Arxiu | Cavilacions RSS feed for this section

Súper-pares!

Estic acabant el semestre.

M’han extirpat tres pigues.

Tinc gairebé deu cabells blancs (l’últim el vaig descobrir el dia del meu “idili” amb Harrison Ford [vegeu entrades anteriors sobre el tema]).

Avui he fet la meva primera conferència. Un avi ha semblat interessar-s’hi i tot (almenys durant una fracció de temps).

I el meu amic Marcos és pare. Sí, sí, sí, en Marcos i la Mari han parit un superbebè que tindrà la dura missió de salvar la Humanitat un dia d’aquests. L’Enhorabona! Fa precisament unes setmanes el meu mestre Subi (il·lustre il·lustrador vigatà) tenia un fill, i avui li toca el torn al meu company d’aventures fanpiresques Marcos (il·lustre imaginador d’històries barceloní establert a Canovelles que ha anat a parir, amb la Mari “que, no ho neguem, és qui ha tingut la feina duri”, a Vic, precisament!). Les meves més grans felicitacions a totes i tots!

Marcos_pare[1].gif

Felicitats, Súper-família!

1 COMENTARI/s
Esborrar — 30/5/06
Gràcies, gràcies, moltes gràcies ^_^ Per cert, ja imagino que es nota, però sóc jo, el Marcos. És que no em dóna cap opció de fer els comentaris de forma no-anònima

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Declaració d'intencions

«Per cert, a veure si poguessis fer un post “declaració d’intencions”.»
Jun

Val, val, comencem pel principi, doncs: I és que ara també vaig a parlar de còmics!

Jun i Jan en un moment històric— Ieps! Babum i hola a tothom! Ara mateix sóc periodista (llicenciat) i també faig alguna cosa d’il·lustració, de ràdio, còmic i curtmetratges. I no tot ho faig per afició; em dedico al fotoperiodisme i a l’humor gràfic en un setmanari osonenc. Al mateix setmanari em permeten redactar-hi alguna cosa eventualment i, periòdicament, una columna on comento còmics i novel·les gràfiques. Vaja, que vaig rebent material de diverses editorials i dedicant-me “ja-quasi-semi-professionalment-i-gairebé-seriosament” a això de la crítica de còmic. Lògicament, amb tants pardals al cap vaig acabar coincidint a un aviari amb en Jun de www.deuvosguard.com i, de l’encontre, n’ha nascut un programa de ràdio, algun projecte de còmic i altres històries que no vénen al cas. De moment, aniré entrant aquí “edicions esteses” (o “bàsiques”) dels comentaris que em van publicant sobre còmics i novel·les gràfiques. Aquests primers dies suposo que podré penjar més d’un text per setmana, però la tònica prevista és d’un comentari setmanal. A veure com anirà!

Espero estar al nivell… Res més per ara!
(NOTA: Aquesta és l’entrada original que va donar el tret de sortida al blog “Els còmics d’en Jan”, dins del web www.deuvosguard.com, l’abril de 2006. Dos mesos més tard el blog de LaComunitat.Net “En un núvol d’aire”, nascut l’any anterior, també passaria a formar del web www.deuvosguard.com, funcionant en paral·lel fins el 2010, que passarien a unir-se al domini www.vinyeta.com. Per tant, a partir d’aquest post s’hi troben les ressenyes originals del blog de còmics “Els còmics d’en Jan”.)
Mostrar l'entrada · Comments are closed

Pell de gallina i poc temps per digerir

Avui he vist el vídeo d’en Harrison Ford. (El de l’entrevista que no li vaig fer i li va acabar fent algú altre.) Molt guapo.

Tenia un munt de reflexions a fer, però només dir que m’alegro d’haver vist finalment el resultat de les hores (tampoc tantes) que vaig perdre allí. I no tinc temps per escriure res més. La UOC i la feina me l’absorbeixen. Maleeixo el dia que vaig pensar que podria fer 5 assignatures “tranquil·lament”…!

Em sento com quan anava a la UAB: Em foten llegir un munt de textos sense poder-los digerir per fer treballs ràpids mentre Flaubert, Balzac i Stendhal es floreixen a la prestatgeria de “llibres pendents”!

Si continuo, faré només 4 assignatures. I si m’apreten, menys!

icona gestual

PC: En Quim m’ha regalat (de part de la Warner) una samarreta de la pel·li d’en Harrison Ford. Iupi!

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Finalment tindrem en Mr. Ford! (O no.)

M’acaba de trucar en Quim, que em va encarregar la fallida entrevista a en Harrison Ford (veure posts anteriors).

Es veu que els de Warner han trucat avui a les 8 del matí per disculpar-se sobre el fet que jo ahir quedés més penjat que un xoriço i per avisar-lo que segurament hi hauria lloc avui per fer l’entrevista. Que si jo encara corria per allà, que hi anés.

Ell no s’ha volgut arriscar i els ha dit que no baixaria ningú a Barcelona si no era segur. (Perquè, lògicament, jo JA NO corria per allà; si ahir, en marxar, algú m’hagués insinuat la possibilitat ja hauria fet nit a ciutat!)

L’acaben de trucar dient-li que té entrevista “segur” d’aquí a mitja hora. Jo no hi podré anar, però ja trobaran algú altre que hi vagi…

Vaja, que la meva actuació pacient d’ahir ha estat decisiva perquè ALGÚ ALTRE pugui parlar amb en Harrison Ford i fer l’entrevista. (Serà el “Good Morning” que li vaig dir ahir?)

😉

Frustració, però alegria per en Quim i els seus projectes. Això és tenir nivell!

(Ah, i es veu que finalment tindré samarreta gratis de la pel·li!)

icona gestual

Mostrar l'entrada · Comments are closed

L'Indiana Jones m'ha dit 'Good Morning'!

Sí, NOMÉS m’ha dit “Good morning!”.
Demà el veurem a tots els mitjans estatals. Avui l’entrevistàven els estrangers. Jo hi era; teòricament hi anava de back-up (em deien així) per si algun mitjà fallava. Els de Warner Bros em van dir que MAI hi ha hagut una sola convocatòria d’entrevistes a mitjans estrangers on no fallessin, com a mínim, dos mitjans. I estan molt contents; la d’avui ha estat la primera vegada (juren i perjuren) que no els falla ni un sol mitjà. Jo també me n’alegro molt. Per ells, clar.

M’ho hauria d’imaginar: M’he llevat tard, el tren duia 40 minuts de retard i he hagut d’empipar a la família perquè algú m’acostés a l’estació de Granollers… Els senyals evidenciàven que NO CALIA ANAR-HI! Però jo n’he passat. I ho he pagat. (No només amb els bitllets de tren, metro, autobús i el dinar, vull dir.)

Hora de fer balanç, doncs.

PRO
He vist com funciona aquest acte tan elitista de les entrevistes “privades” concedides a mitjans per les grans estrelles que van de promoció. (Si és que aquest acte és digne de ser considerat interessant.)

CONTRA
He estat des de les 10 del matí fins a les 4 de la tarda a l’Hotel Arts esperant si hi havia alguna oportunitat per fer l’entrevista…

PRO
He tingut una pausa per dinar de dos quarts de dues a dos de tres.

CONTRA
Mitjans més importants han arribat tard i els han donat hora tranquil·lament (“¡Y tómate un cafelito, tranquila!). (Si la “dona que se tomaba un cafelito” no hagués arribat a temps jo hauria tingut, com a mínim, una entrevista! Per arribar tard no vinguis, coi! Així se t’ennuegui el cafè.) A banda que hi havia gent improvisant les preguntes abans d’entrar; jo duia el qüestionari per a TOTS TRES membres del film preparant i paït des de divendres. N’hi havia una que només comptava a entrevistar el director i quasi se li enfonsa el món quan li oferien d’entrevistar un actor; “¡Es que sólo me he preparado el director!“. Quan jo estudiava Periodisme t’ensenyaven a tenir una mica de dignitat i recursos, però m’imagino que no tothom aprèn el mateix (ni tothom qui “fa de periodista” ha estudiat Periodisme, òbviament, i a l’inversa).

PRO
M’he atipat de canapés i sucs de la sala de premsa.

CONTRA
Però era tot un menjar tan lleuger i modern, tot del Sergi Arola, diria, que he hagut de dinar fora, per la Vila Olímpica. 12 euros per un miserable dinar! Com hi van!

PRO
S’han creat situacions divertides com quan he respost en anglès titubejant i “cutre” a les preguntes d’una noia de premsa que més tard he descobert que era de Madrid! (Em deu haver vist cara de guiri!) Bé, el fet que sigui de Madrid explica perquè ha entès el meu anglès macarrònic i mal expressat…

CONTRA
Com que era el dia de la premsa estrangera no hi havia manera de fer amiguets; i tothom tenia muntats els seus cercles (unes italianes amb un gavatxo i un alemany amb qui sempre coincideixen a Festivals i entrevistes i grupets similars…). Per cert, encara no sé a què venia tanta premsa estrangera… Si els d’aquesta pel·li ja han visitat altres països europeus! No ho entenc. (I ells anaven fardant d’haver entrevistat a Tom Cruise o Steven Spielberg; realment el més divertit era sentir-los comentar els caràcters dels famosos.)

PRO
Quim: “Almenys ara els de la Warner han vist que anem de debò i es posaran les piles per tornar-nos el favor deixant-nos entrevistar alguna celebritat que portin en el futur.”

CONTRA
Quim: “El que és trist és que ens hagint utilitzat d’una manera tan barroera i a canvi no ens donin ni una trista samarreta de la pel·li, com han fet amb mitjans importants que sí que han tingut entrevista (i samarreta)!”

PRO
Almenys tinc la consciència ben assumida que hauria pogut fer-ho (l’entrevista, vull dir), malgrat els meus nervis.

CONTRA
Una representant del film o dels artistes ha estat molt desagadable. (Es veu que jo li feia nosa i no parava de mirar-me malament quan em veia llegint en un racó d’un passadís. En un moment donat fins i tot ha vingut a dir-me si podia anar a una altra banda, que era zona de pas per a les “celebritats”… M’he fotut a un lloc fora de la seva zona d’influència, també al mig com els dijous.)

PRO
La gent de premsa de Warner Bros Espanya, tot i anar de cul, s’han portat molt bé quant a fer-nos sentir còmodes. No editen els DVD de Nip/Tuck en català i van posar centenars de traves al Harry Potter en català, però en el fons no són tant, tant, tant, tant, tant, tant, tant, tant, tant, tant, tant mala gent. Només una micona.

CONTRA
No he vist el gran Paul Bettany (es veu que alguna italiana s’ha passat amb preguntes íntimes i ell l’ha deixat amb la paraula a la boca, marxant de la sala) ni el director Richard Locraine.

PRO
He vist en Harrison Ford en tres ocasions. (Amb això almenys puc dir que l’he vist!) No he demanat autògrafs perquè a Premsa ens han deixat clar que era la norma sagrada. El cas és que sortint del lavabo m’he posat a llegir Orlando (gran novel·la; tant compromesa i reaccionaria que avui dia seria demonitzada pels mitjans) en un banc del passadís. (Ha estat maco, això de voltar els racons dels passadíssos de luxe de l’Hotel Arts, fora de les zones “controlades” per la gent de Premsa i els seus sicaris.) Aleshores, he vist com un home corpulent venia pel passadís.

Darrera d’ell, Harrison Ford (IndianaJones-HanSolo-RickDeckard)! Que fort! Existeix i és de debò! (Feia més o menys la pinta de la foto.) I se’l veia més “jove” del que aparenta als seus últims films! (Potser són imaginacions d’un perturbat com jo, que el té idealitzat i el vol veure de nou com a Indiana Jones.)
L’actor anava un xic perdut, i seguia el guiatge del seu guardaespatlles cap als lavabos. En un moment donat ha abaixat la vista i ha equivocat el rumb, dirigint-se a la zona on era jo (en un racó, ben aïllat del món). Aleshores ha alçat el cap i m’ha mirat, jo l’he mig saludat amb un moviment de cap i ell m’ha dit “Good morning”, i ha seguit el rumb unint-se a la ruta del seu guia. Jo he respost “gut monin”, i m’he quedat de pedra.
Després ha sortit del lavabo i ja no m’ha mirat. I encara ens hem creuat un cop més, però anava ben secundat per un ampli grup de gent. Aquí ha acabat el nostre idil·li.

CONTRA
No puc treure’m de sobre aquesta sensació de “dia perdut” que tinc. (Tot i que mentre esperava el tren per tornar a casa he trobat dos còmics que feia temps que buscava.)

PRO
Marc: “Bah, una entrevista de cinc minuts amb en Harrison Ford no vol dir res, i més tenint en compte que d’aquí a dos anys farem una pel·li amb ell!”

Seguim aquí. En un núvol d’aire.

icona gestual

PRO d’última hora: No caldrà ser falsos ni tenir clemència i al programa pertinent podrem deixar la pel·li FIREWALL com el que és; un film molt convencional del tipus “thriller familiar” que ofereix molt poca cosa a banda de molta fantasmada informàtica i un parell de seqüències ben portades.

1 COMENTARI/s
karleskop
Esborrar — 20/3/06
Jo el que faria es tocarlo per si es de veritat, toc toc.

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Una de freda i una de calenta

Gràcies a l’amic Quim vaig poder entrevistar gent com Daniel Monzón, Brian Yuzna, Irene Montalà, William Miller, la Fatoumata “Fanta” (estrella de cinema africà), Antonio Resines, Harry Knowles, Pascal Elbé, Michel Boujenah, Marta Balletbo-Coll, Eduard Farel·lo, Isabel Coixet o Sarah Polley. La veritat és que em donava plenament per satisfet i pensava que gaire més amunt (en l’escala de “gent popular del cinema”) no seria possible arribar (almenys “a curt termini”). I avui m’han sorprès encarregant-me per dilluns una entrevista a… Harrison Ford. Encara no m’ho crec.

Ídol de la infància, referent indiscutible a molts moments de la meva vida, icona del cinema d’aventures, el seu gran Indiana Jones, l’inefable Han Solo… Grandiós.

Per la resta; un fabulós projecte en el qual he treballat els últims tres mesos (durant el temps lliure, clar) acaba de donar un tomb i podria ser que al final jo hi comptés tant com l’opinió de Ringo en una tempesta creativa dels Beatles. En fi… Una gran decepció.

Una de freda i una de calenta… en un núvol d’aire.

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Un text perdut amb "V"…

M’acaba de passar una cosa. Estava escrivint un text molt bonic, on parlava “breument” de la meva opinió del film V FOR VENDETTA (sobretot pel bon gust que deixa la seqüència final) que vaig veure a un passi de premsa, i on sobretot m’estenia parlant d’una preciosa experiència nostàlgica recent, explicada amb el meu acostumat estil sobrecarregat. Era sobre la meva ex-universitat i una visita que li he fet avui per sorpresa. Parlava de records, moments i la meva devoció pel passat sense perdre de vista el present. Estava molt animat; portava gairebé una hora seguida de tecleig incesant i revisió continua del material escrit. De cop, s’ha penjat l’ordinador. “Ergo, totus perdutis”…

I, mira, no m’he enfurismat ni emprenyat. D’alguna manera el fet d’haver escrit tot allò responia a una inquietud personal de transcriure a text els sentiments que havia tingut. Estava molt satisfet amb el resultat. I s’ha perdut. Bé. No podré compartir-ho, però ja ho he vist escrit. I m’agradava. Per tant, ja tenia la satisfacció d’haver-ho sabut explicar. Tampoc era el Don Quixot. A la vida es perden coses més importants per les quals sí que valdrà la pena plorar. Per la resta, és ideal consolar-se amb un bon somriure.

🙂

Doncs apa.

1 COMENTARI/s
roger
Esborrar — 05/3/06
Bona aquesta, si senyor!

Mostrar l'entrada · Comments are closed

I torna a nevar!

Imagen_007_.jpg
Vista des del balcó de l’habitació on treballo.

Avui el paisatge començava a perdre el blanc d’ahir. Plovia. He anat a fer una col·laboració espontània a la ràdio del poble veí i, en sortir-ne, la pluja havia esdevingut un torrent enorme de neu. A tornat conduint ben a poc a poc i, tot i una patinada amb el cotxe sense conseqüències greus, he arribat sa i estalvi a casa. I aquí sóc. Davant de l’ordinador fent algun dibuixet mentre neva amb més força que ahir. De petit somiava que la neu podia durar dies, almenys una setmana. Sempre se n’anava l’endemà. Per una vegada podria ser que tingués nevada per gaudir-ne dues nits seguies! Genial. Que bonic és deixar-te endur pel blanc purificador que et fa oblidar les penes del món per un instant. Que bonic és que aquesta sensació s’allargui un dia i un altre. Avui pensava anar a Barcelona amb tren i passar-hi la nit. Doncs serà no. Em quedo aquí, amb la neu i la tranquil·litat reconfortant que desprèn…

Uops, hora de dinar! Aneu amb compte a les carreteres!

1 COMENTARI/s
paguilar
Esborrar — 30/1/06
¡y tanto…….!!

Mostrar l'entrada · Comments are closed

No obstant, neva!

Malgrat tot, neva! Neva! I res del que puguem fer els éssers humans i les nostres polítiques absurdes serviran per impedir-ho.

Neva. I s’acosta una nevada intensa a la meva vida; tinc l’encàrrec d’una portada d’un llibre pel qual una editorial aposta fort. Il·lusió i temor a com anirà és tot el que tinc. També un programa de ràdio nou de trinca amb molta expectació… Tot plegat imposa. I precisament neva! Neva aquest cap de setmana que no treballo; i fot ràbia, perquè això vol dir que no tinc la càmera de la feina i no podré orgasmar-me fent fotos als racons del meu poble coberts de neu! Ràbia, ràbia, ràbia! I neva! Aquí, allà, a la costa i a Barcelona (Vallvidriera, Museu de la Ciència…).

I cinema: Brokeback Mountain – En terreno vedado frepa o frapa o com s’escrigui. Veure dos vaquers que es declaren “no homosexuals” i, no obstant, s’enamoren és apassionant. Dos paios durs, casats i amb família per cada banda, enamorats i amb el cap ple de somnis i frustracions incomplertes per una societat angoixant i arcaica. Ang Lee domina els sentiments i les emocions. Tot i que tampoc va pertorbar-me excessivament, conec casos de gent que portaven anys sense plorar al cinema i que van trencar aigües amb aquesta pel·li. Intensa i recomanable. Munich, també sorpresivament, posa el dit a la llaga, en aquest cas col·locant a l’ull de l’huracà un comando jueu creat per venjar-se d’un atac palestí a les olimpíades de 1972; o sigui, un comando terrorista jueu! L’Spielberg de nou amb històries dures, reals i plenes de contraposicions, dobles lectures i polèmica actual. El film és molt irregular però té un Eric Bana genial, moments “100% Spielberg” dignes de memorar i una polèmica història de venjança i assassinats (no pas de “civils” sinó de malvats planificadors de l’atac terrorista palestí, eh? Que és l’Spielberg!). Una pel·li on els rics àrabs es refugien a Marbella o rodalies. I la BSO, que ha guanyat un Globus d’Or, tampoc és “tant”… North Country – En tierra de hombres, de nou demostra que els subtítols espanyols són per a curts i han d’explicar més que els metafòrics títols en VO. Charlize Theron interpreta una dona entestada a treballar en una mina on les dones són minoria i els homes els fan la vida impossible amb brometes masclistes i de contingut sexual i vexatiu. Ella voldrà lluitar contra això portant el cas alos tribunals i creant un precedent important. Base real per un film més aviat telefílmic i convencional, un pèl llarg i que intenta recuperar Woody Harrelson en un paper de jugador d’hoquei i advocat retirat un xic increïble. No n’hi ha per gaire més. Syriana, en canvi, també és a punt d’estrenar-se i és una raresa impressionant. Un film polític d’actualitat claríssima i ple de matísos i sobresaturat d’històries, subtrama i informació. Clooney fa d’un espia americà que trafica amb terroristes. Matt Damon és un executiu que negocia amb xeics enriquits pel petroli. Christopher Plummer és un ric empresari nord-americà sense escrúpols. I… bé, munts d’històries s’encavalquen en una trama densa recomanadíssima per a gent d’actualitat i amb ganes d’un repte mental i polític. Atenció al nano que va ficant-se a la religió extrema fins que acaba sent terrorista i als jocs de mans que es porten polítics i empresaris del petroli. Impressionant i per veure més d’una vegada. No recomanada a gent adormida (se’n perdrà la meitat si hi va amb son) i poc interessada en la política del món actual. De nou, rics àrabs amb enormes xalets a Marbella i rodalies. Algun concepte els ha quedat clar, als EUA, en relació al sud d’Espanya i alguns intocables que hi viuen.

I, no obstant, neva!

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Un 'dejà vú' d'aquests…

Ningú sap què li espera al final del camí. Per això val la pena gaudir el viatge.
– M Calavera, agent de viatges del Món dels Morts
(Grim Fandango)

M’havia passat en alguns llocs. Em va quedar un record sobretot d’una vegada visitant França en cotxe amb la família. Vam anar a un prat on hi havia un llac al mig. Jo era petit i no hi havia estat mai. Malgrat això, JURARIA haver-hi estat abans. Com alguns edificis que visito per primer cop i juraria haver-los visitat abans o, com a mínim, haver-los somiat. No ho sé… Potser tenia el record d’alguna foto que havia contemplat molta estona o d’algun còmic… Hi ha molts llocs on he tingut aquesta sensació de “això em sona” o simplement d’haver-hi estat abans.

No vaig trobar cap resolució al misteri del prat francès, però en canvi vaig descobrir que una zona molt propera a Ribes de Fresser em sonava enormament gràcies a un còmic de SuperLópez, així com un monestir molt vellot a la vora de La Pobla de Lillet, que també havia vist abans en un SuperLópez. Molt curiós, tot plegat, ja que sense haver-hi estat abans sabia on havia de dirigir-me per trobar un racó concret del lloc.

Últimament em passa el mateix amb les pel·lícules. Ja sé que no es fan coses massa originals, però em trobo veient pel·lis que juraria que ja havia vist. Per exemple, The Butterfly Effect de la qual només n’he vist el tràiler, estic segur que ja he vist o somiat. Amores Perros és una altra on em sonaven algunes històries i juraria haver-la vist abans. En tot cas, aquí no era estrany perquè la vaig veure per primer cop a la tele, o sigui que podia haver-ne vist algun tros a casa d’algun amic en DVD o el que sigui… El cas curiós és el de l’altre dia. Vaig estar mirant una pel·li importada que m’havia deixat un amic en DVD. Em sonava moltíssim i, una escena en concret, juraria haver-la vist sencera (no cap tràiler ni cap promoció) abans. Era una sensació de “déjà vu” molt intensa… També podria ser que ja hagués vist la pel·li a algun lloc… Doncs no. Era un DVD importat dels EUA de la pel·li Crash, encara pendent d’estrenar-se al nostre país! (S’estrena avui o la setmana vinent, diria.) Encara alucino i em pregunto a què es deu aquesta sensació… Potser sóc la reencarnació d’algun director de fotografia o ajudant de direcció d’aquests films? Hauré de començar a investigar…

Si en vols saber més, comença pel Diccionari dels Escèptics, de Robert Todd Carroll: http://skepdic.com/dejavu.html

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Nadal "Oliver Twist"


Ha començat un nou any. I jo arrossegant les seqüeles de l’anterior… Curiós. Feia anys que no em feia preguntes existencials i des de novembre que passo algunes nits farcides de reflexions filosòfiques. Això no està malament, però començo a preocupar-me… Sobretot per l’estabilitat del meu sentit de l’humor.


En tot cas, arriba un moment on penses en relatiu i ja crec que el sentit de la vida, l’univers i tot plegat m’ha de preocupar tant com haver descobert, després de més de 10 anys, que estava equivocat en el meu personatge favorit del film OLIVER!. Resulta que el vell jueu pèl-roig Fagins d’aquest musical l’interpreta Ron Moody, un actor lligat a aquesta interpretació. Doncs bé, jo he estat 10 anys (10!) creient que l’intèrpret era Oliver Reed! Molt trist, tenint en compte que teòricament m’apassiona el cinema. Bé, recomano a tothom veure aquest film musical, que és encantador i es considera un dels 100 millors musicals de la història. (A més, aquest Nadal ha estat un “Nadal Oliver Twist”; per una banda l’estrena de la previsible versió de Roman Polanski i, per l’altra, el passi per TVC del film OLIVER i COMPANYIA de Disney, inèdit en català fins ara.) A banda d’això, la meva descoberta en relació a en Ron Moody… Només em falta veure la versió d’Oliver Twist de 1948, per estar content.


El Fagins que sempre tindré en ment; l’esbojarrat i divertit Ron Moody, amb Mark Lester fent d’Oliver i Jack Wild com a “El Murri” a la versió musical de la història.


Oliver Reed en el paper que feia al film musical; el malvat Bill Sikes. I jo confonent-lo durant anys amb en Fagins!


“El Murri” (Anthony Newly) i el Fagins de Sir Alec Guiness, el més realista i cruent.


Finalment, el nou Fagins; Ben Kinsgley (l’Oliver l’interpreta Barney Clark). Un encreuament entre el d’en Moody i el de Guiness que no aporta res de nou. (Ja, ja, hi ha més versions de la història d’aquest nen orfe, però ja en tenim prou amb aquestes, no?)


Per cert, quin muntatge més xulo que corre per Internet… Mazinger Z a Madrid! (Firmat per un tal José Manuel Liebana.) És genial!
El que faltava! S’acosta la fi…

Fi.

icona gestual

PC: Bons Reis! I aquest any, per primer cop en 4 o 5 anys, no seré patge reial a la cavalcata per motius laborals. Ai, coi. Llàstima! Hauria fet il·lusió.
PC2: S’han acabat els “sobre”! (Veure entrades anteriors.) I sí; vam sobreviure al Cap d’Any, aïllats a la muntanya, en una vall vora Andorra, voltats de neu i amb possibilitats de quedar-nos sitiats. L’únic luxe que vam tenir va ser anar a la caríssima Caldea. Per la resta, Trivial Pursuit, Dicciopinta i Monopoly. Ja ningú juga al Joc de l’Oca i encara menys al Parxís.
PC3: En Moz diu que hi ha Alcatel que tenen menús en català! Serà qüestió d’anar-los a caçar… Merci per l’avís!

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre els sobres i l'any nou

Un dels motius pels quals diria que trigo a anar actualitzant la bitàcola és per això de posar sempre “Sobre tal cosa” o “Sobre tal altra” com a títol. D’alguna manera sembla que vulgui dir una gran veritat i acabo escrivint tant que em passen les ganes d’anar actualitzant periòdicament.
Bé, traiem-nos alguns “sobres” de sobre, a veure si l’any vinent canvio el xip i faig uns títols més originals:


– Sobre la mala difusió del doblatge català. Una família volia anar a veure “King Kong” en català per Nadal a Barcelona. Resulta que els dos únics cinemes locals que l’exhibeixen en català permetien entrades anticipades per qualsevol dia MENYS pel dia 25. Potser feien vacances aquell dia o vés a saber. El penós del cas és que finalment van anar-la a veure en espanyol perquè els cinemes que la projectaven sí que permetien entrades anticipades. Alguna cosa falla quan una família vol veure una pel·li en català (que existeix) a la capital de Catalunya i només les sessions en espanyol són accessibles. I una altra; Uns amics volien anar a veure “King Kong” en català un dimecres a Vic. Resulta que els dimecres el cinema Vigatà no obre mentre que al multisales Sucre fan dia de l’espectador. Endevineu a quin cinema passen la versió catalana i a quin l’espanyola? Alguna cosa falla si ni a les ciutats on passen la versió catalana hi ha igualtat d’oportunitats d’aquesta amb la versió espanyola. Mentrestant, a TVC anuncien una pel·li que està doblada en català com “Chicken Little”… i l’anunci és en espanyol!

– Sobre els menús en català. Parlaré de telèfons, no de restaurants (que també tindria tela, el tema, dins de Barcelona…). Només SIEMENS fa mòbils en català?! Molt trist! Vam comprar un Motorola a Vic l’altre dia i donàvem per fet que duria el català. Ni ho vam preguntar. Quan vam anar a queixar-nos ens van dir que només ho fa Siemens, això d’incloure el català als menús. ¡¿Quin país és aquest on una llengua oficial és menyspreada a mòbils, programes i DVDs i substituïda per llengües de països veïns com l’italià o el francès?! Només faltaria que el Govern espanyol no ens donés suport i que algun polític impulsés un boicot contra Catalunya. Us imagineu?
Ehem.


– Sobre els patges reials. Cada any tinc la sort de fer de patge del rei ros a un o dos pobles. És genial gaudir de la màgia amb la canalla. És impressionant veure il·luminar-se’ls les cares. Ja estic fent els possibles perquè no em donin feina la nit de Reis i pugui fer de patge a la cavalcada. A veure si hi ha sort.


– Sobre el Grangel Studio. Vaig poder fer una visita privada als seus estudis i després vaig assistir a una classe magistral. Són genials. Treballen amb Tim Burton i Steven Spielberg des d’un carrer de Barcelona, a deu minuts del pis on tinc una habitació llogada! (I a dos de casa de la meva xicota!) Increïble. SPIRIT, MADAGASCAR, CORPSE BRIDE… Tots els dissenys d’aquests personatges són obra seva. I ara treballen amb l’equip de LES TRIPLETTES DU BELLEVILLE. Agafeu-vos fort. Carles Grangel, Carles Burgès i Jordi Grangel. Des dels primers esbossos a les tipografies i les escultures. Brutals!


– Sobre el muntatge reial. Sí, la família del Rei d’Espanya ha fet una felicitació amb un muntatge on reuneixen els avis i els néts. I què? Tots els mitjans ho han criticat remarcant la mala qualitat del muntatge. Però qui l’ha fet?! Potser s’ho ha currat algun dels néts, il·lusionat, i ara està desconsolat pel que li han dit! O potser l’ha fet en Marichalar, que està fent un curset! Apa, posaré la meva felicitació aquí sota. I què si és de mala qualitat? És la meva felicitació i la faig com em surt, apa! (Ah, clar, que és que ells són “Monarquia” i per això ho han de fer tot millor! Doncs, aleshores, a aguantar la pluja de crítiques!)

Postal Nadal
– Sobre el nou any. I ara què? Suposo que seguiré dibuixant la tira còmica (confio que el setmanari on sóc no peti) i fent fotos. Espero il·lustrar tres contes (les propostes hi són, ara falta que els projectes engeguin) amb dues editorials diferents. A veure si hi ha sort. A banda que tinc un parell de projectes radiofònics; un de no-remunerat que va gestant-se poc a poc, en col·laboració amb un altre il·luminat com jo, i un que suposadament podria ser remunerat però que és més incert que l’altre. Aisss… Toquem fusta, ferro i el que faci falta, doncs. El curt que hem fet aquest any amb els amics ha estat un èxit pel que fa a les reaccions durant la projecció (la gent va respondre on tocava, visca!) però no ha guanyat cap premi ni de consolació. Bé, és el que comporta ser “enfants terribles”.
icona gestual

Vinga, res més de nou fins l’any nou! (Si sobrevivim al cap d’any, perquè anirem a l’aventura…!)

3 COMENTARI/s
moz
Esborrar — 27/12/05
Jo tinc un mòvil Alcatel i té els menus en català icona gestual.
Sort i empenta amb els projectes icona gestual!

caligula
Esborrar — 27/12/05
Tambè he fet de patge. Tal com dius, paga la pena de veure les carones de la canalla.
;-P

calpujol
Esborrar — 28/12/05
Jo vaig fer de rei negre una vegada,anava per patge i em varen col-locar de rei negre,amb independencie de creences o altres histories,la veritat es que ho vaig pasar pipa una bona estona,fins hi tot un any vaig acabar actuant en un pessebre vivent,per cert no vaig fer de caganer per por d’agafar un refredat escatològic.-Les tradicions son maques i la quitxalla ho agraeix ja tindran prou de temps per pasar de tot aixo.

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre una primera vegada (II): De públic a la tele

Ahir vaig anar per primer cop de públic a un programa de televisió. Era a l’estrena del canal Cuatro (l’ex-Canal Plus en obert, que ara només serà a través del satèl·lit), i més concretament jo estava al plató de Gestmusic, al programa d’en Boris Izaguirre i companyia, Channel N 4. Amb un toc tan glamorós ningú pensa trobar un programa de tarda, i veritablement va semblar poc de tarda (segurament perquè es va emetre a la nit, ja es veurà als altres “capítols”).

(El paio va ser simpàtic amb el públic, més que els altres ddos presentadors i el caos de certs moments. Tot i que l’Ana García Señeriz va obrir-se cap al final agraïnt la paciència del públic amb molta amabilitat i pel gaudi de molts dels presents.)

Bé, això d’anar de públic és una experiència rarota (i més un dia com ahir, perquè era excepcional i gravàvem un fals directe, simulant connexions constants amb dos platons de Madrid que feien el mateix al seu torn. Anant de públic allí et feien esperar una bona estona donant-se un bocata molt soso, això sí, ben atesos. Després una estoneta de cua, passar per un detector i cap a dins. Fins una mitja horeta més tard no treuria el cap en Boris. Almenys el regidor de públic és un tipus simpàtic (un tal Xavi que sembla en Sidney Pollack).

(L’autèntic Sidney Pollack.)

Per desgràcia (o per sort), vam caure bé a la persona que repartia el públic i ens van fotre a primera fila. A nosaltres, que anàvem amb ganes de veure la feina dels tècnics que no pas a aplaudir i fer el ximple. Doncs bé, vam haver d’aplaudir, cridar i “ballar”. Déu meu. Una primera vegada com a públic i ja em posen a primera fila. Una gran experiència que demana a crits no tornar-hi. Com que era aquest fals directe, almenys vam estar-hi tanta estona que vam poder gaudir de la feina dels tècnics de torn TANT com vam voler. Per la resta, es feia estrany parar cada dos per tres per esperar que els de Madrid fessin un tros més i després tornar-hi nosaltres. Una bona part del públic va anar desertant (havíem entrat a la 1 del migdia i vam ser allà fins a quarts de vuit! I només van dignar-se a donar-nos un altre entrepà a partir de les set!), tot i els precs del regidor de public i la tensió dels tècnics per la presència d’un dels grans de Gestmusic, en Toni Cruz (que no sé què ha fet o amb qui ha pactat aquell home, però semblava un retrat d’ell de jove però amb la cara més marcada). Resultat: Al final quedàvem pocs, la meitat dels quals éren els típics gats vells de públic que volia sortir a càmera i esperàven que sent pocs sortirien més, per la qual cosa van cridar i fer tant soroll com van poder. (Ja els hauria cedit el meu seient, jo, que no vaig parar de sortir amb el meu caretu de pomes agres.) La paradoxa de tot plegat és que, un cop el públic va anar desertant, les càmeres van deixar d’enfocar-nos (per ordres d’algun gran cap, suposo), ja que no érem una multitud, cosa que es tradueix que a partir de cert de moment, el programa d’en Boris tenia crits i aplaudiments però d’un públic que sortia breument i de lluny. Nefast pel grupet que reclamava sortir a crits. Per la meva banda, ja m’estava bé, però m’imagino que ells i elles es deurien sentir ben enganyats, en veure-ho ahir i a ala repetició d’avui al matí. Ais… Algú que llegeixi això ha anat abans de públic a un programa d’aquests? L’experiència va ser més gratificant?

Pel que fa a Cuatro…

Em temo que tindré un empatx de programació jove, guai i atrevida… (Ah, i l’estètica un xic massa com de “canal digital”, no? Els qui hi enteneu, creieu DE DEBÒ que és el més adeqüat?)

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre els Caçafantasmes 3 i Youtube

Avui és un dia relativament rodó: Estem a la part final d’un projecte que faig amb amics, genial! El problema és que sovint et dóna la sensació que tu has de preveure i fer un esforç més alt en relació a la mandra o falta de previsió dels altres, i això caaaansa molt (em provocarà alguns dubtes de cara a futurs projectes, clar); a més, descobreixo estupefacte, gràcies a AICN, en aquesta entrevista a Harold Ramis (el “Doctor Egon Spengler” ), que hi havia un projecte seriós de rodar Caçafantasmes 3: Els Caçafantasmes van a l’infern, cosa que fa il·lusió pels qui vam gaudir les dues primeres quan érem petits, però que sap greu saber que mai s’acabarà fent; finalment, he descobert la web que molts ja deuríeu conèixer YouTube, on hi ha vídeos d’aquests que corren per Internet recopilats pels usuaris de la xarxa, cosa que va de perles per localitzar aquell moment graciós d’unes noies coreanes cantant al karaoke, aquella entrevista als friquis de La Guerra de les Galàxies que els deixava per terra, aquella broma a unes noies fent-los creure que vivien una situació de la pel·li “The Ring” autèntica o bé aquells insults que el Gòl·lum proferia a la Mtv quan recollia el premi a millor personatge virtual. Relativament rodó… I no m’he menjat ni mig Donut!

PC: Responent als comentaris de l’entrada anterior… Genials aventures gràfiques, i tant! Ara jugo en paral·lel al Monkey Island II (juntament amb la primera part, me’l reservo com al meu “videojoc favorit”) i al Grim Fandango (ideal pel Dia dels Difunts, i amb un imaginari genial que reclama a crits una pel·lícula d’animació JA!). Si segueixo tenint temps lliure, tornaré a jugar al Broken Sword 3 algun dia d’aquests, però cap joc d’avui dia pot fer ombra a les lluites d’insults, les Tres Proves, el bar Scumm, els Pirates cap, els laberints infernals dins del SEGON cap de mico més gran que en Guybrush hagi vist mai, el grog, en Largo LaGrande, les disfresses a l’illa Booty, els diàlegs amb la Governadora Marley, la recerca del Big Whoop, el simpàtic Wally, el pesat de l’Stan i el dolentíssim germà dolent, el Pirata Fantasma LeChuck. Un apunt del The Dig, i és que penso que està com “inacabat” perquè té massa situacions repetitives (les contrassenyes de les portes, els paisatges inacabables que has de creuar una vegada i una altra…), que deixen de fer gràcia al segon cop i que acaben sent monotònes i cansades, com si els faltés idees però volguéssin acabar el joc que tenien a mig-fer d’una fotuda vegada (a més, em va semblar bastant més difícil i menys intuïtiu que molts altres de Lucasfilms-Lucasarts). Però bé, segueix sent un clàssic ineludible!

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre l'enveja i les aventures gràfiques

He fet alguns propòsits, com atrevir-me a envejar la gent que se’n surt amb el que li agrada. És molt sa i ajuda a plantejar-se objectius o, com a mínim, a tenir les coses més clares. Per tant, confirmo que aquests dies he estat recollint la baba que em fa caure no només el blog d’en Jun, Déu vos guard!, sinó l’èxit del seu Harry Pottra. Un exemple d’humor i constància amb un toc molt especial. Un fort aplaudiment per en Jun!
Últimament tenia massa coses entremans i he decidit dedicar-me només a una (l’acabo al desembre, després ja en faré una altra i així n’ha fent…), a banda de la feina, per la qual cosa el temps lliure que em queda el dedico a esbargir-me amb videojocs, cosa que feia temps que no podia fer. Ara bé, he avorrit els GTA i companyia: estic recuperant joies com el LOOM (de debò que era TAN curt? No ho recordava!), el MONKEY ISLAND (genial! Imprescindible!), els INDIANA JONES clàssics (sense comentaris) i coses més recents com THE DIG (segueixo pensant que és un joc que no van saber fer, perquè està com “deixat”) o GRIM FANDANGO (en procés d’instal·lació en aquests instants)… Les aventures gràfiques, QUE GRANS! I ara es poden tornar a recuperar amb l’XP gràcies a la iniciativa de ScummVM .

A banda dels engrescadors BROKEN SWORD, ja no en fan, d’aquests jocs… Algun dia em dedicaré a rememorar els records que em porten les tardes amb els meus cosins buscant la forma de sortir de MANIAC MANSION i similars… Grans jocs. Senzills, amb una història increïble, que els fa perdurar… D’aquí a 30 anys hi haurà 100 GTA més, però encara hi haurà un únic MONKEY ISLAND o un irrepetible SAM AND MAX (per cert, diuen que en fan segona part! Pot ser moooolt fluixot, vist el mercat actual de “preteses aventures gràfiques”… Siguem receptius, però!).


Aventurers per sempre, sota un cel d’acer.

3 COMENTARI/s
ma
Esborrar — 31/10/05
a mi el k més em va enganxar va ser el monkey island 2, encara recordo lluitant amb pirates a base de diàlegs!

Esborrar — 03/11/05
Tras un intento frustrado, algunas entradas más abajo, de escribir un comentario (creo que era en la entrada en la cual hablabas de la película de “La Guía…” -que a mí también me pareció sumamente floja-) a causa de la protección antispam (juraría que metí la clave bien…) vuelvo a intentar dar una pincelada de castellano a tu blog (más que nada porque no sé escribir en catalán). Y es que no me he podido resistir al ver el tema jejeje. El “Loom” era cortísimo (me lo pasé en menos de una tarde y eso que tardé en enterarme cómo se manejaba y que ni tenía pistas ni nada), ahí coincido plenamente, pero “The Dig” a mí me parece que está poco valorado, quizás por la época en la que se hizo (se estaba pasando ya a la alta resolución y todo eso), pero para mí tiene aún toda la esencia de las aventuras de Lucas (de hecho alguna vez he confundido, en mi memoria, escenas de las cuevas del “Fate of Atlantis” con escenas de “The Dig”icona gestual pero siendo a la vez bastante original y algo más adulto. No sé, a mí me gustó mucho, no me esperaba demasiado y fue una grata sorpresa.
Hale y corto ya; como ves no sé escribir mensajes cortos, el resto me lo despacharé en ese email que aún debo (es que estoy acostumbrándome a la vida del trabajador y aún no administro bien el tiempo jejeje). Hasta prontoooooooooooooo!!

Pilgrim_

Esborrar — 03/11/05
Agh cómo odio cuando, al escribir símbolos de puntuación junto a un acento, la web los confunde con smilies!! Por cierto, olvidé decir que me gusta mucho la última frase, guiño aventurero incluído icona gestual (y qué gran aventura esa también…)

Mostrar l'entrada · Comments are closed