Arxiu | Cròniques RSS feed for this section

De vegades, fent teatre hi ha…

capgros

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Les ‘Nits’ en còmic

Uf, ja fa un meset, però entre sis comicaires vam fer les cròniques en còmic de les Nits de cinema oriental.

És un bon moment per fer-hi una ullada!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Un gosset anomenat Rac

Ah, en Rac! Parlem-ne. És la nova incorporació a l’ampli repartiment de Cap calent, i el personatge més veterà de tots els que surten! Res a veure amb emissores ni entitats diverses que sonen igual, eh? En Rac era el protagonista d’un còmic de 25 pàgines que vaig dibuixar quan tenia 10 anys (vaig dedicar un estiu a fer-ne dues versions).

ComparativaComparativa entre vinyetes de les dues primeres versions>

Portada de la primera versió<Portada de la primera versió

Era un gos xerraire que ajudava a un noi anomenat Tomàs a trobar els seus pares i, de passada, aconseguir el tresor d’una mòmia. Una aventura emocionant i innocent com només se li pot ocórrer a un somiatruites inspirant-se en Disney, Tom Sawyer, Tintín, Snoopy o d’Artacan, i amb un dolent de cabells rinxolats, motivacions estrambòtiques i mètodes ineficaços.

Li tenia una estima especial i dos anys més tard vaig redibuixar les seves aventures en menys pàgines (però amb més vinyetes a cadascuna), traient la part de la mòmia i donant-li un toc més macarra i paramilitar al segment final.

 

Tercera portadaPortada a llapis de la nova versió, dos anys després>

Densitat

<La densitat de vinyetes de la “tercera” versió

Paramilitar

Fa poc rumiava nous elements pel webcòmic, i de cop vaig tenir una revelació: “És hora de treure pols a en Rac i portar-lo al segle XXI!

Conec bé la seva família i m’ensumo els seus dubtes i neures. I això ho veurem per aquí

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 3 ]

Anem a Japó? Ai, ai…

Buf. Va, una mica de crònica: Resulta que fa un mes vam comprar bitllets per anar a Japó a l’estiu. Veient el panorama, ja no tenim tant clar si al final hi podrem anar. No em sap tan greu pels bitllets, sinó per la situació del país. Terratrèmol, tsunami i ara perill nuclear a causa dels dos anteriors…
Bandera nipona
Japó és un lloc que a través del cinema, la ràdio, el còmic o l’animació m’he arribat a sentir molt proper, i sap molt greu veure el tràngol que passa. (A més, hi tinc un cosí vivint amb la seva dona i filla.)

ENLLAÇOS RECOMANATS
En tot cas, desitjant poder-hi anar però, sobretot, que es recuperin de la crisi que pateixen, aprofito per difondre una mica la informació que he anat compilant pel nostre hipotètic viatge. Per això recomano els blogs i les webs que hem anat revisant tot fent-nos la boca aigua. Ben recomanables (copio aquí les que ens han donat més idees i per ordre de preferència):

Japanzone. Crònica de viatge d’uns amics vigatans
Amb compte. Crònica de viatge completíssima d’en Roger
Go to Japón. Crònica d’un viatge completíssim i inspiracional, de nord a sud
Anem al Japó?. Blog amb crònica i consells de Japó d’una parella d’otakus
El blog d’en Kirai. Mític, d’un que viu a Japó i dóna mil idees per viatjar-hi
Portal Japón. Pàgina especialitzada en viatjar a Japó amb un toc friqui
Els Valeriano al Japó. Amena i didàctica crònica de viatge
Anotnio. Crònica d’un altre que va anar a Japó i va pujar al Fuji amb bambes
Viajar a Japón. Una altra web especialitzada en aquesta destinació

Vinga, animeu-vos a visitar Japó tan bon punt es recuperin! S’ho mereixen!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 2 ]

Sobre Sitges ’10

Al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges aquest any hi anava a treballar (per fi, després d’anys d’anar-hi a gastar, aquest any hi he anat a cobrar!). Però la feina no m’ha impedit veure molt cinema… 43 pel·lícules! A saber (i per ordre de visionat):

Continue Reading →

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Nominació Premis ComiCat i nou bloc

He estat a l’estranger uns dies… Ja rumiaré si penjo fotos, que la costa ha estat completeta: Amsterdam, Londres, Venècia, Udine, Verona i Turí. (Aprofito la falta de feina per moure’m una mica, clar!)

I he tornat just per visitar el Saló del Còmic i assistir a reunions que tenia pendents i… em trobo amb una gran sorpresa quan la Meri m’ha comentat que estic nominat als Premis ComiCat! Ostres, un reconeixement així ja és tot un premi! Surto a l’apartat de webcòmic, juntament amb cracs que em donen mil voltes com Cornuts (grandiós Aleix Saló!), Hotel Porquí o El Tentacle (d’aquí, de la meva mateixa comarca!).

I aprofito per agrair la nominació i convido a tothom a anar-hi a votar (no pas a mi, s’entén, que tinc ben assumit que hi sóc com a farciment, i amb això ja estic ben content)!

I… més:

Per fi la revista El Còmic de la premsa comarcal té bloc propi! Hi penjaran totes les pàgines de forma periòdica de cada número a mesura que vagin sortint. (Amb alguns mesos de retard podreu trobar la meva pàgina de ressenyes aquí, amb una mica més de resolució, com sempre.) Així que ja podeu veure la pàgina que he fet aquest mes, on estreno la secció “Entrevistes (en còmic)“, dedicada a en Quim Bou (que també està nominat als Premis ComiCat).

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 1 ]

De la seca a la meca: Astèrix i Gizaku

Sóc l’únic que troba un pèl fora de lloc la font tipogràfica que Salvat fa servir als Astèrix? És l’oficial? M’estic tornant vell i maniàtic… (Això últim és una observació.)

Per cert, per què Uderzo no es dedica a destrossar altres personatges seus?! Que deixi de publicar si no té res interessant a dir “de debò”! Ai, pobre Goscinny! La mort d’un guionista mai no havia deixat un buit tan gran. (I és llàstima perquè als primers àlbums orfes van gaudir d’una gran creativitat, com La gran rasa o El fill d’Astèrix.) Proposta per l’Uderzo: Per fer ximpleries dedica’t a explicar les aventures d’algun secundari o fes un spin-off, però deixa reposar l’Astèrix i l’Obèlix! Ais. La Rosa i l’Espasa era fluixot, El mal tràngol d’Obèlix sobrer, Latraviata poc efectiu, El cel ens cau al damunt nauseabund… (“Nauseabund”! Paraula que vaig aprendre llegint còmics perquè els personatges la feien servir, no pas perquè en fóssin!) I també tenim les compilacions de L’Astèrix mai vist i L’aniversari d’Astèrix i Obèlix (dos reculls plens de brossa que ben bé haurien servir per fer-ne un de sol de nivellet mitjà). Àlbums de la sèrie (importants pels col·leccionistes) però sense la grapa dels originals.

Oh, i avui he desenterrat Gizaku. El còmic “manga” (noti’s la més sincera ironia) basat en la pel·lícula de Filmax del mateix títol. De debò que costa entendre que hi hagi projectes que s’acabin tirant endavant i ningú intervingui en el procés dient coses com “Ei, escolti, voleu dir que és una bona idea?”. Bé, faig neteja per casa i volia comentar-ho en un racó o altre.

Va, per recuperar la figura del “guionista de qualitat”, torno a recomanar el gran llibre sobre Goscinny que Norma va editar. Com es troben a faltar guionistes així!

🙂

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 2 ]

Sobre Sitges’09 – Fotos fetes

Tenia un munt de fotos a penjar, però l’imageshack fa el ximple, o sigui que he muntat un recull enorme però selectiu (compte, que trigarà a carregar-se). Espero que es vegi bé…
😉

Recull Sitges'09

I ara ja podem comptar els segons que falten pel Sitges 2010! Ains…

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Cap a Sitges! (Again.)

Enguany torno a Sitges (ara hi sóc, que ja m’oblidava d’apuntar-ho!), acreditat per una emissora municipal i amb la missió complementària de col·laborar amb uns companys de televisió. Fa il·lusió i tot, però més que res pels temes centrals d’enguany: Alien, el vuitè passatger i… Els Caçafantasmes! (Amb visita de l’Ivan Reitman prevista i tot!)

Sitges 2009

Buf… És que Alien la vaig poder veure als cinemes quan van fer-ne la “versió del director”, però Els Caçafantasmes en pantalla gran…

UAUH.
🙂
Emmm… I a banda de “clàssics” també tenim guerra amb mil i uns coses interessants, eh?
😉
Intentaré fer el macro-resum habitual, un cop hagi tornat!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 1 ]

La Village du Livre et des Arts Graphiques

Per Setmana Santa vam ser a Montolieu, el “poble del llibre i les arts gràfiques”. Es veu que des dels anys 90 allà van decidir adoptar el llibre com a eix temàtic de les activitats locals. Un poble de muntanya a la voreta de Carcassona, amb menys de 1000 habitants, una pastisseria, un parell de restaurants, apartaments de lloguer i algun hostal, una escola, dos festivals del llibre (un del llibre vell i un del llibre infantil), un museu de la impremta, munts de cases d’estiueig (en Patrick Süskind es veu que en té una), cases en runes d’antigues fàbriques i colònies amb molta història per explicar i, atenció, 15 llibreries (15!). (El somni de tot amant de la lectura! En francès, sobretot, es clar.)

És un lloc preciós on desconnectar del món (la me’l va recomanar amb fervor!), i si us animeu a anar-hi acomodeu-vos a la Manufacture Royale (us atenen en anglès, si cal); no us en penedireu. (És un antic palau d’estiueig de Lluís XV, o alguna cosa així, a mig restaurar amb elements contemporanis fusionant-se amb els històrics. Tenen habitacions dobles i per a grups, la majoria amb cuina inclosa per fer vida independent i, a més, t’acullen amb apreci i et deixen disposar del seu jardí o de la seva biblioteca amb llar de foc inclosa.)

I tot a la voreta de la ruta dels Càtars i aquestes coses turístiques que tan bé van per documentar-se i tenir perspectives xules de castells (mai se sap per què poden servir!).

A la tornada sempre pot anar bé una paradeta a Perpinyà o a Cotlliure, ja que hi som…

Una excel·lent i recomanadíssima desconnexió! (No cal dir que vaig tornar amb 17 volums sota el braç, entre còmics i llibres de viatges! Quina alegria retrobar-me en Sergi Grapes, l’Espirú o l’Aquil·les Taló!)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 4 ]

Parlant de còmics… després de mig any en silenci!

Des del juny passat que no he fet cap ressenya nova de còmics!

Sóc un ressenyador horrible. En realitat “només” sóc aficionat als còmics, tot i que he de reconèixer que abans vaig tenir l’afició de dibuixar-ne que no pas de llegir-ne! De petit dibuixava tot tipus de gargots i jeroglífics inspirat en els dibuixos de la televisió i a casa de seguida em van adreçar a Peyo, Franquin i Schulz. Ben aviat vaig començar a aficionar-me a fer vinyetes, inventar personatges (la majoria dels quals encara recordo) i tot plegat; amb 9 anys feia el meu propi “mini-còmic” que només deixava llegir a la família i als 14 vaig tenir la meva primera tira còmica mensual, que encara faig (i on vaig estrenar el pseudònim “Júnior” per dibuixar!).

No vaig sentir necessitat d’evolucionar com a lector, sinó com a dibuixant. Vaig estancar-me al que coneixia i durant gairebé 10 anys vaig deixar de seguir el món del còmic (tret dels que ja coneixia i tenia per casa i algun manga ocasional) tot i que en dibuixava a tot arreu on podia (escola de dibuix, revistes d’Institut, d’Universitat, fanzines, cartells per a entitats…); sobretot tires còmiques. Però vaig estar molt aïllat del que es publicava i de les últimes tendències. Per això quan em van proposar ressenyar còmics fa uns anyets, per a un diari comarcal, em va fer molta il·lusió perquè m’obligaria a endinsar-me a un món que com a lector m’era ben desconegut i començava a tenir ganes de veure què s’hi cuinava. I m’impressiona MOLT, el que veig! (Tant nou com “vell”, que no només m’he de posar al dia sinó que he de recuperar moooolts clàssics!) És allò típic de “quant més saps més t’adones del que no saps”.

Això fa que ara estigui moooolt caducat quant a estil personal (estancat a l’univers franco-belga dels 80-90) i encara molt verd per valorar segons què, però intento millorar! I he de confessar que segurament mai no seré “crític” de còmics, sinó “humil ressenyista”; donant la meva opinió de comicaire i lector ocasional. La meva passió per llegir i estudiar els còmics és més aviat conseqüència de l’afició a dibuixar-ne (malgrat que no me’n surti tan bé com voldria).
🙂

Per això també he estat tant temps sense escriure. Estava rumiant com reenfocar el tema, com encarrilar la situació i el sentit de seguir endavant considerant-me un veritable profà de tot plegat (és el que sempre diuen de ser “mestre de tot; mestre de res”, i ja estava especialitzat en cinema i literatura, abans de tot això, o sigui que és normal que flaquegi en intentar “ampliar horitzons”). En tot cas, vet aquí un tastet visual del que he començat a treballar:

Ressenyes de còmic “en còmic”! De moment han sortit unes quantes proves pilot a la revista El còmic de la premsa local i comarcal! (Visca! Ara que ja s’ha publicat ja puc demostrar que és una idea original meva; així tinc les de guanyar si algun il·luminat intentés robar-me la idea!) A veure com es desenvolupa la cosa… (Ja en penjaré alguna per aquí, dia o altre!)

Quant a aquest bloc, lamento avisar a qui pugui llegir això que aquí no trobarà la constància d’altres grans blocaires i molt més entesos que jo (ComiCat, per saber-ne més!), però intentaré millorar i anar aprenent fins on pugui. De moment estic revisant el disseny de tot això i preparant noves aportacions, ni que siguin més breus però constants. A veure fins on puc arribar! Dono les gràcies per avançat als curiosos que s’animin a seguir (ni que sigui a distància) el que vagi deixant caure per aquí…

A poc a poc i bona lletra.

🙂

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Ah, Londres!

Ah, Londres. Mítica ciutat pels qui hem tastat Dickens o Conan Doyle tot sovint. Una ciutat amb molta història i moltes coses disperses. Passar-hi un primer cap de setmana equival a fer un tastet de tot el que ofereix… Ara hi haurem de tornar amb més calma i ja sabent què hi trobarem.

Menjar car (tots a comprar menjar al súper o a fer menjars ràpids a qualsevol cadena de restaurants barats). Museus gratuïts (n’hi ha un munt, i no saps per on començar! Nosaltres vam passar una horeta al Tate Modern, una al Museu d’Història Natural i una a la National Gallery). Musicals (costa orientar-se un xic amb el tema de les entrades i al final no ens vam decidir per res per culpa dels preus, però hi tornarem, eh?). Botigues (molta cosa i molt dispersa; tot i que hi ha carrers que es fan admirar i són molt cucos, jo em quedo amb la proximitat del mercadeig dels encants que hi ha al voltant de Coven Garden). Art (de tot i més per a tothom, gràcies als museus gratuïts malgrat que s’hi troben a faltar artistes de carrer com els que ronden les Rambles o Montmatre). Història (genial pels apassionats dels cascs antics, els raconets tradicionals i les exposicions històriques). Allotjament car (Ah, i l’alberg prou bé, eh? Si som un grup de 3 o 4 persones repetirem! Visca la xarxa d’albergs internacional!).

A nivell personal m’ha agradat més del que preveia, i m’ha encantat viure la bestial Fira de Nadal que tenien muntada a Hyde Park (muntanyes russes, nòria, mercat medieval, parades de menjar, passatges del terror; com s’ho gasten, a la capital anglesa!). I tota la ciutat plena de pistes de gel! Aquí sí que saben moderar-se i aprofitar bé la il·luminació, no pas com a altres ciutats que es passen per excés durant tot l’any i llavors brillen per la pobresa de la decoració per Nadal. Buf, i sí; queden moltes ganes de tornar-hi (per Primavera, potser?), que ja tinc ganes de veure-hi la nova versió del musical Oliver! (un dels musicals que em va marcar la infància visionant-lo una vintena de vegades en VHS, en la seva versió cinematogràfica) que preparen amb Rowan Atkinson fent de Fagin (Caram! Un dels pocs actors que encara em fascina gràcies a mítics treballs com el gran Mr. Bean o l’Escurçó Negre), visitar el Museu de Sherlock Holmes i passejar amb més calma i sense tant fred per tots i cadascun dels seus parcs. (Per cert, impressionant la façana de l’Església de la Cienciologia! Comencen a fer molta-molta por!)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 1 ]

'Navegant pel món, he vist prodigis…'

Això que he escrit al títol ho cantaven Constantino Romero o Joan Crosas (depenent la versió) a Sweeney Todd. Parlaven de retornar a Londres; ciutat farcida de mites històrics, faules de crims misteriosos i amb un imaginari popular increïble. Quantes novel·les, quantes pel·lícules…!

Doncs apa, tres dies a Londres. Primer viatge que faig a Anglaterra. I amb molt bona companyia. Tinc curiositat, la veritat, però una mica de mandra perquè sé que hi anem pocs dies i gairebé no podrem fer-hi res! Serà un tastet de Londres, doncs. Ni que sigui per venjar-nos de les visites dels guiris anglesos que tot sovint patim al nostre país, apa!

😉

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 3 ]

Sobre Sitges'08 – Dies 6, 7, 8, 9 i 10

(VE DEL POST ANTERIOR!)

Va, i unes quantes fotetes més, com per exemple la de la Plaça de la Vila en obres…

En aquesta plaça, els primers anys de venir-hi hi passaven dibuixos animats i curts a l’aire lliure. Era un punt cèntric genial. Llàstima que amb els anys van deixar de fer-s’hi activitats fins a l’extrem que enguany estava en obres i dificultava la circulació pel centre! (I a sobre ha coincidit amb l’any de la cercavila dels zombis! Buà!)

Ah, i atenció al cartell de El planeta dels simis següent…

El vam veure al bar de El Retiro. Estic enamorat de l’eslògan! “Un hombre viaja a través del tiempo y encuentra la más escalofriante respuesta a sus preguntas científicas.” Pot rebentar encara més el final del film?! Només faltaria que a la portada sortís el cap de l’estàtua del final i en Heston clavant cops de puny a la sorra de la platja! I ara ens queixem dels “espoilers” d’Internet! Si és que… Va, segueixo amb això de les pel·lícules que vam veure:

– BLINDNESS
Un assaig sobre la ceguesa portat als extrems. Polèmica, perturbadora i claustrofòbica. Una gran premissa sortida d’un text de José Saramago i dirigida pel realista Meirelles, que tot i la solidesa del repartiment i la intensitat d’algunes situacions potser defuig el públic per l’exageració de l’argument i la situació que en deriva. (Et tanca més de mitja pel·lícula en una situació molt extremista i quan te’n treu et porta a un escenari amb molt més joc però que acaba desaprofitat, com si anés decaient.) Ei, pel·lícula d’aquelles de cinefòrums i assignatures d’ètica d’Institut!

– MARTYRS
Apa, i la “més forta” i “perturbadora” i “gore” i “brutal” del Festival, segons diverses fonts… propagandístiques. Sí, perquè exageraven! Molta sang gratuïta (res que no haguem vist a cap pel·li de terror nord-americana corrent), una història amb molts alts i baixos, algun gir argumental colpidor i un final de 20 minuts ple de bufetades i maltractes a una noia encadenada. Que sí; potser tot molt dur i sec pel públic més comercial, però qualsevol persona que hagi vist films de terror asiàtics o altres bogeries italo-sudamericanes segurament no hi trobarà res de l’altre món (tret de la contundència de la violència física potser inusual en un film destinat al gran públic comercial).

– TRICK OR TREAT
Pel·lícula de terror convencional en quatre parts… si fos dels anys 80! Però és una pel·li novíssima! Genial. Es trobava a faltar un humor negre així en la recent factoria nord-americana. Una nit de Halloween amb quatre històries encreuades: Nens malvats, famílies desestructurades, psicòpates de metre i mig d’alçada i l’Anna Paquin sensual com mai. Calen més arguments per donar-li una oportunitat? (Pel·li ideal per una nit de farra sense complicacions, a l’estil dels mítics CONTES DEL GUARDIÀ DE LA CRIPTA i similars, presentant com a nova icona terrorífica un monstre amb forma de nen amb cap de carbassa deformada.)

– RED
Film de tall televisiu codirigit pel director de l’exitosa MAY que vam veure també a Sitges, amb molt a oferir quant a argument i interpretació. Brian Cox (que també tenia un paper al film ressenyat just a sobre, el TRICK OR TREAT) molt lluit fent el paper d’un home rural, tranquil i calmat, que veu la seva jubilació trastornada quan uns adolescents maten el seu gos. Amb la pèrdua de la seva única companyia, l’home inicia una campanya a la recerca de justícia, que es toparà de cara amb l’home ric del poble, un sortós imbècil pare del líder dels adolescents, que es nega a donar peixet al vell. Un drama convencional de tardes amb bona factura, bones interpretacions i emoció que traspua la pantalla.

– SOUTHLAND TALES
Agrada o no agrada. El director de “Donnie Darko”, Richard Kelly, acabarà sent un Lynch! Aquí presenta una anada d’olla majúscula! Amb actrius porno dominant el panorama dels debats polítics, misteriosos conductors de furgoneta voltant per la ciutat, un actor amb problemes de memòria, un policia de Los Ángeles buscant el seu doble… Un present alternatiu (es va rodar el 2006 però parla de 2008, precisament l’any que l’hem vist a Sitges!) ple de paranoia, historietes creuades, grans personatges i conceptes i una certa sensació de mareig argumental. (Amb Seann William Scott, Dwayne “La Roca”, Sarah Michelle Gellar, Christopher Lambert…)

– GOD’S PUZZLE
Visca Miike Takashi! L’home no perd la bona forma; aquest cop es tracta d’una pel·lícula sobre l’univers. El bessó d’un estudiant el substitueix a classe i s’embranca a fer un treball molt especial; La creació d’un univers. Per fer-ho comptarà amb l’ajuda d’una súper-dotada alumna del centre, de qui s’enamorarà amb catastròfiques conseqüències. (Humor i embolics a la primera part, didactisme, rock i reflexió a la segona i acció i surrealisme a la tercera part.) No sempre l’encerta però aquí està prooou bé, de debò. (L’home en fa 2-3 l’any, però aquesta és l’única que ha fet el 2008.)

– THE CHASER
Amb “remake” a la vista… explica la història d’un xulo, ex-detectiu, que va darrera la pista d’una de les seves prostitutes i es troba cara a cara amb un psicòpata que la té segrestada. La policia i l’ex-detectiu saben que ell és l’assassí que la matarà, però no tenen proves, i començarà la cursa per trobar la futura víctima abans que el malvat quedi en llibertat. Una història intensa, amb grans diàlegs i carismàtics personatges que aviat Hollywood s’encarregarà de destrossar. Busqueu-la abans que n’arribi la nova versió!

– MONGOL
Biopic típic i tòpic. GLADIATOR, L’ÚLTIM EMPERADOR… Aquest film segueix la línia dels grans films sobre un personatge: Infància, joventut i maduresa d’un heroi, tot i que em va quedar la sensació que la pel·li acabava al moment més interessant. Grans paisatges i una cultura exòtica adornen un film ample, ple de forats i el·lipsis malgrat la superproducció que no amaga ser. Per a interessats en la Història, suposo. (I que hi trobaran munts d’incoherències, m’imagino…)

– JCVD
L’últim film de Jean-Claude Van Damme. Sí, aquell on fa d’ell mateix, es veu involucrat en un atracament i li agafa un atac de sinceritat. És… molt… gran. De debò! Potser sap greu que no sigui tan un documental sinó una història de ficció amb un argument que tampoc és res de l’altre món, però és encantador veure aquell gran heroi d’acció esdevenint tan humà com el públic que l’ha seguit, ni que sigui per una vegada. Ei, i a la versió original el sentim en francès, com ha de ser! (I està tan satisfet amb l’experiència que hi tornarà.)

– THE BROKEN
Hum… Mescla entre MIRRORS i LA INVASIÓ DELS LLADRES DE COSSOS. La veritat és que em va semblar un film lentot, un xic pretenciós i que intentava despistar més del que calia, però va tenir un petit grup de fans important, eh? (Té una idea enginyosa i sap utilitzar bé l’absència d’efectes especials!)

– SYNECDOCHE, NEW YORK
Kaufman.En estat pur. Massa i tot. La història d’un dramaturg que prepara una obra sobre la seva vida, per la qual reconstrueix el seu entorn en decorats i busca un repartiment que l’interpretin a ell i a la gent que l’envolta, embolicant la troca fins a límits paranoics. Genial, el joc del repartiment (Morton-Watson intercanviant obsessions i físics), les confussions i les reflexions. Llàstima que es perdi en el seu bucle confús per deixar-nos amb ganes d’un tot complet, però suposo que era inevitable veient com la bola va creixent al llarg del film.

– TOKYO!
Tres històries curtes que passen a Tòquio. Llàstima que dues siguin de directors europeus; no podia evitar pensar que hauria preferit la visió de la ciutat des d’una perspectiva més oriental, però la veritat és que el film resultant té el seu interès. Michel Gondry adapta un conte màgic que ens acosta a la realitat dels mini-pisos nipons (la ciutat superpoblada, pessimista i devoradora), Leos Carax transporta el seu surrealisme encarnat en un personatge excèntric visitant Japó (el tal “Merde”, que ja té club de fans a casa meva) i Joon-ho Bong torna a la direcció després de THE HOST amb una història sobre autistes i la societat dividida i reservada on vivim (la ciutat obsessiva i aïllada però, malgrat tot, somiadora).

– EDEN LAKE
Una altra història de joves torrapebrots! Aquest cop emprenyen una parella que reposa en un llac idílic. L’enfrontament arriba al punt que la parella mata el gos dels adolescents, i les represàlies són terribles. Frustració i neguiteig provoca aquesta història de persecucions al mig del bosc i jovenets passats de volta, amb massa passió per la violència i educats a ser extremistes. En certa manera és un eco de l’altra pel·li, RED, de nou parlant sobre l’educació, les famílies i el deteroriament de certs valors socials. Potser una de les més rodones d’enguany i d’acord amb la temàtica més terrible i sanguinolenta del festival.

– OTTO; OR UP WITH DEAD PEOPLE
Em… La feien moooolt tard a la matinada. Jo vaig prometre que dormiria, i ho vaig fer. Resulta que els amics que van veure-la em van despertar a mitja pel·li dient que marxàvem. Sembla ser que era una voràgine homo-eròtica de zombis i travestis que calia veure-la amb plenes facultats mentals per seguir-la bé. No va ser el nostre cas. Ehem.

– 20TH CENTURY BOYS
Adaptació del gran còmic de Naoki Urasawa, que també ha col·laborat al guió amb tres guionistes més. I han tingut una feinada increïble, ja que reduir aquell serial entremescla de thriller i aventura de ciènfica-ficció era un gran repte. I n’han sortit prou bé, la veritat. Manté la intriga i l’argument principal, però van amb tanta pressa perquè tenen tantes coses per explicar que alguns detalls queden poc clars i mai no queda la sensació de la “gran amenaça” mundial que s’entreveu als còmics, per exemple. De tota manera, és la primera part d’una trilogia, o sigui que encara tenen temps per millorar i superar el resultat, que ha arrencat prou bé.

– DONKEY PUNCH
Una altra d’adolescents inconscients. Aquest cop són post-adolescents britànics amb ganes de marxa que van a les Balears i surten a voltar en iot, munten una orgia i, amb l’esveramenta, una noia mor. Les amigues intentaran retornar a l’illa, però els nois no volen problemes amb la policia, així que dins el vaixell anirà creixent la tensió per decidir què faran. Pressupost ajustat, bona factura i correcta execució; podria ser un film que funcioni en cartellera, la veritat.

– ABSURDISTAN
Film de tall clàssic de Veit Helmer, amb pocs diàlegs, veus en OFF i molt d’humor. Massa innocentona i deutora de Langa o Kusturica, però funcional pel gran públic, que normalment surt amb un somriure als llavis. Poc original però simpàtica i lloable pel tret diferencial que marca entorn la resta de produccions actuals. L’argument? La sequera en un poble fa que les dones decideixin no enllitar-se amb els marits. Paral·lelament, una jove parella té clar el dia que s’haurien d’estrenar, però la norma imposada per les dones del poble els pot estroncar els plans, així que toca solucionar el tema de l’aigua…

– LET THE RIGHT ONE IN
Sueca. Basada en una novel·la que el propi autor adapta al cinema. Dirigeix Tomas Alfredson. I és la gran favorita de molts aficionats al festival. La història de l’Òscar, jove importunat a l’escola, que s’enamora d’una enigmàtica veïna que resulta ser un vampir. Tragicòmica, amb tics de terror, pressupost contingut i caràcter fabulós, és una faula digne de veure i revisar que farà les delícies a aficionats del gènere i nouvinguts.

– PONYO
L’última de Miyazaki. Retorna una mica als tics de “Totoro” o “Panda, Little Panda”; l’argument se’n va de l’olla, no respon a lògica adulta i tot resulta un divertimento de llum i color sobretot pels més petits. Explica com un nen entra en relació amb un ésser marí màgic que pren la forma d’una nena per viure amb ell. A la vegada, el poblet queda submergit i caldrà molta màgia per solventar la situació. Per seure, gaudir i deixar-se portar.

– RELIGULOUS
I vam tancar la nostra particular sessió de 10 dies amb un documental del director de BORAT. Aquí, el xouman Bill Maher recorre mig món explorant el sentit de les principals religions amb un gran sentit de l’humor i la sàtira. A l’estil del programa “Salvados”, l’home pregunta, provoca i perturba a tothom qui es troba. Amb intel·ligència, aconsegueix grans moments, tot i que tampoc descobreix la sopa d’alls i no sembla que acabi de ficar el dit a la llaga de res “gran” en concret. Qualsevol religiós de ment oebrta gaudirà el documental, vaja. Que no ofèn, sinó que es mou amb classe malgrat que podria oferir molt més (i sobretot tenint en compte el fanàtic país d’on ve!).

Buf, i segur que me n’he deixat, però toca anar per feina… (Tampoc m’hi he estès gaire, en cada pel·lícula, sinó que en deia el que em venia en aquell moment.) I ara anem-nos preparant per l’any vinent! Deixarem de banda els homenatges d’enguany a 2001: UNA ODISSEA A L’ESPAI i KING KONG per caure de dret als homenatges de dos films que em vindrà molt i molt i molt de gust revisar; ALIEN – EL VUITÈ PASSATGER i ELS CAÇAFANTASMES! Serà la booooooooooooomba! A qui trucaràs?!

I no puc acabar sense un últim escampall de fotos! Ressenyistes, paisatges, surfistes i falsos ressenyats, en remull o sense, però formant part d’aquest Festival de Cinema de Catalunya – Sitges’08! (He arreplegat fotos tan pròpies com d’amics amb qui vam anar! He, he…) Fins el proper!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 2 ]

Sobre Sitges'08 – Dies 1, 2, 3, 4 i 5

Començo un petit esqueix (“petit” és un dir) repassant les pel·lis per l’ordre que les vaig poder veure a l’última edició del “Sitges”, on molta gent va acusar el Festival d’haver baixat el llistó de qualitat. Jo no em vaig pas sentir “pitjor” que altres anys, la veritat, però sí que trobo que amb tanta oferta com té és ben normal que qui no s’ho miri amb massa calma acabi caient en les pitjors ofertes una vegada rera l’altre. (Per contra, és possible anar-les encertant, també, eh?) Ha estat l’any de l’homenatge a 2001, de l’Abel Ferrara menystenint el guardó “Màquina del Temps” (deia que li recordava a un bressol de nen petit i el va acabar regalant a un cambrer), de l’absència de George A. Romero a la “marxa zombi” que s’ha fet a Sitges per primer cop, d’en Gorina dins el jurat comentant en donar el veredicte els polèmics motius que els havien dut a triar el que havien triat… En fi, una edició més, intransferible com tota la resta! A mi m’ha agradat!

Bé, i també penjaré algunes fotos! Aquí uns clons…

(És el que té aquest Festival! Que et transforma!)

I aquí uns famosos de la primera pel·li que ressenyo…

– TRANSSIBERIAN


Aquesta pel·li va donar el tret d’arrencada a les sessions de premsa. Thriller que no resol les expectatives que crea. Amb una gran estètica i un toc documental impressionant, ofereix un joc d’equívocs i enganys que no impressiona i deixa amb ganes de més. (Molta gent critica l’actuació d’en Noriega, però és que també hi surt en Kingsley com a rus sobreactuat i no passa res, eh?) El repartiment d’aquest film és el que va donar més glamour al Festival. Woody Harrelson (cap quadrat com els papers que acostuma a fer), Emily Mortimer (captivadora de ben a la vora), Eduardo Noriega (sensat i amable) i Brad Anderson (proper i obert a dialogar).

– MIRRORS
Alexandre Ajà captiva fins i tot amb una pel·li tan fluixa com aquesta! Massa “Hollywood”, però tot i això ell introdueix moments ben sanguinolents en un racó o altre. La història no dóna per més, però són capaços de sobreexcitar i recarregar amb destresa en certs moments la història original (no oblidem que és un remake!). S’ajuden de la música, els efectes digitals i l’ambientació, que aconsegueixen anul·lar els intents del protagonista de 24 per fer veure que actua; no li cal, que la història avança igualment amb l’empenta de la direcció. Vaja, que pels aficionats al terror convencional els serà un gran opció per gaudir d’una nit amb els col·legues.

– SANTOS
Pel·li del director de “Promedio Rojo”, en coproducció entre Espanya i Xile. Superherois i mega-malvats en una lluita on s’hi mesclen mosques i acropofàgia. Una mica de mal gust, acudits amb poca gràcia, grans personatges desaprofitats, actos desubicats i l’efecte general que hi ha directors en potència que han volgut sortir massa aviat de la reserva dels curtmetratges. (Ei, i no ho dic només perquè li tinc un enveja increïble a aquest home que ja ha fet una pel·li d’acció i superherois on surt la Pataky fent top-less, eh? Que penso que el noi té aptituds per certs temes, però que encara està verd per certs projectes.)

– YOUR NAME HERE
Buf, una pel·li complicada de valorar. Imagineu una història semi-biogràfica de Philip K. Dick explicada com si l’autor visqués immers en les seves pròpies obres i la pel·li l’hagués dirigida un gran fan de David Lynch. Exacte; cal anar ben preparat i coneixent les obres en que es basa el film… I es veu que llavors es viu molt bé l’experiència d’aquest film, on jo només em vaig quedar en que sortien molts actors de sèries conegudes i que en Bill Pullman amb barba sembla en Michael Douglas a “Joves prodigiosos”.

– SOY UN PELELE
El polifacètic escriptor i guionista Hernan Migoya s’estrena al món del cinema amb una pel·li que potser sí que feia falta: Diu que intenta fer el que fan els Farrelly però a Espanya. Diu que intenta homenatjar el cinema de certa època. Diu que intenta riure’s del cinema amb el propi cinema. Ei, i totes aquestes intencions estan molt bé, però per això fa falta prendre’s seriosament la pel·lícula que s’està fent, i dóna la sensació que Migoya tenia grans idees (alguns personatges, algunes seqüències, com la sensacional introductòria…) però que li falta resoldre-les, creure’s el seu propi material. Almenys a la sortida tothom parlava de “presa de pèl”; els qui van aguantar fins al final, vaja.

– FIGHTER
“Bend It Like Beckam” o “Billy Elliot” però amb arts marcials pel mig. Un “Karate Kid” amb noia i contextualitzat al nord d’Europa. Pot funcionar molt bé a les sales comercials i realment té un gran sentit del ritme de l’acció i es deixa gaudir. Potser una de les més recomanables al gran públic “en general”; a aquella “massa desconeguda” i de gustos variables que busquen quedar satisfets a diversos nivells convencionals però, a la vegada, viure certa sorpresa. Penso que aquesta és la millor opció de les que hem vist al Festival.

Aquí el director de la pel·li següent…

– SLEEP DEALER


Modesta mescla entre “Blade Runner” o “Children of Men”, el llatinoamericà Álex Rivera va presentar una pel·li que de moment només visita festivals i mostra un futur molt proper, on un mexicà vol treballar als EUA. Però ara els treballadors “immigrants” ho fan a distància; és a dir, controlant aparells per control remot des dels seus països d’origen. Així que des de Mèxic DF el protagonista malviu com pot amb la seva feina, mentre una reportera li segueix la pista per petició d’un habitant anònim dels EUA. Un futur ciberpunk més en la línia de “Code 46” que no pas de “Matrix”, i precisament per això més atrevit i original. De moment la pel·li té distribució a França! Coi, que està rodada en anglès i castellà! A veure si algú té pebrots per donar-li sortida aquí! S’ho ben val.

– THE COTTAGE
Gran comèdia britànica que juga amb l’humor negre a partir de la història d’un segrest professat per tres incompetents, la segrestada més rebel vista en anys a la gran pantalla i el típic assassí en sèrie que viu aïllat en una casa apartada. Té un bon inici, diàlegs brillants i mitja pel·lícula molt atractiva. Llàstima que l’assassí en sèrie precipita la situació i es carrega les promeses de diversió, humor intel·ligent i diàlegs graciosos per passar més aviat a un humor de cops i patacades més groller.

– CHOCOLATE
Pel·lícula d’acció tailandesa que manté el llistó; una noia autista apren a memoritzar arts marcials amb només un cop d’ull. És així com esdevé una poderosa aliada quan la seva mare necessita diners per recuperar-se d’una malaltia, perquè la noia visitarà tots els grups mafiosos locals amb els quals la seva mare havia tingut tractes en el passat per reclamar-los els deutes que li deuen. No ofereix massa novetats, però té moments bons, grans coreografies i cops de peu dels que tan bé passen quan venen de gust.

– EVANGELION 1.0: YOU’RE NOT ALONE
Decebedor refregit de la sèrie clàssica d’animació però sense millorar-ne grans aspectes. Ni n’han millorat l’animació ni han canviat en excés l’argument. En resultat queda com a quelcom innecessari i sobrer. Sap greu, perquè una revisió de la sèrie amb animació d’última fornada hauria estat sublim, però aquesta pel·lícula no t’acaba de dur a enlloc i tot seguidor de la saga pot endevinar cada seqüència sense deixar lloc a la sorpresa. Sap greu. I no hi surt l’Azuka Langley, encara! Bof, decepció, decepció!

– THE GOOD, THE BAD AND THE WEIRD
Psicotrònic western coreà que homenatja a Sergio Leone, farcit de plans-seqüència increïbles, fragments apassionants i un sentit de l’acció envejable. Llàstima que el ritme de la pel·lícula es perd amb repeticions innecessàries i escenes interminables i personatges poc treballats. Es fa llarga i avorrida, tot i els mèrits per entretenir. Ei, i per molta gent ha estat un dels films emblemàtics del Festival! Almenys convé veure-la una vegada, la veritat. Ah, i també és un plaer pels qui trobem entranyable en Kang-ho Song (el protagonista de THE HOST), que aquí és el “Weird” del títol.

– LA POSSIBILITÉ D’UNE ÎLE
Raresa. Lenta. I onírica. Michel Houellebecq s’estrena als cinemes adaptant la seva pròpia novel·la sobre un home, una secta tecnològica i el futur que ens espera. Tot molt reflexiu, clar! (Es veu que la novel·la és millor, segons m’han dit els que l’han llegida… Però el cas és que ofereix interpretacions molt curioses com la de Jordi Dauder fent de pagesot del sud de França.) En tot cas, a mi em va semblar un film de ciència-ficció tecno-filosòfica prou interessant, però mancat d’ànims i ritme.

– KRABAT
Una de màgia i bruixeria feta a Alemanya. La història del jove Krabat, que entra a treballar a un molí estrany portat per una mena de moliner pederastra envoltat de jovenets maquíssims (com en Daniel Bruhl). Resulta que l’home té un estrany pacte demoníac pel qual els nanos practiquen màgia negra i es transformen en corbs a voluntat. Ell els ensinistra i els ensenya a passar-se al costat fosc, tot i que no sembla que el vell tingui la intenció de ser subtituit per cap dels nanos, que començaran a respirar aires de rebel·lió quan en Krabat perd el seu millor amic (el personatge d’en Daniel Bruhl). No està malament, la veritat, i queda a mig camí de les grans produccions nord-americanes, però segueix la línia d’algunes joies del cinema fantàstic europeu tot i no ser res de l’altre món.

– HANSEL AND GRETEL
Oh, molt maca! Un disseny de producció impressionant, amb uns decorats genials i molt ben trobats. La revisió coreana del conte clàssic des del punt de vista d’un home que es perd al bosc i acaba a una casa controlada per tres nens que intenten que tot sigui perfecte. Amb bons gris argumentals, personatges més sòlids de l’habitual i capaços d’oferir reaccions realistes. Un pèl lenta i reiterativa, però influenciada amb gràcia pel cinema de terror asiàtic. Vaja, que em va agradar força, aquesta!

– THE SKY CRAWLERS
Mamoru Oshii! Què dir-ne, d’aquest home? “Ghost in the Shell”, “Avalon”… Té grans idees sobre els perills de la tecnologia envaint la biologia, tot i que pel meu gust arriba a punts tan rebuscats que t’hi perds (i això augmenta a cada nova pel·li). Em va passar amb aquesta de dibuixos sobre avions i combats, darrera la qual s’amaga una gran subtrama per la qual cal estar atent. (Anava mort de son i m’hi vaig clapar! Però un amic que la va aguantar bé no para de dir-me que té el millor guió que ha vist en anys! Pel meu gust ja podrien haver anat més per feina, coi, que la cosa dura dues hores! Ja li val!)

– VINYAN
Impressionant film sobre una parella que busca el seu fill perdut en el tsunami del sud-est asiàtic. Entremig entre “Apocalypse Now” i “Holocausto Cannibal” (amb molt menys gore, eh?), sobre el xoc de cultures entre Occident i Orient. Sobre el desesper i la inquietud. Transporta l’espectador en l’aventura fins a límits insospitats en un viatge sense retorn cap a la bogeria. Commovedora, intensa i onírica. Ens va agradar molt, al grupet amb qui anàvem! I quins calfreds! (Tant per l’aire acondicionat de la sala com per la contundència d’alguns moments del film…)

I aquí uns “Mirrors” que són uns “peleles”…

(L’horror! L’horror…!)

(CONCLOURÀ AL PROPER POST!)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 1 ]