Tag Archives | Saló (Còmic i/o Manga)

Vinga, dos repassets ràpids! Sitges i Salón del Manga!

FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE CATALUNYA – SITGES’07

Diuen alguns mitjans que ha estat l’edició amb més públic de la seva història. A més, celebraven el seu 40è aniversari! Però malgrat això, per mi serà recordat com l’edició amb una exposició més pobra de la seva història. Cada any hi ha exposicions bastant xules, però enguany (tot i haver-hi aniversaris d’ET o BLADE RUNNER) només es van exposar un grapats de cartells de films fabulosos de Sèrie B que, malgrat l’interès evident, deixaven amb un mal sabor de boca. A més, l’edifici de l’exposició tenia uns horaris d’obertura un pèl estranys. Si a això hi afegim la reubicació del Brigadoon al costat del mar i la molt mala publicitació d’aquests canvis, ens trobem amb un festival amb films de molta qualitat però amb una organització molt fluixa pel que fa a activitats paral·leles a les projeccions.

Tot això, i malgrat que hi vaig estar pocs dies, què vaig veure? Fum-li fort:

– EL ORFANATO.
Pel·lícula complidora. Una mica poc personal, però que farà les delícies dels qui van quedar convençuts amb DARKNESS i captivats per LOS OTROS. Interpretacions correctes, homenatge a PETER I WENDY, més conte que terror pur i dur. Una gran opció pels qui encara no creuen en el cinema espanyol. (Ah, i serà representant espanyola als Òscar! La veritat és que no sé com respondrà, però cal tenir present el precedent de Del Toro i el seu EL LABERINTO DEL FAUNO, que aquest mexicà actua de productor en aquesta ocasió!

– STARDUST.
Amb potencial però desaprofitat. Brilla amb llum pròpia quan fan acte de presència Robert DeNiro o Michelle Pfeiffer, però els gags i la dolçor de l’obra en què es basa es dilueixen en l’adaptació. És llàstima que l’autor original de la novel·la gràfica, Neil Gaiman, no hagi pogut participar al guió. Hauria aconseguit treure punta a una història que no aporta ritme ni una gran narració, i sap greu perquè la pel·lícula queda en una anècdota quan hauria pogut marcar un nou avenç en el camp de la fantasia.

– THE THING.
Clàssic de Carpenter. De REvisionat obligatori. A més, pels més modernets també hi ha un videojoc molt decent que farà les delícies dels fans del terror glacial. És la història d’un alienígena que aterra al mig d’un paratge glaçat, desitjós d’aterrir la comunitat científica que hi viu. Solitud, desconfiança i paranoia en estat pur. Amb reminicències d’ALIEN, EL VUITÈ PASSATGER, però en un ambient més actual i no pas futurista.

– I AM A CYBORG BUT THAT’S OK.
L’última de Park Chan Wook. Dolça, suau i reposada. Després de la trilogia de “la Venjança”, aquest director ens proposa un entorn embogit (un manicomi), on arriba una noia que creu ser un robot. Allí neixerà una història d’amor entre ella i un noi que creu que pot robar els dons de les altres persones. El millor és que el film transita entre la visió del món per part dels interns, màgic i fantasiós, i la visió dels metges, més avorrida i superficial. Una bona obra pels qui no creien en la varietat d’un director que semblava un pèl obsedit en carnisseries.

– HALLOWEEN 2007.
Rob Zombie fa un remake de l’original de Carpenter. Bona jugada; efectiva, revitalitzada i plena de sang i fetge. Però avorrida com una mala cosa si es coneix el film original. Repeteix fil per randa les desventures de l’assassí Mike Myers, amb l’alicient que ens explica un pèl més la seva adolescència i la relació amb el doctor Lomis (ara interpretat per Malcolm McDowell). Farà les delícies dels qui es van encantar amb LA MATANÇA DE TEXAS 2004, però pel públic experimentat no deixarà de ser una còpia (ben portada, això sí), d’un original que encara es manté molt en forma.

– GLORY TO THE FILMMAKER! (KANTOKU BANZAI)
L’última de Kitano. El mulimediàtic director de cinema aquí presenta una obra que mira amb humor la crisi creativa que tot sovint envaeix els directors veterans. Una primera part amena, divertida i irreverent (plena de dobles d’acció de cartró-pedra per les escenes complicades de Kitano), però amb una segona part que s’estanca i rovella, malgrat que segueix demostrant, un cop més, que Kitano encara sap treu punta punta tot i alguns fracassos.

– MR. LONELY.
Avorrida proposta amb una primícia sublim: Un imitador de Michael Jackson (Diego Luna) coneix una imitadora de Marylin Monroe (Samantha Morton). Junts van a un fabulós castell escocès on viuen imitadors de famosos (un Abraham Lincoln, un James Dean, un Chaplin hitlerià…), amb l’objectiu de fer una representació que ha de canviar la història de l’espectacle. La pel·lícula es perd amb divagacions i el guió es torna avorrit i sense gràcia; fins al punt que pren més interès una història paral·lela i secundària sobre unes monges que fan paracaigudisme sense paracaiguda. (Genial, en aquesta segona història, la presència del director Werner Herzog fent de missioner catòlic.) Una autèntica llàstima.

– 1408.
Adaptació d’un relat curt d’Stephen King. Allargat més del compte fins a l’extenuació. Un correcte John Cusack i un sobreactuat Samuel L. Jackson en una obra de fantasmes normaleta; el protagonista investiga racons encantats sense creure en fantasmes, fins que sent a parlar d’una habitació concreta d’un hotel de Nova York. Es clar, l’home anirà a fer-hi una ullada per trobar-se en una nit de malson que arrenca amb delicadesa (i amb bons trucs, per cert), fins a anar creixent en un cúmul d’explosions i trencadisses que acaben sortint de mare i sense arribar a un objectiu concret.

– THE TEN.
Sorpresiva producció nord-americana formada per curts entorn cada un dels Deu Manaments. Té una arrencada genial i unes sis perles dins el seu conjunt de curtmetratges (genial la Winona Ryder en el capítol de “No robaràs!”). Per desgràcia, a partir d’un punt comença a perdre ganxo i busca l’humor barroer, perdent la bona direcció i (gairebé) estrellant-se. Però mereix un vot de confiança, ni que sigui pels curts inicials.

– MAD DETECTIVE.
L’última de Johnny To. Sobre un detectiu amb un poder paranormal molt curiós; té visions sobre els assassinats que ha de resoldre. El seu nou company haurà de soportar-li les excentricitats i paranoies… Una ‘buddy movie’ curiosa, embolicada i no apta per a gent endormiscada. I com que jo hi vaig anar esgotat i endormiscat, vaig perdre’m la meitat de l’argument. De manera qua quan vaig intentar saber opinions d’altres companys, hi havia arguments per tots els gustos: Que si sí, que si no… El director és solvent, i posa sobre la taula, un cop més, el seu talent. Per la qual cosa oblidaré el que n’he vist i la revisaré de zero ben aviat. Per tant, “reset”, quant a aquesta.

– CLEANER.
Fluixa pel·lícula sobre un personatge (Samuel L. Jackson de nou) que es dedica a netejar rastres de cadàvers per la policia. I què passa quan neteja un rastre per encàrrec d’un anònim sense saber si la policia ha fitxat el mort? Doncs que es fica en un merder. I ja està. Intrigues, misteri policíac i similar, amb poc interès de més. Molt convencionaleta, vaja.

– GRINDHOUSE.
Sí, sí, sí! La doble sessió de Tarantino-Rodríguez per fi tal i com va ser imaginada: Les dues pel·lis (PLANET OF TERROR i DEATH PROOF) en una única sessió i separades per falsos tràilers. Sèrie B en estat pur per una banda (la de Rodríguez; genial per riure en companyia) i escarni d’un gènere per una altra (la de Tarantino; un pèl més lenteta i que, penso, hauria d’haver-se projectat abans de la de Rodríguez). Totes dues molt recomanables i amb molt d’humor i sarcasme. I si les podeu veure al cinema, en companyia d’un públic animat, millor que millor. L’experiència en bona companyia s’ho val! De debò!

El Palmarès? Sí, sí, no puc valorar-lo gaire perquè només he vist una pel·li de les que hi ha. Però consulteu-lo aquí.

Això per una banda. Per l’altra…

SALÓ INTERNACIONAL DEL MANGA DE CATALUNYA

I sí, tot i que li tinc mania perquè gairebé tot és en castellà i per això l’anomeno “El Salón”, he de dir que cada vegada més les editorials aposten pel manga en català. I me n’alegro. Però segueix sent un saló que m’inquieta poc (el meu favorit segueix sent el del Còmic). Només hi vaig poder anar dos dies:Vaig tenir-hi una mica de mala sort. Hi vaig anar dissabte, però perdent el primer tren de Renfe. El problema és que m’esperaven dos amics de 16 anys a l’estació que no sabien arribar al Saló i van haver d’esperar una hora i mitja fins que jo arribés per agafar el següent tren! Visca Renfe i la seva freqüència horària.

🙁

Però la resta, prou bé; vaig ajudar a acreditar els dos amics (com a compensació per haver-los fet anar una hora i pico tard). I, dins, tothom a la seva (jo a la paradeta d’en Jun, a qui feia dos mesos que no veia!). Les exposicions, correctes. Les activitats paral·leles, brutals. Amb tothom qui en parlava semblava que fossin la repera. (Tot i que jo només les vaig poder veure de lluny.)

I PLE DE GOM A GOM de friquis! Però FRIQUIS de debò. Un fins i tot anava disfressat de LLIBRETA! DE LLIBRETA (Death Note, es clar)! Perruques, robots, soldats, cap-grossos i mil i un personatges del manga s’hi donaven cita. Amb prou feines vaig veure res del Saló, perquè vaig enclaustrar-me a vendre i signar còmics, però era impressionant la fauna que voltava per allà. Molt instructiu. I molts jocs; estands amb ordinadors, amb el twister, amb màquines de ballar… de tot, vaja. I botigues de menjar japonès (un parell, només) i molt més. I vam fer nit a BCN per l’endemà tornar al Saló. Bones vendes de Harry Potra, bona gent (i, pel que em van dir, menys que dijous o divendres) i molt bon rotllo en general. Però ja tinc ganes que arribi el Saló del Còmic. Segueixo considerant-lo el “meu” Saló de tota la vida.