Sobre Sitges ’10

Al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges aquest any hi anava a treballar (per fi, després d’anys d’anar-hi a gastar, aquest any hi he anat a cobrar!). Però la feina no m’ha impedit veure molt cinema… 43 pel·lícules! A saber (i per ordre de visionat):

LOS OJOS DE JULIA
Bon exercici estètic dirigit per Guillem Morales. Argument potent (excepte el tema de l’adolescent gòtica grimpadora, que no cola), que flaqueja en els diàlegs i, sobretot, en el fet que sembla pensat per un públic molt nordamericà. Gran repartiment (Belén Rueda, Lluís Homar, Francesc Orella, Joan Dalmau…) que punxa amb unes interpretacions sobreactuades (per entendre’ns, la majoria parlen “com si estiguéssin doblant”, enfatitzant les paraules i fent sonar els diàlegs postíssos). A mi em va donar la sensació que el problema està més en el guió que no pas en l’elecció dels actors i les actrius (hi ha autèntics cracs, com la Clara Segura amb un petit paper del qual tots voldríem més o en Pablo Derqui sorprenent a cada moment).

THE EXORCIST
Tornar a veure el clàssic de William Friedkin del 1973 a pantalla gran sempe és un luxe. Cap novetat, clar, tret de constatar com segueix insuperable pel que fa al tractament de la temàtica. Molts han intentat repetir el seu èxit, sense fer-li ombra. Visca la Linda Blair! Visca en Max von Sydow!

IP MAN 2
Nova aventura amb Donnie Yen… Es mereix un capítol a part! Va, el faré demà. (Vaig poder veure la pel·li al Festival de Cinema Orienta d’Udine, i la vam repescar a Sitges amb una gran rebuda del públic!)

WELCOME TO THE SPACE SHOW
Buf. Llaaaaaarga i pesada faula sobre uns nens que han d’espavilar-se sols. Ei, molt interessant per a canalla, eh? Però pels adults acaba fent-se pesada i repetitiva. Tràiler de 20 minuts, aquí:

(I ja en tindríeu prou amb això.)

A WOMAN, A GUN AND A NODDLE SHOP
Remake prou reeixit de SANG FÀCIL, dels Cohen, a càrrec de Zhang Yimou. Però ens van dir que havíem vist només la versió “remuntada” nordamericana! Sense números musicals, sense tant caos i més avorridota. Buuuuh! Fins que no vegi la versió “asiàtica” sencera no em posiciono.

CONFESSIONS
Film japonès sobre la venjança d’una mare contra dos alumnes que li han matat la filla. Tens, recargolat i ben explicat, l’argument conté bones dosis d’emoció per mantenir-te atent, tot i que la pel·li es fa llarga i reiterativa en excés, cap al final.

RUBBER
La pel·li del pneumàtic assassí! Bons girs, conya interna interessant i autoconscient i, definitivament, no apta per a tots els paladars. Molta gent va sentir-se enganyada, clar. Però almenys no era una presa de pèl com van assegurar-me els assistents a la polèmica A SERBIAN FILM (que jo ja ni vaig voler veure).

THE SHINING
Sense paraules. Per mi segueix sent “la pel·li de terror” per antonomàsia. Sitges ja s’hauria pogut currar alguna exposició sobre el tema, i no només un llibre-broma i l’aparador amb una destral a l’entrada del cinema.

CARNE DE NEÓN
Sorprenent! Paco Cabezas dirigeix en format llargmetratge el que va ser el seu propi curt CARNE DE NEÓN. Repeteix bona part del repartiment de secundaris i aporta novetats. Comença com una pel·li de Guy Ritchie a l’espanyola (amb un toc Torrentesc) per posicionar-se cap al drama tragicòmic a mesura que aprofundeix en els personatges. El resultat és molt correcte i va intensificant-se fins a arribar al final. Bravo!

LA CASA MUDA
Interessant pel·lícula d’Uruguai feta en un únic pla seqüència i plena de secrets i trucs per fer-nos viure el viatge vertiginós d’una noia cap al seu interior, quan queda aïllada en una casa amb el seu pare i comencen a sentir la presència imprevista d’algú al pis superior.

LEGEND OF THE FIST: THE RETURN OF CHEN ZHEN
Donnie Yen de nou. Acció i aventura amb tints de comèdia romàntica nordamericana (aka CASABLANCA) sobre un superheroi mític nacional que torna per impartir justícia a cops de peu. Magistral seqüència d’obertura a la Primera Guerra Mundial i brillant desenvolupament (tot i que lent i tòpic a mesura que la trama evoluciona).

THE LAST EXORCISM
Arrenca com un documental de denúncia per acabar portar-nos a un poble tancat i obsessionat per la religió i el fanatisme on un cas real d’excorcisme ens portarà de corcoll. Grans diàlegs, moments brillants, secundaris increïbles però argument que va molt a la deriva a mesura que arribem al desenllaç. Però un plat idea pel consumir a festivals com aquest de Sitges, eh?
🙂
(Llàstima de la campanya promocional, que no li fa justícia, tampoc!)

THE TIME MACHINE
Clàssic de 1960. Com m’emociona reviure el viatge amb aquesta gran màquina. De petit m’emocionava amb el moment que la màquina funcionava per primer cop. Grandiós!

SECUESTRADOS
Brillant pel·lícula de Miguel Ángel Vivas. A nivell tècnic és una joia de la planificació i la posta en escena. A nivell temàtic potser es passa de rosca i acabes tan esquitxant de sang que la seqüència final es fa insoportable. Però això no treu mèrit a la part tècnica, que és una passada digne a ser revisada per a tothom qui vulgui comprovar com es tira endavant una pel·li amb uns pocs plans seqüència on cada detall té el seu lloc on encaixar.

RARE EXPORTS: A CHRISTMAS TALE
Magnífica! La més rodona i brillant i justa guanyadora d’aquest any! Una història com la dels anys 80. Amb nen vivint aventures, situacions límit, malvats increïbles (els nordamericans i un Santa Claus mitològic i demoníac)… S’ha de veure! No cal dir-ne res més. Per a gaudir amb grans i petits (a partir de 13 anys, potser). Va ser la pel·lícula més completa i fantàstica, sens dubte, d’aquesta edició.

FASE 7
Comèdia argentina apocalíptica amb final de tints dramàtics. Gran guió, bons moments, diàlegs potents (no aptes per a qui no suportin l’humor argentí)… I divisió d’opinions a la sortida! A mi em va agradar i la vaig trobar una proposta idea per portar a teatre i tot! Però contra gustos, disgustos.

THE WARD
L’última de Carpenter. El mestre torna amb el seu toc, una direcció correctíssima, i una història de malaltes mentals intensa i absorbent. Però ja està. L’argument no és res de l’altre món i el guió no destaca per la seva originalitat. Però bé, és una pel·li de gènere ben digna…

SOUND OF NOISE
Suecs. Música. Terrorisme. Terrorisme musical suec. Sublim. Gran idea, obertura increïble (una furgoneta saltant-se les normes amb un bateria al seu interior tocant a tot drap) i argument que es va encantant a poc a poc, però amb molt ritme. La història d’uns artistes de la música que intenten boicotejar les convencions i transgredir donant la nota. Uns “Blues Brothers” amb bateria i ritme al cos.

SUPER
Rainn Wilson i Ellen “Yum-yum” Page protagonitzen una història gamberra de superherois patètics, una mica en la línia de KICK ASS. Un home (Wilson) vol rescatar la seva dona (Liv Tyler) de les mans d’un narcotraficant (brillant Kevin Bacon), i per fer-ho rebrà l’ajuda d’una friqui passada de rosca (la Page), fetitxista, sensual i contundent. Dirigeix un hereu de la Troma, James Gunn.

VANISHING ON 7th STREET
L’últim treball de Brad Anderson (EL MAQUINISTA). Una gran premisa mal conduïda amb Hayden Christensen com a protagonista. Llàstima perquè el concepte que la foscor engoleix la humanitat és realment potent… I els “fantasmes” que viuen a les ombres són realment terrorífics, però la producció és incapaç de mantenir el suspens… Ais.

INSIDIOUS
Els 80 tornen! James Wan (SAW) dirigeix un remake encobert de POLTERGEIST on ens ensenya el món dels vius i “l’altre món”, on els terrors infantils intenten posseir el seu fill. Girs inesperats, personatges ben complets (atenció als dos “caçafantasmes”), malvats iconogràfics i terror amb gràcia i estil.

14 DAYS WITH VICTOR
Crítica a l’art i la violència. Un artista de capa caiguda accepta jugar al joc de la tortura per fomentar un nou tipus d’art, més restringit i selecte. Rodada amb bon gust i sense massa sang, la pel·lícula critica aquestes modes i qüestiona els límits de l’ètica amb una història de personatges rotunds i un xic desdibuixats.

HELLDRIVER
Yoshihiro Nishimura i el seu estil esbojarrat. Un país dividit entre vius i zombis. Caçadors d’òssos, éssers malignes esbojarrats, un cotxe fent amb membre humans… Caos, bogeria i excentricitat. Clàssic instantani del director, no apte per a tots els públics.

THE SHOCK LABYRINTH: EXTREME
Fallida nova pel·lícula de Takashi Shimizu. Fluixa, fluixa, fluixa… Una colla de joves (bastant mal actors i actrius tots) retroben una amiga desapareguda, que els condueix a l’escenari on la van perdre, quan eren nens, per pagar amb escreix la mort que la noia va patir. Moltes expectatives i poca carn, la veritat.

BLACK DEATH
La pesta bubònica, en Sean Bean (Boromir de El Senyor dels Anells) i una intensa història de religió, fanatisme i bruixeria són els pontals d’una pel·lícula històrica que ofereix teca, tot i que tampoc arriba on podria arribar. Ben correcte, que ja és prou!

THE PEOPLE VS GEORGE LUCAS
Documental sobre el fenòmen fan i “decepció” entorn l’univers galàctic de George Lucas. Interessant, tot i que no aporta res que no haguempogut trobar a internet des de l’estrena de les preqüeles (vaja, que la pel·li està bé i diverteix, però arriba tard).

SHARKTOPUS
L’última pel·li que ha produït el grandiós Roger Corman. Dempeus. Monstre digital, diàlegs flipats i sèrie B (tirant a Z) de “qualitat” (si és que això és possible). El millor? Veure en Roger Corman presentant el passi a la 1 de la matinada! El gran creador de LA BOTIGA DELS HORRORS en viu i en directe!

MACHETE MAIDENS UNLEASHED
Documental sobre el cinema nordamericà fet a Filipines. Molt interessant! (Del director de NOT QUITE HOLLYWOOD.)

EASY MONEY
Thriller suec molt ben construit entorn la Suècia cosmopolita i el món dels narcotraficants i la immigració. De debò, és molt potent i digne de ser comercialitzada arreu! Recomanada.

KOSMOS
Excentricitat turca. Un home arriba a un poble fantasmagòric i tancat, on troba una societat reticent a acollir-lo a causa de les seves formes estranyes de concebre la vida i el treball. Costa posicionar-se… ja que alguns vam dormir molt durant la pel·lícula!

LA POSESIÓN DE EMMA EVANS
Eeeeeh… Bé. Vaja… Ens havien previngut tant que esperàvem un desastre! I és una pel·lícula normaleta de possessions. Amb algunes cartes originals i tot (els rituals, el fet de fer-ho tot de dia, les dobles intencions d’alguns personatges…). Un pas més al món dels exorcismes, i que s’aguanta bé i compleix el que promet.

GALLANS
Cops de peus orientals. Vista al Far East Film, és una pel·li entre Torrente i Bruce Lee. Humor absurd i arts marcials per doquier, que tampoc acaba de ser tot el que podria…

MONSTERS
Monstres sortits de THE MIST, una història d’amor poc creïble amb tints d’APOCALYPSE NOW… Punts forts i fluixos en un argument que no acaba de dur-te a enlloc, malgrat l’efectisme de moltes situacions i les escenes més que impactats d’alguns moments.

THIRTEEN ASSASSINS
Takashi Miike. 13 assassins per destruir un malvat samurai. Una emboscada en un poble de mala mort. Un argument de western per un film brutal, ple d’acció, drama i grans situacions. Dempeus!

COLONY
Documental sobre les abelles. És que estan desapareixent davant dels nostres nassos i no ens adonem de tot el que això comporta! Vinga, a conscienciar-nos!

UNCLE BOONMEE WHO CAN RECALL HIS PAST LIVES
Guanyadora de CannesszzszzsszzzZZZzzzzzzzzzzzz. Un moribund comença a veure aparicions de familiars, difunts i no tant que prenen la forma d’ésser mitològics com un Chewbacca de color blau. No és la millor pel·li per veure en un festival on el cansament passa factura depressa…

BEDEVILLED
Crítica pel·lícula coreana sobre el contrast entre camp i ciutat, on una dona torna al poble on passava els estius. Allà hi troba una societat petita i tancada, on els amics de la infància són autèntics misògens extremistes. Humor negre, violència i drama composen una història de dues amigues, un poblet de dones velles instransigents i una angoixa creixent típica de l’opressió caduca que encara perviu en certs racons del planeta.

THE SECOND CIVIL WAR
Film dels noranta firmat per Joe Dante que planteja una hipotètica segona guerra civil nordamericana. Vodevil d’equivocacions, interpretacions excel·lents i grans moments. D’obligada revisió per entendre el passat i futur polític de la complexa i primmirada societat nordamericana!

WE ARE THE NIGHT
“Wir sind die Nacht”, diuen. Pel·li alemanya del director de L’ONADA on aquí canvia de registre per parlar de dones vampirs contemporànies on la frivolitat de SEX AND THE CITY es creua amb la tragèdia i l’acció d’ENTREVISTA AMB EL VAMPIR. No aporta res de nou, però és correcte i funciona en tot el que proposa.

HEROIS
Pau Freixas i Albert Espinosa amb una pel·lícula sobre la melancolia i l’alegria de viure als vuitanta. Posa la pell de gallina a tots els qui gaudim amb la nostàlgia i que, malgrat el sentimentalisme buscat, ens encanta deixar-nos portar per la llàgrima que ens espera a cada nova escena. (Sóc conscient que això no agrada a tothom. Però mira, a mi sí!) Tragicomèdia en majúscules que desitjo que funcioni bé a la cartellera, perquè s’ho mereix. Ovacionada a Màlaga i Sitges, és una joia que no ens podem perdre! I gran repartiment! Visca l’star-system català: Anna Lizaran, Lluís Homar, Àlex Brendemühl, David Fernández, Montse Pérez, Eva Santolaria, Constantino Romero, Elsa Anka… I atenció a la Mireia Vilapuig, que apunta maneres i pot arribar molt lluny.

MOTHER’S DAY
Rebecca de Mornay de nou en un paper fort. Aquí és la mare d’una família disfuncional que assetja una casa amb els seus amics. De nou, violència en l’àmbit domèstic, com altres propostes de Sitges. Recomanable, sí, però no ofereix res de l’altre món, tampoc. La Rebecca molt amable, això sí.

AFTER.LIFE
Christina Ricci (molt nua) i Liam Nesson (molt hieràtic). Història de vius i morts i fantasmes… Que no compleix el que promet. Llàstima, perquè és massa convencional i no aporta res, tret de la Ricci en tot el seu esplendor.

FROZEN
Història d’angoixa i patiment amb tres amis penjats d’un telecadira durant un cap de setmana. Les inclemència del temps s’aliaran amb els llops per fer-ho passar malament a tothom (públic inclòs). Funciona, i tant, però en la línia dels OPEN WATER i similars. Fora d’això, res de nou…

Ha estat un any de poca volada, amb MASSA pel·lis i poques de rodones. Molt desequilibrat, tot, amb excessos de quantitat i poca qualitat… Desgast? Mal any? Descontrol? Potser una mica de tot? O res d’això… En tot cas, tot plegat no treu que ja tingui ganes de veure què ens proposen l’any que ve! Visca Sitges!

😀

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari