc un cowboy solitari
casa meva és lluny d’aquí.
I aquest pobre i sol cowboy
ha de fer un llarg camí.
Pels prats i les muntanyes
des de l’alba fins la nit.
Amb el meu cavall viatjo
cap allà on el sol es pon.

Pobre cowboy,
solitari
has de fer un llarg camí. (Bis)

icona gestual

Mostrar l'entrada · Comments are closed