Acabo tan cansat de parlar d’actualitat i política amb coneguts i conegudes que al cap del dia només penso a veure alguna pel·lícula que m’ajudi a desconnectar. Bé, no ha estat pas King Kong, que ho ha fet, tot i que és un espectacle impressionant. Vet aquí la crítica que “potser”, si hi cap, publicaran aquesta setmana:
“King” rotllo!
El nou King Kong de Peter Jackson (El Senyor dels Anells, Criatures celestials, Clínicament morta…) demostra que quan un director no té límits és quan més grinyola. El film segueix l’argument de la pel·lícula original de 1933, però dura una hora i vint minuts més, cosa que no és fer-li cap favor. Pretén agradar a tothom (conté de tot; acció, bellesa, metàfores explícites i reiteratives…) però peca pels seus excessos:
Sobren personatges. La primera hora presenta un seguit de personatges més o menys interessants que, malgrat l’extensió del film (tres hores), van perdent interès i prenen un estat d’estereotip merament presencial que no aporta res de nou. Paradigmàtics, en aquest sentit, ho són el del cuiner o el nano que interpreta Jamie Bell (sí, sí, en “Billy Elliot”). Sembla que els guionistes hagin estat incapaços de trobar temps per justificar-los. Conseqüència negativa de El Senyor dels Anells?
Sobren monstres. Com si els seus creadors (amants del cinema gore i “de monstres”) no hagin sabut dir prou. I el mèrit d’un film també rau a saber administrar-ne els continguts en la justa mesura. La fauna que hi conviu és certament desconcertant; cucs, mosquits i llagostes enormes, dinosaures de tots tipus… ¡¿I ens hem de creure que els protagonistes només troben digne d’exhibició el goril·la gegant?! Si podrien muntar tot un zoo temàtic!
Sobra metratge. Es segueix amb detall la preparació, el viatge i l’arribada a l’illa durant una hora (segurament la part més reeixida del film). Després s’està una altra hora a l’illa, amb un festival de monstres que arriba a moments onírics extrems (la síndrome “vull ser el nou Spielberg” acaba ratllant fins al punt de calcar escenes de la saga Parc Juràssic allargant-les fins a l’avorriment) i, després d’una incomprensible el·lipsi, el goril·la ja s’ha traslladat a la ciutat. S’obvia el viatge de retorn, que almenys hauria estat curiós, tot i les tres hores del film. L’última passa a la ciutat, amb la clàssica fugida del goril·la i algun moment surrealista “patinant” a Central Park amb la Naomi Watts.
Malgrat aquestes sobres, és indiscutible la qualitat d’algunes seqüències i la seva apassionant estètica, així com l’efectivitat de l’humanitzat goril·la.
Serà un èxit? Bé, si ho és, segur que serà excessiu.
A La Crispeta n’han anat seguint l’evolució del seu doblatge en català!
1 COMENTARI/s
jpm
Esborrar — 27/12/05
Val, val, resulta que agrada molt. No, si jo ja m’ho temia. Simplement m’adono que sóc menys tolerant i arriba un punt que perdre tres hores per una pel·li que no té pas TAN a dir ratlla molt. I que no és dolenta, sinó que li sobra una hora!