Arxiu | Viatges RSS feed for this section

Visita llampec a Mèxic – 1 de 3

MEX__d.gif

Per a la meva estada a Mèxic durant 7 dies, 7 hores i 7 minuts, m’emporto una llibreta Moleskine® regalada per una amiga. El primer que hi escric és que trobo molt curiós com la paraula “suor” m’evoca altres paraules com “passió” o “sensació”, i que la sinuositat de la paraula té un cert aire sensual, fins i tot eròtic. En canvi, ho contrasto amb la paraula “sudor”, el seu homònim espanyol, i m’adono que en castellà no em sona tan bé; la presència de la de i l’absència de dues vocals seguides li treuen càrrega i la vulgaritzen fins al punt que se’m fa més bruta, desprestigiosa. Com si “suar” fos més bonic que no pas “sudar”. És una xorrada com qualsevol altre per començar una llibreta d’anotacions, oi?

DIA 0 (09-02-08)
Agafo un avió a El Prat al migdia. Surt una hora tard. Em deixen dur la motxilla com a equipatge de mà (estava ben preocupat) tot i que té el pes just per entrar (la pesen i fa 9’5 quilos, mig quilo menys del límit). Sec penúltim a la cua. Viatjo envoltat per un grup de nois i noies molt joves (d’últim curs d’institut o de primer cicle d’universitat; em decanto per la segona opció). Al meu costat seu una tal Anna que es passarà tot el viatge inquieta per la distància que la separa de les seves amigues, que seuen a l’altra banda de l’aparell. Darrera meu, una parelleta d’enamorats novells que s’enganxen com pops durant gairebé tot el trajecte… (Tot i que al caps de 5 horetes ja tenen les primeres discussions! Ais, la joventut dels qui tenen 5 anys menys!) En total, visc 12 hores tortuoses de moviments feixucs, murmuris, gent jugant a cartes, reunions improvitzades al passadís vora els lavabos, algun crit i frecs constants al meu voltant. El grup de jovent va a Cancun, zona turística per excel·lència. Sort que tinc finestreta per distreure’m, llibres (Krakauer i Capote) i la llibreta per anar escrivint. (Tot i que quan passen 10 hores em penedeixo enormement d’haver acceptat recloure’m en un avió tant a la lleugera!)

No hi ha teles individuals com a l’avió de Nova York, sinó que hi ha algunes pantalles disperses als passadissos i hi passen dues pel·lis al llarg del vol (Mr Magorium i una parida de film amb The Rock com a jugador de rugbí i ballarí de ballet!). El paisatge és magnífic… Els Pirineus, Sau (?)… Un dia magnífic i amb pocs núvols… Les hores passen i arribem al mar. Primer fem un dinar de pollastre amb arròs, després tanquen llums durant 4 horetes per intentar fer-nos dormir (del pal “Guarderia”) i, finalment, toca un últim refrigeri d’empanada farcida de moltes coses abans d’aterrar.

MOMENT 1> M’atreveixo a visitar per primer cop (almenys conscientment) un lavabo d’avió. Pudor de tabac, mareig i malestar general. Amb maldecap inclos i tot una mica deixat. Culpa meva per no haver-hi anat a les primeres dues hores! Ara ja ha rebut massa visites, suposo.

I com que aterrem amb retard he de cancel·lar la meva visita llampec a Mèxic DF i esperar una horeta a l’aeroport el meu següent vol. Els companys universitaris embarquen cap a Cancun, i jo surto una horeta més tard. Entro als lavabos amb ganes de rentar-me les mans i veig un nano molt viu amb ganes de demanar propines als turistes fent veure que forma part del personal de l’aeroport oferint mocadors de paper de l’expenedora a la gent (no porta uniforme i, de tota manera, ja havia anat a un altre lavabo de l’edifici i sabia que no oferien cap servei així). M’avanço a ell en tot moment i aconsegueixo esquivar la seva extorsió.

MOMENT 2> El meu primer pagament amb pesos (compro un refresc, un entrepà i una pasta). És fàcil no descomptar-se. Hi afegeixo un 0 i m’imagino que són pessetes per saber quan costa en euros. M’explico tot seguit! Resulta que 50 pesos equivalen més o menys a 500 peles de les antigues pessetes, així que gràcies a això sé que estem parlant d’uns 3 euros! D’aquesta manera anava fent-me a la idea de quant gastava.

Passo l’aduana com a turista estranger, per cert! Em toca omplir papers tipus “USA” (on has de declarar si portes molts diners i males intencions). La part graciosa ve al final, quan a la sortida del control et fan pulsar un botó que decideix (aparentment per atzar “informàtic”) si pots passar o no amb un “mec” i una pantalla que s’il·lumina (en verd o vermell). (M’imagino que de tant en tant posen en compromís algun visitant per escorcollar-lo de dalt a baix, ni que sigui per atzar o amb motius de pes.)

L’avió de Mèxic DF a Mèrida surt puntual i és més petit i molt més còmode. Dormo i tot. Un parell d’horetes i ja hi sóc. Tot se’m fa curtíssim, a partir d’ara! A Mèrida surto a la zona “pública” i no trobo en Marc, el company amb qui havia quedat. Surto del recinte i el veig, despistat, voltant per fora i buscant l’entrada a l’edifici. El gravo en vídeo per sorpresa i l’assalto per l’esquena. Abraçades i cops a l’esquena de mascles feliços d’haver-se conegut.

MOMENT 3> Aquí comença l’autèntica estada a Mèxic de 7 dies, 7 hores i 7 minuts!

Tenim xerrera i els taxis “oficials” són cars: Així que anem a peu fins a la ciutat i a l’alberg! Una hora i mitja amb la maleta a coll.

En un carrer vora el nostre destí ens creuem amb el cadàver d’un gos famèlic, mort atropellat i disposat suaument a un costat del carril, amb el cap reposant sobre la vorera. En Marc m’explica que ell és qui havia arrossegat el gos moribund a un costat del carrer en veure que l’acabaven d’atropellar i més cotxes anaven a embestir-lo sense pietat.

— Abans de venir-te a buscar, ho he vist i m’he mosquejat. M’he fotut al mig i he fet parar el trànsit per agafar l’animal i apartar-lo, ja moribund.

Arribem a l’alberg Nómadas, de Mèrida. Cuco i molt mexicà. Tenim una habitació de 4 per a nosaltres solets i amb ventiladors al sostre i lavabo propi…

MOMENT 4> Descobrir que els lavabos de Mèxic (almenys de la zona on som) tenen instal·lacions precàries i no permeten llençar paper de vàter a la tassa, per la qual cosa tenen sempre una paperera al costat per dipositar-hi les sobralles en qüestió i evitar embussar canonades.

Nit de conyes i rememorança dels vells temps. Dormim 4 hores, aproximadament.

MEX_d0.gif

DIA 1 (10-02-08)
M’adono que l’amic Marc està com sempre. Un pèl més pelut, amb el cabell tallat per ell mateix, més prim (si això era possible) i una mica moreno. Porta el barret de palla que va trobar entre unes runes i sembla haver descobert coses inexplicables al llarg del seu viatge que li han fet concloure que la vida és per ser viscuda amb calma, relaxament i sense estressar-se passi què passi. Amb timidesa però fermesa, ha anat consolidant el seu “modus vivendi” gràcies a la seva estada americana.

L’alberg Nómadas és molt recomanable. Hi tenim dues nits demanades, de moment. Hi ha “pati d’hamaques”, esmorzar (torrades amb mantega, mel, mermelada i cafè), zones de reunió, servei de venda de refrescos a recepció, pati interior, Internet i moltes habitacions disposades amb un cert caos molt acollidor. Fins i tot té una ala reservada només per a noies!

Llevar-se allà és una delícia. El problema és que un cop has visitat el centre, toca posar-se les piles i decidir què fer els propers dies, que són pocs i curts. Passegem pel mercat, pel passeig i visitem el típic hipermercat de ciutat (sempre fa goig perdre’s als “hiper” de cada país, així veus quin peu calcen).

MOMENT 5> Dinem lluny de turistes, a la zona on mengen els venedors del mercat, on hi ha paradetes amb taules senzilles amb el logo de Coca-cola. Per 3€ ens fotem un platàs de tacos i, a banda, uns nachos complementats amb “de tot” (de frijoles a guacamole, passant per cebeta i altres vegetals). Uns plats impressionants i molt saborosos.

La ciutat té molta vida i un deix de tranquil·litat. A la tarda ens sorpren una pluja suau i anem a un cibercafè per acabar de planificar els dies següents. Mèrida serà el nostre “campament base”.

Acabem el dia relaxats, gronxant-nos amb una hamaca cadascun sota la fina pluja. Els colors de les cases m’han embafata i l’aparent senzillesa dels habitants (amb prou feines hi ha edificis de més de dos pisos a tota la ciutat, a menys que siguin cases senyorials, hotels o mansions colonials).

Sopem per menys de 2€! Visca les zones no-turístiques. I el canscansi i la son ens venç. Acabem de concloure detalls per l’endemà i anem a dormir d’hora…

És curiós; he pogut prendre menys anotacions quan ja sóc a lloc que durant el viatge! Es nota quan algú té temps lliure i s’avorreix! Quan ens distraiem costa més aturar-se a prendre’n notes!

MEX_d1.gif

DIA 2 (11-02-08)
A l’atrotinada televisió hi passen “El show de Speedy González” a baix volum. Som a la sala d’espera per a viatjants de “camión” (autobús) de segona classe. Cadascú porta la seva motxilla sencera. Ja hem deixat l’alberg.

Al nostre voltant, gent molt morena i baixeta. Res a veure amb les persones d’aspecte europeu que surten als anuncis de la pantalla. Sembla ben bé que la televisió reflecteixi el somni d’un país inexistent, que en realitat és tota una alta cosa. Som a l’estació Noreste de Mèrida, que ha costat de trobar malgrat els mapes (té l’entrada molt oculta, en un carrer paral·lel al que marca el mapa). Els altaveus fan un so incomprensible. Cal parar bé l’orella per desxifrar els missatges.

En Marc porta dies combinant pantalons sense rentar-los. Promet que ho farà ben aviat, quan jo me’n vagi, per no fer-me perdre dies a mi amb un dia de “neteja de roba”. Que amable.

MOMENT 6> Se’m fa ben palès el masclisme interioritzat de Mèxic en rebre notícies sobre un servei de bus especial només per dones que s’ha creat a Mèxic DF per combatre els abusos i tocaments a persones del sexe femení quan van en autobusos “mixtos”. A més, no són pocs els vehicles (autobusos inclosos) que fan sonar les botzines en creuar-se una noia! I en una ocasió fins ens creuem amb un grup de nois llençant floretes a una desconeguda que hi ha lluny lluny, carrer enllà.

L’autobús és gros i de segona classe. Ja ens va bé. El viatge és molt mogut, entre pobles petits. Sorpren el paisatge, les cabanes, la pobresa i la humilitat que s’hi respira. Però també la felicitat. Com que viatgem en classe de no-turista, sinó entre els habitants de la zona, hem de demanar al conductor que ens deixi a Chichen Itzà (ruines), abans que arribi a “Chichen Itzà (poble)”. (Cert, cert, no costa imaginar que els turistes nord-americans l’anomenen “ChicKen Itzà”!)

I el lloc és un fotut parc temàtic! Però no em queixaré. El meu segon dia a Mèxic i em sento a Port Aventura… Ains. Deixem les motxillotes a consigna, paguem 100 pesos de rigor i cap dins!

Els monuments són espectaculars! El temple de les mil columnes, la pista de pilota, els curiosos ecos a tot arreu i els turistes picant de mans i fent-los ressonar… i la gran Piràmide. Tot barrat: No es pot pujar a dalt! Fa anys es podia! Encara surt a les postals i a la meva “guia particular” de Chichen Itza; el gran còmic “SuperLópez y el tesoro de Ciuacoatl”, del gran i original Jan! Aquell home fa còmics ambientats a llocs reals tot sovint, i en aquest cas em feia una il·lusió bàrbara comparar el còmic amb la realitat. Genial. Almenys el protagonista del còmic sí que puja a la piràmide! (*Sospir!*)

(Es veu que van tancar-ne l’accés fa poc, per mantenir millor la restauració que va rebre el temple, i ara no es poden pujar les escales.)

Hi passem tot el dia. Flipem amb la pista del joc de pilota, que és conserva fabulosament bé. No hi vènen menjar, a dins, però sí begudes clandestines (vull dir que les vènen a raconets amb neveres ambulants, com d’estranquis) i molts molts molts molts munts de records de tot tipus! En Marc regateja per comprar una Cola. Jo portava a sobre aigua i entrepans. Així que som afortunats d’endrapar com lladres entre ruines maia.

Va plovent cada deu o vint minuts. És divertit perquè els turistes corren a sota els arbres i, aleshores, aprofitem d’avançar còmodament amb en Marc. Jo porto el cangur a la motxilla i el vaig traient i guardant. Ell amb el barret ja és feliç. Visitem una cova enmig del fang (on coincidim amb uns nens que vènen objectes fent-la petar amb una turista mexicana) i anem gravant paridetes sobre la marxa. Al voltant del “Cargol”, un edifici amb una escala de cargol, se m’acaba la cinta de vídeo! Impressionant. Ja tinc gastada una hora de pel·lícula! Decideixo economitzar i, d’ara en endavanat, gravar el mínim per fer durar tota la segona cinta fins al final del viatge. El plugim ens ha ajudat a fer molt més superable la calor.

Sortint ens estressem per l’autobús. Volem agafar-ne un cap a Tulum, però no arriba a l’hora establerta i tenim un representant d’una companyia més cara tocant-nos els nassos dient que el que esperem ja no existeix i que només podem anar a Tulum amb el seu “camión”, de sortida imminent. Ens convenç a l’últim minut i atura el vehicle, que ja marxava. Ens enfilem a l’autocar pagant el bitllet i sense rebre resguard. El viatge a Tulum se’m fa tens, anguniós i llarg precisament per no tenir bitllet ni cap comprovant de la legalitat del nostre trajecte…

— I si se’ns queden les motxilles, en veure que no tenim resguards?!
— Bah, pateixes massa, dorm una mica!

MOMENT 7> Hi ha molts venedors ambulants. No només als carrers, sinó als autobusos! A cada parada vénen a intentar vendre’t de tot, “cacaué, cacaué” o iogurts i derivats.

No dormo, però tampoc passa res estrany. En Marc fot unes grans clapades amb el cap sota el barret de palla, que li cau a cada frenada del cotxe. I els seients són molt còmodes. En total hem fet 4 hores d’autobus, avui! Per sort, a l’última hora hem vist un distret documental de ximpanzés, on un dels especimens s’avorria i s’emprenyava i decidia atacar el més dèbil del grup fins a llençar-lo des d’un arbre. La conya venia quan el dèbil tornava al grup reclamant atenció (del pal “Ei, ei, tios, estic bé, no patiu!”) i la resta de ximpanzés passen d’ell. (També hem vist, als autobusos, un fragment de Germà Ós 2 i Copying Beethoven. Tot molt instructiu.)

MOMENT 8> No puc evitar extreure una lliçó, de tot plegat. La gent de Mèxic en general és amable i confiada. És un cop puges de categoria i vas en primeres classes que demanen més comprobants i papers. Però en principi no cal emmarranar-s’hi, tot i que els cauts poden demanar resguards de tot sense problemes… Però penseu-hi a temps, abans que el vehicle arrenqui!

😉

Arribem a Tulum. Ciutat calorosa que em recorda als pobles de la Costa Brava; molt ambient nocturn, gent amb poca roba i molts turistes. Som a la costa caribenya!

MOMENT 9> Ara sí que entrem en contacte amb les zones turístiques. Els preus estan inflats i tot és més car. Però sempre hi ha llocs més barats on refugiar-se per menjar i atipar-se bé!

Caminem una llarga hora amb les motxilles a coll fins a trobar (després d’una visita a un ciber), el nostre nou alberg. Es diu Mayan Hostel i impacta: La recepció-bar és una enorme cabana molt vistosa al costat de la carretera. A recepció ens atén una noia tatuada i amb piercings. A la pissarra del fons on hi ha llistades les habitacions lliures i alguns preus, un parell de llangardaixos groguencs corren amunt i avall.

MOMENT 10> Llangardaixos verds i dragons menuts de color blanc són els rèptils que més es deixen veure a Tulum. Són més grans que els seus cosins europeus, però inofensius i juganers, amants de les baranes, les filigranes de metall i els llums exteriors.

Les habitacions són en un bloc més modest, al darrera. I toca recarregar-nos i recarregar mòbils i càmeres. I quina set! La gana ja no m’inquieta tant, sinó la set. Bebent ja sóc feliç.

MOMENT 11> Tot xerrant abans de dormir, remarquem la inseguretat i la precarietat de les reformes obreres i les construccions de Mèxic en general, de cara al públic. I és que hem vist un munt de racons amb obres (tant a pobles com a ciutats) on surten filferros afilats i rovellats apuntant als vianants sense pietat en zones concurregudes. No hi ha control i qualsevol podria enganxar-se amb aquells cables punxeguts i altres artefactes de metall perillosos pel trànsit de vianants. “Coses esmoladetes” que poden fer “pupa” a la gent, vaja.

Ben adormit, escric coses inintel·ligibles a la llibreta perquè encara no hem tancat els llums i volia aprofitar fins a l’últim moment. Escric com qui remuga entre somnis. Quan me n’adono, riem molt amb en Marc intentant analitzar perquè hi he escrit gargots on s’entrellegeix “TVC” o “la Beth ja té”. I després dormim.

Després d’un dia feixuc amb molta visita cultural, demà toca platja!

MEX_d2.gif
(CONTINUARÀ…)
Mostrar l'entrada · Comentaris [ 8 ]

Bentornat, sense tira però enfeinat

He tornat de Mèxic! I amb les piles ben carregades… per descobrir un correu electrònic on m’anuncien que suspenen temporalment la meva tira còmica bimensual!

Buà! Ja la van enviar de vacances el 2006… però ara és un “adéu” temporal “defintiu”: En el sentit que ara no hi ha la promesa que el personatge tornarà, sinó que tot dependrà de si arriben temps de bonança econòmica pel mitjà i es pot reinstaurar la pàgina d’humor gràfic. Vaja, que el tema és molt delicat i és poc probable que torni, almenys a curt termini.

nenadeu.gif

L’enyoraré. (Ara ja començava a tenir personalitat pròpia i havia aconseguit alguns gags aprofitables! Ja formava part de la família i ocupava un pensament més en la meva rutina diària. … A banda que dóna molta categoria poder anar pel món dient que tens una tira còmica periòdica publicada en un mitjà “de debò”.) Ains…

PER CERT! La setmana vinent surt la meva última tira. Estic polint una idea amb l’ajuda d’un maquetador del setmanari (res de l’altre món, però)… Algun suggeriment per “tancar” amb alegria?

Pel que fa a Mèxic: Fabulós. L’amic que hi tinc està encantat de conèixer-se i més prim que mai. A més, menjar barat, bons allotjaments, grans excursions, paisatges sublims i esquenes vermelles! Una experiència enriquidora, breu i intensa. I sí; vaig anar a Chichen Itzà, Èric!
😀
Prometo fer-ne crònica quan em tregui de sobre un parell de feines pendents, entre les quals alguns dibuixos i il·lustracions (i un còmic per a un àlbum col·lectiu que ja anunciem al youtube i tot!)… (Asokita, tinc un diari fet a mà en una llibreta molt xula que em va regalar una amiga, però em faltarà temps lliure per passar-ho a net! També ho puc anar fent per entregues, clar…)

Què més? Ràdio, cert!
Tot rememorant el gran programa que vam fer l’estiu passat amb la Lou, he arribat a la conclusió que és poc provable que el tornem a fer aquest any per incompatibilitat laboral meva! Ostres. M’ha fet una angúnia estranya pensar-ho: Després de 10 anys i pico fent el préssec a emissores municipals o no-professionals, només he aconseguit treballar un mes com a locutor professional! (FRUS-TRA-CIÓ!)

Però bé, és el que hi ha per ara! (Veieu? M’he intoxicat de l’optimisme de Mèxic!)

Parlem d’estudis: Si tot va bé, aquest juny acabaré la meva segona carrera. Ja només em queden tres assignatures que miraré de treure’m de sobre al llarg del semestre que ara comença.

Conclusions? Perdo com a humorista gràfic i com a locutor de ràdio, tot i que la feina va bé tot i no ser el que voldria, i els estudis també van bé i els viatges pel món han anat seguint. Bé, no es pot tenir tot. (Optimisme, optimisme! I que duri!)

😉
I ara el racó friqui (recull d’algunes ximpleries que tenia rondant per l’ordinador i volia comentar abans de marxar):

1.- Decepcionat pel final de l’últim Harry Potter. (Una gran traducció, per cert… En català. Ehem.)

2.- Curiositat xorra! Els qui s’hagin quedat amb la sensació de “Erh?” veient la decebedora CLOVERFIELD (àlies MONSTRUOSO) podran veure amb calma l’especte del monstre que hi sortia gràcies a la web on ensenyen la joguina que han fet de l’animaló (per cert, que vist així, en fred, es veu un pèl cutre… però la pel·li també ho era!). Humm… I a aquella pel·li quin mal li fa el doblatge, ja posats a criticar. I la vaga de guionistes!

3.- Per fi! El tràiler del nou Indy! Quina por fot, la pel·li… Quins nervis! A veure, el tràiler té bons punts, però la part final sembla muntada amb el cul (com se’ls acut tallar així la música?!). Hi ha tràilers fets per principiants més bons que aquest! Per la resta, tant en castellà com en català tindrà el doblatge de sempre i pel que s’entreveu sembla mantenir “l’essència” de la saga… PERÒ… canten MOLT, els efectes digitals, oi?! Ai, que patirem la “Maledicció de George Lucas”!

4.- Ah, i pels qui tinguin temps per jugar a l’ordinador (no és el meu cas), recomano un article sobre videojocs gratuïts (hi ha de tot, simuladors de ball, de guitarra, estrategia, aventures gràfiques, rol, de disparar, etc.).
http://www.meristation.com/v3/des_articulo.php?pic=GEN&id=cw478c0a07968ad&&iframe=1

ACTUALITZAT!

6.- Veig a TVE un concurs d’intel·ligència per a tots els públics i amb bona pinta, tipus Brain Training… i que el passen un dilluns a la nit! Seran rucs! A sobre tindran la cara de dir que el programa no funciona i ja no en faran més! Si tenia potencial, però per a un horari més assequible per a tota la família i pel cap de setmana o l’estiu! Mira que són obtusos, els programadors de tele! Sembla que condemnin els productes abans d’estrenar-los! Com juguen amb els nostres calés!

😉

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 7 ]

Tempus fugit…

El temps passa i s’escola. Amb dolçor i dolor, indistintament, però sense pausa. Quines ganes de tocar el dos, de cop i volta! Va, i ho faré demà. Per què?

Podria parlar de la nova feina i com m’ajuden donant-me dies de vacances que per contracte no em tocarien; podria parlar dels nous projectes teatrals on faré algun paperet entre gent molt jove (APS);  podria parlar d’alguns companys que m’estan fent ballar la viu-viu amb els seus canvis d’humor; podria parlar de la captivació que sento per l’imaginari entorn Into The Wild; podria parlar del meu amic que volta perdut pel continent americà…

Però en definitiva el motiu és perquè em venia molt de gust fer una petita escapada! Què coi…!

Però per això em ve de gust estirar la butxaca i fer un autèntic cop de cap (un caprici, vaja) per “sincera amistat”. Ehem. M’uniré a l’expedició del meu amic durant 7 dies, 7 hores i 7 minuts, per reviure els “vells temps” d’institut, on la vida era més simple i plena d’humor a cada racó. Serà una bonica desconnexió amb motxilla i botes de caminar: Una escapada de desassossec sota l’excusa de “sacrifici per anar a fer companyia a un amic”, nyeh!
I quin sacrifici…! Vegeu-lo, vegeu-lo:

Amexico.gif

No queda altre remei… Me n’hi vaig!
😉

Nervis com quan anava de colònies, augmentant. Estat d’ànim, correcte. Llibres per llegir, a la motxilla. Entorn qüotidià, a punt de ser sorprès. Desconnexió immediata, expectant. Decepcions amistoses, enrera. Trencament de rutina, adeqüat. Recàrrega de bateria, a punt d’iniciar-se. Retrobament amb aquell barbamec rabïut amb qui porto gairebé 12 anys d’amistat ferma i tortuosa, imminent.

3, 2, 1…

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 9 ]

Cap a terres salvatges

(Als enllaços d’aquest text hi ha algunes fotos de gran qualitat molt xules sobre la pel·li en qüestió! Només aviso!)

piramsol.jpg

Tinc el meu més millor amic viatjant per Amèrica del Sud a peu, amb una motxilla a l’esquena. Abans de partir a l’aventura em va dir que s’havia acabat d’animar en veure el film INTO THE WILD (Sean Penn, 2007), que ha obtingut alguna nominació a l’Òscar i tot! Jo he vist el film avui. (No sé quan penjaré el post, però l’escric el mateix dia d’haver vist el film; això de no tenir Internet a casa és el que té!)

La pel·li explica la història d’un noi solitari que viatja per Amèrica del Nord a peu, amb una motilla a l’esquena. Abans de partir a l’aventura coneix un munt de persones interessants que li aportaran molt més del que es pensa…

Aquí el film s’ha titulat en espanyol HACIA RUTAS SALVAJES, i he de reconèixer que és la pel·lícula que més m’ha commogut en anys! Sí, és exagerat, i sé que al meu costat el crític de cinema que la veia s’anava adormint i roncava i tot, però és el meu cas personal. El film explica el cas real de Christopher McCandless (a la foto de la dreta, el veritable Chris McCandless àlies “Alex Supertramp”, de qui en trobareu informació a dojo a la xarxa, i fins i tot vídeos amb fotos seves i del “santuari” que els seus seguidors encara visiten avui dia, i que té punts per acabar sent zona turística a causa de la pel·li; el Magic Bus 142, l’autobús abandonat on Chris va morir, allà perdut al mig d’Alaska). I aquest cas real s’explica al cinema a partir d’adaptar la novel·la escrita pel periodista i escalador Jon Krakauer. La pel·lícula és molt llarga (més de dues hores!) i segur que molts la criticaran de partidista; segur que ho és! Ja no sé si el film “embelleix” la realitat o si ja ho feia la novel·la original de Krakauer, però el cas és que la història resulta atractiva i el personatge té un cert toc d’heroi sacrificat molt rotllo “Jesucrist”. Però m’ha agradat, ves! Ja sigui pel combat de l’home amb la natura, per la necessitat de trobar-se a un mateix quan tens més de vint anys o bé per la meva relació personal amb algú que està fent un viatge similar. (En canvi, EN EL VALLE DE ELAH no em va dir res! I més d’un crític deia que va emocionar-se un munt amb el film de Paul Haggis, i que és sublim, passional i no sé què més! És ben clar que tot va a gustos!)

Bé, estigui més o menys inventat el que passa al film (que té un repartiment excel·lent, poti-poti d’actors professionals i no-professionals, on l’Emile Hirsch destaca com a actor en majúscules!), ens mostra un noi que es despulla de tota identitat per viure una experiència existencial. Per descobrir què s’amaga darrera de tot, viatjant de nord a sud. Però, sense adonar-se’n, la seva màscara immutable no li permet descobrir la vitalitat que es troba al camí: la parella hippy que envelleix superant adversitats, el pagès traficant de descodificadors que no perd l’optimisme, el rastre d’incògnites que deixa a cada lloc pels seus pares i la germana, el veterà sense família que busca un hereu, l’enamoradíssima adolescent de 16 anys a qui encara li espera tota una vida d’alegries i enganys per endavant…

Ell els canvia a tots, actuant com si estigués de tornada de tot. Amb seguretat i confiança, impermeable. Aconsegueix canviar el seu entorn, però ell segueix obstinat amb un objectiu, sense acceptar una abraçada o un adéu, evitant agraïments en la mesura del possible.

Busca una veritat final, que descobreix al seu autobús màgic. Però llavors ja és tard. El seu destí està escrit i no hi ha volta enrera. Roman aïllat a l’autobús d’Alaska. Quan descobreix que la veritat final només és abastable amb tot el que ha deixat enrera, no hi ha camí de retorn. Per això la història també pren valor; ens permet sortir amb ganes d’aprofitar el que tenim i de no deixar escapar la possibilitat de ser feliços. L’experiència d’en Chris serveix d’inspiració per animar-nos a no cometre el seu error i no deixar-ho tot fins al nivell que ho va fer ell. I és que el gran secret de la Felicitat és que cal compartir-la i no se la pot quedar un de sol. I, de vegades i per més que en siguem conscients, ens cal una pel·lícula de descoberta com aquesta per fer-nos a la idea de fins a quin punt és veritat.

(ULL amb el vídeo següent, que conté moltes seqüències de la primera part del film que poden aixafar part de l’argument!)
😉

Acabo amb un enllaç al bloc “Diari de Cuernavaca”, on es posa en relació la història d’Into the Wild amb el film Grizzly Man, que ja vaig comentar que ens va ben apassionar al 2005. I trobo molt interessant la relació establerta, que no se m’havia acudit (i això que ambdues històries m’han colpit molt!). Ais! Aquesta nit em costarà dormir, el cap em donarà voltes pensant en alguns punts del film i en tota la gent en qui m’ha fet pensar. Una bona experiència per emportar-nos dins un cor encongit de ruta cap a indrets salvatges.

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 6 ]

La Gran Poma en 15 dies!

Petit resum de l’aventura novaiorquesa, que ja tocava!

🙂

A finals de novembre vam anar a fer companyia a l’amic Marc, amb qui també vam rodar un curt, a Nova York. Moltes amistats m’han demanat que els expliqui com vam repartir el temps a la Gran Poma… Va, ho intentaré.

DIA 1
ny_01.jpg A Barcelona tot correcte. Tot puntual i cap a Ginebra amb un avió ben cuco. Quina impressió, veure les muntanyes de Suïssa aparèixer entre els núvols en començar a aterrar. En un parell d’hores anem cap a Nova York. Quina mandra! Quantes hores d’avió! I serà en un avió més gran, amb dos passadíssos i el doble o triple de seients que el que ens ha dut de Barcelona. Tenim mantes i coixí. Quina por. Ja veig a venir que no hi podré pas dormir. I una pantalleta individual per veure pel·lis (La Jungla 4.0, Harry Potter i l’Orde del Fènix, Ocean’s 13…) o jugar a videojocs senzills (a banda, també ens toca finestreta; sempre ens toca finestreta i just al davant o al darrera d’una ala. Mai al mig).

L’espera perquè l’aparell es mogui és enorme. Van carregant maletes i tremolem veient el tracte que els dispensen. Finalment, amunt amunt i fora! El viatge (la segona part del viatge, vaja), segons la pantalleta, durarà 8 hores, constarà d’uns 6.150 quilòmetres i volarem a una velocitat entre 600 i 700 km/h i a una altura d’entre 7 i 12 km per sobre el nivell del mar.

Des de l’avió es veuen ciutats menudes. Com deuen ser? Ara un nucli gran… Ara un poblet al costat d’un riu… Llocs que mai visitaré ni dels quals sabré els noms. Ara el Canal de la Mànega! Mira, algun lloc que em sona! I allà el Regne Unit, que en una horeta ja deixem enrera… Després mar. Un mar infinit. I llavors… Canadà?

Per menjar, pollastre amb arròs. Ah, i el mític formulari del qual tothom parla! I no, no hi demana “Véns a matar el President?”, sinó coses com “Véns a involucrar-te en alguna activitat il·legal?”, o bé “Has estat relacionat amb genocidis o amb l’Holocaust Nazi?”. Déu n’hi dó! De debò que algú ha respost que sí alguna vegada?!

Arribem. Aterratge OK i tot lentíssims. Seguim al peu de la lletra les instruccions d’en Marc i així deixem enrera l’aeroport i una insulsa conversa a l’aduana on ens demanen què anem a fer allà i si portem res al nostre amic i on anirem exactament. (CONY! A VISITAR LA FOTUDA CIUTAT! TANT COSTA D’ENTENDRE?!) Ais… (Ah, i ens entretenen tant que alguna ànima amable treu la nostra maleta de la cinta corredera i la deixa abandonada al costat d’una columna, a mercè de qualsevol indesitjable. Sort que està bé; més abonyegada que mai pel personal de l’aeroport, però ja se sap…)

Però comença la gimcana! Airtrain (amb un munt de rètol de “If you see something, say something”; paranoia, paranoia, paranoia) – Subway (amb altres rètols similars o pitjors) – Transfer (transbord) – Subway… I ja som a Harlem. Després de passar per Queens (o és Brooklyn?) i veure els barris perifèrics, ja som a l’illa de Manhattan, d’on no ens mourem.

Hem sortit a les 9 de BCN i hem arribat a NY a les 6 de la tarda del mateix dia. Quin fart de viatjar! Al pis ens reben molt bé. La propietària i el seu fill ens deixen instal·lar-nos a l’habitació d’en Marc i sortim a Central Park (és al costat) mentre fem temps perquè arribi el nostre amic. Creuem d’oest a est el famós parc, fins al llac de Harlem, i tornem. De nit. Preciós. És Nova York i ja hem arribat. Una horeta més tard trobem en Marc quan surt del metro. Abraçades i emoció. En uns minuts ja som de nou a l’habitació per ordenar-ho tot una mica i, de cop, la proposta d’en Marc: “Bé, anem a Times Square, no?” La veritat és que ens morim de son, però és que no ens fa una pregunta, sinó que és gairebé un precisió sobre quelcom inevitable.

I anem a Times Square. Flipant. Els núvols de nitrogen que surten de les clavegueres, la botiga de Toys R Us amb una nòria gegant a dins, la botiga especialitzada en (atenció) M&Ms, els cartells de musicals i de pel·lícules… Els neons per doquier. Com un parc temàtic nocturn. S’ha de veure.

DIA 2
ny_021.jpg Amb emoció, ens llevem. Quantes coses a fer! En Marc està atabalat amb l’escola de cinema, així que anirem a la nostra bola. I des de la seva habitació es veu un pati de veïns farcit d’aquelles mítiques escales d’incendis de pel·lícules com Esmorzar amb diamants!

Esmorzem a Central Park, havent comprar el respectiu cafè i batut de xocolata. Passejant pel costat proper a Harlem. I després cop de metro i cap a l’Empire State Building, que està cobert per la boira i decidim no pujar-hi. Així que anem passejant pel barri i baixant per Broadway Avenue fins al Flatulence Building (perdó, el Flatiron!). Però comença a ploure quan som a Union Square i ens anem a refugiar a un Wendy’s (una mena de Mc Donald’s però un pèl més bo), on dinem. A la tarda passegem sota la pluja i anem a la Grace Church i, com que el temps no canvia, fem un cop de cap i anem al MoMa, el museu d’art modern, que els divendres a la tarda és gratis! Així que passem la resta d’hores contemplant Miró, Dalí, Van Gogh, Warhol o Picasso.

També és el dia que descobrim que TOTS els parcs de NY tenen esquirolets grisos als arbres. Impressionant. I deuen tenir un gran servei de manteniment, per assegurar-se que els animalons sobreviuen a cada parc. Ben controlat.

I a la nit en Marc ens porta al Village! Ambient nocturn de bars amb molt moviment i tot tipus de botigues obertes! Acabem sopant una pizza sossa (com gairebé tot, allà) envoltats del típic grupet de noies cridaneres deHarlem que actuen talment com a una pel·li d’Spike Lee. Sí, sí, Nova York és tal com surt al cinema. Tant per allò bo com per allò dolent!

El retorn al pis ens fa descobrir que el metro, a la nit, és un absolut despropòsit. I acabem arribant a les tantes; entre transbords i temps d’espera tot es fa lentíssim.

DIA 3
ny_03.jpg És dissabte però tenim un petit somni a complir: Veure JA l’estàtua de la llibertat! Així que anem i ens trobem el que toca; dues hores de cua per anar a visitar Liberty Island i veure de ben a la vora el monument de torn. I les fem, però amb alegria i mirant els impressions gratacels amb devoció. Almenys avui no plou. I fa calor (molt sol però també una mica d’airet); la gent va en màniga curta i tothom s’estira als racons de gespa de cada parc (i n’hi ha un munt!).

La visita val la pena almenys una vegada a la vida. L’Estàtua de la Llibertat és impressionant i té aquella sensació com “familiar”, de ser una cosa que a tots ens sona, però és recomanable anar-hi ben d’hora i no quedar-s’hi a menjar. El menjar és car i dolent (un ridícul entrepà de gall d’indi ens va deixar secs!). A la tarda, Ellis Island, l’illa on arribaven els immigrants abans… Mooolt interessant. Hi ha un gran museu amb un munt d’informació sobre els tràmits que passaven els immigrants de l’època que és súper-instructiu. De debò.

Després tornem al port i visitem Wall Street. La Borsa, la Zona Zero (impressionant, amb gent intentant fer negoci venent fotos de l’atemptat de l’11-S!) i el South SeaPort, que es manté amb bona part com al s. XIX, amb carrers moníssims al costat de l’East River. Arribem, després d’una llarga caminada, fins el Pont de Brooklyn, i en fem un tros a peu i tot.

A la nit tornem a Times Square amb en Marc, a mirar-ho tot amb més calma. Quanta gent, en dissabte! Sopem al McDonald’s (amanides, per variar), i visitem el Virgin i l’M&M’s World. Increïble. Tenen didals d’M&Ms! Només una botiga dedicada a aquests caramels de xocolata… Una bogeria. Només podia passar aquí.

DIA 4
ny_04.jpg Al matí descobrim que el metro de NY té el personal d’atenció al client com a BCN. Les màquines de validar els bitllets estan travades i no hi ha personal a enlloc per ajudar-nos a passar. I ens toca canviar de parada… a peu.

Visitem Greenwich Village de dia i el famós Soho, barri d’artistes i galeries d’art. Seguim voltant i arribem a Chinatown (enooorme) i Little Italy (on dinem a un italià portat per sud-americans on ens foten una clavada de por per uns plats raquítics! I tenim la primera mala experiència amb les propines “obligades” dels EUA). 45 $ en total! Déu meu!

A la tarda passegem per tot Chinatown. Acabem ben esgotats. I anem divagant fins a Tiompkin Square (euh, perdó, que es diu “Tompskins Square“, a l’East Village), plaça i parc on el 1991 hi va haver enfrontaments entre la policia i el centenar d’indigents que encara hi viuen (després de ser foragitats d’altres parcs).

A la nit, un tros de pizza pel camí i trobem en Marc a un “italo-mexicà” a Amsterdam Avenue. Molt més barat i bo que on havíem dinat nosaltres, per cert! El problema és que al restaurant, malgrat el nostre evident coneixement de l’espanyol, el restaurador s’entestava a parlar-nos en anglès! (I es reservava l’espanyol per parlar amb la resta de cambrers i algun amic íntim que tenia per allà.) Curiós.

DIA 5
ny_05.jpg Toca rodatge. És un dia lent. Arriba l’equip d’en Marc i ho preparem tot a poc a poc. Esmorzem a Central Park mentre l’equip prepara els temes. Finalment, arriba l’hora de rodar i després d’alguns talls ens interrompen per dir-nos que no podem rodar al passadís del bloc de pisos, perquè no tenim permisos.

Tot aturat. I això per un curt amateur d’una escola novaiorquina! Que trist.

Anem a dinar a una italià autèntic a Amsterdam Av, darrera el pis d’en Marc, tristos. A la tarda es fa un intent de reemprendre el rodatge, que queda abortat. (El porter del bloc ens fa moving; ens atura l’ascensor i diu que està “Out of Order”. Així que ens fa pujar per les escales i, en arribar al pis pertinent, descobrim que, es clar, l’aparell funciona correctament. Quin paio! Se suposa que és una amenaça?)

Al vespre, de nou a Times Square, a comprar records i sopar al Wendy’s.

Per cert, un altre rètol graciós del metro: “SAVE YOURSELF FROM HAVING TO BE RESCUED. Get ready. Be prepared. Have a plan.” De bojos.

DIA 6
ny_061.jpg Per fi, avui toca. Torna a fer fresca, hi ha menys turistes i comença (ara sí), la tardor. Cauen les fulles i sembla que haguem viscut dues estacions en una setmana. Genial. Dues Nova York diferents.

Toca pujar a l’Empire Stat Building. El cel avui és perfecte. I molt poca cua de gent. La vista és brutal. Un veritable espectacle.

En baixar comprem postals i anem a Correus (darrera el Madison Square Garden) a enviar-les. És complicat perquè la informació és molt dispersa i ningú t’ajuda (la cua de la finestreta oberta és llarguíssima i tothom va amb paquets, mentre que dos paios que hi ha en un petit punt com “d’informació” només et diuen, amb molta mala educació, que ells no responen a preguntes sobre Correus; i això que al seu mostrador hi ha un fabulós escut de correus!). Un mal tràngol. Però, per sort, ens en sortim copiant uns altres guiris que corren per allà.

Però per fer-nos passar el trauma, anem a comprar entrades de musicals a Times Square. Per Les Miz; Els Miserables. I ho fem a les taquilles on les vènen pel mateix dia, a meitat de preu. Obren a les 3, però hi anem a un quart. Amb la sorpresa que a dos quarts de 3 ja obren! Així que ens estalviem una cua que sempre esdevé enorme en pocs minuts! I tenim les entrades a meitat de preu. Visca. I recomano fer-ho a tothom qui hi vagi.

Dinem al Friday’s. Menjar fregit i car. (A la factura especifiquen la propina i tot!) No hi aneu.

A la tarda, visitem amb més calma (ara sí) tot l’East Village, la zona on vam anar de nit amb en Marc dies abans. Barris de hippies, de jueus i Tompskins Square de nou.

Després, “Els Miserables” i sopar al Taco bell (prou bé), amb en Marc, que està atabalt buscant llocs on gravar el curt evitant-nos el conserge sonat del bloc de pisos. Per cert, el teatre de Broadway és com un rellotge on tot funciona perfecte i els actors no semblen humans (ni un sol error!)… Llàstima que les butaques siguin una p*t* merda. De debò que mai havia segut en butaques pitjor. I el preu per seure allà és una estafa total.

A la tornada al pis, una anècdota: Un nord-americà rosat i borratxo llença una llauna dins el vagó i baixa del tren. Abans que es tanquin les portes, un noi amb aspecte de mexicà raper, s’alça i fa un parell de tocs a la llauna. I la xuta, enviant-la a través de les portes que es tanquen al cap del nord-americà rosat! Genial.
I no acaba aquí: A la següent parada, entra un home gran, negre i xerraire, reclamant 20$ per un problema familiar que té, i explicant la història de la seva família i pindolant. Al cap d’un parell de parrafades, el MATEIX mexicà raper d’abans li allarga els diners, dient-li, “Ep, company, pren això i calma’t una mica”. Tal dit, tal fet, l’home vell agafa els diners, li agraeix, somriu i calla.
Tot un personatge, aquell raper! Un veritable heroi novaiorquès.

DIA 7
ny_07.jpg Dia d’experiments. A primera hora del matí em compro Fanta de Pinya. FAN-TA-DE-PI-NYA! Fins la nit no me la vaig acabar del tot. Horrible.

Visitem la Columbia University, seu d’algunes escenes (si mal no m’erro) de Els Caçafantasmes. I, entre aquesta i el pis d’en Marc, la Catedral de Sant Joan El Diví. La que, un cop acabada, serà la catedral barroca més gran del món. (Té una capella dedicada a l’apòstol Santiago i tot.) Era barroca? Euh… Sí… No? O no. Però és enorme i encara no està acabada. I, a sobre, se’ls va cremar per dins fa uns anys i encara hi tenen el doble de feina!

Tot seguit, cap al sud, al Dakota Building i a Strawberry Fields amb el metro. L’edifici a la sortida del qual van matar John Lennon (la Yoko Ono encara hi viu) i el petit monument a la seva memòria que li van fer. Més al sud, l’edifici de Els Caçafantasmes, on vivia el personatge de la Sigourney Weaver. I descobrim el nostre primer Barnes & Noble; Curiosos Fnacs amb un Starbucks dins. També veiem per fora el Lincoln Center i arribem a Columbus Circle, un altre punt de la pel·lícula Els Caçafantasmes, a la cantonada sud-oest de Central Park.

Allí dinem un hot-dog servit per un nou nord-americà fanàtic del Reial Madrid. I a la tarda, Central Park per la part del sud. Un primer tastet (ens el reservem pels últims dies); veiem el Plaza i ens anem fent a la idea de la grandiositat del parc. (Ja coneixem la part nord i, ara, la sud. Ens falta conèixer-lo de llarg! Fa gairebé un quilòmetre d’amplada i 4 de llarg!) Tot molt gros i impressionant.

DIA 8
ny_08.jpg Dia intens. Esmorzar pel camí (ara ja el comprem a una gasolinera a la vora del pis d’en Marc on tenen uns donuts farcits boníssims) i de pet a Midtown, on veiem la Grand Central Terminal, el Chrysler, els edificis Tudor, l’ONU per fora, la Catedral de Sant Patrici (fabulosa), la Cinquena Avinguda (mític Tiffanny’s, botiga de joguines FAO, etc.), l’edifici Sony, el Waldor…

Dinem a Times Square (hi anem per veure si trobem entrades per Rent, però arribem a les 3 tocades i hi ha una cua quilomètrica). Però mengem en un restaurant japonès tipus fast-food. Una cosa que es deia quelcom similar a Yoshinoya. I no estava malament. (Ara sempre fa fresca, per cert! Plugims habituals i aire fresc d’aquells de bufanda.)

Tornem a la ruta i visitem la biblioteca pública de NY; sí, sí, la de Els Caçafantasmes.
🙂

També veiem el Rockefeller Center i acabem als cinemes Empire, veient El malson abans de Nadal (3-D). Amb ulleres, sí. Una gran experiència. Allà tenen unes butaques fabuloses, una projecció digital que tomba d’esquenes i un sistema de publicitat brutal; els anuncis previs parlen de Wendy’s, videojocs i altres ximpleries a banda de pel·lícules… però el més fort és que al final de tots els anuncis et fan una mena de resum de tot el que han publicitat per si has arribat massa tard i no has vist tots els anuncis! Brutal! Valia la pena anar-hi almenys una vegada.

Tot seguit, a visitar botigues de còmics (al final del viatge vam passar per Midtown Comics, Forbidden Planet o Universal Comics), tornada al pis i a dormir!

DIA 9
ny_09.jpg Els dies passen, i tenim almenys un encàrrec a fer. Un català ens havia demanat que li busquessim un casc de Harley Davidson. I avui toca anar cap a Long Island (Queens), a la seu de Davidson a NY per comprar-lo. I ho fem.

Quina passada de motos. (I això que a mi no em diuen res.) Una botiga impressionant.

I la zona… Era una nord-amèrica diferent. Pisos més baixos, carrers més despoblats i més tipus “polígon industrial”. Amb banderes a cada cantonada, clar.

Toca dinar un hot-dog i anem cap a l’ONU. Aprofitem per visitar-ne l’interior, que ens faltava. Visita pagant (clar), però interessant. La sala final (la que surt a la tele) és impressionant, la veritat. És la famosa sala d’aquella pel·lícula, Els Caçafantas–… ehem, perdó; The Interpreter.
Ah, i la guia era una mena de Michelle Rodríguez més maca, de California, que era fan de Barcelona tot i que, com ella mateixa deia, encara no ha après català. (Un assafata de l’avió també deia que era fan de Barcelona, i afirmava que els turistes l’estaven matant! Preneu nota!)

Després anem a Union Square, que plou i fa fresca, on en Marc ens convida a visitar la seva escola de cinema. Sembla que avui a la nit rodarem. A l’edifici on ens ho havien prohibit. Per què? Que ja tenim permís, potser? No, ara han afirmat oficialment que no ens deixen rodar. Aleshores? Doncs ho farem com ho hauríem d’haver fet des del primer dia; rodant d’estranquis a la matinada!

Una visita ràpida al Virgin Megastore (n’hi ha un munt, per allà!) i sopar a un Wendy’s. I a rodar! Fins les 6 de la matinada! Que el dimecres de la setmana següent és Halloween i la gent ja celebra festes per avançat, o sigui que tothom està de gresca i de borratxera i ningú es fixa en uns friquis disfressats gravant un curt per l’edifici! Una gran nit. Esgotadora, però divertida.

DIA 10
ny_10.jpg Queda poc per marxar! Després de dormir 6 hores, a les 12 del migdia, dutxa al pis, pluja al carrer i anem a dinar. Es nota que la gent està de Halloween, ja. Al carrer hi ha un ambient apagat (pluja a banda), amb la gent com endormiscada, i a la llunyania se sent la remor d’un karaoke i les habituals sirenes de policia.

Busquem l’italo-mexicà on va sopar en Marc un dia, però trobem un tailandès caríssim. Caríssim però boníssim. El millor lloc on hem menjat durant aquestes vacances. Per amor propi els vam donar més propina que al Friday’s i tot. I això que no ens van obligar a res (almenys no ho “exigien” a la nota de la factura, no com a altres locals!). Peix i verduretes, tot molt ben cuinat. Visca!

Decidim polir-nos la part nord de Central Park, que vam veure per sobre el primer dia a la nit. Veiem nens petits disfressats; fan un concurs. I al llac de Harlem hi deixen surar carbasses amb una espelma dins. This is Halloween! This is Halloween!

En Marc i el seu company de rodatge s’acaben de llevar. Ja és fosc. Dinen i quedem. Retornem al pis i fem un nou rodatge clandestí fins les 4 de la matinada! I acabem el rodatge de tot el curt. Per fi!

DIA 11
ny_11.jpg El nostre últim diumenge.

Toca tornar a fer un dinar esmorzar. No veiem de quina manera podríem aprofitar el dia, així que anem a comprar entrades pel teatre, que d’aquesta manera ja tindrem alguna cosa. Anem a dos quarts de 3 a les taquilles i, com l’altra vegada, podem comprar sense fer cua. Toca Rent. (Deixem de banda grans perles com Hairspray, El jovenet Frankestein, Legally Blonde, Spamalot…)
Dinem a un bufet lliure xinès molt dolent, tot i que tenen unes postres brutals; uns profiterols i una gelatina que posen la pell de punta de la seva dolçor.

I més compres! Descobrim la gran botiga Colony. On venen CDs de Karaoke i totes les partitures de musical que et puguis tirar a la cara! Val molt la pena!

Anem a teatre, al musical Rent (i ara em picaré: Em va agradar més la versió de Madrid!). Sopem a un Burger King i retorn al pis. En Marc està d’un alegre novedós; es nota que s’ha tret un pes de sobre acabant el curt. I passem una nit com quan anàvem de colònies (no hi hem anat mai; però si d’acampada per altres motius). Conyes tota l’estona, salts sobre del llit, ximpleries a cada moment… I tres guions de curtmetratges improvisats sobre la marxa! D’aquells que, l’endemà, quan hi rumies, t’adones que no valen un pet.

Ah, i descobreixo que tinc unes estranyes picades (una puça? un mosquit demòcrata?) al braç. I en són moltes!

DIA 12
ny_12.jpg Toca Central Park. Últim dilluns. El monument a Alícia al País de les Meravelles, el gos Balto… Ens creuem amb Greg Kinnear, que roda una pel·li per allà que es diu Ghost Town. La gràcia és que ens el creuem quan ell s’allunya del rodatge i jo que dic “Ei, aquell s’assembla a en Greg Kinnear!”, i llavors veiem un set de rodatge on, efectivament, Greg Kinnear roda pel·lícula amb la Téa Leoni (hi ha els seus noms a les cadires que corren per allà).

Dinem a un llac del parc. Al Turtle Tond. Un hot-dog, es clar.

I visitem el Sheep Meadow, la zona de Central Park on es va rodar Hair!

I visitem el zoo de Central Park! Ei, i res de lleons ni girafes. La pel·li Madagascar és una estafa. Això sí; canalla per tot arreu cridant i fent xivarri.

També veiem el Metropolitan per fora i acabem de recórrer la major part d’aquell parc de somni. Fabulós.

Sopem al Planet Hollywood. On cau una altra clavada, però ja anàvem previnguts i bàsicament volíem veure l’exposició que tenen muntada allà.

DIA 13
ny_13.jpg Voltem per la Museum Mile, al costat est de Central Park. I, per la zona, també veiem les cases dels rics i les seves façanes decorades per la nit de Halloween. Molt mono, tot plegat. (Passem pel Guggenheim, altre cop pel Metropolitan, etc.)
Anem a comprar maletes (almenys una, pels records que hem comprat a la tornada) i corrent a comprar menjar pel sopar de comiat. Que ja toca.

Dinem una amanida Cèsar (ja un clàssic) del McDonald’s i seguim comprant. Vi, tomàquets, pa francès, formatges, oli… Què sortirà, ai, ai… Perquè amb prou feines trobem res català!

Tornem al pis i organitzem el sopar. Un sopar catanyol; truita de patates espanyola i pa amb tomàquet. Els companys de pis d’en Marc, el gat inclòs, encantats. I bebem i riem fins tard. Una gran nit.

DIA 14
ny_14.jpg Ens llevem i fem les maletes.

Visitem en Marc al set de rodatge del curt d’un company seu. Ell ens ensenya una botiga de disfresses impressionant. I ens acomiadem. Ell es queda al rodatge i nosaltres revisitem alguns raconets que ens agraden… L’Empire State Builing i rodalies… Central Park (es clar) de nou.

Allà dinem dos hot-… dos hot-sausages (més grossos i picants que els hot-dogs), a l’ombra dels arbres. Que fa sol i val la pena. Com enyorarem Central Park.

Tornem moixos al pis, a buscar les maletes i acomiadar-nos dels veïns d’en Marc. Són les 5 de la tarda. Hi ha nanos pel carrer. Un Jason i un Batman. Amb les bosses demanant caramels. Trick or Treat. Avui serà la nit de Halloween. Nosaltres la passarem a l’avió, of course.

I som-hi, de nou la gimcana: Subway – Transfer – Subway – Airtrain… I aeroport. Cap problema d’aduanes, per cert, ens deixen dur el casc com a equipatge de mà i tothom content.

Dins de l’avió. Pel·lícules? Sigo como Dios o bé Els 4 Fantàstics i en Sílver Surfer. Apassionant. Toca dormir.

DIA 15
ny_15.jpg Mal despertar. Son incomodíssim. I un assafata em clava un cop al genoll amb el carretó. Qui el va parir! Esquena destrossada, son interromput. Horrible.

Sopem (pasta) i esmorzem (un… flam?!) a l’avió.

Després d’un fotimer d’hores arribem a Suïssa. Al matí. On hem de passar 8 hores fins el proper vol. Mig-zombis, passegem per Ginebra. Un home vell ens ajuda a localitzar el tren i ens ensenya com funcionen els bitllets. Genial. En 10 minuts som al centre. Hi passegem. Moments dolços, tranquils… Anem oblidant el bullici de Nova York i tornem a la històrica i clàssica Europa. Comença la transició cap a casa.

Tot preciós. Però car. (Podem comparar preus del McDonald’s, ara que en som experts, i ens horroritzem!)

Veiem el llac Leman, amb aquell sortidor tan característic… Però ens adormim vius. Tornem a l’aeroport i fem una migdiada allà mateix, als seients d’espera, després de menjar un entrepà. I tornem a Barcelona amb un avió més petit. Com a l’anada. Al Prat, on tothom ens espera, ja al capvespre.

Abraçades i trucades diverses. Ja hem tornat. Ja enyorem en Marc. Però adéu al menjar ràpid! Adéu a les amanides Cèsar! Adéu a les hamburgueses! (No, no, em nego a anar a McDonald’s i Burgers fora dels EUA! Cada cosa al lloc on toca! Com ha de ser.)

I FINS AQUÍ tot plegat. 15 dies de “repòs i desconnexió”, rodant i vivint la ciutat de Nova York…

Bons records; malgrat els borratxos estrambotics, les bandes de rapers i els excèntrics, a NY no hi hem trobat (potser n’hi ha) obrers grollers o bé els típics xuletes que busquen merder i se’ls veu a venir a dos quilòmetres de distància. En aquest sentit, sembla que aquesta fauna es refugia a altres ciutats, als EUA (a Barcelona cada dia veus almenys un d’aquests paios amb aires de suficiència amb ganes de brega; a NY la gent va més a la seva, aliena a què fa la resta). També Central Park, els racons de la ciutat, els esquirols, el tailandès…
Mals records; els registres constants i els controls de seguretat. A l’aeroport, en embarcar a Liberty Island, als museus, a les biblioteques… Increïble, angoixant i torrapebrots. Apa, a ensenyar la motxilla una i altra vegada! (Fins i tot als musicals!) I tampoc enyoraré el metro, el caos circulatori, les grans aglomeracions de gent (res massa diferent a les rambles), els enganyaturistes, etc.

Nova York és així. No cal emprenyar-s’hi, perquè és genial tal com és. Penso que és la ciutat que tothom hauria de visitar almenys una vegada. Per més anti-ianqui que siguis, és “la ciutat”. Per un motiu simple; hi ha tant aiguabarreix cultural que ningú si sent estranger. Tothom hi és benvingut. No passa a tots els Estats Units, ni molt menys (ja m’ho han dit), però Nova York és LA CIUTAT on hi pots trobar tothom. Val la pena viure-la almenys una vegada a la vida.

(Per cert! Les picades del dia 11 al final només eren això; picades d’alguna bestiola republicana. Després de retornar a casa, en pocs dies van desaparèixer.)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 7 ]

The Short One has left the town…

En Marc se’n va. Vaja, se n’ha anat. Ahir a la nit deuria posar els peus a l’aeroport JFK. Fa més de 10 anys que ens coneixem (des de l’Institut!) i hem fet ràdio, tele, teatre i curtmetratges junts. Havíem arribat a un nivell de connexió i química envejable. (És el que té dormir junts tans cops!) I el millor; la meva xicota també s’hi portava bé (tot i haver d’acceptar que ella sempre hauria arribat més tard que ell). Junts som un trio indestructible.
🙂

Però ara en Marc se’n va a fer les Amèriques. Un vell somni comú que ell complirà abans. Ara bé, penso anar-hi, que tenim un curt a mitges!

Per celebrar la seva partença, un còmic (l’original surt al diari aquesta setmana, però aquest l’he retocat lleument perquè els personatges siguem ell i jo):

Marcsenva.jpg

És genial sentir-li dir que no podem estar-nos quiets, que la vida consisteix a anar més enllà i fer coses. (Fa uns anys ell no tenia esma per estudiar i amb prou feines per buscar feina! Veure’l en moviment com ara posa la pell de gallina!) I l’anècdota de les formigues és real: Abans d’ahir a la matinada estava espolsant-li formigues de l’esquena en un pàrquing vigatà, sota l’atenta vigilància dels Mossos d’Esquadra. No podria ser un comiat més romàntic, oi? Ehem.

Ara és a Nova York. I és un home que no vol mai que el felicitin per l’aniversari, a qui li costa donar gràcies i acomiadar-se. (Per això no el vaig felicitar aquest dimarts, que era el seu aniversari; preferia poder-me’n acomiadar.) Allà hi encaixarà de perles, no trobeu?
😀

S’ha passat dies dient-nos que no ens trobaria a faltar. I és probable, però sé del cert que a les nits enyorarà les caminades interminables pel poble i per la ciutat (segur que des del primer dia estarà fent excursions per la city). Ais! Els partits de futbol a la matinada, les excursions improvitzades a la muntanya o (en el seu defecte) a l’espai Fòrum, les bromes al bar de torn, les estones amb mil i un amics i companys de viatge i els moments de complicitat viscuts en antena…

Ahir a la nit jo ja enyorava anar a fer la típica passejada nocturna amb el seu gos, el Noi. Però això és normal, en mi, que per això sóc el nostàlgic de la parella.
😛

Suposo que així comença la nova temporada. Amb enyorança i amb un nou món de possibilitats al nostre abast. Que l’aventura no s’aturi.

See you, li’l buddy!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Ja no hi és

Avui a les 5 del matí ens hem llevat per acompanyar la meva germana a l’aeroport. A les 8 i pocs minuts ens n’acomiadàvem a la zona d’aduanes. (Per què coi és impossible acomiadar-se d’una forma més elegant de la gent, a l’aeroport de Barcelona?! Marxar d’allà sense veure ni un miserable avió, ni la pista d’aterratge, deixa una rara sensació de “no haver acomplert la missió al 100%” molt lletja.)

Sis mesos a Itàlia. Ara sí que ja l’estem trobant a faltar!

Arrivederci, Rous!

Webcòmic xorra fet l’endemà:

webloc25.gif
Que sí, que sí, que hi ha una falta d’ortografia a la primera vinyeta! El senyor Ramon Fabra ja m’ha enviat un correu electrònic! Seria “Acompanyàvem la meva germana…” sense “a” entre el verb i l’article.
Ais!
Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Empipat i feliç

Estic EMPIPAT perquè fins i tot a Aigüestortes (Parc Nacional) la gent hi deixa deixalles. Si una persona no és capaç d’anar d’excursió i fer-se càrrec de TOTA la seva brossa, que NO hi vagi. Repeteixo; si som incapaços de deixar la muntanya com l’hem trobada, NO hi anem i punt! És vergonyós. Quan surti una restricció que impedeixi el trànsit humà per Aigüestortes, aleshores tothom rabiarà. En tot cas, i mentre encara hi hagi tants excursionistes bruts, serà del tot comprensible que se’ns impedeixi anar a la muntanya. (Si fins i tot vam acabar carregant llaunes i UN PAL D’ALUMINI D’EXCURSIONISTA TRENCAT que la gent havia abandonat a la muntanya. Trist.)

Estic FELIÇ perquè ahir vaig veure la segona part de PIRATES del CARIB, i feia temps que no em satisfeia tant una pel·li de Hollywood! (És més; ni recordava l’última pel·li nord-americana que m’havia deixat satisfet en relació al que anunciava i el que oferia!) És una seqüela digna molt per sobre d’X-MEN 3 i similars. És el que havia de ser; fidel a la primera, amb encerts i desencerts però, en definitiva, essent bastant el que havia de ser sense superar l’anterior. Com a mínim no et sents estafat ni t’adorms. Ni Superman Returns ni ximpleries! Yarrrr, yaarr!

Pirata.jpg

“I hoh, hoh, hoh, hooo, la vida pirata és per mi!”

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]