Segueixo amb la meva humil crònica conforme passen els dies al Festival. No sé si podré anar-la posant al dia, però ho intento:
De MIRRORMASK, per cert, vull dir-ne també que té un moment genial jugant amb uns dibuixos a les parets del “món real” preciós.
De THE DEVIL’S REJECTS (que aquí es dirà “Los Renegados del Diablo”) volia destacar que en Rob Zombie es venja molt personalment dels crítics que li van tirar per terra el seu primer film, LA CASA DE LOS 1.000 CADÁVERES, fent sortir un crític que acaba barallant-se amb un policia discutint si és més important Groucho Marx o Elvis Presley (la conya ve del fet que el malvat del film d’en Zombie pren com a àlies noms de personatges interpretats per Groucho Marx, cosa que també va ser criticat per una part de la intel·lectualitat anglesa).Això pel que fa a coses que m’havia oblidat de dir. Però passem a la persona més esperada…
Ahir va arribar en Quentin a Sitges! I ahir feia bon dia. Però avui torna a ploure. El cas és que ve com a productor de HOSTEL, l’últim film d’Eli Roth (que es veu que es pronuncia “Elai Rot”), i ha aconseguit que s’esgotessin totes les entrades de la sessió del film. El més curiós és que tant fans del primer film d’en Roth, CABIN FEVER, com detractors d’aquell, coincideixen a dir que el nou film produit per en Tarantino, aquest HOSTEL, és una porqueria plena de tòpics innecessaris. Jo no he vist el film, però us asseguro que la roda de premsa estava a petar. En Tarantino és un home curiós; vist de prop se li veu un cap enorme i un cos esprimatxat, que costa imaginar-lo sortint al cinema, i el cas és que havia coprotagonitzar OBERT FINS A LA MATINADA! És una persona molt versàtil i xerraire, i realment interessant quan tens en compte que les quatre pel·lis que ha fet han tingut majoritàriament bones crítiques (busqueu un altre director amb una filmografia tan equilibrada). Potser en això de produir se li pot anar la mà, però esperem amb moltes ganes el seu proper projecte com a director (ara diu que serà una pel·li amb dues parts diferents codirigida amb el més limitat Robert Rodríguez). És xulíssim veure en directe una institució com Tarantino. I la convocatòria que ha aconseguit és sorprenent, millor que la Foster que també ha arribat avui, no cal dir-ho. (Una curiositat, pel Festival també us podeu creuar amb la noia que feia d’escolar lluitadora amb la bola de ferro a KILL BILL, presentant LA GRAN GUERRA DELS YOKAI, de Takashi Miike i que m’ha estat impossible veure malgrat els meus esforços; un trauma.)Altres coses que hem pogut veure:
- 12 DAYS OF TERROR. Telefilm de Jack Sholder sobre els fets que van inspirar la novel·la de TAURÓ. Més que res, és curiós per a fans del tema, però com a film no funciona massa, ja que se li nota massa el fet de ser “per a televisió”. A cada escena amb el tauró es fa impossible evitar comparacions amb el clàssic d’Spielberg.
- FRÀGILS. Molt bé per en Balagueró! Després de la sorprenent ELS SENSE NOM i de la poc innovadora DARKNESS, Jaume Balagueró contraataca amb una pel·li molt interessant sobre un hospital que intenten traslladar però té un fantasma que impedeix a uns quants nens i nenes abandonar l’edifici. Hi té la Calista (la d’Ally McBeal) i el dolent de MOULIN ROUGE com a protes, i l’aparició de la poc aprofitada Elena Anaya en representació autòctona. El film és més rodó que els anteriors que ha fet, té alguns bons moments de tensió tot i les inevitable elipsis o forats de coherència en el guió. Però ningú és perfecte i la pel·li és més que acceptable. Desitgem-li una bona taquilla, almenys.
- SHUTTER. Fantasmes de les fotografies. Segur que n’heu vist i que a Internet n’hi ha un munt. Les típiques fotos on s’entreveuen ombres que no eren a la realitat o formes en la foscor que suggereixen la possibilitat que un fantasma s’hagi colat a la pel·lícula fotogràfica. Doncs bé, prenent de base aquest tema, arriba aquesta pel·lícula asiàtica donant voltes a un fantasma obsessiu que entrarà a la vida d’una parella amb ganes de “venjança”. La història de sempre i, com altres films de terror asiàtics recents, amb algunes escenes impactants i poca cosa més a oferir com a novetat. Funciona, això sí.
- SOMNE. Pel·li produïda a Galícia per uns que emulen la Fantastic Factory de Filmax amb els mateixos resultats: Un film descafeinat amb idees i bones intencions però mals diàlegs i pitjors interpretacions (hi surt la C-25 catalana, com a curiositat).
- THE JACKET. Adrien Brody i Keira Knightley resplendeixen a la història d’un veterà de la guerra que en un tractament del psiquiàtric on està apren a “focalitzar-se” i viure al futur. Les seves dues vides (al seu present com a intern del manicomi i al futur com a jove enamorat buscant pistes del que li ha de passar al psiquiàtric) s’aniran entremesclant en un film molt rodó i que el pecat més gran que comet és buscar el “Happy End” que tampoc li era tan necessari. (Funciona molt bé, eh? El problema és que potser seria més romàntic deixar-lo obert, i no pas tan “mastegat”.)
- NEW POLICE STORY. Jackie Chan en estat pur. L’actor torna a Xina i en fa una de les seves com a poli acabat que reuneix forces per derrotar els fills de pares rics que un dia maten als seus subordinats. Humor, acció i un dramatisme poc conegut pel públic occidental de l’actor (més en la línia de LA JUNGLA DE CRISTAL que no pas el SHANGAI KID).
- SYMPATHY FOR LADY VENGEANCE. Park Chang-wook és a Sitges presentant el seu tercer film de l’anomenada “trilogia de la venjança” (SYMPATHY FOR MISTER VENGEANCE i OLD BOY són les dues anteriors). Brillant, menys violent que l’anterior i segurament menys impactant però amb un missatge més humà, de redempció, i proper a l’espectador. La dona busca venjança amb un pla més meditat i funcional que els dels seus homòlegs masculins dels films anteriors del director. Atenció a la música que obre els crèdits de tancament; una cançó en català del que, diria, sembla ser una zarzuela. (Curiós; sempre som els últims a descobrir les possibilitats que ofereix la nostra pròpia cultura.)
- MIND GAME. Animé paranoic i totalment desbordat sense mesura que provoca més amor que odi tot i que té parts totalment anades de l’olla. Surrealista i divertida, amb moments molt bons i d’altres de totalment incomprensible; les aventures d’un mangaka i la seva amiga de pitrera abundant a través d’un món oníric i esbojarrat, buscant-se a sí mateixos fins i tot dins una balena.
- BORN TO FIGHT. Els tailandesos creadors d’ONG-BAK de nou en acció. Patacades hiper-realistes fetes pels propis actors buscant humor i satisfent públics amb ganes de riure i aplaudir cada proesa. Per a fans dels “tres petits ninjes” i similars que hagin crescut amb ganes de veure més brega en companyia dels amics. Espectacular de debò, però amb cap més mèrit que oferir acció i més acció.
- LEMMING. El director de HARRY, UN AMIC QUE US VOL BÉ, torna amb una mena de thriller en clau de comèdit surrealista, amb un enginyer informàtic que veu com la seva relació en parell es trastorna quan troben un rossegador nòrdic a casa seva, un lemming. A partir d’aleshores, els somnis comencen i no acaben amb l’entrada en joc del cap del protagonista, la seva dona, un suicidi i una infidelitat somiada. O no.
- THE WILD BLUE YONDER. Herzog, extraordinari director que no deixa de mantenir-nos commocionats per GRIZZLY MAN, on va ser capaç de fer-nos creure que una realitat era ficció (l’heu de veure JA), ens presenta un altre film a Sitges, menys “comercial”. Aquest altre parla amb molta ciència i coneixement del planeta, l’aïllament i l’espai. Hauria de ser ciència-ficció, però es converteix en un dens memoràndum d’informació complexa i difícil de digerir en una sola sessió enmig d’un festival. S’haurà d’estudiar amb calma. De moment, insistim en GRIZZLY BEAR.
- VOICE. Més terror asiàtic. La originalitat és que veiem el punt de vista del fantasma de torn, que es veu superat per la seva vessant malvada tot i insistir a mantenir el seu record viu en la ment de la seva millor amiga. Entretinguda i amb bons moments, com altres films “cosins”. Hi canten una cançó molt maca en castellà que expressa clarament el sentiment del fantasma: No vull que m’oblidis encara que desapareixi.
- FLIGHTPLAN. Clàssic tòpic thriller nordamericà. Bons interprets, guió més o menys sòlid (amb alguna llacuna mooolt remarcable), decorat impressionant i muntatge trepidant. No ofereix més ni encaixa massa amb la resta de continguts del Festival. El més comercial projectat fins ara.I callo…
(Demà arriba CORPSE BRIDE, per cert!)
A veure què tal! Tot i que em temo que no podré tornar a escriure fins que acabi el Festival, faré unes conclusions de seguida que tot acabi, sens falta! Animo a tothom que vingui a treure el cap a Sitges! Sempre ens quedarà el Brigadoon, amb pel·lis “típiques” del Festival de Sitges i gratis!
1 COMENTARI/s
moz
Esborrar — 13/10/05
La Gogo Yubari (la lluitadora de la bola xD) a Sitges!!! Mare meva!! :O!
Si et vaig demanar Tarantino… aquesta bellessa de la qual desconec el nom deu ser més propensa de fotografiar que en Tarantino, no? (mera qüestió d’aspecte físic xD)
En fi, que vaig bé la resta del festival! 