Sobre el compromís i la neu

“Tres dies després de nevar a Madrid neva a la Plana de Vic”, diu un proverbi. I, puntual com un engranatge universal, després de la gran nevada a la capital espanyola ha començat a nevar avui a les 10 de la nit al meu poble. Ho he viscut en primera persona. Ignoro amb quin rar criteri es regeix aquest fenomen. Sembla que la climatologia, com la Història, tendeix a repetir-se com una idiota.

El cas és que he sortit al carrer per anar a una reunió i just llavors he vist que algunes volves de neu anaven deixant-se caure suaument al terra. Com és previsible, a la reunió no s’ha presentat ningú.

Hi tenim un problema de compromís.(Petit incís: Segurament això del compromís em podria dur a comentar la situació del Carmel i el vergonyós debat entre els polítics, que es dediquen a llançar pilotes fora, però aquesta vegada ho deixo a gent que hi entengui de debò.)

La neu, per la seva banda, m’ha despertat la bena poètica i va caient amb més freqüència i intensitat. Els meus passos han començat a deixar empremta i la neu s’estremia sota les sabates. Ja es podia veure una fina capa grisa sobre l’asfalt. L’efecte dels flocs dansant a la claror dels fanals i els fars dels cotxes era altament relaxant.  He seguit passejant amunt i avall, veient que la nevada mantenia la mateixa intensitat. I que duri!

icona gestual

Refaig els meus passos i torno a casa, somrient per l’optimista nevada, que podia dur-me a un nou matí blanc i il·luminat (o fosc però amb nevades persistents, cosa més genial i tot). En fi, alegria, doncs. Al mal temps bona cara. Per fi neva com Déu mana.

Ha nevat. Bé, en aquests instants ha parat. Potser la cosa no anirà més enllà. Almenys el temps ha complert el seu compromís. Jo també ho he intentat. Potser tenim una cosa en comú; tendim a repetir-nos com uns idiotes. I al final acabem fonent-nos, muts i sense deixar rastre, com si res hagués passat.

Els comentaris estan deshabilitats.