Tag Archives | Literatura

Viatges amb Henry James i Nabokov

Com que les meves ximples reflexions sobre còmics s’han reduït a mensuals en comptes de setmanals, se m’ha acudit anar farcint aquest blog amb ampliacions i petits FT (“Fora de Tema”), que dedicaré a altres arts com el cinema o la literatura quan ho cregui convenient. I és que torno a tenir temps lliure (ara feia dos anys que no m’hi posava) per cultivar la lectura de novel·les, i com que a m’agrada recuperar clàssics vells o moderns això és el que intentaré anar ressenyant ni que sigui amb quatre pinzellades maldestres de foll apassionat per les paraules:

Per una banda, Lolita, de Vladimir Nabokov. Aquells que coneixíem el personatge a través del cinema potser ens en quedava una imatge difosa en blanc i negre i tòpica de la menor temptadora i el vell verd maldestre. El sorprenent de la novel·la és descobrir com més enllà de l’estereotip de “Lolita” hi ha un ésser viu amb sentiments i passions menys tòpiques del que semblen.

Tota la primera part de la novel·la ens ensenya en primera persona com Humbert Humbert es desviu per les menors (les seves “nimfes”) i planifica un seriós acostament amb la petita Dolly Haze quan la seva mare soltera li demana per casar-se. La narració ens ensenya el raonament de l’abjecte monstre, la seva cultura, els seus ideals i el seu refinament fred i romàntic. No pot evitar caure simpàtic en certs moments i fa avançar la trama amb un toc de culebró tragicòmic amè i morbós (sempre elegant tot i la duresa dels pensaments del protagonista). Se’ns humanitza de forma bàrbara, propera i terrible. I trobem la “nimfa” idíl·lica, el retrat de l’eterna joventut feta dona (menor d’edat), temptadora, sensual i esbojarrada. A l’últim quart de la primera part, però, de cop la situació es capgira just quan el protagonista té la nimfa captiva. Però aleshores és ella qui agafa la paella pel mànec, agafant-nos a tots per sorpresa, i l’incest entre Dolores i el seu padrastre pren cos a la pràctica, però sense morbositat ni innocència trencada, sinó com a resultes del tràgic passat que emmarca els dos amants.

De cop “Lolita” ja no és un símbol, sinó que és un personatge amb un passat latent, amb un trauma inconscient i un futur incert. Tots els sentiments de tristesa, rebuig o comprensió que aconsegueix despertar el protagonista de cop es traslladen a la protagonista, que fins ara era una caricatura idíl·lica i de cop defuig el tòpic i esdevé un personatge complert; una nina trencada amb més a compartir amb el seu mentor i amant del que en principi semblava. És increïble com l’autor (ara em refereixo a Nabokov) esgrimeix una desestresa tan gran implicant el lector en la narració i jugant amb la ment del seu Humbert Humbert. Domina el ritme amb una delicadesa brutal, amb una gran genialitat en arribar a les escenes sexuals i el·lidint els moments que podrien perturbar la decència moral de més d’un amb una desestresa admirable. Metàfores i al·lusions segueixen, i la Lolly, Dolly, Dolores o Lolita que viatja, creix i madura amb la presència inevitable de monstre Humbert, futur assassí, seguint-li les passes, compartint llit i motels, fent-se passar per pare i filla als ulls estranys. Una segona part que el lector segueix amb ganes de saber què passa amb la nina trencada i el seu fals progenitor, encuriosit amb les circumstàncies que hauran d’afrontar la parella en el fatídic destí que els uneix a partir dels últims capítols de la primera meitat.

I una segona part que arrenca amb un viatge pels EUA, detallat i turístic, amb el patètic fals pare mimant el seu tresor, que conscient de ser reina del seu territori accepta el nou estil de vida, esdevenint també botxí del seu botxí. La gran víctima que és Lolita aconsegueix transformar en víctima de la seva obsessió a l’obsès. Una clara al·legoria de com les paradoxes passen factura tard o d’hora. I Humbert Humbert és el caçador caçat, condemnat a vagar amb la seva maledicció, amb qui conviu amb una malsana relació vampírica on impera la gelosia cada cop que veu la noia coquetejant a consciència amb altres nois. Ella s’adapta a les moixanes i als actes reiterats amb fredor i avorriment, deixant-se portar per un viatge caòtic en cotxe per tot el país. Una excursió al cor d’un estereotip, a les entranyes d’un aparellament polèmic entre un monstre frustrat que troba la seva mitja taronja en una nimfa desbocada. Un retall de realitats perverses i vides traumades viatjant a l’uníson en un turbulent cercle viciós ple farcit d’aquella ironia tragicòmica que tot sovint ens envolta.

Buf, tot molt emotiu i intens. Per qui busqui alguna cosa menys tortuosa, proposo un viatge físic i no pas psíquic amb les Hores Venecianes de Henry James, però tan “viscut” com l’anterior. Un text purament de descripció, d’enamorament i bones vibracions, defugint traumes i parlant amb la màxima bellesa i evocació d’una ciutat: Venècia. La gran ciutat dels canals, la gran illa mig-enfonsada… James explica els seus periples a la ciutat, el que l’enamora i el que el fastigueja. Amb una prosa exquisida, és un complement de viatge indispensable pel viatger que visiti, visqui o hagi tastat aquest aire salat del paradís de les gondoles. (En el meu cas, em vaig endur el llibre a la ciutat i la veritat és que no em va atraure gaire. En canvi, un cop a casa amb l’enyorança a l’espatlla he de confessar que ha estat un excel·lent refugi i consòl per imaginar-me de nou allà.) I és increïble com la ciutat ha canviat poquíssim malgrat que el testimoni de James és de finals del segle XIX! Un gran llibre (més) sobre una gran ciutat (més), però que val  la pena a tothom qui hi hagi estat en alguna ocasió… I és que hi parla del que hi hem vist; dels turistes, dels vividors, dels romàntics, dels visitants i de la pròpia personalitat de la ciutat i el seu entorn. De les olors, dels colors, dels accents, dels moments… En critica les reformes, en valora els racons, en comenta anècdotes i vivències, així com impressions i sensacions. És un dels cinc assajos que l’autor va dedicar a la bellíssima ciutat (queda clar que l’home va quedar-ne ben marcat, eh?). Un cant d’amor i passió pura, amb pros i contres i molta reflexió literària. Un plaer per deixar-se seduir i rememorar (si és el cas) el pas per aquella zona d’Europa on el temps sembla, certament, haver-se aturat.

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 0 ]

Cap a terres salvatges

(Als enllaços d’aquest text hi ha algunes fotos de gran qualitat molt xules sobre la pel·li en qüestió! Només aviso!)

piramsol.jpg

Tinc el meu més millor amic viatjant per Amèrica del Sud a peu, amb una motxilla a l’esquena. Abans de partir a l’aventura em va dir que s’havia acabat d’animar en veure el film INTO THE WILD (Sean Penn, 2007), que ha obtingut alguna nominació a l’Òscar i tot! Jo he vist el film avui. (No sé quan penjaré el post, però l’escric el mateix dia d’haver vist el film; això de no tenir Internet a casa és el que té!)

La pel·li explica la història d’un noi solitari que viatja per Amèrica del Nord a peu, amb una motilla a l’esquena. Abans de partir a l’aventura coneix un munt de persones interessants que li aportaran molt més del que es pensa…

Aquí el film s’ha titulat en espanyol HACIA RUTAS SALVAJES, i he de reconèixer que és la pel·lícula que més m’ha commogut en anys! Sí, és exagerat, i sé que al meu costat el crític de cinema que la veia s’anava adormint i roncava i tot, però és el meu cas personal. El film explica el cas real de Christopher McCandless (a la foto de la dreta, el veritable Chris McCandless àlies “Alex Supertramp”, de qui en trobareu informació a dojo a la xarxa, i fins i tot vídeos amb fotos seves i del “santuari” que els seus seguidors encara visiten avui dia, i que té punts per acabar sent zona turística a causa de la pel·li; el Magic Bus 142, l’autobús abandonat on Chris va morir, allà perdut al mig d’Alaska). I aquest cas real s’explica al cinema a partir d’adaptar la novel·la escrita pel periodista i escalador Jon Krakauer. La pel·lícula és molt llarga (més de dues hores!) i segur que molts la criticaran de partidista; segur que ho és! Ja no sé si el film “embelleix” la realitat o si ja ho feia la novel·la original de Krakauer, però el cas és que la història resulta atractiva i el personatge té un cert toc d’heroi sacrificat molt rotllo “Jesucrist”. Però m’ha agradat, ves! Ja sigui pel combat de l’home amb la natura, per la necessitat de trobar-se a un mateix quan tens més de vint anys o bé per la meva relació personal amb algú que està fent un viatge similar. (En canvi, EN EL VALLE DE ELAH no em va dir res! I més d’un crític deia que va emocionar-se un munt amb el film de Paul Haggis, i que és sublim, passional i no sé què més! És ben clar que tot va a gustos!)

Bé, estigui més o menys inventat el que passa al film (que té un repartiment excel·lent, poti-poti d’actors professionals i no-professionals, on l’Emile Hirsch destaca com a actor en majúscules!), ens mostra un noi que es despulla de tota identitat per viure una experiència existencial. Per descobrir què s’amaga darrera de tot, viatjant de nord a sud. Però, sense adonar-se’n, la seva màscara immutable no li permet descobrir la vitalitat que es troba al camí: la parella hippy que envelleix superant adversitats, el pagès traficant de descodificadors que no perd l’optimisme, el rastre d’incògnites que deixa a cada lloc pels seus pares i la germana, el veterà sense família que busca un hereu, l’enamoradíssima adolescent de 16 anys a qui encara li espera tota una vida d’alegries i enganys per endavant…

Ell els canvia a tots, actuant com si estigués de tornada de tot. Amb seguretat i confiança, impermeable. Aconsegueix canviar el seu entorn, però ell segueix obstinat amb un objectiu, sense acceptar una abraçada o un adéu, evitant agraïments en la mesura del possible.

Busca una veritat final, que descobreix al seu autobús màgic. Però llavors ja és tard. El seu destí està escrit i no hi ha volta enrera. Roman aïllat a l’autobús d’Alaska. Quan descobreix que la veritat final només és abastable amb tot el que ha deixat enrera, no hi ha camí de retorn. Per això la història també pren valor; ens permet sortir amb ganes d’aprofitar el que tenim i de no deixar escapar la possibilitat de ser feliços. L’experiència d’en Chris serveix d’inspiració per animar-nos a no cometre el seu error i no deixar-ho tot fins al nivell que ho va fer ell. I és que el gran secret de la Felicitat és que cal compartir-la i no se la pot quedar un de sol. I, de vegades i per més que en siguem conscients, ens cal una pel·lícula de descoberta com aquesta per fer-nos a la idea de fins a quin punt és veritat.

(ULL amb el vídeo següent, que conté moltes seqüències de la primera part del film que poden aixafar part de l’argument!)
😉

Acabo amb un enllaç al bloc “Diari de Cuernavaca”, on es posa en relació la història d’Into the Wild amb el film Grizzly Man, que ja vaig comentar que ens va ben apassionar al 2005. I trobo molt interessant la relació establerta, que no se m’havia acudit (i això que ambdues històries m’han colpit molt!). Ais! Aquesta nit em costarà dormir, el cap em donarà voltes pensant en alguns punts del film i en tota la gent en qui m’ha fet pensar. Una bona experiència per emportar-nos dins un cor encongit de ruta cap a indrets salvatges.

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 6 ]

L'Indiana Jones m'ha dit 'Good Morning'!

Sí, NOMÉS m’ha dit “Good morning!”.
Demà el veurem a tots els mitjans estatals. Avui l’entrevistàven els estrangers. Jo hi era; teòricament hi anava de back-up (em deien així) per si algun mitjà fallava. Els de Warner Bros em van dir que MAI hi ha hagut una sola convocatòria d’entrevistes a mitjans estrangers on no fallessin, com a mínim, dos mitjans. I estan molt contents; la d’avui ha estat la primera vegada (juren i perjuren) que no els falla ni un sol mitjà. Jo també me n’alegro molt. Per ells, clar.

M’ho hauria d’imaginar: M’he llevat tard, el tren duia 40 minuts de retard i he hagut d’empipar a la família perquè algú m’acostés a l’estació de Granollers… Els senyals evidenciàven que NO CALIA ANAR-HI! Però jo n’he passat. I ho he pagat. (No només amb els bitllets de tren, metro, autobús i el dinar, vull dir.)

Hora de fer balanç, doncs.

PRO
He vist com funciona aquest acte tan elitista de les entrevistes “privades” concedides a mitjans per les grans estrelles que van de promoció. (Si és que aquest acte és digne de ser considerat interessant.)

CONTRA
He estat des de les 10 del matí fins a les 4 de la tarda a l’Hotel Arts esperant si hi havia alguna oportunitat per fer l’entrevista…

PRO
He tingut una pausa per dinar de dos quarts de dues a dos de tres.

CONTRA
Mitjans més importants han arribat tard i els han donat hora tranquil·lament (“¡Y tómate un cafelito, tranquila!). (Si la “dona que se tomaba un cafelito” no hagués arribat a temps jo hauria tingut, com a mínim, una entrevista! Per arribar tard no vinguis, coi! Així se t’ennuegui el cafè.) A banda que hi havia gent improvisant les preguntes abans d’entrar; jo duia el qüestionari per a TOTS TRES membres del film preparant i paït des de divendres. N’hi havia una que només comptava a entrevistar el director i quasi se li enfonsa el món quan li oferien d’entrevistar un actor; “¡Es que sólo me he preparado el director!“. Quan jo estudiava Periodisme t’ensenyaven a tenir una mica de dignitat i recursos, però m’imagino que no tothom aprèn el mateix (ni tothom qui “fa de periodista” ha estudiat Periodisme, òbviament, i a l’inversa).

PRO
M’he atipat de canapés i sucs de la sala de premsa.

CONTRA
Però era tot un menjar tan lleuger i modern, tot del Sergi Arola, diria, que he hagut de dinar fora, per la Vila Olímpica. 12 euros per un miserable dinar! Com hi van!

PRO
S’han creat situacions divertides com quan he respost en anglès titubejant i “cutre” a les preguntes d’una noia de premsa que més tard he descobert que era de Madrid! (Em deu haver vist cara de guiri!) Bé, el fet que sigui de Madrid explica perquè ha entès el meu anglès macarrònic i mal expressat…

CONTRA
Com que era el dia de la premsa estrangera no hi havia manera de fer amiguets; i tothom tenia muntats els seus cercles (unes italianes amb un gavatxo i un alemany amb qui sempre coincideixen a Festivals i entrevistes i grupets similars…). Per cert, encara no sé a què venia tanta premsa estrangera… Si els d’aquesta pel·li ja han visitat altres països europeus! No ho entenc. (I ells anaven fardant d’haver entrevistat a Tom Cruise o Steven Spielberg; realment el més divertit era sentir-los comentar els caràcters dels famosos.)

PRO
Quim: “Almenys ara els de la Warner han vist que anem de debò i es posaran les piles per tornar-nos el favor deixant-nos entrevistar alguna celebritat que portin en el futur.”

CONTRA
Quim: “El que és trist és que ens hagint utilitzat d’una manera tan barroera i a canvi no ens donin ni una trista samarreta de la pel·li, com han fet amb mitjans importants que sí que han tingut entrevista (i samarreta)!”

PRO
Almenys tinc la consciència ben assumida que hauria pogut fer-ho (l’entrevista, vull dir), malgrat els meus nervis.

CONTRA
Una representant del film o dels artistes ha estat molt desagadable. (Es veu que jo li feia nosa i no parava de mirar-me malament quan em veia llegint en un racó d’un passadís. En un moment donat fins i tot ha vingut a dir-me si podia anar a una altra banda, que era zona de pas per a les “celebritats”… M’he fotut a un lloc fora de la seva zona d’influència, també al mig com els dijous.)

PRO
La gent de premsa de Warner Bros Espanya, tot i anar de cul, s’han portat molt bé quant a fer-nos sentir còmodes. No editen els DVD de Nip/Tuck en català i van posar centenars de traves al Harry Potter en català, però en el fons no són tant, tant, tant, tant, tant, tant, tant, tant, tant, tant, tant mala gent. Només una micona.

CONTRA
No he vist el gran Paul Bettany (es veu que alguna italiana s’ha passat amb preguntes íntimes i ell l’ha deixat amb la paraula a la boca, marxant de la sala) ni el director Richard Locraine.

PRO
He vist en Harrison Ford en tres ocasions. (Amb això almenys puc dir que l’he vist!) No he demanat autògrafs perquè a Premsa ens han deixat clar que era la norma sagrada. El cas és que sortint del lavabo m’he posat a llegir Orlando (gran novel·la; tant compromesa i reaccionaria que avui dia seria demonitzada pels mitjans) en un banc del passadís. (Ha estat maco, això de voltar els racons dels passadíssos de luxe de l’Hotel Arts, fora de les zones “controlades” per la gent de Premsa i els seus sicaris.) Aleshores, he vist com un home corpulent venia pel passadís.

Darrera d’ell, Harrison Ford (IndianaJones-HanSolo-RickDeckard)! Que fort! Existeix i és de debò! (Feia més o menys la pinta de la foto.) I se’l veia més “jove” del que aparenta als seus últims films! (Potser són imaginacions d’un perturbat com jo, que el té idealitzat i el vol veure de nou com a Indiana Jones.)
L’actor anava un xic perdut, i seguia el guiatge del seu guardaespatlles cap als lavabos. En un moment donat ha abaixat la vista i ha equivocat el rumb, dirigint-se a la zona on era jo (en un racó, ben aïllat del món). Aleshores ha alçat el cap i m’ha mirat, jo l’he mig saludat amb un moviment de cap i ell m’ha dit “Good morning”, i ha seguit el rumb unint-se a la ruta del seu guia. Jo he respost “gut monin”, i m’he quedat de pedra.
Després ha sortit del lavabo i ja no m’ha mirat. I encara ens hem creuat un cop més, però anava ben secundat per un ampli grup de gent. Aquí ha acabat el nostre idil·li.

CONTRA
No puc treure’m de sobre aquesta sensació de “dia perdut” que tinc. (Tot i que mentre esperava el tren per tornar a casa he trobat dos còmics que feia temps que buscava.)

PRO
Marc: “Bah, una entrevista de cinc minuts amb en Harrison Ford no vol dir res, i més tenint en compte que d’aquí a dos anys farem una pel·li amb ell!”

Seguim aquí. En un núvol d’aire.

icona gestual

PRO d’última hora: No caldrà ser falsos ni tenir clemència i al programa pertinent podrem deixar la pel·li FIREWALL com el que és; un film molt convencional del tipus “thriller familiar” que ofereix molt poca cosa a banda de molta fantasmada informàtica i un parell de seqüències ben portades.

1 COMENTARI/s
karleskop
Esborrar — 20/3/06
Jo el que faria es tocarlo per si es de veritat, toc toc.

Mostrar l'entrada · Comments are closed

La màgia d'Espriu i un Rivel

Aquests dies estic llegint Salvador Espriu. Entre còmic i còmic faig un parèntesi i em llegeixo un grapat de contes d’Ariadna al laberint grotesc. I realment l’adjectiu “grotesc” defineix el llibre. Espriu hi demostra com ningú que el surrealisme, l’humor absurd i les situacions paradoxals són un fenomen inherent a la cultura catalana de totes les èpoques (bé, ell no és TAN llunyà, coi, que va deixar-nos a principis dels 80!).
I quin vocabulari! Té un vocabulari tan fabulós, tan encisador, tan embadalidor… Quedes amb la boca oberta cada dues frases per la introducció d’un nou substantiu o d’un adjectiu que matisa i tenyeix la genialitat de la narració. Hi ha contes per tot; més entenedors, més esbojarrats, més complexos, més reflexius, més tenebrosos o més infantils. El millor és que tots duren una minimalesa, un instant. Si Espriu encara visqués, segurament treballaria la seva brevetat a webs com RelatsenCatalà .
Un últim aspecte que m’ha deixat sense forces, són la disparitat de personatges recorrents que Espriu utilitza, com titelles perdudes en una col·lecció de cromos que la jovenalla intercanvia. Com quan als guions infantils que alguns escrivim hi repetim personatges que, d’alguna manera, estableixen lligams entre les diferents històries “cosines”. Quedem-nos amb alguns dels noms exòtics o bensonans que empra Espriu per no oblidar-los:


“Màrtir Passerell, Joan Vulgar, Magdalena Blasi, Salom, Vicenç de Pastor, Pròspeta, Estengre, Nicolau MutsuHito, Nabucodonosor Puig, Escolampadi Miravitlles, Pasquala Estampa, Cristela Mils, Pudentil·la Closa, Doloretes Bòtil, Pepa Sastre, Pulcre Trompel·li, Sirac, Efrem Pedagog, Altisidora, Estanislau Forns, Bartolomé Morros, Ulrika Thöus, Secundina Llompart, M Kindermörder, Trinquis, Bassot, Zaraat, Aglaia, Mirra, Cíniras, Maria Castelló, Ròmul Serafí Catarineu, Anneta Quintana, Coloma Marés, Hildebrand, Ishaq ibn Mansur, Santa Maria Liberal, Rafaelet, Gutruda, Melània, Crisant Baptista Mestres…”


En un altre ordre de les coses, una finalista al Premi Sant Jordi es veu obligada a penjar la seva novel·la per Internet perquè cap editorial la publica! Ma Dolors Farrés va treballar 7 anys de documentació el text de L’hora quiera, que succeeix en un monestir de fa alguns anys, on una parella de frares estableixen una relació homosexual. Brokeback Mountain i El nom de la Rosa, cert! En tot cas, en Dan Brown ja s’hauria forrat, amb un text així! Bé, almenys aprofitem per fer-hi una ullada a la biblioteca de Nació Digital.

I l’última: Pel Carnestoltes del poble havia preparat un dibuix que havien d’ampliar a un tamany gegantí per decorar una carrossa, però finalment serà sols “la maqueta” d’una pintura que faran en gran altres persones. Com que, per tant, el meu dibuix “original” no es donarà a conèixer, m’he animat a penjar-lo aquí. Rebem com es mereix el gran Charlie Rivel (AaaaauuuUuuuuUuuuuUuuuh!):

chrivelptt[1].jpg

;oD

Mostrar l'entrada · Comments are closed