Cap a terres salvatges

(Als enllaços d’aquest text hi ha algunes fotos de gran qualitat molt xules sobre la pel·li en qüestió! Només aviso!)

piramsol.jpg

Tinc el meu més millor amic viatjant per Amèrica del Sud a peu, amb una motxilla a l’esquena. Abans de partir a l’aventura em va dir que s’havia acabat d’animar en veure el film INTO THE WILD (Sean Penn, 2007), que ha obtingut alguna nominació a l’Òscar i tot! Jo he vist el film avui. (No sé quan penjaré el post, però l’escric el mateix dia d’haver vist el film; això de no tenir Internet a casa és el que té!)

La pel·li explica la història d’un noi solitari que viatja per Amèrica del Nord a peu, amb una motilla a l’esquena. Abans de partir a l’aventura coneix un munt de persones interessants que li aportaran molt més del que es pensa…

Aquí el film s’ha titulat en espanyol HACIA RUTAS SALVAJES, i he de reconèixer que és la pel·lícula que més m’ha commogut en anys! Sí, és exagerat, i sé que al meu costat el crític de cinema que la veia s’anava adormint i roncava i tot, però és el meu cas personal. El film explica el cas real de Christopher McCandless (a la foto de la dreta, el veritable Chris McCandless àlies “Alex Supertramp”, de qui en trobareu informació a dojo a la xarxa, i fins i tot vídeos amb fotos seves i del “santuari” que els seus seguidors encara visiten avui dia, i que té punts per acabar sent zona turística a causa de la pel·li; el Magic Bus 142, l’autobús abandonat on Chris va morir, allà perdut al mig d’Alaska). I aquest cas real s’explica al cinema a partir d’adaptar la novel·la escrita pel periodista i escalador Jon Krakauer. La pel·lícula és molt llarga (més de dues hores!) i segur que molts la criticaran de partidista; segur que ho és! Ja no sé si el film “embelleix” la realitat o si ja ho feia la novel·la original de Krakauer, però el cas és que la història resulta atractiva i el personatge té un cert toc d’heroi sacrificat molt rotllo “Jesucrist”. Però m’ha agradat, ves! Ja sigui pel combat de l’home amb la natura, per la necessitat de trobar-se a un mateix quan tens més de vint anys o bé per la meva relació personal amb algú que està fent un viatge similar. (En canvi, EN EL VALLE DE ELAH no em va dir res! I més d’un crític deia que va emocionar-se un munt amb el film de Paul Haggis, i que és sublim, passional i no sé què més! És ben clar que tot va a gustos!)

Bé, estigui més o menys inventat el que passa al film (que té un repartiment excel·lent, poti-poti d’actors professionals i no-professionals, on l’Emile Hirsch destaca com a actor en majúscules!), ens mostra un noi que es despulla de tota identitat per viure una experiència existencial. Per descobrir què s’amaga darrera de tot, viatjant de nord a sud. Però, sense adonar-se’n, la seva màscara immutable no li permet descobrir la vitalitat que es troba al camí: la parella hippy que envelleix superant adversitats, el pagès traficant de descodificadors que no perd l’optimisme, el rastre d’incògnites que deixa a cada lloc pels seus pares i la germana, el veterà sense família que busca un hereu, l’enamoradíssima adolescent de 16 anys a qui encara li espera tota una vida d’alegries i enganys per endavant…

Ell els canvia a tots, actuant com si estigués de tornada de tot. Amb seguretat i confiança, impermeable. Aconsegueix canviar el seu entorn, però ell segueix obstinat amb un objectiu, sense acceptar una abraçada o un adéu, evitant agraïments en la mesura del possible.

Busca una veritat final, que descobreix al seu autobús màgic. Però llavors ja és tard. El seu destí està escrit i no hi ha volta enrera. Roman aïllat a l’autobús d’Alaska. Quan descobreix que la veritat final només és abastable amb tot el que ha deixat enrera, no hi ha camí de retorn. Per això la història també pren valor; ens permet sortir amb ganes d’aprofitar el que tenim i de no deixar escapar la possibilitat de ser feliços. L’experiència d’en Chris serveix d’inspiració per animar-nos a no cometre el seu error i no deixar-ho tot fins al nivell que ho va fer ell. I és que el gran secret de la Felicitat és que cal compartir-la i no se la pot quedar un de sol. I, de vegades i per més que en siguem conscients, ens cal una pel·lícula de descoberta com aquesta per fer-nos a la idea de fins a quin punt és veritat.

(ULL amb el vídeo següent, que conté moltes seqüències de la primera part del film que poden aixafar part de l’argument!)
😉

Acabo amb un enllaç al bloc “Diari de Cuernavaca”, on es posa en relació la història d’Into the Wild amb el film Grizzly Man, que ja vaig comentar que ens va ben apassionar al 2005. I trobo molt interessant la relació establerta, que no se m’havia acudit (i això que ambdues històries m’han colpit molt!). Ais! Aquesta nit em costarà dormir, el cap em donarà voltes pensant en alguns punts del film i en tota la gent en qui m’ha fet pensar. Una bona experiència per emportar-nos dins un cor encongit de ruta cap a indrets salvatges.

,

6 Responses to Cap a terres salvatges