Tag Archives | Festival de Sitges

Sobre Sitges '06 (II)

Avui havia d’haver penjat aquí un post amb un mega-spoiler sobre el Dia K d’en Jun… (Bé, no ho deia directament, però una ment desperta ho hauria captat ràpidament.) Així que ell l’ha censurat i endarrerit unes hores! Sortirà, però més tard, avui mateix o demà! Ais… (Sí, sí; censura al DVG! Val que és per una bona causa; mantenir el misteri del Dia K, però com a periodista no puc evitar que m’afecti. D’altra banda també cal ser comprensius amb en Jun, que el pobre està taaaan nerviós que fins va arribar a negar que havia concedit una entrevista exclusiva a una ràdio local tot i haver-hi tres testimonis que podrien jurar el contrari! Esperem que torni a raonar amb més calma en unes hores, quan tot surti a la llum i deixi d’estar fet un sac de nervis incoherents! 🙂 Ais! Ànims, Jun, que tot sortirà bé!)

Per la resta, Festival de Cinema de Catalunya de Sitges conclòs. Quant al Palmarès no n’estic massa satisfet, més que res perquè s’han centrat massa en GRIMM LOVE (la pel·li sobre els cibernautes que van citar-se perquè un devorés l’altre literalment, que ha rebut premis pels actors i per fotografia, categories molt disputades per altres films) i RÉQUIEM (versió europea dels fets que van inspirar L’EXORCISME D’EMILY ROSE, amb premi a l’actriu i el gros de millor pel·lícula). Tot i això, aposta per films petits i més desconeguts, cosa d’agrair, així com els dos premis de guió i l’especial del jurat per a HOMECOMING (pel·li de zombis que tornen a la vida per votar contra en Bush; és un capítol més de MASTER OF HORRORS, sèrie de pel·lis de 60 minuts de terror que Manga editarà en DVD properament). Ah, i el premi a la pel·li d’animació ha anat per… THE GIRL WHO LEAP TROUGH TIME, aquell sobre la nena que podia viatjar en el temps! Molt bé!I THE HOST va rebre un parell de premis, també! (És una de les pel·lis comentades al post anterior.)

De les últimes coses que he vist destacaria el següent (que no totes, clar):

– ILS. Pel·li inspirada en fets reals sobre una parella francesa que viu a Bulgària i es veu acosada, una nit, per un grapat de persones encaputxades que pretenen jugar amb ells de forma macabra. (Tensa i frenètica, com HAUTE TENSION de fa un o dos anys, tot i que em va frepar molt més aquesta d’enguany!)

– A SCANNER DARKLY. Fabulosos dibuixos animats a partir d’imatges reals adaptant ciència-ficció de Philip K. Dick, i tot de la mà del gran Linklater. Molt bé per l’estètica, els personatges i els diàlegs, tot i que la narrativa de la pel·lícula en surt una mica malparada; poca emoció i poca intensitat en els girs argumentals fins al punt que al nostre grupet ens va avorrir una mica. I sap greu, tot i que a la majoria de gent va en-can-tar! Vaja, que la majoria de gent us la recomana!

– COISA RUIM. Revelació portuguesa que parteix més de la insinuació que d’altra cosa i explica com una família de ciutat es veu immersa de cop en la mitologia rural d’un poble que havien evitat els seus inquiets avantpassats. No està malament i esperem que sigui una bona empenta pel cinema del seu país.

– THE FOUNTAIN. El director de PI i RÉQUIEM PER UN SOMNI ataca de nou amb una proposta original amb la qual intenta fer un amalgama de filosofia i religió per explicar el viatge intern d’una persona (Hugh Jackman) obsessionada per la vida eterna. Reflexiva i intensa, més accessible que 2001: UNA ODISSEA A L’ESPAI, tot i que en segueix moltes pautes.

– PAHELI. Bollywood, Bollywood, Bollywood! Genial i impressionant; un dels èxits de la temporada aquí i allà. La història d’un fantasma enamorat. Música, color i ritme. Genial. Així com el reportatge que l’acompanyava; CAMINO A BOLLYWOOD, sobre una fan catalana d’aquest cinema, la Sara Barrera, que viatjava a Bombai a conèixer-ne la indústria i, fins i tot, formar-ne part.

– SCOOP. Woody Allen. De nou fent comèdia i fins i tot parodiant MATCH POINT. Sobèrbia Scarlett Johansson. No de les més brillants però sí la més rodona de les recents comèdies que ha firmat.

– THE UNGODLY. Producció nord-americana amb calés catalans sobre un assassí acosat per un cineasta. La pel·lícula arrenca malament però arriba a prendre velocitat fins a captivar-te amb intensitat, ritme i un final intens, adornat tot amb un xic d’humor.

– FIDO. I si els zombis estan domesticats i ajuden a la llar als anys 50? Doncs això. Al·legoria social molt rodoneta tot i que es queda curta en vistes de les possibilitats tant de gore com de crítica arriscada que planteja. Ha quedat més comercial i segurament la veurem estrenada.

– CHILDREN OF MEN. Cuarón torna, sense Harry Potter i amb un ús dels plans seqüència que ni l’Spielberg. Ciència-ficció arriscada i particularment ben rodada. La pel·li més reomanable de les que hem vist. No us la deixeu escapar, que donarà molt a parlar.

– TIDELAND. Terry Gilliam. Mesca entre el LABERINTO DEL FAUNO i POR I FÀSTIC A LES VEGAS. Sense comentaris. Surreal, punyent i molt provocadora. Però no tant nefasta com es deia a San Sebastián. Gilliam, en escència. (I demostrant que els GERMANS GRIMM que va presentar fa un parell d’anys no era pressagi de cap salt seu vers el món comercial i menys personal.)

– THE ILLUSIONIST. Film d’embolics i d’un assassinat amb la complicitat d’un mag que no saps si fa màgia real o no. Gran Paul Giamatti de secundari però film poc trencador ni especialment sorprenent. Això sí; molt clàssic i correcte. (Hi surten la Jessica Biel i l’Edward Norton, que bé valen un visionat.)

– BORAT. El creador d’Ali G. presenta la història documental amb mitja realitat i mitja ficció d’un periodista d’un país perdut d’Europa de l’est que viatja als EUA a descobrir-ne la cultura. Humor irreverent que partint d’un personatge estereotipat acaba ridiculitzant i posant de manifest l’alt grau d’hipocresia del país de la “llibertat”. Impressionant. El més hilarant i divertit que he vist en… anys. De debò. Feia temps que no podia deixar de riure (i patir a estones de les ximpleries que creuen molts americans) tant en un cinema. Lamentablement, el personatge Borat l’han fet habitant d’un país real, i això ha fet molt mal als seus habitants i s’estan estudiant querelles potents. En aquest punt penso que no els hauria costat res fer-lo habitant d’un país imaginari; anant bé als EUA s’ho haurien cregut tot igualment! Són així.

– PERHAPS LOVE. Festival musical que homenatja descaradament MOULIN ROUGE però des d’Àsia i amb amor, amb correctes interpretacions i, sobretot, una gran història sobre un triangle amorós al llarg de dues èpoques diferents. Més arriscada i amb més argument que la pel·li americana, una recomanació absoluta als fans dels musicals.

Arf, arf, i callo tot i que tindria corda de més pel·lis que he vist per estona! Fins aquí la crònica del Festival! Ens llegim!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Sobre Sitges'06 (I)

Ieps!

Costa moooolt trobar accés a Internet decent, per aquí!

Aprofitaré l’avinentesa per comentar només algunes de les coses que he vist:

– EL LABERINTO DEL FAUNO. M’ha decebut bastant, sobretot quant a guió, perquè amb la quantitat de pel·lis de fantasia potents que corren avui dia aquesta trobo que s’ha quedat curta. Del Toro cada cop dirigeix millor, però trobo que els guions no li queden tan bé (diguin el que diguin als EUA!). La resta d’elements funcionen molt bé, sobretot la part de la Guerra Civil espanyola. Pel que fa a la fantasia, per mi, surt en desavantatge i et dóna la sensació que ha quedat una miiicona desaprofitada. En Sergi López millora fotograma a fotograma.

– THE HOST. Pel·li d’argument ximplet (una família s’enfronta a un monstre mutant a un canal coreà al mig d’una ciutat) però amb una posada en escena sublim. Humor surrealista, aventura i molta acció per una pel·li molt diferent de caràcter comercial. M’encanta la seva narrativa visual. Simplement magnífica. El director de MEMORIES OF MURDER demostrant que pot amb tots els gèneres.

– BRICK. Pel·li de gàngsters ambientada a les rodalies d’un institut actual. Original i ben acabada, però se li està donant massa bombo. Suposo que per això; perquè és una pel·li prou rodona per uns temps on no en corren.

– LA HORA FRÍA. Pel·li de ciència-ficció espanyola baaastant fluixa però per la qual trenco una llança a favor perquè no em va fer sentir la vergonya alïena que tot sovint provoquen aquestes produccions. Jo li donaria una oportunitat tenint en compte que és una pel·li de baix pressupost i tal.

– I… MOLTES MÉS! Si veig un mínim de tres pel·lis diàries! El problema és que ara se m’ha acabat el temps d’ordinador (coses que passen per aquí) i he apuntat les que m’han vingut al cap més depressa… (Agobia tant que un dia a la tarda el vam passar a la platja i tot! I que consti que aquest estiu no he fet vacances, o sigui que ja tocava! :-)) D’avui, per exemple, recomano THE GIRL WHO LEAP TROUGH TIME (“La noia que saltava a través del temps”; animé bastant distret que mescla humor, ciència ficció i romanticisme adolescent) i WAIT TILL YOU’RE OLDER (“Big” versió xinesa, amb el seu actor més famós, Andy Lau, i un toc molt més realista i reflexiu, malgrat la comicitat, que la pel·li d’en Tom Hanks).

En general, el Departament Premsa té molt bona atenció (i en comparació a anys anteriors) i hi ha coses bastant més interessants. La pega és que hi ha massa oferta i és impossible seguir-la tota amb la dedicació que es mereix.

Apa-li, fins la propera connexió!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Dos dies i… Sitges!

Aquest mes és molt boig. Passaran mil coses.

No sé si podré seguir el ritme. De moment ja us dic ara que no. Però serà emocionant viure’l! I aquesta setmana torna un vell programa de ràdio que vaig començar fa 10 anys

D’AQUÍ A DOS DIES, però, farem un cop de cap a Sitges, a veure cine per un tub amb l’amic Marc, com els vells temps… (Prometo escriure, almenys!)

Som-hi, doncs!

Ah, i, per cert, una anècdota sobre en Marc…

weblog15.gif
Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Sobre premis i la Coixet

Val. Només dues coses més:

Abans-d’ahir vaig poder entrevistar Isabel Coixet i Sarah Polley en motiu de la propera estrena de The Secret Life of Words, film molt recomanable amb tres intèrprets fabulosos (quatre si comptem l’oca que surt). Va ser la primera entrevista que m’han donat citant-nos a l’hotel on s’esperen els entrevistats de torn (vam colar-nos entre els mitjans de comunicació importants, vaja); fins ara només havia fet entrevistes després de les rodes de premsa pertinents. I tot molt bé. Aquella imatge negativa que alguns em prevenien tenir d’Isabel Coixet es desfà a les primeres paraules. Va ser atent i receptiva a les interpretacions que es podien fer del seu film i amb ganes de parlar, cosa que no passa amb altres directors de menys prestigi, per exemple. Una persona molt interessant que ens va deixar amb ganes de més. D’altra banda, Sarah Polley va ser més breu (per motius de l’organització) i només podem dir que ens va encisar i encantar, deixant-nos un bon record (si fins i tot ella assegurava que el càmera, el meu inestimable company de fatigues Marc, li sonava “d’alguna cosa”). Tot molt satisfactori. Em sap greu no poder sembrar polèmica, però va anar així.
icona gestual


I remato el tema Sitges’05! 35 pel·lícules vistes i molt a dir! Per primer cop des de 1997 (el primer any que vaig anar al Festival de Cinema), em sento en un 80% satisfet dels premis que han repartit. Hard Candy era realment una petita perla que es mereixia no passar desaparcebuda, com l’encantadora May de fa un parell d’edicions. El curiós és que a la IMDB els pocs que hi han votat li posen una nota moooolt miserable! (Segurament el temps donarà la raó al Sitges’05.) Trobo que s’han passat donant-li tres premis (el del públic, el de pel·lícula i el del guió), però molt bé, tu (a més, per una vegada que el director d’un film premiat pot sortir a recollir premis en aquest Festival, doncs aprofitem-ho!). Millor direcció artística i millor maquillatge per a Mirrormask, lògicament. Millors efectes visuals a The Piano Tuner of Earthquakes, dels germans Quay, film que no vaig veure però me n’han dit que arrassa pel que fa a l’aspecte visual (la història es perd en el surrealisme constant). Election es va endur millor direcció (vaja, prou bé, sí) i Sympathy for Lady Vengeance millor actriu (totalment d’acord). Seven Swords, una de les que se’m van escapar, millor fotografia, i millor actor i una menció especial per a The Wayward Cloud (polèmica mescla de musical i sexe que va tenir tants detractors com defensors i que em vaig perdre; prometo recuperar-la properament). A destacar que en l’apartat Noves Visions van fer una menció especial al genial documental Grizzly Man, trauma que molts encara no hem superat, “ja que els membres del jurat encara estan discutint si el que relata és cert o fals”. Les que he vist penso que han estat ben premiades. Potser hauria apostat més per la d’en Chan-wook, però em sembla prou bé tot. Quan falta per l’edició vinent? Heu sentit que es farà un especial “Lynch”? El més trist és que han oblidat completament el King Kong que arriba Nadal d’en Peter Jackson (m’imagino que no pas per voluntat del director del Festival), i és trist tenint en compte que el goril·la és l’emblema del Festival (l’any que ve ja no serà d’actualitat i, si calia mirar de fer alguna projecció especial dels tràilers o alguna exposició concreta, aquest any era l’idoni.

En fi. Ningú és perfecte. I jo menys.

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre Sitges'05 (4)

Bé, matem el tema del Festival Internacional de Cinema de Catalunya – Sitges’05… Comencem amb una dedicatòria a en MOZ, comentarista d’algunes entrades anteriors:

La Gogo Yubari era interpretada Chiaki Kuriyama, que va fer acte de presència els primers dies del Festival. Es veu que tenia un equip d’assessors que després de cada entrevista se li tiraven a sobre a retocar-la i preparar-la per a la següent intervenció. Tenia una mena de somriure “assajat” que fa com por veure’l “clavat” a totes i cadascuna de les fotos on surt a Sitges.

Més safareig:

Tarantino va visitar algunes maratons de zombis… i com que el rumor s’escampava abans que arribés, les entrades s’esgotaven en instants. Ha estat, veritablement, una de les ànimes indiscutibles d’aquesta edició (la presència que mai sabies a quina sessió podria aparèixer per sorpresa).


Jodie Foster va ser més discreta: va venir, va promocionar (amb en Buenafuente inclòs) i va marxar. La pel·li no val massa, però va ser més simpàtica de la imatge de “dona seriosa” que molts li fem.


Viggo Mortensen va interactuar més amb la premsa (la Foster va estar en un hotel apart, relativament allunyada de Sitges) i va tenir un paper més actiu en els actes de cloenda. Un aplaudiment al seu simpàtic accent argentí!


I, abans de continuar, vaig poder reveure MIRRORMASK i no vull estar-me de reconèixer que és una de les pel·lis que més m’han agradat (a la segona m’ha convençut molt més; tenia menys son).

Perdoneu inconcreció, però amb tantes pel·lis encara les he de pair, i com que als llocs on n’he de parlar no podré parlar de tot el que aquí he dit, tampoc m’he dedicat a revisar si escric bé els noms i tot això, per la qual cosa demano disculpes als cinèfags que puguin haver-se sentit ofesos per algunes inconcrecions o noms mal escrits que pugui haver deixar anar en aquests comentaris… Avui intentaré prendre’m-ho amb més calma! (Per cert, és vergonyós —tot i que no té res a veure amb Sitges— que el nou Astèrix hagi estat publicat amb faltes en català a la portada; estem arribant a uns extrems inusuals de mala qualitat en les poques coses que fem en català.)

I acabem repassant la resta de films que hem pogut veure:
– ONE MISSED CALL 2. Seqüela funcional del film que va dirigir Takashi Miike. Va bé per fer quatre ensurts, repetir la clau de l’èxit anterior amb els trucs recurrents i poca cosa més (l’únic gir important que proposen en relació en l’anterior tampoc s’acaba d’entendre ni funciona del tot). La melodia del mòbil és manté en forma i segueix posant la pell de gallina.
– CORPSE BRIDE. Tim Burton en forma. Gran direcció d’escena. Decorats brutals. Titelles encisadors. No arriba al MALSON ABANS DE NADAL (sobretot musicalment), però se’n surt perfectament. Una meravella animada que caldrà veure quan s’estreni a tot el país. Atenció a les escenes de piano, que són les que m’han robat el cor.
– HARD CANDY. Una sorpresa! El primer llargmetratge de David Slade, amb una Ellen Page (nascuda al 1987) que fa caure de cul i el noi maco de EL FANTASMA DE L’ÒPERA (versió musical). Tracta el tema de les relacions nascudes pels xats d’Internet, la malícia, la venjança i la pederàstria. Això sí, ja us asseguro que la víctima no serà noia, que brilla com a actriu. I això que a Internet els qui l’han vista donaven molt mala nota al film…
– A BITTERSWEET LIFE. La venjança a l’estil coreà… de nou. Un gàngster veu com el seu Padrí l’acusa de desobediència ignorant els anys de servei i sacrifici. El pinxo no li perdonarà al seu cap i no pararà fins a dur terme una venjança contundent contra tothom que se li fiqui al davant. Dirigeix i escriu el director de A TALE OF TWO SISTERS, deixant de banda el terror a canvi de l’acció pura i dura.
– THE EXORCISM OF EMILY ROSE. Clàssica revisió dels moments més recurrents de EL EXORCISTA amb l’únic interès d’oferir un judici sobre un exorcisme i la curiositat de veure com es defensa un cas així. Per a fans del tema i curiosos dels judicis exòtics. Ah, i la noia ho fa prou bé, a banda que és filla d’un mestre del terror, John Carpenter (diuen que el remake del seu clàssic LA BOIRA és una patata, per cert; i va estar a punt de passar-se a Sitges, diuen).
– BLOOD RAIN. Enginyosa pel·lícula de misteri situada fa uns quants segles en una tranquil·la illeta asiàtica, on un detectiu ha d’esbrinar uns assassinats aparentment sobrenaturals.
– OCULTO. Pel·lícula espanyola de misteri amb la nostrada Laia Marull, Leonardo Sbaraglia i la imponent Angie Cepedaaaaarf. El guió és fluixot, la història es fa lenta i els actors acaben bastant perduts. (No tant com a SOMNE, però!)
– ELECTION. Tríades de Hong Kong han de votar un nou líder de manera democràtica. Tradicions dels shaolin i enfrontaments, xantatges, suborns i aliances inesperades tenyeixen l’acció de l’últim film de Johnny To. Prou bé i amb una última hora gairebé impecable quant a narrativa i equilibri.
– FINAL FANTASY VII: ADVENT CHILDREN. Es pot veure per l’Emule en VOSC. El passi amb públic va ser molt viu i realment es fa recomanable veure el film amb algun expert en el joc amb el qual es basa.
– L’EMPIRE DES LOUPS. Film d’intriga francès amb en Jean Reno lluny d’èxits com ELS RIUS DE COLOR PORPRA. Bastant avorridot. Sobre una organització turca que va rera la pista d’una noia sense memòria. (Tenia en Gorina al costat i va quedar tan clapat com jo. Inevitable.)
– GISAKU. Animació espanyola imitant l’estil japonès. Provoca certa vergonya alïena perquè bàsicament és un publi-reportatge d’Espanya imitant Bola de Drac. En una sala plena de gom a gom la gent s’ho passarà pipa comentant el film en veu alta i aplaudint o xiulant a cada moment.
– ALLEGRO. Film amb l’aire de PRIME (que vam veure l’any passat) i amb una història molt Charlie Kaufman! Christoffer Boe dirigeix la història d’un pianista que torna a la seva Dinamarca natal a la recerca d’un record perdut que s’ha manifestat en un barri que ha quedat aïllat de la resta del món. Genial.
– THE DARK. Tòpic film d’ensurts amb una família que es retroba en una illa on la població anterior es va suicidar en massa. Fantasmes, esperits que tornen i final amb cop d’efecte. Buh! (I xiulets a la sala de projecció.)
– ROOM+HAZE. Passi doble de dos films… L’un oníric sobre la recerca d’una habitació que apareix en somnis i l’altre sobre un tipus sortejant un munt de trampes en una mena de malson de formigó. Històries buscant provocar emocions i despertar odis i passions. Vam dormir molt.
– THE NEIGHBOUR NUMBER THIRTEEN. Ofereix menys del que promet; un tipus marcat pel “bullying” dels seus companys creix perturbat i de gran comença a venjar-se de la societat. Finalment assistim a les tristes desventures d’un pretès psicòpata venjatiu que tampoc resulta ser el Mr. Hyde que esperàvem.
– THX 1138. Veiem el clàssic primer film de George Lucas. Em torno a adormir. Hi ha una maledicció que no permet que la vegi sencera d’una tirada.
– URUSEY YATSURA: THE BEAUTIFUL DREAMER. Animé protagonitzat per la Lamu, la nostra estimada extraterrestre de la Rumiko Takahashi. Projecció molt reduida però animada i somrient veient un film dels vuitanta farcit de l’especial humor dels creadors de Ranma i companyia.
– THE GREAT YOKAI WAR. Un dels últims Takashi Miike (aquest home que no para), suposadament per a tots els públics. Té alguns moments violents combinats amb un maquillatge i uns vestits brutals. La història explica la batalla entre els típics monstres i fantasmes de la mitologia nipona i uns malvats que volen conquerir el món (capitanejats per la Chiaki que esmentava a la introducció). És com un capítol de l’Arale però menys esbojarrat (i sorpren dir això d’un film del director de ZEBRAMAN) i amb un ritme que s’encalla.

I acabo la crònica d’una vegada! Demà faré un repàs personal als premis i així ho rematem tot plegat. Apa.

1 COMENTARI/s
moz
Esborrar — 20/10/05
Gràcies per la dedicatoria/informació!! icona gestual

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre Sitges'05 (3)

Segueixo amb la meva humil crònica conforme passen els dies al Festival. No sé si podré anar-la posant al dia, però ho intento:

De MIRRORMASK, per cert, vull dir-ne també que té un moment genial jugant amb uns dibuixos a les parets del “món real” preciós.


De THE DEVIL’S REJECTS (que aquí es dirà “Los Renegados del Diablo”) volia destacar que en Rob Zombie es venja molt personalment dels crítics que li van tirar per terra el seu primer film, LA CASA DE LOS 1.000 CADÁVERES, fent sortir un crític que acaba barallant-se amb un policia discutint si és més important Groucho Marx o Elvis Presley (la conya ve del fet que el malvat del film d’en Zombie pren com a àlies noms de personatges interpretats per Groucho Marx, cosa que també va ser criticat per una part de la intel·lectualitat anglesa).

Això pel que fa a coses que m’havia oblidat de dir. Però passem a la persona més esperada…


Ahir va arribar en Quentin a Sitges! I ahir feia bon dia. Però avui torna a ploure. El cas és que ve com a productor de HOSTEL, l’últim film d’Eli Roth (que es veu que es pronuncia “Elai Rot”), i ha aconseguit que s’esgotessin totes les entrades de la sessió del film. El més curiós és que tant fans del primer film d’en Roth, CABIN FEVER, com detractors d’aquell, coincideixen a dir que el nou film produit per en Tarantino, aquest HOSTEL, és una porqueria plena de tòpics innecessaris. Jo no he vist el film, però us asseguro que la roda de premsa estava a petar. En Tarantino és un home curiós; vist de prop se li veu un cap enorme i un cos esprimatxat, que costa imaginar-lo sortint al cinema, i el cas és que havia coprotagonitzar OBERT FINS A LA MATINADA! És una persona molt versàtil i xerraire, i realment interessant quan tens en compte que les quatre pel·lis que ha fet han tingut majoritàriament bones crítiques (busqueu un altre director amb una filmografia tan equilibrada). Potser en això de produir se li pot anar la mà, però esperem amb moltes ganes el seu proper projecte com a director (ara diu que serà una pel·li amb dues parts diferents codirigida amb el més limitat Robert Rodríguez). És xulíssim veure en directe una institució com Tarantino. I la convocatòria que ha aconseguit és sorprenent, millor que la Foster que també ha arribat avui, no cal dir-ho. (Una curiositat, pel Festival també us podeu creuar amb la noia que feia d’escolar lluitadora amb la bola de ferro a KILL BILL, presentant LA GRAN GUERRA DELS YOKAI, de Takashi Miike i que m’ha estat impossible veure malgrat els meus esforços; un trauma.)

Altres coses que hem pogut veure:
– 12 DAYS OF TERROR. Telefilm de Jack Sholder sobre els fets que van inspirar la novel·la de TAURÓ. Més que res, és curiós per a fans del tema, però com a film no funciona massa, ja que se li nota massa el fet de ser “per a televisió”. A cada escena amb el tauró es fa impossible evitar comparacions amb el clàssic d’Spielberg.
– FRÀGILS. Molt bé per en Balagueró! Després de la sorprenent ELS SENSE NOM i de la poc innovadora DARKNESS, Jaume Balagueró contraataca amb una pel·li molt interessant sobre un hospital que intenten traslladar però té un fantasma que impedeix a uns quants nens i nenes abandonar l’edifici. Hi té la Calista (la d’Ally McBeal) i el dolent de MOULIN ROUGE com a protes, i l’aparició de la poc aprofitada Elena Anaya en representació autòctona. El film és més rodó que els anteriors que ha fet, té alguns bons moments de tensió tot i les inevitable elipsis o forats de coherència en el guió. Però ningú és perfecte i la pel·li és més que acceptable. Desitgem-li una bona taquilla, almenys.
– SHUTTER. Fantasmes de les fotografies. Segur que n’heu vist i que a Internet n’hi ha un munt. Les típiques fotos on s’entreveuen ombres que no eren a la realitat o formes en la foscor que suggereixen la possibilitat que un fantasma s’hagi colat a la pel·lícula fotogràfica. Doncs bé, prenent de base aquest tema, arriba aquesta pel·lícula asiàtica donant voltes a un fantasma obsessiu que entrarà a la vida d’una parella amb ganes de “venjança”. La història de sempre i, com altres films de terror asiàtics recents, amb algunes escenes impactants i poca cosa més a oferir com a novetat. Funciona, això sí.
– SOMNE. Pel·li produïda a Galícia per uns que emulen la Fantastic Factory de Filmax amb els mateixos resultats: Un film descafeinat amb idees i bones intencions però mals diàlegs i pitjors interpretacions (hi surt la C-25 catalana, com a curiositat).
– THE JACKET. Adrien Brody i Keira Knightley resplendeixen a la història d’un veterà de la guerra que en un tractament del psiquiàtric on està apren a “focalitzar-se” i viure al futur. Les seves dues vides (al seu present com a intern del manicomi i al futur com a jove enamorat buscant pistes del que li ha de passar al psiquiàtric) s’aniran entremesclant en un film molt rodó i que el pecat més gran que comet és buscar el “Happy End” que tampoc li era tan necessari. (Funciona molt bé, eh? El problema és que potser seria més romàntic deixar-lo obert, i no pas tan “mastegat”.)
– NEW POLICE STORY. Jackie Chan en estat pur. L’actor torna a Xina i en fa una de les seves com a poli acabat que reuneix forces per derrotar els fills de pares rics que un dia maten als seus subordinats. Humor, acció i un dramatisme poc conegut pel públic occidental de l’actor (més en la línia de LA JUNGLA DE CRISTAL que no pas el SHANGAI KID).
– SYMPATHY FOR LADY VENGEANCE. Park Chang-wook és a Sitges presentant el seu tercer film de l’anomenada “trilogia de la venjança” (SYMPATHY FOR MISTER VENGEANCE i OLD BOY són les dues anteriors). Brillant, menys violent que l’anterior i segurament menys impactant però amb un missatge més humà, de redempció, i proper a l’espectador. La dona busca venjança amb un pla més meditat i funcional que els dels seus homòlegs masculins dels films anteriors del director. Atenció a la música que obre els crèdits de tancament; una cançó en català del que, diria, sembla ser una zarzuela. (Curiós; sempre som els últims a descobrir les possibilitats que ofereix la nostra pròpia cultura.)
– MIND GAME. Animé paranoic i totalment desbordat sense mesura que provoca més amor que odi tot i que té parts totalment anades de l’olla. Surrealista i divertida, amb moments molt bons i d’altres de totalment incomprensible; les aventures d’un mangaka i la seva amiga de pitrera abundant a través d’un món oníric i esbojarrat, buscant-se a sí mateixos fins i tot dins una balena.
– BORN TO FIGHT. Els tailandesos creadors d’ONG-BAK de nou en acció. Patacades hiper-realistes fetes pels propis actors buscant humor i satisfent públics amb ganes de riure i aplaudir cada proesa. Per a fans dels “tres petits ninjes” i similars que hagin crescut amb ganes de veure més brega en companyia dels amics. Espectacular de debò, però amb cap més mèrit que oferir acció i més acció.
– LEMMING. El director de HARRY, UN AMIC QUE US VOL BÉ, torna amb una mena de thriller en clau de comèdit surrealista, amb un enginyer informàtic que veu com la seva relació en parell es trastorna quan troben un rossegador nòrdic a casa seva, un lemming. A partir d’aleshores, els somnis comencen i no acaben amb l’entrada en joc del cap del protagonista, la seva dona, un suicidi i una infidelitat somiada. O no.
– THE WILD BLUE YONDER. Herzog, extraordinari director que no deixa de mantenir-nos commocionats per GRIZZLY MAN, on va ser capaç de fer-nos creure que una realitat era ficció (l’heu de veure JA), ens presenta un altre film a Sitges, menys “comercial”. Aquest altre parla amb molta ciència i coneixement del planeta, l’aïllament i l’espai. Hauria de ser ciència-ficció, però es converteix en un dens memoràndum d’informació complexa i difícil de digerir en una sola sessió enmig d’un festival. S’haurà d’estudiar amb calma. De moment, insistim en GRIZZLY BEAR.
– VOICE. Més terror asiàtic. La originalitat és que veiem el punt de vista del fantasma de torn, que es veu superat per la seva vessant malvada tot i insistir a mantenir el seu record viu en la ment de la seva millor amiga. Entretinguda i amb bons moments, com altres films “cosins”. Hi canten una cançó molt maca en castellà que expressa clarament el sentiment del fantasma: No vull que m’oblidis encara que desapareixi.
– FLIGHTPLAN. Clàssic tòpic thriller nordamericà. Bons interprets, guió més o menys sòlid (amb alguna llacuna mooolt remarcable), decorat impressionant i muntatge trepidant. No ofereix més ni encaixa massa amb la resta de continguts del Festival. El més comercial projectat fins ara.

I callo…

(Demà arriba CORPSE BRIDE, per cert!)

A veure què tal! Tot i que em temo que no podré tornar a escriure fins que acabi el Festival, faré unes conclusions de seguida que tot acabi, sens falta! Animo a tothom que vingui a treure el cap a Sitges! Sempre ens quedarà el Brigadoon, amb pel·lis “típiques” del Festival de Sitges i gratis!

1 COMENTARI/s
moz
Esborrar — 13/10/05
La Gogo Yubari (la lluitadora de la bola xD) a Sitges!!! Mare meva!! :O!
Si et vaig demanar Tarantino… aquesta bellessa de la qual desconec el nom deu ser més propensa de fotografiar que en Tarantino, no? (mera qüestió d’aspecte físic xD)
En fi, que vaig bé la resta del festival! icona gestual

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre Sitges'05 (2)

Segueixo aquí… Aprofito una estona lliure al migdia abans d’anar a veure 12 DAYS OF TERROR (film sobre els fets que van inspirar TAURÓ). Avui hem vist THE DEVIL’S REJECT, que ve a ser la segona part de LA CASA DELS 10.000 CADÀVERS. Es basa més en els personatges que en les situacions, i de nou Rob Zombie sorpren per una direcció acurada, menys salvatge del que es podria esperar i amb molt a homenatjar als anys 70. Tot i això, és molt menor que l’anterior.
Tot seguit hem pogut veure MIRRORMASK. L’escriptor celebèrrim Neil Gaiman i el dissenyador i ara cineasta Dave McKean s’uneixen de nou (han fet còmics i contes junts) però en un film delicat i sorprenent, homenatjant Alicia al País de les Meravelles o EL VIATGE DE CHIHIRO, amb la història d’una nena, filla de dos artistes de circ, que anirà a parar en un món paral·lel quan la seva mare es posi malalta. Una història sobre el voler créixer massa depressa, sobre l’etapa massa de descobriment que suposa l’adolescència, sobre un món imaginari massa passat de voltes (amb l’ajuda del genuí toc de la factoria Jim Henson), sobre les mares que no volen deixar anar massa soles les seves filles i, sobretot, massa llarga. Sí, la gran pega del film és que es fa llarg i acaba agobiant fins a cert punt. Una arrencada molt bona i uns últims minuts amb molt suc, però una part central que fuig massa d’estudi.
I encara no hem vist massa famosos, a banda de l’equip de SERENITY… Tot i que aviat arribarà en Tarantino, la Foster, en Mortensen i companyia (sí, sí, el pesat d’en Santiago Segura també…). De moment, el més gran i que millor ha tractat la premsa sembla ser que ha estat l’habitual Àlex de la Iglesia.
Demà, més. (O demà passat… O quan tingui un moment, vaja.)

1 COMENTARI/s
moz
Esborrar — 10/10/05
Esperant més imformació… sobretot d’en Tarantino! xD

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre Sitges'05 (1)

Bé, el Festival de Cinema de Sitges ha començat…

Com sempre, després del descontrol inicial del Departament de Premsa (com que és diumenge, han obert a les 11 i el primer passi era a les 12, per la qual cosa tot han estat presses). El tema pel·lis avui ha estat un èxit. De tres que hem vist avui, dues que veritablement ens han convençut. (Sorprenent!)


Primer hem vist GRIZZLY MAN, un film de l’alemany Werner Herzog, que cada vegada està més passat de voltes, per la qual cosa ens satisfà més: És un documental amb molta conya sobre un cas real d’un estudiós dels óssos que va morir en mans dels seus objectes d’estudi. Irònica i plena d’actualitat (qui no hi llegeixi una ferotge crítica a alguns elements de la societat actual, és que, com a mínim, no ha vist la sèrie de “El caçador de cocodrils”). En tot cas, ja avisem que a la IMDB deixen clar que les imatges d’arxiu són reals, que el personatge és real i va morir tal i com explicar el film… Impressionant. Tot és real? O de nou Herzog ens manipula? Això sí, digneu-vos a entrar al joc.


A continuació tocava la pel·li d’obertura, SERENITY… Per a fans de la sèrie FIREFLY, només emesa als EUA. La veritat és que si no segueixes la sèrie és un film de ciència-ficció farcit d’estereotips a més no poder. I anava precedit d’un curt espanyol, EL GRAN ZAMBINI, que tampoc era gran cosa.


I hem acabat amb una altra sorpresa… SKY HIGH. És una comèdia de superherois al més pur estil de ELS INCREÏBLES, i també produïda per Walt Disney, però amb personatges de carn i òssos. Atenció a Kurt Russell de nou en acció! Atenció a Bruce Campbell amb un paper rellevant de nou! Atenció a les conyes que van en augment a mesura que avança el film! Tot i que segueix sent un “divertimento” per passar l’estona, és molt més del que aparenta (però tampoc tant, eh). I els aficionats a Harry Potter podran veure tot de paral·lelismes entre la història del mag i la del protagonista del film, molt descarades en molts casos. I és que Disney és coneguda sobretot com a una productora envejosa de l’èxit de Harry Potter al cinema (que va negociar comprar abans de Warner Bros), per la qual cosa intenta crear productes que hi competeixin: El nen d’SKY HIGH va a una escola especial de superherois, on els classifiquen només d’entrar i té una amiga molt especial que l’ajuda en tot, també hi ha un ball i un munt de proves preparades per desenvolupar les aptituds dels alumnes. El film seria una cosa molt propera al que hauria estat Harry Potter si l’autora l’hagués abandonat totalment en mans nordamericanes.

No us perdeu les exposicions dedicades a CORPSE BRIDE a l’hotel Melià i el de TAURÓ (que la veritat és que és una mica fluixa).

Res més per ara…

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre el Festival de Cinema de Sitges

Mentre el PP, partit minoritari a Catalunya (recordem-ho), pretén que Catalunya s’enfronti amb Espanya per un estatut aprovat per 4 partits de 5, el Festival de Cinema de Sitges comença una nova edició. La veritat; el tauró que surt al cartell d’enguany cau més simpàtic que l’Acebes.

Deixaré els monstres de la política per viure ficcions desenfrenades i més dolces, fins a cert punt, que aquests tripijocs dels polítics populars que preténen mobilitzar els seus militants per un tema que ni els ve ni els va. Només faltava que els militars obríssin la boca! Intentant oblidar les ximpleries de Zaplana i companyia, aniré a viure les meves “vacances” particulars amb en Tarantino, en Johnnie To, la Jodie Foster o en Viggo Mortensen. I, sí; seran les meves úniques vacances des de Setmana Santa. Fabulós. En tot cas, em comprometo a intentar anar penjant al weblog les meves impressions del que hi vegi i senti sempre que tingui un ordinador a la vora.

2 COMENTARI/s
moz
Esborrar — 04/10/05
Així doncs, confiem en tu icona gestual.

bruno
Esborrar — 04/10/05
A gaudir del festival i de les vacances. Ves en compte que crec que fora de concurs es presenta un film d’un tal Aznar titulat: “Good morning Caudillo” icona gestual

Mostrar l'entrada · Comments are closed