Tag Archives | fotos

Ai, els Alps! I Turí!

Vinga, més punts de llibre! (Entre assaig, ràdio i còmic mai no fa mal alguna actualització!) L’última visita a Itàlia no hauria estat el mateix sense tres dies als Alps francesos. L’aire net d’allí, els espais oberts i la pluja dels vespres va ben desvetllar-nos i ajudar-nos a suportar la calor… Bardonecchia…  La Vall Estreta, l’Àguila Roja, el Llac Verd, el campament d’escoltes en biquini… Molt bonic tot!

Però, ai-las, La calor que havíem trobat a Venècia la vam retrobar (i augmentada) a Turí! (La ciutat cada cop més familiar que ja ens va acollir l’any passat!)

Ai, Turí! El Sant Sudarí suant tinta (de la calor, que no el vam ni visitar); el magnífic parc de Valentino (amb un Jardí Botànic esplendorós); la terrible església de la Consolata; la Mole; la bibliòfila Via Po; la dominant església de Superga; els enormes carrers comercials… M’ha agradat tornar-hi… Però l’any que ve espero anar-hi a l’hivern! Visca Turí, que pensava que era massa calurosa fins que el retorn a Barcelona va mostrar-me quina de les dues ciutats era capaç d’estabornir de debò com un cop de puny d’aire bullent!

I ara cada dia a la ciutat comtal a treballar… Quina calor fot, aquí!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 1 ]

Ah, la majestuosa Venècia!

Bentornat i atrafegat… (Resulta que participo a l’obra musical de la Festa Major d’enguany, que repetim però a Centelles el Germans de Sang de fa un any, i acabem de començar a assajar a un mes de la reestrena, com aquell qui diu…!) Treballo, a més, a la ràdio, sí. Però no pas fent l’Ohà! Aquest any ningú dirà “bon dia” en japonès! (Enyoraré tota la colla que va col·laborar-hi i l’eixelebrada Lou, i tant!)

Sense més vacances, però satisfet per l’estada a Itàlia. Ben aterrat i amb barret nou!

Ah, Venècia… Ciutat cinematogràfica i opressora, que t’estreny en els seus carrers atapeïts per deixar-te anar a cada plaça que per sorpresa t’assalta en el moment menys esperat. Ciutat de canals i gòndoles on el temps s’estanca amb enyorança i els rius de vianants circulen fora de l’aigua. Teulades somiadores i amb brutícia als racons… Un espai que et dóna el que hi portes; exactament el que n’esperes, ni més ni menys. Bella decadència de colors gastats, ideal per estrenar-hi càmera de fotografiar! Olors fortes, carrers estrets, parets caduques i aigües brutes que engoleixen els misteriosos graons sobre els quals aparquen les embarcacions. Ei, i ja estic a punt per tornar-hi en una altre època, amb un clima més fresc i oportú!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 3 ]

'Fotoblocs'…

Em fa una mica ràbia el tema dels fotologs; sobretot per la quantitat de publicitat que surt a cada pàgina i perquè has d’estar registrat per comentar als “flogs”! I cada cop tinc més amics i amigues amb flogs d’aquests, que em tempten per participar als comentaris, però per ara passo de registrar-me…

Eh, però no serà per fotos! Que no tinc fotolog, però puc penjar el que em roti, aquí:

Apa, doncs. Fotologs, a mi…! Psè!
😉

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 7 ]

Coses de patges!

Havia de passar! Abans d’acabar l’any encara havia de tornar a posar-me a la pell d’un personatge! En aquesta ocasió he fet de patge reial!

Ara ja feia dos anys que no era patge! I no és tan senzill com sembla, el tema: Hi ha molts tipus de patges! I més o menys anirien per aquest ordre d’importància: El patge reial (el carter, que sol ser un però poden ser tres, un per rei, i té o tenen la tasca de recollir les cartes), els patges personals de cada rei (que van a les seves carrosses amb ells), el patge fumera (el que espia els nens i mai no veuen, que va a la seva bola), el patge auxiliar del patge reial (el que porta les cartes, tot i que si la feina del patge reial la fan tres patges llavors aquest patge auxiliar ja no cal perquè es reparteixen la feina els tres), els patges de carrossa (que no són patges personals però que poden estar a sobre de carrosses diverses i també tenen estaments interns; patges amb carrossa caps i patges amb carrossa rasos), els patges muntats (a cavall o camell), els patges xofers (els qui condueixen les carrosses), els patges motoritzats (els qui van amb vehicles unipersonals de dues o quatre rodes, que n’hi ha) i, finalment, els patges rasos de peu (que, al cap i a la fi, es dediquen a obrir pas perquè passin les carrosses entre la gent, amb l’ajuda de la policia local i les antorxes).

ACTUALITZAT: En pau-b em reclama el Patge Gregori! Val, el Patge Gregori seria l’equivalent al Patge Fumera (“Que té ulls pel davant i pel darrera”), però és que al meu poble no hi arriba, en Gregori!

😛

Vaig començar com a patge ras de la cavalcada de la nit de Reis fa uns deu anys. Tot era alegria, bon rotllo i millor sopar. Amb el temps, vaig ascendir a patge de carrossa (primer ras i al final patge cap). I sempre de Sa Majestat el Rei Ros (tenia un munt d’anècdotes per explicar d’ell a la canalla!).

Però el súmum va arribar fa cinc anys, quan em van demanar de fer de patge reial per l’escola del poble veí. Es tractava d’anar allà a la tarda l’últim dia del trimestre i recollir les cartes de la canalla i fer una mica de xou. Em van posar un patge auxiliar i tot! M’ho vaig passar bomba; les cares de la canalla, la joia i l’emoció que desprenen… Increïble. (Clar, a la cercavila els nens passen bastant de tu si no els dones caramels o no ets un rei. Aquí, en canvi, tothom volia saludar els patges!) Em va agradar tant que vaig tornar a fer-ho dues vegades més, al mateix poble, però com a auxiliar del patge reial (i cada any canviava de patge reial, així que no m’avorria).

I encara més; la culminació de l’experiència va ser fa dos anys! Vaig fer de patge reial tant al poble veí com al meu! (Perquè vaig substituir al tio que ho feia habitualment, que es va posar malalt.) Es tractava del mateix; visitar les escoles el dia del final del trimestre (però al meu poble era al matí, de manera que podia combinar-ho i fer doblet, com a auxiliar a un poble i com a patge reial a l’altre!). Va ser una experiència apassionant i colpidora. A més, a la cavalgada també vaig haver de substituir el patge carter habitual i vaig tenir carrosa pròpia i tot! (Ja havia estat patge de carrossa en cap, però no era en una carrossa important! Aquest cop em va tocar la carrossa de les cartes, que a més imitava una quàdriga romana i podia saltar-ne quan volia per saludar a la canalla i recollir cartes d’última hora i tornar a agafar-me al vehicle sempre que podia!)

Ais. Recomano a tothom qui en tingui l’oportunitat de fer-se patge! És només un cop l’any i ajuda a carregar les piles d’il·lusió! Ai-las, però els meus nous horaris laborals van impedir-me repetir l’experiència els dos anys següents (això i el fet que és molt fàcil trobar nous i millors patges i quedar reemplaçat a la mínima que no hi pots assistir).

Ah, però… Amb el bon record de l’experiència de fa dos anys, ja pensava que no ho tornaria fer més fins que aquest any em van tornar a trucar per visitar les escoles del meu poble. Per desgràcia, amb la nova feina no m’anava bé i vaig haver de declinar… Però una nova sorpresa: Em va trucar l’Arnau, amb qui he fet teatre, dient-me que li havien dit de visitar l’escola del poble del costat i li faltava un patge de reforç! I amb l’horari d’aquesta segona opció (a les tardes) sí que m’ho podia combinar! Així que al final he fet de patge un cop més! M’hauria agradat anar a tots dos pobles, però no he donat per més.

🙂

No sé si l’any que ve podré tornar-ho a fer (em queda el cuquet de fer-ho un cop més al meu poble, si és possible), tot i que a la cercavila ho veig més fumut (els horaris de feina no m’han estat massa propicis, amb la cercavila, últimament).

Però bé, actualitzem marcadors! Un bon any pel fa a personatges interpretats:

caretonesactuals.gif

El gat Macavity al maig-juny / l’Eddie Lyons al juny-juliol / en Pere Màrtir al setembre-octubre / el soldat ras de Serrallonga (que encara no he cobrat, per cert, mentre altres companys sí) a l’octubre-novembe / “The Freak” al novembre / i l’auxiliar del patge reial al desembre

I això sense tenir en compte el fotimer de personatges que he fet per ràdio a la mínima oportunitat que m’han donat!

😉

L’any que ve (sobretot per la nova feina) segur que serà més reposat. Però que me quiten lo bailao, apa!

Ja sabeu, a repartir il·lusió i alegria!

BON NADAL!

(I, per si no escric més tard, feliç any nou!)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 9 ]

Fent el soldat i retorn a "el pis"

Buf! Revisat el Saló del Manga, el Festival de Sitges i Nova York, ara només dir que el desembre començo a treballar com a redactor de continguts i grafista al Departament Editorial d’un mitjà estatal important. Quins nervis!

Tema SERRALLONGA (just abans de marxar a NY vaig anar a fer de soldat pel telefilm de TVC). La veritat és que pot molt ben ser que no surti massa, a la pel·li, o només d’esquena. El cas és que em van posar a la cua dels soldats i la càmera no em va ser massa favorable. Però mai se sap; l’important és que com a soldat vaig cobrar més que com a cadàver! (Que era el paper inicial que havia de fer!) I cal agrair el dinar! Fabulós i complet! I es podia repetir de tot! Però el millor va ser l’ambient! Va haver-hi una bona camaraderia entre els soldats i a l’hora de dinar allò semblava més una cantina medieval que altra cosa. Una veritable regressió!

I, amb la ximpleria, aquest any ha estat un dels més creatius quant a interpretació:

caretones.gif

A la primera meitat de 2007 recupero en Macavity, el gat més malvat del món; / setmanes després, hereto l’Eddie Lyons, un germà ric amb final tràgic que l’actor que ja l’havia fet no podia reemprendre / i, passat l’estiu, hereto per indisposició d’un altre actor en Pere Màrtir, un rabiós casanova que va robar molts cors (el meu inclòs) / per passar a fer el “típic soldat ras”, de SERRALLONGA / i, un cop a Nova York, The Freak, coprotagonista del curt The Cannibal, rodat en 16 mm.

I acabo amb una reflexió d’aquelles meves: Ara visc en parell al pis on vaig viure els 16 primers anys de la meva vida. I es nota. A les primeres setmanes encara m’era estrany (un lloc nou, encara que conegut), però al cap d’un mes em sorprenc a mi mateix visitant les habitacions que freqüentava quan era petit per error: O sigui, penso que vull anar a l’habitació on dormo a buscar nosequè, i sense adonar-me’n em fico a una habitació on només tenim trastos, ara!

És sorprenent com treballa el subconscient…

Aquell pis me’l conec tant que acostumo a passejar-m’hi de nit amb els llums tancats sense problemes. Fins i tot pujo l’escala veïnal a les fosques! La memòria humana és molt curiosa.

Torno a ser a casa! I provoca una sensació molt especial, com si cada racó guardés antics records meus que m’aniran retornant a mesura que hi vagi vivint de nou. I a mesura que hi torni a viure i hi desapareixin els rastres encara presents dels anteriors llogaters tornaré a omplir el pis de nous records d’una nova etapa de la meva vida. Preciós.

Encara no hi estem plenament instal·lats, que falten moltes coses, però sense adonar-me’n em trobo que ja sóc a casa. Sempre ha estat casa meva i ara ho torna a ser. I em provoca una sensació molt especial, com si cada racó guardés antics records meus que m’aniran retornant a mesura que hi vagi vivint de nou. I a mesura que hi torni a viure i hi desapareixin els rastres encara presents dels anteriors llogaters tornaré a omplir el pis de nous records d’una nova etapa de la meva vida. Preciós.

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 14 ]

La Gran Poma en 15 dies!

Petit resum de l’aventura novaiorquesa, que ja tocava!

🙂

A finals de novembre vam anar a fer companyia a l’amic Marc, amb qui també vam rodar un curt, a Nova York. Moltes amistats m’han demanat que els expliqui com vam repartir el temps a la Gran Poma… Va, ho intentaré.

DIA 1
ny_01.jpg A Barcelona tot correcte. Tot puntual i cap a Ginebra amb un avió ben cuco. Quina impressió, veure les muntanyes de Suïssa aparèixer entre els núvols en començar a aterrar. En un parell d’hores anem cap a Nova York. Quina mandra! Quantes hores d’avió! I serà en un avió més gran, amb dos passadíssos i el doble o triple de seients que el que ens ha dut de Barcelona. Tenim mantes i coixí. Quina por. Ja veig a venir que no hi podré pas dormir. I una pantalleta individual per veure pel·lis (La Jungla 4.0, Harry Potter i l’Orde del Fènix, Ocean’s 13…) o jugar a videojocs senzills (a banda, també ens toca finestreta; sempre ens toca finestreta i just al davant o al darrera d’una ala. Mai al mig).

L’espera perquè l’aparell es mogui és enorme. Van carregant maletes i tremolem veient el tracte que els dispensen. Finalment, amunt amunt i fora! El viatge (la segona part del viatge, vaja), segons la pantalleta, durarà 8 hores, constarà d’uns 6.150 quilòmetres i volarem a una velocitat entre 600 i 700 km/h i a una altura d’entre 7 i 12 km per sobre el nivell del mar.

Des de l’avió es veuen ciutats menudes. Com deuen ser? Ara un nucli gran… Ara un poblet al costat d’un riu… Llocs que mai visitaré ni dels quals sabré els noms. Ara el Canal de la Mànega! Mira, algun lloc que em sona! I allà el Regne Unit, que en una horeta ja deixem enrera… Després mar. Un mar infinit. I llavors… Canadà?

Per menjar, pollastre amb arròs. Ah, i el mític formulari del qual tothom parla! I no, no hi demana “Véns a matar el President?”, sinó coses com “Véns a involucrar-te en alguna activitat il·legal?”, o bé “Has estat relacionat amb genocidis o amb l’Holocaust Nazi?”. Déu n’hi dó! De debò que algú ha respost que sí alguna vegada?!

Arribem. Aterratge OK i tot lentíssims. Seguim al peu de la lletra les instruccions d’en Marc i així deixem enrera l’aeroport i una insulsa conversa a l’aduana on ens demanen què anem a fer allà i si portem res al nostre amic i on anirem exactament. (CONY! A VISITAR LA FOTUDA CIUTAT! TANT COSTA D’ENTENDRE?!) Ais… (Ah, i ens entretenen tant que alguna ànima amable treu la nostra maleta de la cinta corredera i la deixa abandonada al costat d’una columna, a mercè de qualsevol indesitjable. Sort que està bé; més abonyegada que mai pel personal de l’aeroport, però ja se sap…)

Però comença la gimcana! Airtrain (amb un munt de rètol de “If you see something, say something”; paranoia, paranoia, paranoia) – Subway (amb altres rètols similars o pitjors) – Transfer (transbord) – Subway… I ja som a Harlem. Després de passar per Queens (o és Brooklyn?) i veure els barris perifèrics, ja som a l’illa de Manhattan, d’on no ens mourem.

Hem sortit a les 9 de BCN i hem arribat a NY a les 6 de la tarda del mateix dia. Quin fart de viatjar! Al pis ens reben molt bé. La propietària i el seu fill ens deixen instal·lar-nos a l’habitació d’en Marc i sortim a Central Park (és al costat) mentre fem temps perquè arribi el nostre amic. Creuem d’oest a est el famós parc, fins al llac de Harlem, i tornem. De nit. Preciós. És Nova York i ja hem arribat. Una horeta més tard trobem en Marc quan surt del metro. Abraçades i emoció. En uns minuts ja som de nou a l’habitació per ordenar-ho tot una mica i, de cop, la proposta d’en Marc: “Bé, anem a Times Square, no?” La veritat és que ens morim de son, però és que no ens fa una pregunta, sinó que és gairebé un precisió sobre quelcom inevitable.

I anem a Times Square. Flipant. Els núvols de nitrogen que surten de les clavegueres, la botiga de Toys R Us amb una nòria gegant a dins, la botiga especialitzada en (atenció) M&Ms, els cartells de musicals i de pel·lícules… Els neons per doquier. Com un parc temàtic nocturn. S’ha de veure.

DIA 2
ny_021.jpg Amb emoció, ens llevem. Quantes coses a fer! En Marc està atabalat amb l’escola de cinema, així que anirem a la nostra bola. I des de la seva habitació es veu un pati de veïns farcit d’aquelles mítiques escales d’incendis de pel·lícules com Esmorzar amb diamants!

Esmorzem a Central Park, havent comprar el respectiu cafè i batut de xocolata. Passejant pel costat proper a Harlem. I després cop de metro i cap a l’Empire State Building, que està cobert per la boira i decidim no pujar-hi. Així que anem passejant pel barri i baixant per Broadway Avenue fins al Flatulence Building (perdó, el Flatiron!). Però comença a ploure quan som a Union Square i ens anem a refugiar a un Wendy’s (una mena de Mc Donald’s però un pèl més bo), on dinem. A la tarda passegem sota la pluja i anem a la Grace Church i, com que el temps no canvia, fem un cop de cap i anem al MoMa, el museu d’art modern, que els divendres a la tarda és gratis! Així que passem la resta d’hores contemplant Miró, Dalí, Van Gogh, Warhol o Picasso.

També és el dia que descobrim que TOTS els parcs de NY tenen esquirolets grisos als arbres. Impressionant. I deuen tenir un gran servei de manteniment, per assegurar-se que els animalons sobreviuen a cada parc. Ben controlat.

I a la nit en Marc ens porta al Village! Ambient nocturn de bars amb molt moviment i tot tipus de botigues obertes! Acabem sopant una pizza sossa (com gairebé tot, allà) envoltats del típic grupet de noies cridaneres deHarlem que actuen talment com a una pel·li d’Spike Lee. Sí, sí, Nova York és tal com surt al cinema. Tant per allò bo com per allò dolent!

El retorn al pis ens fa descobrir que el metro, a la nit, és un absolut despropòsit. I acabem arribant a les tantes; entre transbords i temps d’espera tot es fa lentíssim.

DIA 3
ny_03.jpg És dissabte però tenim un petit somni a complir: Veure JA l’estàtua de la llibertat! Així que anem i ens trobem el que toca; dues hores de cua per anar a visitar Liberty Island i veure de ben a la vora el monument de torn. I les fem, però amb alegria i mirant els impressions gratacels amb devoció. Almenys avui no plou. I fa calor (molt sol però també una mica d’airet); la gent va en màniga curta i tothom s’estira als racons de gespa de cada parc (i n’hi ha un munt!).

La visita val la pena almenys una vegada a la vida. L’Estàtua de la Llibertat és impressionant i té aquella sensació com “familiar”, de ser una cosa que a tots ens sona, però és recomanable anar-hi ben d’hora i no quedar-s’hi a menjar. El menjar és car i dolent (un ridícul entrepà de gall d’indi ens va deixar secs!). A la tarda, Ellis Island, l’illa on arribaven els immigrants abans… Mooolt interessant. Hi ha un gran museu amb un munt d’informació sobre els tràmits que passaven els immigrants de l’època que és súper-instructiu. De debò.

Després tornem al port i visitem Wall Street. La Borsa, la Zona Zero (impressionant, amb gent intentant fer negoci venent fotos de l’atemptat de l’11-S!) i el South SeaPort, que es manté amb bona part com al s. XIX, amb carrers moníssims al costat de l’East River. Arribem, després d’una llarga caminada, fins el Pont de Brooklyn, i en fem un tros a peu i tot.

A la nit tornem a Times Square amb en Marc, a mirar-ho tot amb més calma. Quanta gent, en dissabte! Sopem al McDonald’s (amanides, per variar), i visitem el Virgin i l’M&M’s World. Increïble. Tenen didals d’M&Ms! Només una botiga dedicada a aquests caramels de xocolata… Una bogeria. Només podia passar aquí.

DIA 4
ny_04.jpg Al matí descobrim que el metro de NY té el personal d’atenció al client com a BCN. Les màquines de validar els bitllets estan travades i no hi ha personal a enlloc per ajudar-nos a passar. I ens toca canviar de parada… a peu.

Visitem Greenwich Village de dia i el famós Soho, barri d’artistes i galeries d’art. Seguim voltant i arribem a Chinatown (enooorme) i Little Italy (on dinem a un italià portat per sud-americans on ens foten una clavada de por per uns plats raquítics! I tenim la primera mala experiència amb les propines “obligades” dels EUA). 45 $ en total! Déu meu!

A la tarda passegem per tot Chinatown. Acabem ben esgotats. I anem divagant fins a Tiompkin Square (euh, perdó, que es diu “Tompskins Square“, a l’East Village), plaça i parc on el 1991 hi va haver enfrontaments entre la policia i el centenar d’indigents que encara hi viuen (després de ser foragitats d’altres parcs).

A la nit, un tros de pizza pel camí i trobem en Marc a un “italo-mexicà” a Amsterdam Avenue. Molt més barat i bo que on havíem dinat nosaltres, per cert! El problema és que al restaurant, malgrat el nostre evident coneixement de l’espanyol, el restaurador s’entestava a parlar-nos en anglès! (I es reservava l’espanyol per parlar amb la resta de cambrers i algun amic íntim que tenia per allà.) Curiós.

DIA 5
ny_05.jpg Toca rodatge. És un dia lent. Arriba l’equip d’en Marc i ho preparem tot a poc a poc. Esmorzem a Central Park mentre l’equip prepara els temes. Finalment, arriba l’hora de rodar i després d’alguns talls ens interrompen per dir-nos que no podem rodar al passadís del bloc de pisos, perquè no tenim permisos.

Tot aturat. I això per un curt amateur d’una escola novaiorquina! Que trist.

Anem a dinar a una italià autèntic a Amsterdam Av, darrera el pis d’en Marc, tristos. A la tarda es fa un intent de reemprendre el rodatge, que queda abortat. (El porter del bloc ens fa moving; ens atura l’ascensor i diu que està “Out of Order”. Així que ens fa pujar per les escales i, en arribar al pis pertinent, descobrim que, es clar, l’aparell funciona correctament. Quin paio! Se suposa que és una amenaça?)

Al vespre, de nou a Times Square, a comprar records i sopar al Wendy’s.

Per cert, un altre rètol graciós del metro: “SAVE YOURSELF FROM HAVING TO BE RESCUED. Get ready. Be prepared. Have a plan.” De bojos.

DIA 6
ny_061.jpg Per fi, avui toca. Torna a fer fresca, hi ha menys turistes i comença (ara sí), la tardor. Cauen les fulles i sembla que haguem viscut dues estacions en una setmana. Genial. Dues Nova York diferents.

Toca pujar a l’Empire Stat Building. El cel avui és perfecte. I molt poca cua de gent. La vista és brutal. Un veritable espectacle.

En baixar comprem postals i anem a Correus (darrera el Madison Square Garden) a enviar-les. És complicat perquè la informació és molt dispersa i ningú t’ajuda (la cua de la finestreta oberta és llarguíssima i tothom va amb paquets, mentre que dos paios que hi ha en un petit punt com “d’informació” només et diuen, amb molta mala educació, que ells no responen a preguntes sobre Correus; i això que al seu mostrador hi ha un fabulós escut de correus!). Un mal tràngol. Però, per sort, ens en sortim copiant uns altres guiris que corren per allà.

Però per fer-nos passar el trauma, anem a comprar entrades de musicals a Times Square. Per Les Miz; Els Miserables. I ho fem a les taquilles on les vènen pel mateix dia, a meitat de preu. Obren a les 3, però hi anem a un quart. Amb la sorpresa que a dos quarts de 3 ja obren! Així que ens estalviem una cua que sempre esdevé enorme en pocs minuts! I tenim les entrades a meitat de preu. Visca. I recomano fer-ho a tothom qui hi vagi.

Dinem al Friday’s. Menjar fregit i car. (A la factura especifiquen la propina i tot!) No hi aneu.

A la tarda, visitem amb més calma (ara sí) tot l’East Village, la zona on vam anar de nit amb en Marc dies abans. Barris de hippies, de jueus i Tompskins Square de nou.

Després, “Els Miserables” i sopar al Taco bell (prou bé), amb en Marc, que està atabalt buscant llocs on gravar el curt evitant-nos el conserge sonat del bloc de pisos. Per cert, el teatre de Broadway és com un rellotge on tot funciona perfecte i els actors no semblen humans (ni un sol error!)… Llàstima que les butaques siguin una p*t* merda. De debò que mai havia segut en butaques pitjor. I el preu per seure allà és una estafa total.

A la tornada al pis, una anècdota: Un nord-americà rosat i borratxo llença una llauna dins el vagó i baixa del tren. Abans que es tanquin les portes, un noi amb aspecte de mexicà raper, s’alça i fa un parell de tocs a la llauna. I la xuta, enviant-la a través de les portes que es tanquen al cap del nord-americà rosat! Genial.
I no acaba aquí: A la següent parada, entra un home gran, negre i xerraire, reclamant 20$ per un problema familiar que té, i explicant la història de la seva família i pindolant. Al cap d’un parell de parrafades, el MATEIX mexicà raper d’abans li allarga els diners, dient-li, “Ep, company, pren això i calma’t una mica”. Tal dit, tal fet, l’home vell agafa els diners, li agraeix, somriu i calla.
Tot un personatge, aquell raper! Un veritable heroi novaiorquès.

DIA 7
ny_07.jpg Dia d’experiments. A primera hora del matí em compro Fanta de Pinya. FAN-TA-DE-PI-NYA! Fins la nit no me la vaig acabar del tot. Horrible.

Visitem la Columbia University, seu d’algunes escenes (si mal no m’erro) de Els Caçafantasmes. I, entre aquesta i el pis d’en Marc, la Catedral de Sant Joan El Diví. La que, un cop acabada, serà la catedral barroca més gran del món. (Té una capella dedicada a l’apòstol Santiago i tot.) Era barroca? Euh… Sí… No? O no. Però és enorme i encara no està acabada. I, a sobre, se’ls va cremar per dins fa uns anys i encara hi tenen el doble de feina!

Tot seguit, cap al sud, al Dakota Building i a Strawberry Fields amb el metro. L’edifici a la sortida del qual van matar John Lennon (la Yoko Ono encara hi viu) i el petit monument a la seva memòria que li van fer. Més al sud, l’edifici de Els Caçafantasmes, on vivia el personatge de la Sigourney Weaver. I descobrim el nostre primer Barnes & Noble; Curiosos Fnacs amb un Starbucks dins. També veiem per fora el Lincoln Center i arribem a Columbus Circle, un altre punt de la pel·lícula Els Caçafantasmes, a la cantonada sud-oest de Central Park.

Allí dinem un hot-dog servit per un nou nord-americà fanàtic del Reial Madrid. I a la tarda, Central Park per la part del sud. Un primer tastet (ens el reservem pels últims dies); veiem el Plaza i ens anem fent a la idea de la grandiositat del parc. (Ja coneixem la part nord i, ara, la sud. Ens falta conèixer-lo de llarg! Fa gairebé un quilòmetre d’amplada i 4 de llarg!) Tot molt gros i impressionant.

DIA 8
ny_08.jpg Dia intens. Esmorzar pel camí (ara ja el comprem a una gasolinera a la vora del pis d’en Marc on tenen uns donuts farcits boníssims) i de pet a Midtown, on veiem la Grand Central Terminal, el Chrysler, els edificis Tudor, l’ONU per fora, la Catedral de Sant Patrici (fabulosa), la Cinquena Avinguda (mític Tiffanny’s, botiga de joguines FAO, etc.), l’edifici Sony, el Waldor…

Dinem a Times Square (hi anem per veure si trobem entrades per Rent, però arribem a les 3 tocades i hi ha una cua quilomètrica). Però mengem en un restaurant japonès tipus fast-food. Una cosa que es deia quelcom similar a Yoshinoya. I no estava malament. (Ara sempre fa fresca, per cert! Plugims habituals i aire fresc d’aquells de bufanda.)

Tornem a la ruta i visitem la biblioteca pública de NY; sí, sí, la de Els Caçafantasmes.
🙂

També veiem el Rockefeller Center i acabem als cinemes Empire, veient El malson abans de Nadal (3-D). Amb ulleres, sí. Una gran experiència. Allà tenen unes butaques fabuloses, una projecció digital que tomba d’esquenes i un sistema de publicitat brutal; els anuncis previs parlen de Wendy’s, videojocs i altres ximpleries a banda de pel·lícules… però el més fort és que al final de tots els anuncis et fan una mena de resum de tot el que han publicitat per si has arribat massa tard i no has vist tots els anuncis! Brutal! Valia la pena anar-hi almenys una vegada.

Tot seguit, a visitar botigues de còmics (al final del viatge vam passar per Midtown Comics, Forbidden Planet o Universal Comics), tornada al pis i a dormir!

DIA 9
ny_09.jpg Els dies passen, i tenim almenys un encàrrec a fer. Un català ens havia demanat que li busquessim un casc de Harley Davidson. I avui toca anar cap a Long Island (Queens), a la seu de Davidson a NY per comprar-lo. I ho fem.

Quina passada de motos. (I això que a mi no em diuen res.) Una botiga impressionant.

I la zona… Era una nord-amèrica diferent. Pisos més baixos, carrers més despoblats i més tipus “polígon industrial”. Amb banderes a cada cantonada, clar.

Toca dinar un hot-dog i anem cap a l’ONU. Aprofitem per visitar-ne l’interior, que ens faltava. Visita pagant (clar), però interessant. La sala final (la que surt a la tele) és impressionant, la veritat. És la famosa sala d’aquella pel·lícula, Els Caçafantas–… ehem, perdó; The Interpreter.
Ah, i la guia era una mena de Michelle Rodríguez més maca, de California, que era fan de Barcelona tot i que, com ella mateixa deia, encara no ha après català. (Un assafata de l’avió també deia que era fan de Barcelona, i afirmava que els turistes l’estaven matant! Preneu nota!)

Després anem a Union Square, que plou i fa fresca, on en Marc ens convida a visitar la seva escola de cinema. Sembla que avui a la nit rodarem. A l’edifici on ens ho havien prohibit. Per què? Que ja tenim permís, potser? No, ara han afirmat oficialment que no ens deixen rodar. Aleshores? Doncs ho farem com ho hauríem d’haver fet des del primer dia; rodant d’estranquis a la matinada!

Una visita ràpida al Virgin Megastore (n’hi ha un munt, per allà!) i sopar a un Wendy’s. I a rodar! Fins les 6 de la matinada! Que el dimecres de la setmana següent és Halloween i la gent ja celebra festes per avançat, o sigui que tothom està de gresca i de borratxera i ningú es fixa en uns friquis disfressats gravant un curt per l’edifici! Una gran nit. Esgotadora, però divertida.

DIA 10
ny_10.jpg Queda poc per marxar! Després de dormir 6 hores, a les 12 del migdia, dutxa al pis, pluja al carrer i anem a dinar. Es nota que la gent està de Halloween, ja. Al carrer hi ha un ambient apagat (pluja a banda), amb la gent com endormiscada, i a la llunyania se sent la remor d’un karaoke i les habituals sirenes de policia.

Busquem l’italo-mexicà on va sopar en Marc un dia, però trobem un tailandès caríssim. Caríssim però boníssim. El millor lloc on hem menjat durant aquestes vacances. Per amor propi els vam donar més propina que al Friday’s i tot. I això que no ens van obligar a res (almenys no ho “exigien” a la nota de la factura, no com a altres locals!). Peix i verduretes, tot molt ben cuinat. Visca!

Decidim polir-nos la part nord de Central Park, que vam veure per sobre el primer dia a la nit. Veiem nens petits disfressats; fan un concurs. I al llac de Harlem hi deixen surar carbasses amb una espelma dins. This is Halloween! This is Halloween!

En Marc i el seu company de rodatge s’acaben de llevar. Ja és fosc. Dinen i quedem. Retornem al pis i fem un nou rodatge clandestí fins les 4 de la matinada! I acabem el rodatge de tot el curt. Per fi!

DIA 11
ny_11.jpg El nostre últim diumenge.

Toca tornar a fer un dinar esmorzar. No veiem de quina manera podríem aprofitar el dia, així que anem a comprar entrades pel teatre, que d’aquesta manera ja tindrem alguna cosa. Anem a dos quarts de 3 a les taquilles i, com l’altra vegada, podem comprar sense fer cua. Toca Rent. (Deixem de banda grans perles com Hairspray, El jovenet Frankestein, Legally Blonde, Spamalot…)
Dinem a un bufet lliure xinès molt dolent, tot i que tenen unes postres brutals; uns profiterols i una gelatina que posen la pell de punta de la seva dolçor.

I més compres! Descobrim la gran botiga Colony. On venen CDs de Karaoke i totes les partitures de musical que et puguis tirar a la cara! Val molt la pena!

Anem a teatre, al musical Rent (i ara em picaré: Em va agradar més la versió de Madrid!). Sopem a un Burger King i retorn al pis. En Marc està d’un alegre novedós; es nota que s’ha tret un pes de sobre acabant el curt. I passem una nit com quan anàvem de colònies (no hi hem anat mai; però si d’acampada per altres motius). Conyes tota l’estona, salts sobre del llit, ximpleries a cada moment… I tres guions de curtmetratges improvisats sobre la marxa! D’aquells que, l’endemà, quan hi rumies, t’adones que no valen un pet.

Ah, i descobreixo que tinc unes estranyes picades (una puça? un mosquit demòcrata?) al braç. I en són moltes!

DIA 12
ny_12.jpg Toca Central Park. Últim dilluns. El monument a Alícia al País de les Meravelles, el gos Balto… Ens creuem amb Greg Kinnear, que roda una pel·li per allà que es diu Ghost Town. La gràcia és que ens el creuem quan ell s’allunya del rodatge i jo que dic “Ei, aquell s’assembla a en Greg Kinnear!”, i llavors veiem un set de rodatge on, efectivament, Greg Kinnear roda pel·lícula amb la Téa Leoni (hi ha els seus noms a les cadires que corren per allà).

Dinem a un llac del parc. Al Turtle Tond. Un hot-dog, es clar.

I visitem el Sheep Meadow, la zona de Central Park on es va rodar Hair!

I visitem el zoo de Central Park! Ei, i res de lleons ni girafes. La pel·li Madagascar és una estafa. Això sí; canalla per tot arreu cridant i fent xivarri.

També veiem el Metropolitan per fora i acabem de recórrer la major part d’aquell parc de somni. Fabulós.

Sopem al Planet Hollywood. On cau una altra clavada, però ja anàvem previnguts i bàsicament volíem veure l’exposició que tenen muntada allà.

DIA 13
ny_13.jpg Voltem per la Museum Mile, al costat est de Central Park. I, per la zona, també veiem les cases dels rics i les seves façanes decorades per la nit de Halloween. Molt mono, tot plegat. (Passem pel Guggenheim, altre cop pel Metropolitan, etc.)
Anem a comprar maletes (almenys una, pels records que hem comprat a la tornada) i corrent a comprar menjar pel sopar de comiat. Que ja toca.

Dinem una amanida Cèsar (ja un clàssic) del McDonald’s i seguim comprant. Vi, tomàquets, pa francès, formatges, oli… Què sortirà, ai, ai… Perquè amb prou feines trobem res català!

Tornem al pis i organitzem el sopar. Un sopar catanyol; truita de patates espanyola i pa amb tomàquet. Els companys de pis d’en Marc, el gat inclòs, encantats. I bebem i riem fins tard. Una gran nit.

DIA 14
ny_14.jpg Ens llevem i fem les maletes.

Visitem en Marc al set de rodatge del curt d’un company seu. Ell ens ensenya una botiga de disfresses impressionant. I ens acomiadem. Ell es queda al rodatge i nosaltres revisitem alguns raconets que ens agraden… L’Empire State Builing i rodalies… Central Park (es clar) de nou.

Allà dinem dos hot-… dos hot-sausages (més grossos i picants que els hot-dogs), a l’ombra dels arbres. Que fa sol i val la pena. Com enyorarem Central Park.

Tornem moixos al pis, a buscar les maletes i acomiadar-nos dels veïns d’en Marc. Són les 5 de la tarda. Hi ha nanos pel carrer. Un Jason i un Batman. Amb les bosses demanant caramels. Trick or Treat. Avui serà la nit de Halloween. Nosaltres la passarem a l’avió, of course.

I som-hi, de nou la gimcana: Subway – Transfer – Subway – Airtrain… I aeroport. Cap problema d’aduanes, per cert, ens deixen dur el casc com a equipatge de mà i tothom content.

Dins de l’avió. Pel·lícules? Sigo como Dios o bé Els 4 Fantàstics i en Sílver Surfer. Apassionant. Toca dormir.

DIA 15
ny_15.jpg Mal despertar. Son incomodíssim. I un assafata em clava un cop al genoll amb el carretó. Qui el va parir! Esquena destrossada, son interromput. Horrible.

Sopem (pasta) i esmorzem (un… flam?!) a l’avió.

Després d’un fotimer d’hores arribem a Suïssa. Al matí. On hem de passar 8 hores fins el proper vol. Mig-zombis, passegem per Ginebra. Un home vell ens ajuda a localitzar el tren i ens ensenya com funcionen els bitllets. Genial. En 10 minuts som al centre. Hi passegem. Moments dolços, tranquils… Anem oblidant el bullici de Nova York i tornem a la històrica i clàssica Europa. Comença la transició cap a casa.

Tot preciós. Però car. (Podem comparar preus del McDonald’s, ara que en som experts, i ens horroritzem!)

Veiem el llac Leman, amb aquell sortidor tan característic… Però ens adormim vius. Tornem a l’aeroport i fem una migdiada allà mateix, als seients d’espera, després de menjar un entrepà. I tornem a Barcelona amb un avió més petit. Com a l’anada. Al Prat, on tothom ens espera, ja al capvespre.

Abraçades i trucades diverses. Ja hem tornat. Ja enyorem en Marc. Però adéu al menjar ràpid! Adéu a les amanides Cèsar! Adéu a les hamburgueses! (No, no, em nego a anar a McDonald’s i Burgers fora dels EUA! Cada cosa al lloc on toca! Com ha de ser.)

I FINS AQUÍ tot plegat. 15 dies de “repòs i desconnexió”, rodant i vivint la ciutat de Nova York…

Bons records; malgrat els borratxos estrambotics, les bandes de rapers i els excèntrics, a NY no hi hem trobat (potser n’hi ha) obrers grollers o bé els típics xuletes que busquen merder i se’ls veu a venir a dos quilòmetres de distància. En aquest sentit, sembla que aquesta fauna es refugia a altres ciutats, als EUA (a Barcelona cada dia veus almenys un d’aquests paios amb aires de suficiència amb ganes de brega; a NY la gent va més a la seva, aliena a què fa la resta). També Central Park, els racons de la ciutat, els esquirols, el tailandès…
Mals records; els registres constants i els controls de seguretat. A l’aeroport, en embarcar a Liberty Island, als museus, a les biblioteques… Increïble, angoixant i torrapebrots. Apa, a ensenyar la motxilla una i altra vegada! (Fins i tot als musicals!) I tampoc enyoraré el metro, el caos circulatori, les grans aglomeracions de gent (res massa diferent a les rambles), els enganyaturistes, etc.

Nova York és així. No cal emprenyar-s’hi, perquè és genial tal com és. Penso que és la ciutat que tothom hauria de visitar almenys una vegada. Per més anti-ianqui que siguis, és “la ciutat”. Per un motiu simple; hi ha tant aiguabarreix cultural que ningú si sent estranger. Tothom hi és benvingut. No passa a tots els Estats Units, ni molt menys (ja m’ho han dit), però Nova York és LA CIUTAT on hi pots trobar tothom. Val la pena viure-la almenys una vegada a la vida.

(Per cert! Les picades del dia 11 al final només eren això; picades d’alguna bestiola republicana. Després de retornar a casa, en pocs dies van desaparèixer.)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 7 ]

Un polissó en un núvol d'aire

Ep, mini-muntatge de record de La filla del mar (de part d’en Pere Màrtir, per a tothom qui va participar a l’obra):

retallsfmar.png

I fins aquí. A en Pere Màrtir li toca fer un discret mutis.

trioxulo.png
TELÓ.
Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

¿Què he après…

… aquest cap de setmana?

Bé… “Que l’avarícia es paga!”

Vaig anunciar fa quinze dies que ja havia acabat la feina de caps de setmana, però em vaig entestar a treballar un últim cap de setmana més (per tenir uns quants cèntims aquest mes, de coixí, en cas que no trobi feina). I els de l’antiga feina em van fer el “favor” de deixar-me treballar un últim cap de setmana i fer esperar el qui m’ha de substituir una setmaneta més. Com és lògic, tenia la intenció de fer-ho ben romàntic i bucòlic, que em quedés el millor record possible de la feina de fotoperiodista de caps de setmana…

Per desgràcia, el cap de fotografia del diari tenia raó: «Per més que vulguem, no és una feina agradable.» I jo m’havia entestat a dir-li sempre que sí, que hi havia mals moments, però que sempre em quedava un record alegre de cada jornada de fotos i intentava veure-hi el costat positiu. Ara ell s’ha sortit amb la seva: En un cap de setmana han coincidit tots els costats negatius possibles de la feina i aconseguirà que, a partir d’ara, jo també pugui anar dient que no és una feina agradable.

I tot per falta…

D’EMPATIA: Els redactors no es posen al lloc dels fotoperiodistes, i viceversa. I en el meu cas he pogut tenir el privilegi de viure ambdues facetes… I la falla més greu és a l’hora de precisar hores i llocs on fer fotos, perquè els redactors van cansats els divendres i no carburen bé, però així putegen alegrement als fotoperiodistes i el mal rotllo s’expandeix. Aquest cap de setmana, per exemple, he tingut tres avisos de foto seguits amb la direcció inconcreta. Resultat? Una cadena de despropòsits buscant els actes a fotografiar, tot gastant benzina i perdent temps i arribant tard a tot arreu. Així no surten bones fotos i fallen els ànims.

… DE SORT: I si a sobre reps un cop als llums del cotxe i un curtcircuit t’impedeix conduir de nit, ja pots descartar avisos nocturns (el cap de fotografia vol reposar i no trobes ningú que es solidaritzi; i passa de ser “el meu problema” a un “problema pel diari” quan el dilluns es lamentin que els falten fotos). I si a això hi afegim que la reparació del curtcircuit sobrepassarà el sou que cobraré pel cap de setmana de feina, és fàcil imaginar que la moral cau per terra i es perden les motivacions a l’hora d’aconseguir bones fotografies.
😉

I tot per quatre euros més! M’està bé, per burro i avar! Gairebé seria millor pasar pàgina i ignorar aquest cap de setmana, com si no hagués existit, així podré seguir mantenint el bon record d’aquesta feina…

Sí, va. Ho faré així mateix. Apa-li… Formatant:

100% Completat.

Ja no sé de quin cap de setmana estic parlant!

Uh… De què coi anava, la cosa?

Que fort! No recordo res! Bah, canviant de tema, adjunto un petit homenatge a fotos mai publicades de quan feia la millor feina del món (allò del fotoperiodisme):

recullfotos.jpg

(En espiral i seguint les agulles del rellotge. Façana farcida de parabòl·liques a Manlleu, prat a l’ermita de Sant Sebastià, l’horror dels marcs buits a Viladrau, la xemeneia de El Sucre, el motor del cotxe espatllat a Sant Pere de Torelló, un veterà del Manlleu en un encontre entre veterans, el llum del cotxe espatllat a Malla, el pont de la Renfe de Vic i un home d’esquena a la Fira d’Herbes i Mel de Vilanova de Sau.)

🙂

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Es veia a venir!

A punt d’independitzar-me i sense feina a la vista. Però sembla que estic a punt d’aprovar tot el semestre. Toquem ferro.

🙂

Va, coses positives: Almenys podré dedicar-me a acabar les temporades de ràdio a Ràdio Vic i Ràdio Pista amb la dignitat que es mereixen. També m’han deixat treballar un ÚLTIM CAP DE SETMANA DE FOTÒGRAF; que serà el proper. O sigui que ja podeu oblidar el rotllo bucòlic de l’anterior entrada.

Apa, vaig a ballar una mica mentre acabo un treball. (L’últim! PER FI!)

Eh, per cert, PERSÈPOLIS:

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

25è Saló del Còmic

Que béeeee que ha estat! I pensar que vaig començar-hi anar amb la família i amb la gent de l’escola de dibuix de Vic! Quins records! Ha estat brutal. No podré escriure gaire cosa, que tinc molts deures endarrerits, però som-hi:

Recordo algun il·lustres de salons anteriors, com Eisner o Gibbons. Personalitats que em feia il·lusió veure en la seva salsa… Doncs bé…

Últimament portava temps darrera la pista dels últims treballs d’en Quim Bou, i imagineu el dia rodó que va ser dijous quan, tornant de visitar un departament de premsa generós, em trobo a l’estand del DVG en Quim Bou en persona! Em va dir que no solia signar autògrafs a altres dibuixants, però jo he de reconèixer que no acostumo a demanar autògrafs a altres dibuixants. O sigui que em va signar un còmic seu! (Només tinc signades obres de Tome & Janry i Jan… i ara d’en Quim!)

I aquí l’instant de la foto, amb un Jun captant a l’últim moment el clic de la càmera i alçant el seu cap a mig signar un còmic! Atenció al gran Gallina a l’esquerra! Una presència periòdica i agraïda a cada Saló!

Estic content i satisfet d’aquesta edició. No tant per les exposicions ni per les novetats, sinó per la gent que he conegut, per la quantitat de visites de l’estand i pels amics que hi han passat. Fotos amb gent que conec de fòrums i amb els quals he parlat sovint però que passaven fugaçment davant l’aparador per comprar un Harry Potra… i tampoc és que tingués gaire temps per atendre’ls. Moments on em sentia capficat i superat per les visites com divendres (que, a més, havia dormit poc), però altres cops més actiu i dinàmic com dissabte (vaaaal, també anava a estones!). De tot, vaja. I les fotos ho demostren, que se’m veu diferent depenent el dia (no aconseguiré mai el rostre “fotogràfic” d’en Jun, que ben bé podria ser un retallable de cartró mantenint sempre la mateixa vista; i el mamón ho sap, que va obstinar-se a quedar sempre a la meva esquerra perquè tenia ben clar quin angle mostraria!). Però vam acabar cansats, esgotats i feliços. Genial.

Moments estel·lars: El cartell del Potra cridant l’atenció a la gent (n’estic súper-orgullós) i, tot sovint, caient a terra espantant a tothom. Una guillotina en potència mooolt atractiva.

Moments abusius: Gent demanant firmes, un home gran fugint amb un Potra, en Vicent deixant-se el seu còmic tot i venir expressament de València, la germana de l’autor d’Eragon visitant la parada i, entre tanta multitud, visites d’amics que no poden ni saludar-me perquè vaig de cul i que cinc minuts més tard, quan ja no hi haurà ningú, no apareixen enlloc.

Moments… curiosos: Dues fans del Potra que asseguren que la meva autocaricatura de nas gros surt més guapo del que sóc en realitat i dues visitants més reclamant una foto a soles amb mi (quan normalment és el contrari i només li demanen a en Jun; per mi que van fer una jugesca a veure si aconseguien una foto del “lleig” o alguna cosa així).

Moments íntims: Pensaments ràpids… sobre els constants tocaments i inevitables entre autors darrera l’estand o les converses misterioses entre les nostres xicotes a les nostres esquenes, juntament amb els resultats que veig del meu aspecte a les fotos: Les ulleres em reflexen sovint i em fa pensar que les caricatures que em faig on un reflex em cobreix els ulls són mooolt properes a la realitat; i descobreixo consternat que el bigoti sovint amaga el meu somriure transformant-me l’expressió facial a quelcom equivalent a un nap bullit. Ais!

I el programa d’Impàvids fet en directe a l’estand de la COM! Una GRAN i SUPERBA experiència! Es mereixeria un post apart. Només dir que me’n quedarà un molt bon record.

Vinga, res més a dir. Un Saló amb moltes coneixences i alegries.

I… PERILL: Ais, parlant de ràdio… Ràdio Vic: Últimament hem fet més d’un programa de ràdio “decent” seguit! Moooolt fort! I ja tremolo perquè suposo que això vol dir que tard o d’hora en tindrem dos de dolents seguits en compensació! Toquem fusta.
Per cert, últimament ens va visitar el visionari inquiet selfmade-man Aleix Pitarch i l’actor manlleuenc Ramon Villegas!

Sant Jordi: Després d’haver exhaurit tots els Potra al Saló (tots; 50 Potra 1, 100 Potra 2, 100 Potra 3 i 250 Potra 4!), la convocatòria a la signatura d’exemplars del conte L’entrenador de serps, de la Mercè Masnou, no ha tingut el mateix impacte! Però val a dir que això d’anar a signar llibres havia de ser una experiència més iniciàtica que altra cosa, aquest any!

🙁

PC: Això de visitar Salons i Festivals és una passada! Ara repassava mentalment les estrelles cinema que he tingut a dues passes a conseqüència de rodes de premsa o festivals: Ralph Finnes, Minnie Driver, Cronenberg, Lloyd Webber, Anthony Hopkins, Gerard Butler, Dino de Laurentis, Brian Yuzna, Isabel Coixet, Tarantino, Sarah Polley, Del Toro, Harrison Ford, Kenneth Branagh… Realment val la pena anar a treure el cap a aquesta mena d’esdeveniments! Vet aquí la faceta divertida del Periodisme, sobretot quan gaudeixes com un boig amb temes com el cinema o el còmic!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Feliç de ràdio

Diuen les males llengües que sempre veig només les coses negatives del programa de ràdio sobre cinema que fem a Vic… (Cosa que és mentida!) Avui ha anat molt bé i no m’estic de dir-ho (i això que fins dilluns no tenia pensat actualitzar el bloc!). El cas és que teníem de convidat en Joanot Cortès, un dels guanyadors importants de l’última edició del concurs de curts de Vic, i ha vingut a parlar-nos del seu premi. I ens ha fet un regal: Ha preestrenat el seu últim curt (de 4 minuts) al programa! En directe. He d’agrair efusivament la col·laboració de Dani Feixas, que ha fet una feina genial com a narrador dels fets. Estic encantat de com ha quedat l’experiment i molt animat pels resultats. A més, avui hem pogut currar-nos una intro i tot ha entrat a temps (només ha fallat el telèfon, però hem improvitzat un sistema alternatiu en directe!). Penso que ha estat un programa de la categoria RODONETS DELS BONS!

nounsdqep.jpg

Gràcies a tothom! Fabuloses les intervencions de la Glòria, que sap tot el que ens cal saber a l’instant (Per ella sabem que l’Scarlett és soltera! Ull! Que ve a Barcelona!)! Genial Puvill, que quan està animat i fa veus (tant a la intro com fent la Nena del Faune) es menja en patates qualsevol imitador! Precís Sergi, que malgrat els problemes i els seus retards ve peti qui peti i porta la secció a punt per tirar-la quan toqui! Sublim Dani, que avui ha sabut dur com ningú el rar experiment d’estrenar un curt a la ràdio! I moltes gràcies a en Max i el seu humor surrealista! I a en Quim per trucar-nos i fer conya amb la pel·li 300! I a la complicitat d’en Joanot (ha costat però ha vingut) per participar del to del programa i saber avançar-se a nosaltres i tot!

Ja sabeu, cada dijous de 9 a 2 quarts d’11, NO SÉ DE QUÈ EM PARLES!
(I es pot sentir en directe per Internet!)

dvgfm.gif

(Ah, i puc estar doblement content perquè el programa dels dimarts del DVGFM de Ràdio Pista de Els Hostalets de Balenyà també va quedar prou rodonet i amb algunes improvitzacions brillants! Una setmana amb ratxa d’encerts!)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Entre germans de sang…

Ara sí! Rebo uns dotze comentaris-brossa setmanals al bloc! Això és la guerra!

La setmana que ve, webcòmic. Aquesta toca parlar de teatre.

gersang5.jpg

Em fa molta il·lusió comentar l’èxit que ha tingut l’obra Germans de sang que han fet Els Amics a Els Hostalets de Balenyà! Els ha quedat mooolt bé, malgrat el playback! (La veritat és que no podia acostumar-me a sentir en Crosas o la Gonyalons en boca d’altres rostres, però la sincronització era clavada!) Em van explicar que no van poder cantar en directe perquè estaven assajant una altra obra quan se’ls va donar de baixa un actor principal i van haver “d’improvitzar” aquests Germans de sang (dirigits per Isabel Roma, amb algunes aportacions –segons m’han assegurat– del propi Roger Pera, que va interpretar l’obra en tres versions diferents i en va dirigir dues). Vaja, que amb les presses van arribar tan lluny com van poder! I la veritat és que no quedava gens malament; sobretot a les escenes corals.

Vet aquí l’Arnau (protagonista d’Entre Gats, per cert), posant-se a la butxaca el públic femení i part del masculí!

gersang1.jpg

I ara en Josep! Un altre gat, mogut i pelut a l’altra obra, aquí transformat en el finolis germà ric!

gersang2.jpg

En Jaume! Un home enooorme i amb una il·lusió inesgotable per fer teatre.

gersang3.jpg

I el quadre plàstic que clou la primera part; un dels moments d’aplaudiments més eufòrics!

gersang4.jpg

Tot un èxit. I és que el teatre “de poble” escala posicions fins al punt que anar a veure Grease a Barcelona ja és una autèntica pèrdua de temps i diners. Qui vol anar allà tenint el nivell que ja podem veure aquí?

I una exclusiva no-confirmada! Es diu que a principis d’estiu hi haurà un cap de setmana més d’Entre Gats! Motiu de pes per treure’m de la butxaca aquest fabulós fons d’escriptori (no hi surten tots els gats; no cabien a la foto!):

mostragats.gif

Al centre del cercle hi surten l’Arnau i en Josep, precisament!
(Clica a sobre la imatge per veure el fons de pantalla en sí!)

Miau!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Els esbossos de Kadingir (VI)

democardona.gifAvui parlem de fotos! Resulta que en Jun i la Cè van proposar-me complementar-los el recull de fotos que els va pagar l’editorial en un estudi fotogràfic (on van fer-los la que surt publicada al llibre). Així que un dia vam anar tots tres al Castell Sata (Cardona), i vaig dedicar-me a retratar-los per totes bandes! (Teòricament els ho havia de fer el fotògraf “professional” de l’estudi, però sembla que no tenia temps, que ell viu d’això de les fotos i tenia altra feina a fer.) De la jornada en va sortir un bonic recull fotogràfic que els vaig cedir per tal que els servís de promoció. (En teoria les han ben dosificat i les “millors fotos”, o les més divertides, les tenen resguardades per cedir-les als mitjans més grossos que en demanin. Així que no penjaré per aquí les més “remarcables”… Almenys fins que no m’assegurin que finalment no s’utilitzaran!)

Tot això ens ho vam fer entre nosaltres tres i teníem clar que les fotos que sortissin publicades, a menys que algú les comprés, havien d’anar signades per l’autor (així almenys també em faria una mica de promoció, a canvi). I per fi han començat a sortir a la llum! Quina il·lusió m’ha fet veure-les al Capgròs digital i, sobretot, a El Mundo! I és aquest diari imprès que he ensenyat orgullós al cap de fotografia del setmanari on treballo: “Mira, mira, he publicat una foto a un diari estatal i tu no!” A la qual cosa ell em respon: “Però si la foto surt signada com a Roca Editorial! Te l’han comprada els d’aquesta editorial, doncs?” “Uh…”

O sigui que l’editorial ha fet passar una foto meva per seva, signant-la ells! On és l’SGAE quan fa falta?! (Que és cosa de l’editorial o del diari; en Jun i la Cè ja els havien posat els punts sobre les “i”, però es veu que n’han passat!) Però és que això és mooolt lleig, segons el cap de fotografia del meu setmanari: “Tots als tribunals!”, ha dit ell. (I ha afegit: “Tu tio ets un cabró! Et curres més aquestes fotos de gratis que les de la feina!”) El mínim que haurien d’haver fet, diu, era signar-la amb el meu nom, ja que ara no em serveix de promoció ni de res! A més, la foto no l’he cedida en cap moment a l’editorial, sinó al Duet de Kadingir! L’experiència demostra, un cop més, que el món dels amateurs és una constant lluita contra peixos grossos abusananos, que s’arrepengen tant com poden! És fastigós!

Per sort, la Cè i en Jun estaran al peu del canó a fúmer la pressió que calgui. A les barricades! I gràcies per tot! Per la confiança, les oportunitats i el suport! No em cansaré de dir-ho!

🙂

Coi, que si no hi poden posar el meu nom per lleig i vulgar, que hi posin “Kadingir”, que al cap i a la fi l’encertaran més que posant el nom d’una empresa establerta legalment amb qui no tinc cap tracte! A banda que és a en Jun i a la Cè a qui he cedit les fotos i els únics que les poden signar per defecte. El més trist és que no és el primer cop que algú altre signa una foto o il·lustració meva. Ni l’últim, em temo! I no serà per falta de pseudònims!

😉

Morirem dempeus al camp de batalla! Ais.

I sense canviar massa de tema (sobre empreses que no volen saber res de la feina dels principiants i tal), toca penjar els esbossos de Kadingir d’aquesta setmana (ja s’acaben, que passem al 50% del total d’esbossos que vaig seleccionar!):

06_tapsinfntil.gif

(Clica-hi a sobre per veure-ho ampliat!)

Sobren explicacions. És l’horrible dibuix que suposadament havia d’omplir el tapís de la portada plantejada al post anterior. (Dic horrible per com el vaig deixar!) Com es veu, tenia aire com de còmic belga. Tot i que no va desagradar a ningú, es va optar per esperar quin enfoc li voldria donar l’editorial que comprés el llibre; si més infantil o més adult, per definir millor l’estil dels dibuixos. (Per això mateix el dibuix no va passar de dos esbossos ràpids i una prova de color.) M’encanta la cara de simpàtica que li va quedar a l’Ullah! (Sembla que estigui a punt de dir-ne alguna de les seves!)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Contrapropaganda psicològica

mixumixu1.jpgEn Jun fa contrapropaganda vil!

“Parlant del Jan, us recordo que d’aquí a una setmana estrena Entre Gats… però em va dir que no cal anar a veure’l perquè només surt 5 minuts encara no, i la obra és molt llarga. O sigui que ja ho sabeu… no l’aneu a veure!! Pobres de vosaltres!”

Ehem.

Suposo que vol ser una tàctica de publicitat psicològica, oi? Espero que funcioni i la gent hi vagi en massa. (Que si algú del grup llegeix això que ha escrit podrien proposar tallar-me el cap!)

L’obra serà una passada, de debò. Té una escenografia grandiosa, digna de professionals. Amb coreografia molt currada (un any i mig d’assaig amateur) i més de 30 actors a l’escenari! És clar que és precisament per això, que cal anar-hi. No pas per veure’m a mi. (I ho puntualitzo perquè cada dos o tres coneguts que tinc diuen “Ah, hi surts? Ja et vindré a veure!”. A mi no! Que jo amb prou feines hi surto i ho faig molt malament! Si hi vols anar, vés-hi per l’obra o per admirar la currada que el grup s’ha fet! És una obra de conjunt!)

cor.jpgI, a banda de tot això, a mi sempre m’ha semblat una obra massa llarga i poc interessant. Però és només la meva opinió! I ho opino de l’obra, tant de l’anglesa original com de l’espanyola de Madrid, com de la nostra. És una obra que mai m’ha agradat massa. Però som un grup i m’encanta participar-hi (he ajudat en molts apartats, en aquesta obra, des de les mescles de so al disseny de tríptic i cartells!). Hi dono tot el meu suport, de la mateixa manera que gent del grup va donar suport a idees meves per obres anteriors. I la veritat és que aquesta queda tan bé com la dels professionals!

I és recomanada als amants del musical, als amants de CATS (que es veu que n’hi ha) i als qui vulguin veure CATS una vegada a la vida (si jo no l’hagués vista, hi aniria! I si no hi sortís, clar!).

Ais…

Em mataran.

Miau.

I adjunto fotos de tot: Coreografies, tècnics de so, maquillatge i vestuari, el director, etc. (L’escenografia i el maquillatge no l’ensenyo; serà ES-PEC-TA-CU-LAR.)

sobrevi2.jpgrierainaction.jpgrevista.jpgpinturaroba.jpgParareso.jpggumbiserra.jpgirenedoesit.jpggrupdball.jpgfrenzie.jpgannaidire.jpgbulns.jpgSobrevimaquin.jpgmixumixu2.jpg

Eh que miola?

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

I torna a nevar!

Imagen_007_.jpg
Vista des del balcó de l’habitació on treballo.

Avui el paisatge començava a perdre el blanc d’ahir. Plovia. He anat a fer una col·laboració espontània a la ràdio del poble veí i, en sortir-ne, la pluja havia esdevingut un torrent enorme de neu. A tornat conduint ben a poc a poc i, tot i una patinada amb el cotxe sense conseqüències greus, he arribat sa i estalvi a casa. I aquí sóc. Davant de l’ordinador fent algun dibuixet mentre neva amb més força que ahir. De petit somiava que la neu podia durar dies, almenys una setmana. Sempre se n’anava l’endemà. Per una vegada podria ser que tingués nevada per gaudir-ne dues nits seguies! Genial. Que bonic és deixar-te endur pel blanc purificador que et fa oblidar les penes del món per un instant. Que bonic és que aquesta sensació s’allargui un dia i un altre. Avui pensava anar a Barcelona amb tren i passar-hi la nit. Doncs serà no. Em quedo aquí, amb la neu i la tranquil·litat reconfortant que desprèn…

Uops, hora de dinar! Aneu amb compte a les carreteres!

1 COMENTARI/s
paguilar
Esborrar — 30/1/06
¡y tanto…….!!

Mostrar l'entrada · Comments are closed