Arxiu | Cròniques RSS feed for this section

Sobre Sitges'05 (2)

Segueixo aquí… Aprofito una estona lliure al migdia abans d’anar a veure 12 DAYS OF TERROR (film sobre els fets que van inspirar TAURÓ). Avui hem vist THE DEVIL’S REJECT, que ve a ser la segona part de LA CASA DELS 10.000 CADÀVERS. Es basa més en els personatges que en les situacions, i de nou Rob Zombie sorpren per una direcció acurada, menys salvatge del que es podria esperar i amb molt a homenatjar als anys 70. Tot i això, és molt menor que l’anterior.
Tot seguit hem pogut veure MIRRORMASK. L’escriptor celebèrrim Neil Gaiman i el dissenyador i ara cineasta Dave McKean s’uneixen de nou (han fet còmics i contes junts) però en un film delicat i sorprenent, homenatjant Alicia al País de les Meravelles o EL VIATGE DE CHIHIRO, amb la història d’una nena, filla de dos artistes de circ, que anirà a parar en un món paral·lel quan la seva mare es posi malalta. Una història sobre el voler créixer massa depressa, sobre l’etapa massa de descobriment que suposa l’adolescència, sobre un món imaginari massa passat de voltes (amb l’ajuda del genuí toc de la factoria Jim Henson), sobre les mares que no volen deixar anar massa soles les seves filles i, sobretot, massa llarga. Sí, la gran pega del film és que es fa llarg i acaba agobiant fins a cert punt. Una arrencada molt bona i uns últims minuts amb molt suc, però una part central que fuig massa d’estudi.
I encara no hem vist massa famosos, a banda de l’equip de SERENITY… Tot i que aviat arribarà en Tarantino, la Foster, en Mortensen i companyia (sí, sí, el pesat d’en Santiago Segura també…). De moment, el més gran i que millor ha tractat la premsa sembla ser que ha estat l’habitual Àlex de la Iglesia.
Demà, més. (O demà passat… O quan tingui un moment, vaja.)

1 COMENTARI/s
moz
Esborrar — 10/10/05
Esperant més imformació… sobretot d’en Tarantino! xD

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre Sitges'05 (1)

Bé, el Festival de Cinema de Sitges ha començat…

Com sempre, després del descontrol inicial del Departament de Premsa (com que és diumenge, han obert a les 11 i el primer passi era a les 12, per la qual cosa tot han estat presses). El tema pel·lis avui ha estat un èxit. De tres que hem vist avui, dues que veritablement ens han convençut. (Sorprenent!)


Primer hem vist GRIZZLY MAN, un film de l’alemany Werner Herzog, que cada vegada està més passat de voltes, per la qual cosa ens satisfà més: És un documental amb molta conya sobre un cas real d’un estudiós dels óssos que va morir en mans dels seus objectes d’estudi. Irònica i plena d’actualitat (qui no hi llegeixi una ferotge crítica a alguns elements de la societat actual, és que, com a mínim, no ha vist la sèrie de “El caçador de cocodrils”). En tot cas, ja avisem que a la IMDB deixen clar que les imatges d’arxiu són reals, que el personatge és real i va morir tal i com explicar el film… Impressionant. Tot és real? O de nou Herzog ens manipula? Això sí, digneu-vos a entrar al joc.


A continuació tocava la pel·li d’obertura, SERENITY… Per a fans de la sèrie FIREFLY, només emesa als EUA. La veritat és que si no segueixes la sèrie és un film de ciència-ficció farcit d’estereotips a més no poder. I anava precedit d’un curt espanyol, EL GRAN ZAMBINI, que tampoc era gran cosa.


I hem acabat amb una altra sorpresa… SKY HIGH. És una comèdia de superherois al més pur estil de ELS INCREÏBLES, i també produïda per Walt Disney, però amb personatges de carn i òssos. Atenció a Kurt Russell de nou en acció! Atenció a Bruce Campbell amb un paper rellevant de nou! Atenció a les conyes que van en augment a mesura que avança el film! Tot i que segueix sent un “divertimento” per passar l’estona, és molt més del que aparenta (però tampoc tant, eh). I els aficionats a Harry Potter podran veure tot de paral·lelismes entre la història del mag i la del protagonista del film, molt descarades en molts casos. I és que Disney és coneguda sobretot com a una productora envejosa de l’èxit de Harry Potter al cinema (que va negociar comprar abans de Warner Bros), per la qual cosa intenta crear productes que hi competeixin: El nen d’SKY HIGH va a una escola especial de superherois, on els classifiquen només d’entrar i té una amiga molt especial que l’ajuda en tot, també hi ha un ball i un munt de proves preparades per desenvolupar les aptituds dels alumnes. El film seria una cosa molt propera al que hauria estat Harry Potter si l’autora l’hagués abandonat totalment en mans nordamericanes.

No us perdeu les exposicions dedicades a CORPSE BRIDE a l’hotel Melià i el de TAURÓ (que la veritat és que és una mica fluixa).

Res més per ara…

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre el Festival de Cinema de Sitges

Mentre el PP, partit minoritari a Catalunya (recordem-ho), pretén que Catalunya s’enfronti amb Espanya per un estatut aprovat per 4 partits de 5, el Festival de Cinema de Sitges comença una nova edició. La veritat; el tauró que surt al cartell d’enguany cau més simpàtic que l’Acebes.

Deixaré els monstres de la política per viure ficcions desenfrenades i més dolces, fins a cert punt, que aquests tripijocs dels polítics populars que preténen mobilitzar els seus militants per un tema que ni els ve ni els va. Només faltava que els militars obríssin la boca! Intentant oblidar les ximpleries de Zaplana i companyia, aniré a viure les meves “vacances” particulars amb en Tarantino, en Johnnie To, la Jodie Foster o en Viggo Mortensen. I, sí; seran les meves úniques vacances des de Setmana Santa. Fabulós. En tot cas, em comprometo a intentar anar penjant al weblog les meves impressions del que hi vegi i senti sempre que tingui un ordinador a la vora.

2 COMENTARI/s
moz
Esborrar — 04/10/05
Així doncs, confiem en tu icona gestual.

bruno
Esborrar — 04/10/05
A gaudir del festival i de les vacances. Ves en compte que crec que fora de concurs es presenta un film d’un tal Aznar titulat: “Good morning Caudillo” icona gestual

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre Taradell

Ahir vaig estar a Taradell una altra vegada. Taradell és aquell poble que fa avergonyir-te del teu (i més si convius a la mateixa comarca). És el poble perfecte: menut, humil, modest i punyent. Va a sac i té una energia social brutal. És un dels pobles (el segon, diria), amb més entitats i associacions de la comarca d’Osona (i el primer diria que no és Vic, que n’és la capital). És envejable com funciona, de bé, la comunitat taradellenca. I l’Ajuntament segueix el joc: tenen un casal social polivalent que és veritablement una passada. Només cal anar-hi aquests dies, que fan la Festa Major. Tot concorda. Les cercaviles són gaudides per grans i petits (hi vaig veure més gent que a les de Manlleu, tot i que reconec que no tinc gens d’ull per calcular les “masses”), el sentiment identitari és arreu, però no excloent, i a més saben on són els seus punts forts i els potencien. (És tot un espectacle veure la presentació de la Pubilla, que va precedida pel pregó i un seguit d’actuacions de cants coral i balls.)

pobletaradell[1].jpg

És brutal, per exemple, el sentiment catalanista que s’hi respira. A tots els pobles osonencs més o menys n’hi ha, però allí es viu. Fins a punts un pèl exagerats, val a dir, com quan abans del pregó comencen a cantar Els Segadors i tothom es posa dempeus. (Personalment, fa temps que vaig deixar d’anar a missa perquè no combrego amb això de “alceu-vos” o “podeu seure”, juntament amb els himnes salmònics i similars, i no penso que seré més catalanista ni més cristià per fer-ho.) I dic que és un pèl exagerat perquè aquestes setmanes he presenciat tres pregons més d’altres localitats osonenques i cap va tenir aquest moment. A continuació, el pregó també duia un to clarament catalanista, i, com apuntava més amunt, molt centrat en tot el que Taradell ha fet pel català i per Catalunya (que no és poc, però vanagloriar-se’n tan descaradament no és pas un gest noble). Però precisament això és el que frepa i sorprèn. Taradell viu en català, com un feliç reducte que funciona. Visitar-lo i participar a les activitats que s’hi munten és tot un goig. Hi tinc una colla d’amics que envejo notablement.

Però així és Taradell: massa perfecte i tot. (Suposo que deu tenir els seus punts negatius, però encara no els he trobat.) És com el duet principal de La Guerra de les Galàxies, tot plegat. En Luke és poqueta cosa i ha d’aprendre molt, patirà molt i haurà de superar un munt de contratemps. Han Solo, en canvi, és el gran heroi, immutable, somrient, fort i capaç d’escapolir-se de qualsevol embolic. Tots volem ser com el contrabandista, en Han Solo, però en el fons hem d’acceptar que som com en Luke, joves insegurs inexperts. Taradell és com en Han Solo, l’ideal que volem ser, però en el fons hem d’acceptar el nostre rol com a Luke a l’univers. Som d’un poble botifler. Intentarem millorar-lo, però, si no és possible i el jove inexpert no esdevé un Jedi, bé… Sempre ens queda la possibilitat d’anar-nos-en amb en Han Solo!

PC: Per cert, malgrat em titllin d’esquirol, el “Cant a la Senyera” sempre ha estat més maco que “Els Segadors”!
😉

2 COMENTARI/s
caligula
Esborrar — 27/8/05
Oi, i tant!
;-P

Esborrar — 31/8/05
Moltes gràcies pels elogis i pel que dius de l’esperit català del poble i el pregó de Festa Major. Més ho hauries vist en l’acte del 20è. Aniversari de la primera Ascensió catalana a l’Everest.

Per cert, “Els Segadors” són l’himne de lluita fins la independència, “El Cant de la Senyera” ho serà un cop siguem independents.

Ah! Si, els elogis t’han valgut un enllaç al meu bloc: http://blocs.mesvilaweb.com/lluis

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre còmics i cinema

(Actualitzat.)

Abans de res, fa unes setmanes que vaig poder anar al passi de BATMAN BEGINS, i penso que és la millor pel·li de superherois que s’ha fet en els últims deu anys! De debò. Només un defecte; com que s’ha basat en l’etapa “fosca” del personatge de còmic n’ha resultat una pel·lícula molt adulta. Pel meu gust segueix sent més propera a la imatge personal que jo tinc d’en Batman la versió d’en Tim Burton, el BATMAN de tota la vida. En tot cas, aquesta pel·li d’en Christopher Nolan té un repartiment excel·lent (Nesson, Caine, Wilkinson, Freeman) i un guió molt consistent. Potser amb poques llacunes: Calia tornar a insistir en el trauma de la mort dels pares d’en Batman? No hauria estat millor buscar un altre tema? Calia la presència d’un personatge femení amb tan poca importància? (Posats a ser originals, millor que no n’hi posin! Però en fi…) Els dolents, que van de místics, havien de rumiar un pla tan recargolat com el de la pel·li per acabar amb Ciutat Gotham? Bé, són els punts que grinyolen en un guió que vol passar-se de trascendental, adult i profund, però és una gran pel·li igualment.

Dit això… Saló del Còmic. Ja sabeu, aquell saló que l’únic que té de català és el nom. Fa uns anys, en una revista friqui d’aquestes de còmics, un fatxa acusava d’extremistes els del Saló del Còmic, dient que discriminaven l’espanyol. Que algú em digui el percentatge de còmics en català que es vènen al Saló… Estarem de sort si equival al 10% del total! I això porta així des que hi vaig, i aviat farà deu anyets!

De petit llegia en català Lucky Luke, Tintin, Astèrix, Espirú i Fantàstic i els Barrufets. Ara estem de sort si treuen algun Tintin o Astèrix, perquè la resta només es reedita en espanyol. I diuen que discriminem. El jovent d’avui dia té el 99% de la producció de còmics en espanyol. I diuen que discriminem. Només Planeta ha decidit arriscar (amb retard) publicant en català El detectiu Conan. I ara Glénat amb un altre manga que surt al 3xl.Net. Només això en el camp de còmic “infantil-adolescent”. Què està passant?

Però l’any passat semblava que la tendència canviava. Al Saló de l’any passat hi vaig anar molt feliç ja que hi trobava, per fi, novetats en català. La genial BLANKETS de Craig Thompson (excel·lent traducció d’Astiberri) i algun excepcional llançament de Norma. Quina il·lusió! I els mesos següents vaig recuperar MAUS (una traducció francament fluixa d’Inrevés Edicions)! I després van aparèixer els citats manga en català de Norma i Glénat! I novetats com SENSE L’OMBRA DE LES TORRES (bona traducció de Norma) o bé LLOPS DINS LES PARETS (pèssima traducció d’Astiberri)… Quin èxit, pensava jo! I em feia molta il·lusió el Saló d’enguany esperant un munt de novetats, alguna de les quals tindria versió en català…

Però què em trobo? Manga i superherois a tot arreu, com sempre, sí. (Tot i que aquest any, a més, les WITCH amb estand propi i tot!) I còmics de segona mà (cada cop menys) on ja no hi trobo res del que em falta (busco tres “Espirú i Fantàstic” que em fan anar de cul!). I què més? Exposicions, sí. Prou bones, sí, malgrat que cada cop són més en castellà que en català. (I diuen que nosaltres discriminem!) I les novetats? Tonelades de manga (de TOTES les editorials!) i superherois (DC vs MARVEL / Planeta vs Panini). En espanyol. Coi. I res més? Res més.

De cop, vaig tornar-me un punt més esnob. Veia el Saló com un xou comercial purament mercantilista i sense cap mèrit cultural. Quin fàstic em vaig fer!

En fi, una gran decepció. (No compartida, espero, que seria massa trist!)

Potser n’esperava massa.

En tot cas, no vull ser 100% destroyer. M’ofereixo voluntàriament i “de gratis” per, almenys, corregir el text del llibre de premsa de l’any vinent. Apa. Si demanem canvis, oferim solucions!

I què em vaig comprar? Doncs alguns Jueves, que segueixen sent genials, algun recopilatori de Manel Fontdevila, un Superlópez… I… Un recopilatori de còmics d’en Crumb i en Peckar (American Splendor), cert! I… I… El recopilatori de Planeta de “Carlitos y Snoopy” (mai he suportat el nyonyo nom en castellà d’en Charlie Brown! Volem els recopilatoris en català JA!). I ja està. És que no hi havia massa més de bo!

🙂

Mostrafont[1].jpg

(La bona notícia és que he creat la meva font pròpia! O sigui, que puc escriure a l’ordinador amb la meva lletra manual! Ha costat un ou escanejant lletra a lletra, però m’encanta! N’adjunto una vinyeta de mostra!)

(Patirem!)

“Misericòrdia!”
CHARLIE BROWN

PC: L’altra bona notícia; a banda de l’imminent estrena de La guia galàctica per a autostopistes, finalment Vértigo estrenarà als cinemes el gran biopic “Life and Death of Peter Sellers”… En espanyol es dirà “Llámame Peter” (“Lámeme Peter”, anava a posar; i tenint en compte que hi surt la Charlize Theron tampoc seria res dolent!).

1 COMENTARI/s
Esborrar — 23/6/05
Bueno, como dije que algún día escribiría algo en tu blog, heme aquí icona gestual Casi 1 mes entre entrada y entrada, qué abandonados tienes a tus fans! XD ¿Así que el salón fue un poco chufa? Pues tenías que ver el de aquí, que además de ser un timo era un agobio tanta gente en tan poco espacio (aunque el de este año se supone que fue más grande, pero ya estaba escarmentado y como me coincidía con un cumple no fui).
En fin, nos leemos en los emails icona gestual Byeeeee!

Pilgrim

PS: Para no desentonar con el salón y desentonar con la web, escribo en castellano (bueno, eso y que de entender más o menos el catalán a saber escribirlo, va un trecho icona gestual)

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre una primera vegada: Esquí

Bé… Seré breu (serà impossible): Dimarts passat em va visitar un excompany d’escola per sorpresa, que ara viu a l’Empordà (terra que es mereix una entrada apart). Em va dir que estava amortitzant una setmana de vacances que li havien donat i em va convidar a anar a esquiar l’endemà si m’anava bé. Li vaig dir que sí (sóc un inconscient), i aquella mateixa tarda ja vam fer una sortida, escalant una mica, “per escalfar els músculs”. Així, dimecres ens trobem a les 6 del matí dins el seu flamant Citroën en ruta cap a Vallter 2000. Els del temps havien pronosticat nevades al matí i núvols a la tarda. Jo pensava que, bé, i al cap i a la fi, si finalment no esquiàvem tampoc passava res (l’única vegada que vaig voler esquiar em vaig trencar un dit del peu el dia abans, i tenia esquís llogats i tot!). Finalment va fer sol, una mica de núvol i un xic de ventet, però gens de nevades.Després de passar Camprodon vam començar a trobar neu. (Enguany “encara” no ha nevat al meu poble més d’unes horetes, i ahir per fi vaig poder veure neu autèntica, que ja tocava!). A partir de Setcases, començava la pujada cap a la vall (és curiós, l’ultima vegada que hi havia estat va ser amb la mateixa persona, però era a la tardor i anàvem a peu; veníem de Núria). I, es clar, la carretera gelada. Després de les trucades pertinents a familiars demanant instruccions (ja eren les 8 del matí), vam aconseguir instal·lar les cadenes i vam seguir el viatge. Sense més entrebancs vam arribar, vam aparcar i vam esmorzar (“veni, vidi, vici” amb fogonet inclòs, llet d’ametlles, cacau, magdalenes i galetes).

Vam ser els primers clients del dia. El meu company volia provar els esquís “bigfoot”, de la modalitat snowblade (que són un esquís més curts i sense pals). Jo també ho vaig provar ja que deien que s’assemblava una mica a patinar (d’això sí que en sé; sobre rodes, sobre gel i sobre pells de plàtan). Certament, per anar sobre un terreny pla et mous de forma similar a uns patins (però amb uns moviment més de “peus d’ànec”). Ara, per la resta, no té res a veure amb els patins. Els girs, l’equilibri i l’estabilitat requereixen una concentració diferent i estar preparat per les caigudes.

Per què els “tele-arrastres” són tan malparits, per cert? De 9 vegades que hi vaig anar, 3 vaig caure a l’arrencada per motius diferents i 2 van fúmer-me unes estrebades molt lletges durant les pujades que m’obliguen a anomenar-los “trencanous”.

Malgrat això, vam ser els primers a estrenar dues pistes i tot… Primer, una de curteta on vaig caure tres vegades i, segon, la més llarga de l’estació d’esquí. Vaig perdre el compte de caigudes de seguida.

Però els peus feien molt mal i vaig canviar-me les botes. Les anteriors m’havien destrossat tant els turmells que em van deixar marcat la resta del dia. A això cal afegir-hi un matí buscant la posició idònia per esquiar millor. Resultat? Uns dolors aguts als bessons i als isquiotibials que a mesura que avança el dia impedeixen dirigir bé els esquís i t’obliguen a parar tothora. Tot i això, el personal de l’estació de la botiga i els “telearrastres” (a partir d’ara “trencanous”) insistien que no podia haver tingut millor neu pel meu primer dia, que era suau i tova, i que feia anys que no estava tan bé. (Tot el que vulgueu, però la vaig acabar avorrint a còpia de caure-hi.)

A mitja tarda, havent dinat els entrepans de rigor, ja no podia amb les meves cames (no estava cansat, sinó adolorit de cintura en avall, entre trencanous i caigudes). Però, ei, havia estat “bastant” divertit. El que encara no sé és si ho compensa l’esgotament final. Hi va haver un moment que vaig necessitar un quart per baixar un fort desnivell que havia fet molt abans en cinc minuts!

(Per cert, això dels trencanous que hi ha les pistes d’esquí es mereixeria un monòleg dels que fan als xous de la tele…)

«Ca guai ca és la neu!», bramava una noia a la seva amiga, baixant amb esquís i els pals de rigor i unes ulleres més grans que el seu acné. «Menudas vacances nos han montado en el cole este anyo!»

La tornada va ser molt plàcida. Sort que conduïa el meu amic. El problema és que vaig anar notant com si el meu estèrnum desprengués fred. Vaja, que per un cop d’aire em notava com l’os ressentit (certament, em vaig desabrigar massa ràpid a l’hora de plegar). Tot i sent-ne conscient, em semblava que la cosa podria afectar-me en respirar i em van venir al cap alguns conceptes horribles: bronquitis, pulmonia aguda, armes de destrucció massiva…

La nit la vaig passar amb una manta elèctrica (que té una fuga, per cert, i no intento homenatjar Woody Allen). Vaig sobreviure. I vaig dormir pensant que l’esquiar era car, però molt complet, i que, al cap i a la fi, només em feien mal les cames.

Avui m’he llevat amb el cos entovit, els músculs adolorits (tot i que vam fer estiraments) i les cames plenes de blaus. És injust! Si la neu era ideal i fins i tot em van dir que havia caigut “poc, per ser novell”! I se suposa que cada any cal repetir el mateix calvari? O pitjor, perquè els d’allí deien que aquest any la neu era millor que altres anys! Aleshores, un altre any podria fer-me molt més mal! Bé, no ho sé… El que de debò voldria és que aquestes agulletes brutals passessin el més aviat possible! I, la veritat, no sé si recomanar-ho… Potser amb coixins per tot el cos. Tampoc sé si el seu secret rau en els diners que costa o en el que costa saber-ne… o en el que t’estalvies, almenys en cops de cul, si en saps. Tampoc sé si hi tornaré, però ara tindré coneixement de causa quan digui que això d’esquiar és un privilegi. Ara bé, no em pregunteu per a qui.

Hi haurà més primeres vegades… Em temo.

Mostrar l'entrada · Comments are closed