Tag Archives | Anècdotes

Fotos a la feina

Si hi ha una cosa que em fa gràcia a la meva feina actual és que em fa fer una mica de tot (res que no hagués fet abans, però mai m’havia tocat fer-ho en una mateixa feina!). Mesclo els meus mínims coneixements informàtics amb els redactats periodístics, el grafisme digital, el vídeo i la fotografia. La part divertida és fer fotos als entrevistats que treuen el nas a l’emissora. Amb el permís del locutor i de la “víctima”, entro a mig programa, disparo tan discretament com puc i desapareixo, de puntetes, intentant no cridar l’atenció.

Algunes “víctimes” de renom han estat la Nina, la Lloll, l’Aída (aquella de la tele que parla en tercera persona i “en teoria” no és un personatge de ficció), en Joaquim Nadal (el primer polític que vaig entrevistar quan jo estudiava, per cert, i que segueix igual de sosso), la Beth, la Sílvia Marsó (una dona amb un atractiu natural que perdura), la Gonyalons, el Julito Iglesias (fa angúnia i tot, aquell noi, sobretot pel que deia fora d’antena), el Risto (i encara va esbossar un miiiig somriure que no ho era del tot), en Jordi Hereu i en Xavier Beltran (aquest últim és l’únic que em va deixar la sensació com de “ser de la família”, som si fos l’únic convidat amb qui tindria coses en comú per comentar).

Hum… Veig que la majoria de fotos que he recuperat són les de la secció femenina. Ja és això, ja.

Va, i una anècdota xorra: Normalment no parlo amb els entrevistats si no és que em saluden fora d’antena, tret de tres casos on van parlar de mi en directe. Però em fa gràcia el cas més “espinós”, que em va deixar sense paraules. Un locutor de la feina em va oferir la possiblitat de fer una secció regular setmanal al seu programa (la prepararia durant el meu temps lliure, fora de l’horari laboral). Jo tenia molt clar que volia fer-la de cinema, però aleshores no va poder ser perquè ja la tenia coberta. Així que ho vam deixar aparcat.

Més tard vaig començar a embrancar-me en altres projectes (còmics i teatre) i vaig quedar saturat i sense gens de temps lliure… I, com sol passar en aquests casos, aleshores va quedar lliure la plaça de comentarista de cinema al programa en qüestió! Arg! Sempre igual! I vaig haver de dir que no, amb molta ràbia per part meva, clar.

Com a propina, vaig estar uns dies rebent pressió “amistosa” del locutor en qüestió, que cada cop que jo anava a fer fotos als seus convidats ell aprofitava per recordar-me que m’havia ofert una secció, a veure si m’animava a fer-la! El súmmum d’aquesta conya va venir quan un dia vaig baixar a fer fotos a la Soraya, l’ex-cantant d’OT, a qui van avisar sobre el tema i ella personalment em va demanar que acceptés l’oferta del locutor en directe! (No cal dir que ho va fer amb un toc de picardia i una veu lleugerament insinuant.)

Com se li pot dir que no a una persona així? (No la conec gens com a cantant, i sóc mitòman només amb certes personalitats del món de la interpretació, la literatura i el cinema, però he de dir que al natural aquesta mossa impressiona molt.) No cal dir que li vaig somriure i vaig quedar-me sense paraules, fent fotos com a resposta.

De totes formes, un cop fora de l’estudi ja em vaig recuperar de la situació i segueixo com sempre; discret, fent fotos i el que toqui, enfeinat amb mil i una coses i sense secció de ràdio fins a nova ordre.
😉

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 1 ]

Una hora de diferència

És increïble que entre la foto de l’esquerra i la de la dreta només hi hagi una hora de diferència:

És només una hora el que fa que a l’entrada d’algunes activitats nocturnes de la Festa Major del meu poble ara em demanin si sóc major d’edat per accedir-hi! (Verídic.) És possible recular 10 anys amb una màquina d’afeitar? Curiós. Un possible argument pel tema del concurs Július d’enguany?

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 2 ]

Algunes reflexions d'un futur calb

> La nova feina està bé. Diferent al que voldria, però amb possibilitats d’evolucionar. A veure cap on anirà, el tema… (N’aniré parlant, suposo.)

> El segrest de El Jueves no només ha augmentat el seu públic, sinó l’agudesa dels guionistes. És genial veure els nous eslògans a la portada: “La revista que secuestran los viernes”, “La revista que juzgan los martes”, etc. (Substituint el tradicional “La revista que sale los miércoles” i similars.) I els acudits tornen a ser més punyents. Molt gratificant; una nova alenada d’aire fresc.

> I després d’algunes consultes mèdiques, m’han tret una piga (que fins i tot dibuixava a les meves caricatures!). Es veu que era recomanable, però ara hauré d’actualitzar les autocaricatures, que ara he perdut personalitat!

> I vet aquí. Podia estar passant uns dies feliç al 100% per tot això comentat… si no fos perquè la perruquera m’ha dit que, com sospitava, és molt probable que em quedi calb. Malgrat els antecedents familiars, resulta que no tinc la magnífica caballera del meu pare i que la finor dels meus cabells comença a denotar el meu futur com a bola de billar. Ostres! És la penyora després de passar tants anys lluint melena?! “Quin fatídic destí! Oh, que cruel!” Gaudiré dels cabells mentre em durin. *Snif!* (Se m’acaba fer acudits de peluts i em tocarà saltar al gènere dels calbs!)

😉

calbs.jpg

Quin cas serà el meu?! Perquè hauré d’acostumar-me a dibuixar-me sense cabells…  (Però ara ve Nadal! Vinga, va, “pensaments alegres”, “pensaments alegres”!)

És curiós, a l’anterior post hi comentava no sé què sobre l’inici d’una nova etapa plena de noves experiències… Per què coi vaig haver d’escriure allò?!

Actualitzat: Amics i amigues em recomanen que no m’exclami tant, que no sóc el primer ni l’únic i que no en faci tan escàndol! Que mai se sap, que potser al final perdo cabell durant un o dos anys però no acabo de quedar calb… Que potser és el canvi que em tocava fer abans d’arribar als 30 i que llavors em mantindré igual durant un bon grapat d’anys més! Però prefereixo fer-me’n a la idea, ves! (Qui avisa no és traïdor!) I així sabré apreciar més els cabells que encara tinc ara i pels quals sospiro cada matí en pentinar-me! (Ais.)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 6 ]

Sobre una primera vegada (III): Jurat

Veure capítols anteriors:
Sobre una primera vegada (I)
Sobre una primera vegada (II)

Aquest cop he de parlar del meu primer cop fent de JURAT! Jurat! Jo! Que vaig deixar de guanyar concursos a partir dels 12 anys! (I no serà per no haver-hi participat.) I ara creuo la línia i sóc el qui repartirà alegries o decepcions! Uóooooo! Quina responsabilitat!

Gràcies a la meva amistat amb una noia de l’organització, la Clara, em van citar com a periodista i comentarista radiofònic de cinema al jurat del XXVI Concurs Nacional de Cinema i Vídeo de Navàs. La deliberació la vam fer fa uns dies, el dissabte 10 de novembre (ja fa gairebé un mes!). I va anar prou bé, malgrat que a la secció documental vam tenir un petit estira-i-arronsa argumentant les preferències de cada un. En general, vam arribar a coincidir. (Jo no em puc queixar, que els guanyadors coincideixen en bona part amb la meva preferència! Algun altre membre va quedar menys reconegut en els resultats).

juratnav.jpg

En què consisteix, això de fer de Jurat? En el meu cas, el primer va ser arribar al lloc, on ens van dur a tots a esmorzar. Molt bon ambient i millors persones, per cert! Molta alegria i conversa cinèfila interessant. Després, ens vam tancar a una sala a mirar els treballs seleccionats prèviament per l’organització. Un nivell general molt alt. (Teníem cada un un llistat amb els curts on podíem apuntar les impressions que ens feia cada curt.) Pausa per dinar; de nou bon rotllo molta xerrera i alegria. I després sant i tornem-hi fins al final! Un cop acabat, deliveració! Jo pensava que això es feia en privat, tot el Jurat tancat, i que després donava els resultats, però es veu que no; els membres de l’organització i el Jurat vam seure cara a cara i sota la batuta del director del Cine-Club i algun auxiliar, el Jurat anàvem donant les nostres votacions i preferències. Així vam anar fent fases d’eliminació fins a obtenir els curts més votats i elogiats per tots (prèvia negociació en casos puntuals entre els membres del Jurat per argumentar les decisions o preferències més radicals). En general, es va obtenir consens (algú de l’organització no estava tan satisfet, però és molt normal i inevitable; a banda que el Jurat sí que va quedar en la seva majoria satisfet!).

Però m’ha servit d’experiència perquè, el proper mes de febrer, torno a fer de jurat! Aquest cop al concurs de còmics de Manlleu! Uóoooooooooo! Això és una nova etapa de noves experiències!
Que algú m’aturi!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 7 ]

¿Què he après…

… aquest cap de setmana?

Bé… “Que l’avarícia es paga!”

Vaig anunciar fa quinze dies que ja havia acabat la feina de caps de setmana, però em vaig entestar a treballar un últim cap de setmana més (per tenir uns quants cèntims aquest mes, de coixí, en cas que no trobi feina). I els de l’antiga feina em van fer el “favor” de deixar-me treballar un últim cap de setmana i fer esperar el qui m’ha de substituir una setmaneta més. Com és lògic, tenia la intenció de fer-ho ben romàntic i bucòlic, que em quedés el millor record possible de la feina de fotoperiodista de caps de setmana…

Per desgràcia, el cap de fotografia del diari tenia raó: «Per més que vulguem, no és una feina agradable.» I jo m’havia entestat a dir-li sempre que sí, que hi havia mals moments, però que sempre em quedava un record alegre de cada jornada de fotos i intentava veure-hi el costat positiu. Ara ell s’ha sortit amb la seva: En un cap de setmana han coincidit tots els costats negatius possibles de la feina i aconseguirà que, a partir d’ara, jo també pugui anar dient que no és una feina agradable.

I tot per falta…

D’EMPATIA: Els redactors no es posen al lloc dels fotoperiodistes, i viceversa. I en el meu cas he pogut tenir el privilegi de viure ambdues facetes… I la falla més greu és a l’hora de precisar hores i llocs on fer fotos, perquè els redactors van cansats els divendres i no carburen bé, però així putegen alegrement als fotoperiodistes i el mal rotllo s’expandeix. Aquest cap de setmana, per exemple, he tingut tres avisos de foto seguits amb la direcció inconcreta. Resultat? Una cadena de despropòsits buscant els actes a fotografiar, tot gastant benzina i perdent temps i arribant tard a tot arreu. Així no surten bones fotos i fallen els ànims.

… DE SORT: I si a sobre reps un cop als llums del cotxe i un curtcircuit t’impedeix conduir de nit, ja pots descartar avisos nocturns (el cap de fotografia vol reposar i no trobes ningú que es solidaritzi; i passa de ser “el meu problema” a un “problema pel diari” quan el dilluns es lamentin que els falten fotos). I si a això hi afegim que la reparació del curtcircuit sobrepassarà el sou que cobraré pel cap de setmana de feina, és fàcil imaginar que la moral cau per terra i es perden les motivacions a l’hora d’aconseguir bones fotografies.
😉

I tot per quatre euros més! M’està bé, per burro i avar! Gairebé seria millor pasar pàgina i ignorar aquest cap de setmana, com si no hagués existit, així podré seguir mantenint el bon record d’aquesta feina…

Sí, va. Ho faré així mateix. Apa-li… Formatant:

100% Completat.

Ja no sé de quin cap de setmana estic parlant!

Uh… De què coi anava, la cosa?

Que fort! No recordo res! Bah, canviant de tema, adjunto un petit homenatge a fotos mai publicades de quan feia la millor feina del món (allò del fotoperiodisme):

recullfotos.jpg

(En espiral i seguint les agulles del rellotge. Façana farcida de parabòl·liques a Manlleu, prat a l’ermita de Sant Sebastià, l’horror dels marcs buits a Viladrau, la xemeneia de El Sucre, el motor del cotxe espatllat a Sant Pere de Torelló, un veterà del Manlleu en un encontre entre veterans, el llum del cotxe espatllat a Malla, el pont de la Renfe de Vic i un home d’esquena a la Fira d’Herbes i Mel de Vilanova de Sau.)

🙂

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Ja no hi és

Avui a les 5 del matí ens hem llevat per acompanyar la meva germana a l’aeroport. A les 8 i pocs minuts ens n’acomiadàvem a la zona d’aduanes. (Per què coi és impossible acomiadar-se d’una forma més elegant de la gent, a l’aeroport de Barcelona?! Marxar d’allà sense veure ni un miserable avió, ni la pista d’aterratge, deixa una rara sensació de “no haver acomplert la missió al 100%” molt lletja.)

Sis mesos a Itàlia. Ara sí que ja l’estem trobant a faltar!

Arrivederci, Rous!

Webcòmic xorra fet l’endemà:

webloc25.gif
Que sí, que sí, que hi ha una falta d’ortografia a la primera vinyeta! El senyor Ramon Fabra ja m’ha enviat un correu electrònic! Seria “Acompanyàvem la meva germana…” sense “a” entre el verb i l’article.
Ais!
Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Els esbossos de Kadingir (IX)

Tres coses ràpides:

– Estic rumiant com capturar un petit tastet del DVD (sense que l’ordinador hagi d’estar-se hores processant) de l’obra de teatre dels gats que vam fer per penjar-ho al Youtube. El més aviat possible ho faré!

– Properament penjaré algun webcòmic… Segurament sobre la foto que vaig haver d’anar a fer a en Montilla a Espinelves. (Vaig fer un intent d’homenatge a Velàzquez i a Jan van Eyck.)

– Els últims dos anys havíem participat al concurs de curtmetratges Julius de Vic amb els companys de FocaFilms. Aquest any no hem pogut per una multitud d’imprevistos, però mirarem de rodar el curt igualment el més aviat possible. La gràcia és que, segons Osona.com, aquest any sí que hem guanyat premi! Per fi! La clau era no participar-hi! Atenció a la imatge:

guanyadorjulius.jpg

(El que surt amb cara de xiste a la foto sóc jo, i no pas el veritable guardonat! Actualitzat: Ja han retocat el text. Llàstima, abans era més divertit!)

Apa, i ara l’esbós de Kadingir d’avui (tranqui, que ja s’acaben):

10_castellcanishapl.gif

(Clica-hi a sobre per veure-ho ampliat!)

Bé. Esbossos de llocs i edificis. Principalment el castell i la casa. La idea de la qual vam partir era que ambdós edificis havien de tenir una retirada (per allò de les dimensions paral·leles), i el principal repte va ser jugar a fer que la façana del castell semblés més la d’una casa que la del “típic castell”. Aquests dos esbossos, a més, van donar peu a una de les portades per una autoedició limitada que en Jun i la Cè van fer del seu llibre (abans que sortís publicat per una editorial “de debò”, vaja). També hi ha a l’esbós alguns intents de mapejats per “estudiar” la distribució de les àrees dels edificis, i ho he completat amb uns quants apunts que vam prendre de l’arquitectura de Shapla.

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Sobre una primera vegada (II): De públic a la tele

Ahir vaig anar per primer cop de públic a un programa de televisió. Era a l’estrena del canal Cuatro (l’ex-Canal Plus en obert, que ara només serà a través del satèl·lit), i més concretament jo estava al plató de Gestmusic, al programa d’en Boris Izaguirre i companyia, Channel N 4. Amb un toc tan glamorós ningú pensa trobar un programa de tarda, i veritablement va semblar poc de tarda (segurament perquè es va emetre a la nit, ja es veurà als altres “capítols”).

(El paio va ser simpàtic amb el públic, més que els altres ddos presentadors i el caos de certs moments. Tot i que l’Ana García Señeriz va obrir-se cap al final agraïnt la paciència del públic amb molta amabilitat i pel gaudi de molts dels presents.)

Bé, això d’anar de públic és una experiència rarota (i més un dia com ahir, perquè era excepcional i gravàvem un fals directe, simulant connexions constants amb dos platons de Madrid que feien el mateix al seu torn. Anant de públic allí et feien esperar una bona estona donant-se un bocata molt soso, això sí, ben atesos. Després una estoneta de cua, passar per un detector i cap a dins. Fins una mitja horeta més tard no treuria el cap en Boris. Almenys el regidor de públic és un tipus simpàtic (un tal Xavi que sembla en Sidney Pollack).

(L’autèntic Sidney Pollack.)

Per desgràcia (o per sort), vam caure bé a la persona que repartia el públic i ens van fotre a primera fila. A nosaltres, que anàvem amb ganes de veure la feina dels tècnics que no pas a aplaudir i fer el ximple. Doncs bé, vam haver d’aplaudir, cridar i “ballar”. Déu meu. Una primera vegada com a públic i ja em posen a primera fila. Una gran experiència que demana a crits no tornar-hi. Com que era aquest fals directe, almenys vam estar-hi tanta estona que vam poder gaudir de la feina dels tècnics de torn TANT com vam voler. Per la resta, es feia estrany parar cada dos per tres per esperar que els de Madrid fessin un tros més i després tornar-hi nosaltres. Una bona part del públic va anar desertant (havíem entrat a la 1 del migdia i vam ser allà fins a quarts de vuit! I només van dignar-se a donar-nos un altre entrepà a partir de les set!), tot i els precs del regidor de public i la tensió dels tècnics per la presència d’un dels grans de Gestmusic, en Toni Cruz (que no sé què ha fet o amb qui ha pactat aquell home, però semblava un retrat d’ell de jove però amb la cara més marcada). Resultat: Al final quedàvem pocs, la meitat dels quals éren els típics gats vells de públic que volia sortir a càmera i esperàven que sent pocs sortirien més, per la qual cosa van cridar i fer tant soroll com van poder. (Ja els hauria cedit el meu seient, jo, que no vaig parar de sortir amb el meu caretu de pomes agres.) La paradoxa de tot plegat és que, un cop el públic va anar desertant, les càmeres van deixar d’enfocar-nos (per ordres d’algun gran cap, suposo), ja que no érem una multitud, cosa que es tradueix que a partir de cert de moment, el programa d’en Boris tenia crits i aplaudiments però d’un públic que sortia breument i de lluny. Nefast pel grupet que reclamava sortir a crits. Per la meva banda, ja m’estava bé, però m’imagino que ells i elles es deurien sentir ben enganyats, en veure-ho ahir i a ala repetició d’avui al matí. Ais… Algú que llegeixi això ha anat abans de públic a un programa d’aquests? L’experiència va ser més gratificant?

Pel que fa a Cuatro…

Em temo que tindré un empatx de programació jove, guai i atrevida… (Ah, i l’estètica un xic massa com de “canal digital”, no? Els qui hi enteneu, creieu DE DEBÒ que és el més adeqüat?)

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre una primera vegada: Esquí

Bé… Seré breu (serà impossible): Dimarts passat em va visitar un excompany d’escola per sorpresa, que ara viu a l’Empordà (terra que es mereix una entrada apart). Em va dir que estava amortitzant una setmana de vacances que li havien donat i em va convidar a anar a esquiar l’endemà si m’anava bé. Li vaig dir que sí (sóc un inconscient), i aquella mateixa tarda ja vam fer una sortida, escalant una mica, “per escalfar els músculs”. Així, dimecres ens trobem a les 6 del matí dins el seu flamant Citroën en ruta cap a Vallter 2000. Els del temps havien pronosticat nevades al matí i núvols a la tarda. Jo pensava que, bé, i al cap i a la fi, si finalment no esquiàvem tampoc passava res (l’única vegada que vaig voler esquiar em vaig trencar un dit del peu el dia abans, i tenia esquís llogats i tot!). Finalment va fer sol, una mica de núvol i un xic de ventet, però gens de nevades.Després de passar Camprodon vam començar a trobar neu. (Enguany “encara” no ha nevat al meu poble més d’unes horetes, i ahir per fi vaig poder veure neu autèntica, que ja tocava!). A partir de Setcases, començava la pujada cap a la vall (és curiós, l’ultima vegada que hi havia estat va ser amb la mateixa persona, però era a la tardor i anàvem a peu; veníem de Núria). I, es clar, la carretera gelada. Després de les trucades pertinents a familiars demanant instruccions (ja eren les 8 del matí), vam aconseguir instal·lar les cadenes i vam seguir el viatge. Sense més entrebancs vam arribar, vam aparcar i vam esmorzar (“veni, vidi, vici” amb fogonet inclòs, llet d’ametlles, cacau, magdalenes i galetes).

Vam ser els primers clients del dia. El meu company volia provar els esquís “bigfoot”, de la modalitat snowblade (que són un esquís més curts i sense pals). Jo també ho vaig provar ja que deien que s’assemblava una mica a patinar (d’això sí que en sé; sobre rodes, sobre gel i sobre pells de plàtan). Certament, per anar sobre un terreny pla et mous de forma similar a uns patins (però amb uns moviment més de “peus d’ànec”). Ara, per la resta, no té res a veure amb els patins. Els girs, l’equilibri i l’estabilitat requereixen una concentració diferent i estar preparat per les caigudes.

Per què els “tele-arrastres” són tan malparits, per cert? De 9 vegades que hi vaig anar, 3 vaig caure a l’arrencada per motius diferents i 2 van fúmer-me unes estrebades molt lletges durant les pujades que m’obliguen a anomenar-los “trencanous”.

Malgrat això, vam ser els primers a estrenar dues pistes i tot… Primer, una de curteta on vaig caure tres vegades i, segon, la més llarga de l’estació d’esquí. Vaig perdre el compte de caigudes de seguida.

Però els peus feien molt mal i vaig canviar-me les botes. Les anteriors m’havien destrossat tant els turmells que em van deixar marcat la resta del dia. A això cal afegir-hi un matí buscant la posició idònia per esquiar millor. Resultat? Uns dolors aguts als bessons i als isquiotibials que a mesura que avança el dia impedeixen dirigir bé els esquís i t’obliguen a parar tothora. Tot i això, el personal de l’estació de la botiga i els “telearrastres” (a partir d’ara “trencanous”) insistien que no podia haver tingut millor neu pel meu primer dia, que era suau i tova, i que feia anys que no estava tan bé. (Tot el que vulgueu, però la vaig acabar avorrint a còpia de caure-hi.)

A mitja tarda, havent dinat els entrepans de rigor, ja no podia amb les meves cames (no estava cansat, sinó adolorit de cintura en avall, entre trencanous i caigudes). Però, ei, havia estat “bastant” divertit. El que encara no sé és si ho compensa l’esgotament final. Hi va haver un moment que vaig necessitar un quart per baixar un fort desnivell que havia fet molt abans en cinc minuts!

(Per cert, això dels trencanous que hi ha les pistes d’esquí es mereixeria un monòleg dels que fan als xous de la tele…)

«Ca guai ca és la neu!», bramava una noia a la seva amiga, baixant amb esquís i els pals de rigor i unes ulleres més grans que el seu acné. «Menudas vacances nos han montado en el cole este anyo!»

La tornada va ser molt plàcida. Sort que conduïa el meu amic. El problema és que vaig anar notant com si el meu estèrnum desprengués fred. Vaja, que per un cop d’aire em notava com l’os ressentit (certament, em vaig desabrigar massa ràpid a l’hora de plegar). Tot i sent-ne conscient, em semblava que la cosa podria afectar-me en respirar i em van venir al cap alguns conceptes horribles: bronquitis, pulmonia aguda, armes de destrucció massiva…

La nit la vaig passar amb una manta elèctrica (que té una fuga, per cert, i no intento homenatjar Woody Allen). Vaig sobreviure. I vaig dormir pensant que l’esquiar era car, però molt complet, i que, al cap i a la fi, només em feien mal les cames.

Avui m’he llevat amb el cos entovit, els músculs adolorits (tot i que vam fer estiraments) i les cames plenes de blaus. És injust! Si la neu era ideal i fins i tot em van dir que havia caigut “poc, per ser novell”! I se suposa que cada any cal repetir el mateix calvari? O pitjor, perquè els d’allí deien que aquest any la neu era millor que altres anys! Aleshores, un altre any podria fer-me molt més mal! Bé, no ho sé… El que de debò voldria és que aquestes agulletes brutals passessin el més aviat possible! I, la veritat, no sé si recomanar-ho… Potser amb coixins per tot el cos. Tampoc sé si el seu secret rau en els diners que costa o en el que costa saber-ne… o en el que t’estalvies, almenys en cops de cul, si en saps. Tampoc sé si hi tornaré, però ara tindré coneixement de causa quan digui que això d’esquiar és un privilegi. Ara bé, no em pregunteu per a qui.

Hi haurà més primeres vegades… Em temo.

Mostrar l'entrada · Comments are closed