Arxiu | Cavilacions RSS feed for this section

Sobre en Mohamed

S’acaba l’estiu. Jo em pensava que no tindria feina i que un bon amic meu de l’Empordà em tindria a casa seva, gaudint de la piscina del lloc on treballa. Però no. Resulta que he fet de fotògraf tot l’estiu. Bé, dues setmanes al juliol i tres ara a l’agost, però quines setmanes! (De dilluns a diumenge!)

Encara no sé què m’espera al setembre, tot i que hi ha una oferta molt interessant. Mentrestant, ajorno el meu somni de ser doblador (vaja, m’encantaria fer qualsevol cosa que girés entorn la veu, que cada cop m’apassiona més) però segueixo amb el dibuix (tinc un conte per il·lustrar que ja té una editorial al darrera!).

I avui m’ha vingut al cap una anècdota que vull explicar. (Ara ve el teeema!) A l’abril de 2004 vaig organitzar un taller de dibuix de còmic al meu ex-Institut. Aquell dia (perquè era un taller d’un dia) hi havia molt de caos i vaig passar llista al cap de mitja hora d’haver començat. Vaig arribar a un noi que es deia Mohamed i em van dir que havia marxat perquè li sortia sang al nas, i que era un gran dibuixant. Vaig preguntar pels passadissos però ningú me’n sabia dir res. No hi vaig donar importància i vam fer la classe (que es va centrar excessivament en el Manga; jo preferia parlar de “còmic” en general, però la canalla demanava l’estil nipó; sort que ja hi vaig anar preparat!).

La classe va acabar, i tot va tornar a la tranquil·litat. L’endemà havia d’agafar al tren i a l’estació se’m va acostar un nen baixet, d’ulls enormes i expressió càndida, que es va presentar com el tal Mohamed i es disculpà per haver hagut de marxar. (Em va reconèixer com a “el professor de Manga”.) Em va dir que li sabia molt greu, perquè portava dies esperant el taller, però s’havia clavat un cop estona abans i no deixava de rajar-li el nas, per la qual cosa va haver de sortir de classe sense dir-me res. Em va commoure exageradament el fet que un nano tingués tantes ganes d’assistir a un taller que molts altres van fer per “obligació”. I, clar, li vaig dir que tan de bo ens vegéssim l’any vinent, que de totes maneres no depenia de mi. En Mohamed em va fer una mirada còmplice, esperançada i somrient, i em va dir “ei, i tant que has de venir! No hi faltis, eh? Pobre de tu!”.

Avui he recordat l’anècdota. I el pitjor; he recordat, amb horror, que a l’abril no em van trucar els organitzadors dels tallers de l’any passat per tornar a fer-lo! (Vaig estar a l’expectativa que em truquéssin, però finalment no van dir res i tampoc hi vaig donar més importància.) Avui, però, he recordat la història d’en Mohamed i he quedat ben desfet d’adonar-me que no he complert la promesa. A l’abril de 2005 no em vaig presentar a fer de nou el taller! Ell se’n deuria recordar? Hauria estat capaç de passar-se tot l’any esperant-lo amb candeletes? Tan de bo ell ja tingués el tema mig-oblidat, tot i que per la meva banda em sap molt greu haver frustrat les il·lusions de l’únic alumne que hi hauria posat sentiment de debò.

Tan de bo aquest any ell hagi estat l’organitzador del taller de còmic.

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre les paradoxes i en Subi

La vida segueix. Ahir vaig anar a encarregar el meu títol a la universitat. Quins records! Segur que dec ser l’únic tòtil que es va passejant per allí com aquell qui visita el poble de la infantesa. Vaig somrient, somniador, vagant extraviant, entrant a les classes buides a escriure missatges nostàlgics a la pissarra… deixant-me endur per la memòria. La sorpresa em ve quan trobo ex-companys de promoció que encara estan estudiant i els dic que em fan enveja, que enyoro les classes, però ells a canvi em mirem emprenyats, desitjant deixar les aules d’una vegada.

Dec ser jo, que sóc una mica trastornat.

Més curiositats: Quan vaig acabar Periodisme tenia clares dues coses. Si finalment em dedicava a alguna feina relacionada amb la carrera, estava segur que no tindrien res a veure amb periodisme esportiu o amb la fotografia (ambdues assignatures me les van fer passar magres i les vaig superar amb desgana). I la paradoxa és que les dues primeres feines que he tingut, estrictament relacionades amb el Periodisme, tenen a veure amb esports (vaig ser durant set mesos corresponsal esportiu local per a un diari comarcal) i la fotografia (ara sóc fotoperiodista substitut d’un nou setmanari comarcal). No sé quina conclusió treure’n, la veritat.

Per cert, ja tinc una nova idea per presentar a El Jueves (em remeto a la meva entrada anterior a la bitàcola). Ara l’he de covar bé i donar-li forma.

I una alegria! El meu profe i mentor en l’art del dibuix Subi (ja no em dóna classes des de fa anys, però segueix sent el meu guia “espiritual”) resulta que és un súper-vendes! El seu llibre (que ha escrit la seva parella a partir dels textos de Cervantes) ha estat l’infantil més venut en català i castellà de Sant Jordi! Genial, no? Li he enviat una felicitació “de deixeble a mestre”, protagonitzada per dos personatges d’una revista comarcal local on col·laboro, i m’ha vingut de gust compartir-la aquí:subiquixot[1].jpg

Res més per ara! Fins a un proper comunicat!

Per Cert: ¿Encara no he recomanat Blankets, el còmic de Craig Thompson publicat en català per Astiberri? Doncs és una joia! Si no sabeu què regalar, compreu-lo i quedareu molt bé!

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre un projecte fallit

En tot cas, era d’esperar!

icona gestual

Divendres passat finalment vaig acabar una idea que se’m va acudir fa mig any. La idea consistia a crear un personatge per a El Jueves, un que els faltés… I ho vaig tenir decidit ràpid: els faltava un immigrant (il·legal, a poder ser). Entre ets i uts vaig deixar el tema aparcat (Crasso error!) i finalment el vaig reprendre fa un parell de setmanes. Vaig preparar esbossos i vaig fer tres historietes. Aquí en teniu la imatge promocional:

Abdel Karim Alí havia de ser un immigrant il·legal que arribava al país d’estranquis i començava a viure la boja realitat espanyola, plena de matisos i polítiques incompetents. Vaig enviar a El Jueves aquesta imatge, juntament amb tot de documentació sobre com podrien ser les aventures del personatge i tres pàgines a tot color amb tres aventures completes d’ell:

  • KarimPTT[1]1.jpgA la primera, en Karim sentia la conversa d’uns turistes espanyols al Marroc, on quedava clar que no volien més immigrants, i tot seguit ell s’embarcava en una patera, vers el “país de la llibertat”.
  • A la segona, en Karim aprofitava el viatge en patera per estudiar espanyol, amb tanta mala sort que al final de la historieta arribava a una zona turística del País Valencià, on el rebien tot d’autòctons però ningú que parlés castellà (el reben una basca, un valencià i un gallec).
  • A la tercera historieta, una mena de cap-rapat catòlic volia estomacar-lo i en Karim es defensava citant la memòria del Papa Joan Pau II, però el cap-rapat concloïa que un cop mort no havia aconseguit la pau entre cultures, per la qual cosa tenia el vist-i-plau cristià per seguir estomacant-lo.

En fi. Sabia que no eren excel·lents, però confesso que m’ha desanimat molt el resultat. Tot i això, entenc que hauré de seguir-ho intentant un cop em passi la depre (hauré de dedicar-me a altres projectes una temporada). Malgrat la resposta, aprofito per dir que a El Jueves ara atenen molt bé els principiants, i que m’han retornat tot el que els vaig passar sense problemes (fa un any i mig també els vaig enviar esbossos i mai en vaig saber res). Això sí, la recepcionista a qui li vaig deixar el paquet anava un xic de superior; em va fer venir ganes de dir-li quatre coses ben dites, però m’ho vaig callar. (Entenc que hi anava en qualitat de dibuixant aficionat “pringat”, i no pas com a periodista llicenciat torracollons i busca-raons.) En tot cas, tres dies després de deixar-hi els dibuixos, vaig rebre resposta per mail:


Moltes gràcies per fer-nos arribar el teu material. És veritat que en el Jueves ens falta un personatge com el que ens descrius. Ja ens haviem fixat en aquest detall, és per això que un dels nostres col.laboradors, el Bernardo Vergara, ja fa unes quantes setmanes que està treballant en una ilustració d’aquestes característiques. Per tant si ens envies una direcció on enviar-te el material, et retornarem la teva proposta no sense abans agrair-te un cop més l¹interès demostrat.


icona gestual

Almenys són amables i m’han tractat molt bé. (Fa un any i mig van passar de mi olímpicament i ni em van respondre! Aquesta vegada s’ho han pres més seriosament!)

(El que em ratlla és saber que si ho hagués intentat fa mig any, abans que en Vergara es posés a treballar la idea, n’hauria tingut la exclusiva! Ais…!)

En fi, “to another thing, butterfly“!

Parlem de súpers! Heu vist el nou Superman? Què us sembla? Massa rosset, no? I un teixit massa “Spider-man”, trobo… I els calçotets? (Corren rumors que li han donat un toc “metrosexual” per petició del director, el senyor Singer…)

Nou_SP_ptt[1].jpg 😀

Res més, ja callo!

Fins a una propera connexió! (A veure si per fi escric sobre el tema de les traduccions catalanes d’alguns còmics i llibres que he llegit, que me’n moro de ganes!)

4 COMENTARI/s
pontdelclop
Esborrar — 26/4/05
Quina llàstima, l’Abdel Karim el trobo boníssim. Ves a saber si el tal Bernardo ja hi treballava o els has encès algún llum. El superman aquest està boníssim millor sense roba, és clar 😀

txetake
Esborrar — 26/4/05
Doncs les podries penjar aquí i així les podriem comparar amb en Vergara.

ed
Esborrar — 26/4/05
Que tiren al ozelui (que ja està be de repetir historietes sense gràcia una i mil vegades), i que et facen un lloguet, collons!!

Esborrar — 20/6/05
Hola company! De projectes fallits en tenim un munt els il·lustradors. En fi… Santa paciencia.
Jo he començat un projecte per la meva compte, encara falten detalls per concretar. Pero et pots fer una bona idea de per on van els trets a http://www.hayqueverlo.com/dani/index.php?catid=2&blogid=1
A veure que et sembla.
Ciao

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre un dibuixant esquerrà

Buf! Porto uns dies ben enfeinat! (Sense cobrar gaire, com sempre, però almenys faig el que m’agrada.) Properament comentaré aquí el que estic tirant endavant, però avui em centraré en un aspecte d’una nova feineta que faré (ja sabeu, es tracta d’anar sumant).

És un orgull per mi poder dir que il·lustraré una tira còmica en un nou setmanari osonenc compartint pàgina (bé, compartint mitjà, com a mínim) amb en Xevi Dom. Aquesta entrada, doncs, va dedicada a aquest professional de Sant Julià de Vilatorta.

Ell és un il·lustrador, caricaturista i comicaire més del nostre país (que tendim a infravalorar-los a menys que visquin a París). Ho ha tocat tot i porta anys polint el seu estil, com a autodidacta que és. Els qui hagueu fullejat alguna vegada La Marxa coneixereu el seu personatge Angelina i els qui visqueu al seu poble sabreu que té un local on es posa al servei de la humanitat, La Barberia.

No el vaig conèixer personalment fins fa dos anys, en un dinar on vaig assistir de rebot, en companyia d’altres grans artistes (encara em pregunto com hi vaig anar a parar). De totes formes, jo coneixia vagament la seva obra gràcies a un “fanzine” on vaig col·laborar en dues ocasions, que el va entrevistar i en va publicar una historieta. A l’entrevista que en van publicar, recordo haver-hi vist aquesta il·lustració:

xdommost[1].gif

Contempleu el domini dels clarobscurs i del blanc i el negre! Contempleu el domini de la foscor i aquesta suggerent posta en escena tan Lovecraftiana! (Val, potser més aviat “Poeista”.) Aquesta imatge acompanyava una entrevista on ell recomanava, entre altres coses, els treballs del recentment fallit Will Eisner. Xevi Dom va ser la primera persona que em va introduir aquell gran artista del còmic! (Aleshores jo tenia tretze anyets.)

D’alguna forma em vaig formar la imatge mental que era un professional inabastable i misteriós (el meu altre gran referent era en Subi, el meu mentor “oficial” en l’art del còmic i que últimament té publicacions a cada llibreria, i a qui sempre he tingut més proper). A mesura que vaig començar a conèixer-lo fa un parell d’anyets, vaig descobrir-hi una persona amable, súper-modesta i tractable. A més, ha arribat a dominar un munt de camps diferents relacionats amb la il·lustració, superant de lluny aquelles ombres tintades seves que tant em van marcar.

En Xevi Dom actualment fa un munt de feines variades per anar tirant, totes entorn el còmic, la il·lustració, etc., i haver confirmat que ara treballaré amb ell (també serà el supervisor dels il·lustradors del setmanari) ha estat una gran sorpresa que no puc evitar que em faci sentir orgullós. (Per començar, també em fa sentir molt petit, fins i tot indigne, perquè conec bé els meus límits com a dibuixant i em sento minúscul al costat d’algunes obres que ha fet ell, amb qui comparteixo el fet de ser esquerrà.)

“Ell és l’autodidacta del còmic, a qui jo no sóc digne ni de fer-li punta al llapis.”

En tot cas, estic molt content de tenir l’oportunitat d’estar tan ben acompanyat en les meves primeres desventures com a dibuixant i em venia molt de gust donar a conèixer el talent d’aquest home a la bitàcola!

(Ah! I jo no desistiré, eh? Seguiré buscant feines de Periodisme, coi, que al cap i a la fi és el que he estudiat! Però ja que en tinc l’oportunitat… a dibuixar, que són dos dies!)

1 COMENTARI
ambar
Esborrar — 18/4/05
bona sort i ànims, t’ho diu una que també dibuixa icona gestual

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre l'enyor universitari

És molt curiós. M’estic adonant que enyoro molt la universitat. Bé, en realitat enyoro la rutina dels semestres, les classes, les campanes, els treballs en grup, etc. Enyoro les anades i tornades diàries en tren de casa a Bellaterra i viceversa. Enyoro aquell agraït ambient universitari que et donava una pretesa i emocionant llibertat.

Segur que em passa per no tenir una feina fixa.

Ahir vaig anar a cinema, als Icària de Barcelona. Baixava a peu pel carrer per on passa el tranvia, entre una facultat de la UPF i el parc de la Ciutadella. Era quasi de nit, i estem en època d’exàmens. Així, en passar pel costat de la biblioteca, vaig veure els silenciosos estudiants capficats, en silenci, estudiant, entre llibres i en enormes taules. La nit contrastava amb aquell seguit de finestrals il·luminats de saviesa. De cop em va venir al cap el que comportava fer exàmens: buscar una taula i reservar-la malgrat l’excés de gent, deixar-hi els teus amulets mentre estudies… L’ampolla d’aigua de l’assedegat. L’estoig cursi de l’altre. Els ninots de goma d’un tercer. Els braçalets que podrien desaparèixer a la mínima que hom es despistés (a la UAB no passava tant, però hi havia molts rumors del que passava a biblioteques ubicades dins de la ciutat).

Suposo que aquest enyor es deu a no haver trobar una “gran feina” en acabar la llicenciatura. En quatre anys vaig acabar la carrera i l’últim any vaig fer unes pràctiques externes que no em van convalidar, de manera que vaig haver de demanar-les de nou per l’any següent. Això es traduïa en un any més “de carrera”. Pel setembre de 2004, doncs, finalment vaig acabar les pràctiques. Des d’aleshores he anat fent tombs, fent feinetes, sense trobar-ne cap que s’ajusti als meus estudis. El que faig ja m’agrada, però no em permet viure’n. Segueixo buscant. I per això m’he instal·lat un mes a Barcelona, a veure què hi trobo. I aquí és on m’he donat (de tant voltar, sempre creues estudiants de la UB, la UPC o la UPF) com ENYORO la Universitat. Em vindria molt de gust tornar a estudiar. I no em faria res tornar a passar pel calvari dels exàmens. No sé… M’ho estic plantejant seriosament i ja he demanat informació a la UPF i a la UOC (a la UAB de moment no, tot i que segueixo dient que és la millor universitat pública de Catalunya; només cal visitar el campus). Em ve de gust provar-ne una altra. Sempre hi ha els màsters, però no sé…

En tot cas, l’any que ve, mentre segueixi fent “feinetes” puntuals com ara, em posaré a treballar dur per accedir a uns nous estudis… I la veritat és que en tinc ganes. Suposo que això de no tenir una ocupació diària de set a vuit hores diàries no està fet per mi… Em costa molt, estar de braços plegats! (I ho he provat al pis que ara comparteixo a Barcelona, i de debò que m’és molt difícil! Almenys a casa meva tinc les meves eines de treball habituals que em permeten divagar fent altres feines no remunerades.)

🙂

Visca les universitats, el seu bon rotllo i, sobretot, els grans “ambients” universitaris!

Això ho signa un enyorat.

[Aquí anava a posar-hi la foto de la graduació universitària, però m’ha vingut un rampell de Dignitat.]

PD: Mentrestant, la gent comenta a les seves bitàcoles coses d’actualitat, com la mort del Papa o la publicació de Dracs de Primavera. Em disculpo una vegada més per posar-me malenconiós.

2 COMENTARI/s
ma
Esborrar — 07/4/05
doncs a mi m’ha agradat el k has escrit icona gestual

landik
Esborrar — 10/4/05
Al contrari, no et disculpis. Hi ha gent que està farta de la mort del Papa.

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre el compromís i la neu

“Tres dies després de nevar a Madrid neva a la Plana de Vic”, diu un proverbi. I, puntual com un engranatge universal, després de la gran nevada a la capital espanyola ha començat a nevar avui a les 10 de la nit al meu poble. Ho he viscut en primera persona. Ignoro amb quin rar criteri es regeix aquest fenomen. Sembla que la climatologia, com la Història, tendeix a repetir-se com una idiota.

El cas és que he sortit al carrer per anar a una reunió i just llavors he vist que algunes volves de neu anaven deixant-se caure suaument al terra. Com és previsible, a la reunió no s’ha presentat ningú.

Hi tenim un problema de compromís.(Petit incís: Segurament això del compromís em podria dur a comentar la situació del Carmel i el vergonyós debat entre els polítics, que es dediquen a llançar pilotes fora, però aquesta vegada ho deixo a gent que hi entengui de debò.)

La neu, per la seva banda, m’ha despertat la bena poètica i va caient amb més freqüència i intensitat. Els meus passos han començat a deixar empremta i la neu s’estremia sota les sabates. Ja es podia veure una fina capa grisa sobre l’asfalt. L’efecte dels flocs dansant a la claror dels fanals i els fars dels cotxes era altament relaxant.  He seguit passejant amunt i avall, veient que la nevada mantenia la mateixa intensitat. I que duri!

icona gestual

Refaig els meus passos i torno a casa, somrient per l’optimista nevada, que podia dur-me a un nou matí blanc i il·luminat (o fosc però amb nevades persistents, cosa més genial i tot). En fi, alegria, doncs. Al mal temps bona cara. Per fi neva com Déu mana.

Ha nevat. Bé, en aquests instants ha parat. Potser la cosa no anirà més enllà. Almenys el temps ha complert el seu compromís. Jo també ho he intentat. Potser tenim una cosa en comú; tendim a repetir-nos com uns idiotes. I al final acabem fonent-nos, muts i sense deixar rastre, com si res hagués passat.

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre l'emoció del cowboy solitari

Apa, m’he emocionat escoltant velles melodies de la tele que em passava el dia cantant de petit (la Mula és una passada). Copio la primera estrofa de la “cançó de la posta” de Lucky Luke (“I’m A Poor Lonesome Cowboy”, de Claude Bolling):

Sóc un cowboy solitari
casa meva és lluny d’aquí.
I aquest pobre i sol cowboy
ha de fer un llarg camí.
Pels prats i les muntanyes
des de l’alba fins la nit.
Amb el meu cavall viatjo
cap allà on el sol es pon.

Pobre cowboy,
solitari
has de fer un llarg camí. (Bis)

icona gestual

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre una primera vegada: Esquí

Bé… Seré breu (serà impossible): Dimarts passat em va visitar un excompany d’escola per sorpresa, que ara viu a l’Empordà (terra que es mereix una entrada apart). Em va dir que estava amortitzant una setmana de vacances que li havien donat i em va convidar a anar a esquiar l’endemà si m’anava bé. Li vaig dir que sí (sóc un inconscient), i aquella mateixa tarda ja vam fer una sortida, escalant una mica, “per escalfar els músculs”. Així, dimecres ens trobem a les 6 del matí dins el seu flamant Citroën en ruta cap a Vallter 2000. Els del temps havien pronosticat nevades al matí i núvols a la tarda. Jo pensava que, bé, i al cap i a la fi, si finalment no esquiàvem tampoc passava res (l’única vegada que vaig voler esquiar em vaig trencar un dit del peu el dia abans, i tenia esquís llogats i tot!). Finalment va fer sol, una mica de núvol i un xic de ventet, però gens de nevades.Després de passar Camprodon vam començar a trobar neu. (Enguany “encara” no ha nevat al meu poble més d’unes horetes, i ahir per fi vaig poder veure neu autèntica, que ja tocava!). A partir de Setcases, començava la pujada cap a la vall (és curiós, l’ultima vegada que hi havia estat va ser amb la mateixa persona, però era a la tardor i anàvem a peu; veníem de Núria). I, es clar, la carretera gelada. Després de les trucades pertinents a familiars demanant instruccions (ja eren les 8 del matí), vam aconseguir instal·lar les cadenes i vam seguir el viatge. Sense més entrebancs vam arribar, vam aparcar i vam esmorzar (“veni, vidi, vici” amb fogonet inclòs, llet d’ametlles, cacau, magdalenes i galetes).

Vam ser els primers clients del dia. El meu company volia provar els esquís “bigfoot”, de la modalitat snowblade (que són un esquís més curts i sense pals). Jo també ho vaig provar ja que deien que s’assemblava una mica a patinar (d’això sí que en sé; sobre rodes, sobre gel i sobre pells de plàtan). Certament, per anar sobre un terreny pla et mous de forma similar a uns patins (però amb uns moviment més de “peus d’ànec”). Ara, per la resta, no té res a veure amb els patins. Els girs, l’equilibri i l’estabilitat requereixen una concentració diferent i estar preparat per les caigudes.

Per què els “tele-arrastres” són tan malparits, per cert? De 9 vegades que hi vaig anar, 3 vaig caure a l’arrencada per motius diferents i 2 van fúmer-me unes estrebades molt lletges durant les pujades que m’obliguen a anomenar-los “trencanous”.

Malgrat això, vam ser els primers a estrenar dues pistes i tot… Primer, una de curteta on vaig caure tres vegades i, segon, la més llarga de l’estació d’esquí. Vaig perdre el compte de caigudes de seguida.

Però els peus feien molt mal i vaig canviar-me les botes. Les anteriors m’havien destrossat tant els turmells que em van deixar marcat la resta del dia. A això cal afegir-hi un matí buscant la posició idònia per esquiar millor. Resultat? Uns dolors aguts als bessons i als isquiotibials que a mesura que avança el dia impedeixen dirigir bé els esquís i t’obliguen a parar tothora. Tot i això, el personal de l’estació de la botiga i els “telearrastres” (a partir d’ara “trencanous”) insistien que no podia haver tingut millor neu pel meu primer dia, que era suau i tova, i que feia anys que no estava tan bé. (Tot el que vulgueu, però la vaig acabar avorrint a còpia de caure-hi.)

A mitja tarda, havent dinat els entrepans de rigor, ja no podia amb les meves cames (no estava cansat, sinó adolorit de cintura en avall, entre trencanous i caigudes). Però, ei, havia estat “bastant” divertit. El que encara no sé és si ho compensa l’esgotament final. Hi va haver un moment que vaig necessitar un quart per baixar un fort desnivell que havia fet molt abans en cinc minuts!

(Per cert, això dels trencanous que hi ha les pistes d’esquí es mereixeria un monòleg dels que fan als xous de la tele…)

«Ca guai ca és la neu!», bramava una noia a la seva amiga, baixant amb esquís i els pals de rigor i unes ulleres més grans que el seu acné. «Menudas vacances nos han montado en el cole este anyo!»

La tornada va ser molt plàcida. Sort que conduïa el meu amic. El problema és que vaig anar notant com si el meu estèrnum desprengués fred. Vaja, que per un cop d’aire em notava com l’os ressentit (certament, em vaig desabrigar massa ràpid a l’hora de plegar). Tot i sent-ne conscient, em semblava que la cosa podria afectar-me en respirar i em van venir al cap alguns conceptes horribles: bronquitis, pulmonia aguda, armes de destrucció massiva…

La nit la vaig passar amb una manta elèctrica (que té una fuga, per cert, i no intento homenatjar Woody Allen). Vaig sobreviure. I vaig dormir pensant que l’esquiar era car, però molt complet, i que, al cap i a la fi, només em feien mal les cames.

Avui m’he llevat amb el cos entovit, els músculs adolorits (tot i que vam fer estiraments) i les cames plenes de blaus. És injust! Si la neu era ideal i fins i tot em van dir que havia caigut “poc, per ser novell”! I se suposa que cada any cal repetir el mateix calvari? O pitjor, perquè els d’allí deien que aquest any la neu era millor que altres anys! Aleshores, un altre any podria fer-me molt més mal! Bé, no ho sé… El que de debò voldria és que aquestes agulletes brutals passessin el més aviat possible! I, la veritat, no sé si recomanar-ho… Potser amb coixins per tot el cos. Tampoc sé si el seu secret rau en els diners que costa o en el que costa saber-ne… o en el que t’estalvies, almenys en cops de cul, si en saps. Tampoc sé si hi tornaré, però ara tindré coneixement de causa quan digui que això d’esquiar és un privilegi. Ara bé, no em pregunteu per a qui.

Hi haurà més primeres vegades… Em temo.

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Presentació amb ecos del futur

El 10 de gener de 2005 vaig començar un blog/bloc (o “bitàcola”, com en dèiem els esnobs) dins l’espai web LaComunitat.net.

Ehem, ehem…

Un… Dos… Provant…

Sí. Sí. Sí!

No.

Ehem.

Recordo una gran acollida de la resta d’usuaris i molt bon rotllo! (Ànism vinguts de gent amb àlies com roger, moz, ma, karleskop, indovinello o joan07eu em van acompanyar els primers dies.)

El juny de 2006 vaig acceptar la invitació d’en Jun, de www.deuvosguard.com (aleshores un blog de referència per a amants del webcòmic i el bon humor que havia arribat a tenir milers de visites diàries), per mudar-me al seu domini. És on vaig tenir-hi dos blogs durant 4 anys (un dedicat als còmics anomenat “Els Còmics d’en Jan” i un dedicat a les meves paranoies personals, anomenat “En un núvol d’aire”).

I toca renovar-se, de manera que el juny de 2010 vaig optar per comprar un domini propi (amb l’assessorament d’en Jun i de la colla d’Ouiea) per centrar-me en tot el que faig i em venia de gust donar a conèixer.

Totes les entrades (o “posts”) que trobareu a continuació ofereixen continguts originals (excepte quan s’especifiqui), i són fruit de la unió dels dos blogs que havia tingut des de 2005, dels quals he conservat tot allò que es mantenia actual i que encara era digne de ser revisat.

Confiant no haver-me carregat res greu o irrecuperable, deixo aquest post com a testimoni del canvi.

Ens llegim!

Mostrar l'entrada · Comments are closed