Tag Archives | The Cannibal

Sobre Sitges'08 – Dies 6, 7, 8, 9 i 10

(VE DEL POST ANTERIOR!)

Va, i unes quantes fotetes més, com per exemple la de la Plaça de la Vila en obres…

En aquesta plaça, els primers anys de venir-hi hi passaven dibuixos animats i curts a l’aire lliure. Era un punt cèntric genial. Llàstima que amb els anys van deixar de fer-s’hi activitats fins a l’extrem que enguany estava en obres i dificultava la circulació pel centre! (I a sobre ha coincidit amb l’any de la cercavila dels zombis! Buà!)

Ah, i atenció al cartell de El planeta dels simis següent…

El vam veure al bar de El Retiro. Estic enamorat de l’eslògan! “Un hombre viaja a través del tiempo y encuentra la más escalofriante respuesta a sus preguntas científicas.” Pot rebentar encara més el final del film?! Només faltaria que a la portada sortís el cap de l’estàtua del final i en Heston clavant cops de puny a la sorra de la platja! I ara ens queixem dels “espoilers” d’Internet! Si és que… Va, segueixo amb això de les pel·lícules que vam veure:

– BLINDNESS
Un assaig sobre la ceguesa portat als extrems. Polèmica, perturbadora i claustrofòbica. Una gran premissa sortida d’un text de José Saramago i dirigida pel realista Meirelles, que tot i la solidesa del repartiment i la intensitat d’algunes situacions potser defuig el públic per l’exageració de l’argument i la situació que en deriva. (Et tanca més de mitja pel·lícula en una situació molt extremista i quan te’n treu et porta a un escenari amb molt més joc però que acaba desaprofitat, com si anés decaient.) Ei, pel·lícula d’aquelles de cinefòrums i assignatures d’ètica d’Institut!

– MARTYRS
Apa, i la “més forta” i “perturbadora” i “gore” i “brutal” del Festival, segons diverses fonts… propagandístiques. Sí, perquè exageraven! Molta sang gratuïta (res que no haguem vist a cap pel·li de terror nord-americana corrent), una història amb molts alts i baixos, algun gir argumental colpidor i un final de 20 minuts ple de bufetades i maltractes a una noia encadenada. Que sí; potser tot molt dur i sec pel públic més comercial, però qualsevol persona que hagi vist films de terror asiàtics o altres bogeries italo-sudamericanes segurament no hi trobarà res de l’altre món (tret de la contundència de la violència física potser inusual en un film destinat al gran públic comercial).

– TRICK OR TREAT
Pel·lícula de terror convencional en quatre parts… si fos dels anys 80! Però és una pel·li novíssima! Genial. Es trobava a faltar un humor negre així en la recent factoria nord-americana. Una nit de Halloween amb quatre històries encreuades: Nens malvats, famílies desestructurades, psicòpates de metre i mig d’alçada i l’Anna Paquin sensual com mai. Calen més arguments per donar-li una oportunitat? (Pel·li ideal per una nit de farra sense complicacions, a l’estil dels mítics CONTES DEL GUARDIÀ DE LA CRIPTA i similars, presentant com a nova icona terrorífica un monstre amb forma de nen amb cap de carbassa deformada.)

– RED
Film de tall televisiu codirigit pel director de l’exitosa MAY que vam veure també a Sitges, amb molt a oferir quant a argument i interpretació. Brian Cox (que també tenia un paper al film ressenyat just a sobre, el TRICK OR TREAT) molt lluit fent el paper d’un home rural, tranquil i calmat, que veu la seva jubilació trastornada quan uns adolescents maten el seu gos. Amb la pèrdua de la seva única companyia, l’home inicia una campanya a la recerca de justícia, que es toparà de cara amb l’home ric del poble, un sortós imbècil pare del líder dels adolescents, que es nega a donar peixet al vell. Un drama convencional de tardes amb bona factura, bones interpretacions i emoció que traspua la pantalla.

– SOUTHLAND TALES
Agrada o no agrada. El director de “Donnie Darko”, Richard Kelly, acabarà sent un Lynch! Aquí presenta una anada d’olla majúscula! Amb actrius porno dominant el panorama dels debats polítics, misteriosos conductors de furgoneta voltant per la ciutat, un actor amb problemes de memòria, un policia de Los Ángeles buscant el seu doble… Un present alternatiu (es va rodar el 2006 però parla de 2008, precisament l’any que l’hem vist a Sitges!) ple de paranoia, historietes creuades, grans personatges i conceptes i una certa sensació de mareig argumental. (Amb Seann William Scott, Dwayne “La Roca”, Sarah Michelle Gellar, Christopher Lambert…)

– GOD’S PUZZLE
Visca Miike Takashi! L’home no perd la bona forma; aquest cop es tracta d’una pel·lícula sobre l’univers. El bessó d’un estudiant el substitueix a classe i s’embranca a fer un treball molt especial; La creació d’un univers. Per fer-ho comptarà amb l’ajuda d’una súper-dotada alumna del centre, de qui s’enamorarà amb catastròfiques conseqüències. (Humor i embolics a la primera part, didactisme, rock i reflexió a la segona i acció i surrealisme a la tercera part.) No sempre l’encerta però aquí està prooou bé, de debò. (L’home en fa 2-3 l’any, però aquesta és l’única que ha fet el 2008.)

– THE CHASER
Amb “remake” a la vista… explica la història d’un xulo, ex-detectiu, que va darrera la pista d’una de les seves prostitutes i es troba cara a cara amb un psicòpata que la té segrestada. La policia i l’ex-detectiu saben que ell és l’assassí que la matarà, però no tenen proves, i començarà la cursa per trobar la futura víctima abans que el malvat quedi en llibertat. Una història intensa, amb grans diàlegs i carismàtics personatges que aviat Hollywood s’encarregarà de destrossar. Busqueu-la abans que n’arribi la nova versió!

– MONGOL
Biopic típic i tòpic. GLADIATOR, L’ÚLTIM EMPERADOR… Aquest film segueix la línia dels grans films sobre un personatge: Infància, joventut i maduresa d’un heroi, tot i que em va quedar la sensació que la pel·li acabava al moment més interessant. Grans paisatges i una cultura exòtica adornen un film ample, ple de forats i el·lipsis malgrat la superproducció que no amaga ser. Per a interessats en la Història, suposo. (I que hi trobaran munts d’incoherències, m’imagino…)

– JCVD
L’últim film de Jean-Claude Van Damme. Sí, aquell on fa d’ell mateix, es veu involucrat en un atracament i li agafa un atac de sinceritat. És… molt… gran. De debò! Potser sap greu que no sigui tan un documental sinó una història de ficció amb un argument que tampoc és res de l’altre món, però és encantador veure aquell gran heroi d’acció esdevenint tan humà com el públic que l’ha seguit, ni que sigui per una vegada. Ei, i a la versió original el sentim en francès, com ha de ser! (I està tan satisfet amb l’experiència que hi tornarà.)

– THE BROKEN
Hum… Mescla entre MIRRORS i LA INVASIÓ DELS LLADRES DE COSSOS. La veritat és que em va semblar un film lentot, un xic pretenciós i que intentava despistar més del que calia, però va tenir un petit grup de fans important, eh? (Té una idea enginyosa i sap utilitzar bé l’absència d’efectes especials!)

– SYNECDOCHE, NEW YORK
Kaufman.En estat pur. Massa i tot. La història d’un dramaturg que prepara una obra sobre la seva vida, per la qual reconstrueix el seu entorn en decorats i busca un repartiment que l’interpretin a ell i a la gent que l’envolta, embolicant la troca fins a límits paranoics. Genial, el joc del repartiment (Morton-Watson intercanviant obsessions i físics), les confussions i les reflexions. Llàstima que es perdi en el seu bucle confús per deixar-nos amb ganes d’un tot complet, però suposo que era inevitable veient com la bola va creixent al llarg del film.

– TOKYO!
Tres històries curtes que passen a Tòquio. Llàstima que dues siguin de directors europeus; no podia evitar pensar que hauria preferit la visió de la ciutat des d’una perspectiva més oriental, però la veritat és que el film resultant té el seu interès. Michel Gondry adapta un conte màgic que ens acosta a la realitat dels mini-pisos nipons (la ciutat superpoblada, pessimista i devoradora), Leos Carax transporta el seu surrealisme encarnat en un personatge excèntric visitant Japó (el tal “Merde”, que ja té club de fans a casa meva) i Joon-ho Bong torna a la direcció després de THE HOST amb una història sobre autistes i la societat dividida i reservada on vivim (la ciutat obsessiva i aïllada però, malgrat tot, somiadora).

– EDEN LAKE
Una altra història de joves torrapebrots! Aquest cop emprenyen una parella que reposa en un llac idílic. L’enfrontament arriba al punt que la parella mata el gos dels adolescents, i les represàlies són terribles. Frustració i neguiteig provoca aquesta història de persecucions al mig del bosc i jovenets passats de volta, amb massa passió per la violència i educats a ser extremistes. En certa manera és un eco de l’altra pel·li, RED, de nou parlant sobre l’educació, les famílies i el deteroriament de certs valors socials. Potser una de les més rodones d’enguany i d’acord amb la temàtica més terrible i sanguinolenta del festival.

– OTTO; OR UP WITH DEAD PEOPLE
Em… La feien moooolt tard a la matinada. Jo vaig prometre que dormiria, i ho vaig fer. Resulta que els amics que van veure-la em van despertar a mitja pel·li dient que marxàvem. Sembla ser que era una voràgine homo-eròtica de zombis i travestis que calia veure-la amb plenes facultats mentals per seguir-la bé. No va ser el nostre cas. Ehem.

– 20TH CENTURY BOYS
Adaptació del gran còmic de Naoki Urasawa, que també ha col·laborat al guió amb tres guionistes més. I han tingut una feinada increïble, ja que reduir aquell serial entremescla de thriller i aventura de ciènfica-ficció era un gran repte. I n’han sortit prou bé, la veritat. Manté la intriga i l’argument principal, però van amb tanta pressa perquè tenen tantes coses per explicar que alguns detalls queden poc clars i mai no queda la sensació de la “gran amenaça” mundial que s’entreveu als còmics, per exemple. De tota manera, és la primera part d’una trilogia, o sigui que encara tenen temps per millorar i superar el resultat, que ha arrencat prou bé.

– DONKEY PUNCH
Una altra d’adolescents inconscients. Aquest cop són post-adolescents britànics amb ganes de marxa que van a les Balears i surten a voltar en iot, munten una orgia i, amb l’esveramenta, una noia mor. Les amigues intentaran retornar a l’illa, però els nois no volen problemes amb la policia, així que dins el vaixell anirà creixent la tensió per decidir què faran. Pressupost ajustat, bona factura i correcta execució; podria ser un film que funcioni en cartellera, la veritat.

– ABSURDISTAN
Film de tall clàssic de Veit Helmer, amb pocs diàlegs, veus en OFF i molt d’humor. Massa innocentona i deutora de Langa o Kusturica, però funcional pel gran públic, que normalment surt amb un somriure als llavis. Poc original però simpàtica i lloable pel tret diferencial que marca entorn la resta de produccions actuals. L’argument? La sequera en un poble fa que les dones decideixin no enllitar-se amb els marits. Paral·lelament, una jove parella té clar el dia que s’haurien d’estrenar, però la norma imposada per les dones del poble els pot estroncar els plans, així que toca solucionar el tema de l’aigua…

– LET THE RIGHT ONE IN
Sueca. Basada en una novel·la que el propi autor adapta al cinema. Dirigeix Tomas Alfredson. I és la gran favorita de molts aficionats al festival. La història de l’Òscar, jove importunat a l’escola, que s’enamora d’una enigmàtica veïna que resulta ser un vampir. Tragicòmica, amb tics de terror, pressupost contingut i caràcter fabulós, és una faula digne de veure i revisar que farà les delícies a aficionats del gènere i nouvinguts.

– PONYO
L’última de Miyazaki. Retorna una mica als tics de “Totoro” o “Panda, Little Panda”; l’argument se’n va de l’olla, no respon a lògica adulta i tot resulta un divertimento de llum i color sobretot pels més petits. Explica com un nen entra en relació amb un ésser marí màgic que pren la forma d’una nena per viure amb ell. A la vegada, el poblet queda submergit i caldrà molta màgia per solventar la situació. Per seure, gaudir i deixar-se portar.

– RELIGULOUS
I vam tancar la nostra particular sessió de 10 dies amb un documental del director de BORAT. Aquí, el xouman Bill Maher recorre mig món explorant el sentit de les principals religions amb un gran sentit de l’humor i la sàtira. A l’estil del programa “Salvados”, l’home pregunta, provoca i perturba a tothom qui es troba. Amb intel·ligència, aconsegueix grans moments, tot i que tampoc descobreix la sopa d’alls i no sembla que acabi de ficar el dit a la llaga de res “gran” en concret. Qualsevol religiós de ment oebrta gaudirà el documental, vaja. Que no ofèn, sinó que es mou amb classe malgrat que podria oferir molt més (i sobretot tenint en compte el fanàtic país d’on ve!).

Buf, i segur que me n’he deixat, però toca anar per feina… (Tampoc m’hi he estès gaire, en cada pel·lícula, sinó que en deia el que em venia en aquell moment.) I ara anem-nos preparant per l’any vinent! Deixarem de banda els homenatges d’enguany a 2001: UNA ODISSEA A L’ESPAI i KING KONG per caure de dret als homenatges de dos films que em vindrà molt i molt i molt de gust revisar; ALIEN – EL VUITÈ PASSATGER i ELS CAÇAFANTASMES! Serà la booooooooooooomba! A qui trucaràs?!

I no puc acabar sense un últim escampall de fotos! Ressenyistes, paisatges, surfistes i falsos ressenyats, en remull o sense, però formant part d’aquest Festival de Cinema de Catalunya – Sitges’08! (He arreplegat fotos tan pròpies com d’amics amb qui vam anar! He, he…) Fins el proper!

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 2 ]

Sobre Sitges'08 – Dies 1, 2, 3, 4 i 5

Començo un petit esqueix (“petit” és un dir) repassant les pel·lis per l’ordre que les vaig poder veure a l’última edició del “Sitges”, on molta gent va acusar el Festival d’haver baixat el llistó de qualitat. Jo no em vaig pas sentir “pitjor” que altres anys, la veritat, però sí que trobo que amb tanta oferta com té és ben normal que qui no s’ho miri amb massa calma acabi caient en les pitjors ofertes una vegada rera l’altre. (Per contra, és possible anar-les encertant, també, eh?) Ha estat l’any de l’homenatge a 2001, de l’Abel Ferrara menystenint el guardó “Màquina del Temps” (deia que li recordava a un bressol de nen petit i el va acabar regalant a un cambrer), de l’absència de George A. Romero a la “marxa zombi” que s’ha fet a Sitges per primer cop, d’en Gorina dins el jurat comentant en donar el veredicte els polèmics motius que els havien dut a triar el que havien triat… En fi, una edició més, intransferible com tota la resta! A mi m’ha agradat!

Bé, i també penjaré algunes fotos! Aquí uns clons…

(És el que té aquest Festival! Que et transforma!)

I aquí uns famosos de la primera pel·li que ressenyo…

– TRANSSIBERIAN


Aquesta pel·li va donar el tret d’arrencada a les sessions de premsa. Thriller que no resol les expectatives que crea. Amb una gran estètica i un toc documental impressionant, ofereix un joc d’equívocs i enganys que no impressiona i deixa amb ganes de més. (Molta gent critica l’actuació d’en Noriega, però és que també hi surt en Kingsley com a rus sobreactuat i no passa res, eh?) El repartiment d’aquest film és el que va donar més glamour al Festival. Woody Harrelson (cap quadrat com els papers que acostuma a fer), Emily Mortimer (captivadora de ben a la vora), Eduardo Noriega (sensat i amable) i Brad Anderson (proper i obert a dialogar).

– MIRRORS
Alexandre Ajà captiva fins i tot amb una pel·li tan fluixa com aquesta! Massa “Hollywood”, però tot i això ell introdueix moments ben sanguinolents en un racó o altre. La història no dóna per més, però són capaços de sobreexcitar i recarregar amb destresa en certs moments la història original (no oblidem que és un remake!). S’ajuden de la música, els efectes digitals i l’ambientació, que aconsegueixen anul·lar els intents del protagonista de 24 per fer veure que actua; no li cal, que la història avança igualment amb l’empenta de la direcció. Vaja, que pels aficionats al terror convencional els serà un gran opció per gaudir d’una nit amb els col·legues.

– SANTOS
Pel·li del director de “Promedio Rojo”, en coproducció entre Espanya i Xile. Superherois i mega-malvats en una lluita on s’hi mesclen mosques i acropofàgia. Una mica de mal gust, acudits amb poca gràcia, grans personatges desaprofitats, actos desubicats i l’efecte general que hi ha directors en potència que han volgut sortir massa aviat de la reserva dels curtmetratges. (Ei, i no ho dic només perquè li tinc un enveja increïble a aquest home que ja ha fet una pel·li d’acció i superherois on surt la Pataky fent top-less, eh? Que penso que el noi té aptituds per certs temes, però que encara està verd per certs projectes.)

– YOUR NAME HERE
Buf, una pel·li complicada de valorar. Imagineu una història semi-biogràfica de Philip K. Dick explicada com si l’autor visqués immers en les seves pròpies obres i la pel·li l’hagués dirigida un gran fan de David Lynch. Exacte; cal anar ben preparat i coneixent les obres en que es basa el film… I es veu que llavors es viu molt bé l’experiència d’aquest film, on jo només em vaig quedar en que sortien molts actors de sèries conegudes i que en Bill Pullman amb barba sembla en Michael Douglas a “Joves prodigiosos”.

– SOY UN PELELE
El polifacètic escriptor i guionista Hernan Migoya s’estrena al món del cinema amb una pel·li que potser sí que feia falta: Diu que intenta fer el que fan els Farrelly però a Espanya. Diu que intenta homenatjar el cinema de certa època. Diu que intenta riure’s del cinema amb el propi cinema. Ei, i totes aquestes intencions estan molt bé, però per això fa falta prendre’s seriosament la pel·lícula que s’està fent, i dóna la sensació que Migoya tenia grans idees (alguns personatges, algunes seqüències, com la sensacional introductòria…) però que li falta resoldre-les, creure’s el seu propi material. Almenys a la sortida tothom parlava de “presa de pèl”; els qui van aguantar fins al final, vaja.

– FIGHTER
“Bend It Like Beckam” o “Billy Elliot” però amb arts marcials pel mig. Un “Karate Kid” amb noia i contextualitzat al nord d’Europa. Pot funcionar molt bé a les sales comercials i realment té un gran sentit del ritme de l’acció i es deixa gaudir. Potser una de les més recomanables al gran públic “en general”; a aquella “massa desconeguda” i de gustos variables que busquen quedar satisfets a diversos nivells convencionals però, a la vegada, viure certa sorpresa. Penso que aquesta és la millor opció de les que hem vist al Festival.

Aquí el director de la pel·li següent…

– SLEEP DEALER


Modesta mescla entre “Blade Runner” o “Children of Men”, el llatinoamericà Álex Rivera va presentar una pel·li que de moment només visita festivals i mostra un futur molt proper, on un mexicà vol treballar als EUA. Però ara els treballadors “immigrants” ho fan a distància; és a dir, controlant aparells per control remot des dels seus països d’origen. Així que des de Mèxic DF el protagonista malviu com pot amb la seva feina, mentre una reportera li segueix la pista per petició d’un habitant anònim dels EUA. Un futur ciberpunk més en la línia de “Code 46” que no pas de “Matrix”, i precisament per això més atrevit i original. De moment la pel·li té distribució a França! Coi, que està rodada en anglès i castellà! A veure si algú té pebrots per donar-li sortida aquí! S’ho ben val.

– THE COTTAGE
Gran comèdia britànica que juga amb l’humor negre a partir de la història d’un segrest professat per tres incompetents, la segrestada més rebel vista en anys a la gran pantalla i el típic assassí en sèrie que viu aïllat en una casa apartada. Té un bon inici, diàlegs brillants i mitja pel·lícula molt atractiva. Llàstima que l’assassí en sèrie precipita la situació i es carrega les promeses de diversió, humor intel·ligent i diàlegs graciosos per passar més aviat a un humor de cops i patacades més groller.

– CHOCOLATE
Pel·lícula d’acció tailandesa que manté el llistó; una noia autista apren a memoritzar arts marcials amb només un cop d’ull. És així com esdevé una poderosa aliada quan la seva mare necessita diners per recuperar-se d’una malaltia, perquè la noia visitarà tots els grups mafiosos locals amb els quals la seva mare havia tingut tractes en el passat per reclamar-los els deutes que li deuen. No ofereix massa novetats, però té moments bons, grans coreografies i cops de peu dels que tan bé passen quan venen de gust.

– EVANGELION 1.0: YOU’RE NOT ALONE
Decebedor refregit de la sèrie clàssica d’animació però sense millorar-ne grans aspectes. Ni n’han millorat l’animació ni han canviat en excés l’argument. En resultat queda com a quelcom innecessari i sobrer. Sap greu, perquè una revisió de la sèrie amb animació d’última fornada hauria estat sublim, però aquesta pel·lícula no t’acaba de dur a enlloc i tot seguidor de la saga pot endevinar cada seqüència sense deixar lloc a la sorpresa. Sap greu. I no hi surt l’Azuka Langley, encara! Bof, decepció, decepció!

– THE GOOD, THE BAD AND THE WEIRD
Psicotrònic western coreà que homenatja a Sergio Leone, farcit de plans-seqüència increïbles, fragments apassionants i un sentit de l’acció envejable. Llàstima que el ritme de la pel·lícula es perd amb repeticions innecessàries i escenes interminables i personatges poc treballats. Es fa llarga i avorrida, tot i els mèrits per entretenir. Ei, i per molta gent ha estat un dels films emblemàtics del Festival! Almenys convé veure-la una vegada, la veritat. Ah, i també és un plaer pels qui trobem entranyable en Kang-ho Song (el protagonista de THE HOST), que aquí és el “Weird” del títol.

– LA POSSIBILITÉ D’UNE ÎLE
Raresa. Lenta. I onírica. Michel Houellebecq s’estrena als cinemes adaptant la seva pròpia novel·la sobre un home, una secta tecnològica i el futur que ens espera. Tot molt reflexiu, clar! (Es veu que la novel·la és millor, segons m’han dit els que l’han llegida… Però el cas és que ofereix interpretacions molt curioses com la de Jordi Dauder fent de pagesot del sud de França.) En tot cas, a mi em va semblar un film de ciència-ficció tecno-filosòfica prou interessant, però mancat d’ànims i ritme.

– KRABAT
Una de màgia i bruixeria feta a Alemanya. La història del jove Krabat, que entra a treballar a un molí estrany portat per una mena de moliner pederastra envoltat de jovenets maquíssims (com en Daniel Bruhl). Resulta que l’home té un estrany pacte demoníac pel qual els nanos practiquen màgia negra i es transformen en corbs a voluntat. Ell els ensinistra i els ensenya a passar-se al costat fosc, tot i que no sembla que el vell tingui la intenció de ser subtituit per cap dels nanos, que començaran a respirar aires de rebel·lió quan en Krabat perd el seu millor amic (el personatge d’en Daniel Bruhl). No està malament, la veritat, i queda a mig camí de les grans produccions nord-americanes, però segueix la línia d’algunes joies del cinema fantàstic europeu tot i no ser res de l’altre món.

– HANSEL AND GRETEL
Oh, molt maca! Un disseny de producció impressionant, amb uns decorats genials i molt ben trobats. La revisió coreana del conte clàssic des del punt de vista d’un home que es perd al bosc i acaba a una casa controlada per tres nens que intenten que tot sigui perfecte. Amb bons gris argumentals, personatges més sòlids de l’habitual i capaços d’oferir reaccions realistes. Un pèl lenta i reiterativa, però influenciada amb gràcia pel cinema de terror asiàtic. Vaja, que em va agradar força, aquesta!

– THE SKY CRAWLERS
Mamoru Oshii! Què dir-ne, d’aquest home? “Ghost in the Shell”, “Avalon”… Té grans idees sobre els perills de la tecnologia envaint la biologia, tot i que pel meu gust arriba a punts tan rebuscats que t’hi perds (i això augmenta a cada nova pel·li). Em va passar amb aquesta de dibuixos sobre avions i combats, darrera la qual s’amaga una gran subtrama per la qual cal estar atent. (Anava mort de son i m’hi vaig clapar! Però un amic que la va aguantar bé no para de dir-me que té el millor guió que ha vist en anys! Pel meu gust ja podrien haver anat més per feina, coi, que la cosa dura dues hores! Ja li val!)

– VINYAN
Impressionant film sobre una parella que busca el seu fill perdut en el tsunami del sud-est asiàtic. Entremig entre “Apocalypse Now” i “Holocausto Cannibal” (amb molt menys gore, eh?), sobre el xoc de cultures entre Occident i Orient. Sobre el desesper i la inquietud. Transporta l’espectador en l’aventura fins a límits insospitats en un viatge sense retorn cap a la bogeria. Commovedora, intensa i onírica. Ens va agradar molt, al grupet amb qui anàvem! I quins calfreds! (Tant per l’aire acondicionat de la sala com per la contundència d’alguns moments del film…)

I aquí uns “Mirrors” que són uns “peleles”…

(L’horror! L’horror…!)

(CONCLOURÀ AL PROPER POST!)

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 1 ]

Pel·lis d'estiu…

Els anys passen per tothom… I això em porta a reflexionar parides. Per exemple, algú encara creu en Star Wars? Per sort, George Lucas ha decidit que ja és hora que els fans veterans deixin d’interessar-se pel mite i els jubila de cop amb l’estrena del pitjor film derivat de la saga (segons la crítica nord-americana gairebé de manera unànime). És l’hora de deixar-ho estar. És l’hora de Les guerres clon. Ja tocava, eh?

És cert, i he anat veient cine i no n’he dit res! I mira que miro pel·lis! (Algunes en passi de premsa, hur, hur!) Va, aprofito que tinc una estoneta lliure per parlar-ne…

Hellboy 2: The Golden Army (nova incorporació)… Doncs bé. Molt (massa i tot) en la línia de la primera, però augmentant-ne els defectes que tenia (al meu parer): Un muntatge un pèl lent, massa diàlegs amb frases conyones d’en Hellboy a cada moment i la sensació general que la pel·li es mor de ganes de créixer més quant a pressupost i recursos però que encara li’n falta per sentir-se còmode en ella mateixa. (Ei, i a mi em va agradar la primera! Però suposo que esperava que resolgués algunes coses amb la seqüela i trobo que no se n’han sortit! Ais, i hi he vist una mica massa tics “Lucas” i tot… I tremolo pensant que Del Toro ara treballa colze amb colze amb Peter Jackson! Ai, que el perdrem…! Toquem ferro.)

Mamma Mia!? Encara. Me l’esperava pitjor, perquè mira que no em va agradar gens el musical en teatre! La història segueix semblant ridícula i les cançons sovint fan vergonya alïena, però els actors del cinema et transmeten molt bon rotllo i costa romandre passiu. Però no cal buscar-li res més, o patirem! És ben bé «una mariconadeta molt divertida», que deia en Gorina.

Wall-E! Sens dubte la pel·li de l’estiu! Ideal per dur els infants al cinema per primer cop! (Un company de feina hi ha dut la seva filla de 4 anys i em temo que tindrà un record genial del film per sempre! I s’ho mereix! Tant la pel·li com la nena!) Penso que demostra fins a quin punt l’animació pot ser no tant un gènere sinó una eina més per fer cinema “del genère” que sigui! És increïble. Ciència-ficció per a tots els públics. Suau, poètica, divertida, emocionant i commovedora. I sense traumes! Això costa de trobar, avui dia! Els de can Pixar saben com fer-ho bé. És una sort que sembla que tindran corda per anys, tot i que sempre queda el dubte de fins on podran arribar! Però serà una passada descobrir-ho, no?

I Tropic Thunder! Ostres. “Una guerra muy perra“, que en diran aquí! Té una arrencada bru-tal. El millor dirigit mai per Ben Stiller. Té alguns gags entorn Hollywood simplement sublims. I atrevits! Però amb la història s’encalla i l’acció es fa avorridota. En general, però, deixa un gran record i un dels “cameos” més sonats de la temporada. (Ara ja ho diuen a tot arreu, però quan vaig anar a veure la pel·li no sabia ni qui hi sortia fora dels tres protagonistes! Em va agafar per sorpresa!) Penso que és la pel·li ideal per anar a veure amb els “amigots” a passar-ho be! Llàstima que el més hilarant sigui al principi del film, perquè es troba a faltar més provocació durant el nus de la història!

Batman – Dark Knight. Ehem… Bé, supera l’anterior i manté el ritme. Massa diàlegs, pel meu gust, i l’acció en algun moment es fa repetitiva, però uns secundaris increïbles que es mengen amb patates els uns als altres. Ha de ser un autèntic luxe treballar amb aquests talents reunits! Ah, i el nou Jòquer… Bé… A veure, que sí, que sí; Heath Ledger l’interpreta millor que ningú, com a un ésser complex i complet amb els seu misteri i la seva incògnita existencial. Això és cert, pel meu gust, i cal valorar el seu retrat vívid i realista d’un malvat com aquest. La pega és que no hi reconec el “Jòquer” de sempre, es clar. És una nova versió, i quan tens massa assimilada la que t’agrada penso que costa acceptar aquesta com a “definitiva”. Que no, que el meu favorit segueix sent el d’en Nicholson, per més que en Ledger fa una feina sublim i insuperable com a actor amb el seu personatge. Tot són versions, i, contra gustos, colors. Ei, però si l’heu d’anar a veure properament fixeu-vos com —malgrat tot el realisme, tota la foscor i tota la feina d’allunyar-se d’un còmic infantil per passar a una novel·la gràfica—, l’argument no pot evitar tenir un parell de girs més aviat innocentots més típics del Batman de tota la vida que d’aquesta última fornada més madura. (Per cert, sóc l’únic que troba a faltar la marxa d’en Danny Elfman cada cop que apareix la silueta del rat-penat emmascarat en pantalla?)

El increíble Hulk… Ei, doncs bé, eh? Anava una mica espantat però Iron Man m’havia fet perdre la por als estudis Marvel i a deixar els prejudicis… I molt bé. Pel·li de crispetes, per passar l’estona, amb elegants homenatges entorn el mite i una acció molt ben portada. Menys personal que la versió d’Ang Lee però entretinguda i distreta, que és el màxim que pot aspirar a oferir una pel·li de superherois (just abans de posar-se reflexius com els nous films de Batman, vull dir!). M’agrada aquest enfoc, i si a banda del públic els fans també estan contents això ja és un resultat rodó!

Ah, i s’ha estrenat una de l’últim festival de Sitges! Soy un cyborg. Recupero el que en vaig dir, doncs:

– I AM A CYBORG BUT THAT’S OK.
L’última de Park Chan Wook. Dolça, suau i reposada. Després de la trilogia de “la Venjança”, aquest director ens proposa un entorn embogit (un manicomi), on arriba una noia que creu ser un robot. Allí neixerà una història d’amor entre ella i un noi que creu que pot robar els dons de les altres persones. El millor és que el film transita entre la visió del món per part dels interns, màgic i fantasiós, i la visió dels metges, més avorrida i superficial. Una bona obra pels qui no creien en la varietat d’un director que semblava un pèl obsedit en carnisseries.

Per la resta, dos productes sortits de la tele (amb la reacció del fenomen fan conseqüent): X-Files 2 molt decebedora (hi vaig anar amb dos fans que gairebé s’arrancaven les vestidures de la indignació!) i Superagente 86 bastaaaaaaant fluixa (i més quan ets fan de la sèrie original!).

Res més? Bé, sí; que a la secció Brigadoon de Sitges, en la categoria del Premi Paul Nazchy, es projectarà en públic per primer cop a Europa un curt ja esmentat aquí: The Cannibal (2007), de Marc Puvill. Filmet novaiorquès amb repartiment català. Ha estat seleccionat per entrar a concurs d’entre centenars d’aspirants (cada any es seleccionen una quinzena de curts dels més de doscents que s’hi envien). És un tòpic, però haver estat seleccionat d’entre tants participants ja es pot considerar tot un premi en sí!

<Humm… Tenia preparades imatges promocionals, però tot i que l’administrador del web se suposa que ja ha resolt el tema de penjar imatges al servidor, encara no me’n surto! Va, reaprofito una imatge vella que vaig penjar fa temps i ja penjaré les noves més endavant. Ains…>

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 6 ]

Fent el soldat i retorn a "el pis"

Buf! Revisat el Saló del Manga, el Festival de Sitges i Nova York, ara només dir que el desembre començo a treballar com a redactor de continguts i grafista al Departament Editorial d’un mitjà estatal important. Quins nervis!

Tema SERRALLONGA (just abans de marxar a NY vaig anar a fer de soldat pel telefilm de TVC). La veritat és que pot molt ben ser que no surti massa, a la pel·li, o només d’esquena. El cas és que em van posar a la cua dels soldats i la càmera no em va ser massa favorable. Però mai se sap; l’important és que com a soldat vaig cobrar més que com a cadàver! (Que era el paper inicial que havia de fer!) I cal agrair el dinar! Fabulós i complet! I es podia repetir de tot! Però el millor va ser l’ambient! Va haver-hi una bona camaraderia entre els soldats i a l’hora de dinar allò semblava més una cantina medieval que altra cosa. Una veritable regressió!

I, amb la ximpleria, aquest any ha estat un dels més creatius quant a interpretació:

caretones.gif

A la primera meitat de 2007 recupero en Macavity, el gat més malvat del món; / setmanes després, hereto l’Eddie Lyons, un germà ric amb final tràgic que l’actor que ja l’havia fet no podia reemprendre / i, passat l’estiu, hereto per indisposició d’un altre actor en Pere Màrtir, un rabiós casanova que va robar molts cors (el meu inclòs) / per passar a fer el “típic soldat ras”, de SERRALLONGA / i, un cop a Nova York, The Freak, coprotagonista del curt The Cannibal, rodat en 16 mm.

I acabo amb una reflexió d’aquelles meves: Ara visc en parell al pis on vaig viure els 16 primers anys de la meva vida. I es nota. A les primeres setmanes encara m’era estrany (un lloc nou, encara que conegut), però al cap d’un mes em sorprenc a mi mateix visitant les habitacions que freqüentava quan era petit per error: O sigui, penso que vull anar a l’habitació on dormo a buscar nosequè, i sense adonar-me’n em fico a una habitació on només tenim trastos, ara!

És sorprenent com treballa el subconscient…

Aquell pis me’l conec tant que acostumo a passejar-m’hi de nit amb els llums tancats sense problemes. Fins i tot pujo l’escala veïnal a les fosques! La memòria humana és molt curiosa.

Torno a ser a casa! I provoca una sensació molt especial, com si cada racó guardés antics records meus que m’aniran retornant a mesura que hi vagi vivint de nou. I a mesura que hi torni a viure i hi desapareixin els rastres encara presents dels anteriors llogaters tornaré a omplir el pis de nous records d’una nova etapa de la meva vida. Preciós.

Encara no hi estem plenament instal·lats, que falten moltes coses, però sense adonar-me’n em trobo que ja sóc a casa. Sempre ha estat casa meva i ara ho torna a ser. I em provoca una sensació molt especial, com si cada racó guardés antics records meus que m’aniran retornant a mesura que hi vagi vivint de nou. I a mesura que hi torni a viure i hi desapareixin els rastres encara presents dels anteriors llogaters tornaré a omplir el pis de nous records d’una nova etapa de la meva vida. Preciós.

Mostrar l'entrada · Comentaris [ 14 ]