Sobre en Mohamed

S’acaba l’estiu. Jo em pensava que no tindria feina i que un bon amic meu de l’Empordà em tindria a casa seva, gaudint de la piscina del lloc on treballa. Però no. Resulta que he fet de fotògraf tot l’estiu. Bé, dues setmanes al juliol i tres ara a l’agost, però quines setmanes! (De dilluns a diumenge!)

Encara no sé què m’espera al setembre, tot i que hi ha una oferta molt interessant. Mentrestant, ajorno el meu somni de ser doblador (vaja, m’encantaria fer qualsevol cosa que girés entorn la veu, que cada cop m’apassiona més) però segueixo amb el dibuix (tinc un conte per il·lustrar que ja té una editorial al darrera!).

I avui m’ha vingut al cap una anècdota que vull explicar. (Ara ve el teeema!) A l’abril de 2004 vaig organitzar un taller de dibuix de còmic al meu ex-Institut. Aquell dia (perquè era un taller d’un dia) hi havia molt de caos i vaig passar llista al cap de mitja hora d’haver començat. Vaig arribar a un noi que es deia Mohamed i em van dir que havia marxat perquè li sortia sang al nas, i que era un gran dibuixant. Vaig preguntar pels passadissos però ningú me’n sabia dir res. No hi vaig donar importància i vam fer la classe (que es va centrar excessivament en el Manga; jo preferia parlar de “còmic” en general, però la canalla demanava l’estil nipó; sort que ja hi vaig anar preparat!).

La classe va acabar, i tot va tornar a la tranquil·litat. L’endemà havia d’agafar al tren i a l’estació se’m va acostar un nen baixet, d’ulls enormes i expressió càndida, que es va presentar com el tal Mohamed i es disculpà per haver hagut de marxar. (Em va reconèixer com a “el professor de Manga”.) Em va dir que li sabia molt greu, perquè portava dies esperant el taller, però s’havia clavat un cop estona abans i no deixava de rajar-li el nas, per la qual cosa va haver de sortir de classe sense dir-me res. Em va commoure exageradament el fet que un nano tingués tantes ganes d’assistir a un taller que molts altres van fer per “obligació”. I, clar, li vaig dir que tan de bo ens vegéssim l’any vinent, que de totes maneres no depenia de mi. En Mohamed em va fer una mirada còmplice, esperançada i somrient, i em va dir “ei, i tant que has de venir! No hi faltis, eh? Pobre de tu!”.

Avui he recordat l’anècdota. I el pitjor; he recordat, amb horror, que a l’abril no em van trucar els organitzadors dels tallers de l’any passat per tornar a fer-lo! (Vaig estar a l’expectativa que em truquéssin, però finalment no van dir res i tampoc hi vaig donar més importància.) Avui, però, he recordat la història d’en Mohamed i he quedat ben desfet d’adonar-me que no he complert la promesa. A l’abril de 2005 no em vaig presentar a fer de nou el taller! Ell se’n deuria recordar? Hauria estat capaç de passar-se tot l’any esperant-lo amb candeletes? Tan de bo ell ja tingués el tema mig-oblidat, tot i que per la meva banda em sap molt greu haver frustrat les il·lusions de l’únic alumne que hi hauria posat sentiment de debò.

Tan de bo aquest any ell hagi estat l’organitzador del taller de còmic.

Els comentaris estan deshabilitats.