Sobre Sitges '06 (II)

Avui havia d’haver penjat aquí un post amb un mega-spoiler sobre el Dia K d’en Jun… (Bé, no ho deia directament, però una ment desperta ho hauria captat ràpidament.) Així que ell l’ha censurat i endarrerit unes hores! Sortirà, però més tard, avui mateix o demà! Ais… (Sí, sí; censura al DVG! Val que és per una bona causa; mantenir el misteri del Dia K, però com a periodista no puc evitar que m’afecti. D’altra banda també cal ser comprensius amb en Jun, que el pobre està taaaan nerviós que fins va arribar a negar que havia concedit una entrevista exclusiva a una ràdio local tot i haver-hi tres testimonis que podrien jurar el contrari! Esperem que torni a raonar amb més calma en unes hores, quan tot surti a la llum i deixi d’estar fet un sac de nervis incoherents! Ais! Ànims, Jun, que tot sortirà bé!)

Per la resta, Festival de Cinema de Catalunya de Sitges conclòs. Quant al Palmarès no n’estic massa satisfet, més que res perquè s’han centrat massa en GRIMM LOVE (la pel·li sobre els cibernautes que van citar-se perquè un devorés l’altre literalment, que ha rebut premis pels actors i per fotografia, categories molt disputades per altres films) i RÉQUIEM (versió europea dels fets que van inspirar L’EXORCISME D’EMILY ROSE, amb premi a l’actriu i el gros de millor pel·lícula). Tot i això, aposta per films petits i més desconeguts, cosa d’agrair, així com els dos premis de guió i l’especial del jurat per a HOMECOMING (pel·li de zombis que tornen a la vida per votar contra en Bush; és un capítol més de MASTER OF HORRORS, sèrie de pel·lis de 60 minuts de terror que Manga editarà en DVD properament). Ah, i el premi a la pel·li d’animació ha anat per… THE GIRL WHO LEAP TROUGH TIME, aquell sobre la nena que podia viatjar en el temps! Molt bé!I THE HOST va rebre un parell de premis, també! (És una de les pel·lis comentades al post anterior.)

De les últimes coses que he vist destacaria el següent (que no totes, clar):

- ILS. Pel·li inspirada en fets reals sobre una parella francesa que viu a Bulgària i es veu acosada, una nit, per un grapat de persones encaputxades que pretenen jugar amb ells de forma macabra. (Tensa i frenètica, com HAUTE TENSION de fa un o dos anys, tot i que em va frepar molt més aquesta d’enguany!)

- A SCANNER DARKLY. Fabulosos dibuixos animats a partir d’imatges reals adaptant ciència-ficció de Philip K. Dick, i tot de la mà del gran Linklater. Molt bé per l’estètica, els personatges i els diàlegs, tot i que la narrativa de la pel·lícula en surt una mica malparada; poca emoció i poca intensitat en els girs argumentals fins al punt que al nostre grupet ens va avorrir una mica. I sap greu, tot i que a la majoria de gent va en-can-tar! Vaja, que la majoria de gent us la recomana!

- COISA RUIM. Revelació portuguesa que parteix més de la insinuació que d’altra cosa i explica com una família de ciutat es veu immersa de cop en la mitologia rural d’un poble que havien evitat els seus inquiets avantpassats. No està malament i esperem que sigui una bona empenta pel cinema del seu país.

- THE FOUNTAIN. El director de PI i RÉQUIEM PER UN SOMNI ataca de nou amb una proposta original amb la qual intenta fer un amalgama de filosofia i religió per explicar el viatge intern d’una persona (Hugh Jackman) obsessionada per la vida eterna. Reflexiva i intensa, més accessible que 2001: UNA ODISSEA A L’ESPAI, tot i que en segueix moltes pautes.

- PAHELI. Bollywood, Bollywood, Bollywood! Genial i impressionant; un dels èxits de la temporada aquí i allà. La història d’un fantasma enamorat. Música, color i ritme. Genial. Així com el reportatge que l’acompanyava; CAMINO A BOLLYWOOD, sobre una fan catalana d’aquest cinema, la Sara Barrera, que viatjava a Bombai a conèixer-ne la indústria i, fins i tot, formar-ne part.

- SCOOP. Woody Allen. De nou fent comèdia i fins i tot parodiant MATCH POINT. Sobèrbia Scarlett Johansson. No de les més brillants però sí la més rodona de les recents comèdies que ha firmat.

- THE UNGODLY. Producció nord-americana amb calés catalans sobre un assassí acosat per un cineasta. La pel·lícula arrenca malament però arriba a prendre velocitat fins a captivar-te amb intensitat, ritme i un final intens, adornat tot amb un xic d’humor.

- FIDO. I si els zombis estan domesticats i ajuden a la llar als anys 50? Doncs això. Al·legoria social molt rodoneta tot i que es queda curta en vistes de les possibilitats tant de gore com de crítica arriscada que planteja. Ha quedat més comercial i segurament la veurem estrenada.

- CHILDREN OF MEN. Cuarón torna, sense Harry Potter i amb un ús dels plans seqüència que ni l’Spielberg. Ciència-ficció arriscada i particularment ben rodada. La pel·li més reomanable de les que hem vist. No us la deixeu escapar, que donarà molt a parlar.

- TIDELAND. Terry Gilliam. Mesca entre el LABERINTO DEL FAUNO i POR I FÀSTIC A LES VEGAS. Sense comentaris. Surreal, punyent i molt provocadora. Però no tant nefasta com es deia a San Sebastián. Gilliam, en escència. (I demostrant que els GERMANS GRIMM que va presentar fa un parell d’anys no era pressagi de cap salt seu vers el món comercial i menys personal.)

- THE ILLUSIONIST. Film d’embolics i d’un assassinat amb la complicitat d’un mag que no saps si fa màgia real o no. Gran Paul Giamatti de secundari però film poc trencador ni especialment sorprenent. Això sí; molt clàssic i correcte. (Hi surten la Jessica Biel i l’Edward Norton, que bé valen un visionat.)

- BORAT. El creador d’Ali G. presenta la història documental amb mitja realitat i mitja ficció d’un periodista d’un país perdut d’Europa de l’est que viatja als EUA a descobrir-ne la cultura. Humor irreverent que partint d’un personatge estereotipat acaba ridiculitzant i posant de manifest l’alt grau d’hipocresia del país de la “llibertat”. Impressionant. El més hilarant i divertit que he vist en… anys. De debò. Feia temps que no podia deixar de riure (i patir a estones de les ximpleries que creuen molts americans) tant en un cinema. Lamentablement, el personatge Borat l’han fet habitant d’un país real, i això ha fet molt mal als seus habitants i s’estan estudiant querelles potents. En aquest punt penso que no els hauria costat res fer-lo habitant d’un país imaginari; anant bé als EUA s’ho haurien cregut tot igualment! Són així.

- PERHAPS LOVE. Festival musical que homenatja descaradament MOULIN ROUGE però des d’Àsia i amb amor, amb correctes interpretacions i, sobretot, una gran història sobre un triangle amorós al llarg de dues èpoques diferents. Més arriscada i amb més argument que la pel·li americana, una recomanació absoluta als fans dels musicals.

Arf, arf, i callo tot i que tindria corda de més pel·lis que he vist per estona! Fins aquí la crònica del Festival! Ens llegim!