Tres apunts ràpids entorn tres plats consumits en una mateixa setmana… Un menú d’excepció!
Wanted era el plat principal. El guionista de The Ultimates i (els encara millors) The Authority orquestra una història ambientada en un univers hiperrealista on la gent amb superpoders no és pas bona, sinó el contrari: Són un grapat de malvats sense escrúpols que es dediquen a matar qui sigui per sortir-se amb la seva i controlar el destí del món mentre nosaltres, miserables mortals, els mirem impotents i devots mentre se’n surten. Un acarnissament impactant contra la passivitat de la societat actual, satiritzant la violència fins a límits insospitats que també han arribat al cinema (Wanted, la pel·lícula, amb l’Aaagrfngelina Jolie). És la història d’un oficinista que un bon dia hereda del seu pare una posició increïble a la societat secreta dels supermalvats asssassins de torn i haurà d’iniciar-se en l’art de la venjança més sanguinolenta. Bé. Massa expectatives, la veritat… Vaig acabar saturat de tanta violència i ni el final metalingüístic em va convèncer al 100%. (D’alguna manera em va evocar la mateixa sensació de quan vaig veure Matrix, llegint aquest còmic: Grans idees, moments brillants, conceptes deliciosos i una presentació increïble, però que embafa i satura per l’excés de filigranes i la poca cocció dels ingredients. Faltava empatia, potser, però tampoc es pot demanar tot…)
Millar, M; Jones, JG. Wanted: Se busca. Norma, 2008. 192 pàg. 15 E | Color
De segon, la carn. La teca en forma de terror, zombis i humor. Un plat que molts tendeixen a voler reinventar constantment quan (gairebé) ja està tot dit i els autèntics experts tots sabem on anar-los a buscar cada trimestre. Los Zombis que se comieron el mundo juga amb una idea que ja no és nova: zombis i humans han de conviure per força (aquest cop a Los Ángeles, l’any 2064). Malgrat tot, en aquest cas, resulta que els zombis són uns pacífics éssers de poques paraules que només volen recuperar les seves vides de forma pacífica, cosa que suposa un problema per molts no-zombis (àlies “vius”), que es passen pel folre les lleis del Govern a favor dels no-morts i busquen caçarecompenses il·legals que es desfacin dels cadàvers errants. És un món hilarant, on diversos personatges es creuaran en el seu camí per aprendre a conviure o no amb els inquiets revinguts del més enllà. Un projecte de Guy Davis (dibuixant d’AIDP, que ha treballat amb els 4 Fantàstics, Batman o Hellboy) que va preparar durant quatre anys, però que potser resulta insípid i recargolat perquè sí, com si li faltés una motivació clara, a la història, per voler-se fer seguir (personatges massa a la deriva i extremistes, sense aconseguir enamorar-nos malgrat que alguns secundaris fan molts punts amanint la recepta).
Frissen, J; Davis, G. Los Zombis que se comieron el mundo. Norma, 2008, 208 pàg. 18 E | Color
I les postres. Vet aquí una delícia encoberta bastant allunyada del món dels còmics… És més aviat un conte il·lustrat, que narra l’excursió d’un somiador que es creua amb éssers mitològics a cada racó del bosquet que visita. Centaures agressius, fades trapelles, gegants, druides, gnoms, sirenes… Éssers que rarament veuríem en vida aquí es mostren amb tota la seva esplendor per obra i gràcia de la infografia. Perquè no parlem d’il·lustració pura i dura, sinó de retoc fotogràfic. Aquí el genial dibuixant Joan Gómez (autor de El món d’en Minus, per exemple), recupera l’element eco-místic del seu personatge més conegut elaborant un petit conte fosc que només preten captivar amb les imatges; fotografies fetes pel propi autor i retocades convenientment per revelar a la llum el món de la màgia i la naturalesa oculta que encara aconsegueix fer-nos somiar tan sovint. És un exercici sorprenent, una mica descol·locador, però amb molta grapa, tot i que no al 100%. M’explico: Hi ha exercicis de retoc brillantíssims, exquisits i enlluernadors, al costat d’uns quants més fluixots i que no aconsegueixen arrodonir el conjunt. Tot i això, és una petita obra per consumir amb delicadesa i calma, deixant-se portar per l’embriagadora elegància de la seva estètica, sempre i quan ens endinsem amb cert coneixement en aquest món que hi ha més enllà dels nostres nassos. (Per cert, aprofito per reivindicar Joan Gómez com un dels grans il·lustradors del nostre país! Hi ha dibuixos de llibres de text escolars fets per ell que van marcar algunes generacions!)
Gómez, Joan. Fotos de Hadas y otros seres asombrosos. Norma, 2008, 80 pàg. 18 E | Color
