Navarro, Niki; Bou, Quim. La llegenda del bandoler Serrallonga. Glénat, 2009
Aaaaaaatenció que això em toca de prop: Sóc osonenc. Com molts osonencs estava il·lusionats amb la proposta multicultural de “Serrallonga” (pel·li, llibre i còmic), i com molts osonencs vaig fer mans i mànigues per aportar el meu granet de sorra al projecte (en el meu cas vaig sortir fent de soldat, d’esquena, i cobrant, que ja està bé). Hi havia molt d’interès en tot plegat… Fins l’estrena de la sèrie!
Ai.
Retocs de post-po excessivament vistosos (aquells fons amb cels retallats), personatges plans, objectes anacrònics (vaaal, no gaires; però Déu n’hi doret), situacions surrealistes (un poblet de pagès un dia normal al migdia amb els carrers plens de gom a gom i la gent creuant-se sense saludar-se; HA-HA-HA), etc. I planant per sobre tot això, l’accent xava i insuportable del repartiment principal.
Ostres, no hi ha dret! Els qui teníem mititficat en Serrallonga vam quedar ben decebuts. Per això esperava certa redempció amb el còmic: I no hi va haver sort. A la primera pàgina ja surt un enormíssim “calla’t”. “CALLA’T”! Cony! Qui els va cardar, tu! No eren aquests la mena de barbarismes els que es deien llavors a la Catalunya Central! Casum dena…
I el guió seria el que més grinyola, amb els diàlegs i l’acció un xic desvirtuats i el ritme narratiu dispers (faltes gramaticals a banda, vaja). Per la resta, el dibuix de Quim Bou està a l’alçada: Un traç més precipitat del que li hem vist normalment, però complidor i molt ben acolorit. La seva feina compleix el que es demanava… Però val a dir que el fet d’anar amb el temps en contra ha perjudicat sobretot la part del text.
🙁
En tot cas, sí que la podríem considerar una bona adaptació: L’obra té pegues similars a les de la telesèrie! Vaja, suficients tics per irritar els osonencs i no sentir-s’hi tan identificats com voldrien, però esqüetes per ulls estranys al mite i segurament atractives i tot en certs ambients urbans. (Oooooh, que “provincià” i “bla, bla, bla” que sóc, però quan surten les arrels de la comarca no hi ha qui em “calli”!) En tot cas, l’àlbum és perfectament gaudible si no ets un tiquis-miquis de comarques, però és normal que ens aquests sectors se n’esperés més, en vistes que la versió televisiva coixejava.
Bnyèeeeeeeeeee!
(Es nota que la ressenya està feta des del cor, oi?)
😉
En presentar-me a la prova de vestuari han decidit que feia més planta de soldat que de cadàver i m’han canviat el paper! Molt curiós. Doncs apa, seré soldat. A veure si és veritat, tot i que seré el típic figurant que segurament no sortirà a cap pla final! I juro i perjuro que intentaré oblidar-lo a Nova York! (Quins nervis, que demà passat marxem! Aaaaaaagh!)