Tenim nova web de Focafilms! Aquells curts al quals m’he referit a diversos posts, ara tenen una casa fixa!
Caricatura de la tropa:
Tag Archives | Curtmetratges
Passi dels nostres curts a Argentona
Sovint he esmentat per aquí que col·laboro a curtmetratges i coses així amb una colla que signem com a Focafilms. Doncs bé, el proper diumenge 6 de maig a les 12 del migdia, a Argentona, passem un grapat dels curts que hem fet els últims anys! Al “Centro” d’Argentona, en un acte preparat per Mia Puig (flamant protagonista del nostre últim curt, guardonat amb el premi a la millor interpretació al Festival Julius 2011). No hi haurà tots els nostres curts, però sí una selecció acurada de la nostra producció recent. (Tenim els més surrealistes reservats per a un cicle alternatiu, i a l’espera que en fem algun més que hi encaixi i els completi.)
Tot plegat durarà una horeta. Va, qui s’hi anima?
FESTIVAL (no-oficial) DE CURTMETRATGES FOCAFILMS – MEMORIAL ‘LA RUSSA’
[Durant aquest acte, que servirà de sentit homenatge a la recent pèrdua de l’actriu protagonista de MODJA —la tortuga “Russa”—, es projectarà el primer curt de la productora Inexistent, d’Argentona, i s’estrenarà el curt documental ‘Com es va fer CLERGYMAN’.]
Curts que es projectaran:
– THE CANNIBAL (M. Puvill / Focafilms, 2008)
– EL REMENETA A… LA MÀQUINA DEL TEMPS (J. Puig / Focafilms, 2009)
– MUUU (M. Puvill / Focafilms, 2010 – Gran Premi Julius)
– MODJA (V. Heredia / Focafilms, 2010 – Memorial ‘La Russa’)
– DESPULLA’T… JA! (M. Puig / Inexistent, 2011 – Nova productora de curts a Argentona)
– CLERGYMAN (M. Puvill, V. Heredia i J. Puig / Focafilms, 2011 – Premi Julius Jaume Esteve)
– COM ES VA FER CLERGYMAN (Focafilms, 2011)
Premi a la Foca
Els dies passen, l’any s’acaba i el temps s’escurça. (Que falta temps per tot, vull dir!) Aquests últims dies he visitat Liverpool i amb els amics de Focafilms vam guanyar un altre premi al Julius de Vic.
Aquest cop el guardó Jaume Esteve a la millor interpretació, a càrrec d’un genial Mia Puig pel nostre curt Clergyman. N’estem molt contents, ja que darrera aquest protagonista vam estar-hi treballant unes setmanes força estressants. Gràcies al jurat per la decisió! Per la resta, seguim pencant ara que hi ha feinetes: Alguns piratets i buscatresors que aviat treuran el nas per aquí….
Julius 2010: Curts, cartells i un premi
A la passada edició del festival de curts Julius vam tornar a presentar dos curts amb la colla d’amics (en nom de Focafilms). Els cartells els vaig fer seguint instruccions i consensuant amb els companys, amb el concurs ja superat:
D’una banda, Modja, un homenatge a la sèrie B clàssica amb l’aparició d’amics i coneguts en un rodatge fent íntegrament en anglès (i en broma, naturalment).
A l’altra banda, Muuu, un curt molt personal i proper entorn la història d’un nen obstinat a descobrir la veritat… i que va ser el curt que va guanyar el gran premi Julius ciutat de Vic 1010! Visca Focafilms!
🙂
(No cal dir que vaig col·laborar fins on vaig poder en tots dos curts, eh? Sobretot en l’apartat de producció.)
Tornem al Julius!
Després de dos anys de sequera… FocaFilms torna al Festival Július! I ho fa per partida doble; per una banda amb un curt seriós i pretenciós com aquells que sempre hem criticat, que parteix d’una bona idea però es perd en l’execució (vaja, coses nostres de no saber-nos organitzar bé a l’hora de rodar):
SET MINUTS. La passió de dues vides obsessionades. Hi estrenem al món dels curts l’Ariadna, actriu i excel·lent ballarina que ben aviat veurem amb la Companyia de Dansa Russa a Barcelona! També ha col·laborat amb nosaltres un membre de la CORI reusenca (el gran Guillem Ramos) i hem tingut ajudants de luxe en l’apartat sonor i d’efectes digitals (vam planificar tan malament el rodatge que vam necessitar mil i un retocs per solventar micros inoportuns i actors mal colocats). Ains. Una feinada que potser no es transmet a la pantalla, però hem arribat a la final! Apa!
🙂
D’altra banda… suplim la quota d’humor absurd amb l’estrena de Focafilms Animation, amb un curt ràpid, ximplet i fet en Flash (Gemma, és el curt que et deia fa temps!), protagonitzat per un “flub” anomenat Remeneta:
EL REMENETA A… “LA MÀQUINA DEL TEMPS”. La curiositat va matar el gag. I mai millor dit. Sense més comentaris. Ains…
Tot això on i quan?! Aquest cap de setmana a VIC, clar! Al Festival Július! No us ho perdeu!
ATENCIÓ: ACTUALITZAT! (1-12-08)
Július superat! Com sempre no hem guanyat res (i la veritat és que aquest any teníem més clar que mai que no tocava, clar!). I bé-bé; coincidim amb bona part del palmarès, la cerimònia va ser amena i no ens ha quedat mal regust de boca entorn les expectatives que duiem.
Per mi, només hi hauria un punt més discutible (l’únic, això sí). No em va convèncer el redactat de la resolució els membres del Jurat del concurs de cartells. Tenint en compte que es destaca l’amateurisme de la majoria d’autors a concurs se’m va fer molt estrany que el jurat decidís esmentar, a banda del guanyador, un bonic llistat de cartells que els havien agradat més que els altres. Potser la intenció era bona, però van donar una sèrie de noms “finalistes” (a banda dels TRES FINALISTES reals) que al final no havien guanyat, i això deixava un lleuger sabor agredolç. 
Es clar que tot va a gustos i el Jurat tan sols dóna la seva opinió (això és indiscutible, inapelable, i s’ha d’acceptar sens dubte), però trobo que és més que discutible, en canvi, la forma que van tenir de donar-la: El redactat de la resolució en sí, vaja. (I això ja no és cosa de l’organització.)
Ai… Però per la resta… Visca l’esperit Július! Visca el gran Groucho Marx! (El Marx a qui tots ens volem assemblar malgrat que, inevitablement, acabem sent tristos, poca cosa, exclosos i menytinguts com en Zeppo.)
😉
Moc, moc! I també dos ous durs!
(Ara he recordat que fa una setmana vaig acomiadar-me amb aquesta última frase d’un guàrdia de seguretat molt groller d’un edifici de La Generalitat. Que bonic és haver crescut educat amb films dels Germans Marx!)
Sobre Sitges'08 – Dies 6, 7, 8, 9 i 10
(VE DEL POST ANTERIOR!)
Va, i unes quantes fotetes més, com per exemple la de la Plaça de la Vila en obres…
En aquesta plaça, els primers anys de venir-hi hi passaven dibuixos animats i curts a l’aire lliure. Era un punt cèntric genial. Llàstima que amb els anys van deixar de fer-s’hi activitats fins a l’extrem que enguany estava en obres i dificultava la circulació pel centre! (I a sobre ha coincidit amb l’any de la cercavila dels zombis! Buà!)
Ah, i atenció al cartell de El planeta dels simis següent…
El vam veure al bar de El Retiro. Estic enamorat de l’eslògan! “Un hombre viaja a través del tiempo y encuentra la más escalofriante respuesta a sus preguntas científicas.” Pot rebentar encara més el final del film?! Només faltaria que a la portada sortís el cap de l’estàtua del final i en Heston clavant cops de puny a la sorra de la platja! I ara ens queixem dels “espoilers” d’Internet! Si és que… Va, segueixo amb això de les pel·lícules que vam veure:
– BLINDNESS
Un assaig sobre la ceguesa portat als extrems. Polèmica, perturbadora i claustrofòbica. Una gran premissa sortida d’un text de José Saramago i dirigida pel realista Meirelles, que tot i la solidesa del repartiment i la intensitat d’algunes situacions potser defuig el públic per l’exageració de l’argument i la situació que en deriva. (Et tanca més de mitja pel·lícula en una situació molt extremista i quan te’n treu et porta a un escenari amb molt més joc però que acaba desaprofitat, com si anés decaient.) Ei, pel·lícula d’aquelles de cinefòrums i assignatures d’ètica d’Institut!
– MARTYRS
Apa, i la “més forta” i “perturbadora” i “gore” i “brutal” del Festival, segons diverses fonts… propagandístiques. Sí, perquè exageraven! Molta sang gratuïta (res que no haguem vist a cap pel·li de terror nord-americana corrent), una història amb molts alts i baixos, algun gir argumental colpidor i un final de 20 minuts ple de bufetades i maltractes a una noia encadenada. Que sí; potser tot molt dur i sec pel públic més comercial, però qualsevol persona que hagi vist films de terror asiàtics o altres bogeries italo-sudamericanes segurament no hi trobarà res de l’altre món (tret de la contundència de la violència física potser inusual en un film destinat al gran públic comercial).
– TRICK OR TREAT
Pel·lícula de terror convencional en quatre parts… si fos dels anys 80! Però és una pel·li novíssima! Genial. Es trobava a faltar un humor negre així en la recent factoria nord-americana. Una nit de Halloween amb quatre històries encreuades: Nens malvats, famílies desestructurades, psicòpates de metre i mig d’alçada i l’Anna Paquin sensual com mai. Calen més arguments per donar-li una oportunitat? (Pel·li ideal per una nit de farra sense complicacions, a l’estil dels mítics CONTES DEL GUARDIÀ DE LA CRIPTA i similars, presentant com a nova icona terrorífica un monstre amb forma de nen amb cap de carbassa deformada.)
– RED
Film de tall televisiu codirigit pel director de l’exitosa MAY que vam veure també a Sitges, amb molt a oferir quant a argument i interpretació. Brian Cox (que també tenia un paper al film ressenyat just a sobre, el TRICK OR TREAT) molt lluit fent el paper d’un home rural, tranquil i calmat, que veu la seva jubilació trastornada quan uns adolescents maten el seu gos. Amb la pèrdua de la seva única companyia, l’home inicia una campanya a la recerca de justícia, que es toparà de cara amb l’home ric del poble, un sortós imbècil pare del líder dels adolescents, que es nega a donar peixet al vell. Un drama convencional de tardes amb bona factura, bones interpretacions i emoció que traspua la pantalla.
– SOUTHLAND TALES
Agrada o no agrada. El director de “Donnie Darko”, Richard Kelly, acabarà sent un Lynch! Aquí presenta una anada d’olla majúscula! Amb actrius porno dominant el panorama dels debats polítics, misteriosos conductors de furgoneta voltant per la ciutat, un actor amb problemes de memòria, un policia de Los Ángeles buscant el seu doble… Un present alternatiu (es va rodar el 2006 però parla de 2008, precisament l’any que l’hem vist a Sitges!) ple de paranoia, historietes creuades, grans personatges i conceptes i una certa sensació de mareig argumental. (Amb Seann William Scott, Dwayne “La Roca”, Sarah Michelle Gellar, Christopher Lambert…)
– GOD’S PUZZLE
Visca Miike Takashi! L’home no perd la bona forma; aquest cop es tracta d’una pel·lícula sobre l’univers. El bessó d’un estudiant el substitueix a classe i s’embranca a fer un treball molt especial; La creació d’un univers. Per fer-ho comptarà amb l’ajuda d’una súper-dotada alumna del centre, de qui s’enamorarà amb catastròfiques conseqüències. (Humor i embolics a la primera part, didactisme, rock i reflexió a la segona i acció i surrealisme a la tercera part.) No sempre l’encerta però aquí està prooou bé, de debò. (L’home en fa 2-3 l’any, però aquesta és l’única que ha fet el 2008.)
– THE CHASER
Amb “remake” a la vista… explica la història d’un xulo, ex-detectiu, que va darrera la pista d’una de les seves prostitutes i es troba cara a cara amb un psicòpata que la té segrestada. La policia i l’ex-detectiu saben que ell és l’assassí que la matarà, però no tenen proves, i començarà la cursa per trobar la futura víctima abans que el malvat quedi en llibertat. Una història intensa, amb grans diàlegs i carismàtics personatges que aviat Hollywood s’encarregarà de destrossar. Busqueu-la abans que n’arribi la nova versió!
– MONGOL
Biopic típic i tòpic. GLADIATOR, L’ÚLTIM EMPERADOR… Aquest film segueix la línia dels grans films sobre un personatge: Infància, joventut i maduresa d’un heroi, tot i que em va quedar la sensació que la pel·li acabava al moment més interessant. Grans paisatges i una cultura exòtica adornen un film ample, ple de forats i el·lipsis malgrat la superproducció que no amaga ser. Per a interessats en la Història, suposo. (I que hi trobaran munts d’incoherències, m’imagino…)
– JCVD
L’últim film de Jean-Claude Van Damme. Sí, aquell on fa d’ell mateix, es veu involucrat en un atracament i li agafa un atac de sinceritat. És… molt… gran. De debò! Potser sap greu que no sigui tan un documental sinó una història de ficció amb un argument que tampoc és res de l’altre món, però és encantador veure aquell gran heroi d’acció esdevenint tan humà com el públic que l’ha seguit, ni que sigui per una vegada. Ei, i a la versió original el sentim en francès, com ha de ser! (I està tan satisfet amb l’experiència que hi tornarà.)
– THE BROKEN
Hum… Mescla entre MIRRORS i LA INVASIÓ DELS LLADRES DE COSSOS. La veritat és que em va semblar un film lentot, un xic pretenciós i que intentava despistar més del que calia, però va tenir un petit grup de fans important, eh? (Té una idea enginyosa i sap utilitzar bé l’absència d’efectes especials!)
– SYNECDOCHE, NEW YORK
Kaufman.En estat pur. Massa i tot. La història d’un dramaturg que prepara una obra sobre la seva vida, per la qual reconstrueix el seu entorn en decorats i busca un repartiment que l’interpretin a ell i a la gent que l’envolta, embolicant la troca fins a límits paranoics. Genial, el joc del repartiment (Morton-Watson intercanviant obsessions i físics), les confussions i les reflexions. Llàstima que es perdi en el seu bucle confús per deixar-nos amb ganes d’un tot complet, però suposo que era inevitable veient com la bola va creixent al llarg del film.
– TOKYO!
Tres històries curtes que passen a Tòquio. Llàstima que dues siguin de directors europeus; no podia evitar pensar que hauria preferit la visió de la ciutat des d’una perspectiva més oriental, però la veritat és que el film resultant té el seu interès. Michel Gondry adapta un conte màgic que ens acosta a la realitat dels mini-pisos nipons (la ciutat superpoblada, pessimista i devoradora), Leos Carax transporta el seu surrealisme encarnat en un personatge excèntric visitant Japó (el tal “Merde”, que ja té club de fans a casa meva) i Joon-ho Bong torna a la direcció després de THE HOST amb una història sobre autistes i la societat dividida i reservada on vivim (la ciutat obsessiva i aïllada però, malgrat tot, somiadora).
– EDEN LAKE
Una altra història de joves torrapebrots! Aquest cop emprenyen una parella que reposa en un llac idílic. L’enfrontament arriba al punt que la parella mata el gos dels adolescents, i les represàlies són terribles. Frustració i neguiteig provoca aquesta història de persecucions al mig del bosc i jovenets passats de volta, amb massa passió per la violència i educats a ser extremistes. En certa manera és un eco de l’altra pel·li, RED, de nou parlant sobre l’educació, les famílies i el deteroriament de certs valors socials. Potser una de les més rodones d’enguany i d’acord amb la temàtica més terrible i sanguinolenta del festival.
– OTTO; OR UP WITH DEAD PEOPLE
Em… La feien moooolt tard a la matinada. Jo vaig prometre que dormiria, i ho vaig fer. Resulta que els amics que van veure-la em van despertar a mitja pel·li dient que marxàvem. Sembla ser que era una voràgine homo-eròtica de zombis i travestis que calia veure-la amb plenes facultats mentals per seguir-la bé. No va ser el nostre cas. Ehem.
– 20TH CENTURY BOYS
Adaptació del gran còmic de Naoki Urasawa, que també ha col·laborat al guió amb tres guionistes més. I han tingut una feinada increïble, ja que reduir aquell serial entremescla de thriller i aventura de ciènfica-ficció era un gran repte. I n’han sortit prou bé, la veritat. Manté la intriga i l’argument principal, però van amb tanta pressa perquè tenen tantes coses per explicar que alguns detalls queden poc clars i mai no queda la sensació de la “gran amenaça” mundial que s’entreveu als còmics, per exemple. De tota manera, és la primera part d’una trilogia, o sigui que encara tenen temps per millorar i superar el resultat, que ha arrencat prou bé.
– DONKEY PUNCH
Una altra d’adolescents inconscients. Aquest cop són post-adolescents britànics amb ganes de marxa que van a les Balears i surten a voltar en iot, munten una orgia i, amb l’esveramenta, una noia mor. Les amigues intentaran retornar a l’illa, però els nois no volen problemes amb la policia, així que dins el vaixell anirà creixent la tensió per decidir què faran. Pressupost ajustat, bona factura i correcta execució; podria ser un film que funcioni en cartellera, la veritat.
– ABSURDISTAN
Film de tall clàssic de Veit Helmer, amb pocs diàlegs, veus en OFF i molt d’humor. Massa innocentona i deutora de Langa o Kusturica, però funcional pel gran públic, que normalment surt amb un somriure als llavis. Poc original però simpàtica i lloable pel tret diferencial que marca entorn la resta de produccions actuals. L’argument? La sequera en un poble fa que les dones decideixin no enllitar-se amb els marits. Paral·lelament, una jove parella té clar el dia que s’haurien d’estrenar, però la norma imposada per les dones del poble els pot estroncar els plans, així que toca solucionar el tema de l’aigua…
– LET THE RIGHT ONE IN
Sueca. Basada en una novel·la que el propi autor adapta al cinema. Dirigeix Tomas Alfredson. I és la gran favorita de molts aficionats al festival. La història de l’Òscar, jove importunat a l’escola, que s’enamora d’una enigmàtica veïna que resulta ser un vampir. Tragicòmica, amb tics de terror, pressupost contingut i caràcter fabulós, és una faula digne de veure i revisar que farà les delícies a aficionats del gènere i nouvinguts.
– PONYO
L’última de Miyazaki. Retorna una mica als tics de “Totoro” o “Panda, Little Panda”; l’argument se’n va de l’olla, no respon a lògica adulta i tot resulta un divertimento de llum i color sobretot pels més petits. Explica com un nen entra en relació amb un ésser marí màgic que pren la forma d’una nena per viure amb ell. A la vegada, el poblet queda submergit i caldrà molta màgia per solventar la situació. Per seure, gaudir i deixar-se portar.
– RELIGULOUS
I vam tancar la nostra particular sessió de 10 dies amb un documental del director de BORAT. Aquí, el xouman Bill Maher recorre mig món explorant el sentit de les principals religions amb un gran sentit de l’humor i la sàtira. A l’estil del programa “Salvados”, l’home pregunta, provoca i perturba a tothom qui es troba. Amb intel·ligència, aconsegueix grans moments, tot i que tampoc descobreix la sopa d’alls i no sembla que acabi de ficar el dit a la llaga de res “gran” en concret. Qualsevol religiós de ment oebrta gaudirà el documental, vaja. Que no ofèn, sinó que es mou amb classe malgrat que podria oferir molt més (i sobretot tenint en compte el fanàtic país d’on ve!).
Buf, i segur que me n’he deixat, però toca anar per feina… (Tampoc m’hi he estès gaire, en cada pel·lícula, sinó que en deia el que em venia en aquell moment.) I ara anem-nos preparant per l’any vinent! Deixarem de banda els homenatges d’enguany a 2001: UNA ODISSEA A L’ESPAI i KING KONG per caure de dret als homenatges de dos films que em vindrà molt i molt i molt de gust revisar; ALIEN – EL VUITÈ PASSATGER i ELS CAÇAFANTASMES! Serà la booooooooooooomba! A qui trucaràs?!
I no puc acabar sense un últim escampall de fotos! Ressenyistes, paisatges, surfistes i falsos ressenyats, en remull o sense, però formant part d’aquest Festival de Cinema de Catalunya – Sitges’08! (He arreplegat fotos tan pròpies com d’amics amb qui vam anar! He, he…) Fins el proper!
Fent el soldat i retorn a "el pis"
Buf! Revisat el Saló del Manga, el Festival de Sitges i Nova York, ara només dir que el desembre començo a treballar com a redactor de continguts i grafista al Departament Editorial d’un mitjà estatal important. Quins nervis!
Tema SERRALLONGA (just abans de marxar a NY vaig anar a fer de soldat pel telefilm de TVC). La veritat és que pot molt ben ser que no surti massa, a la pel·li, o només d’esquena. El cas és que em van posar a la cua dels soldats i la càmera no em va ser massa favorable. Però mai se sap; l’important és que com a soldat vaig cobrar més que com a cadàver! (Que era el paper inicial que havia de fer!) I cal agrair el dinar! Fabulós i complet! I es podia repetir de tot! Però el millor va ser l’ambient! Va haver-hi una bona camaraderia entre els soldats i a l’hora de dinar allò semblava més una cantina medieval que altra cosa. Una veritable regressió!
I, amb la ximpleria, aquest any ha estat un dels més creatius quant a interpretació:
A la primera meitat de 2007 recupero en Macavity, el gat més malvat del món; / setmanes després, hereto l’Eddie Lyons, un germà ric amb final tràgic que l’actor que ja l’havia fet no podia reemprendre / i, passat l’estiu, hereto per indisposició d’un altre actor en Pere Màrtir, un rabiós casanova que va robar molts cors (el meu inclòs) / per passar a fer el “típic soldat ras”, de SERRALLONGA / i, un cop a Nova York, The Freak, coprotagonista del curt The Cannibal, rodat en 16 mm.
I acabo amb una reflexió d’aquelles meves: Ara visc en parell al pis on vaig viure els 16 primers anys de la meva vida. I es nota. A les primeres setmanes encara m’era estrany (un lloc nou, encara que conegut), però al cap d’un mes em sorprenc a mi mateix visitant les habitacions que freqüentava quan era petit per error: O sigui, penso que vull anar a l’habitació on dormo a buscar nosequè, i sense adonar-me’n em fico a una habitació on només tenim trastos, ara!
És sorprenent com treballa el subconscient…
Aquell pis me’l conec tant que acostumo a passejar-m’hi de nit amb els llums tancats sense problemes. Fins i tot pujo l’escala veïnal a les fosques! La memòria humana és molt curiosa.
Torno a ser a casa! I provoca una sensació molt especial, com si cada racó guardés antics records meus que m’aniran retornant a mesura que hi vagi vivint de nou. I a mesura que hi torni a viure i hi desapareixin els rastres encara presents dels anteriors llogaters tornaré a omplir el pis de nous records d’una nova etapa de la meva vida. Preciós.
Encara no hi estem plenament instal·lats, que falten moltes coses, però sense adonar-me’n em trobo que ja sóc a casa. Sempre ha estat casa meva i ara ho torna a ser. I em provoca una sensació molt especial, com si cada racó guardés antics records meus que m’aniran retornant a mesura que hi vagi vivint de nou. I a mesura que hi torni a viure i hi desapareixin els rastres encara presents dels anteriors llogaters tornaré a omplir el pis de nous records d’una nova etapa de la meva vida. Preciós.
La Gran Poma en 15 dies!
Petit resum de l’aventura novaiorquesa, que ja tocava!
🙂
A finals de novembre vam anar a fer companyia a l’amic Marc, amb qui també vam rodar un curt, a Nova York. Moltes amistats m’han demanat que els expliqui com vam repartir el temps a la Gran Poma… Va, ho intentaré.
DIA 1
A Barcelona tot correcte. Tot puntual i cap a Ginebra amb un avió ben cuco. Quina impressió, veure les muntanyes de Suïssa aparèixer entre els núvols en començar a aterrar. En un parell d’hores anem cap a Nova York. Quina mandra! Quantes hores d’avió! I serà en un avió més gran, amb dos passadíssos i el doble o triple de seients que el que ens ha dut de Barcelona. Tenim mantes i coixí. Quina por. Ja veig a venir que no hi podré pas dormir. I una pantalleta individual per veure pel·lis (La Jungla 4.0, Harry Potter i l’Orde del Fènix, Ocean’s 13…) o jugar a videojocs senzills (a banda, també ens toca finestreta; sempre ens toca finestreta i just al davant o al darrera d’una ala. Mai al mig).
L’espera perquè l’aparell es mogui és enorme. Van carregant maletes i tremolem veient el tracte que els dispensen. Finalment, amunt amunt i fora! El viatge (la segona part del viatge, vaja), segons la pantalleta, durarà 8 hores, constarà d’uns 6.150 quilòmetres i volarem a una velocitat entre 600 i 700 km/h i a una altura d’entre 7 i 12 km per sobre el nivell del mar.
Des de l’avió es veuen ciutats menudes. Com deuen ser? Ara un nucli gran… Ara un poblet al costat d’un riu… Llocs que mai visitaré ni dels quals sabré els noms. Ara el Canal de la Mànega! Mira, algun lloc que em sona! I allà el Regne Unit, que en una horeta ja deixem enrera… Després mar. Un mar infinit. I llavors… Canadà?
Per menjar, pollastre amb arròs. Ah, i el mític formulari del qual tothom parla! I no, no hi demana “Véns a matar el President?”, sinó coses com “Véns a involucrar-te en alguna activitat il·legal?”, o bé “Has estat relacionat amb genocidis o amb l’Holocaust Nazi?”. Déu n’hi dó! De debò que algú ha respost que sí alguna vegada?!
Arribem. Aterratge OK i tot lentíssims. Seguim al peu de la lletra les instruccions d’en Marc i així deixem enrera l’aeroport i una insulsa conversa a l’aduana on ens demanen què anem a fer allà i si portem res al nostre amic i on anirem exactament. (CONY! A VISITAR LA FOTUDA CIUTAT! TANT COSTA D’ENTENDRE?!) Ais… (Ah, i ens entretenen tant que alguna ànima amable treu la nostra maleta de la cinta corredera i la deixa abandonada al costat d’una columna, a mercè de qualsevol indesitjable. Sort que està bé; més abonyegada que mai pel personal de l’aeroport, però ja se sap…)
Però comença la gimcana! Airtrain (amb un munt de rètol de “If you see something, say something”; paranoia, paranoia, paranoia) – Subway (amb altres rètols similars o pitjors) – Transfer (transbord) – Subway… I ja som a Harlem. Després de passar per Queens (o és Brooklyn?) i veure els barris perifèrics, ja som a l’illa de Manhattan, d’on no ens mourem.
Hem sortit a les 9 de BCN i hem arribat a NY a les 6 de la tarda del mateix dia. Quin fart de viatjar! Al pis ens reben molt bé. La propietària i el seu fill ens deixen instal·lar-nos a l’habitació d’en Marc i sortim a Central Park (és al costat) mentre fem temps perquè arribi el nostre amic. Creuem d’oest a est el famós parc, fins al llac de Harlem, i tornem. De nit. Preciós. És Nova York i ja hem arribat. Una horeta més tard trobem en Marc quan surt del metro. Abraçades i emoció. En uns minuts ja som de nou a l’habitació per ordenar-ho tot una mica i, de cop, la proposta d’en Marc: “Bé, anem a Times Square, no?” La veritat és que ens morim de son, però és que no ens fa una pregunta, sinó que és gairebé un precisió sobre quelcom inevitable.
I anem a Times Square. Flipant. Els núvols de nitrogen que surten de les clavegueres, la botiga de Toys R Us amb una nòria gegant a dins, la botiga especialitzada en (atenció) M&Ms, els cartells de musicals i de pel·lícules… Els neons per doquier. Com un parc temàtic nocturn. S’ha de veure.
DIA 2
Amb emoció, ens llevem. Quantes coses a fer! En Marc està atabalat amb l’escola de cinema, així que anirem a la nostra bola. I des de la seva habitació es veu un pati de veïns farcit d’aquelles mítiques escales d’incendis de pel·lícules com Esmorzar amb diamants!
Esmorzem a Central Park, havent comprar el respectiu cafè i batut de xocolata. Passejant pel costat proper a Harlem. I després cop de metro i cap a l’Empire State Building, que està cobert per la boira i decidim no pujar-hi. Així que anem passejant pel barri i baixant per Broadway Avenue fins al Flatulence Building (perdó, el Flatiron!). Però comença a ploure quan som a Union Square i ens anem a refugiar a un Wendy’s (una mena de Mc Donald’s però un pèl més bo), on dinem. A la tarda passegem sota la pluja i anem a la Grace Church i, com que el temps no canvia, fem un cop de cap i anem al MoMa, el museu d’art modern, que els divendres a la tarda és gratis! Així que passem la resta d’hores contemplant Miró, Dalí, Van Gogh, Warhol o Picasso.
També és el dia que descobrim que TOTS els parcs de NY tenen esquirolets grisos als arbres. Impressionant. I deuen tenir un gran servei de manteniment, per assegurar-se que els animalons sobreviuen a cada parc. Ben controlat.
I a la nit en Marc ens porta al Village! Ambient nocturn de bars amb molt moviment i tot tipus de botigues obertes! Acabem sopant una pizza sossa (com gairebé tot, allà) envoltats del típic grupet de noies cridaneres deHarlem que actuen talment com a una pel·li d’Spike Lee. Sí, sí, Nova York és tal com surt al cinema. Tant per allò bo com per allò dolent!
El retorn al pis ens fa descobrir que el metro, a la nit, és un absolut despropòsit. I acabem arribant a les tantes; entre transbords i temps d’espera tot es fa lentíssim.
DIA 3
És dissabte però tenim un petit somni a complir: Veure JA l’estàtua de la llibertat! Així que anem i ens trobem el que toca; dues hores de cua per anar a visitar Liberty Island i veure de ben a la vora el monument de torn. I les fem, però amb alegria i mirant els impressions gratacels amb devoció. Almenys avui no plou. I fa calor (molt sol però també una mica d’airet); la gent va en màniga curta i tothom s’estira als racons de gespa de cada parc (i n’hi ha un munt!).
La visita val la pena almenys una vegada a la vida. L’Estàtua de la Llibertat és impressionant i té aquella sensació com “familiar”, de ser una cosa que a tots ens sona, però és recomanable anar-hi ben d’hora i no quedar-s’hi a menjar. El menjar és car i dolent (un ridícul entrepà de gall d’indi ens va deixar secs!). A la tarda, Ellis Island, l’illa on arribaven els immigrants abans… Mooolt interessant. Hi ha un gran museu amb un munt d’informació sobre els tràmits que passaven els immigrants de l’època que és súper-instructiu. De debò.
Després tornem al port i visitem Wall Street. La Borsa, la Zona Zero (impressionant, amb gent intentant fer negoci venent fotos de l’atemptat de l’11-S!) i el South SeaPort, que es manté amb bona part com al s. XIX, amb carrers moníssims al costat de l’East River. Arribem, després d’una llarga caminada, fins el Pont de Brooklyn, i en fem un tros a peu i tot.
A la nit tornem a Times Square amb en Marc, a mirar-ho tot amb més calma. Quanta gent, en dissabte! Sopem al McDonald’s (amanides, per variar), i visitem el Virgin i l’M&M’s World. Increïble. Tenen didals d’M&Ms! Només una botiga dedicada a aquests caramels de xocolata… Una bogeria. Només podia passar aquí.
DIA 4
Al matí descobrim que el metro de NY té el personal d’atenció al client com a BCN. Les màquines de validar els bitllets estan travades i no hi ha personal a enlloc per ajudar-nos a passar. I ens toca canviar de parada… a peu.
Visitem Greenwich Village de dia i el famós Soho, barri d’artistes i galeries d’art. Seguim voltant i arribem a Chinatown (enooorme) i Little Italy (on dinem a un italià portat per sud-americans on ens foten una clavada de por per uns plats raquítics! I tenim la primera mala experiència amb les propines “obligades” dels EUA). 45 $ en total! Déu meu!
A la tarda passegem per tot Chinatown. Acabem ben esgotats. I anem divagant fins a Tiompkin Square (euh, perdó, que es diu “Tompskins Square“, a l’East Village), plaça i parc on el 1991 hi va haver enfrontaments entre la policia i el centenar d’indigents que encara hi viuen (després de ser foragitats d’altres parcs).
A la nit, un tros de pizza pel camí i trobem en Marc a un “italo-mexicà” a Amsterdam Avenue. Molt més barat i bo que on havíem dinat nosaltres, per cert! El problema és que al restaurant, malgrat el nostre evident coneixement de l’espanyol, el restaurador s’entestava a parlar-nos en anglès! (I es reservava l’espanyol per parlar amb la resta de cambrers i algun amic íntim que tenia per allà.) Curiós.
DIA 5
Toca rodatge. És un dia lent. Arriba l’equip d’en Marc i ho preparem tot a poc a poc. Esmorzem a Central Park mentre l’equip prepara els temes. Finalment, arriba l’hora de rodar i després d’alguns talls ens interrompen per dir-nos que no podem rodar al passadís del bloc de pisos, perquè no tenim permisos.
Tot aturat. I això per un curt amateur d’una escola novaiorquina! Que trist.
Anem a dinar a una italià autèntic a Amsterdam Av, darrera el pis d’en Marc, tristos. A la tarda es fa un intent de reemprendre el rodatge, que queda abortat. (El porter del bloc ens fa moving; ens atura l’ascensor i diu que està “Out of Order”. Així que ens fa pujar per les escales i, en arribar al pis pertinent, descobrim que, es clar, l’aparell funciona correctament. Quin paio! Se suposa que és una amenaça?)
Al vespre, de nou a Times Square, a comprar records i sopar al Wendy’s.
Per cert, un altre rètol graciós del metro: “SAVE YOURSELF FROM HAVING TO BE RESCUED. Get ready. Be prepared. Have a plan.” De bojos.
DIA 6
Per fi, avui toca. Torna a fer fresca, hi ha menys turistes i comença (ara sí), la tardor. Cauen les fulles i sembla que haguem viscut dues estacions en una setmana. Genial. Dues Nova York diferents.
Toca pujar a l’Empire Stat Building. El cel avui és perfecte. I molt poca cua de gent. La vista és brutal. Un veritable espectacle.
En baixar comprem postals i anem a Correus (darrera el Madison Square Garden) a enviar-les. És complicat perquè la informació és molt dispersa i ningú t’ajuda (la cua de la finestreta oberta és llarguíssima i tothom va amb paquets, mentre que dos paios que hi ha en un petit punt com “d’informació” només et diuen, amb molta mala educació, que ells no responen a preguntes sobre Correus; i això que al seu mostrador hi ha un fabulós escut de correus!). Un mal tràngol. Però, per sort, ens en sortim copiant uns altres guiris que corren per allà.
Però per fer-nos passar el trauma, anem a comprar entrades de musicals a Times Square. Per Les Miz; Els Miserables. I ho fem a les taquilles on les vènen pel mateix dia, a meitat de preu. Obren a les 3, però hi anem a un quart. Amb la sorpresa que a dos quarts de 3 ja obren! Així que ens estalviem una cua que sempre esdevé enorme en pocs minuts! I tenim les entrades a meitat de preu. Visca. I recomano fer-ho a tothom qui hi vagi.
Dinem al Friday’s. Menjar fregit i car. (A la factura especifiquen la propina i tot!) No hi aneu.
A la tarda, visitem amb més calma (ara sí) tot l’East Village, la zona on vam anar de nit amb en Marc dies abans. Barris de hippies, de jueus i Tompskins Square de nou.
Després, “Els Miserables” i sopar al Taco bell (prou bé), amb en Marc, que està atabalt buscant llocs on gravar el curt evitant-nos el conserge sonat del bloc de pisos. Per cert, el teatre de Broadway és com un rellotge on tot funciona perfecte i els actors no semblen humans (ni un sol error!)… Llàstima que les butaques siguin una p*t* merda. De debò que mai havia segut en butaques pitjor. I el preu per seure allà és una estafa total.
A la tornada al pis, una anècdota: Un nord-americà rosat i borratxo llença una llauna dins el vagó i baixa del tren. Abans que es tanquin les portes, un noi amb aspecte de mexicà raper, s’alça i fa un parell de tocs a la llauna. I la xuta, enviant-la a través de les portes que es tanquen al cap del nord-americà rosat! Genial.
I no acaba aquí: A la següent parada, entra un home gran, negre i xerraire, reclamant 20$ per un problema familiar que té, i explicant la història de la seva família i pindolant. Al cap d’un parell de parrafades, el MATEIX mexicà raper d’abans li allarga els diners, dient-li, “Ep, company, pren això i calma’t una mica”. Tal dit, tal fet, l’home vell agafa els diners, li agraeix, somriu i calla.
Tot un personatge, aquell raper! Un veritable heroi novaiorquès.
DIA 7
Dia d’experiments. A primera hora del matí em compro Fanta de Pinya. FAN-TA-DE-PI-NYA! Fins la nit no me la vaig acabar del tot. Horrible.
Visitem la Columbia University, seu d’algunes escenes (si mal no m’erro) de Els Caçafantasmes. I, entre aquesta i el pis d’en Marc, la Catedral de Sant Joan El Diví. La que, un cop acabada, serà la catedral barroca més gran del món. (Té una capella dedicada a l’apòstol Santiago i tot.) Era barroca? Euh… Sí… No? O no. Però és enorme i encara no està acabada. I, a sobre, se’ls va cremar per dins fa uns anys i encara hi tenen el doble de feina!
Tot seguit, cap al sud, al Dakota Building i a Strawberry Fields amb el metro. L’edifici a la sortida del qual van matar John Lennon (la Yoko Ono encara hi viu) i el petit monument a la seva memòria que li van fer. Més al sud, l’edifici de Els Caçafantasmes, on vivia el personatge de la Sigourney Weaver. I descobrim el nostre primer Barnes & Noble; Curiosos Fnacs amb un Starbucks dins. També veiem per fora el Lincoln Center i arribem a Columbus Circle, un altre punt de la pel·lícula Els Caçafantasmes, a la cantonada sud-oest de Central Park.
Allí dinem un hot-dog servit per un nou nord-americà fanàtic del Reial Madrid. I a la tarda, Central Park per la part del sud. Un primer tastet (ens el reservem pels últims dies); veiem el Plaza i ens anem fent a la idea de la grandiositat del parc. (Ja coneixem la part nord i, ara, la sud. Ens falta conèixer-lo de llarg! Fa gairebé un quilòmetre d’amplada i 4 de llarg!) Tot molt gros i impressionant.
DIA 8
Dia intens. Esmorzar pel camí (ara ja el comprem a una gasolinera a la vora del pis d’en Marc on tenen uns donuts farcits boníssims) i de pet a Midtown, on veiem la Grand Central Terminal, el Chrysler, els edificis Tudor, l’ONU per fora, la Catedral de Sant Patrici (fabulosa), la Cinquena Avinguda (mític Tiffanny’s, botiga de joguines FAO, etc.), l’edifici Sony, el Waldor…
Dinem a Times Square (hi anem per veure si trobem entrades per Rent, però arribem a les 3 tocades i hi ha una cua quilomètrica). Però mengem en un restaurant japonès tipus fast-food. Una cosa que es deia quelcom similar a Yoshinoya. I no estava malament. (Ara sempre fa fresca, per cert! Plugims habituals i aire fresc d’aquells de bufanda.)
Tornem a la ruta i visitem la biblioteca pública de NY; sí, sí, la de Els Caçafantasmes.
🙂
També veiem el Rockefeller Center i acabem als cinemes Empire, veient El malson abans de Nadal (3-D). Amb ulleres, sí. Una gran experiència. Allà tenen unes butaques fabuloses, una projecció digital que tomba d’esquenes i un sistema de publicitat brutal; els anuncis previs parlen de Wendy’s, videojocs i altres ximpleries a banda de pel·lícules… però el més fort és que al final de tots els anuncis et fan una mena de resum de tot el que han publicitat per si has arribat massa tard i no has vist tots els anuncis! Brutal! Valia la pena anar-hi almenys una vegada.
Tot seguit, a visitar botigues de còmics (al final del viatge vam passar per Midtown Comics, Forbidden Planet o Universal Comics), tornada al pis i a dormir!
DIA 9
Els dies passen, i tenim almenys un encàrrec a fer. Un català ens havia demanat que li busquessim un casc de Harley Davidson. I avui toca anar cap a Long Island (Queens), a la seu de Davidson a NY per comprar-lo. I ho fem.
Quina passada de motos. (I això que a mi no em diuen res.) Una botiga impressionant.
I la zona… Era una nord-amèrica diferent. Pisos més baixos, carrers més despoblats i més tipus “polígon industrial”. Amb banderes a cada cantonada, clar.
Toca dinar un hot-dog i anem cap a l’ONU. Aprofitem per visitar-ne l’interior, que ens faltava. Visita pagant (clar), però interessant. La sala final (la que surt a la tele) és impressionant, la veritat. És la famosa sala d’aquella pel·lícula, Els Caçafantas–… ehem, perdó; The Interpreter.
Ah, i la guia era una mena de Michelle Rodríguez més maca, de California, que era fan de Barcelona tot i que, com ella mateixa deia, encara no ha après català. (Un assafata de l’avió també deia que era fan de Barcelona, i afirmava que els turistes l’estaven matant! Preneu nota!)
Després anem a Union Square, que plou i fa fresca, on en Marc ens convida a visitar la seva escola de cinema. Sembla que avui a la nit rodarem. A l’edifici on ens ho havien prohibit. Per què? Que ja tenim permís, potser? No, ara han afirmat oficialment que no ens deixen rodar. Aleshores? Doncs ho farem com ho hauríem d’haver fet des del primer dia; rodant d’estranquis a la matinada!
Una visita ràpida al Virgin Megastore (n’hi ha un munt, per allà!) i sopar a un Wendy’s. I a rodar! Fins les 6 de la matinada! Que el dimecres de la setmana següent és Halloween i la gent ja celebra festes per avançat, o sigui que tothom està de gresca i de borratxera i ningú es fixa en uns friquis disfressats gravant un curt per l’edifici! Una gran nit. Esgotadora, però divertida.
DIA 10
Queda poc per marxar! Després de dormir 6 hores, a les 12 del migdia, dutxa al pis, pluja al carrer i anem a dinar. Es nota que la gent està de Halloween, ja. Al carrer hi ha un ambient apagat (pluja a banda), amb la gent com endormiscada, i a la llunyania se sent la remor d’un karaoke i les habituals sirenes de policia.
Busquem l’italo-mexicà on va sopar en Marc un dia, però trobem un tailandès caríssim. Caríssim però boníssim. El millor lloc on hem menjat durant aquestes vacances. Per amor propi els vam donar més propina que al Friday’s i tot. I això que no ens van obligar a res (almenys no ho “exigien” a la nota de la factura, no com a altres locals!). Peix i verduretes, tot molt ben cuinat. Visca!
Decidim polir-nos la part nord de Central Park, que vam veure per sobre el primer dia a la nit. Veiem nens petits disfressats; fan un concurs. I al llac de Harlem hi deixen surar carbasses amb una espelma dins. This is Halloween! This is Halloween!
En Marc i el seu company de rodatge s’acaben de llevar. Ja és fosc. Dinen i quedem. Retornem al pis i fem un nou rodatge clandestí fins les 4 de la matinada! I acabem el rodatge de tot el curt. Per fi!
DIA 11
El nostre últim diumenge.
Toca tornar a fer un dinar esmorzar. No veiem de quina manera podríem aprofitar el dia, així que anem a comprar entrades pel teatre, que d’aquesta manera ja tindrem alguna cosa. Anem a dos quarts de 3 a les taquilles i, com l’altra vegada, podem comprar sense fer cua. Toca Rent. (Deixem de banda grans perles com Hairspray, El jovenet Frankestein, Legally Blonde, Spamalot…)
Dinem a un bufet lliure xinès molt dolent, tot i que tenen unes postres brutals; uns profiterols i una gelatina que posen la pell de punta de la seva dolçor.
I més compres! Descobrim la gran botiga Colony. On venen CDs de Karaoke i totes les partitures de musical que et puguis tirar a la cara! Val molt la pena!
Anem a teatre, al musical Rent (i ara em picaré: Em va agradar més la versió de Madrid!). Sopem a un Burger King i retorn al pis. En Marc està d’un alegre novedós; es nota que s’ha tret un pes de sobre acabant el curt. I passem una nit com quan anàvem de colònies (no hi hem anat mai; però si d’acampada per altres motius). Conyes tota l’estona, salts sobre del llit, ximpleries a cada moment… I tres guions de curtmetratges improvisats sobre la marxa! D’aquells que, l’endemà, quan hi rumies, t’adones que no valen un pet.
Ah, i descobreixo que tinc unes estranyes picades (una puça? un mosquit demòcrata?) al braç. I en són moltes!
DIA 12
Toca Central Park. Últim dilluns. El monument a Alícia al País de les Meravelles, el gos Balto… Ens creuem amb Greg Kinnear, que roda una pel·li per allà que es diu Ghost Town. La gràcia és que ens el creuem quan ell s’allunya del rodatge i jo que dic “Ei, aquell s’assembla a en Greg Kinnear!”, i llavors veiem un set de rodatge on, efectivament, Greg Kinnear roda pel·lícula amb la Téa Leoni (hi ha els seus noms a les cadires que corren per allà).
Dinem a un llac del parc. Al Turtle Tond. Un hot-dog, es clar.
I visitem el Sheep Meadow, la zona de Central Park on es va rodar Hair!
I visitem el zoo de Central Park! Ei, i res de lleons ni girafes. La pel·li Madagascar és una estafa. Això sí; canalla per tot arreu cridant i fent xivarri.
També veiem el Metropolitan per fora i acabem de recórrer la major part d’aquell parc de somni. Fabulós.
Sopem al Planet Hollywood. On cau una altra clavada, però ja anàvem previnguts i bàsicament volíem veure l’exposició que tenen muntada allà.
DIA 13
Voltem per la Museum Mile, al costat est de Central Park. I, per la zona, també veiem les cases dels rics i les seves façanes decorades per la nit de Halloween. Molt mono, tot plegat. (Passem pel Guggenheim, altre cop pel Metropolitan, etc.)
Anem a comprar maletes (almenys una, pels records que hem comprat a la tornada) i corrent a comprar menjar pel sopar de comiat. Que ja toca.
Dinem una amanida Cèsar (ja un clàssic) del McDonald’s i seguim comprant. Vi, tomàquets, pa francès, formatges, oli… Què sortirà, ai, ai… Perquè amb prou feines trobem res català!
Tornem al pis i organitzem el sopar. Un sopar catanyol; truita de patates espanyola i pa amb tomàquet. Els companys de pis d’en Marc, el gat inclòs, encantats. I bebem i riem fins tard. Una gran nit.
DIA 14
Ens llevem i fem les maletes.
Visitem en Marc al set de rodatge del curt d’un company seu. Ell ens ensenya una botiga de disfresses impressionant. I ens acomiadem. Ell es queda al rodatge i nosaltres revisitem alguns raconets que ens agraden… L’Empire State Builing i rodalies… Central Park (es clar) de nou.
Allà dinem dos hot-… dos hot-sausages (més grossos i picants que els hot-dogs), a l’ombra dels arbres. Que fa sol i val la pena. Com enyorarem Central Park.
Tornem moixos al pis, a buscar les maletes i acomiadar-nos dels veïns d’en Marc. Són les 5 de la tarda. Hi ha nanos pel carrer. Un Jason i un Batman. Amb les bosses demanant caramels. Trick or Treat. Avui serà la nit de Halloween. Nosaltres la passarem a l’avió, of course.
I som-hi, de nou la gimcana: Subway – Transfer – Subway – Airtrain… I aeroport. Cap problema d’aduanes, per cert, ens deixen dur el casc com a equipatge de mà i tothom content.
Dins de l’avió. Pel·lícules? Sigo como Dios o bé Els 4 Fantàstics i en Sílver Surfer. Apassionant. Toca dormir.
DIA 15
Mal despertar. Son incomodíssim. I un assafata em clava un cop al genoll amb el carretó. Qui el va parir! Esquena destrossada, son interromput. Horrible.
Sopem (pasta) i esmorzem (un… flam?!) a l’avió.
Després d’un fotimer d’hores arribem a Suïssa. Al matí. On hem de passar 8 hores fins el proper vol. Mig-zombis, passegem per Ginebra. Un home vell ens ajuda a localitzar el tren i ens ensenya com funcionen els bitllets. Genial. En 10 minuts som al centre. Hi passegem. Moments dolços, tranquils… Anem oblidant el bullici de Nova York i tornem a la històrica i clàssica Europa. Comença la transició cap a casa.
Tot preciós. Però car. (Podem comparar preus del McDonald’s, ara que en som experts, i ens horroritzem!)
Veiem el llac Leman, amb aquell sortidor tan característic… Però ens adormim vius. Tornem a l’aeroport i fem una migdiada allà mateix, als seients d’espera, després de menjar un entrepà. I tornem a Barcelona amb un avió més petit. Com a l’anada. Al Prat, on tothom ens espera, ja al capvespre.
Abraçades i trucades diverses. Ja hem tornat. Ja enyorem en Marc. Però adéu al menjar ràpid! Adéu a les amanides Cèsar! Adéu a les hamburgueses! (No, no, em nego a anar a McDonald’s i Burgers fora dels EUA! Cada cosa al lloc on toca! Com ha de ser.)
I FINS AQUÍ tot plegat. 15 dies de “repòs i desconnexió”, rodant i vivint la ciutat de Nova York…
Bons records; malgrat els borratxos estrambotics, les bandes de rapers i els excèntrics, a NY no hi hem trobat (potser n’hi ha) obrers grollers o bé els típics xuletes que busquen merder i se’ls veu a venir a dos quilòmetres de distància. En aquest sentit, sembla que aquesta fauna es refugia a altres ciutats, als EUA (a Barcelona cada dia veus almenys un d’aquests paios amb aires de suficiència amb ganes de brega; a NY la gent va més a la seva, aliena a què fa la resta). També Central Park, els racons de la ciutat, els esquirols, el tailandès…
Mals records; els registres constants i els controls de seguretat. A l’aeroport, en embarcar a Liberty Island, als museus, a les biblioteques… Increïble, angoixant i torrapebrots. Apa, a ensenyar la motxilla una i altra vegada! (Fins i tot als musicals!) I tampoc enyoraré el metro, el caos circulatori, les grans aglomeracions de gent (res massa diferent a les rambles), els enganyaturistes, etc.
Nova York és així. No cal emprenyar-s’hi, perquè és genial tal com és. Penso que és la ciutat que tothom hauria de visitar almenys una vegada. Per més anti-ianqui que siguis, és “la ciutat”. Per un motiu simple; hi ha tant aiguabarreix cultural que ningú si sent estranger. Tothom hi és benvingut. No passa a tots els Estats Units, ni molt menys (ja m’ho han dit), però Nova York és LA CIUTAT on hi pots trobar tothom. Val la pena viure-la almenys una vegada a la vida.
(Per cert! Les picades del dia 11 al final només eren això; picades d’alguna bestiola republicana. Després de retornar a casa, en pocs dies van desaparèixer.)
Sobre els sobres i l'any nou
Un dels motius pels quals diria que trigo a anar actualitzant la bitàcola és per això de posar sempre “Sobre tal cosa” o “Sobre tal altra” com a títol. D’alguna manera sembla que vulgui dir una gran veritat i acabo escrivint tant que em passen les ganes d’anar actualitzant periòdicament.
Bé, traiem-nos alguns “sobres” de sobre, a veure si l’any vinent canvio el xip i faig uns títols més originals:
– Sobre la mala difusió del doblatge català. Una família volia anar a veure “King Kong” en català per Nadal a Barcelona. Resulta que els dos únics cinemes locals que l’exhibeixen en català permetien entrades anticipades per qualsevol dia MENYS pel dia 25. Potser feien vacances aquell dia o vés a saber. El penós del cas és que finalment van anar-la a veure en espanyol perquè els cinemes que la projectaven sí que permetien entrades anticipades. Alguna cosa falla quan una família vol veure una pel·li en català (que existeix) a la capital de Catalunya i només les sessions en espanyol són accessibles. I una altra; Uns amics volien anar a veure “King Kong” en català un dimecres a Vic. Resulta que els dimecres el cinema Vigatà no obre mentre que al multisales Sucre fan dia de l’espectador. Endevineu a quin cinema passen la versió catalana i a quin l’espanyola? Alguna cosa falla si ni a les ciutats on passen la versió catalana hi ha igualtat d’oportunitats d’aquesta amb la versió espanyola. Mentrestant, a TVC anuncien una pel·li que està doblada en català com “Chicken Little”… i l’anunci és en espanyol!– Sobre els menús en català. Parlaré de telèfons, no de restaurants (que també tindria tela, el tema, dins de Barcelona…). Només SIEMENS fa mòbils en català?! Molt trist! Vam comprar un Motorola a Vic l’altre dia i donàvem per fet que duria el català. Ni ho vam preguntar. Quan vam anar a queixar-nos ens van dir que només ho fa Siemens, això d’incloure el català als menús. ¡¿Quin país és aquest on una llengua oficial és menyspreada a mòbils, programes i DVDs i substituïda per llengües de països veïns com l’italià o el francès?! Només faltaria que el Govern espanyol no ens donés suport i que algun polític impulsés un boicot contra Catalunya. Us imagineu?
Ehem.
– Sobre els patges reials. Cada any tinc la sort de fer de patge del rei ros a un o dos pobles. És genial gaudir de la màgia amb la canalla. És impressionant veure il·luminar-se’ls les cares. Ja estic fent els possibles perquè no em donin feina la nit de Reis i pugui fer de patge a la cavalcada. A veure si hi ha sort.
– Sobre el Grangel Studio. Vaig poder fer una visita privada als seus estudis i després vaig assistir a una classe magistral. Són genials. Treballen amb Tim Burton i Steven Spielberg des d’un carrer de Barcelona, a deu minuts del pis on tinc una habitació llogada! (I a dos de casa de la meva xicota!) Increïble. SPIRIT, MADAGASCAR, CORPSE BRIDE… Tots els dissenys d’aquests personatges són obra seva. I ara treballen amb l’equip de LES TRIPLETTES DU BELLEVILLE. Agafeu-vos fort. Carles Grangel, Carles Burgès i Jordi Grangel. Des dels primers esbossos a les tipografies i les escultures. Brutals!
– Sobre el muntatge reial. Sí, la família del Rei d’Espanya ha fet una felicitació amb un muntatge on reuneixen els avis i els néts. I què? Tots els mitjans ho han criticat remarcant la mala qualitat del muntatge. Però qui l’ha fet?! Potser s’ho ha currat algun dels néts, il·lusionat, i ara està desconsolat pel que li han dit! O potser l’ha fet en Marichalar, que està fent un curset! Apa, posaré la meva felicitació aquí sota. I què si és de mala qualitat? És la meva felicitació i la faig com em surt, apa! (Ah, clar, que és que ells són “Monarquia” i per això ho han de fer tot millor! Doncs, aleshores, a aguantar la pluja de crítiques!)
– Sobre el nou any. I ara què? Suposo que seguiré dibuixant la tira còmica (confio que el setmanari on sóc no peti) i fent fotos. Espero il·lustrar tres contes (les propostes hi són, ara falta que els projectes engeguin) amb dues editorials diferents. A veure si hi ha sort. A banda que tinc un parell de projectes radiofònics; un de no-remunerat que va gestant-se poc a poc, en col·laboració amb un altre il·luminat com jo, i un que suposadament podria ser remunerat però que és més incert que l’altre. Aisss… Toquem fusta, ferro i el que faci falta, doncs. El curt que hem fet aquest any amb els amics ha estat un èxit pel que fa a les reaccions durant la projecció (la gent va respondre on tocava, visca!) però no ha guanyat cap premi ni de consolació. Bé, és el que comporta ser “enfants terribles”.
Vinga, res més de nou fins l’any nou! (Si sobrevivim al cap d’any, perquè anirem a l’aventura…!)
3 COMENTARI/s
moz
Esborrar — 27/12/05
Jo tinc un mòvil Alcatel i té els menus en català 
.
Sort i empenta amb els projectes 
!
caligula
Esborrar — 27/12/05
Tambè he fet de patge. Tal com dius, paga la pena de veure les carones de la canalla.
;-P
calpujol
Esborrar — 28/12/05
Jo vaig fer de rei negre una vegada,anava per patge i em varen col-locar de rei negre,amb independencie de creences o altres histories,la veritat es que ho vaig pasar pipa una bona estona,fins hi tot un any vaig acabar actuant en un pessebre vivent,per cert no vaig fer de caganer per por d’agafar un refredat escatològic.-Les tradicions son maques i la quitxalla ho agraeix ja tindran prou de temps per pasar de tot aixo.
Mostrar l'entrada · Comments are closed
