La màgia d'Espriu i un Rivel

Aquests dies estic llegint Salvador Espriu. Entre còmic i còmic faig un parèntesi i em llegeixo un grapat de contes d’Ariadna al laberint grotesc. I realment l’adjectiu “grotesc” defineix el llibre. Espriu hi demostra com ningú que el surrealisme, l’humor absurd i les situacions paradoxals són un fenomen inherent a la cultura catalana de totes les èpoques (bé, ell no és TAN llunyà, coi, que va deixar-nos a principis dels 80!).
I quin vocabulari! Té un vocabulari tan fabulós, tan encisador, tan embadalidor… Quedes amb la boca oberta cada dues frases per la introducció d’un nou substantiu o d’un adjectiu que matisa i tenyeix la genialitat de la narració. Hi ha contes per tot; més entenedors, més esbojarrats, més complexos, més reflexius, més tenebrosos o més infantils. El millor és que tots duren una minimalesa, un instant. Si Espriu encara visqués, segurament treballaria la seva brevetat a webs com RelatsenCatalà .
Un últim aspecte que m’ha deixat sense forces, són la disparitat de personatges recorrents que Espriu utilitza, com titelles perdudes en una col·lecció de cromos que la jovenalla intercanvia. Com quan als guions infantils que alguns escrivim hi repetim personatges que, d’alguna manera, estableixen lligams entre les diferents històries “cosines”. Quedem-nos amb alguns dels noms exòtics o bensonans que empra Espriu per no oblidar-los:


“Màrtir Passerell, Joan Vulgar, Magdalena Blasi, Salom, Vicenç de Pastor, Pròspeta, Estengre, Nicolau MutsuHito, Nabucodonosor Puig, Escolampadi Miravitlles, Pasquala Estampa, Cristela Mils, Pudentil·la Closa, Doloretes Bòtil, Pepa Sastre, Pulcre Trompel·li, Sirac, Efrem Pedagog, Altisidora, Estanislau Forns, Bartolomé Morros, Ulrika Thöus, Secundina Llompart, M Kindermörder, Trinquis, Bassot, Zaraat, Aglaia, Mirra, Cíniras, Maria Castelló, Ròmul Serafí Catarineu, Anneta Quintana, Coloma Marés, Hildebrand, Ishaq ibn Mansur, Santa Maria Liberal, Rafaelet, Gutruda, Melània, Crisant Baptista Mestres…”


En un altre ordre de les coses, una finalista al Premi Sant Jordi es veu obligada a penjar la seva novel·la per Internet perquè cap editorial la publica! Ma Dolors Farrés va treballar 7 anys de documentació el text de L’hora quiera, que succeeix en un monestir de fa alguns anys, on una parella de frares estableixen una relació homosexual. Brokeback Mountain i El nom de la Rosa, cert! En tot cas, en Dan Brown ja s’hauria forrat, amb un text així! Bé, almenys aprofitem per fer-hi una ullada a la biblioteca de Nació Digital.

I l’última: Pel Carnestoltes del poble havia preparat un dibuix que havien d’ampliar a un tamany gegantí per decorar una carrossa, però finalment serà sols “la maqueta” d’una pintura que faran en gran altres persones. Com que, per tant, el meu dibuix “original” no es donarà a conèixer, m’he animat a penjar-lo aquí. Rebem com es mereix el gran Charlie Rivel (AaaaauuuUuuuuUuuuuUuuuh!):

chrivelptt[1].jpg

;oD

,

Els comentaris estan deshabilitats.