Disset anys…

Em vaig fent gran, amb 26 anys a l’esquena. La nostàlgia ataca i em vénen records dels 17 i d’aquella lletra de cançó que els va dedicar George Moustaki

Però sempre hi ha alegries impagables, com el final de festa de l’últim OHÀ!, que ha estat antològic. Vet aquí un fons de pantalla i un record fotogràfic (clica-hi a sobre per veure-ho millor):

fpantallaptt_v1.jpg
recordptt_v1.jpg

També és la típica època que descobreixes que ja tens amics “adults” 7 anys més petits que tu! Molts dels quals et sobreviuran, amb una mica de sort (si el planeta no peta abans, vull dir). Pensaments macabres que apresen a fer-nos viure amb més interés i gaudint al màxim cada instant. Per això penso que amb l’OHÀ! he viscut: Que seria millorable? Segur. Però l’he assaborit moltíssim! Les bromes pesades amb la Lou, les presències estelars d’un gran grapat d’amics, el sentit de l’amistat i la col·laboració entre col·legues, el somni de treballar de debò en una ràdio, l’aparició estel·lar d’en Quim Bou per telèfon i la presència de Bizarre al directe… Tot molt emotiu.

, , ,

0 Responses to Disset anys…