Sobre Taradell

Ahir vaig estar a Taradell una altra vegada. Taradell és aquell poble que fa avergonyir-te del teu (i més si convius a la mateixa comarca). És el poble perfecte: menut, humil, modest i punyent. Va a sac i té una energia social brutal. És un dels pobles (el segon, diria), amb més entitats i associacions de la comarca d’Osona (i el primer diria que no és Vic, que n’és la capital). És envejable com funciona, de bé, la comunitat taradellenca. I l’Ajuntament segueix el joc: tenen un casal social polivalent que és veritablement una passada. Només cal anar-hi aquests dies, que fan la Festa Major. Tot concorda. Les cercaviles són gaudides per grans i petits (hi vaig veure més gent que a les de Manlleu, tot i que reconec que no tinc gens d’ull per calcular les “masses”), el sentiment identitari és arreu, però no excloent, i a més saben on són els seus punts forts i els potencien. (És tot un espectacle veure la presentació de la Pubilla, que va precedida pel pregó i un seguit d’actuacions de cants coral i balls.)

pobletaradell[1].jpg

És brutal, per exemple, el sentiment catalanista que s’hi respira. A tots els pobles osonencs més o menys n’hi ha, però allí es viu. Fins a punts un pèl exagerats, val a dir, com quan abans del pregó comencen a cantar Els Segadors i tothom es posa dempeus. (Personalment, fa temps que vaig deixar d’anar a missa perquè no combrego amb això de “alceu-vos” o “podeu seure”, juntament amb els himnes salmònics i similars, i no penso que seré més catalanista ni més cristià per fer-ho.) I dic que és un pèl exagerat perquè aquestes setmanes he presenciat tres pregons més d’altres localitats osonenques i cap va tenir aquest moment. A continuació, el pregó també duia un to clarament catalanista, i, com apuntava més amunt, molt centrat en tot el que Taradell ha fet pel català i per Catalunya (que no és poc, però vanagloriar-se’n tan descaradament no és pas un gest noble). Però precisament això és el que frepa i sorprèn. Taradell viu en català, com un feliç reducte que funciona. Visitar-lo i participar a les activitats que s’hi munten és tot un goig. Hi tinc una colla d’amics que envejo notablement.

Però així és Taradell: massa perfecte i tot. (Suposo que deu tenir els seus punts negatius, però encara no els he trobat.) És com el duet principal de La Guerra de les Galàxies, tot plegat. En Luke és poqueta cosa i ha d’aprendre molt, patirà molt i haurà de superar un munt de contratemps. Han Solo, en canvi, és el gran heroi, immutable, somrient, fort i capaç d’escapolir-se de qualsevol embolic. Tots volem ser com el contrabandista, en Han Solo, però en el fons hem d’acceptar que som com en Luke, joves insegurs inexperts. Taradell és com en Han Solo, l’ideal que volem ser, però en el fons hem d’acceptar el nostre rol com a Luke a l’univers. Som d’un poble botifler. Intentarem millorar-lo, però, si no és possible i el jove inexpert no esdevé un Jedi, bé… Sempre ens queda la possibilitat d’anar-nos-en amb en Han Solo!

PC: Per cert, malgrat em titllin d’esquirol, el “Cant a la Senyera” sempre ha estat més maco que “Els Segadors”!
😉

2 COMENTARI/s
caligula
Esborrar — 27/8/05
Oi, i tant!
;-P

Esborrar — 31/8/05
Moltes gràcies pels elogis i pel que dius de l’esperit català del poble i el pregó de Festa Major. Més ho hauries vist en l’acte del 20è. Aniversari de la primera Ascensió catalana a l’Everest.

Per cert, “Els Segadors” són l’himne de lluita fins la independència, “El Cant de la Senyera” ho serà un cop siguem independents.

Ah! Si, els elogis t’han valgut un enllaç al meu bloc: http://blocs.mesvilaweb.com/lluis

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre en Mohamed

S’acaba l’estiu. Jo em pensava que no tindria feina i que un bon amic meu de l’Empordà em tindria a casa seva, gaudint de la piscina del lloc on treballa. Però no. Resulta que he fet de fotògraf tot l’estiu. Bé, dues setmanes al juliol i tres ara a l’agost, però quines setmanes! (De dilluns a diumenge!)

Encara no sé què m’espera al setembre, tot i que hi ha una oferta molt interessant. Mentrestant, ajorno el meu somni de ser doblador (vaja, m’encantaria fer qualsevol cosa que girés entorn la veu, que cada cop m’apassiona més) però segueixo amb el dibuix (tinc un conte per il·lustrar que ja té una editorial al darrera!).

I avui m’ha vingut al cap una anècdota que vull explicar. (Ara ve el teeema!) A l’abril de 2004 vaig organitzar un taller de dibuix de còmic al meu ex-Institut. Aquell dia (perquè era un taller d’un dia) hi havia molt de caos i vaig passar llista al cap de mitja hora d’haver començat. Vaig arribar a un noi que es deia Mohamed i em van dir que havia marxat perquè li sortia sang al nas, i que era un gran dibuixant. Vaig preguntar pels passadissos però ningú me’n sabia dir res. No hi vaig donar importància i vam fer la classe (que es va centrar excessivament en el Manga; jo preferia parlar de “còmic” en general, però la canalla demanava l’estil nipó; sort que ja hi vaig anar preparat!).

La classe va acabar, i tot va tornar a la tranquil·litat. L’endemà havia d’agafar al tren i a l’estació se’m va acostar un nen baixet, d’ulls enormes i expressió càndida, que es va presentar com el tal Mohamed i es disculpà per haver hagut de marxar. (Em va reconèixer com a “el professor de Manga”.) Em va dir que li sabia molt greu, perquè portava dies esperant el taller, però s’havia clavat un cop estona abans i no deixava de rajar-li el nas, per la qual cosa va haver de sortir de classe sense dir-me res. Em va commoure exageradament el fet que un nano tingués tantes ganes d’assistir a un taller que molts altres van fer per “obligació”. I, clar, li vaig dir que tan de bo ens vegéssim l’any vinent, que de totes maneres no depenia de mi. En Mohamed em va fer una mirada còmplice, esperançada i somrient, i em va dir “ei, i tant que has de venir! No hi faltis, eh? Pobre de tu!”.

Avui he recordat l’anècdota. I el pitjor; he recordat, amb horror, que a l’abril no em van trucar els organitzadors dels tallers de l’any passat per tornar a fer-lo! (Vaig estar a l’expectativa que em truquéssin, però finalment no van dir res i tampoc hi vaig donar més importància.) Avui, però, he recordat la història d’en Mohamed i he quedat ben desfet d’adonar-me que no he complert la promesa. A l’abril de 2005 no em vaig presentar a fer de nou el taller! Ell se’n deuria recordar? Hauria estat capaç de passar-se tot l’any esperant-lo amb candeletes? Tan de bo ell ja tingués el tema mig-oblidat, tot i que per la meva banda em sap molt greu haver frustrat les il·lusions de l’únic alumne que hi hauria posat sentiment de debò.

Tan de bo aquest any ell hagi estat l’organitzador del taller de còmic.

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre còmics i cinema

(Actualitzat.)

Abans de res, fa unes setmanes que vaig poder anar al passi de BATMAN BEGINS, i penso que és la millor pel·li de superherois que s’ha fet en els últims deu anys! De debò. Només un defecte; com que s’ha basat en l’etapa “fosca” del personatge de còmic n’ha resultat una pel·lícula molt adulta. Pel meu gust segueix sent més propera a la imatge personal que jo tinc d’en Batman la versió d’en Tim Burton, el BATMAN de tota la vida. En tot cas, aquesta pel·li d’en Christopher Nolan té un repartiment excel·lent (Nesson, Caine, Wilkinson, Freeman) i un guió molt consistent. Potser amb poques llacunes: Calia tornar a insistir en el trauma de la mort dels pares d’en Batman? No hauria estat millor buscar un altre tema? Calia la presència d’un personatge femení amb tan poca importància? (Posats a ser originals, millor que no n’hi posin! Però en fi…) Els dolents, que van de místics, havien de rumiar un pla tan recargolat com el de la pel·li per acabar amb Ciutat Gotham? Bé, són els punts que grinyolen en un guió que vol passar-se de trascendental, adult i profund, però és una gran pel·li igualment.

Dit això… Saló del Còmic. Ja sabeu, aquell saló que l’únic que té de català és el nom. Fa uns anys, en una revista friqui d’aquestes de còmics, un fatxa acusava d’extremistes els del Saló del Còmic, dient que discriminaven l’espanyol. Que algú em digui el percentatge de còmics en català que es vènen al Saló… Estarem de sort si equival al 10% del total! I això porta així des que hi vaig, i aviat farà deu anyets!

De petit llegia en català Lucky Luke, Tintin, Astèrix, Espirú i Fantàstic i els Barrufets. Ara estem de sort si treuen algun Tintin o Astèrix, perquè la resta només es reedita en espanyol. I diuen que discriminem. El jovent d’avui dia té el 99% de la producció de còmics en espanyol. I diuen que discriminem. Només Planeta ha decidit arriscar (amb retard) publicant en català El detectiu Conan. I ara Glénat amb un altre manga que surt al 3xl.Net. Només això en el camp de còmic “infantil-adolescent”. Què està passant?

Però l’any passat semblava que la tendència canviava. Al Saló de l’any passat hi vaig anar molt feliç ja que hi trobava, per fi, novetats en català. La genial BLANKETS de Craig Thompson (excel·lent traducció d’Astiberri) i algun excepcional llançament de Norma. Quina il·lusió! I els mesos següents vaig recuperar MAUS (una traducció francament fluixa d’Inrevés Edicions)! I després van aparèixer els citats manga en català de Norma i Glénat! I novetats com SENSE L’OMBRA DE LES TORRES (bona traducció de Norma) o bé LLOPS DINS LES PARETS (pèssima traducció d’Astiberri)… Quin èxit, pensava jo! I em feia molta il·lusió el Saló d’enguany esperant un munt de novetats, alguna de les quals tindria versió en català…

Però què em trobo? Manga i superherois a tot arreu, com sempre, sí. (Tot i que aquest any, a més, les WITCH amb estand propi i tot!) I còmics de segona mà (cada cop menys) on ja no hi trobo res del que em falta (busco tres “Espirú i Fantàstic” que em fan anar de cul!). I què més? Exposicions, sí. Prou bones, sí, malgrat que cada cop són més en castellà que en català. (I diuen que nosaltres discriminem!) I les novetats? Tonelades de manga (de TOTES les editorials!) i superherois (DC vs MARVEL / Planeta vs Panini). En espanyol. Coi. I res més? Res més.

De cop, vaig tornar-me un punt més esnob. Veia el Saló com un xou comercial purament mercantilista i sense cap mèrit cultural. Quin fàstic em vaig fer!

En fi, una gran decepció. (No compartida, espero, que seria massa trist!)

Potser n’esperava massa.

En tot cas, no vull ser 100% destroyer. M’ofereixo voluntàriament i “de gratis” per, almenys, corregir el text del llibre de premsa de l’any vinent. Apa. Si demanem canvis, oferim solucions!

I què em vaig comprar? Doncs alguns Jueves, que segueixen sent genials, algun recopilatori de Manel Fontdevila, un Superlópez… I… Un recopilatori de còmics d’en Crumb i en Peckar (American Splendor), cert! I… I… El recopilatori de Planeta de “Carlitos y Snoopy” (mai he suportat el nyonyo nom en castellà d’en Charlie Brown! Volem els recopilatoris en català JA!). I ja està. És que no hi havia massa més de bo!

🙂

Mostrafont[1].jpg

(La bona notícia és que he creat la meva font pròpia! O sigui, que puc escriure a l’ordinador amb la meva lletra manual! Ha costat un ou escanejant lletra a lletra, però m’encanta! N’adjunto una vinyeta de mostra!)

(Patirem!)

“Misericòrdia!”
CHARLIE BROWN

PC: L’altra bona notícia; a banda de l’imminent estrena de La guia galàctica per a autostopistes, finalment Vértigo estrenarà als cinemes el gran biopic “Life and Death of Peter Sellers”… En espanyol es dirà “Llámame Peter” (“Lámeme Peter”, anava a posar; i tenint en compte que hi surt la Charlize Theron tampoc seria res dolent!).

1 COMENTARI/s
Esborrar — 23/6/05
Bueno, como dije que algún día escribiría algo en tu blog, heme aquí icona gestual Casi 1 mes entre entrada y entrada, qué abandonados tienes a tus fans! XD ¿Así que el salón fue un poco chufa? Pues tenías que ver el de aquí, que además de ser un timo era un agobio tanta gente en tan poco espacio (aunque el de este año se supone que fue más grande, pero ya estaba escarmentado y como me coincidía con un cumple no fui).
En fin, nos leemos en los emails icona gestual Byeeeee!

Pilgrim

PS: Para no desentonar con el salón y desentonar con la web, escribo en castellano (bueno, eso y que de entender más o menos el catalán a saber escribirlo, va un trecho icona gestual)

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre l'Episodi III

Encara no sé si m’ho publicaran al setmanari on participo, per la qual cosa aprofito per amortitzar el fet que em deixessin colar al passi de premsa del film:

La Guerra de les Galàxies: Episodi III – La venjança dels Sith
De George Lucas
Amb Ewan McGregor, Natalie Portman, Hayden Christensen, Ian McDiarmid, Samuel L Jackson, Frank Oz, Anthony Daniels i Christopher Lee
EUA, 2005. CIÈNCIA-FICCIÓ

Tot i que La venjança dels Sith és millor que els episodis I i II (cosa que tampoc és gaire meritòria), encara és a anys-llum de la saga original. A la trilogia “clàssica” de La Guerra de les Galàxies [composta pels episodis IV, V i IV (1977-1984)], Luke i Leia Skywalker, Han Solo i Chewbacca s’enfrontaven a mil i un perills per derrotar l’Imperi Galàctic. La nova trilogia, la de les “preqüeles” [composta pels episodis I, II i III (1999-2005)], havia d’explicar quines circumstàncies van marcar el naixement d’aquest “imperi” i dels propis bessons Skywalker. Havia de ser un pròleg, tot i que només compleixen aquesta funció els últims minuts d’aquest tercer episodi.

El film explica com Anakin (Christensen) cau definitivament al Costat Fosc de la Força mentre la seva dona Padmé (Portman) està embarassada i preocupada pel futur de la relació. Hi destaca, de nou, la convencional banda sonora de John Williams. Del repartiment, ressaltem els treballs d’Ewan McGregor (homenatjant Alec Guiness en el seu paper) i Ian McDiarmid (el shakespearià Emperador Palpatine que, per desgràcia, ratlla massa la caricatura).

UN PRÒLEG POC FUNCIONAL
George Lucas ha necessitat sis hores per una història que dura trenta minuts, sense que ell mateix tingués massa clar què dir. A les noves, falla la falta de contenció; massa batalles, massa personatges, massa històries paral·leles… L’argument tampoc té l’atractiu mitològic de l’original ni els carismàtics Han Solo o Leia Skywalker. A les noves, tots són macos, moderns i pertanyents a alguna elit, amb uns problemes inversemblants pel món futurista on viuen, accentuats per la retòrica buida de sentit del director. Les preqüeles són d’una altra època molt, molt allunyada de la trilogia clàssica. En Lucas ho feia més bé quan anava “collat” per un pressupost, que no pas ara que té tota la llibertat del món. En tot cas, són les seves decisions i no cal que ens les haguem d’empassar, clar.

Això sí, al film es salven algun rampell d’Anakin, el seu combat contra Obi-Wan i la seva transformació “frankensteiniana” en Darth Vader. Per contra, hi ha un ritme narratiu descompensat, batalles avorrides, frases buides amb pretensions místiques i salts temporals inexplicats. Malgrat tot, La venjança dels Sith agradarà als aficionats a les preqüeles i satisfarà l’esperit curiós de molts fans de la trilogia original. Ara bé, que se n’abstingui qui busqui un bon treball cinematogràfic o una narració lògica i coherent.

I tranquil·litat, que és segur que la “guerra” no acaba aquí, perquè el sr. Lucas qualsevol dia tornarà a retocar les sis pel·lis i a vendre’ns de nou la moto de “l’edició definitiva de la saga més important de tots els temps”. Que la Força ens agafi confessats.

icona gestual

1 COMENTARI/s
ma
Esborrar — 17/5/05
ei, molt ben escrit!

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre les paradoxes i en Subi

La vida segueix. Ahir vaig anar a encarregar el meu títol a la universitat. Quins records! Segur que dec ser l’únic tòtil que es va passejant per allí com aquell qui visita el poble de la infantesa. Vaig somrient, somniador, vagant extraviant, entrant a les classes buides a escriure missatges nostàlgics a la pissarra… deixant-me endur per la memòria. La sorpresa em ve quan trobo ex-companys de promoció que encara estan estudiant i els dic que em fan enveja, que enyoro les classes, però ells a canvi em mirem emprenyats, desitjant deixar les aules d’una vegada.

Dec ser jo, que sóc una mica trastornat.

Més curiositats: Quan vaig acabar Periodisme tenia clares dues coses. Si finalment em dedicava a alguna feina relacionada amb la carrera, estava segur que no tindrien res a veure amb periodisme esportiu o amb la fotografia (ambdues assignatures me les van fer passar magres i les vaig superar amb desgana). I la paradoxa és que les dues primeres feines que he tingut, estrictament relacionades amb el Periodisme, tenen a veure amb esports (vaig ser durant set mesos corresponsal esportiu local per a un diari comarcal) i la fotografia (ara sóc fotoperiodista substitut d’un nou setmanari comarcal). No sé quina conclusió treure’n, la veritat.

Per cert, ja tinc una nova idea per presentar a El Jueves (em remeto a la meva entrada anterior a la bitàcola). Ara l’he de covar bé i donar-li forma.

I una alegria! El meu profe i mentor en l’art del dibuix Subi (ja no em dóna classes des de fa anys, però segueix sent el meu guia “espiritual”) resulta que és un súper-vendes! El seu llibre (que ha escrit la seva parella a partir dels textos de Cervantes) ha estat l’infantil més venut en català i castellà de Sant Jordi! Genial, no? Li he enviat una felicitació “de deixeble a mestre”, protagonitzada per dos personatges d’una revista comarcal local on col·laboro, i m’ha vingut de gust compartir-la aquí:subiquixot[1].jpg

Res més per ara! Fins a un proper comunicat!

Per Cert: ¿Encara no he recomanat Blankets, el còmic de Craig Thompson publicat en català per Astiberri? Doncs és una joia! Si no sabeu què regalar, compreu-lo i quedareu molt bé!

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre un projecte fallit

En tot cas, era d’esperar!

icona gestual

Divendres passat finalment vaig acabar una idea que se’m va acudir fa mig any. La idea consistia a crear un personatge per a El Jueves, un que els faltés… I ho vaig tenir decidit ràpid: els faltava un immigrant (il·legal, a poder ser). Entre ets i uts vaig deixar el tema aparcat (Crasso error!) i finalment el vaig reprendre fa un parell de setmanes. Vaig preparar esbossos i vaig fer tres historietes. Aquí en teniu la imatge promocional:

Abdel Karim Alí havia de ser un immigrant il·legal que arribava al país d’estranquis i començava a viure la boja realitat espanyola, plena de matisos i polítiques incompetents. Vaig enviar a El Jueves aquesta imatge, juntament amb tot de documentació sobre com podrien ser les aventures del personatge i tres pàgines a tot color amb tres aventures completes d’ell:

  • KarimPTT[1]1.jpgA la primera, en Karim sentia la conversa d’uns turistes espanyols al Marroc, on quedava clar que no volien més immigrants, i tot seguit ell s’embarcava en una patera, vers el “país de la llibertat”.
  • A la segona, en Karim aprofitava el viatge en patera per estudiar espanyol, amb tanta mala sort que al final de la historieta arribava a una zona turística del País Valencià, on el rebien tot d’autòctons però ningú que parlés castellà (el reben una basca, un valencià i un gallec).
  • A la tercera historieta, una mena de cap-rapat catòlic volia estomacar-lo i en Karim es defensava citant la memòria del Papa Joan Pau II, però el cap-rapat concloïa que un cop mort no havia aconseguit la pau entre cultures, per la qual cosa tenia el vist-i-plau cristià per seguir estomacant-lo.

En fi. Sabia que no eren excel·lents, però confesso que m’ha desanimat molt el resultat. Tot i això, entenc que hauré de seguir-ho intentant un cop em passi la depre (hauré de dedicar-me a altres projectes una temporada). Malgrat la resposta, aprofito per dir que a El Jueves ara atenen molt bé els principiants, i que m’han retornat tot el que els vaig passar sense problemes (fa un any i mig també els vaig enviar esbossos i mai en vaig saber res). Això sí, la recepcionista a qui li vaig deixar el paquet anava un xic de superior; em va fer venir ganes de dir-li quatre coses ben dites, però m’ho vaig callar. (Entenc que hi anava en qualitat de dibuixant aficionat “pringat”, i no pas com a periodista llicenciat torracollons i busca-raons.) En tot cas, tres dies després de deixar-hi els dibuixos, vaig rebre resposta per mail:


Moltes gràcies per fer-nos arribar el teu material. És veritat que en el Jueves ens falta un personatge com el que ens descrius. Ja ens haviem fixat en aquest detall, és per això que un dels nostres col.laboradors, el Bernardo Vergara, ja fa unes quantes setmanes que està treballant en una ilustració d’aquestes característiques. Per tant si ens envies una direcció on enviar-te el material, et retornarem la teva proposta no sense abans agrair-te un cop més l¹interès demostrat.


icona gestual

Almenys són amables i m’han tractat molt bé. (Fa un any i mig van passar de mi olímpicament i ni em van respondre! Aquesta vegada s’ho han pres més seriosament!)

(El que em ratlla és saber que si ho hagués intentat fa mig any, abans que en Vergara es posés a treballar la idea, n’hauria tingut la exclusiva! Ais…!)

En fi, “to another thing, butterfly“!

Parlem de súpers! Heu vist el nou Superman? Què us sembla? Massa rosset, no? I un teixit massa “Spider-man”, trobo… I els calçotets? (Corren rumors que li han donat un toc “metrosexual” per petició del director, el senyor Singer…)

Nou_SP_ptt[1].jpg 😀

Res més, ja callo!

Fins a una propera connexió! (A veure si per fi escric sobre el tema de les traduccions catalanes d’alguns còmics i llibres que he llegit, que me’n moro de ganes!)

4 COMENTARI/s
pontdelclop
Esborrar — 26/4/05
Quina llàstima, l’Abdel Karim el trobo boníssim. Ves a saber si el tal Bernardo ja hi treballava o els has encès algún llum. El superman aquest està boníssim millor sense roba, és clar 😀

txetake
Esborrar — 26/4/05
Doncs les podries penjar aquí i així les podriem comparar amb en Vergara.

ed
Esborrar — 26/4/05
Que tiren al ozelui (que ja està be de repetir historietes sense gràcia una i mil vegades), i que et facen un lloguet, collons!!

Esborrar — 20/6/05
Hola company! De projectes fallits en tenim un munt els il·lustradors. En fi… Santa paciencia.
Jo he començat un projecte per la meva compte, encara falten detalls per concretar. Pero et pots fer una bona idea de per on van els trets a http://www.hayqueverlo.com/dani/index.php?catid=2&blogid=1
A veure que et sembla.
Ciao

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre un dibuixant esquerrà

Buf! Porto uns dies ben enfeinat! (Sense cobrar gaire, com sempre, però almenys faig el que m’agrada.) Properament comentaré aquí el que estic tirant endavant, però avui em centraré en un aspecte d’una nova feineta que faré (ja sabeu, es tracta d’anar sumant).

És un orgull per mi poder dir que il·lustraré una tira còmica en un nou setmanari osonenc compartint pàgina (bé, compartint mitjà, com a mínim) amb en Xevi Dom. Aquesta entrada, doncs, va dedicada a aquest professional de Sant Julià de Vilatorta.

Ell és un il·lustrador, caricaturista i comicaire més del nostre país (que tendim a infravalorar-los a menys que visquin a París). Ho ha tocat tot i porta anys polint el seu estil, com a autodidacta que és. Els qui hagueu fullejat alguna vegada La Marxa coneixereu el seu personatge Angelina i els qui visqueu al seu poble sabreu que té un local on es posa al servei de la humanitat, La Barberia.

No el vaig conèixer personalment fins fa dos anys, en un dinar on vaig assistir de rebot, en companyia d’altres grans artistes (encara em pregunto com hi vaig anar a parar). De totes formes, jo coneixia vagament la seva obra gràcies a un “fanzine” on vaig col·laborar en dues ocasions, que el va entrevistar i en va publicar una historieta. A l’entrevista que en van publicar, recordo haver-hi vist aquesta il·lustració:

xdommost[1].gif

Contempleu el domini dels clarobscurs i del blanc i el negre! Contempleu el domini de la foscor i aquesta suggerent posta en escena tan Lovecraftiana! (Val, potser més aviat “Poeista”.) Aquesta imatge acompanyava una entrevista on ell recomanava, entre altres coses, els treballs del recentment fallit Will Eisner. Xevi Dom va ser la primera persona que em va introduir aquell gran artista del còmic! (Aleshores jo tenia tretze anyets.)

D’alguna forma em vaig formar la imatge mental que era un professional inabastable i misteriós (el meu altre gran referent era en Subi, el meu mentor “oficial” en l’art del còmic i que últimament té publicacions a cada llibreria, i a qui sempre he tingut més proper). A mesura que vaig començar a conèixer-lo fa un parell d’anyets, vaig descobrir-hi una persona amable, súper-modesta i tractable. A més, ha arribat a dominar un munt de camps diferents relacionats amb la il·lustració, superant de lluny aquelles ombres tintades seves que tant em van marcar.

En Xevi Dom actualment fa un munt de feines variades per anar tirant, totes entorn el còmic, la il·lustració, etc., i haver confirmat que ara treballaré amb ell (també serà el supervisor dels il·lustradors del setmanari) ha estat una gran sorpresa que no puc evitar que em faci sentir orgullós. (Per començar, també em fa sentir molt petit, fins i tot indigne, perquè conec bé els meus límits com a dibuixant i em sento minúscul al costat d’algunes obres que ha fet ell, amb qui comparteixo el fet de ser esquerrà.)

“Ell és l’autodidacta del còmic, a qui jo no sóc digne ni de fer-li punta al llapis.”

En tot cas, estic molt content de tenir l’oportunitat d’estar tan ben acompanyat en les meves primeres desventures com a dibuixant i em venia molt de gust donar a conèixer el talent d’aquest home a la bitàcola!

(Ah! I jo no desistiré, eh? Seguiré buscant feines de Periodisme, coi, que al cap i a la fi és el que he estudiat! Però ja que en tinc l’oportunitat… a dibuixar, que són dos dies!)

1 COMENTARI
ambar
Esborrar — 18/4/05
bona sort i ànims, t’ho diu una que també dibuixa icona gestual

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre l'enyor universitari

És molt curiós. M’estic adonant que enyoro molt la universitat. Bé, en realitat enyoro la rutina dels semestres, les classes, les campanes, els treballs en grup, etc. Enyoro les anades i tornades diàries en tren de casa a Bellaterra i viceversa. Enyoro aquell agraït ambient universitari que et donava una pretesa i emocionant llibertat.

Segur que em passa per no tenir una feina fixa.

Ahir vaig anar a cinema, als Icària de Barcelona. Baixava a peu pel carrer per on passa el tranvia, entre una facultat de la UPF i el parc de la Ciutadella. Era quasi de nit, i estem en època d’exàmens. Així, en passar pel costat de la biblioteca, vaig veure els silenciosos estudiants capficats, en silenci, estudiant, entre llibres i en enormes taules. La nit contrastava amb aquell seguit de finestrals il·luminats de saviesa. De cop em va venir al cap el que comportava fer exàmens: buscar una taula i reservar-la malgrat l’excés de gent, deixar-hi els teus amulets mentre estudies… L’ampolla d’aigua de l’assedegat. L’estoig cursi de l’altre. Els ninots de goma d’un tercer. Els braçalets que podrien desaparèixer a la mínima que hom es despistés (a la UAB no passava tant, però hi havia molts rumors del que passava a biblioteques ubicades dins de la ciutat).

Suposo que aquest enyor es deu a no haver trobar una “gran feina” en acabar la llicenciatura. En quatre anys vaig acabar la carrera i l’últim any vaig fer unes pràctiques externes que no em van convalidar, de manera que vaig haver de demanar-les de nou per l’any següent. Això es traduïa en un any més “de carrera”. Pel setembre de 2004, doncs, finalment vaig acabar les pràctiques. Des d’aleshores he anat fent tombs, fent feinetes, sense trobar-ne cap que s’ajusti als meus estudis. El que faig ja m’agrada, però no em permet viure’n. Segueixo buscant. I per això m’he instal·lat un mes a Barcelona, a veure què hi trobo. I aquí és on m’he donat (de tant voltar, sempre creues estudiants de la UB, la UPC o la UPF) com ENYORO la Universitat. Em vindria molt de gust tornar a estudiar. I no em faria res tornar a passar pel calvari dels exàmens. No sé… M’ho estic plantejant seriosament i ja he demanat informació a la UPF i a la UOC (a la UAB de moment no, tot i que segueixo dient que és la millor universitat pública de Catalunya; només cal visitar el campus). Em ve de gust provar-ne una altra. Sempre hi ha els màsters, però no sé…

En tot cas, l’any que ve, mentre segueixi fent “feinetes” puntuals com ara, em posaré a treballar dur per accedir a uns nous estudis… I la veritat és que en tinc ganes. Suposo que això de no tenir una ocupació diària de set a vuit hores diàries no està fet per mi… Em costa molt, estar de braços plegats! (I ho he provat al pis que ara comparteixo a Barcelona, i de debò que m’és molt difícil! Almenys a casa meva tinc les meves eines de treball habituals que em permeten divagar fent altres feines no remunerades.)

🙂

Visca les universitats, el seu bon rotllo i, sobretot, els grans “ambients” universitaris!

Això ho signa un enyorat.

[Aquí anava a posar-hi la foto de la graduació universitària, però m’ha vingut un rampell de Dignitat.]

PD: Mentrestant, la gent comenta a les seves bitàcoles coses d’actualitat, com la mort del Papa o la publicació de Dracs de Primavera. Em disculpo una vegada més per posar-me malenconiós.

2 COMENTARI/s
ma
Esborrar — 07/4/05
doncs a mi m’ha agradat el k has escrit icona gestual

landik
Esborrar — 10/4/05
Al contrari, no et disculpis. Hi ha gent que està farta de la mort del Papa.

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre el GTA en català

Sóc d’aquells tiquis-miquis que es queixen de les traduccions de pel·lis, llibres i còmics (i més ara que s’està donant canya a fer-ho en català), per la qual cosa m’indigno quan no es fa el millor possible. D’això volia parlar ara, però, en tot cas, hauré d’aparcar la meva entrada a la bitàcola sobre aquest tema, ja que m’he embadalit amb una xorrada diferent…

Acabo de buscar-ho al Google i he trobat tres referències al tema, per la qual cosa queda clar que no sóc, ni de lluny, el primer a haver descobert la presència del català al Grand Theft Auto: Vice City. (“Videojugo” poc des que vaig acabar la uni, però encara ho faig. Un dels pocs jocs que em va entretenir recentment va ser el Grand Theft Auto 3. Recórrer Liberty City com si fos un boig psicòpata sortit d’un film nord-americà tenia la seva gràcia.) Fa una setmana que he anat jugant al Vice City (que seria el GTA 4), doncs, i imagineu la meva sorpresa quan vaig veure aquesta imatge:

000[1].JPG

I, per si no ho veieu bé, concretament fixeu-vos en el pòster del fons:

posterdiscordia[1].jpgVaja. I vet aquí què en diu la referència més lúcida de les que he trobat al Google (la qual corrobora que estic comentant una notícia molt vella, del 7 de juny de 2003, dia d’un aniversari familiar important a casa meva):

UNA CURIOSIDAD!!

El otro día me quedé alucinado al ver esto: en el bar de los cubanos (cerca del concesionario), entrando a la izquierda hay un póster en la pared, un poster donde sale un pollo a l’ast y pone “Que bo es el pollastre!” y “Condiment vegetal”. Eso es catalán!! Concretamente, significa “Qué bueno es el pollo” y “condimento vegetal”. Muy curioso que haya un póster así en un juego norteamericano… ¿habrá algún programador catalán infiltrado?¿Serán tan tontos los americanos de confundir algo catalán con el español que se habla en Cuba? The truth is out there, la verdad está ahi fuera, la veritat és allà fora…

Bé, si voleu veure “in situ” el pòster, visiteu el bar cubà Cafè Robina, Little Havana, Vice City (GTA 4). Concretament, surt a la seqüència de presentació de la missió “Stunt Boat Challenge”. (Per cert, he constatat que, un cop acabes totes les missions que t’encarrega l’amo del cafè, pots accedir-hi sense problemes i contemplar el pòster tota l’estona que vulguis.)

El català al GTA! El que me faltava per veure.

Per cert, a la pregunta “Per què els cubans tenen un póster, aparentment de l’any de la picor, on hi ha una frase en català?”, només es pot respondre “El meu avi va anar a Cuba”. Penso que darrera d’aquesta anècdota hi ha tota una subtrama que no vam saber veure i que algun programador del joc va deixar a mitges. Potser tot s’aclarirà a la sisena entrega de la saga…

Ah, i demano disculpes per emocionar-me amb una ximpleria com aquesta, però m’ha fet il·lusió explicar-ho, per si hi ha altra gent que també ho troba curiós.

PC (Per Cert!): No he dit res sobre el fet que el pollastre a l’ast és un dels meus plats favorits. Sobretot me n’agrada el pit. A més, una de les meves tietes per la banda materna té una botiga de pollastres a l’ast per llepar-se’n els dits! (I quants records em porta l’olor de la carn de pollastre rostida, de quan era petit i mirava encuriosit com la feien a la rebotiga.)

3 COMENTARI/s
ma
Esborrar — 08/3/05
jeje, doncs és força divertit icona gestual

karleskop
Esborrar — 08/3/05
jajajaja bonisim ja mirare de trobar el cartell jajajjaja

rocketbc
Esborrar — 08/3/05
se nota se siente el catalan esta presente (icona gestual xD! icona gestual)

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre el compromís i la neu

“Tres dies després de nevar a Madrid neva a la Plana de Vic”, diu un proverbi. I, puntual com un engranatge universal, després de la gran nevada a la capital espanyola ha començat a nevar avui a les 10 de la nit al meu poble. Ho he viscut en primera persona. Ignoro amb quin rar criteri es regeix aquest fenomen. Sembla que la climatologia, com la Història, tendeix a repetir-se com una idiota.

El cas és que he sortit al carrer per anar a una reunió i just llavors he vist que algunes volves de neu anaven deixant-se caure suaument al terra. Com és previsible, a la reunió no s’ha presentat ningú.

Hi tenim un problema de compromís.(Petit incís: Segurament això del compromís em podria dur a comentar la situació del Carmel i el vergonyós debat entre els polítics, que es dediquen a llançar pilotes fora, però aquesta vegada ho deixo a gent que hi entengui de debò.)

La neu, per la seva banda, m’ha despertat la bena poètica i va caient amb més freqüència i intensitat. Els meus passos han començat a deixar empremta i la neu s’estremia sota les sabates. Ja es podia veure una fina capa grisa sobre l’asfalt. L’efecte dels flocs dansant a la claror dels fanals i els fars dels cotxes era altament relaxant.  He seguit passejant amunt i avall, veient que la nevada mantenia la mateixa intensitat. I que duri!

icona gestual

Refaig els meus passos i torno a casa, somrient per l’optimista nevada, que podia dur-me a un nou matí blanc i il·luminat (o fosc però amb nevades persistents, cosa més genial i tot). En fi, alegria, doncs. Al mal temps bona cara. Per fi neva com Déu mana.

Ha nevat. Bé, en aquests instants ha parat. Potser la cosa no anirà més enllà. Almenys el temps ha complert el seu compromís. Jo també ho he intentat. Potser tenim una cosa en comú; tendim a repetir-nos com uns idiotes. I al final acabem fonent-nos, muts i sense deixar rastre, com si res hagués passat.

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre la "pel·li de l'any"

Tothom parla del gran heroi Bob Esponja, de les titelles de Team America o de si es dobla en català o no Kingdom of Heaven o l’innecessari remake de King Kong… ¿Però sabeu que estan acabant els últims retocs a l’adaptació de “La Guia Galàctica per a Autostopistes”? Aquest serà (almenys per mi) el film més esperat dels últims anys.

“La Guia Galàctica per a Autostopistes” és un film basat en el llibre homònim de Douglas Adams, que porta molt temps en procés de desenvolupament. (Fa anys que hi havia rumors i el propi autor del llibre, que va morir el 2001, va donar el vist-i-plau als primers esborranys del guió definitiu.) Finalment s’està acabant el film i això em provoca una il·lusió molt especial. Vaig llegir el llibre fa molts i molts anys (en una galàxia molt, molt… ehem) en català, i recordo que em va deixar molt bon record pel seu humor surrealista i desenfrenat, a banda que em va fer pertànyer en un d’aquests col·lectius d’afortunats que tenen en comú la devoció per un llibre poc conegut (un fenomen tipus “Tolkien-pre-adaptacions-cinematogràfiques” en petit, vaja, més similar a la saga “Discworld” de Terry Pratchett).

Ja sé quina serà la resposta, però deixo la pregunta a l’aire: Ja que tinc el record de les aventures de l’Arthur Dent, en Ford Prefect, en Zaphod, la Tricia i en Marvin en català, ¿hi ha alguna possibilitat que pugui veure el film en el mateix idioma?

La distribuirà Disney, sembla ser, i és la seva gran aposta després d’aquells entranyables pirates del Carib, a banda que han arriscat molt perquè és un llibre de culte molt minoritari (són una saga de sis llibres i aquest és el primer) amb un humor molt britànic (el propi Adams havia col·laborat amb els Monty Python). A més, han provat un director novell, recomanat pel que els va fallar (l’Spike Jonze, em sembla, qui els va recomanar un desconegut Garth Jennings), i es veu que el definitiu és un devot del text original i, el més curiós, ha gaudit de molta llibertat per part d’uns estudis que ara restringeixen la creativitat dels dibuixos animats.

(Sembla que Disney vol potenciar els films de personatges de carn i ossos, vist l’èxit dels pirates caribenys, com ho demostra que volen fer una versió amb personatges reals del film de dibuixos animats de Hayao Miyazaki Kiki’s Delivery Service. Hummm, segurament per atraure els fans de Harry Potter, pel tema bruixeria i tot això, clar.)

Tornant a la guia de Douglas Adams, ara estan fent els test screenings i tothom en surt dient que en un 80% és una fidel adaptació de l’esperit del primer llibre de la saga i que podria ser un èxit de taquilla molt trencador. El tràiler ja és a Internet (cliqueu a la imatge d’en Marvin el robot, de més amunt) i vet aquí els enllaços a crítiques que han vist el film inacabat (muntatges provisionals i prematurs):

http://www.aintitcool.com/display.cgi?id=19411
http://www.aintitcool.com/display.cgi?id=19282
(Sé que la gent d’AICN són exagerats en molts casos, però aquí m’inspiren confiança perquè semblen molt marcats pels llibres originals, com jo mateix. Que aquesta és l’altra; agradarà a qui no hagi llegit el llibre? Bé, amb Tolkien va funcionar, no…? Ai, ai…)

Ah, i aviso per qui no ho sàpiga que és una història de ciència-ficció en clau de comèdia. Segur que no serà, de lluny, el millor film de l’any, però a mi és el que em fa més il·lusió. Que n’aprengui, en Lucas!

En fi, només volia cridar l’atenció pel que fa a aquest film. Serà una comèdia absurda, però lluny de l’estúpid humor americà: Sinó, citeu-me un film que comenci amb la demolició del planeta terra perquè hi han de construir una autopista espacial, i si els habitants de la terra no han reclamat era el seu problema perquè estava a disposició del públic en un senat intergalàctic a vés a saber quants anys-llum. És una metàfora espectacular del món burocràtic on vivim però a proporcions catastròfiques.

I ara el punt i apart: Vaig llegir la novel·la fa més de 10 anys, per la qual cosa comprendreu que en tinc un gran (i llunyà) record i espero amb il·lusió el film, però també cal entendre que ho dic des d’aquest record adolescent. Ara bé, si el film és un èxit us penedireu d’haver-lo subestimat (encara que acabi sent una xorrada ;-P).

Seguirem a l’espera!

“DON’T PANIC!”

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre l'emoció del cowboy solitari

Apa, m’he emocionat escoltant velles melodies de la tele que em passava el dia cantant de petit (la Mula és una passada). Copio la primera estrofa de la “cançó de la posta” de Lucky Luke (“I’m A Poor Lonesome Cowboy”, de Claude Bolling):

Sóc un cowboy solitari
casa meva és lluny d’aquí.
I aquest pobre i sol cowboy
ha de fer un llarg camí.
Pels prats i les muntanyes
des de l’alba fins la nit.
Amb el meu cavall viatjo
cap allà on el sol es pon.

Pobre cowboy,
solitari
has de fer un llarg camí. (Bis)

icona gestual

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Sobre una primera vegada: Esquí

Bé… Seré breu (serà impossible): Dimarts passat em va visitar un excompany d’escola per sorpresa, que ara viu a l’Empordà (terra que es mereix una entrada apart). Em va dir que estava amortitzant una setmana de vacances que li havien donat i em va convidar a anar a esquiar l’endemà si m’anava bé. Li vaig dir que sí (sóc un inconscient), i aquella mateixa tarda ja vam fer una sortida, escalant una mica, “per escalfar els músculs”. Així, dimecres ens trobem a les 6 del matí dins el seu flamant Citroën en ruta cap a Vallter 2000. Els del temps havien pronosticat nevades al matí i núvols a la tarda. Jo pensava que, bé, i al cap i a la fi, si finalment no esquiàvem tampoc passava res (l’única vegada que vaig voler esquiar em vaig trencar un dit del peu el dia abans, i tenia esquís llogats i tot!). Finalment va fer sol, una mica de núvol i un xic de ventet, però gens de nevades.Després de passar Camprodon vam començar a trobar neu. (Enguany “encara” no ha nevat al meu poble més d’unes horetes, i ahir per fi vaig poder veure neu autèntica, que ja tocava!). A partir de Setcases, començava la pujada cap a la vall (és curiós, l’ultima vegada que hi havia estat va ser amb la mateixa persona, però era a la tardor i anàvem a peu; veníem de Núria). I, es clar, la carretera gelada. Després de les trucades pertinents a familiars demanant instruccions (ja eren les 8 del matí), vam aconseguir instal·lar les cadenes i vam seguir el viatge. Sense més entrebancs vam arribar, vam aparcar i vam esmorzar (“veni, vidi, vici” amb fogonet inclòs, llet d’ametlles, cacau, magdalenes i galetes).

Vam ser els primers clients del dia. El meu company volia provar els esquís “bigfoot”, de la modalitat snowblade (que són un esquís més curts i sense pals). Jo també ho vaig provar ja que deien que s’assemblava una mica a patinar (d’això sí que en sé; sobre rodes, sobre gel i sobre pells de plàtan). Certament, per anar sobre un terreny pla et mous de forma similar a uns patins (però amb uns moviment més de “peus d’ànec”). Ara, per la resta, no té res a veure amb els patins. Els girs, l’equilibri i l’estabilitat requereixen una concentració diferent i estar preparat per les caigudes.

Per què els “tele-arrastres” són tan malparits, per cert? De 9 vegades que hi vaig anar, 3 vaig caure a l’arrencada per motius diferents i 2 van fúmer-me unes estrebades molt lletges durant les pujades que m’obliguen a anomenar-los “trencanous”.

Malgrat això, vam ser els primers a estrenar dues pistes i tot… Primer, una de curteta on vaig caure tres vegades i, segon, la més llarga de l’estació d’esquí. Vaig perdre el compte de caigudes de seguida.

Però els peus feien molt mal i vaig canviar-me les botes. Les anteriors m’havien destrossat tant els turmells que em van deixar marcat la resta del dia. A això cal afegir-hi un matí buscant la posició idònia per esquiar millor. Resultat? Uns dolors aguts als bessons i als isquiotibials que a mesura que avança el dia impedeixen dirigir bé els esquís i t’obliguen a parar tothora. Tot i això, el personal de l’estació de la botiga i els “telearrastres” (a partir d’ara “trencanous”) insistien que no podia haver tingut millor neu pel meu primer dia, que era suau i tova, i que feia anys que no estava tan bé. (Tot el que vulgueu, però la vaig acabar avorrint a còpia de caure-hi.)

A mitja tarda, havent dinat els entrepans de rigor, ja no podia amb les meves cames (no estava cansat, sinó adolorit de cintura en avall, entre trencanous i caigudes). Però, ei, havia estat “bastant” divertit. El que encara no sé és si ho compensa l’esgotament final. Hi va haver un moment que vaig necessitar un quart per baixar un fort desnivell que havia fet molt abans en cinc minuts!

(Per cert, això dels trencanous que hi ha les pistes d’esquí es mereixeria un monòleg dels que fan als xous de la tele…)

«Ca guai ca és la neu!», bramava una noia a la seva amiga, baixant amb esquís i els pals de rigor i unes ulleres més grans que el seu acné. «Menudas vacances nos han montado en el cole este anyo!»

La tornada va ser molt plàcida. Sort que conduïa el meu amic. El problema és que vaig anar notant com si el meu estèrnum desprengués fred. Vaja, que per un cop d’aire em notava com l’os ressentit (certament, em vaig desabrigar massa ràpid a l’hora de plegar). Tot i sent-ne conscient, em semblava que la cosa podria afectar-me en respirar i em van venir al cap alguns conceptes horribles: bronquitis, pulmonia aguda, armes de destrucció massiva…

La nit la vaig passar amb una manta elèctrica (que té una fuga, per cert, i no intento homenatjar Woody Allen). Vaig sobreviure. I vaig dormir pensant que l’esquiar era car, però molt complet, i que, al cap i a la fi, només em feien mal les cames.

Avui m’he llevat amb el cos entovit, els músculs adolorits (tot i que vam fer estiraments) i les cames plenes de blaus. És injust! Si la neu era ideal i fins i tot em van dir que havia caigut “poc, per ser novell”! I se suposa que cada any cal repetir el mateix calvari? O pitjor, perquè els d’allí deien que aquest any la neu era millor que altres anys! Aleshores, un altre any podria fer-me molt més mal! Bé, no ho sé… El que de debò voldria és que aquestes agulletes brutals passessin el més aviat possible! I, la veritat, no sé si recomanar-ho… Potser amb coixins per tot el cos. Tampoc sé si el seu secret rau en els diners que costa o en el que costa saber-ne… o en el que t’estalvies, almenys en cops de cul, si en saps. Tampoc sé si hi tornaré, però ara tindré coneixement de causa quan digui que això d’esquiar és un privilegi. Ara bé, no em pregunteu per a qui.

Hi haurà més primeres vegades… Em temo.

Mostrar l'entrada · Comments are closed

Presentació amb ecos del futur

El 10 de gener de 2005 vaig començar un blog/bloc (o “bitàcola”, com en dèiem els esnobs) dins l’espai web LaComunitat.net.

Ehem, ehem…

Un… Dos… Provant…

Sí. Sí. Sí!

No.

Ehem.

Recordo una gran acollida de la resta d’usuaris i molt bon rotllo! (Ànism vinguts de gent amb àlies com roger, moz, ma, karleskop, indovinello o joan07eu em van acompanyar els primers dies.)

El juny de 2006 vaig acceptar la invitació d’en Jun, de www.deuvosguard.com (aleshores un blog de referència per a amants del webcòmic i el bon humor que havia arribat a tenir milers de visites diàries), per mudar-me al seu domini. És on vaig tenir-hi dos blogs durant 4 anys (un dedicat als còmics anomenat “Els Còmics d’en Jan” i un dedicat a les meves paranoies personals, anomenat “En un núvol d’aire”).

I toca renovar-se, de manera que el juny de 2010 vaig optar per comprar un domini propi (amb l’assessorament d’en Jun i de la colla d’Ouiea) per centrar-me en tot el que faig i em venia de gust donar a conèixer.

Totes les entrades (o “posts”) que trobareu a continuació ofereixen continguts originals (excepte quan s’especifiqui), i són fruit de la unió dels dos blogs que havia tingut des de 2005, dels quals he conservat tot allò que es mantenia actual i que encara era digne de ser revisat.

Confiant no haver-me carregat res greu o irrecuperable, deixo aquest post com a testimoni del canvi.

Ens llegim!

Mostrar l'entrada · Comments are closed