Sobre els Caçafantasmes 3 i Youtube

Avui és un dia relativament rodó: Estem a la part final d’un projecte que faig amb amics, genial! El problema és que sovint et dóna la sensació que tu has de preveure i fer un esforç més alt en relació a la mandra o falta de previsió dels altres, i això caaaansa molt (em provocarà alguns dubtes de cara a futurs projectes, clar); a més, descobreixo estupefacte, gràcies a AICN, en aquesta entrevista a Harold Ramis (el “Doctor Egon Spengler” ), que hi havia un projecte seriós de rodar Caçafantasmes 3: Els Caçafantasmes van a l’infern, cosa que fa il·lusió pels qui vam gaudir les dues primeres quan érem petits, però que sap greu saber que mai s’acabarà fent; finalment, he descobert la web que molts ja deuríeu conèixer YouTube, on hi ha vídeos d’aquests que corren per Internet recopilats pels usuaris de la xarxa, cosa que va de perles per localitzar aquell moment graciós d’unes noies coreanes cantant al karaoke, aquella entrevista als friquis de La Guerra de les Galàxies que els deixava per terra, aquella broma a unes noies fent-los creure que vivien una situació de la pel·li “The Ring” autèntica o bé aquells insults que el Gòl·lum proferia a la Mtv quan recollia el premi a millor personatge virtual. Relativament rodó… I no m’he menjat ni mig Donut!

PC: Responent als comentaris de l’entrada anterior… Genials aventures gràfiques, i tant! Ara jugo en paral·lel al Monkey Island II (juntament amb la primera part, me’l reservo com al meu “videojoc favorit”) i al Grim Fandango (ideal pel Dia dels Difunts, i amb un imaginari genial que reclama a crits una pel·lícula d’animació JA!). Si segueixo tenint temps lliure, tornaré a jugar al Broken Sword 3 algun dia d’aquests, però cap joc d’avui dia pot fer ombra a les lluites d’insults, les Tres Proves, el bar Scumm, els Pirates cap, els laberints infernals dins del SEGON cap de mico més gran que en Guybrush hagi vist mai, el grog, en Largo LaGrande, les disfresses a l’illa Booty, els diàlegs amb la Governadora Marley, la recerca del Big Whoop, el simpàtic Wally, el pesat de l’Stan i el dolentíssim germà dolent, el Pirata Fantasma LeChuck. Un apunt del The Dig, i és que penso que està com “inacabat” perquè té massa situacions repetitives (les contrassenyes de les portes, els paisatges inacabables que has de creuar una vegada i una altra…), que deixen de fer gràcia al segon cop i que acaben sent monotònes i cansades, com si els faltés idees però volguéssin acabar el joc que tenien a mig-fer d’una fotuda vegada (a més, em va semblar bastant més difícil i menys intuïtiu que molts altres de Lucasfilms-Lucasarts). Però bé, segueix sent un clàssic ineludible!