Bon dia! I atenció; per motius de disponibilitat personal la periodicitat de la tira es redueix a setmanal durant uns dies (esperem que no siguin gaires). Ben aviat tornem al ritme que toca per poder tancar la temporada com mereix! (No cal dir que la temporada està tenint un bon ritme i continuïtat, eh!)
😉
Avui toca una bonica foto involuntària d’un mosquit:
Sí, després d’anys voltant per altres llocs i de mantenir viva la flama d’un somni, per fi he estat a Japó.
Hi ha molt a dir-ne i aquí no ho faré pas (aquest espai s’ha d’anar centrant en temes il·lustratius), però passo algunes fotos per fer boca i recomanar a tothom el viatge…
I més:
Gran estiu (i moltíssima feina) treballant de temporer a la Corpo, preparant els continguts de les seves webs (hi vaig treballar mig any fa una colla de mesos). La feina més remarcable (a banda de fer fotos, escriure alguns textos i participar en el desenvolupament de les estructures d’algunes webs) ha estat editar i/o gravar els vídeos que porten una “E” dins d’aquesta web.
A destacar el de l’Albert Om, el de Ventdelplà o La Riera. N’hi ha alguns que van ser un autèntic repte (vaig passar moltes novatades, però tot enriqueix!):
Tenia un munt de fotos a penjar, però l’imageshack fa el ximple, o sigui que he muntat un recull enorme però selectiu (compte, que trigarà a carregar-se). Espero que es vegi bé…
😉
I ara ja podem comptar els segons que falten pel Sitges 2010! Ains…
Els últims dos anys he estat treballant a Ona fm. N’he parlat poc aquí perquè entenc que la feina que faig per a tercers es mereix discreció, i més quan hi estic contractat! No hi va haver sort i no em van renovar (cosa de crisi, van dir), tot i que he de confessar que m’enduc un gran record i una grata experiència. Enyoro MOLT aquella feina! (Una empresa gran però amb departaments petits on vaig acabar trobant el lloc perfecte per anar fent al meu ritme i amb suport, per bé que cada cop més lluny dels micròfons.)
Què hi feia? Sobretot actualitzava la web, però també tenia temps de merdejar amb el Photoshop creant banners, muntatges per presentacions i tot tipus d’elements derivats… I això era genial!
Després de la mini campanya sobre el programa que hi vaig fer un estiu, l‘Ohà!, vaig començar a fer els rètols de la web anunciant partits que es retransmetrien i tot plegat. Vet aquí els primers models (temptejant el terreny, i evolucionant l’estil):
(Aniré actualizant!)
Per Setmana Santa vam ser a Montolieu, el “poble del llibre i les arts gràfiques”. Es veu que des dels anys 90 allà van decidir adoptar el llibre com a eix temàtic de les activitats locals. Un poble de muntanya a la voreta de Carcassona, amb menys de 1000 habitants, una pastisseria, un parell de restaurants, apartaments de lloguer i algun hostal, una escola, dos festivals del llibre (un del llibre vell i un del llibre infantil), un museu de la impremta, munts de cases d’estiueig (en Patrick Süskind es veu que en té una), cases en runes d’antigues fàbriques i colònies amb molta història per explicar i, atenció, 15 llibreries (15!). (El somni de tot amant de la lectura! En francès, sobretot, es clar.)
És un lloc preciós on desconnectar del món (la Cè me’l va recomanar amb fervor!), i si us animeu a anar-hi acomodeu-vos a la Manufacture Royale (us atenen en anglès, si cal); no us en penedireu. (És un antic palau d’estiueig de Lluís XV, o alguna cosa així, a mig restaurar amb elements contemporanis fusionant-se amb els històrics. Tenen habitacions dobles i per a grups, la majoria amb cuina inclosa per fer vida independent i, a més, t’acullen amb apreci i et deixen disposar del seu jardí o de la seva biblioteca amb llar de foc inclosa.)
I tot a la voreta de la ruta dels Càtars i aquestes coses turístiques que tan bé van per documentar-se i tenir perspectives xules de castells (mai se sap per què poden servir!).
A la tornada sempre pot anar bé una paradeta a Perpinyà o a Cotlliure, ja que hi som…
Una excel·lent i recomanadíssima desconnexió! (No cal dir que vaig tornar amb 17 volums sota el braç, entre còmics i llibres de viatges! Quina alegria retrobar-me en Sergi Grapes, l’Espirú o l’Aquil·les Taló!)
Si hi ha una cosa que em fa gràcia a la meva feina actual és que em fa fer una mica de tot (res que no hagués fet abans, però mai m’havia tocat fer-ho en una mateixa feina!). Mesclo els meus mínims coneixements informàtics amb els redactats periodístics, el grafisme digital, el vídeo i la fotografia. La part divertida és fer fotos als entrevistats que treuen el nas a l’emissora. Amb el permís del locutor i de la “víctima”, entro a mig programa, disparo tan discretament com puc i desapareixo, de puntetes, intentant no cridar l’atenció.
Algunes “víctimes” de renom han estat la Nina, la Lloll, l’Aída (aquella de la tele que parla en tercera persona i “en teoria” no és un personatge de ficció), en Joaquim Nadal (el primer polític que vaig entrevistar quan jo estudiava, per cert, i que segueix igual de sosso), la Beth, la Sílvia Marsó (una dona amb un atractiu natural que perdura), la Gonyalons, el Julito Iglesias (fa angúnia i tot, aquell noi, sobretot pel que deia fora d’antena), el Risto (i encara va esbossar un miiiig somriure que no ho era del tot), en Jordi Hereu i en Xavier Beltran (aquest últim és l’únic que em va deixar la sensació com de “ser de la família”, som si fos l’únic convidat amb qui tindria coses en comú per comentar).
Hum… Veig que la majoria de fotos que he recuperat són les de la secció femenina. Ja és això, ja.
Va, i una anècdota xorra: Normalment no parlo amb els entrevistats si no és que em saluden fora d’antena, tret de tres casos on van parlar de mi en directe. Però em fa gràcia el cas més “espinós”, que em va deixar sense paraules. Un locutor de la feina em va oferir la possiblitat de fer una secció regular setmanal al seu programa (la prepararia durant el meu temps lliure, fora de l’horari laboral). Jo tenia molt clar que volia fer-la de cinema, però aleshores no va poder ser perquè ja la tenia coberta. Així que ho vam deixar aparcat.
Més tard vaig començar a embrancar-me en altres projectes (còmics i teatre) i vaig quedar saturat i sense gens de temps lliure… I, com sol passar en aquests casos, aleshores va quedar lliure la plaça de comentarista de cinema al programa en qüestió! Arg! Sempre igual! I vaig haver de dir que no, amb molta ràbia per part meva, clar.
Com a propina, vaig estar uns dies rebent pressió “amistosa” del locutor en qüestió, que cada cop que jo anava a fer fotos als seus convidats ell aprofitava per recordar-me que m’havia ofert una secció, a veure si m’animava a fer-la! El súmmum d’aquesta conya va venir quan un dia vaig baixar a fer fotos a la Soraya, l’ex-cantant d’OT, a qui van avisar sobre el tema i ella personalment em va demanar que acceptés l’oferta del locutor en directe! (No cal dir que ho va fer amb un toc de picardia i una veu lleugerament insinuant.)
Com se li pot dir que no a una persona així? (No la conec gens com a cantant, i sóc mitòman només amb certes personalitats del món de la interpretació, la literatura i el cinema, però he de dir que al natural aquesta mossa impressiona molt.) No cal dir que li vaig somriure i vaig quedar-me sense paraules, fent fotos com a resposta.
De totes formes, un cop fora de l’estudi ja em vaig recuperar de la situació i segueixo com sempre; discret, fent fotos i el que toqui, enfeinat amb mil i una coses i sense secció de ràdio fins a nova ordre.
😉
Entre les dues imatges inferiors hi ha uns tres anys de diferència… Tres anys d’adaptar-me a dibuixar amb l’ordinador i d’anar redefinint més un estil. (No crec pas que hagi evolucionat TANT, la veritat, sinó que el dia que vaig fer el primer dibuix no estava massa inspirat, que pot passar.)
És que no em semblen ni del mateix autor! Ais…
(Ei! Canviant de tema… Què és això?! Només un dia nevant?! Encara que la neu hagi durat 3 o 4 dies a voreres i teulades no val! Els del temps anunciaven més neu! On és?! Aixitgrrrny!)
Ah, Londres. Mítica ciutat pels qui hem tastat Dickens o Conan Doyle tot sovint. Una ciutat amb molta història i moltes coses disperses. Passar-hi un primer cap de setmana equival a fer un tastet de tot el que ofereix… Ara hi haurem de tornar amb més calma i ja sabent què hi trobarem.
Menjar car (tots a comprar menjar al súper o a fer menjars ràpids a qualsevol cadena de restaurants barats). Museus gratuïts (n’hi ha un munt, i no saps per on començar! Nosaltres vam passar una horeta al Tate Modern, una al Museu d’Història Natural i una a la National Gallery). Musicals (costa orientar-se un xic amb el tema de les entrades i al final no ens vam decidir per res per culpa dels preus, però hi tornarem, eh?). Botigues (molta cosa i molt dispersa; tot i que hi ha carrers que es fan admirar i són molt cucos, jo em quedo amb la proximitat del mercadeig dels encants que hi ha al voltant de Coven Garden). Art (de tot i més per a tothom, gràcies als museus gratuïts malgrat que s’hi troben a faltar artistes de carrer com els que ronden les Rambles o Montmatre). Història (genial pels apassionats dels cascs antics, els raconets tradicionals i les exposicions històriques). Allotjament car (Ah, i l’alberg prou bé, eh? Si som un grup de 3 o 4 persones repetirem! Visca la xarxa d’albergs internacional!).
A nivell personal m’ha agradat més del que preveia, i m’ha encantat viure la bestial Fira de Nadal que tenien muntada a Hyde Park (muntanyes russes, nòria, mercat medieval, parades de menjar, passatges del terror; com s’ho gasten, a la capital anglesa!). I tota la ciutat plena de pistes de gel! Aquí sí que saben moderar-se i aprofitar bé la il·luminació, no pas com a altres ciutats que es passen per excés durant tot l’any i llavors brillen per la pobresa de la decoració per Nadal. Buf, i sí; queden moltes ganes de tornar-hi (per Primavera, potser?), que ja tinc ganes de veure-hi la nova versió del musical Oliver! (un dels musicals que em va marcar la infància visionant-lo una vintena de vegades en VHS, en la seva versió cinematogràfica) que preparen amb Rowan Atkinson fent de Fagin (Caram! Un dels pocs actors que encara em fascina gràcies a mítics treballs com el gran Mr. Bean o l’Escurçó Negre), visitar el Museu de Sherlock Holmes i passejar amb més calma i sense tant fred per tots i cadascun dels seus parcs. (Per cert, impressionant la façana de l’Església de la Cienciologia! Comencen a fer molta-molta por!)
Després de dos anys de sequera… FocaFilms torna al Festival Július! I ho fa per partida doble; per una banda amb un curt seriós i pretenciós com aquells que sempre hem criticat, que parteix d’una bona idea però es perd en l’execució (vaja, coses nostres de no saber-nos organitzar bé a l’hora de rodar):
SET MINUTS. La passió de dues vides obsessionades. Hi estrenem al món dels curts l’Ariadna, actriu i excel·lent ballarina que ben aviat veurem amb la Companyia de Dansa Russa a Barcelona! També ha col·laborat amb nosaltres un membre de la CORI reusenca (el gran Guillem Ramos) i hem tingut ajudants de luxe en l’apartat sonor i d’efectes digitals (vam planificar tan malament el rodatge que vam necessitar mil i un retocs per solventar micros inoportuns i actors mal colocats). Ains. Una feinada que potser no es transmet a la pantalla, però hem arribat a la final! Apa!
🙂
D’altra banda… suplim la quota d’humor absurd amb l’estrena de Focafilms Animation, amb un curt ràpid, ximplet i fet en Flash (Gemma, és el curt que et deia fa temps!), protagonitzat per un “flub” anomenat Remeneta:
EL REMENETA A… “LA MÀQUINA DEL TEMPS”. La curiositat va matar el gag. I mai millor dit. Sense més comentaris. Ains…
Tot això on i quan?! Aquest cap de setmana a VIC, clar! Al Festival Július! No us ho perdeu!
Július superat! Com sempre no hem guanyat res (i la veritat és que aquest any teníem més clar que mai que no tocava, clar!). I bé-bé; coincidim amb bona part del palmarès, la cerimònia va ser amena i no ens ha quedat mal regust de boca entorn les expectatives que duiem.
Per mi, només hi hauria un punt més discutible (l’únic, això sí). No em va convèncer el redactat de la resolució els membres del Jurat del concurs de cartells. Tenint en compte que es destaca l’amateurisme de la majoria d’autors a concurs se’m va fer molt estrany que el jurat decidís esmentar, a banda del guanyador, un bonic llistat de cartells que els havien agradat més que els altres. Potser la intenció era bona, però van donar una sèrie de noms “finalistes” (a banda dels TRES FINALISTES reals) que al final no havien guanyat, i això deixava un lleuger sabor agredolç. 
Es clar que tot va a gustos i el Jurat tan sols dóna la seva opinió (això és indiscutible, inapelable, i s’ha d’acceptar sens dubte), però trobo que és més que discutible, en canvi, la forma que van tenir de donar-la: El redactat de la resolució en sí, vaja. (I això ja no és cosa de l’organització.)
Ai… Però per la resta… Visca l’esperit Július! Visca el gran Groucho Marx! (El Marx a qui tots ens volem assemblar malgrat que, inevitablement, acabem sent tristos, poca cosa, exclosos i menytinguts com en Zeppo.)
😉
Moc, moc! I també dos ous durs!
(Ara he recordat que fa una setmana vaig acomiadar-me amb aquesta última frase d’un guàrdia de seguretat molt groller d’un edifici de La Generalitat. Que bonic és haver crescut educat amb films dels Germans Marx!)
(VE DEL POST ANTERIOR!)
Va, i unes quantes fotetes més, com per exemple la de la Plaça de la Vila en obres…
En aquesta plaça, els primers anys de venir-hi hi passaven dibuixos animats i curts a l’aire lliure. Era un punt cèntric genial. Llàstima que amb els anys van deixar de fer-s’hi activitats fins a l’extrem que enguany estava en obres i dificultava la circulació pel centre! (I a sobre ha coincidit amb l’any de la cercavila dels zombis! Buà!)
Ah, i atenció al cartell de El planeta dels simis següent…
El vam veure al bar de El Retiro. Estic enamorat de l’eslògan! “Un hombre viaja a través del tiempo y encuentra la más escalofriante respuesta a sus preguntas científicas.” Pot rebentar encara més el final del film?! Només faltaria que a la portada sortís el cap de l’estàtua del final i en Heston clavant cops de puny a la sorra de la platja! I ara ens queixem dels “espoilers” d’Internet! Si és que… Va, segueixo amb això de les pel·lícules que vam veure:
– BLINDNESS
Un assaig sobre la ceguesa portat als extrems. Polèmica, perturbadora i claustrofòbica. Una gran premissa sortida d’un text de José Saramago i dirigida pel realista Meirelles, que tot i la solidesa del repartiment i la intensitat d’algunes situacions potser defuig el públic per l’exageració de l’argument i la situació que en deriva. (Et tanca més de mitja pel·lícula en una situació molt extremista i quan te’n treu et porta a un escenari amb molt més joc però que acaba desaprofitat, com si anés decaient.) Ei, pel·lícula d’aquelles de cinefòrums i assignatures d’ètica d’Institut!
– MARTYRS
Apa, i la “més forta” i “perturbadora” i “gore” i “brutal” del Festival, segons diverses fonts… propagandístiques. Sí, perquè exageraven! Molta sang gratuïta (res que no haguem vist a cap pel·li de terror nord-americana corrent), una història amb molts alts i baixos, algun gir argumental colpidor i un final de 20 minuts ple de bufetades i maltractes a una noia encadenada. Que sí; potser tot molt dur i sec pel públic més comercial, però qualsevol persona que hagi vist films de terror asiàtics o altres bogeries italo-sudamericanes segurament no hi trobarà res de l’altre món (tret de la contundència de la violència física potser inusual en un film destinat al gran públic comercial).
– TRICK OR TREAT
Pel·lícula de terror convencional en quatre parts… si fos dels anys 80! Però és una pel·li novíssima! Genial. Es trobava a faltar un humor negre així en la recent factoria nord-americana. Una nit de Halloween amb quatre històries encreuades: Nens malvats, famílies desestructurades, psicòpates de metre i mig d’alçada i l’Anna Paquin sensual com mai. Calen més arguments per donar-li una oportunitat? (Pel·li ideal per una nit de farra sense complicacions, a l’estil dels mítics CONTES DEL GUARDIÀ DE LA CRIPTA i similars, presentant com a nova icona terrorífica un monstre amb forma de nen amb cap de carbassa deformada.)
– RED
Film de tall televisiu codirigit pel director de l’exitosa MAY que vam veure també a Sitges, amb molt a oferir quant a argument i interpretació. Brian Cox (que també tenia un paper al film ressenyat just a sobre, el TRICK OR TREAT) molt lluit fent el paper d’un home rural, tranquil i calmat, que veu la seva jubilació trastornada quan uns adolescents maten el seu gos. Amb la pèrdua de la seva única companyia, l’home inicia una campanya a la recerca de justícia, que es toparà de cara amb l’home ric del poble, un sortós imbècil pare del líder dels adolescents, que es nega a donar peixet al vell. Un drama convencional de tardes amb bona factura, bones interpretacions i emoció que traspua la pantalla.
– SOUTHLAND TALES
Agrada o no agrada. El director de “Donnie Darko”, Richard Kelly, acabarà sent un Lynch! Aquí presenta una anada d’olla majúscula! Amb actrius porno dominant el panorama dels debats polítics, misteriosos conductors de furgoneta voltant per la ciutat, un actor amb problemes de memòria, un policia de Los Ángeles buscant el seu doble… Un present alternatiu (es va rodar el 2006 però parla de 2008, precisament l’any que l’hem vist a Sitges!) ple de paranoia, historietes creuades, grans personatges i conceptes i una certa sensació de mareig argumental. (Amb Seann William Scott, Dwayne “La Roca”, Sarah Michelle Gellar, Christopher Lambert…)
– GOD’S PUZZLE
Visca Miike Takashi! L’home no perd la bona forma; aquest cop es tracta d’una pel·lícula sobre l’univers. El bessó d’un estudiant el substitueix a classe i s’embranca a fer un treball molt especial; La creació d’un univers. Per fer-ho comptarà amb l’ajuda d’una súper-dotada alumna del centre, de qui s’enamorarà amb catastròfiques conseqüències. (Humor i embolics a la primera part, didactisme, rock i reflexió a la segona i acció i surrealisme a la tercera part.) No sempre l’encerta però aquí està prooou bé, de debò. (L’home en fa 2-3 l’any, però aquesta és l’única que ha fet el 2008.)
– THE CHASER
Amb “remake” a la vista… explica la història d’un xulo, ex-detectiu, que va darrera la pista d’una de les seves prostitutes i es troba cara a cara amb un psicòpata que la té segrestada. La policia i l’ex-detectiu saben que ell és l’assassí que la matarà, però no tenen proves, i començarà la cursa per trobar la futura víctima abans que el malvat quedi en llibertat. Una història intensa, amb grans diàlegs i carismàtics personatges que aviat Hollywood s’encarregarà de destrossar. Busqueu-la abans que n’arribi la nova versió!
– MONGOL
Biopic típic i tòpic. GLADIATOR, L’ÚLTIM EMPERADOR… Aquest film segueix la línia dels grans films sobre un personatge: Infància, joventut i maduresa d’un heroi, tot i que em va quedar la sensació que la pel·li acabava al moment més interessant. Grans paisatges i una cultura exòtica adornen un film ample, ple de forats i el·lipsis malgrat la superproducció que no amaga ser. Per a interessats en la Història, suposo. (I que hi trobaran munts d’incoherències, m’imagino…)
– JCVD
L’últim film de Jean-Claude Van Damme. Sí, aquell on fa d’ell mateix, es veu involucrat en un atracament i li agafa un atac de sinceritat. És… molt… gran. De debò! Potser sap greu que no sigui tan un documental sinó una història de ficció amb un argument que tampoc és res de l’altre món, però és encantador veure aquell gran heroi d’acció esdevenint tan humà com el públic que l’ha seguit, ni que sigui per una vegada. Ei, i a la versió original el sentim en francès, com ha de ser! (I està tan satisfet amb l’experiència que hi tornarà.)
– THE BROKEN
Hum… Mescla entre MIRRORS i LA INVASIÓ DELS LLADRES DE COSSOS. La veritat és que em va semblar un film lentot, un xic pretenciós i que intentava despistar més del que calia, però va tenir un petit grup de fans important, eh? (Té una idea enginyosa i sap utilitzar bé l’absència d’efectes especials!)
– SYNECDOCHE, NEW YORK
Kaufman.En estat pur. Massa i tot. La història d’un dramaturg que prepara una obra sobre la seva vida, per la qual reconstrueix el seu entorn en decorats i busca un repartiment que l’interpretin a ell i a la gent que l’envolta, embolicant la troca fins a límits paranoics. Genial, el joc del repartiment (Morton-Watson intercanviant obsessions i físics), les confussions i les reflexions. Llàstima que es perdi en el seu bucle confús per deixar-nos amb ganes d’un tot complet, però suposo que era inevitable veient com la bola va creixent al llarg del film.
– TOKYO!
Tres històries curtes que passen a Tòquio. Llàstima que dues siguin de directors europeus; no podia evitar pensar que hauria preferit la visió de la ciutat des d’una perspectiva més oriental, però la veritat és que el film resultant té el seu interès. Michel Gondry adapta un conte màgic que ens acosta a la realitat dels mini-pisos nipons (la ciutat superpoblada, pessimista i devoradora), Leos Carax transporta el seu surrealisme encarnat en un personatge excèntric visitant Japó (el tal “Merde”, que ja té club de fans a casa meva) i Joon-ho Bong torna a la direcció després de THE HOST amb una història sobre autistes i la societat dividida i reservada on vivim (la ciutat obsessiva i aïllada però, malgrat tot, somiadora).
– EDEN LAKE
Una altra història de joves torrapebrots! Aquest cop emprenyen una parella que reposa en un llac idílic. L’enfrontament arriba al punt que la parella mata el gos dels adolescents, i les represàlies són terribles. Frustració i neguiteig provoca aquesta història de persecucions al mig del bosc i jovenets passats de volta, amb massa passió per la violència i educats a ser extremistes. En certa manera és un eco de l’altra pel·li, RED, de nou parlant sobre l’educació, les famílies i el deteroriament de certs valors socials. Potser una de les més rodones d’enguany i d’acord amb la temàtica més terrible i sanguinolenta del festival.
– OTTO; OR UP WITH DEAD PEOPLE
Em… La feien moooolt tard a la matinada. Jo vaig prometre que dormiria, i ho vaig fer. Resulta que els amics que van veure-la em van despertar a mitja pel·li dient que marxàvem. Sembla ser que era una voràgine homo-eròtica de zombis i travestis que calia veure-la amb plenes facultats mentals per seguir-la bé. No va ser el nostre cas. Ehem.
– 20TH CENTURY BOYS
Adaptació del gran còmic de Naoki Urasawa, que també ha col·laborat al guió amb tres guionistes més. I han tingut una feinada increïble, ja que reduir aquell serial entremescla de thriller i aventura de ciènfica-ficció era un gran repte. I n’han sortit prou bé, la veritat. Manté la intriga i l’argument principal, però van amb tanta pressa perquè tenen tantes coses per explicar que alguns detalls queden poc clars i mai no queda la sensació de la “gran amenaça” mundial que s’entreveu als còmics, per exemple. De tota manera, és la primera part d’una trilogia, o sigui que encara tenen temps per millorar i superar el resultat, que ha arrencat prou bé.
– DONKEY PUNCH
Una altra d’adolescents inconscients. Aquest cop són post-adolescents britànics amb ganes de marxa que van a les Balears i surten a voltar en iot, munten una orgia i, amb l’esveramenta, una noia mor. Les amigues intentaran retornar a l’illa, però els nois no volen problemes amb la policia, així que dins el vaixell anirà creixent la tensió per decidir què faran. Pressupost ajustat, bona factura i correcta execució; podria ser un film que funcioni en cartellera, la veritat.
– ABSURDISTAN
Film de tall clàssic de Veit Helmer, amb pocs diàlegs, veus en OFF i molt d’humor. Massa innocentona i deutora de Langa o Kusturica, però funcional pel gran públic, que normalment surt amb un somriure als llavis. Poc original però simpàtica i lloable pel tret diferencial que marca entorn la resta de produccions actuals. L’argument? La sequera en un poble fa que les dones decideixin no enllitar-se amb els marits. Paral·lelament, una jove parella té clar el dia que s’haurien d’estrenar, però la norma imposada per les dones del poble els pot estroncar els plans, així que toca solucionar el tema de l’aigua…
– LET THE RIGHT ONE IN
Sueca. Basada en una novel·la que el propi autor adapta al cinema. Dirigeix Tomas Alfredson. I és la gran favorita de molts aficionats al festival. La història de l’Òscar, jove importunat a l’escola, que s’enamora d’una enigmàtica veïna que resulta ser un vampir. Tragicòmica, amb tics de terror, pressupost contingut i caràcter fabulós, és una faula digne de veure i revisar que farà les delícies a aficionats del gènere i nouvinguts.
– PONYO
L’última de Miyazaki. Retorna una mica als tics de “Totoro” o “Panda, Little Panda”; l’argument se’n va de l’olla, no respon a lògica adulta i tot resulta un divertimento de llum i color sobretot pels més petits. Explica com un nen entra en relació amb un ésser marí màgic que pren la forma d’una nena per viure amb ell. A la vegada, el poblet queda submergit i caldrà molta màgia per solventar la situació. Per seure, gaudir i deixar-se portar.
– RELIGULOUS
I vam tancar la nostra particular sessió de 10 dies amb un documental del director de BORAT. Aquí, el xouman Bill Maher recorre mig món explorant el sentit de les principals religions amb un gran sentit de l’humor i la sàtira. A l’estil del programa “Salvados”, l’home pregunta, provoca i perturba a tothom qui es troba. Amb intel·ligència, aconsegueix grans moments, tot i que tampoc descobreix la sopa d’alls i no sembla que acabi de ficar el dit a la llaga de res “gran” en concret. Qualsevol religiós de ment oebrta gaudirà el documental, vaja. Que no ofèn, sinó que es mou amb classe malgrat que podria oferir molt més (i sobretot tenint en compte el fanàtic país d’on ve!).
Buf, i segur que me n’he deixat, però toca anar per feina… (Tampoc m’hi he estès gaire, en cada pel·lícula, sinó que en deia el que em venia en aquell moment.) I ara anem-nos preparant per l’any vinent! Deixarem de banda els homenatges d’enguany a 2001: UNA ODISSEA A L’ESPAI i KING KONG per caure de dret als homenatges de dos films que em vindrà molt i molt i molt de gust revisar; ALIEN – EL VUITÈ PASSATGER i ELS CAÇAFANTASMES! Serà la booooooooooooomba! A qui trucaràs?!
I no puc acabar sense un últim escampall de fotos! Ressenyistes, paisatges, surfistes i falsos ressenyats, en remull o sense, però formant part d’aquest Festival de Cinema de Catalunya – Sitges’08! (He arreplegat fotos tan pròpies com d’amics amb qui vam anar! He, he…) Fins el proper!
Començo un petit esqueix (“petit” és un dir) repassant les pel·lis per l’ordre que les vaig poder veure a l’última edició del “Sitges”, on molta gent va acusar el Festival d’haver baixat el llistó de qualitat. Jo no em vaig pas sentir “pitjor” que altres anys, la veritat, però sí que trobo que amb tanta oferta com té és ben normal que qui no s’ho miri amb massa calma acabi caient en les pitjors ofertes una vegada rera l’altre. (Per contra, és possible anar-les encertant, també, eh?) Ha estat l’any de l’homenatge a 2001, de l’Abel Ferrara menystenint el guardó “Màquina del Temps” (deia que li recordava a un bressol de nen petit i el va acabar regalant a un cambrer), de l’absència de George A. Romero a la “marxa zombi” que s’ha fet a Sitges per primer cop, d’en Gorina dins el jurat comentant en donar el veredicte els polèmics motius que els havien dut a triar el que havien triat… En fi, una edició més, intransferible com tota la resta! A mi m’ha agradat!
Bé, i també penjaré algunes fotos! Aquí uns clons…
(És el que té aquest Festival! Que et transforma!)
I aquí uns famosos de la primera pel·li que ressenyo…
– TRANSSIBERIAN
Aquesta pel·li va donar el tret d’arrencada a les sessions de premsa. Thriller que no resol les expectatives que crea. Amb una gran estètica i un toc documental impressionant, ofereix un joc d’equívocs i enganys que no impressiona i deixa amb ganes de més. (Molta gent critica l’actuació d’en Noriega, però és que també hi surt en Kingsley com a rus sobreactuat i no passa res, eh?) El repartiment d’aquest film és el que va donar més glamour al Festival. Woody Harrelson (cap quadrat com els papers que acostuma a fer), Emily Mortimer (captivadora de ben a la vora), Eduardo Noriega (sensat i amable) i Brad Anderson (proper i obert a dialogar).
– MIRRORS
Alexandre Ajà captiva fins i tot amb una pel·li tan fluixa com aquesta! Massa “Hollywood”, però tot i això ell introdueix moments ben sanguinolents en un racó o altre. La història no dóna per més, però són capaços de sobreexcitar i recarregar amb destresa en certs moments la història original (no oblidem que és un remake!). S’ajuden de la música, els efectes digitals i l’ambientació, que aconsegueixen anul·lar els intents del protagonista de 24 per fer veure que actua; no li cal, que la història avança igualment amb l’empenta de la direcció. Vaja, que pels aficionats al terror convencional els serà un gran opció per gaudir d’una nit amb els col·legues.
– SANTOS
Pel·li del director de “Promedio Rojo”, en coproducció entre Espanya i Xile. Superherois i mega-malvats en una lluita on s’hi mesclen mosques i acropofàgia. Una mica de mal gust, acudits amb poca gràcia, grans personatges desaprofitats, actos desubicats i l’efecte general que hi ha directors en potència que han volgut sortir massa aviat de la reserva dels curtmetratges. (Ei, i no ho dic només perquè li tinc un enveja increïble a aquest home que ja ha fet una pel·li d’acció i superherois on surt la Pataky fent top-less, eh? Que penso que el noi té aptituds per certs temes, però que encara està verd per certs projectes.)
– YOUR NAME HERE
Buf, una pel·li complicada de valorar. Imagineu una història semi-biogràfica de Philip K. Dick explicada com si l’autor visqués immers en les seves pròpies obres i la pel·li l’hagués dirigida un gran fan de David Lynch. Exacte; cal anar ben preparat i coneixent les obres en que es basa el film… I es veu que llavors es viu molt bé l’experiència d’aquest film, on jo només em vaig quedar en que sortien molts actors de sèries conegudes i que en Bill Pullman amb barba sembla en Michael Douglas a “Joves prodigiosos”.
– SOY UN PELELE
El polifacètic escriptor i guionista Hernan Migoya s’estrena al món del cinema amb una pel·li que potser sí que feia falta: Diu que intenta fer el que fan els Farrelly però a Espanya. Diu que intenta homenatjar el cinema de certa època. Diu que intenta riure’s del cinema amb el propi cinema. Ei, i totes aquestes intencions estan molt bé, però per això fa falta prendre’s seriosament la pel·lícula que s’està fent, i dóna la sensació que Migoya tenia grans idees (alguns personatges, algunes seqüències, com la sensacional introductòria…) però que li falta resoldre-les, creure’s el seu propi material. Almenys a la sortida tothom parlava de “presa de pèl”; els qui van aguantar fins al final, vaja.
– FIGHTER
“Bend It Like Beckam” o “Billy Elliot” però amb arts marcials pel mig. Un “Karate Kid” amb noia i contextualitzat al nord d’Europa. Pot funcionar molt bé a les sales comercials i realment té un gran sentit del ritme de l’acció i es deixa gaudir. Potser una de les més recomanables al gran públic “en general”; a aquella “massa desconeguda” i de gustos variables que busquen quedar satisfets a diversos nivells convencionals però, a la vegada, viure certa sorpresa. Penso que aquesta és la millor opció de les que hem vist al Festival.
Aquí el director de la pel·li següent…
– SLEEP DEALER
Modesta mescla entre “Blade Runner” o “Children of Men”, el llatinoamericà Álex Rivera va presentar una pel·li que de moment només visita festivals i mostra un futur molt proper, on un mexicà vol treballar als EUA. Però ara els treballadors “immigrants” ho fan a distància; és a dir, controlant aparells per control remot des dels seus països d’origen. Així que des de Mèxic DF el protagonista malviu com pot amb la seva feina, mentre una reportera li segueix la pista per petició d’un habitant anònim dels EUA. Un futur ciberpunk més en la línia de “Code 46” que no pas de “Matrix”, i precisament per això més atrevit i original. De moment la pel·li té distribució a França! Coi, que està rodada en anglès i castellà! A veure si algú té pebrots per donar-li sortida aquí! S’ho ben val.
– THE COTTAGE
Gran comèdia britànica que juga amb l’humor negre a partir de la història d’un segrest professat per tres incompetents, la segrestada més rebel vista en anys a la gran pantalla i el típic assassí en sèrie que viu aïllat en una casa apartada. Té un bon inici, diàlegs brillants i mitja pel·lícula molt atractiva. Llàstima que l’assassí en sèrie precipita la situació i es carrega les promeses de diversió, humor intel·ligent i diàlegs graciosos per passar més aviat a un humor de cops i patacades més groller.
– CHOCOLATE
Pel·lícula d’acció tailandesa que manté el llistó; una noia autista apren a memoritzar arts marcials amb només un cop d’ull. És així com esdevé una poderosa aliada quan la seva mare necessita diners per recuperar-se d’una malaltia, perquè la noia visitarà tots els grups mafiosos locals amb els quals la seva mare havia tingut tractes en el passat per reclamar-los els deutes que li deuen. No ofereix massa novetats, però té moments bons, grans coreografies i cops de peu dels que tan bé passen quan venen de gust.
– EVANGELION 1.0: YOU’RE NOT ALONE
Decebedor refregit de la sèrie clàssica d’animació però sense millorar-ne grans aspectes. Ni n’han millorat l’animació ni han canviat en excés l’argument. En resultat queda com a quelcom innecessari i sobrer. Sap greu, perquè una revisió de la sèrie amb animació d’última fornada hauria estat sublim, però aquesta pel·lícula no t’acaba de dur a enlloc i tot seguidor de la saga pot endevinar cada seqüència sense deixar lloc a la sorpresa. Sap greu. I no hi surt l’Azuka Langley, encara! Bof, decepció, decepció!
– THE GOOD, THE BAD AND THE WEIRD
Psicotrònic western coreà que homenatja a Sergio Leone, farcit de plans-seqüència increïbles, fragments apassionants i un sentit de l’acció envejable. Llàstima que el ritme de la pel·lícula es perd amb repeticions innecessàries i escenes interminables i personatges poc treballats. Es fa llarga i avorrida, tot i els mèrits per entretenir. Ei, i per molta gent ha estat un dels films emblemàtics del Festival! Almenys convé veure-la una vegada, la veritat. Ah, i també és un plaer pels qui trobem entranyable en Kang-ho Song (el protagonista de THE HOST), que aquí és el “Weird” del títol.
– LA POSSIBILITÉ D’UNE ÎLE
Raresa. Lenta. I onírica. Michel Houellebecq s’estrena als cinemes adaptant la seva pròpia novel·la sobre un home, una secta tecnològica i el futur que ens espera. Tot molt reflexiu, clar! (Es veu que la novel·la és millor, segons m’han dit els que l’han llegida… Però el cas és que ofereix interpretacions molt curioses com la de Jordi Dauder fent de pagesot del sud de França.) En tot cas, a mi em va semblar un film de ciència-ficció tecno-filosòfica prou interessant, però mancat d’ànims i ritme.
– KRABAT
Una de màgia i bruixeria feta a Alemanya. La història del jove Krabat, que entra a treballar a un molí estrany portat per una mena de moliner pederastra envoltat de jovenets maquíssims (com en Daniel Bruhl). Resulta que l’home té un estrany pacte demoníac pel qual els nanos practiquen màgia negra i es transformen en corbs a voluntat. Ell els ensinistra i els ensenya a passar-se al costat fosc, tot i que no sembla que el vell tingui la intenció de ser subtituit per cap dels nanos, que començaran a respirar aires de rebel·lió quan en Krabat perd el seu millor amic (el personatge d’en Daniel Bruhl). No està malament, la veritat, i queda a mig camí de les grans produccions nord-americanes, però segueix la línia d’algunes joies del cinema fantàstic europeu tot i no ser res de l’altre món.
– HANSEL AND GRETEL
Oh, molt maca! Un disseny de producció impressionant, amb uns decorats genials i molt ben trobats. La revisió coreana del conte clàssic des del punt de vista d’un home que es perd al bosc i acaba a una casa controlada per tres nens que intenten que tot sigui perfecte. Amb bons gris argumentals, personatges més sòlids de l’habitual i capaços d’oferir reaccions realistes. Un pèl lenta i reiterativa, però influenciada amb gràcia pel cinema de terror asiàtic. Vaja, que em va agradar força, aquesta!
– THE SKY CRAWLERS
Mamoru Oshii! Què dir-ne, d’aquest home? “Ghost in the Shell”, “Avalon”… Té grans idees sobre els perills de la tecnologia envaint la biologia, tot i que pel meu gust arriba a punts tan rebuscats que t’hi perds (i això augmenta a cada nova pel·li). Em va passar amb aquesta de dibuixos sobre avions i combats, darrera la qual s’amaga una gran subtrama per la qual cal estar atent. (Anava mort de son i m’hi vaig clapar! Però un amic que la va aguantar bé no para de dir-me que té el millor guió que ha vist en anys! Pel meu gust ja podrien haver anat més per feina, coi, que la cosa dura dues hores! Ja li val!)
– VINYAN
Impressionant film sobre una parella que busca el seu fill perdut en el tsunami del sud-est asiàtic. Entremig entre “Apocalypse Now” i “Holocausto Cannibal” (amb molt menys gore, eh?), sobre el xoc de cultures entre Occident i Orient. Sobre el desesper i la inquietud. Transporta l’espectador en l’aventura fins a límits insospitats en un viatge sense retorn cap a la bogeria. Commovedora, intensa i onírica. Ens va agradar molt, al grupet amb qui anàvem! I quins calfreds! (Tant per l’aire acondicionat de la sala com per la contundència d’alguns moments del film…)
I aquí uns “Mirrors” que són uns “peleles”…
(L’horror! L’horror…!)
(CONCLOURÀ AL PROPER POST!)
Nicole! Ais, qui t’has vist…
… Radiant, plena de vida… Madurant amb certa distinció i un estrany deix d’immaterialitat…
… Robant cors malgrat el pas dels anys i esdevenint imatge del “glamour” més clàssic, sempre amb un misteriós toc glacial…
Ais, Nicole! Qui t’ha vist…
… i qui et veu!
«I am completely natural», deia ella… Ehem. ON ETS, NICOLE?!
Buf… Diada de Catalunya! No sé què dir… Doncs aprofito per rescatar un tema endarrerit, de ja fa 12 dies, per la Festa Major de Centelles! Em refereixo a les tres funcions del musical Germans de sang! I va sortir prou bé, la veritat (sobretot tenint en compte les premonicions que teníem!). Quina gran família vam ser, malgrat les tensions, els nervis i els rencors d’última hora. Hem fet un sopar i tot de comiat. (Un comiat sobretot per a mi, que costarà que em torni a embarcar a alguna obra que no sigui la que preparem per l’any vinent amb el grup del poble. Ara a reposar una mica d’escenari!)
I aquest cop tenim vídeos i fotos d’aquest drama sobre dos amics que creixen en mons diferents, sense saber que són germans. Que gran és poder ser petit, i créixer a cada nova funció! Que grans són els moments en que tenim 7 anys! Ens ho passàvem teta! D’aquesta obra enyoraré sobretot l’Arnau, la compenetració que hem desenvolupat i la seva gran dedicació per tal que tot sortís bé; ja hem compartit escenari a tres obres diferents! A La botiga dels horrors jo era el florista i ell movia la planta que al final havíem de matar, a Entre Gats ell era el gat protagonista i jo el gat dolent amb qui s’esbatussava i ara a Germans de sang ell ha estat el noi pobre, Mickey, i jo el noi ric, l’Eddie. Ara l’Arnau és a punt d’estrenar una obra grossa, que espero que li funcioni molt bé i el tinguem ben aviat al món professional! En tot cas, ja és millor actor que molts dels que surten a televisió avui dia, això sens dubte!
Precedents: Queda recordar que també vam fer l’obra a Vic fa un anyet, assajant durament, on jo substituia un dels actors de quan la van fer als Hostalets de Balenyà, ja amb el personatge de l’Eddie Lyons.
I ara, una postaleta de record (clica-hi a sobre per veure-la millor):
Que quedi pel record! Llagrimenta d’enyorança inclosa.
🙂
És increïble que entre la foto de l’esquerra i la de la dreta només hi hagi una hora de diferència:
És només una hora el que fa que a l’entrada d’algunes activitats nocturnes de la Festa Major del meu poble ara em demanin si sóc major d’edat per accedir-hi! (Verídic.) És possible recular 10 anys amb una màquina d’afeitar? Curiós. Un possible argument pel tema del concurs Július d’enguany?
© 2023 vinyeta.com. Tots els drets reservats.
Provist per WordPress. Dissenyat per 
