Arxiu | Feinetes RSS feed for this section

A un dia… d'anar-me'n de vacances

Això ha estat una bogeria! Vaig tant de cul que no he pogut actualitzar. I em sap molt greu, ho confesso. Pensava que acabant els exàmens tindria temps per tot, però ha resultat el contrari: Munts de petits encàrrecs acumulats, feinetes pendents… Tot a l’hora! Teatre, còmics, portades i caràtules. Això sí: Ja sóc doble-llicenciat! I mil coses pendents, com respondre mails o similars (PER CERT, que sembla que el correu “Jan[ensaïmada]deuvosguard.com” no funciona i no hi rebo res! Suposo que m’ho arreglaran aviat però caldrà buscar alternatives!). En plena voràgine i tenint en compte que durant l’agost treballaré, només podia fer una cosa sensata: Demà me’n vaig 10 dies a Itàlia. Turí, Milà, els alps i Venècia. Ah, Venècia!

Espero tornar amb les piles recarregades, temps per tot i solventar les webs pendents i similars on m’he embolicat!

😀
Que no sigui res! Arrivederci!

(Els que sigueu per Osona no deixeu de visitar les Nits de Cinema Oriental! Genials!)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 3 ]

Ai, en Logan!

Se’m van esborrar dues entrades dedicades a ell quan hi va haver tot allò que comentava a l’entrada anterior (que les bases de dades del nostre servidor van petar i bla, bla, bla). I qui és en Logan? Doncs bé, és el protagonista dels contes radiofònics de…

En Logan és un detectiu de la raça musdagur del planeta Ki (món de la saga Kadingir creada per en Jun i la ). Es veu que serà un nou personatge (i important) de la nova novel·la que estan preparant (la tercera de la sèrie). El sempre inquiet Jun va acordar amb en Pere Espinosa que el personatge tindria un espai de cinc minuts al programa Miopia, d’Ona fm. El projecte prendria la forma d’un seguit de contes guionitzats principalment per en Jun i amb les veus seva i dels seus col·laboradors del (de moment) desaparegut programa DVGFM!; la Cè i jo mateix. El cas és que al final en Jun va acabar recol·locat com a tècnic de so i col·laborador a altres programes (i cobrant!) i “des de dalt” li van demanar que la seva veu es reservés exclusivament per aquell programa. De manera que els contes d’en Logan van perdre la veu cantant i, de rebot, el guionista. Però en Jun té ull a l’hora de delegar feines i li va passar a la Cè el guionatge (com a coautora de la saga d’on parteix tot, ella en té tot el dret), i ella va seguir comptant amb mi per les veus.

En Jun partia de dues idees: Els contes radiofònics de Els Germans Marx i l’humor britànic de L’Escurçó Negre. Així que la Cè va dissenyar uns diàlegs hilarants, farcits de dobles jocs i d’equívocs, mentre jo em dedicava a perfeccionar l’accent fent-lo el més “Escurçonegrejoanperaesc” possible. I a partir d’aquí vam anar ampliant referències: Que si l’inspector Closeau, en Colombo, en Hólmez, el Mad Detective, el Detectiu Conan… La llista de referents i parents llunyans és enorme!

I, al final, vaig implicar-me més del que em pensava en el personatge (la Cè va acceptar idees meves quant a la seva personalitat, tics i desventures), i de rebot me’n va sortir un altre (no em vaig estar de proposar que fos esquizofrènic i que la seva cua tingués veu i vot propis). Així que ara resulta que als contes hi faig les veus del Narrador, en Logan i en Gòldric (i, sí; pels qui no ho hagin endevinat, en Gòldric és el nostre homenatge particular a en Baldrick de l’Escurçó Negre!). Mentre la Cè es reserva tota la resta (siguin mascles o femelles). Ah, i també n’he guionitzat un parell, ja posats! I els que queden (espero!).

Ignoro si el tema durarà més d’una temporada, però ja arribem al centenar de capítols! I per mi està suposant una experiència molt satisfactòria, perquè mai havia tingut un personatge “continuat”; o sigui, que vagi prenent vida i desenvolupant-se al llarg de diversos capítols. Ni que sigui a aquest nivell amateur, estic molt content amb el projecte. Permet explorar la idea des de nous enfocs i fer-te més teu el personatge que mai. Ja no és allò de tenir un personatge currat al màxim per a dos o sis dies de funcions o per gravar un curt, sinó que es tracta de tenir un personatge mig esbossat que vas omplint a cada nou capítol i va “madurant” amb tu. I el seu entorn també: La seva família estrambòtica, els genials secundaris (Tenim un mafiós cec i que quan parla canta amb veu de dona! Genial!)… Com un fill propi que va arrelant i formant la seva pròpia personalitat a partir del que li dones. I fa molta gràcia i és molt gratificant, això! M’ho estic passant bomba, encara que en Logan enterboleixi la meva personalitat un o dos cops al dia… Nyeeeeeeh! Però això és bonic. Sempre el porto a sobre! (És el que tenen els personatges radiofònics; no depenen del vestuari o de l’atrezzo!) En tot cas, també m’ha fet venir més ganes d’entrar al món del doblatge! (Sobretot el televisiu, i de les telesèries! Apa!) Cosa que descarto tot seguit perquè els pocs temptejos que he fet han resultat frustrants. (Però mai se sap… potser si algun dia fem la sèrie de dibuixos d’en Logan jo podria… Ehem… Ei, i que ja n’he dibuixat alguns personatges! Uh… Algú té contactes a Cromosoma?)
;-P

NinusLOGANptt.gif

Nyeh!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 7 ]

Algunes reflexions d'un futur calb

> La nova feina està bé. Diferent al que voldria, però amb possibilitats d’evolucionar. A veure cap on anirà, el tema… (N’aniré parlant, suposo.)

> El segrest de El Jueves no només ha augmentat el seu públic, sinó l’agudesa dels guionistes. És genial veure els nous eslògans a la portada: “La revista que secuestran los viernes”, “La revista que juzgan los martes”, etc. (Substituint el tradicional “La revista que sale los miércoles” i similars.) I els acudits tornen a ser més punyents. Molt gratificant; una nova alenada d’aire fresc.

> I després d’algunes consultes mèdiques, m’han tret una piga (que fins i tot dibuixava a les meves caricatures!). Es veu que era recomanable, però ara hauré d’actualitzar les autocaricatures, que ara he perdut personalitat!

> I vet aquí. Podia estar passant uns dies feliç al 100% per tot això comentat… si no fos perquè la perruquera m’ha dit que, com sospitava, és molt probable que em quedi calb. Malgrat els antecedents familiars, resulta que no tinc la magnífica caballera del meu pare i que la finor dels meus cabells comença a denotar el meu futur com a bola de billar. Ostres! És la penyora després de passar tants anys lluint melena?! “Quin fatídic destí! Oh, que cruel!” Gaudiré dels cabells mentre em durin. *Snif!* (Se m’acaba fer acudits de peluts i em tocarà saltar al gènere dels calbs!)

😉

calbs.jpg

Quin cas serà el meu?! Perquè hauré d’acostumar-me a dibuixar-me sense cabells…  (Però ara ve Nadal! Vinga, va, “pensaments alegres”, “pensaments alegres”!)

És curiós, a l’anterior post hi comentava no sé què sobre l’inici d’una nova etapa plena de noves experiències… Per què coi vaig haver d’escriure allò?!

Actualitzat: Amics i amigues em recomanen que no m’exclami tant, que no sóc el primer ni l’únic i que no en faci tan escàndol! Que mai se sap, que potser al final perdo cabell durant un o dos anys però no acabo de quedar calb… Que potser és el canvi que em tocava fer abans d’arribar als 30 i que llavors em mantindré igual durant un bon grapat d’anys més! Però prefereixo fer-me’n a la idea, ves! (Qui avisa no és traïdor!) I així sabré apreciar més els cabells que encara tinc ara i pels quals sospiro cada matí en pentinar-me! (Ais.)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 6 ]

Fent el soldat i retorn a "el pis"

Buf! Revisat el Saló del Manga, el Festival de Sitges i Nova York, ara només dir que el desembre començo a treballar com a redactor de continguts i grafista al Departament Editorial d’un mitjà estatal important. Quins nervis!

Tema SERRALLONGA (just abans de marxar a NY vaig anar a fer de soldat pel telefilm de TVC). La veritat és que pot molt ben ser que no surti massa, a la pel·li, o només d’esquena. El cas és que em van posar a la cua dels soldats i la càmera no em va ser massa favorable. Però mai se sap; l’important és que com a soldat vaig cobrar més que com a cadàver! (Que era el paper inicial que havia de fer!) I cal agrair el dinar! Fabulós i complet! I es podia repetir de tot! Però el millor va ser l’ambient! Va haver-hi una bona camaraderia entre els soldats i a l’hora de dinar allò semblava més una cantina medieval que altra cosa. Una veritable regressió!

I, amb la ximpleria, aquest any ha estat un dels més creatius quant a interpretació:

caretones.gif

A la primera meitat de 2007 recupero en Macavity, el gat més malvat del món; / setmanes després, hereto l’Eddie Lyons, un germà ric amb final tràgic que l’actor que ja l’havia fet no podia reemprendre / i, passat l’estiu, hereto per indisposició d’un altre actor en Pere Màrtir, un rabiós casanova que va robar molts cors (el meu inclòs) / per passar a fer el “típic soldat ras”, de SERRALLONGA / i, un cop a Nova York, The Freak, coprotagonista del curt The Cannibal, rodat en 16 mm.

I acabo amb una reflexió d’aquelles meves: Ara visc en parell al pis on vaig viure els 16 primers anys de la meva vida. I es nota. A les primeres setmanes encara m’era estrany (un lloc nou, encara que conegut), però al cap d’un mes em sorprenc a mi mateix visitant les habitacions que freqüentava quan era petit per error: O sigui, penso que vull anar a l’habitació on dormo a buscar nosequè, i sense adonar-me’n em fico a una habitació on només tenim trastos, ara!

És sorprenent com treballa el subconscient…

Aquell pis me’l conec tant que acostumo a passejar-m’hi de nit amb els llums tancats sense problemes. Fins i tot pujo l’escala veïnal a les fosques! La memòria humana és molt curiosa.

Torno a ser a casa! I provoca una sensació molt especial, com si cada racó guardés antics records meus que m’aniran retornant a mesura que hi vagi vivint de nou. I a mesura que hi torni a viure i hi desapareixin els rastres encara presents dels anteriors llogaters tornaré a omplir el pis de nous records d’una nova etapa de la meva vida. Preciós.

Encara no hi estem plenament instal·lats, que falten moltes coses, però sense adonar-me’n em trobo que ja sóc a casa. Sempre ha estat casa meva i ara ho torna a ser. I em provoca una sensació molt especial, com si cada racó guardés antics records meus que m’aniran retornant a mesura que hi vagi vivint de nou. I a mesura que hi torni a viure i hi desapareixin els rastres encara presents dels anteriors llogaters tornaré a omplir el pis de nous records d’una nova etapa de la meva vida. Preciós.

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 14 ]

Back from NY & Harry Potra 5

Doncs sí. Acabem de tornar de la Gran Poma i encara no he ni parlat de Sitges ni del festival de cinema! Miraré de recuperar el més destacat un moment o altre. I la vida segueix! Mentre ho poso tot en ordre, ja sabeu que aquests dies hi ha el Saló del Manga, on hi presentem un còmic fet a 12 mans:

hp5promo.png

Anem avançant…

PC: Hi ha rumors que potser es tornaria a fer La filla del mar un cap de setmana més, en vistes del gran èxit de crítica i públic que ha tingut. Genial, no? Si es fa, ja avisaré, però de totes maneres de moment no està previst… (Sembla que comentaris com els de l’Anna, a qui també li va agradar l’obra, els han animat molt!)

Per sort, ara ja tinc en Pere Màrtir més apamat i no em podrà agafar per sorpresa! Que torni, si cal, que aquest cop estaré més preparat per suportar-lo!

pmartirdiuadeu.png

A a foto, en Pere i el seu somriure burleta el dia que s’acomiadava…

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 9 ]

Figurant com a soldat

Abans de fugir a NY, puc dir ben orgullós que he figurat “de figurant” en una escena de matances pel telefilm sobre SERRALLONGA que prepara TVC.

La gràcia és que havia de ser una de les víctimes del poble on hi ha els soldats fent la matança… i ja em flipava imaginant-me reprenent un rol de “màrtir” com a La filla del mar i obrint un post nou que es digués “Han mort en Pere Màrtir (un altre cop)” o similars…

I apa, no ha estat així:

srrallonga.jpgEn presentar-me a la prova de vestuari han decidit que feia més planta de soldat que de cadàver i m’han canviat el paper! Molt curiós. Doncs apa, seré soldat. A veure si és veritat, tot i que seré el típic figurant que segurament no sortirà a cap pla final! I juro i perjuro que intentaré oblidar-lo a Nova York! (Quins nervis, que demà passat marxem! Aaaaaaagh!)

See you!

😀

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 4 ]

The Short One has left the town…

En Marc se’n va. Vaja, se n’ha anat. Ahir a la nit deuria posar els peus a l’aeroport JFK. Fa més de 10 anys que ens coneixem (des de l’Institut!) i hem fet ràdio, tele, teatre i curtmetratges junts. Havíem arribat a un nivell de connexió i química envejable. (És el que té dormir junts tans cops!) I el millor; la meva xicota també s’hi portava bé (tot i haver d’acceptar que ella sempre hauria arribat més tard que ell). Junts som un trio indestructible.
🙂

Però ara en Marc se’n va a fer les Amèriques. Un vell somni comú que ell complirà abans. Ara bé, penso anar-hi, que tenim un curt a mitges!

Per celebrar la seva partença, un còmic (l’original surt al diari aquesta setmana, però aquest l’he retocat lleument perquè els personatges siguem ell i jo):

Marcsenva.jpg

És genial sentir-li dir que no podem estar-nos quiets, que la vida consisteix a anar més enllà i fer coses. (Fa uns anys ell no tenia esma per estudiar i amb prou feines per buscar feina! Veure’l en moviment com ara posa la pell de gallina!) I l’anècdota de les formigues és real: Abans d’ahir a la matinada estava espolsant-li formigues de l’esquena en un pàrquing vigatà, sota l’atenta vigilància dels Mossos d’Esquadra. No podria ser un comiat més romàntic, oi? Ehem.

Ara és a Nova York. I és un home que no vol mai que el felicitin per l’aniversari, a qui li costa donar gràcies i acomiadar-se. (Per això no el vaig felicitar aquest dimarts, que era el seu aniversari; preferia poder-me’n acomiadar.) Allà hi encaixarà de perles, no trobeu?
😀

S’ha passat dies dient-nos que no ens trobaria a faltar. I és probable, però sé del cert que a les nits enyorarà les caminades interminables pel poble i per la ciutat (segur que des del primer dia estarà fent excursions per la city). Ais! Els partits de futbol a la matinada, les excursions improvitzades a la muntanya o (en el seu defecte) a l’espai Fòrum, les bromes al bar de torn, les estones amb mil i un amics i companys de viatge i els moments de complicitat viscuts en antena…

Ahir a la nit jo ja enyorava anar a fer la típica passejada nocturna amb el seu gos, el Noi. Però això és normal, en mi, que per això sóc el nostàlgic de la parella.
😛

Suposo que així comença la nova temporada. Amb enyorança i amb un nou món de possibilitats al nostre abast. Que l’aventura no s’aturi.

See you, li’l buddy!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Disset anys…

Em vaig fent gran, amb 26 anys a l’esquena. La nostàlgia ataca i em vénen records dels 17 i d’aquella lletra de cançó que els va dedicar George Moustaki

Però sempre hi ha alegries impagables, com el final de festa de l’últim OHÀ!, que ha estat antològic. Vet aquí un fons de pantalla i un record fotogràfic (clica-hi a sobre per veure-ho millor):

fpantallaptt_v1.jpg
recordptt_v1.jpg

També és la típica època que descobreixes que ja tens amics “adults” 7 anys més petits que tu! Molts dels quals et sobreviuran, amb una mica de sort (si el planeta no peta abans, vull dir). Pensaments macabres que apresen a fer-nos viure amb més interés i gaudint al màxim cada instant. Per això penso que amb l’OHÀ! he viscut: Que seria millorable? Segur. Però l’he assaborit moltíssim! Les bromes pesades amb la Lou, les presències estelars d’un gran grapat d’amics, el sentit de l’amistat i la col·laboració entre col·legues, el somni de treballar de debò en una ràdio, l’aparició estel·lar d’en Quim Bou per telèfon i la presència de Bizarre al directe… Tot molt emotiu.

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Visca el pa i visca el vi!

Entre ràdio i tira còmica, em van demanar que fes el cartell de la Festa Major d’estiu de Centelles. Quedava clar que allò de “d’estiu” havia de ser important que sortís bé i calia remarcar els elements locals. Doncs bé, vaig escollir fer els gegants del poble ballant entre edificis i acompanyats per una discreta multitud…

cartelloriginal.jpg

Així que ho vaig fer i ho vaig entregar. També em van fer enviar una còpia a un dissenyador (que no conec). D’acord, envio el meu cartell (Fig. 1) i mireu quin rètol (Fig. 2) em trobo setmanes més tard a diverses cruïlles del poble:

cartellifinal.jpg

Al principi vaig pensar que m’havien totalment destruit el cartell! (Esborrat tot el fons, tret la firma…) Quin mal sabor de boca! És un teaser?

Què? Sí, no?

😉

I, sinó, sempre ens quedarà l’OHÀ!

Amb en Jan i la Lou, cada dia de dilluns a divendres de 7 a 10 del matí! I fins que acabi el mes d’agost. (Quina peneta, que ja s’acaba!)

ACTUALITZACIÓ D’ÚLTIMA HORA:
Ho cregueu o no, resulta que el rètol aquell SÍ que era un teaser! Ja s’han penjat diverses còpies en color mida A3 del meu cartell original per tot el poble! Increïble però cert. La vida és un còmic. Es cobra tard, però almenys ha sortit tal com el vaig fer.
😀

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Agost sorprenent…

És un mes bonic. Per bé i per mal.

Per : Faig ràdio, teatre i dibuixo.

Per mal: No tinc feina “en ferm” pel setembre i m’han tornat a destruir un dibuix que havia fet per a una entitat (n’han esborrat la meitat i me li han tret la firma; segur que si l’obra l’hagués feta algun artista local de renom això no li haurien fet… És el que té ser aficionat i desconegut! I encara no ho han pagat!).

Ei, però el “per bé” guanya al “per mal” 3 a 2!

😉

Més publicitat:

ohapropagv2.jpg
Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

De cul…

Aquest estiu estic assajant La filla del mar amb els Amics de Balenyà, preparant la meva propera independització, compilant peces a poc a poc per ressucitar el meu ordinador difunt, començant a preocupar-me per buscar feina a partir de setembre, preparant el proper semestre i invertint un munt d’hores en el programa:

dipticOHA.jpg

Vaja, que de nou visc un d’aquells estius on tots els projectes que tenia fets des de Nadal (còmics, viatges, curtmetratges…) han hagut de quedar aparcats! Un estiu, això sí, on vaig al 100% d’ocupació! I m’agrada.

🙂

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

OHÀ!

Ohà! vol dir “Bon dia!” en japonès! A partir de demà intentaré dir bon dia de dilluns a divendres a Ona.FM… Només fins l’última setmana d’agost. Tremolo com un flam, però després de més de 10 anys fent ràdio com a afició, em sento com si visqués un somni! (Esperem que no esdevingui un malson!) Apa-li, OHÀ a tothom!

propoha.png

(Toquem ferro perquè tot surti rodat!)

Ep, on es pot sentir? Aquí, aquí:

(I a Osona l’ona no arriba massa bé. Vaja, que em salvaré de crítiques familiars!)

😉

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Sèries de dibuixos d'abans…

Eis! Que avui és el 7/7/7! Gran número! Alegria, alegria! I molta sort a en Jun i la Cè amb el seu nou llibre; El Senyor de Zapp!

I… CANVI DE TEMA!

Més vídeos mítics:
Ara toca les telesèries de dibuixos animats! Hi ha melodies que et queden gravades al record de la llagrimeta i ve molt de gust tornar a sentir… Ni que sigui en una altra llengua!

Algú recorda aquesta?

Diria que l’estrofa en català deia alguna cosa com: “Pinotxo, el ninot/ ha anat lluny de la seva llar / no se què més i no se què… / i ha de tornar…” Hum…

I el mític osset Feluc/Faluc?

Mítica sèrie que acabava amb el típic KONIEK! Quins records, la profunda veu del narrador que ens la passava a TV3!

Oh, i l’Osset Misha! (No l’he trobada en català, tampoc!)

(No sé si és per la compressió, però l’animació d’aquesta sèrie ha perduuut molt, amb l’edat…)

Seguint amb el tema animalons, no podia faltar L’Aldea del Arce!

Per cert, que aquí tenen fotos de TOTA la col·lecció de ninots de la sèrie! Eren preciosos, i mai en vaig tenir cap tot i que tenia veïns i veïnes que els demanaven als seus pares com bojos.

I aquesta altra?! És molt fort perquè amb prou feines recordo de què anava però sí que em va quedar la melodia mooooolt en el record:

I el nom de la prota, perquè em recordava a la paraula “mandarina”.
U_U|
(Veient el vídeo, em sona que era una mica com la de Les Tres Bessones; la Clementina del títol entrava dins un conte o un fet històric transformant-se en un personatge “actiu” de la història i havia d’intervenir-hi, amb la guia de la fada de la bombolla i els consells de l’osset de peluix que porta un casquet volador.)

A banda, Bola de Drac, El Capità Harlock, la mítica Abella Maya, Biniki el Drac Rosa, Mofli el Koala o Sherlock Holmes (aquesta també l’havia seguida en català, però només he trobat la versió castellana, tot i que a l’eMule vaig trobar-ne l’àudio):

I del Miyazaki! Com la de Conan, el Nen del Futur, que ja vaig ressenyar fa un piló de dies! Aquestes sèries mereixerien una versió en llargmetratge (d’animació).

I vet aquí el gran D’Artañan! Juntament amb els Willy Fogg i companyia; l’època daurada de l’animació espanyola!

Oh, i també en Ferdy, que ja ni el recordava (el veia a la 2, en català, quan la 2 “encara emetia en català tot sovint no com ara que ja no cal perquè els Ciutadans de Catalunya diuen que perseguim el castellà i aleshores és lleig i és millor callar i en conseqüència al YouTube no es troba res d’aquestes sèries en català i no passa res perquè així no s’imposa res i bla, bla, bla aneu a la merda”):

Ais, i tantes d’altres… No ens les acabaríem! Van bé per moments d’enyorança, que totes porten moooolts records i desperten un no sé què en el subconscient molt sa. Snif. Si algú em troba enllaços d’aquestes sèries en català (que moltes les recordo així), que els envii!

🙂

PC1: No hi ha hagut pebrots de trobar la cançó d’aquella sèrie sobre una foqueta blanca que es deia Seaber. Algú la recorda? Seguiré buscant!

PC2: Vídeos a banda, estic vivint uns dies passats de volta entre dibuixos, muntatges, proves de feines i similars… Ja intentaré comentar-ho amb calma més endavant…

PC3: Segueixo amb ordinador provisional… Segurament fins el dia 16 no podré seure amb l’amic Benji i mirar amb calma què he de comprar per arreglar el meu vell aparell… Ais.

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 8 ]

Buscant feina…

Copio un mail que em van enviar com a resposta a una entrevista de feina on vaig anar (l’he camuflat una micona per respectar l’anonimat de l’empresa –que encara m’interessa entrar-hi, clar–, però atenció a les parts que he posat en negreta):

Bon dia Lluis,

Abans de res, et demano disculpes, havia de contactar amb tu a finals de la setmana passada però estem començant un altre projecte (un a més de XXX) i totes les reunions han fet que em fos impossible escriure’t. De veritat, ho sento.

Pel que fa a la feina a XXX, aquí no tinc les mateixes notícies. No són bones ja que em temo que per la primera incorporació a XXX hem escollit a un altre candidat. La tria en aquest cas no ha estat gens fàcil, de totes formes i com et vaig comentar en el seu moment, la nostra intenció es créixer i el teu perfil i l’entusiasme que a ben segur posaries et fan una candidata més que ideal. Així dons, només puc dir-te que quan XXX creixi et tindrem molt present i tant de bo acabem treballant junts.

Només em queda desitjar-te la més gran de les sorts en la teva recerca d’una feina que et faci justícia.

Salutacions mol cordials,

YYY

(Apa, què insinues?! Que creus que m’han fet un collage “tallat i enganxat” d’un mail enviat a diverses persones? Perquè s’equivoca de nom a l’entradeta? Perquè més avall em diu “candidata”? Nooo?! Sí? Noooo…)

😉

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

¿Què he après…

… aquest cap de setmana?

Bé… “Que l’avarícia es paga!”

Vaig anunciar fa quinze dies que ja havia acabat la feina de caps de setmana, però em vaig entestar a treballar un últim cap de setmana més (per tenir uns quants cèntims aquest mes, de coixí, en cas que no trobi feina). I els de l’antiga feina em van fer el “favor” de deixar-me treballar un últim cap de setmana i fer esperar el qui m’ha de substituir una setmaneta més. Com és lògic, tenia la intenció de fer-ho ben romàntic i bucòlic, que em quedés el millor record possible de la feina de fotoperiodista de caps de setmana…

Per desgràcia, el cap de fotografia del diari tenia raó: «Per més que vulguem, no és una feina agradable.» I jo m’havia entestat a dir-li sempre que sí, que hi havia mals moments, però que sempre em quedava un record alegre de cada jornada de fotos i intentava veure-hi el costat positiu. Ara ell s’ha sortit amb la seva: En un cap de setmana han coincidit tots els costats negatius possibles de la feina i aconseguirà que, a partir d’ara, jo també pugui anar dient que no és una feina agradable.

I tot per falta…

D’EMPATIA: Els redactors no es posen al lloc dels fotoperiodistes, i viceversa. I en el meu cas he pogut tenir el privilegi de viure ambdues facetes… I la falla més greu és a l’hora de precisar hores i llocs on fer fotos, perquè els redactors van cansats els divendres i no carburen bé, però així putegen alegrement als fotoperiodistes i el mal rotllo s’expandeix. Aquest cap de setmana, per exemple, he tingut tres avisos de foto seguits amb la direcció inconcreta. Resultat? Una cadena de despropòsits buscant els actes a fotografiar, tot gastant benzina i perdent temps i arribant tard a tot arreu. Així no surten bones fotos i fallen els ànims.

… DE SORT: I si a sobre reps un cop als llums del cotxe i un curtcircuit t’impedeix conduir de nit, ja pots descartar avisos nocturns (el cap de fotografia vol reposar i no trobes ningú que es solidaritzi; i passa de ser “el meu problema” a un “problema pel diari” quan el dilluns es lamentin que els falten fotos). I si a això hi afegim que la reparació del curtcircuit sobrepassarà el sou que cobraré pel cap de setmana de feina, és fàcil imaginar que la moral cau per terra i es perden les motivacions a l’hora d’aconseguir bones fotografies.
😉

I tot per quatre euros més! M’està bé, per burro i avar! Gairebé seria millor pasar pàgina i ignorar aquest cap de setmana, com si no hagués existit, així podré seguir mantenint el bon record d’aquesta feina…

Sí, va. Ho faré així mateix. Apa-li… Formatant:

100% Completat.

Ja no sé de quin cap de setmana estic parlant!

Uh… De què coi anava, la cosa?

Que fort! No recordo res! Bah, canviant de tema, adjunto un petit homenatge a fotos mai publicades de quan feia la millor feina del món (allò del fotoperiodisme):

recullfotos.jpg

(En espiral i seguint les agulles del rellotge. Façana farcida de parabòl·liques a Manlleu, prat a l’ermita de Sant Sebastià, l’horror dels marcs buits a Viladrau, la xemeneia de El Sucre, el motor del cotxe espatllat a Sant Pere de Torelló, un veterà del Manlleu en un encontre entre veterans, el llum del cotxe espatllat a Malla, el pont de la Renfe de Vic i un home d’esquena a la Fira d’Herbes i Mel de Vilanova de Sau.)

🙂

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]