Marramiau, que deia aquell!

I ara un apunt més moix.

Avui ens ha deixat un amic proper a la família (i proper al grup de teatre amb el qual ara fem de gats) i fa uns mesos va fer-ho una gran amiga que tenia a Düsseldorf. I quan algú proper mor, sempre s’acaba reflexionant sobre aquesta transició de temps que passem a la terra. Segurament és massa íntim per figurar escrit en una bitàcola, tot i que sempre hi queda una empremta. Volia fer-hi esment, juntament amb un recordatori que al seu moment vaig passar per alt, però que avui m’he animat a recuperar: Al juny, i amb pocs dies de diferència, ens van deixar Marta Mata i Joaquim Jordà. Una era pedagoga (la capdavantera del moviment renovador català) i ell era director de cinema (sobretot de cinema documental). Vaig tenir l’oportunitat de parlar directament amb tots dos en ocasions diferents i per això se’m va fer molt propera la pèrdua. L’una la vaig entrevistar per telèfon en motiu d’un discurs que va fer a Granollers, i hi vaig descobrir una persona sensible i molt propera a la gent.L’altre el vaig entrevistar en motiu dels seus últims documentals De nens i Veinte años no es nada, i hi vaig trobar un home sincer, obert i fins i tot interessat en els que l’entrevistàvem. Ella deixa una fundació i un gran projecte de renovació pedagògica. Ell deixa un gran llegat de renovació cinematogràfica pel cinema català (també ens va comentar que somiava a rodar un musical a Barcelona, cosa que espero que algun hereu seu dugui a terme). Avui he pensat que havia d’haver deixat escrit aquest breu apunt. Simplement.