Fotos a la feina

Si hi ha una cosa que em fa gràcia a la meva feina actual és que em fa fer una mica de tot (res que no hagués fet abans, però mai m’havia tocat fer-ho en una mateixa feina!). Mesclo els meus mínims coneixements informàtics amb els redactats periodístics, el grafisme digital, el vídeo i la fotografia. La part divertida és fer fotos als entrevistats que treuen el nas a l’emissora. Amb el permís del locutor i de la “víctima”, entro a mig programa, disparo tan discretament com puc i desapareixo, de puntetes, intentant no cridar l’atenció.

Algunes “víctimes” de renom han estat la Nina, la Lloll, l’Aída (aquella de la tele que parla en tercera persona i “en teoria” no és un personatge de ficció), en Joaquim Nadal (el primer polític que vaig entrevistar quan jo estudiava, per cert, i que segueix igual de sosso), la Beth, la Sílvia Marsó (una dona amb un atractiu natural que perdura), la Gonyalons, el Julito Iglesias (fa angúnia i tot, aquell noi, sobretot pel que deia fora d’antena), el Risto (i encara va esbossar un miiiig somriure que no ho era del tot), en Jordi Hereu i en Xavier Beltran (aquest últim és l’únic que em va deixar la sensació com de “ser de la família”, som si fos l’únic convidat amb qui tindria coses en comú per comentar).

Hum… Veig que la majoria de fotos que he recuperat són les de la secció femenina. Ja és això, ja.

Va, i una anècdota xorra: Normalment no parlo amb els entrevistats si no és que em saluden fora d’antena, tret de tres casos on van parlar de mi en directe. Però em fa gràcia el cas més “espinós”, que em va deixar sense paraules. Un locutor de la feina em va oferir la possiblitat de fer una secció regular setmanal al seu programa (la prepararia durant el meu temps lliure, fora de l’horari laboral). Jo tenia molt clar que volia fer-la de cinema, però aleshores no va poder ser perquè ja la tenia coberta. Així que ho vam deixar aparcat.

Més tard vaig començar a embrancar-me en altres projectes (còmics i teatre) i vaig quedar saturat i sense gens de temps lliure… I, com sol passar en aquests casos, aleshores va quedar lliure la plaça de comentarista de cinema al programa en qüestió! Arg! Sempre igual! I vaig haver de dir que no, amb molta ràbia per part meva, clar.

Com a propina, vaig estar uns dies rebent pressió “amistosa” del locutor en qüestió, que cada cop que jo anava a fer fotos als seus convidats ell aprofitava per recordar-me que m’havia ofert una secció, a veure si m’animava a fer-la! El súmmum d’aquesta conya va venir quan un dia vaig baixar a fer fotos a la Soraya, l’ex-cantant d’OT, a qui van avisar sobre el tema i ella personalment em va demanar que acceptés l’oferta del locutor en directe! (No cal dir que ho va fer amb un toc de picardia i una veu lleugerament insinuant.)

Com se li pot dir que no a una persona així? (No la conec gens com a cantant, i sóc mitòman només amb certes personalitats del món de la interpretació, la literatura i el cinema, però he de dir que al natural aquesta mossa impressiona molt.) No cal dir que li vaig somriure i vaig quedar-me sense paraules, fent fotos com a resposta.

De totes formes, un cop fora de l’estudi ja em vaig recuperar de la situació i segueixo com sempre; discret, fent fotos i el que toqui, enfeinat amb mil i una coses i sense secció de ràdio fins a nova ordre.
😉

, ,

One Response to Fotos a la feina