¿Què he après…

… aquest cap de setmana?

Bé… “Que l’avarícia es paga!”

Vaig anunciar fa quinze dies que ja havia acabat la feina de caps de setmana, però em vaig entestar a treballar un últim cap de setmana més (per tenir uns quants cèntims aquest mes, de coixí, en cas que no trobi feina). I els de l’antiga feina em van fer el “favor” de deixar-me treballar un últim cap de setmana i fer esperar el qui m’ha de substituir una setmaneta més. Com és lògic, tenia la intenció de fer-ho ben romàntic i bucòlic, que em quedés el millor record possible de la feina de fotoperiodista de caps de setmana…

Per desgràcia, el cap de fotografia del diari tenia raó: «Per més que vulguem, no és una feina agradable.» I jo m’havia entestat a dir-li sempre que sí, que hi havia mals moments, però que sempre em quedava un record alegre de cada jornada de fotos i intentava veure-hi el costat positiu. Ara ell s’ha sortit amb la seva: En un cap de setmana han coincidit tots els costats negatius possibles de la feina i aconseguirà que, a partir d’ara, jo també pugui anar dient que no és una feina agradable.

I tot per falta…

…D’EMPATIA: Els redactors no es posen al lloc dels fotoperiodistes, i viceversa. I en el meu cas he pogut tenir el privilegi de viure ambdues facetes… I la falla més greu és a l’hora de precisar hores i llocs on fer fotos, perquè els redactors van cansats els divendres i no carburen bé, però així putegen alegrement als fotoperiodistes i el mal rotllo s’expandeix. Aquest cap de setmana, per exemple, he tingut tres avisos de foto seguits amb la direcció inconcreta. Resultat? Una cadena de despropòsits buscant els actes a fotografiar, tot gastant benzina i perdent temps i arribant tard a tot arreu. Així no surten bones fotos i fallen els ànims.

… DE SORT: I si a sobre reps un cop als llums del cotxe i un curtcircuit t’impedeix conduir de nit, ja pots descartar avisos nocturns (el cap de fotografia vol reposar i no trobes ningú que es solidaritzi; i passa de ser “el meu problema” a un “problema pel diari” quan el dilluns es lamentin que els falten fotos). I si a això hi afegim que la reparació del curtcircuit sobrepassarà el sou que cobraré pel cap de setmana de feina, és fàcil imaginar que la moral cau per terra i es perden les motivacions a l’hora d’aconseguir bones fotografies.

I tot per quatre euros més! M’està bé, per burro i avar! Gairebé seria millor pasar pàgina i ignorar aquest cap de setmana, com si no hagués existit, així podré seguir mantenint el bon record d’aquesta feina…

Sí, va. Ho faré així mateix. Apa-li… Formatant:

100% Completat.

Ja no sé de quin cap de setmana estic parlant!

Uh… De què coi anava, la cosa?

Que fort! No recordo res! Bah, canviant de tema, adjunto un petit homenatge a fotos mai publicades de quan feia la millor feina del món (allò del fotoperiodisme):

(En espiral i seguint les agulles del rellotge. Façana farcida de parabòl·liques a Manlleu, prat a l’ermita de Sant Sebastià, l’horror dels marcs buits a Viladrau, la xemeneia de El Sucre, el motor del cotxe espatllat a Sant Pere de Torelló, un veterà del Manlleu en un encontre entre veterans, el llum del cotxe espatllat a Malla, el pont de la Renfe de Vic i un home d’esquena a la Fira d’Herbes i Mel de Vilanova de Sau.)