Arxiu | Cròniques RSS feed for this section

'Navegant pel món, he vist prodigis…'

Això que he escrit al títol ho cantaven Constantino Romero o Joan Crosas (depenent la versió) a Sweeney Todd. Parlaven de retornar a Londres; ciutat farcida de mites històrics, faules de crims misteriosos i amb un imaginari popular increïble. Quantes novel·les, quantes pel·lícules…!

Doncs apa, tres dies a Londres. Primer viatge que faig a Anglaterra. I amb molt bona companyia. Tinc curiositat, la veritat, però una mica de mandra perquè sé que hi anem pocs dies i gairebé no podrem fer-hi res! Serà un tastet de Londres, doncs. Ni que sigui per venjar-nos de les visites dels guiris anglesos que tot sovint patim al nostre país, apa!

😉

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 3 ]

Sobre Sitges'08 – Dies 6, 7, 8, 9 i 10

(VE DEL POST ANTERIOR!)

Va, i unes quantes fotetes més, com per exemple la de la Plaça de la Vila en obres…

En aquesta plaça, els primers anys de venir-hi hi passaven dibuixos animats i curts a l’aire lliure. Era un punt cèntric genial. Llàstima que amb els anys van deixar de fer-s’hi activitats fins a l’extrem que enguany estava en obres i dificultava la circulació pel centre! (I a sobre ha coincidit amb l’any de la cercavila dels zombis! Buà!)

Ah, i atenció al cartell de El planeta dels simis següent…

El vam veure al bar de El Retiro. Estic enamorat de l’eslògan! “Un hombre viaja a través del tiempo y encuentra la más escalofriante respuesta a sus preguntas científicas.” Pot rebentar encara més el final del film?! Només faltaria que a la portada sortís el cap de l’estàtua del final i en Heston clavant cops de puny a la sorra de la platja! I ara ens queixem dels “espoilers” d’Internet! Si és que… Va, segueixo amb això de les pel·lícules que vam veure:

– BLINDNESS
Un assaig sobre la ceguesa portat als extrems. Polèmica, perturbadora i claustrofòbica. Una gran premissa sortida d’un text de José Saramago i dirigida pel realista Meirelles, que tot i la solidesa del repartiment i la intensitat d’algunes situacions potser defuig el públic per l’exageració de l’argument i la situació que en deriva. (Et tanca més de mitja pel·lícula en una situació molt extremista i quan te’n treu et porta a un escenari amb molt més joc però que acaba desaprofitat, com si anés decaient.) Ei, pel·lícula d’aquelles de cinefòrums i assignatures d’ètica d’Institut!

– MARTYRS
Apa, i la “més forta” i “perturbadora” i “gore” i “brutal” del Festival, segons diverses fonts… propagandístiques. Sí, perquè exageraven! Molta sang gratuïta (res que no haguem vist a cap pel·li de terror nord-americana corrent), una història amb molts alts i baixos, algun gir argumental colpidor i un final de 20 minuts ple de bufetades i maltractes a una noia encadenada. Que sí; potser tot molt dur i sec pel públic més comercial, però qualsevol persona que hagi vist films de terror asiàtics o altres bogeries italo-sudamericanes segurament no hi trobarà res de l’altre món (tret de la contundència de la violència física potser inusual en un film destinat al gran públic comercial).

– TRICK OR TREAT
Pel·lícula de terror convencional en quatre parts… si fos dels anys 80! Però és una pel·li novíssima! Genial. Es trobava a faltar un humor negre així en la recent factoria nord-americana. Una nit de Halloween amb quatre històries encreuades: Nens malvats, famílies desestructurades, psicòpates de metre i mig d’alçada i l’Anna Paquin sensual com mai. Calen més arguments per donar-li una oportunitat? (Pel·li ideal per una nit de farra sense complicacions, a l’estil dels mítics CONTES DEL GUARDIÀ DE LA CRIPTA i similars, presentant com a nova icona terrorífica un monstre amb forma de nen amb cap de carbassa deformada.)

– RED
Film de tall televisiu codirigit pel director de l’exitosa MAY que vam veure també a Sitges, amb molt a oferir quant a argument i interpretació. Brian Cox (que també tenia un paper al film ressenyat just a sobre, el TRICK OR TREAT) molt lluit fent el paper d’un home rural, tranquil i calmat, que veu la seva jubilació trastornada quan uns adolescents maten el seu gos. Amb la pèrdua de la seva única companyia, l’home inicia una campanya a la recerca de justícia, que es toparà de cara amb l’home ric del poble, un sortós imbècil pare del líder dels adolescents, que es nega a donar peixet al vell. Un drama convencional de tardes amb bona factura, bones interpretacions i emoció que traspua la pantalla.

– SOUTHLAND TALES
Agrada o no agrada. El director de “Donnie Darko”, Richard Kelly, acabarà sent un Lynch! Aquí presenta una anada d’olla majúscula! Amb actrius porno dominant el panorama dels debats polítics, misteriosos conductors de furgoneta voltant per la ciutat, un actor amb problemes de memòria, un policia de Los Ángeles buscant el seu doble… Un present alternatiu (es va rodar el 2006 però parla de 2008, precisament l’any que l’hem vist a Sitges!) ple de paranoia, historietes creuades, grans personatges i conceptes i una certa sensació de mareig argumental. (Amb Seann William Scott, Dwayne “La Roca”, Sarah Michelle Gellar, Christopher Lambert…)

– GOD’S PUZZLE
Visca Miike Takashi! L’home no perd la bona forma; aquest cop es tracta d’una pel·lícula sobre l’univers. El bessó d’un estudiant el substitueix a classe i s’embranca a fer un treball molt especial; La creació d’un univers. Per fer-ho comptarà amb l’ajuda d’una súper-dotada alumna del centre, de qui s’enamorarà amb catastròfiques conseqüències. (Humor i embolics a la primera part, didactisme, rock i reflexió a la segona i acció i surrealisme a la tercera part.) No sempre l’encerta però aquí està prooou bé, de debò. (L’home en fa 2-3 l’any, però aquesta és l’única que ha fet el 2008.)

– THE CHASER
Amb “remake” a la vista… explica la història d’un xulo, ex-detectiu, que va darrera la pista d’una de les seves prostitutes i es troba cara a cara amb un psicòpata que la té segrestada. La policia i l’ex-detectiu saben que ell és l’assassí que la matarà, però no tenen proves, i començarà la cursa per trobar la futura víctima abans que el malvat quedi en llibertat. Una història intensa, amb grans diàlegs i carismàtics personatges que aviat Hollywood s’encarregarà de destrossar. Busqueu-la abans que n’arribi la nova versió!

– MONGOL
Biopic típic i tòpic. GLADIATOR, L’ÚLTIM EMPERADOR… Aquest film segueix la línia dels grans films sobre un personatge: Infància, joventut i maduresa d’un heroi, tot i que em va quedar la sensació que la pel·li acabava al moment més interessant. Grans paisatges i una cultura exòtica adornen un film ample, ple de forats i el·lipsis malgrat la superproducció que no amaga ser. Per a interessats en la Història, suposo. (I que hi trobaran munts d’incoherències, m’imagino…)

– JCVD
L’últim film de Jean-Claude Van Damme. Sí, aquell on fa d’ell mateix, es veu involucrat en un atracament i li agafa un atac de sinceritat. És… molt… gran. De debò! Potser sap greu que no sigui tan un documental sinó una història de ficció amb un argument que tampoc és res de l’altre món, però és encantador veure aquell gran heroi d’acció esdevenint tan humà com el públic que l’ha seguit, ni que sigui per una vegada. Ei, i a la versió original el sentim en francès, com ha de ser! (I està tan satisfet amb l’experiència que hi tornarà.)

– THE BROKEN
Hum… Mescla entre MIRRORS i LA INVASIÓ DELS LLADRES DE COSSOS. La veritat és que em va semblar un film lentot, un xic pretenciós i que intentava despistar més del que calia, però va tenir un petit grup de fans important, eh? (Té una idea enginyosa i sap utilitzar bé l’absència d’efectes especials!)

– SYNECDOCHE, NEW YORK
Kaufman.En estat pur. Massa i tot. La història d’un dramaturg que prepara una obra sobre la seva vida, per la qual reconstrueix el seu entorn en decorats i busca un repartiment que l’interpretin a ell i a la gent que l’envolta, embolicant la troca fins a límits paranoics. Genial, el joc del repartiment (Morton-Watson intercanviant obsessions i físics), les confussions i les reflexions. Llàstima que es perdi en el seu bucle confús per deixar-nos amb ganes d’un tot complet, però suposo que era inevitable veient com la bola va creixent al llarg del film.

– TOKYO!
Tres històries curtes que passen a Tòquio. Llàstima que dues siguin de directors europeus; no podia evitar pensar que hauria preferit la visió de la ciutat des d’una perspectiva més oriental, però la veritat és que el film resultant té el seu interès. Michel Gondry adapta un conte màgic que ens acosta a la realitat dels mini-pisos nipons (la ciutat superpoblada, pessimista i devoradora), Leos Carax transporta el seu surrealisme encarnat en un personatge excèntric visitant Japó (el tal “Merde”, que ja té club de fans a casa meva) i Joon-ho Bong torna a la direcció després de THE HOST amb una història sobre autistes i la societat dividida i reservada on vivim (la ciutat obsessiva i aïllada però, malgrat tot, somiadora).

– EDEN LAKE
Una altra història de joves torrapebrots! Aquest cop emprenyen una parella que reposa en un llac idílic. L’enfrontament arriba al punt que la parella mata el gos dels adolescents, i les represàlies són terribles. Frustració i neguiteig provoca aquesta història de persecucions al mig del bosc i jovenets passats de volta, amb massa passió per la violència i educats a ser extremistes. En certa manera és un eco de l’altra pel·li, RED, de nou parlant sobre l’educació, les famílies i el deteroriament de certs valors socials. Potser una de les més rodones d’enguany i d’acord amb la temàtica més terrible i sanguinolenta del festival.

– OTTO; OR UP WITH DEAD PEOPLE
Em… La feien moooolt tard a la matinada. Jo vaig prometre que dormiria, i ho vaig fer. Resulta que els amics que van veure-la em van despertar a mitja pel·li dient que marxàvem. Sembla ser que era una voràgine homo-eròtica de zombis i travestis que calia veure-la amb plenes facultats mentals per seguir-la bé. No va ser el nostre cas. Ehem.

– 20TH CENTURY BOYS
Adaptació del gran còmic de Naoki Urasawa, que també ha col·laborat al guió amb tres guionistes més. I han tingut una feinada increïble, ja que reduir aquell serial entremescla de thriller i aventura de ciènfica-ficció era un gran repte. I n’han sortit prou bé, la veritat. Manté la intriga i l’argument principal, però van amb tanta pressa perquè tenen tantes coses per explicar que alguns detalls queden poc clars i mai no queda la sensació de la “gran amenaça” mundial que s’entreveu als còmics, per exemple. De tota manera, és la primera part d’una trilogia, o sigui que encara tenen temps per millorar i superar el resultat, que ha arrencat prou bé.

– DONKEY PUNCH
Una altra d’adolescents inconscients. Aquest cop són post-adolescents britànics amb ganes de marxa que van a les Balears i surten a voltar en iot, munten una orgia i, amb l’esveramenta, una noia mor. Les amigues intentaran retornar a l’illa, però els nois no volen problemes amb la policia, així que dins el vaixell anirà creixent la tensió per decidir què faran. Pressupost ajustat, bona factura i correcta execució; podria ser un film que funcioni en cartellera, la veritat.

– ABSURDISTAN
Film de tall clàssic de Veit Helmer, amb pocs diàlegs, veus en OFF i molt d’humor. Massa innocentona i deutora de Langa o Kusturica, però funcional pel gran públic, que normalment surt amb un somriure als llavis. Poc original però simpàtica i lloable pel tret diferencial que marca entorn la resta de produccions actuals. L’argument? La sequera en un poble fa que les dones decideixin no enllitar-se amb els marits. Paral·lelament, una jove parella té clar el dia que s’haurien d’estrenar, però la norma imposada per les dones del poble els pot estroncar els plans, així que toca solucionar el tema de l’aigua…

– LET THE RIGHT ONE IN
Sueca. Basada en una novel·la que el propi autor adapta al cinema. Dirigeix Tomas Alfredson. I és la gran favorita de molts aficionats al festival. La història de l’Òscar, jove importunat a l’escola, que s’enamora d’una enigmàtica veïna que resulta ser un vampir. Tragicòmica, amb tics de terror, pressupost contingut i caràcter fabulós, és una faula digne de veure i revisar que farà les delícies a aficionats del gènere i nouvinguts.

– PONYO
L’última de Miyazaki. Retorna una mica als tics de “Totoro” o “Panda, Little Panda”; l’argument se’n va de l’olla, no respon a lògica adulta i tot resulta un divertimento de llum i color sobretot pels més petits. Explica com un nen entra en relació amb un ésser marí màgic que pren la forma d’una nena per viure amb ell. A la vegada, el poblet queda submergit i caldrà molta màgia per solventar la situació. Per seure, gaudir i deixar-se portar.

– RELIGULOUS
I vam tancar la nostra particular sessió de 10 dies amb un documental del director de BORAT. Aquí, el xouman Bill Maher recorre mig món explorant el sentit de les principals religions amb un gran sentit de l’humor i la sàtira. A l’estil del programa “Salvados”, l’home pregunta, provoca i perturba a tothom qui es troba. Amb intel·ligència, aconsegueix grans moments, tot i que tampoc descobreix la sopa d’alls i no sembla que acabi de ficar el dit a la llaga de res “gran” en concret. Qualsevol religiós de ment oebrta gaudirà el documental, vaja. Que no ofèn, sinó que es mou amb classe malgrat que podria oferir molt més (i sobretot tenint en compte el fanàtic país d’on ve!).

Buf, i segur que me n’he deixat, però toca anar per feina… (Tampoc m’hi he estès gaire, en cada pel·lícula, sinó que en deia el que em venia en aquell moment.) I ara anem-nos preparant per l’any vinent! Deixarem de banda els homenatges d’enguany a 2001: UNA ODISSEA A L’ESPAI i KING KONG per caure de dret als homenatges de dos films que em vindrà molt i molt i molt de gust revisar; ALIEN – EL VUITÈ PASSATGER i ELS CAÇAFANTASMES! Serà la booooooooooooomba! A qui trucaràs?!

I no puc acabar sense un últim escampall de fotos! Ressenyistes, paisatges, surfistes i falsos ressenyats, en remull o sense, però formant part d’aquest Festival de Cinema de Catalunya – Sitges’08! (He arreplegat fotos tan pròpies com d’amics amb qui vam anar! He, he…) Fins el proper!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 2 ]

Sobre Sitges'08 – Dies 1, 2, 3, 4 i 5

Començo un petit esqueix (“petit” és un dir) repassant les pel·lis per l’ordre que les vaig poder veure a l’última edició del “Sitges”, on molta gent va acusar el Festival d’haver baixat el llistó de qualitat. Jo no em vaig pas sentir “pitjor” que altres anys, la veritat, però sí que trobo que amb tanta oferta com té és ben normal que qui no s’ho miri amb massa calma acabi caient en les pitjors ofertes una vegada rera l’altre. (Per contra, és possible anar-les encertant, també, eh?) Ha estat l’any de l’homenatge a 2001, de l’Abel Ferrara menystenint el guardó “Màquina del Temps” (deia que li recordava a un bressol de nen petit i el va acabar regalant a un cambrer), de l’absència de George A. Romero a la “marxa zombi” que s’ha fet a Sitges per primer cop, d’en Gorina dins el jurat comentant en donar el veredicte els polèmics motius que els havien dut a triar el que havien triat… En fi, una edició més, intransferible com tota la resta! A mi m’ha agradat!

Bé, i també penjaré algunes fotos! Aquí uns clons…

(És el que té aquest Festival! Que et transforma!)

I aquí uns famosos de la primera pel·li que ressenyo…

– TRANSSIBERIAN


Aquesta pel·li va donar el tret d’arrencada a les sessions de premsa. Thriller que no resol les expectatives que crea. Amb una gran estètica i un toc documental impressionant, ofereix un joc d’equívocs i enganys que no impressiona i deixa amb ganes de més. (Molta gent critica l’actuació d’en Noriega, però és que també hi surt en Kingsley com a rus sobreactuat i no passa res, eh?) El repartiment d’aquest film és el que va donar més glamour al Festival. Woody Harrelson (cap quadrat com els papers que acostuma a fer), Emily Mortimer (captivadora de ben a la vora), Eduardo Noriega (sensat i amable) i Brad Anderson (proper i obert a dialogar).

– MIRRORS
Alexandre Ajà captiva fins i tot amb una pel·li tan fluixa com aquesta! Massa “Hollywood”, però tot i això ell introdueix moments ben sanguinolents en un racó o altre. La història no dóna per més, però són capaços de sobreexcitar i recarregar amb destresa en certs moments la història original (no oblidem que és un remake!). S’ajuden de la música, els efectes digitals i l’ambientació, que aconsegueixen anul·lar els intents del protagonista de 24 per fer veure que actua; no li cal, que la història avança igualment amb l’empenta de la direcció. Vaja, que pels aficionats al terror convencional els serà un gran opció per gaudir d’una nit amb els col·legues.

– SANTOS
Pel·li del director de “Promedio Rojo”, en coproducció entre Espanya i Xile. Superherois i mega-malvats en una lluita on s’hi mesclen mosques i acropofàgia. Una mica de mal gust, acudits amb poca gràcia, grans personatges desaprofitats, actos desubicats i l’efecte general que hi ha directors en potència que han volgut sortir massa aviat de la reserva dels curtmetratges. (Ei, i no ho dic només perquè li tinc un enveja increïble a aquest home que ja ha fet una pel·li d’acció i superherois on surt la Pataky fent top-less, eh? Que penso que el noi té aptituds per certs temes, però que encara està verd per certs projectes.)

– YOUR NAME HERE
Buf, una pel·li complicada de valorar. Imagineu una història semi-biogràfica de Philip K. Dick explicada com si l’autor visqués immers en les seves pròpies obres i la pel·li l’hagués dirigida un gran fan de David Lynch. Exacte; cal anar ben preparat i coneixent les obres en que es basa el film… I es veu que llavors es viu molt bé l’experiència d’aquest film, on jo només em vaig quedar en que sortien molts actors de sèries conegudes i que en Bill Pullman amb barba sembla en Michael Douglas a “Joves prodigiosos”.

– SOY UN PELELE
El polifacètic escriptor i guionista Hernan Migoya s’estrena al món del cinema amb una pel·li que potser sí que feia falta: Diu que intenta fer el que fan els Farrelly però a Espanya. Diu que intenta homenatjar el cinema de certa època. Diu que intenta riure’s del cinema amb el propi cinema. Ei, i totes aquestes intencions estan molt bé, però per això fa falta prendre’s seriosament la pel·lícula que s’està fent, i dóna la sensació que Migoya tenia grans idees (alguns personatges, algunes seqüències, com la sensacional introductòria…) però que li falta resoldre-les, creure’s el seu propi material. Almenys a la sortida tothom parlava de “presa de pèl”; els qui van aguantar fins al final, vaja.

– FIGHTER
“Bend It Like Beckam” o “Billy Elliot” però amb arts marcials pel mig. Un “Karate Kid” amb noia i contextualitzat al nord d’Europa. Pot funcionar molt bé a les sales comercials i realment té un gran sentit del ritme de l’acció i es deixa gaudir. Potser una de les més recomanables al gran públic “en general”; a aquella “massa desconeguda” i de gustos variables que busquen quedar satisfets a diversos nivells convencionals però, a la vegada, viure certa sorpresa. Penso que aquesta és la millor opció de les que hem vist al Festival.

Aquí el director de la pel·li següent…

– SLEEP DEALER


Modesta mescla entre “Blade Runner” o “Children of Men”, el llatinoamericà Álex Rivera va presentar una pel·li que de moment només visita festivals i mostra un futur molt proper, on un mexicà vol treballar als EUA. Però ara els treballadors “immigrants” ho fan a distància; és a dir, controlant aparells per control remot des dels seus països d’origen. Així que des de Mèxic DF el protagonista malviu com pot amb la seva feina, mentre una reportera li segueix la pista per petició d’un habitant anònim dels EUA. Un futur ciberpunk més en la línia de “Code 46” que no pas de “Matrix”, i precisament per això més atrevit i original. De moment la pel·li té distribució a França! Coi, que està rodada en anglès i castellà! A veure si algú té pebrots per donar-li sortida aquí! S’ho ben val.

– THE COTTAGE
Gran comèdia britànica que juga amb l’humor negre a partir de la història d’un segrest professat per tres incompetents, la segrestada més rebel vista en anys a la gran pantalla i el típic assassí en sèrie que viu aïllat en una casa apartada. Té un bon inici, diàlegs brillants i mitja pel·lícula molt atractiva. Llàstima que l’assassí en sèrie precipita la situació i es carrega les promeses de diversió, humor intel·ligent i diàlegs graciosos per passar més aviat a un humor de cops i patacades més groller.

– CHOCOLATE
Pel·lícula d’acció tailandesa que manté el llistó; una noia autista apren a memoritzar arts marcials amb només un cop d’ull. És així com esdevé una poderosa aliada quan la seva mare necessita diners per recuperar-se d’una malaltia, perquè la noia visitarà tots els grups mafiosos locals amb els quals la seva mare havia tingut tractes en el passat per reclamar-los els deutes que li deuen. No ofereix massa novetats, però té moments bons, grans coreografies i cops de peu dels que tan bé passen quan venen de gust.

– EVANGELION 1.0: YOU’RE NOT ALONE
Decebedor refregit de la sèrie clàssica d’animació però sense millorar-ne grans aspectes. Ni n’han millorat l’animació ni han canviat en excés l’argument. En resultat queda com a quelcom innecessari i sobrer. Sap greu, perquè una revisió de la sèrie amb animació d’última fornada hauria estat sublim, però aquesta pel·lícula no t’acaba de dur a enlloc i tot seguidor de la saga pot endevinar cada seqüència sense deixar lloc a la sorpresa. Sap greu. I no hi surt l’Azuka Langley, encara! Bof, decepció, decepció!

– THE GOOD, THE BAD AND THE WEIRD
Psicotrònic western coreà que homenatja a Sergio Leone, farcit de plans-seqüència increïbles, fragments apassionants i un sentit de l’acció envejable. Llàstima que el ritme de la pel·lícula es perd amb repeticions innecessàries i escenes interminables i personatges poc treballats. Es fa llarga i avorrida, tot i els mèrits per entretenir. Ei, i per molta gent ha estat un dels films emblemàtics del Festival! Almenys convé veure-la una vegada, la veritat. Ah, i també és un plaer pels qui trobem entranyable en Kang-ho Song (el protagonista de THE HOST), que aquí és el “Weird” del títol.

– LA POSSIBILITÉ D’UNE ÎLE
Raresa. Lenta. I onírica. Michel Houellebecq s’estrena als cinemes adaptant la seva pròpia novel·la sobre un home, una secta tecnològica i el futur que ens espera. Tot molt reflexiu, clar! (Es veu que la novel·la és millor, segons m’han dit els que l’han llegida… Però el cas és que ofereix interpretacions molt curioses com la de Jordi Dauder fent de pagesot del sud de França.) En tot cas, a mi em va semblar un film de ciència-ficció tecno-filosòfica prou interessant, però mancat d’ànims i ritme.

– KRABAT
Una de màgia i bruixeria feta a Alemanya. La història del jove Krabat, que entra a treballar a un molí estrany portat per una mena de moliner pederastra envoltat de jovenets maquíssims (com en Daniel Bruhl). Resulta que l’home té un estrany pacte demoníac pel qual els nanos practiquen màgia negra i es transformen en corbs a voluntat. Ell els ensinistra i els ensenya a passar-se al costat fosc, tot i que no sembla que el vell tingui la intenció de ser subtituit per cap dels nanos, que començaran a respirar aires de rebel·lió quan en Krabat perd el seu millor amic (el personatge d’en Daniel Bruhl). No està malament, la veritat, i queda a mig camí de les grans produccions nord-americanes, però segueix la línia d’algunes joies del cinema fantàstic europeu tot i no ser res de l’altre món.

– HANSEL AND GRETEL
Oh, molt maca! Un disseny de producció impressionant, amb uns decorats genials i molt ben trobats. La revisió coreana del conte clàssic des del punt de vista d’un home que es perd al bosc i acaba a una casa controlada per tres nens que intenten que tot sigui perfecte. Amb bons gris argumentals, personatges més sòlids de l’habitual i capaços d’oferir reaccions realistes. Un pèl lenta i reiterativa, però influenciada amb gràcia pel cinema de terror asiàtic. Vaja, que em va agradar força, aquesta!

– THE SKY CRAWLERS
Mamoru Oshii! Què dir-ne, d’aquest home? “Ghost in the Shell”, “Avalon”… Té grans idees sobre els perills de la tecnologia envaint la biologia, tot i que pel meu gust arriba a punts tan rebuscats que t’hi perds (i això augmenta a cada nova pel·li). Em va passar amb aquesta de dibuixos sobre avions i combats, darrera la qual s’amaga una gran subtrama per la qual cal estar atent. (Anava mort de son i m’hi vaig clapar! Però un amic que la va aguantar bé no para de dir-me que té el millor guió que ha vist en anys! Pel meu gust ja podrien haver anat més per feina, coi, que la cosa dura dues hores! Ja li val!)

– VINYAN
Impressionant film sobre una parella que busca el seu fill perdut en el tsunami del sud-est asiàtic. Entremig entre “Apocalypse Now” i “Holocausto Cannibal” (amb molt menys gore, eh?), sobre el xoc de cultures entre Occident i Orient. Sobre el desesper i la inquietud. Transporta l’espectador en l’aventura fins a límits insospitats en un viatge sense retorn cap a la bogeria. Commovedora, intensa i onírica. Ens va agradar molt, al grupet amb qui anàvem! I quins calfreds! (Tant per l’aire acondicionat de la sala com per la contundència d’alguns moments del film…)

I aquí uns “Mirrors” que són uns “peleles”…

(L’horror! L’horror…!)

(CONCLOURÀ AL PROPER POST!)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 1 ]

I què serà de nosaltres?

Si la memòria no em falla (i els anys passen), aquest any serà el desè any que anem al Festival de Cinema de Sitges acreditats! (Els dos anys anteriors hi havíem anat com a espectadors.) Càmping (tendes i bungalows), hotels, apartaments, pisos a Barcelona… Hem provat totes les combinacions i, malgrat les incomoditats, la son i les decepcions, cada any tornem! DESÈ any que anem acreditats al Festival de Cinema de Sitges! Per premsa, ràdio o televisió. Hem provat tots els mitjans i tots els sistemes. I no ens en cansem. Tradició o bogeria? Una mica de tot. I moltes ganes de passar-ho bé!
😀

(Ep, enllaç ràpid a totes les cròniques que he anat fent.)

Avui hi tornem a ser. Instal·lats a un apartament. Serem tres amics de tres mitjans diferents compartint apartament (UN APARTAMENT PER TRES), anant amunt i avall cada dia… Tinc vacances demanades i tot. Apa. Que ens aturin!

El de Sitges és el festival que va ajudar-nos a desmitificar el món del cinema per sempre. L’emoció d’aquells primers festivals i de veure els “famosos” fa anys que ja no la sento, però tinc clar que m’en-can-ta-ria viure d’això, del cinema des d’un punt de vista periodístic. Cobrir festivals, entrevistar aquests personatges que encara aconsegueixen fer-nos posar la pell de gallina, veure cinema a raig fet…  Un somni que sovint em sembla que es va allunyant, malgrat que fa més de 10 anys que vam començar a ressenyar cinema a les emissores municipals i llavors semblava que ningú no ens podria aturar. (En aquest món cal una mica de sort i bons endolls més que no pas altra cosa.) Per sort, sempre que m’escapo al Festival de Cinema de Sitges em sento de nou a prop de l’experiència, en contacte amb aquest món de premsa al qual col·laboro tot i que no en visc. I dia a dia admiro més la feina dels amics i amigues que tenen la sort de poder-ne viure i mantenir-se al peu del canó. (I alguns són autèntics cracs en la seva feina! Ho saben tocar tot i deixen el llistó ben alt.) Els envejo i m’alegro que em deixin veure que el somni és possible. Així sempre hi ha esperança! Mai se sap… Qui sap? Potser algun dia… O no.
😉

En tot cas, sempre ens quedarà Sitges…

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

'Germans de sang' per sempre!

Buf… Diada de Catalunya! No sé què dir… Doncs aprofito per rescatar un tema endarrerit, de ja fa 12 dies, per la Festa Major de Centelles! Em refereixo a les tres funcions del musical Germans de sang! I va sortir prou bé, la veritat (sobretot tenint en compte les premonicions que teníem!). Quina gran família vam ser, malgrat les tensions, els nervis i els rencors d’última hora. Hem fet un sopar i tot de comiat. (Un comiat sobretot per a mi, que costarà que em torni a embarcar a alguna obra que no sigui la que preparem per l’any vinent amb el grup del poble. Ara a reposar una mica d’escenari!)

I aquest cop tenim vídeos i fotos d’aquest drama sobre dos amics que creixen en mons diferents, sense saber que són germans. Que gran és poder ser petit, i créixer a cada nova funció! Que grans són els moments en que tenim 7 anys! Ens ho passàvem teta! D’aquesta obra enyoraré sobretot l’Arnau, la compenetració que hem desenvolupat i la seva gran dedicació per tal que tot sortís bé; ja hem compartit escenari a tres obres diferents! A La botiga dels horrors jo era el florista i ell movia la planta que al final havíem de matar, a Entre Gats ell era el gat protagonista i jo el gat dolent amb qui s’esbatussava i ara a Germans de sang ell ha estat el noi pobre, Mickey, i jo el noi ric, l’Eddie. Ara l’Arnau és a punt d’estrenar una obra grossa, que espero que li funcioni molt bé i el tinguem ben aviat al món professional! En tot cas, ja és millor actor que molts dels que surten a televisió avui dia, això sens dubte!

Precedents: Queda recordar que també vam fer l’obra a Vic fa un anyet, assajant durament, on jo substituia un dels actors de quan la van fer als Hostalets de Balenyà, ja amb el personatge de l’Eddie Lyons.

I ara, una postaleta de record (clica-hi a sobre per veure-la millor):

Que quedi pel record! Llagrimenta d’enyorança inclosa.

🙂

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 2 ]

Pel·lis d'estiu…

Els anys passen per tothom… I això em porta a reflexionar parides. Per exemple, algú encara creu en Star Wars? Per sort, George Lucas ha decidit que ja és hora que els fans veterans deixin d’interessar-se pel mite i els jubila de cop amb l’estrena del pitjor film derivat de la saga (segons la crítica nord-americana gairebé de manera unànime). És l’hora de deixar-ho estar. És l’hora de Les guerres clon. Ja tocava, eh?

És cert, i he anat veient cine i no n’he dit res! I mira que miro pel·lis! (Algunes en passi de premsa, hur, hur!) Va, aprofito que tinc una estoneta lliure per parlar-ne…

Hellboy 2: The Golden Army (nova incorporació)… Doncs bé. Molt (massa i tot) en la línia de la primera, però augmentant-ne els defectes que tenia (al meu parer): Un muntatge un pèl lent, massa diàlegs amb frases conyones d’en Hellboy a cada moment i la sensació general que la pel·li es mor de ganes de créixer més quant a pressupost i recursos però que encara li’n falta per sentir-se còmode en ella mateixa. (Ei, i a mi em va agradar la primera! Però suposo que esperava que resolgués algunes coses amb la seqüela i trobo que no se n’han sortit! Ais, i hi he vist una mica massa tics “Lucas” i tot… I tremolo pensant que Del Toro ara treballa colze amb colze amb Peter Jackson! Ai, que el perdrem…! Toquem ferro.)

Mamma Mia!? Encara. Me l’esperava pitjor, perquè mira que no em va agradar gens el musical en teatre! La història segueix semblant ridícula i les cançons sovint fan vergonya alïena, però els actors del cinema et transmeten molt bon rotllo i costa romandre passiu. Però no cal buscar-li res més, o patirem! És ben bé «una mariconadeta molt divertida», que deia en Gorina.

Wall-E! Sens dubte la pel·li de l’estiu! Ideal per dur els infants al cinema per primer cop! (Un company de feina hi ha dut la seva filla de 4 anys i em temo que tindrà un record genial del film per sempre! I s’ho mereix! Tant la pel·li com la nena!) Penso que demostra fins a quin punt l’animació pot ser no tant un gènere sinó una eina més per fer cinema “del genère” que sigui! És increïble. Ciència-ficció per a tots els públics. Suau, poètica, divertida, emocionant i commovedora. I sense traumes! Això costa de trobar, avui dia! Els de can Pixar saben com fer-ho bé. És una sort que sembla que tindran corda per anys, tot i que sempre queda el dubte de fins on podran arribar! Però serà una passada descobrir-ho, no?

I Tropic Thunder! Ostres. “Una guerra muy perra“, que en diran aquí! Té una arrencada bru-tal. El millor dirigit mai per Ben Stiller. Té alguns gags entorn Hollywood simplement sublims. I atrevits! Però amb la història s’encalla i l’acció es fa avorridota. En general, però, deixa un gran record i un dels “cameos” més sonats de la temporada. (Ara ja ho diuen a tot arreu, però quan vaig anar a veure la pel·li no sabia ni qui hi sortia fora dels tres protagonistes! Em va agafar per sorpresa!) Penso que és la pel·li ideal per anar a veure amb els “amigots” a passar-ho be! Llàstima que el més hilarant sigui al principi del film, perquè es troba a faltar més provocació durant el nus de la història!

Batman – Dark Knight. Ehem… Bé, supera l’anterior i manté el ritme. Massa diàlegs, pel meu gust, i l’acció en algun moment es fa repetitiva, però uns secundaris increïbles que es mengen amb patates els uns als altres. Ha de ser un autèntic luxe treballar amb aquests talents reunits! Ah, i el nou Jòquer… Bé… A veure, que sí, que sí; Heath Ledger l’interpreta millor que ningú, com a un ésser complex i complet amb els seu misteri i la seva incògnita existencial. Això és cert, pel meu gust, i cal valorar el seu retrat vívid i realista d’un malvat com aquest. La pega és que no hi reconec el “Jòquer” de sempre, es clar. És una nova versió, i quan tens massa assimilada la que t’agrada penso que costa acceptar aquesta com a “definitiva”. Que no, que el meu favorit segueix sent el d’en Nicholson, per més que en Ledger fa una feina sublim i insuperable com a actor amb el seu personatge. Tot són versions, i, contra gustos, colors. Ei, però si l’heu d’anar a veure properament fixeu-vos com —malgrat tot el realisme, tota la foscor i tota la feina d’allunyar-se d’un còmic infantil per passar a una novel·la gràfica—, l’argument no pot evitar tenir un parell de girs més aviat innocentots més típics del Batman de tota la vida que d’aquesta última fornada més madura. (Per cert, sóc l’únic que troba a faltar la marxa d’en Danny Elfman cada cop que apareix la silueta del rat-penat emmascarat en pantalla?)

El increíble Hulk… Ei, doncs bé, eh? Anava una mica espantat però Iron Man m’havia fet perdre la por als estudis Marvel i a deixar els prejudicis… I molt bé. Pel·li de crispetes, per passar l’estona, amb elegants homenatges entorn el mite i una acció molt ben portada. Menys personal que la versió d’Ang Lee però entretinguda i distreta, que és el màxim que pot aspirar a oferir una pel·li de superherois (just abans de posar-se reflexius com els nous films de Batman, vull dir!). M’agrada aquest enfoc, i si a banda del públic els fans també estan contents això ja és un resultat rodó!

Ah, i s’ha estrenat una de l’últim festival de Sitges! Soy un cyborg. Recupero el que en vaig dir, doncs:

– I AM A CYBORG BUT THAT’S OK.
L’última de Park Chan Wook. Dolça, suau i reposada. Després de la trilogia de “la Venjança”, aquest director ens proposa un entorn embogit (un manicomi), on arriba una noia que creu ser un robot. Allí neixerà una història d’amor entre ella i un noi que creu que pot robar els dons de les altres persones. El millor és que el film transita entre la visió del món per part dels interns, màgic i fantasiós, i la visió dels metges, més avorrida i superficial. Una bona obra pels qui no creien en la varietat d’un director que semblava un pèl obsedit en carnisseries.

Per la resta, dos productes sortits de la tele (amb la reacció del fenomen fan conseqüent): X-Files 2 molt decebedora (hi vaig anar amb dos fans que gairebé s’arrancaven les vestidures de la indignació!) i Superagente 86 bastaaaaaaant fluixa (i més quan ets fan de la sèrie original!).

Res més? Bé, sí; que a la secció Brigadoon de Sitges, en la categoria del Premi Paul Nazchy, es projectarà en públic per primer cop a Europa un curt ja esmentat aquí: The Cannibal (2007), de Marc Puvill. Filmet novaiorquès amb repartiment català. Ha estat seleccionat per entrar a concurs d’entre centenars d’aspirants (cada any es seleccionen una quinzena de curts dels més de doscents que s’hi envien). És un tòpic, però haver estat seleccionat d’entre tants participants ja es pot considerar tot un premi en sí!

<Humm… Tenia preparades imatges promocionals, però tot i que l’administrador del web se suposa que ja ha resolt el tema de penjar imatges al servidor, encara no me’n surto! Va, reaprofito una imatge vella que vaig penjar fa temps i ja penjaré les noves més endavant. Ains…>

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 6 ]

Ai, els Alps! I Turí!

Vinga, més punts de llibre! (Entre assaig, ràdio i còmic mai no fa mal alguna actualització!) L’última visita a Itàlia no hauria estat el mateix sense tres dies als Alps francesos. L’aire net d’allí, els espais oberts i la pluja dels vespres va ben desvetllar-nos i ajudar-nos a suportar la calor… Bardonecchia…  La Vall Estreta, l’Àguila Roja, el Llac Verd, el campament d’escoltes en biquini… Molt bonic tot!

Però, ai-las, La calor que havíem trobat a Venècia la vam retrobar (i augmentada) a Turí! (La ciutat cada cop més familiar que ja ens va acollir l’any passat!)

Ai, Turí! El Sant Sudarí suant tinta (de la calor, que no el vam ni visitar); el magnífic parc de Valentino (amb un Jardí Botànic esplendorós); la terrible església de la Consolata; la Mole; la bibliòfila Via Po; la dominant església de Superga; els enormes carrers comercials… M’ha agradat tornar-hi… Però l’any que ve espero anar-hi a l’hivern! Visca Turí, que pensava que era massa calurosa fins que el retorn a Barcelona va mostrar-me quina de les dues ciutats era capaç d’estabornir de debò com un cop de puny d’aire bullent!

I ara cada dia a la ciutat comtal a treballar… Quina calor fot, aquí!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 1 ]

Ah, la majestuosa Venècia!

Bentornat i atrafegat… (Resulta que participo a l’obra musical de la Festa Major d’enguany, que repetim però a Centelles el Germans de Sang de fa un any, i acabem de començar a assajar a un mes de la reestrena, com aquell qui diu…!) Treballo, a més, a la ràdio, sí. Però no pas fent l’Ohà! Aquest any ningú dirà “bon dia” en japonès! (Enyoraré tota la colla que va col·laborar-hi i l’eixelebrada Lou, i tant!)

Sense més vacances, però satisfet per l’estada a Itàlia. Ben aterrat i amb barret nou!

Ah, Venècia… Ciutat cinematogràfica i opressora, que t’estreny en els seus carrers atapeïts per deixar-te anar a cada plaça que per sorpresa t’assalta en el moment menys esperat. Ciutat de canals i gòndoles on el temps s’estanca amb enyorança i els rius de vianants circulen fora de l’aigua. Teulades somiadores i amb brutícia als racons… Un espai que et dóna el que hi portes; exactament el que n’esperes, ni més ni menys. Bella decadència de colors gastats, ideal per estrenar-hi càmera de fotografiar! Olors fortes, carrers estrets, parets caduques i aigües brutes que engoleixen els misteriosos graons sobre els quals aparquen les embarcacions. Ei, i ja estic a punt per tornar-hi en una altre època, amb un clima més fresc i oportú!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 3 ]

Tenim comentaris sobre còmics!

Uóoo! He estat el primer a sorprendre’m… Resulta que en Jun ha anat activant i revisant algunes opcions. Una de les quals ELS COMENTARIS! Sí, sí, sí!

Fa moooooolt temps, al sub-fòrum del DVG dedicat als còmics hi havia molta gent reclamant que es pogués comentar cada post meu. Jo sóc el primer que considero que sé molt poc, i, per tant, tot és suceptible de ser criticat, comentat i fins i tot corregit si s’escau!
🙂

L’important és que en Jun havia activat els comentaris ja fa dies! I jo sense saber-ho! I ara es pot comentar cada post! Per exemple, Mon va ampliar informació sobre WildC.A.T.s, que em vaig quedar curt (he de reconèixer que el tema de la fundació d’Image el vaig revisar per sobre, tot i que dues fonts consultades ho centralitzaven en Jim Lee i no m’hi vaig mirar més); Sin Paliativos ressenyava el “gustàs” de llegir el fabulós llibre sobre dibuixar còmics de l’Scott i en recomana d’altres; fonamental, aludit per les felicitacions al seu bloc de Còmics en català, respon; en pau-b comentava la seva afició pel còmic en català; i en Randu preguntava al post d’en Sergi Grapes si jo sabria el nom en català de les historietes de Philémon, del francès Fred…

ACTUALITZAT!

Philémon… RANDU! M’has deixat de pasta de moniato! Havia ben oblidat aquest personatge i les seves aventures surrealistes! A veure, ostres… Memòria, memòria! Ho he de tenir a casa, sinó, ja consultaré… Doncs ja està! Consultat! Ho he demanat a la font més directa: A la directora actual de Cavall Fort, l’escriptora Mercè Canela! I vet aquí la resposta:

Philémon, en català, es va dir “Filalici”. Així és com el va batejar l’Albert Jané, que va ser l’adaptador de les historietes que van sortir a Cavall Fort (catorze en total, publicades a la revista entre 1980 i 1989, dels números 415 al 659).

Genial, eh?! Informació de primera mà!

🙂

(Espero que hagi arribat a temps!)
Doncs apa, seguim aquí. “Anant fent”, que diuen.
😀

(Aquests dies de tanta feina se m’acumulen els còmics per llegir! Argh, la pila creix!)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Glénat i la Barcelona del record

Ja vam ressenyar Desperta, en català, de Glénat, però l’aposta era més àmplia i el retrat de Barcelona no acabava allà, ja que s’ampliava amb dos títols més de la col·lecció Lavínia:

Com a plat principal, Rambla amunt, rambla avall de Carlos Giménez (Paracuellos, Barrio), obra emblemàtica del gran autor dedicada a la ciutat comtal, poblada per onades de persones vivint la seva vida als anys 60, amb pros i contres, on la Rambla és l’autèntica protagonista.

I, per postres, Barcelona a trenc d’alba, una història policíaca arran quatre cadàvers apareguts al port. Tot en una època convulsa prèvia a la Guerra Civil, on el periodista Pere Marsé (nom fals que utilitza per amagar el seu passat de company d’armes de Pancho Villa), descobrirà un intrincat laberint de conspiracions entrant en contacte amb personatges històrics com Buenaventura Durruti, Antonio Escobar o Lluís Companys.

Dos títols sobre una ciutat emblemàtica pel còmic a Espanya, i que no s’ha d’oblidar que tot sovint també protagonitza les seves pròpies pàgines. Dues Barcelona del passat retratades per la historieta i quedant pel record.
Giménez, Carlos. Rambla amunt, rambla avall. Glénat, 2007. 80 pàg. 13E | B/N

De Blas, J A; Font, A. Barcelona a trenc d’alba. Glénat, 2007. 48 pàg. 12E | Color

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

'Fotoblocs'…

Em fa una mica ràbia el tema dels fotologs; sobretot per la quantitat de publicitat que surt a cada pàgina i perquè has d’estar registrat per comentar als “flogs”! I cada cop tinc més amics i amigues amb flogs d’aquests, que em tempten per participar als comentaris, però per ara passo de registrar-me…

Eh, però no serà per fotos! Que no tinc fotolog, però puc penjar el que em roti, aquí:

Apa, doncs. Fotologs, a mi…! Psè!
😉

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 7 ]

Visita llampec a Mèxic – Epíleg

(EPÍLEG.)
MEX__dd.gif

DIA 25-02-08
El pare d’en Marc em truca dient-me que no sap res d’en Marc.Em diu que no sap res d’ell des que va parlar-hi per telèfon, quan jo encara era allà, fa una setmana. Mentre parlo amb ell reviso el correu i veig que en Marc m’havia escrit feia 4 dies. Li dic, per tranquil·litzar-lo, però no sembla quedar tranquil. Em diu que cada setmana parlava amb ell i que ja fa massa dies que no en sap res!

Jo li dic que al seu mail em diu que és a punt d’anar-se’n a Xiapas, que ja s’ha llegit el llibre d’en Krakauer i que tot va bé però amb pocs calés. Que estalviarà al màxim.

Per la meva banda aviso en Benx per tenir un còmplice també a l’aguait i suposo que el pare d’en Marc rebrà notícies d’ell moment o altre. Porta dies amb el mòbil sense cobertura o apagat i no és massa tranquil·litzador, això. Li acabo d’enviar un SMS. Segur que el respondrà en un o dos dies (si la cosa és problema de cobertura). Tampoc m’estranyaria que hagi decidit desconnectar-se del món una setmana sencera i fer-nos patir “inconscientment” a tots, però m’imagino que per ara no he de preocupar-me ni capficar-me.

DIA 26-02-08
Tant jo, com en Benx, com el pare d’en Marc hem anat provant de trucar-lo al mòbil cada dos per tres. Fora de cobertura o apagat. És preocupant.

El pare d’en Marc inicia gestions; contacta amb consolats i amb el seu nebot, guia espiritual del viatge d’en Marc a Mèxic. S’informa d’on hauria de ser en Marc, a Boca del Cielo, a un lloc sense electricitat i amb poca cobertura. Fa mans i mànigues per contactar amb algú d’allà (es veu que en Marc anava als bungalows que regenta un noi d’Esplugues).

Tinc un nuset a l’estòmac. Com una cosa… No, no té res a veure amb les xorrades habituals: Ni amb els Òscars acabats d’entregar ni el teatre que assajo ara. Això no és important. El que em preocupa és la trucada del pare d’en Marc per dir-me que no localitza el seu fill a Mèxic.

Ja sé que és massa d’hora. Mirem-ho fredament; em va enviar un mail fa 5 dies! Fins que en faci 7 no ens hauríem de preocupar… No?

Però el nuset hi és.

DIA 27-02-08
He anat escrivint la crònica del viatge. A cada nova línia penso què podria passar si… Vaja… En Marc que… Si… ¿I si va ser una mala idea deixar-li la novel·la d’en Krakauer? I si a en Marc li ha vingut un moment d’inspiració divina i se n’ha anat cap a terres salvatges de debò per a no tornar? I si algú l’ha raptat pensant que duia diners i en veure’l tan pelat com una rata l’ha esbudellat i l’ha llençat a un costat de la carretera?!

Ostres. M’agafa una angúnia estranya de pensar en la possibilitat nefasta de qualsevol opció d’aquestes… I em fa sentir com un testimoni d’excepció involuntari. Jo hauria estat l’últim íntim a veure’l. Una experiència així em deixaria marcat per sempre. Em vaig neguitejant. I més pensant en els nervis i el patiment del pare d’en Marc.

Avui farà una setmana que no sabem res d’ell… Si demà no en sé res, exploto d’una vegada i començo a estalviar per anar a buscar-lo on sigui! (De cop m’assalta un sentiment de culpabilitat i vergonya inexplicable.) No acabo d’estar tranquil, tot i tenir la certesa que si algú podia desaparèixer durant dies i sobreviure on fos amb la tranquil·litat i la reflexió com a armes, aquest seria en Marc.

A la tarda parlo amb en Benx. Em diu que vol parlar amb el pare d’en Marc per tranquil·litzar-lo, tot i que en Marc encara no respon al mòbil ni res. Li dic que endavant. I em diu que ara ho farà…

Parla amb el pare d’en Marc. I no queda tranquil. L’home està molt preocupat per tot plegat i remou cel i terra… En Benx penja. I decideix, per curiositat, fer un truc més a en Marc a veure si respon. I hi ha línia.

En Marc respon:

— Sí?
— Nen! Què fas que no truques al teu pare?
— Ei, m’acaba de tornar la cobertura ara mateix, ara ho faré!
— Doncs vinga! Adéu!

Tal dit tal fet. Es veu que ha estat sis dies sense cobertura sense haver-ho planificat i que no havia pas tornat “només per trucar”, pensant que ja trobaria algun moment abans no passessin gaires dies. En una illa, es veu que estava. I que ja ens explicarà els descobriments místics que hi ha fet.

En Benx em truca i m’ho explica. Espero uns minuts, truco al pare d’en Marc i m’informo del tema. El cor se m’accelera. Tot solucionat.

I m’enfonso. Ho duia ben entaforat endins i em mostrava tranquil, però ara ja puc explotar.

I ara ja estic desfogat. Casum l’home-vill! Quins ensurts, aquest poca-solta!

Ara sí… El viatge ha acabat.

MEX_d9.gif

De moment.

Ah, no t’ho perdis: Dies més tard en Marc torna a Nova York, on el seu pare el va a rebre. Junts han de tornar a Barcelona. En Marc va el dia abans al banc, a cancel·lar el seu compte nord-americà. I va per tornar l’endemà, quan s’adona que s’ha deixat el passaport al banc. El seu pare torna sol. En Marc torna dos dies més tard. Incorregible.

Consell a fills i filles: SISPLAU, NO FEU COM EN MARC I TRUQUEU A CASA. TINGUEU-LOS INFORMATS DE LES VOSTRES AVENTURES. PENSEU QUE MENTRE HO PASSEU BÉ A L’ALTRA PUNTA DEL MÓN POTSER TENIU LA FAMÍLIA PATINT PER RES. I QUAN EL SOFRIMENT POT EVITAR-SE DE MANERA TAN SIMPLE, VAL LA PENA PENSAR-S’HO DUES VEGADES. FEU-HO, NO PAS PER VOSALTRES, SINÓ PELS ALTRES. ÉS UN PETIT SACRIFICI QUE NOMÉS POT FER BÉ. TRUQUEU A CASA.

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 1 ]

Visita llampec a Mèxic – 3 de 3

(CONCLUSIÓ.)

DIA 6 (15-02-08)
La sortida nocturna del dia abans ha ben esgotat en Marc. El nano no desperta. Jo estic ansiós per veure més món, que la cosa se m’acaba, i em llevo ben ràpid. Esmorzo sol i m’apalanco a llegir Capote a la terrassa de l’alberg. Finalment en Marc treu el nas!

Esmorzem i, llavors, tot són presses: Corrents a llogar un cotxe. Anem al lloc on ens va recomanar un dels recepcionistes dies abans. “InWay” o alguna cosa així… La casualitat fa que entrem al local al mateix moment que el recepcionista en qüestió és allí visitant el seu amic que regenta la botiga de lloguer de cotxes! I, amb ell al davant, no ens mosseguem la llengua de dir que venim recomanats per aquell bon home… (Esperem un descompte, clar!) I així de fàcilment “rentamos un carro”. Bé, així: Deixem una paga i senyal de 4.000 pesos (gràcies a la targeta de crèdit d’en Marc), fotocòpies de passaports i carnets de conduir i gairebé els calçotets com a fiança! L’home revisa el cotxe de dalt a baix (un home amb una rara conjuntivitis als ulls, per cert) i ens deixa l’auto amb un resguard dels defectes que té i de la gasolina que ha de portar a la tornada…

És un Volkswagen Pointer blanc. Molt sosso. (M’apunto totes les dades referent a la gasolina que li hem de posar a la mateixa llibreta-bitàcola per poder revisar la conversa quan pertoqui carrera el trasto.) Però bé, és un cotxe i funciona. Això és el que volíem! Bé!

El problema són les senyalitzacions, com a tots els països. I el mapa del sr. Marc no és una joia, que diguem! Tot és molt aproximat i la meitat de pobles que trobem no surten a enlloc! Un cop deixem Mèrida pel sud ens despistem per carreteres secundàries i acabem a pobles preciosos però ben deixats de la mà de Déu. Nens i nenes amb poca roba ens miren encuriosits mentre aixequem pols i ens empotrem amb tots els “botes” (“Booooooooooootes!”, cridem), les bandes sonores aquelles per obligar a frenar que hi ha a cada centre “urbà” (ho poso entre cometes perquè hi ha centres urbans de cinc o sis cases, tan sols!). I ens tornen a mirar quan tornem a passar-los pel davant, abatuts, després d’arribar al camí d’una hacienda que no és el que buscàvem! Anem i tornem… Fins a acabar la gasolina! I als pobles no hi ha gasolineres! Almenys no de les “occidentals”. Un autòcton ens diu que en trobarem una dues cantonades enllà… I res. Tot cases xotres. Deduïm que deu ser en alguna de les cases, en bidons o algun sistema similar, però no les sabem identificar i prefereixo posar ruta al nord, tornant a Mèrida.

MOMENT 18> Veiem un home amb bicicleta i hi mantenim un diàleg animós:
— Disculpi, senyor!
— ¡Buenas…!
— Que sabria dónde podríemos encontrar una gasolinera por aquí serca?
— ¡Ah, una gasolinera! Sí… Eh… — es queda mirant a l’infinit, com qui ho rumia bé —. No hay.
— Ah?
— Sí, ¡vaya más lejos, a la carretera!
— Ah, pués… Euh… Gràcies… Que vaya bien!
I pirem. És ben clar que aquell home no n’havia necessitat gaire, de gasolina. Un altre fet remarcable; la majoria d’habitants de la zona van en bicicletes que tenen una enorme cistella encastada al manillar on porten de tot (roba, menjar, turistes o família). Vaja, que el cotxe només és un transport per anar amb grups grans d’un camp a un altre a treballar o per visitar els pobles veïns. Els cotxes individuals són minsos, als pobles!

Després d’estar 4 hores perdut trobem una carretera amb la gasolinera quan ja estem en reserva. Carreguem a tope (molt més barat que a l’Esclat!), i reprenem la ruta ara per carretera i anant sobresegurs! Ara cantant amb la música dels mòbils i flipant amb la quantitat de rectes llarguíssimes que hi ha… I els rètol que les decoren! “No vaya dejando piedras en la carretera” i similars. Genials.

— Marc! Tio, para de deixar pedres a la carretera! Mira que baixes, eh?!
— Perdó, perdó, ja paro!
😉

Per fi comencem a trobar els pobles que buscàvem. Pobles que no surten a gaires guies però que el cosí d’en Marc (un aventurer incansable i guia espiritual del meu amic pel seu viatge) ens ha recomanat.

Acanceh resulta ser un poble molt mono. Petitot, molt tranquil i amb piràmides disperses pel poble (un parell, similars a les d’Izamal, però aquí et cobren per entrar). L’església sembla més alta que moltes d’altres pobles i s’eleva, magnífica i groga, amb molta elegància malgrat la “petitesa” del nucli. Nosaltres ja tenim gana, que s’ha anat fent tardot, així que busquem algun lloc on dinar. Trobem un parell de locals ja tancats i un altre on ens diuen que ja no serveixen dinar, que és tard.
🙁

Seguim. Tekit, Teabo…

— Teabo!
— Io tamdién, cadiño!

No parem. Seguim…

El sol comença a tombar. Ja passen de les 6 de la tarda!

Mani és el poble escollit. Ens hi aturem i vistem un preciós monestir que recorda moltíssim als que corren per casa nostre (més que res perquè la façana de l’església és de les poques que hem vist sense la característica pintura groga; la pedra reposa nua, com els monestirs del nostre país). Estan a punt de tancar. Hi fan catequesi i l’interior de l’església és una autèntica cucada, tot i que la resta està una mica deixadot i una trista imatge de la Verge de Guadalupe ens acomiada, trista, en un racó, gairebé demanant que la segrestem i ens l’emportem!

Cosa que no fem.

Demanem un lloc on dormir i ens reenvien a l’ajuntament. No puc evitar tenir la sensació d’estar molt observat. El poble és molt petitot. El més petit on ens hem parat. Són quatre carrers. I en fer-se fosc la gent ha tornat del camp i els carrers tenen molta vida. Tothom observa amb curiositat els nou vinguts que han arribat amb el nou cotxe aparcat al poble. A l’ajuntament ens indiquen un possible hostal. Ens hi arribem. Al carrer on han dit i davant el restaurant indicat… hi ha una botiga de roba! Sí que sembla que sigui un dels pocs edificis de dos pisos del poble i que podria haver tingut un hotel, però la dona de la botiga ens diu que no hi ha res. I que no hi ha cap hostal al poble! Vaja, que val més que marxem, doncs. No fos cas que si seguim preguntant ens acabin cremant a la plaça major. Sé com tracten els forasters, als pobles! Jo sóc de poble, coi!
😛

Seguim…

Oxkutzcab és la parada final, doncs. Hi arribem ben tardot. Ja és fosc. Aparquem vora la plaça major. Amb la por que em fot deixar el cotxe a un lloc amb tant moviment. Tant trànsit com a Mèrida, molta gent amunt i avall, moltes mirades furtives i un cert ambient de festa. Anem a buscar un hotel. El primer que trobem. Qualsevol.

I el trobem. Una estrella. “Las Palmeras”. Barat com un alberg però el doble de ronyós. El bany és nou però la dutxa no va bé i no té cortina. Els ventiladors grinyolen, la tele no funciona i l’aire acondicionat va a part. Els llits estan rovellats i els matalassos deformats. No hi ha ni llençols (sort que jo en porto; en Marc no, però ell és immune a tot el que no li pugui entrar a l’estòmac).

A cinc minuts d’haver dit que sí els llums de l’habitació s’apaguen. Hi ha hagut una apagada al poble. No serà l’última de la nit. I més tard un mecànic prova d’engegar el cotxe al pati del costat. Eixordador. El cotxe no arrenca. Però s’hi esforça amb molt volum. Una mica atabalats sortim a buscar les motxilles al cotxe i a sopar.

El poble està de festa. Hi ha focs artificials i passegen una mena d’imatge religiosa. Jo estic ben esgotat, però en Marc s’encarregarà d’explorar el poble per mi. Sopem a un restaurant turístic. Però on no hi ha ningú. És fresc i tenen molt menjar variat. Demanem molt menjar. Molt. (No hem dinat ni berenat i ja és hora de sopar! Sort que hem anat comprant refrescos als abarrotes del poble; els “abarrotes” serien els “queviures” d’aquí, o sigui, uns supermercats petitons i familiars.)

Mengem natxos, sincronitzades, tacos, un mega-burrito i una hamburguesa. El cambrer flipa. Creu que no ens ho acabarem, perquè va portant el menjar amb un mig-somriure i ben carregat de guarnició. Però ens posem entre pit i espatlla la missió i ens ho fotem tot. Acabem ben tips, però no ha faltat beguda. Jo he begut una orxata (sí, sí, tot sovint en trobes als bars per acompanyar un dinar, i t’hi posen glaçons i fins i tot llimona!!!) i, la descoberta del dia, “taronjada”! Sí, pronunciant la jota en castellà! Les “taronjadas” són com un Sprite amb gust de taronja però més àcid. Perquè no ve ni de la llimona ni de la taronja, sinó de la “taronja”, unes llimones grosses similars a les taronges! M’enamoro del sabor.

Ens ho acabem tot i quedem com uns senyors. Però no arribem a les postres.
🙂

Tornem a l’habitació. Fa una calor impressionant. La proximitat de la selva, sembla ser. Ara sóc més al sud que mai en tota la meva vida! Serà una nit de gossos. Intento dormir mentre en Marc surt a fer un volt…. Però no puc. La calor i la incomoditat no em deixen tancar els ulls. I medito. S’acaben les meves nits al Yucatán i Quintana Roo. Però acaben com cal: En un hotelet de mala mort en un poble exòtic i curiós, amb un cotxe llogat i perduts per la zona, sense altres turistes a la vista.
En Marc torna. Ha vist els focs artificials i ha parlat amb gent. Ha conegut un noi estrany que no parava de donar-li la mà i de repetir-li preguntes. I un borratxo, “El Negro”, que el convidava a anar de putes. Però a en Marc li ha fet mandra el tema, i més haver de pagar quan “El Negro” li ha dit que les adolescents mexicanes són fàcils, que només els has de dir quatre paraules maques i se’ls alcen les faldilles de l’uniforme. Ehem.

Almenys en presència meva en Marc no sembla interessat a provar-ho, eh? Per més noies uniformades que ens creuem.

MEX_d6.gif

DIA 7 (16-02-08)
CA-LOR. En Marc s’ha llevat per anar a comprar “toronjadas” a la matinada. Es moria de set i de calor. Hem fet un brindis recordant anècdotes (ha hagut de despertar el recepcionista de torn, que dormia amb l’hamaca davant la tele). A Palenque (o per allà a la vora) es veu que hi va trobar rètols que deien el següent: “En la construcción de estas pirámides los mayas no fueron ayudados por extraterrestres.” Un aclariment important! Els extraterrestres només miraven o els van deixar els plànols, però sabem del cert que no els van ajudar! Colla de rancis!
😀
(És fàcil imaginar la quantitat d’acudits que han sortit sobre la marxa. Quantes anècdotes i situacions divertides es podria recrear, a partir d’això!)
A Chichen Itzà, per cert, prefereixen no esmentar la possible ajuda extraterrestre. Hum… Potser n’hi va haver i els fa vergonya reconèixer-ho! Ais!

Ens llevem. A “Las Palmeras” no tenen servei d’esmorzar… Curiós. (No ens ho esperàvem!)
¬_¬!
(Doncs clar!)

Esmorzem un batut licuado, carreguem el cotxe… I cap a la ruta Puuc!

Objectiu? Visitar tota la ruta d’est a oest (de les coves de Loltun a la piràmide d’Uxmal) i arribar a mitja tarda a Mèrida, a temps per comprar una hamaca com a record.

Les carreteres segueixen tope farcides de “topes”, o “botes”. La qüestió és carregar-se la suspensió del cotxe! Però fa gràcia; aquest cop anem per carreteres secundàries, entre camps, poblets i caminots amb moltes curves. És millor que ahir. Veiem unes quantes ranxeres amb pagesos al maleter anant d’un camp a un altre. Arribem molt bé de temps a les grutes de Loltun. Anem al primer torn que hi visita. 35 pesos l’entrada i 100 de comissió pel guia. Coses de Mèxic.(Això sí, arribem puntuals però ens fan esperar ben bé mitja hora fins que el grup s’ompli una miqueta!)

Loltun vol dir “Pedra-Flor” o “Flor de pedra”. Es diu que el nom li dóna una petita escultura que hi ha feta sobre la pedra on s’endevina una flor. Són dos quilòmetres explorables de cova on van conviure diverses tribus maies. Molt interessant. Jeroglífics, relleus, pintures, parets, escales primitives, jaciments encara per excavar… I alguns racons impressionants! Esquerdes, valls, estalactites de “colló de mico” (amb unes formes increïbles)… Molt guapo. Tan preciosista com algunes coves europees, però amb algunes cavitats monumentals i sales enormes com mai he vist a coves de França o Catalunya.

Tota una cultura hi va viure, hi va lluitar i hi va morir. És la cova més gran del Yucatán. I que conté una curiosa evidència segons els arqueòlegs: La del contacte entre els Maia i l’Àfrica Negra en el passat. (Hi ha baixos relleus de figures humanes de pell més fosca que les altres, establint una mena de cerimonial.)

El guia ens parla de moltes coses, del cuculcan (“la serp emplomada”), la grapa roja (el “chacmol”, i la safata amb el cor ensangonat dels sacrificis…) i altres figures maia presents a la decoració de la cova. (També ens explica que hi ha una sala tòxica per culpa dels gasos dels rat-penats que hi viuen. Es veu que l’aire és irrespirable i que passar-hi gaire estona sense protecció pot comportar greus problemes. I tot seguit ens diu que ens estalviarem la visita a la sala, “si no ens sap greu”…)

A un costat de l’entrada hi ha un rusc d’abelles… Semblen les últimes vigilants d’un lloc sagrat que fa centenars d’any que ningú habita. Serps i altres animalons simpàtics es veu que encara hi viuen, sí! Ells sí, clar!

(Es veu que al 1847 aquella cova va servir de refugi a la tribu de torn per intentar combatre, inútilment, els conquistadors.) Hi ha encara rastres de les barricades i tot.

Hi ha algunes grutes, antics cenotes (enormes obertures exteriors als circuits d’aigua subterranis del Yucatán, que es troben per tota la regió), on ara hi ha arbres i flora de tota mena que creix ufana intentant arribar a l’exterior. L’espectacle és impressionant. De debò. Sembla un món de somni. Com un pou de natura al mig d’un univers de pedra en tenebres.

Tornem al cotxe i seguim la ruta. Anem a Labnà, on ens espera un aparcament més modest que a les coves. Poca gent i molta calma. Hi ha un palauet preciós a mig restaurar (es veu que sempre s’acaben els diners i els arqueòlegs tanquen la paradeta), alguns arcs i moltes pedres amuntegades. A banda del fotimer de raconets que té la zona, dels arbres de “toronjas” i de la verdor de l’herba (i un grapat minso de turistes nord-americans jubilats), ens crida l’atenció una… baralla d’iguanes! La gravem en vídeo i tot. Arriba a un punt on les iguanes estan empatades, mossegant-se mútuament, i en Marc decideix acostar-s’hi. Fugen. Totes dues estan ben vives però plenes de sang.

Marxem sorpresos de veure que tornen a buscar-se les pessigolles. Veiem més iguanes al voltant. Arribem a la conclusió que s’està debatent el lideratge del grup o alguna cosa així. L’entrada per tot l’espectacle? 35 pesos!

Xlapak és un altre punt de la Ruta Puuc. L’entrada és gratuïta perquè encara hi ha molta feina a fer-hi i llocs on excavar. El poc que hi podem veure és molt guapo, però. Un petit caminet ens va fent passejar entre diversos monuments (un petit palau, un monument ben destrossat, una piramideta…).

Sayil de nou costa 35 pesos. No està malament; té una piràmide molt mona que també conté un palau de 3 pisos. Fa molt goig, i els caminets boscos endins t’apropen a altres restes interessants… El dia va passant amb l’emoció de veure en calma cada racó. (Entrem amb les llanternes que portem a sobre cada un a totes les habitacions on no hi hagi cap cartell que ho prohibeixi.) Tant aquí com al conjunt anterior estem gairebé… uh… no, rectifico; estem TOTALMENT sols com a visitants. Ningú visita aquests punts, sembla ser, i això que fan prou goig!

Kabah és un conjunt impressionant. Molt verd, amb un munt de sales. És un palau enorme, enfilat en una piràmide i amb un arc proper. Grans espais, molt d’eco, grans escales… Ets sents com al mig d’un conjunt veritablement faraònic. L’absència de gent fa que em colpeixi i impressioni més que Chichen Itzà. (Ei, hi aquí tenim un parell d’autocars amb turistes, però que no aconsegueixin omplir l’enorme espai!) Està prou ben restaurat i t’hi pots perdre una bona estona a les seves raconades. (També hi compro una “toronjada”, la segona del dia!) Ja hi hem arribat amb la tarda avançada. No hem ni dinat però volem visitar-ho tot abans no ens tanquin, que tanquen d’hora! Somriem i ens ho passem molt bé matant el temps entre les habitacions dels antics maia i alguns rat-penats porucs.

Uxmal. Final de trajecte. És el punt més important, el segon Chichen Itzà de la zona. A l’entrada hi ha un munt de paradetes i hi ha un portal similar al de Port Aventura. I el preu, com a Chichen Itzà, 98 pesos per persona! Més 35 de propina si veuen que hi vols entrar en càmera! (Si hi aneu amb càmera, amagueu-la dins la motxilla, que normalment no registren res i així no haureu d’ensenyar el paperet conforme heu pagat per gravar en vídeo. I, un cop dins, a la vostra bola que ningú mira res!) (Per cert, que parlo de l’experiència de Chichen Itzà, jo!) Anem per pagar a taquilla, doncs, i ens diu el venedor que ens ho pensem bé, que són dos quarts de 5 i que a les 5 tanquen i ja haurem de marxar! Com?! Ens ho explicat bé! Si som dins no ens podran fer fora ja i podrem voltar una micona i… No, no, ens diu l’home que només podrem visitar la zona en mitja hora. I és un punt enorme! Grandiós! (Les fotos que havia vist són precioses.) Però quin desànim, pagar tant per gaudir-ho menys que tots els altres punts!
🙁

Així que prenc la decisió més polèmica de tot el viatge. Dic que no.

En Marc intenta animar-me, però ho tinc ben decidit: Hem passat un dia preciós veient a cor que vols tantes runes com hem trobat. I hem intentat seguir la guia que dúiem, de les coves a Uxmal. I ara ens diuen que només podem visitar el que queda en mitja hora? Res, home! A cagar. En Marc igualment diu que hi anirà un altre dia tot sol. Doncs ja està! Jo marxo l’endemà, i prefereixo acabar de gaudir Mèrida que no pas obsessionar-me per veure més runes i més després d’haver-ne vist tantes. Per més que les d’Uxmal siguin les millors runes que pugui veure!
🙁

Però no. Passem. Agraïm a l’home el generós gest de prevenir-nos i tornem a Mèrida. El viatge és plàcid. Ens orientem bé. (Les capitals, ja se sap, sempre estan ben senyalitzades…)

Conduïm sense pèrdua per dins de la ciutat, localitzem a la primera el pàrquing de l’empresa de lloguer. Hi deixem el cotxe. El propietari ens rep amb un somriure però té molta pressa per assegurar-se que no li haguem ratllat el cotxe. Però tot bé. Sense ratllades. Gasolina bé… En un moment concret busca una llanterna i tot per mirar bé alguna cosa que no veiem. Decidim fer cas omís a la seva necessitat (tots dos portem llanterna, però potser hi sortim perdent si l’home troba alguna cosa rara i ens vol fer pagar diners extres). Ens torna la fiança de la targeta de crèdit d’en Marc (jo no en tinc, de crèdit, i es veu que per viatjar pel món sovint et demanen una targeta de crèdit com a aval!) i anem a l’alberg Nómadas. Ja teníem habitació reservada. Per estalviar-nos imprevistos, la vam reservar dilluns abans de marxar. (Pagada i tot!) Ens assignen una habitació doble al costat del Patio de las Hamacas. Genial. Ja és fosc. Però no és tard! I amb l’orientació pertinent del recepcionista anem a comprar una hamaca bé de preu; 150 pesos! (Normalment les venen pel doble, als turistes!)

I anem a sopar a un restaurant típic mexicà i típic per a turistes a la plaça major de Mèrida! Entre la quantitat de venedors ambulants que ens assalten, em foto un gran arròs a la cubana! (Arrós con huevos fritos, en diuen simplement.) I per postres, licuados a l’altra banda de la plaça! M’acomiado com Déu mana de Mèrida! Passegem i tornem a l’alberg.

Ens acomodem amb un Sprite i una hamaca cadascun. Xerrem i xerrem revisant anècdotes, moments…

MOMENT 19> A bones hores en Marc m’avisa que a Mèxic no agrada gaire que els pronunciïs la ix a la catalana, o sigui, dient “Mecsico”. Que México és “Méjico” i punt. Val? Apa, doncs, ara ja sabeu com caure millor!
😀

MEX_d7.gif

DIA 8 (17-02-08)
I ja està! El retorn. Veig la Rivera Maya des del cel. És una sensació estranya. Encara no em faig al càrrec que ja estic tornant. Com d’un viatge molt llarg i intens a l’hora, per com n’ha passat, de ràpid.

En Marc no s’ha pogut llevar. Estava mort de son, al matí. Jo m’he dutxat, he recollit els llençols, he acabat de fer la motxilla i l’he anat despertant. Però no es podia aixecar. Casum. Me n’acomiado, melancòlic. Però ell no està per orgues, que té son! Així que vaig tirant.

— Sí, sí, t’acompanyaré! Que em va quedar una sensació estranya allà a Nova York quan vaig acomiadar la meva família, que m’havia vingut a veure. Ho vaig fer quan pujaven al taxi, i va ser una cosa molt ràpida i freda. Ja vindré a l’aeroport, tranquil! Ja veuràs com demà em llevo ben d’horeta!

La borratxera nocturna d’Sprite a les hamaques li havia fer venir una ressaca de cavall.

Jo ho tenia tot cronometrat, esmorzar ràpid a les 7, cop de cotxe i embarcar, que a les 8 embarco, etc. Però no he calculat bé el temps… Massa a “ull”. La intenció era llogar un taxi a Mèrida, però jo havia entès que l’havia de buscar un cop fos a la carretera en direcció a l’aeroport. Ains! M’hauria agradat molt tenir en Marc al costat! Perquè jo anava errat!

Ja portava mitja hora caminant a tot drap, suant i carregat com un ruc (i a més duia a sobre la jaqueta per embarcar-la sense problemes i que no fes pesar l’equipatge de mà)… i res! Veia taxis carrers enllà i algun d’aturat, però jo tenia entre cella i cella que havia de buscar un taxi un cop a la carretera. I anava tirant. El sol cada cop picava més…

I el temps passava… Truco a en Marc per demanar consell, ja nerviós! El desperto; em sap greu, però començo a estar nerviós! Em diu que torni enrera, que a la carretera no trobaré res! I torno enrera corrents! A buscar el primer taxi aparcat que trobi! (I només em queden 70 pesos de tots els diners que duia pel viatge! Per sort, en Marc em diu que per 35 pesos hauria de trobar alguna cosa….)

Assalto el primer cotxe groc que veig. Sembla un bon paio. Li explico que vaig amb presses i tal. Ell em diu que bé, que farà el que pugui. Llavors li demano quan em costarà, la cosa. Em mira i, suposo, m’estudia… Em diu que 60 pesos.

— Les veo como aprisado, ¡amigo!

Jo li dic que 60 pesos, val, però que tinc pressa i que miri d’anar ràpid. I ell, com a resposta, apaga el taxímetre i li fot gas.

— ¡Como el viento, amigo!

Se salta semàfors, pita a les cruïlles, salta a la carretera i arribo a l’aeroport a temps!

Impressionant. Pago feliç. Falten 10 minuts perquè comenci l’embarcament! Vaig a la taquilla d’Aeromexico (per sort l’aeroport és ben petit i el taxista m’ha deixat a la porta correcta). La dona em mira, somriu, i em pregunta per l’equipatge:

— ¿Señor, algo para facturar?
— Ui, no, esta mochila la he llevado siempre encima.
La dona se la mira de dalt a baix…
— En Barcelona la pesaron y me la dejaron subir.
— Ah, de acuerdo. Prosiga, pués!

Genial. Això és tenir fe! Ningú em para, cap control estrany. Cap imprevist. I l’avió surt amb una mica de retard! Típic. Truco a en Marc per agrair-li tot plegat i per dir-li que al final sí que me’n vaig.

Pujo a l’avió i respiro fons. Torno a seure sol. Però l’avió va més carregat direcció a Mèxic DF que no pas a l’inversa! Aleshores m’assalta el dubte… Retrobaré “els companys de classe” que anaven a Cancun, a la tornada? La cosa té molts punts per ser així… però serà així?!

Somric pensant en aquestes parides i en l’hamaca que he comprat. (Ja sabeu! Mai compreu una hamaca per més de 200 pesos!) Oh, que còmode que és aquest avió! Intento gaudir-ne tot mirant el paisatge matinal del sud de Mèxic mentre m’esforço a no pensar en la tortura de 12 hores que em queda…

La vista és impressionant. Enormes muntanyes i un munt de boira baixa… Boira? Sí, ¿però on és la “gran ciutat de Mèxic” que a l’anada només vaig intuir amb l’enorme espectacle de llums que veia des de l’avió? De cop, m’adono que portem estona sobre la ciutat! Les muntanyes al fons m’han ben despistat! Clar, sembla que estiguem a punt de creuar una serralada, però en realitat ja som a l’altiplà on reposa el gran Districte Federal de Mèxic! Sembla una maqueta impossible de microxips informàtics amb molt moviment… A mesura que l’avió descendeix, m’adono que allò que jo creia que era boira en realitat és pol·lució! Són uns núvols fumejats d’un color grisós marró-verd un xic angoixant. Però ara ho veig en forma de calitja, a la llunyania, mentre l’avió va baixant vertiginosament i fent-me veure la ciutat en la seva esplendor! (Som a mig matí, avui!) La pol·lució és bestial. Aterrar de dia no és tan impactant com de nit, sinó més aviat… “acollonant”! Sembla ben bé que anem a menjar-nos un, dos o tres edificis en el trajecte! Però tot surt rodat.

De nou a Mèxic DF, surto de la zona de vols nacionals per anar a la de vols internacionals. Tinc una horeta i poc més, com a l’anada. A la sala d’espera del vol hi ha poca gent… per ara. Vaig llegint Capote: A sang freda. Està prou bé, però per les circumstàncies del viatge no m’hi identifico tant com el Krakauer de Cap a terres salvatges. (Per cert, que com que la d’en Krakauer ja l’havia acabada, he deixat la novel·la a la motxilla d’en Marc. Que es distregui, ja que tant li va agradar la pel·li!)

🙂

L’avió surt amb un quart de retard i triguem a embarcar. L’espera es fa leeeeeenta. M’adono que sento gent parlant en català de nou. (No n’havia sentit tret d’en Marc a enlloc; menys un parell de pinzellades a Chichen Itzà!) Hi ha algunes famílies i grupets d’amics. Somric. No hi ha rastre dels companys de vol de l’anada.

Després d’una llarga espera que passo escoltant la música del mòbil (amb cascos; SEMPRE!), finalment pujo a l’avió que em durà de Mèxic a Barcelona. Més o menys quan acaba el meu termini de 7 dies, 7 hores i 7 minuts! Uh… Suposo.

Em toca seure a la filera del mig! Oh, quina mandra! Però de moment no tinc companys de seient. L’avió es va omplint mandrosament. (Quan tinc la maleta ben col·locada i puc seure a fullejar els diaris que he agafat, només somio a quedar-me adormit i no despertar fins a Barcelona! Estic ben relaxat, per ara.)

Oh, i aquest cop ens donen fins i tot un paperet amb el menú que menjarem a tots els àpats! Novedós! (Per mi, almenys.) Ais, però les pel·lis que ens passaran seran “Diario de una niñera” (pel·li fluixa però de bon veure per la presència mai menyspreable d’Scarlett Johansson i la ciutat de Nova York) i, de nou, la pallassada de rugbi i ballet de THE ROCK! Ai, quina mandra! Dormiré tant com podré, em temo.

MOMENT 20> Pensant en la m*rd* de menjar de l’avió, repasso mentalment els àpats fets a Mèxic… El suc de “taronja” (o “toronja”) amb gas m’ha encantat. I el menjar no era massa variat, però alguns tacos han estat deliciosos! No tots, que n’hi ha hagut molts de sossíssims, també! Em quedo amb el record que la Pepsi mexicana m’agrada més que la Coca-cola i que m’he viciat a l’Sprite i he tornat a valorar l’orxata tal i com es mereix. I gairebé tot sempre ho porten directament amb l’ampolla i un popote! (Una canyeta.) Els gots els fan servir poc, gairebé només als licuados (batuts).
A Mèxic he begut MOLT. Més que no pas menjat, diria, però és que el temps acompanyava i la beguda no era cara en excés, vaja.
Menjars memorables? Els tacos (tortilles de blat de moro amb carn o altres ingredients i sempre una mica d’amanida), els nachos (amb un munt d’ingredients extres que no trobes als restaurants mexicans de Catalunya), les quesadilles (com els tacos, però més grans i amb formatge, que normalment porten pinya, com les gringas tot sovint), les gringas (tacos de blat normal, NO de blat de moro normalment amb carn de xai amb espècies i formatge), les sincronitzades (biquinis de tortilla, podríem dir-ne), els huarachis (típics del centre de la regió, són tortillas grans amb frijoles i altres condiments), les tortas (entrepans petitons, bàsicament), els salbutes (tortilles ben fregides i farcides amb carn o formatge) o els panuchos (boles fregides i farcides)… Ah, sí, i tot i que trobes carn i formatge a gairebé cada plat, sempre va en companyia de ceba i altres variants de vegetals fortets.
Ah, i les salses… Un dia ens en van posar dues; una verda i una vermella. Vam provar la verda. Era molt picant. I vam concloure que la “poc picant” seria la vermella. Així que ens en vam posar. No sabíem que les salses picarien igual. Ingenus! Com vam patir!

De cop em desvetllo. L’avió encara no ha arrencat i està entrant una nova onada de gent. Sento veus juvenils… Ai, ai, ai que tindré companyia! I en tinc. Nanos jovenets. Potser d’uns 19 o 20 anys. Estudiants d’universitat?! Ai, ai! Potser sí o potser no… Molt moviment juvenil… però cap rostre conegut! Buf. Els del meu costat parlen en català i un demana si li puc deixar el meu seient per a un col·lega seu i jo anar a seure entre dos senyors estranys (jo ara sec a la dreta de tot d’un seient de tres, a la filera de seients central). Li dic que no, clar. Al final els nanos troben dos seients lliures i s’instal·len allà.

Així que tinc de cop un seient al costat buit! Visca! Segur que em puc acomodar bé i dormir una micona. Bé, sembla que he topat amb el grup de la sort, aquest cop, no són la canalla de l’anada…

— ¡¿Anna?! ¡¿Te sientas conmigo esta vez, no?!

Alço el cap. Tothom està acabant de seure i la veig allà baix. L’Anna. Ella. La meva companya de viatge a l’anada! Començo a mirar bé a tothom! De cop descobreixo cares familiars aquí i allà, disperses entre els altres viatgers. Ja no hi ha dubte. Torno amb el mateix grup amb que vaig venir! Torno amb tota la classe de nou! Torno a casa!

MEX_d8.gif
(FI.)
Mostrar l'entrada · Comentaris [ 5 ]

Visita llampec a Mèxic – 2 de 3

(CONTINUACIÓ.)

DIA 3 (12-02-08)
Mèxic és un estrany refugi de despreocupació. Almenys per mi, perquè no tinc temps a aturar-me a rumiar. Cada dia és diferent. Un canvi. Sense temps a pair. Té un toc de senzillesa, sense imprevistos malgrat la imprevisió de tot plegat. Cosa que (en el nostre cas concret), permet fer-te desconnectar al 100%, deixant-te portar mentre el rellotge avança, imperceptible. Sense feines, deures ni obsessions. Somrient, tan sols. És ben curiós, però efectiu. I fins i tot la calor que hi tenen (és hivern, clar!) és molt sana. (Déu me’n guardi d’anar-hi a l’estiu!)

El nou alberg és molt maco, i de dia guanya molt. També té alguna hamaca i uns colors molt vius, com el de Mèrida. Ens ha tocat una habitació compartida, però hi érem sols perquè no és època de massa alberguistes. Avui toca platja total!

El tercer dia caminem molt. La conversa és inevitable:

— Què has après? Al llarg del teu viatge per Amèrica del Nord i Centreamèrica, vull dir?

— Bé, he après a ser més tranquil del que ja era. I que és cert que tots som igual. A alguns llocs més instintius, més barroers o més passionals. Però iguals. I que tinc ganes de tornar i fer coses. És el més important. I seguir viatjant.

(Això és un resum, perquè hem caminat 4 hores sota el sol! Dues per anar i dues per tornar! Sort que començar l’excursió hem decidit tornar a l’alberg a buscar les cremes solars…)

I és que malgrat les proteccions, ENS HEM ROSTIT VIUS! Massa hores caminant. Anàvem confiats que la platja era més a la vora i no hem volgut llogar cotxe. Resultat? Esquenes vermellíssimes.

El cas és que a Tulum hi ha una gran especulació turística i, si et despistes i no aprofites la primera entrada pública que trobes a la platja (que és molt tristoia i et fa venir ganes de seguir buscant), acabes caminant un fotimer de quilòmetres sense trobar cap altre accés ja que entre la carretera pública i la platja hi ha edificis privats tancats on no es troba cap ruta d’accés al mar! Molt trist. Quan ja n’estem tips i trobem un home gran vigilant un edifici en obres acabem subornant-lo per 10 pesos i ens permet creuar la propietat fins el mar.

La platja és paradisíaca. Sorra blanquíssima, palmeres i molt poca presència humana (la gent és a terrasses o a cases d’estiueig, una mica apartades del “nostre tram de platja”). Trobem un coco al terra. El fruit d’un coco, dins el qual hi ha el coco pelut típic de tota la vida. Així que ens dediquem a intentar pelar el fruit amb una navalla minúscula d’en Marc. Ens fem talls als polzes cada dos per tres. Patètic. Però finalment arribem al coco en sí, el partim per la meitat i ens el fotem. Acte seguit, gravem en vídeo una petita salutació als antics companys de feina per enviar-la pel Youtube. Ho passem bé, però la calor pot amb nosaltres i tornem cap a l’alberg resseguint la platja a peu (almenys anem ben remullats, ara). Arribem de nou a la carretera (creuant un accés públic molt lletjot però útil per evitar pagar peatge per altres entrades) i refem el polsegós camí al costat de l’asfalt fins al Mayan Hostel. Almenys el sol ja no pica tant…

Tenim el record del coco silvestre als llavis i la bona estona passada entre les onades del mar Carib, però amb les esquenes irritades i un cansanci descomunal.

Arribats a l’alberg, on ens esperen les motxilles fetes per marxar a Izamal, demanem una nova habitació i ens hi tanquem. Aquest cop toca una individual. Guais. Ens fotem a la dutxa, i comprem refrescos. Estem exhaustes. Hi ha un arbre al mig de la nova habitació. Curiós.

Amb les esquenes vermelles decidim anar a dinar. Però ja és tard (les 7 o les 8 del vespre!). Fem un gran sopar en un restaurant menut on també hi ha algun turista, però quedem apartats del bullici del centre. Som a la porta d’una escola on hi ha alumnes fent una festa.

MOMENT 12> En Marc m’explica com a tot allà l’alumnat dels instituts van amb uniforme, rotllo “Rebelde”. “¡Chevere!” Sorprèn veure les adolescents mexicanes amb aquelles faldilletes i mitjons alts. D’alguna manera em fan recordar amb el Saló del Manga i les otakus que es disfressen així per aquelles trobades que fan.

Compro un collaret fet de turqueses i àmbar roig i clar. Una artesania per 500 pesos. El venedor és descendent d’una tribu de la zona. Ens demana dades sobre Catalunya i ens en dóna moltes de la seva llengua i el seu passat. La veritat és que els paral·lelismes en certs aspectes maies i catalans són obvis. El collaret serà un bon record per tornar a casa, i que rep la benedicció i el suport d’en Marc.

MOMENT 13> En arribar a l’aeroport un duaner m’havia dit «Eh, gallego, ¡por aquí!». No li havia donat importància fins a passejar per la zona comercial de Tulum. Trobem els típics venedors que intenten iniciar conversa endevinant de quin país som. Quan en Marc anava sol es veu que li deien de tot, però anant amb mi ens demanen en més d’una ocasió si som argentins. Argentins?! En Marc diu que a ell no li deien pas, abans, que ho deurien dir per mi. Així que tinc cara d’argentí? Ves quina cosa! «¿Argentinos?», ens demanen. Neguem amb el cap i seguim xerrant al nostre ritme, sense aturar-nos. Però almenys en tres ocasions em van veure com a possible argentí! Així, tot i que “gallego” és com a centreamèrica i sudamèrica es refereixen als ibèrics, que consti que normalment em veien com a argentí! Apa.

Acabem d’endrapadar i tanquem l’àpat amb un gelat. Un gelat boníssim. Servit per una noia grassoneta. Però cobrat per una noia de cabell curt i rinxolat, morena i esvelta (sense curves excessives), molt simpàtica, de somriure radiant i llavis carnosos, mirada desperta i peus descalços. Deu tenir entre 20 i 30 anys. Se la veu aplicada i estudiosa amb un llibre gruixut sobre la falda, divertida pel que llegeix. Ens roba el cor amb la filera de dents lluents que ens acomiaden. Però queda clar que és a en Marc a qui deixa més empremta. Estarem parlant de gelats i de “la noia dels gelats” la resta del viatge. Inteno animar-lo perquè vagi a demanar-li una cita o la convidi a prendre alguna cosa, encara que demà ja marxem. Fa broma, i diu que és de les “noies que ja neixen amb un nòvio”. I penso que té raó.

— Però anima’t i vés a dir-li alguna cosa!

— Va, calla… Que no ha signifcat res, per mi… Però potser quan te’n vagis hi torno! —diu, adormint-se i somniant. Somrient.

MEX_d3.gif

DIA 4 (13-02-08)
VERMELLS. Estem vermells com crancs. Esmorzem (per cert, que a l’alberg, a banda del típic esmorzar occidental, trobem petits tastets d’esmorzar mexicà, com els ous remenats amb espècies!). Tornem a l’estació d’autobusos ADO amb què vam arribar a Tulum. Comprem bitllet i tenim una hora fins no arribi el “camión”. Tenim la intenció de fer nit a Izamal, però hem badat. Izamal queda entre Mèrida i Tulum, més a la vora de la primera i un xic al nord. Pensàvem que trobaríem busos Tulum-Izamal. Però no; al final resulta que ens sortirà més caret perquè tocarà anar a Mèrida de nou i canviar d’estació per agafar un bus Mèrida-Izamal. Culpa nostra. Hauríem d’haver fet nit a Izamal abans d’anar a Chichen Itza i aleshores sí que hauríem tingut una combinació potable. (Hi ha busos Mèrida-Izamal, Izamal-Chichen, Chichen-Tulum i retorn amb Tulum-Mèrida. Aquesta hauria d’haver estat la ruta correcta! Per a una altra vegada, doncs…)

MOMENT 14> Parlem del viatge que fa en Marc i de qui s’ha trobat pel camí. Em comenta que el més graciós era un francès jovenet de pell lletosa i molt orgull que va conviure amb ell dos o tres dies. Es veu que es va acollonir en un poble on hi havia molts militars i li van dir que tot sovint hi havia tiroteigs. Acte seguit el noi va canviar d’itinerari. Es veu que estava obsessionat per explicar a tothom que no era marica, encara que tingués una arracada a l’orella. Cada dos per tres cridava «Io no soyg magrica!», quan alguna situació o comentari podia suggerir el contrari. Com és lògic, passarem la resta del viatge deixant anar l’eslògan del gavatxo i imitant-li l’accent a cada moment.

Anem a un cibercafè veí a consultar els preus dels cotxes de lloguer mentre esperem l’auto. Xorrada ràpida: Sóc una persona de maldecap fàcil, però no pas a Mèxic! És curiós, però gairebé mai tinc maldecap tot i que a Europa em venia només de saltar-me un àpat! Aquí podia sobreviure amb dos àpats diaris i amb moltíssims refrescos entremig.

MOMENT 15> En Marc em comenta una altra tradició mexicana curiosa. Seria la “puesta de largo” a la mexicana, que consisteix en celebrar el pas als 15 anys! Per tant, a cada nucli una mica gran trobem botigues o comerços encarats a “Bodas y Quinceañeras” i a tota la parafernàlia que envolta el tema. És ben bé un tema consolidat, ja que fins i tot hi ha “paquets” de regal per a “Quinceañeras” que inclouen roba nova, aparells electrònics o viatges (algun a Eurodisney i tot!).

En quatre llargues hores ens plantem a Mèrida, on canvim d’estació i dinem en un restaurant familiar molt sorollós i poc alimentici, i amb una hora i mitja ja som a Izamal.

Izamal sembla un poble molt turístic. Parets pintades de groc a tot arreu. Dues places amb porxada ens reben. A tot arreu hi ha adolescents en motocicleta. Després de voltar i calcular ens plantegem un repte: No gastar més de 300 pesos per cap en una bona habitació, que anem esgotats de passar tot el dia al bus. I ho trobem: 540 pesos l’habitació doble en un hotel de 3 estrelles al centre del poble. No ens ho rumiem. Sortim a menjar algun taco en una parada ambulant nocturna i anem a dormir a l’habitació mirant la tele per primer cop en quatre dies. Veiem TVE i Antena 3 gràcies al satèl·lit. La dutxa està bé i el lavabo té assecador pels cabells i tot! Molt còmode. I una decoració tipus “colonial” impecable.

A la tele mexicana surten actors, actrius i presentadors més aviat blanquets, fent xous tipus “Noche de fiesta” i telenovel·les. Prima l’estètica occidental… Curiós. Una mena de racisme inconscient? O almenys molt acceptat, perquè no sembla haver-hi queixes tot i que els habitants del nostre voltant no tenen res a veure amb el cànon estètic de la petita pantalla! I fins i tot les pel·lis o sèries o documentals que veiem als autobusos són occidentals, nord-americanes o amb gent d’estètica europea. (Per cert, als busos posen pel·lis doblades en mexicà o fins i tot en versió original subtitulada! Curiós.)

MEX_d4.gif

DIA 5 (14-02-08)
Ens llevem com nous. He creuat l’equador de la meva estada. Em dóna la sensació d’estar vivint molt en poc temps. Tan de bo conservi ben endins els records d’aquests moments… Bé, és per això que en faig un diari, no?

A Mèxic es perd la noció del temps. No té l’aire estressant d’altres països, segurament més industrialitzats. Aquí et perds per un temps que va fluint amb ritme, sense aturar-se ni fer-te angoixar. És com un riu que avança suaument i amb un murmuri, tot i que pot contenir ràpids als moments més insospitats.

Som a Izamal, “ciutat màgica” per motius diversos. El principal; perquè conserva un munt de runes de l’antigor disperses al mig de la població. O sigui que hi ha gent que es lleva cada dia i surt de la seva casona de 4 x 3 metres per veure, davant seu, una enorme piràmide testimoni d’èpoques passades. A més, té un centre històric totalment restaurant i pintat d’un groc preciós, que es deixa veure a la major part d’edificis de les rodalies de la plaça major.

Paguem 270 pesos cada un per l’habitació. O sigui, unes 2.700 pessetes. O SIGUI, uns 17 euros aproximadament! Una ganga!

S’hi esmorza a partir de les 7 del matí…

MOMENT 16> Remarquem una beneiteria! Que a gairebé cada hostal i hotel s’esmorza a partir de les 7 del matí, que gairebé cada lloc turístic a les 7 del vespre ja està tancat, que una deliciosa Sprite a l’alberg de Mèrida costa 7 pesos (ens serveix de preu de referència tot sovint) i que jo he comptat que aproximadament passaré 7 dies, 7 hores i 7 minuts en territori Mexicà! Coses de sets, vaja.

L’esmorzar no és millor que a l’alberg de la cabana de Tulum, però tenim cambrer personal (es menja en una terrassa, a l’aire lliure, com a gairebé tot arreu on hem estat, i el nostre hotel té molt pocs turistes aquests dies, per la qual cosa el cambrer ens atén en exclusiva). L’home ens demana si al nostre poble originari tenim cinemes o discoteques. Li diem que no, que estan a la ciutat del costat, que només tenim teatres on de tant en tant fan alguna pel·li vellota… Ell ens diu que a Izamal ni això.

— Aquí no tenim res d’interessant. Mai no passa res. És un poble avorrit i tranquil. Massa avorrit i massa tranquil. Però suposo que si tampoc teniu discoteques al vostre poble ja deveu saber de què va…

— Bé, no tenim discoteques dins el poble, però hi ha bars musicals i alguna alternativa a fer-hi, a la nit.

— Buf, aquí ni això! Ja veig que el vostre poble deu ser més gran que aquest…

— No ho sé, potser sí, però de tota manera fins al poble més petit n’hi passa alguna almenys un cop a la setmana, no?

— No pas aquí. Aquí tot és sempre tranquil. Som un nucli petit molt repartit, de només 27.000 habitants…

COM?! Doncs sí. 27.000 habitants i s’avorreixen! (A Internet diu que no són tants, “només” 25.000”!) Al meu poble som 7.000 o similars i sempre em dóna la sensació que hi ha massa xivarri i que hi passen massa coses! Ai, caram! Però el cas és que l’home té raó: Izamal sembla un poble excessivament tranquil. Genial! (Almenys per la desconnexió que busquem nosaltres!)

Sortim al carrer. Toca visitar tot el que puguem! Agafem un mapa de l’hotel i som-hi, a suar! (El sol pica molt.) Visitem totes les piràmides del poble:

Hi ha cinc estructures precolombines disperses pel nucli i els afores del poble. La principal, una gran piràmide dedicada a la divinitat solar maia Kinich Kak Mo. Al sud-oest, hi ha una altra gran piràmides anomenada Itzamatul. I al costat sud del que va ser una plaça enorme hi ha una altra estructura denominada Ppap Hol Chak, mig destruïda per la construcció del convent fransiscà que presideix el centre. El costat sud-oest de la plaça central limita amb la piràmide Hun Pik Tok, i a l’oest l’espai públic es tanca amb el temple de Kabul. A més, encara queden les runes visibles a diversos carrers (i que estan paret amb paret entre cases del poble) de Xtul (El Conejo), Habuc i Chaltun Ha. Val la pena tot el passeig, ni que sigui per gairebé acabar amb una insolació en anar a localitzar l’última piràmide, la més allunyada, sota un sol radiant.

No puc evitar pensar en un càmping, per cert. Les casetes de colors menudes dels ciutadans establertes entre arbres (des de dalt les piràmides es veu clarament) em recorden als toldos dels remolcs de diversos càmpings boscosos visitats en la meva infantesa. Pots anar a qualsevol lloc del món que sempre hi trobaràs paisatges que et semblin familiars a un racó o altre.

🙂

Fins i tot la presència de les piràmides, tenint present la imatge efectista i colonial de l’hotel San Miguel on estem, em recorda inevitablement a un Porta Aventura “versió realística”, però sense la vessant comercial que hem vist a altres punts del viatge. Ah, i les iguanes que trobem a diverses runes també em fan recordar que no som a Catalunya!

😛

Passegem pel poble, dinem al mercat (molt bo i gustós, ara em feia la sensació que portàvem dies sense menjar tacos tant gustosos!) i visitem el convent… Fa sol i hi ha un cert aire festiu arreu… Clar! És 14 de febrer! Dia dels Enamorats! Aquí sí que se celebra. Veiem els preparatius de cara a la nit; sembla que hi haurà concert al pati de l’entrada del convent.

És un poble amb una patrona tan important, la Nostra Senyora d’Izamal, que ha esdevingut patrona de tota la península. Reposa en un convent franciscà (Sant Antoni d’Izamal), construït al segle XVI sobre una plataforma maya. Tot el poble té aquest deix exòtic, d’arquitectura maya integrada pels invasors fins al punt que coexisteixen com un rar testimoni arquitectònic dels conflictes històrics i al mestissatge.

Atenció al comiat de l’hotel:

— Grasias por todo — dic al recepcionista, entregant-li les claus, les tovalloles i els comandaments a distància de l’aire condicionat, la televisió i el descodificador del satèl·lit —, le debolvemos les llabes, les toalles i, aquí le dejo los comandamientos.

Al rostre d’incomprensió del recepcionista pel meu últim mot emprat, en Marc afegeix cullerada, graciós com ell sol:

— Sí, “no matarás”, “no robarás”, “no…”

Agafem les maletes i cap a l’estació d’autobusos! Ens toca esperar gairebé una horeta fins que arriba el vehicle… Però arriba. Tornem a Mèrida!

Suem pels descosits. Abans d’arriscar-nos decidim tornar a “l’alberg base”, i tornem al Nómadas. Allí ens instal·len a una habitació de 6 persones que tenen lliure, i pagant un plus ens la podem quedar com una privada.

— Espanya! — ens exclama el recepcionista, reconeixent en Marc. És el noi que ens va atendre el primer dia, però llavors era molt tard. Ara se’l veu més despert. Diu que ens lloga l’habitació de 6 com a “un favor”.

Anant cap a l’alberg hem estat atents als comerços que hem vist oberts i a les empreses de lloguer de cotxes. Tornem a aquella zona i sopem pizza. Una mica sosa; em recorda més a Nova York que a Barcelona!

🙂

Fa calor i sortim a passejar. Hi ha molta gent, al carrer! És dijous i, és cert, el Dia dels Enamorats transpira pertot! Venedors de roses, petits grups musicals tocant a tort i a dret… Ens aturem a una plaça a sentir algunes cançons de Los Juglares, un grup que toca allí en directe, i que ens roba el cor amb una versió còmica i esforçada del tema “Malagueña Salerosa”. Anem a dormir rememorant-la.

MOMENT 17> Fent-la petar, en aquella placeta, rememorem una anècdota de Tulum que no he pensat a apuntar: I és que hi havíem descobert un consultori real que regentava un tal “Doctor Ventre”. GENIAL! SUBLIM! El doctor Ventre! Ja té dos fans més! Quin nom tan gran! “Doctor Ventre, doctor Ventre, fa dies que no vaig de vostè!” (Un doctor de debò, eh?! Malauradament ho vam trobar desarmats, amb les càmeres a l’alberg! Ningú no és perfecte…)

MEX_d5.gif

(CONCLOURÀ…)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 5 ]

Visita llampec a Mèxic – 1 de 3

MEX__d.gif

Per a la meva estada a Mèxic durant 7 dies, 7 hores i 7 minuts, m’emporto una llibreta Moleskine® regalada per una amiga. El primer que hi escric és que trobo molt curiós com la paraula “suor” m’evoca altres paraules com “passió” o “sensació”, i que la sinuositat de la paraula té un cert aire sensual, fins i tot eròtic. En canvi, ho contrasto amb la paraula “sudor”, el seu homònim espanyol, i m’adono que en castellà no em sona tan bé; la presència de la de i l’absència de dues vocals seguides li treuen càrrega i la vulgaritzen fins al punt que se’m fa més bruta, desprestigiosa. Com si “suar” fos més bonic que no pas “sudar”. És una xorrada com qualsevol altre per començar una llibreta d’anotacions, oi?

DIA 0 (09-02-08)
Agafo un avió a El Prat al migdia. Surt una hora tard. Em deixen dur la motxilla com a equipatge de mà (estava ben preocupat) tot i que té el pes just per entrar (la pesen i fa 9’5 quilos, mig quilo menys del límit). Sec penúltim a la cua. Viatjo envoltat per un grup de nois i noies molt joves (d’últim curs d’institut o de primer cicle d’universitat; em decanto per la segona opció). Al meu costat seu una tal Anna que es passarà tot el viatge inquieta per la distància que la separa de les seves amigues, que seuen a l’altra banda de l’aparell. Darrera meu, una parelleta d’enamorats novells que s’enganxen com pops durant gairebé tot el trajecte… (Tot i que al caps de 5 horetes ja tenen les primeres discussions! Ais, la joventut dels qui tenen 5 anys menys!) En total, visc 12 hores tortuoses de moviments feixucs, murmuris, gent jugant a cartes, reunions improvitzades al passadís vora els lavabos, algun crit i frecs constants al meu voltant. El grup de jovent va a Cancun, zona turística per excel·lència. Sort que tinc finestreta per distreure’m, llibres (Krakauer i Capote) i la llibreta per anar escrivint. (Tot i que quan passen 10 hores em penedeixo enormement d’haver acceptat recloure’m en un avió tant a la lleugera!)

No hi ha teles individuals com a l’avió de Nova York, sinó que hi ha algunes pantalles disperses als passadissos i hi passen dues pel·lis al llarg del vol (Mr Magorium i una parida de film amb The Rock com a jugador de rugbí i ballarí de ballet!). El paisatge és magnífic… Els Pirineus, Sau (?)… Un dia magnífic i amb pocs núvols… Les hores passen i arribem al mar. Primer fem un dinar de pollastre amb arròs, després tanquen llums durant 4 horetes per intentar fer-nos dormir (del pal “Guarderia”) i, finalment, toca un últim refrigeri d’empanada farcida de moltes coses abans d’aterrar.

MOMENT 1> M’atreveixo a visitar per primer cop (almenys conscientment) un lavabo d’avió. Pudor de tabac, mareig i malestar general. Amb maldecap inclos i tot una mica deixat. Culpa meva per no haver-hi anat a les primeres dues hores! Ara ja ha rebut massa visites, suposo.

I com que aterrem amb retard he de cancel·lar la meva visita llampec a Mèxic DF i esperar una horeta a l’aeroport el meu següent vol. Els companys universitaris embarquen cap a Cancun, i jo surto una horeta més tard. Entro als lavabos amb ganes de rentar-me les mans i veig un nano molt viu amb ganes de demanar propines als turistes fent veure que forma part del personal de l’aeroport oferint mocadors de paper de l’expenedora a la gent (no porta uniforme i, de tota manera, ja havia anat a un altre lavabo de l’edifici i sabia que no oferien cap servei així). M’avanço a ell en tot moment i aconsegueixo esquivar la seva extorsió.

MOMENT 2> El meu primer pagament amb pesos (compro un refresc, un entrepà i una pasta). És fàcil no descomptar-se. Hi afegeixo un 0 i m’imagino que són pessetes per saber quan costa en euros. M’explico tot seguit! Resulta que 50 pesos equivalen més o menys a 500 peles de les antigues pessetes, així que gràcies a això sé que estem parlant d’uns 3 euros! D’aquesta manera anava fent-me a la idea de quant gastava.

Passo l’aduana com a turista estranger, per cert! Em toca omplir papers tipus “USA” (on has de declarar si portes molts diners i males intencions). La part graciosa ve al final, quan a la sortida del control et fan pulsar un botó que decideix (aparentment per atzar “informàtic”) si pots passar o no amb un “mec” i una pantalla que s’il·lumina (en verd o vermell). (M’imagino que de tant en tant posen en compromís algun visitant per escorcollar-lo de dalt a baix, ni que sigui per atzar o amb motius de pes.)

L’avió de Mèxic DF a Mèrida surt puntual i és més petit i molt més còmode. Dormo i tot. Un parell d’horetes i ja hi sóc. Tot se’m fa curtíssim, a partir d’ara! A Mèrida surto a la zona “pública” i no trobo en Marc, el company amb qui havia quedat. Surto del recinte i el veig, despistat, voltant per fora i buscant l’entrada a l’edifici. El gravo en vídeo per sorpresa i l’assalto per l’esquena. Abraçades i cops a l’esquena de mascles feliços d’haver-se conegut.

MOMENT 3> Aquí comença l’autèntica estada a Mèxic de 7 dies, 7 hores i 7 minuts!

Tenim xerrera i els taxis “oficials” són cars: Així que anem a peu fins a la ciutat i a l’alberg! Una hora i mitja amb la maleta a coll.

En un carrer vora el nostre destí ens creuem amb el cadàver d’un gos famèlic, mort atropellat i disposat suaument a un costat del carril, amb el cap reposant sobre la vorera. En Marc m’explica que ell és qui havia arrossegat el gos moribund a un costat del carrer en veure que l’acabaven d’atropellar i més cotxes anaven a embestir-lo sense pietat.

— Abans de venir-te a buscar, ho he vist i m’he mosquejat. M’he fotut al mig i he fet parar el trànsit per agafar l’animal i apartar-lo, ja moribund.

Arribem a l’alberg Nómadas, de Mèrida. Cuco i molt mexicà. Tenim una habitació de 4 per a nosaltres solets i amb ventiladors al sostre i lavabo propi…

MOMENT 4> Descobrir que els lavabos de Mèxic (almenys de la zona on som) tenen instal·lacions precàries i no permeten llençar paper de vàter a la tassa, per la qual cosa tenen sempre una paperera al costat per dipositar-hi les sobralles en qüestió i evitar embussar canonades.

Nit de conyes i rememorança dels vells temps. Dormim 4 hores, aproximadament.

MEX_d0.gif

DIA 1 (10-02-08)
M’adono que l’amic Marc està com sempre. Un pèl més pelut, amb el cabell tallat per ell mateix, més prim (si això era possible) i una mica moreno. Porta el barret de palla que va trobar entre unes runes i sembla haver descobert coses inexplicables al llarg del seu viatge que li han fet concloure que la vida és per ser viscuda amb calma, relaxament i sense estressar-se passi què passi. Amb timidesa però fermesa, ha anat consolidant el seu “modus vivendi” gràcies a la seva estada americana.

L’alberg Nómadas és molt recomanable. Hi tenim dues nits demanades, de moment. Hi ha “pati d’hamaques”, esmorzar (torrades amb mantega, mel, mermelada i cafè), zones de reunió, servei de venda de refrescos a recepció, pati interior, Internet i moltes habitacions disposades amb un cert caos molt acollidor. Fins i tot té una ala reservada només per a noies!

Llevar-se allà és una delícia. El problema és que un cop has visitat el centre, toca posar-se les piles i decidir què fer els propers dies, que són pocs i curts. Passegem pel mercat, pel passeig i visitem el típic hipermercat de ciutat (sempre fa goig perdre’s als “hiper” de cada país, així veus quin peu calcen).

MOMENT 5> Dinem lluny de turistes, a la zona on mengen els venedors del mercat, on hi ha paradetes amb taules senzilles amb el logo de Coca-cola. Per 3€ ens fotem un platàs de tacos i, a banda, uns nachos complementats amb “de tot” (de frijoles a guacamole, passant per cebeta i altres vegetals). Uns plats impressionants i molt saborosos.

La ciutat té molta vida i un deix de tranquil·litat. A la tarda ens sorpren una pluja suau i anem a un cibercafè per acabar de planificar els dies següents. Mèrida serà el nostre “campament base”.

Acabem el dia relaxats, gronxant-nos amb una hamaca cadascun sota la fina pluja. Els colors de les cases m’han embafata i l’aparent senzillesa dels habitants (amb prou feines hi ha edificis de més de dos pisos a tota la ciutat, a menys que siguin cases senyorials, hotels o mansions colonials).

Sopem per menys de 2€! Visca les zones no-turístiques. I el canscansi i la son ens venç. Acabem de concloure detalls per l’endemà i anem a dormir d’hora…

És curiós; he pogut prendre menys anotacions quan ja sóc a lloc que durant el viatge! Es nota quan algú té temps lliure i s’avorreix! Quan ens distraiem costa més aturar-se a prendre’n notes!

MEX_d1.gif

DIA 2 (11-02-08)
A l’atrotinada televisió hi passen “El show de Speedy González” a baix volum. Som a la sala d’espera per a viatjants de “camión” (autobús) de segona classe. Cadascú porta la seva motxilla sencera. Ja hem deixat l’alberg.

Al nostre voltant, gent molt morena i baixeta. Res a veure amb les persones d’aspecte europeu que surten als anuncis de la pantalla. Sembla ben bé que la televisió reflecteixi el somni d’un país inexistent, que en realitat és tota una alta cosa. Som a l’estació Noreste de Mèrida, que ha costat de trobar malgrat els mapes (té l’entrada molt oculta, en un carrer paral·lel al que marca el mapa). Els altaveus fan un so incomprensible. Cal parar bé l’orella per desxifrar els missatges.

En Marc porta dies combinant pantalons sense rentar-los. Promet que ho farà ben aviat, quan jo me’n vagi, per no fer-me perdre dies a mi amb un dia de “neteja de roba”. Que amable.

MOMENT 6> Se’m fa ben palès el masclisme interioritzat de Mèxic en rebre notícies sobre un servei de bus especial només per dones que s’ha creat a Mèxic DF per combatre els abusos i tocaments a persones del sexe femení quan van en autobusos “mixtos”. A més, no són pocs els vehicles (autobusos inclosos) que fan sonar les botzines en creuar-se una noia! I en una ocasió fins ens creuem amb un grup de nois llençant floretes a una desconeguda que hi ha lluny lluny, carrer enllà.

L’autobús és gros i de segona classe. Ja ens va bé. El viatge és molt mogut, entre pobles petits. Sorpren el paisatge, les cabanes, la pobresa i la humilitat que s’hi respira. Però també la felicitat. Com que viatgem en classe de no-turista, sinó entre els habitants de la zona, hem de demanar al conductor que ens deixi a Chichen Itzà (ruines), abans que arribi a “Chichen Itzà (poble)”. (Cert, cert, no costa imaginar que els turistes nord-americans l’anomenen “ChicKen Itzà”!)

I el lloc és un fotut parc temàtic! Però no em queixaré. El meu segon dia a Mèxic i em sento a Port Aventura… Ains. Deixem les motxillotes a consigna, paguem 100 pesos de rigor i cap dins!

Els monuments són espectaculars! El temple de les mil columnes, la pista de pilota, els curiosos ecos a tot arreu i els turistes picant de mans i fent-los ressonar… i la gran Piràmide. Tot barrat: No es pot pujar a dalt! Fa anys es podia! Encara surt a les postals i a la meva “guia particular” de Chichen Itza; el gran còmic “SuperLópez y el tesoro de Ciuacoatl”, del gran i original Jan! Aquell home fa còmics ambientats a llocs reals tot sovint, i en aquest cas em feia una il·lusió bàrbara comparar el còmic amb la realitat. Genial. Almenys el protagonista del còmic sí que puja a la piràmide! (*Sospir!*)

(Es veu que van tancar-ne l’accés fa poc, per mantenir millor la restauració que va rebre el temple, i ara no es poden pujar les escales.)

Hi passem tot el dia. Flipem amb la pista del joc de pilota, que és conserva fabulosament bé. No hi vènen menjar, a dins, però sí begudes clandestines (vull dir que les vènen a raconets amb neveres ambulants, com d’estranquis) i molts molts molts molts munts de records de tot tipus! En Marc regateja per comprar una Cola. Jo portava a sobre aigua i entrepans. Així que som afortunats d’endrapar com lladres entre ruines maia.

Va plovent cada deu o vint minuts. És divertit perquè els turistes corren a sota els arbres i, aleshores, aprofitem d’avançar còmodament amb en Marc. Jo porto el cangur a la motxilla i el vaig traient i guardant. Ell amb el barret ja és feliç. Visitem una cova enmig del fang (on coincidim amb uns nens que vènen objectes fent-la petar amb una turista mexicana) i anem gravant paridetes sobre la marxa. Al voltant del “Cargol”, un edifici amb una escala de cargol, se m’acaba la cinta de vídeo! Impressionant. Ja tinc gastada una hora de pel·lícula! Decideixo economitzar i, d’ara en endavanat, gravar el mínim per fer durar tota la segona cinta fins al final del viatge. El plugim ens ha ajudat a fer molt més superable la calor.

Sortint ens estressem per l’autobús. Volem agafar-ne un cap a Tulum, però no arriba a l’hora establerta i tenim un representant d’una companyia més cara tocant-nos els nassos dient que el que esperem ja no existeix i que només podem anar a Tulum amb el seu “camión”, de sortida imminent. Ens convenç a l’últim minut i atura el vehicle, que ja marxava. Ens enfilem a l’autocar pagant el bitllet i sense rebre resguard. El viatge a Tulum se’m fa tens, anguniós i llarg precisament per no tenir bitllet ni cap comprovant de la legalitat del nostre trajecte…

— I si se’ns queden les motxilles, en veure que no tenim resguards?!
— Bah, pateixes massa, dorm una mica!

MOMENT 7> Hi ha molts venedors ambulants. No només als carrers, sinó als autobusos! A cada parada vénen a intentar vendre’t de tot, “cacaué, cacaué” o iogurts i derivats.

No dormo, però tampoc passa res estrany. En Marc fot unes grans clapades amb el cap sota el barret de palla, que li cau a cada frenada del cotxe. I els seients són molt còmodes. En total hem fet 4 hores d’autobus, avui! Per sort, a l’última hora hem vist un distret documental de ximpanzés, on un dels especimens s’avorria i s’emprenyava i decidia atacar el més dèbil del grup fins a llençar-lo des d’un arbre. La conya venia quan el dèbil tornava al grup reclamant atenció (del pal “Ei, ei, tios, estic bé, no patiu!”) i la resta de ximpanzés passen d’ell. (També hem vist, als autobusos, un fragment de Germà Ós 2 i Copying Beethoven. Tot molt instructiu.)

MOMENT 8> No puc evitar extreure una lliçó, de tot plegat. La gent de Mèxic en general és amable i confiada. És un cop puges de categoria i vas en primeres classes que demanen més comprobants i papers. Però en principi no cal emmarranar-s’hi, tot i que els cauts poden demanar resguards de tot sense problemes… Però penseu-hi a temps, abans que el vehicle arrenqui!

😉

Arribem a Tulum. Ciutat calorosa que em recorda als pobles de la Costa Brava; molt ambient nocturn, gent amb poca roba i molts turistes. Som a la costa caribenya!

MOMENT 9> Ara sí que entrem en contacte amb les zones turístiques. Els preus estan inflats i tot és més car. Però sempre hi ha llocs més barats on refugiar-se per menjar i atipar-se bé!

Caminem una llarga hora amb les motxilles a coll fins a trobar (després d’una visita a un ciber), el nostre nou alberg. Es diu Mayan Hostel i impacta: La recepció-bar és una enorme cabana molt vistosa al costat de la carretera. A recepció ens atén una noia tatuada i amb piercings. A la pissarra del fons on hi ha llistades les habitacions lliures i alguns preus, un parell de llangardaixos groguencs corren amunt i avall.

MOMENT 10> Llangardaixos verds i dragons menuts de color blanc són els rèptils que més es deixen veure a Tulum. Són més grans que els seus cosins europeus, però inofensius i juganers, amants de les baranes, les filigranes de metall i els llums exteriors.

Les habitacions són en un bloc més modest, al darrera. I toca recarregar-nos i recarregar mòbils i càmeres. I quina set! La gana ja no m’inquieta tant, sinó la set. Bebent ja sóc feliç.

MOMENT 11> Tot xerrant abans de dormir, remarquem la inseguretat i la precarietat de les reformes obreres i les construccions de Mèxic en general, de cara al públic. I és que hem vist un munt de racons amb obres (tant a pobles com a ciutats) on surten filferros afilats i rovellats apuntant als vianants sense pietat en zones concurregudes. No hi ha control i qualsevol podria enganxar-se amb aquells cables punxeguts i altres artefactes de metall perillosos pel trànsit de vianants. “Coses esmoladetes” que poden fer “pupa” a la gent, vaja.

Ben adormit, escric coses inintel·ligibles a la llibreta perquè encara no hem tancat els llums i volia aprofitar fins a l’últim moment. Escric com qui remuga entre somnis. Quan me n’adono, riem molt amb en Marc intentant analitzar perquè hi he escrit gargots on s’entrellegeix “TVC” o “la Beth ja té”. I després dormim.

Després d’un dia feixuc amb molta visita cultural, demà toca platja!

MEX_d2.gif
(CONTINUARÀ…)
Mostrar l'entrada · Comentaris [ 8 ]