Aquest any també ha estat de retorn a les ones (secció de pares inexperts a Ràdio Pista i participació al podcast Radio Cornelius, en castellà i amb companys de ràdios passades), de petites partides de matinada (Broken Sword 5, per exemple) i de filantropia (compres d’originals a alguns autors, per exemple).

També he fet “encàrrecs” familiars, com aquesta decoració per la meva filla:

Sóc pare. L’orgull, l’emoció, la il·lusió i la son juguen a fet-i-amagar sense aturador. De moment dormim poquet i malament, i entre això i la feina és complicat encetar encàrrecs paral·lels. Més o menys reposem entre dues i quatre hores (si tenim sort) d’una tirada, i llavors la nova habitant de casa ens desperta. Per anar a dormir la mare es fica primer al llit mentre jo m’asseguro que la nena s’adormi als meus braços, mentre miro algun capítol d’una sèrie (res massa curt però tampoc res massa llarg; pel·lícules i comèdies de situació descartades!). Per això he tret suc al compte de Netflix que comparteixo amb uns veïns. M’he polit tota Daredevil i ara vaig per Jessica Jones. Ja que els ulls no m’aguanten per llegir còmics, almenys en miro adaptacions.

Un dia que feia vent vaig arribar despentinat al despatx d’un client i em van rebre dient “Oita en Puigdemont!”. Doncs això, nou refrany popular:

Per a projectes eventuals. Clica-hi a sobre per veure-ho bé:
(La revetlla del sant és un bon moment per posar-se reflexius.)