Dimissions a domicili

Tot i l’èxit de l’obra, no tot són alegries. He dimitit com a coordinador de l’emissora local on estava (una de tantes) perquè la teníem ben estancada. La paradoxa és que gràcies a això sembla que s’hagi revifat de cop! Si és que encara ho hauria d’haver fet abans!

I un altre: Fa mesos vaig rebre una carta on se m’avisava de la normativa d’una associació on formo part (dedicada a la festa major local), però on ara fa dos anys que no hi participo. I la carta deia que no podria ser admès si porto dos anys inactiu (cosa dels estatuts). Doncs bé, a la primera lectura de la carta la vaig malentendre, i vaig trobar graciosa la MEVA confusió, per la qual cosa se’m va acudir fer un acudit a la tira còmica de revista local sobre aquest malentès:

Lamentablement, a banda de la poca gràcia de l’acudit (reconec que no estava inspirat i anava just de temps i curt d’idees), va resultar que una persona relacionada amb la carta i l’associació es va ofendre un munt, com si la broma anés en contra seu. Em va trucar i em vaig disculpar per no haver sabut explicar correctament la broma que jo tenia en ment. (Cal dir que aquesta persona estava realment molesta i em va convidar a reflexionar dues vegades els meus acudits!) El cas és que és una feina voluntària, i el primer que vaig sentir és un gran sentiment de culpa per aconseguir que la gent s’emprenyés en una cosa que faig sense remuneració i per pura diversió. Per això vaig estar a punt de no seguir amb la tira còmica, malgrat la insistència dels editors de la revista. Ells em van animar a continuar, però no tenia idees perquè tota l’estona em venia el sentiment de culpa i la paranoia de no saber de què fer broma intentant ser políticament correcte. (Això és cert; tinc MOLTS REMORDIMENTS, jo.) I llavors se’m va acudir la idea de personificar l’emoció que em torturava, i a l’instant la vaig trobar graciosa i alliberadora:

Era genial! M’enreia del meu propi sentiment de culpa, fent broma amb una paranoia personal i que no podia ofendre a ningú i a sobre em donava corda per seguir l’acudit el mes següent (en realitat tinc un guió per munyir-lo uns quants mesos):

Imagineu la meva sorpresa quan avui s’ha presentat a casa meva la persona que em va trucar l’altra vegada amb nerviosisme i tremolors al cos (a més d’una mirada amenaçant), dient que ja n’hi havia prou de la brometa, que no pensava consentir-la més. Ara sí que m’ha fotut! Què coi passa?! Doncs aquesta persona va i em diu que ja sap que el monstre-ocell-dentat el representa a ell!! I què més?! REPRESENTA EL MEU SENTIMENT DE CULPA! Però qui s’ha cregut que és?! ¡¿Se suposa que jo perdria el temps a dibuixar acudits contra algú que ni conec i que ni em va ni em ve en una feina que ni cobro?! Si sóc dels que EVITEN els problemes per sistema! Sí, sí, i m’ha dit que els seus amics li donen la raó! A sobre! Ara sí que no entenc res! I el sentiment de culpa encara creix més! ¿Qui es pot creure tan important com perquè un dibuixant inútil com jo es dediqui a burxar-lo sense ni tan sols conèixer-lo? I què hi guanyaria jo? És que no ho entenc!
Ja he dit a la revista que no tornaré a dibuixar-hi fins que no aclareixin el tema amb aquesta persona, perquè si continuo seguiré amb la història del sentiment de culpa que no m’abandona! (Això està clar; i és un tema personal totalment lícit.) Llibertat d’opinió i d’expressió, que tot es basa en la meva experiència personal i les meves paranoies! No hi necessito la paranoia d’un altre!

Jutgeu, vaja! Què hi dieu?