Pel·lis d'estiu…

Els anys passen per tothom… I això em porta a reflexionar parides. Per exemple, algú encara creu en Star Wars? Per sort, George Lucas ha decidit que ja és hora que els fans veterans deixin d’interessar-se pel mite i els jubila de cop amb l’estrena del pitjor film derivat de la saga (segons la crítica nord-americana gairebé de manera unànime). És l’hora de deixar-ho estar. És l’hora de Les guerres clon. Ja tocava, eh?

És cert, i he anat veient cine i no n’he dit res! I mira que miro pel·lis! (Algunes en passi de premsa, hur, hur!) Va, aprofito que tinc una estoneta lliure per parlar-ne…

Hellboy 2: The Golden Army (nova incorporació)… Doncs bé. Molt (massa i tot) en la línia de la primera, però augmentant-ne els defectes que tenia (al meu parer): Un muntatge un pèl lent, massa diàlegs amb frases conyones d’en Hellboy a cada moment i la sensació general que la pel·li es mor de ganes de créixer més quant a pressupost i recursos però que encara li’n falta per sentir-se còmode en ella mateixa. (Ei, i a mi em va agradar la primera! Però suposo que esperava que resolgués algunes coses amb la seqüela i trobo que no se n’han sortit! Ais, i hi he vist una mica massa tics “Lucas” i tot… I tremolo pensant que Del Toro ara treballa colze amb colze amb Peter Jackson! Ai, que el perdrem…! Toquem ferro.)

Mamma Mia!? Encara. Me l’esperava pitjor, perquè mira que no em va agradar gens el musical en teatre! La història segueix semblant ridícula i les cançons sovint fan vergonya alïena, però els actors del cinema et transmeten molt bon rotllo i costa romandre passiu. Però no cal buscar-li res més, o patirem! És ben bé «una mariconadeta molt divertida», que deia en Gorina.

Wall-E! Sens dubte la pel·li de l’estiu! Ideal per dur els infants al cinema per primer cop! (Un company de feina hi ha dut la seva filla de 4 anys i em temo que tindrà un record genial del film per sempre! I s’ho mereix! Tant la pel·li com la nena!) Penso que demostra fins a quin punt l’animació pot ser no tant un gènere sinó una eina més per fer cinema “del genère” que sigui! És increïble. Ciència-ficció per a tots els públics. Suau, poètica, divertida, emocionant i commovedora. I sense traumes! Això costa de trobar, avui dia! Els de can Pixar saben com fer-ho bé. És una sort que sembla que tindran corda per anys, tot i que sempre queda el dubte de fins on podran arribar! Però serà una passada descobrir-ho, no?

I Tropic Thunder! Ostres. “Una guerra muy perra“, que en diran aquí! Té una arrencada bru-tal. El millor dirigit mai per Ben Stiller. Té alguns gags entorn Hollywood simplement sublims. I atrevits! Però amb la història s’encalla i l’acció es fa avorridota. En general, però, deixa un gran record i un dels “cameos” més sonats de la temporada. (Ara ja ho diuen a tot arreu, però quan vaig anar a veure la pel·li no sabia ni qui hi sortia fora dels tres protagonistes! Em va agafar per sorpresa!) Penso que és la pel·li ideal per anar a veure amb els “amigots” a passar-ho be! Llàstima que el més hilarant sigui al principi del film, perquè es troba a faltar més provocació durant el nus de la història!

Batman – Dark Knight. Ehem… Bé, supera l’anterior i manté el ritme. Massa diàlegs, pel meu gust, i l’acció en algun moment es fa repetitiva, però uns secundaris increïbles que es mengen amb patates els uns als altres. Ha de ser un autèntic luxe treballar amb aquests talents reunits! Ah, i el nou Jòquer… Bé… A veure, que sí, que sí; Heath Ledger l’interpreta millor que ningú, com a un ésser complex i complet amb els seu misteri i la seva incògnita existencial. Això és cert, pel meu gust, i cal valorar el seu retrat vívid i realista d’un malvat com aquest. La pega és que no hi reconec el “Jòquer” de sempre, es clar. És una nova versió, i quan tens massa assimilada la que t’agrada penso que costa acceptar aquesta com a “definitiva”. Que no, que el meu favorit segueix sent el d’en Nicholson, per més que en Ledger fa una feina sublim i insuperable com a actor amb el seu personatge. Tot són versions, i, contra gustos, colors. Ei, però si l’heu d’anar a veure properament fixeu-vos com —malgrat tot el realisme, tota la foscor i tota la feina d’allunyar-se d’un còmic infantil per passar a una novel·la gràfica—, l’argument no pot evitar tenir un parell de girs més aviat innocentots més típics del Batman de tota la vida que d’aquesta última fornada més madura. (Per cert, sóc l’únic que troba a faltar la marxa d’en Danny Elfman cada cop que apareix la silueta del rat-penat emmascarat en pantalla?)

El increíble Hulk… Ei, doncs bé, eh? Anava una mica espantat però Iron Man m’havia fet perdre la por als estudis Marvel i a deixar els prejudicis… I molt bé. Pel·li de crispetes, per passar l’estona, amb elegants homenatges entorn el mite i una acció molt ben portada. Menys personal que la versió d’Ang Lee però entretinguda i distreta, que és el màxim que pot aspirar a oferir una pel·li de superherois (just abans de posar-se reflexius com els nous films de Batman, vull dir!). M’agrada aquest enfoc, i si a banda del públic els fans també estan contents això ja és un resultat rodó!

Ah, i s’ha estrenat una de l’últim festival de Sitges! Soy un cyborg. Recupero el que en vaig dir, doncs:

– I AM A CYBORG BUT THAT’S OK.
L’última de Park Chan Wook. Dolça, suau i reposada. Després de la trilogia de “la Venjança”, aquest director ens proposa un entorn embogit (un manicomi), on arriba una noia que creu ser un robot. Allí neixerà una història d’amor entre ella i un noi que creu que pot robar els dons de les altres persones. El millor és que el film transita entre la visió del món per part dels interns, màgic i fantasiós, i la visió dels metges, més avorrida i superficial. Una bona obra pels qui no creien en la varietat d’un director que semblava un pèl obsedit en carnisseries.

Per la resta, dos productes sortits de la tele (amb la reacció del fenomen fan conseqüent): X-Files 2 molt decebedora (hi vaig anar amb dos fans que gairebé s’arrancaven les vestidures de la indignació!) i Superagente 86 bastaaaaaaant fluixa (i més quan ets fan de la sèrie original!).

Res més? Bé, sí; que a la secció Brigadoon de Sitges, en la categoria del Premi Paul Nazchy, es projectarà en públic per primer cop a Europa un curt ja esmentat aquí: The Cannibal (2007), de Marc Puvill. Filmet novaiorquès amb repartiment català. Ha estat seleccionat per entrar a concurs d’entre centenars d’aspirants (cada any es seleccionen una quinzena de curts dels més de doscents que s’hi envien). És un tòpic, però haver estat seleccionat d’entre tants participants ja es pot considerar tot un premi en sí!

<Humm… Tenia preparades imatges promocionals, però tot i que l’administrador del web se suposa que ja ha resolt el tema de penjar imatges al servidor, encara no me’n surto! Va, reaprofito una imatge vella que vaig penjar fa temps i ja penjaré les noves més endavant. Ains…>

,

6 Responses to Pel·lis d'estiu…