Bé, matem el tema del Festival Internacional de Cinema de Catalunya – Sitges’05… Comencem amb una dedicatòria a en MOZ, comentarista d’algunes entrades anteriors:
La Gogo Yubari era interpretada Chiaki Kuriyama, que va fer acte de presència els primers dies del Festival. Es veu que tenia un equip d’assessors que després de cada entrevista se li tiraven a sobre a retocar-la i preparar-la per a la següent intervenció. Tenia una mena de somriure “assajat” que fa com por veure’l “clavat” a totes i cadascuna de les fotos on surt a Sitges.Més safareig:
Tarantino va visitar algunes maratons de zombis… i com que el rumor s’escampava abans que arribés, les entrades s’esgotaven en instants. Ha estat, veritablement, una de les ànimes indiscutibles d’aquesta edició (la presència que mai sabies a quina sessió podria aparèixer per sorpresa).
Jodie Foster va ser més discreta: va venir, va promocionar (amb en Buenafuente inclòs) i va marxar. La pel·li no val massa, però va ser més simpàtica de la imatge de “dona seriosa” que molts li fem.
Viggo Mortensen va interactuar més amb la premsa (la Foster va estar en un hotel apart, relativament allunyada de Sitges) i va tenir un paper més actiu en els actes de cloenda. Un aplaudiment al seu simpàtic accent argentí!
I, abans de continuar, vaig poder reveure MIRRORMASK i no vull estar-me de reconèixer que és una de les pel·lis que més m’han agradat (a la segona m’ha convençut molt més; tenia menys son).Perdoneu inconcreció, però amb tantes pel·lis encara les he de pair, i com que als llocs on n’he de parlar no podré parlar de tot el que aquí he dit, tampoc m’he dedicat a revisar si escric bé els noms i tot això, per la qual cosa demano disculpes als cinèfags que puguin haver-se sentit ofesos per algunes inconcrecions o noms mal escrits que pugui haver deixar anar en aquests comentaris… Avui intentaré prendre’m-ho amb més calma! (Per cert, és vergonyós tot i que no té res a veure amb Sitges que el nou Astèrix hagi estat publicat amb faltes en català a la portada; estem arribant a uns extrems inusuals de mala qualitat en les poques coses que fem en català.)
I acabem repassant la resta de films que hem pogut veure:
- ONE MISSED CALL 2. Seqüela funcional del film que va dirigir Takashi Miike. Va bé per fer quatre ensurts, repetir la clau de l’èxit anterior amb els trucs recurrents i poca cosa més (l’únic gir important que proposen en relació en l’anterior tampoc s’acaba d’entendre ni funciona del tot). La melodia del mòbil és manté en forma i segueix posant la pell de gallina.
- CORPSE BRIDE. Tim Burton en forma. Gran direcció d’escena. Decorats brutals. Titelles encisadors. No arriba al MALSON ABANS DE NADAL (sobretot musicalment), però se’n surt perfectament. Una meravella animada que caldrà veure quan s’estreni a tot el país. Atenció a les escenes de piano, que són les que m’han robat el cor.
- HARD CANDY. Una sorpresa! El primer llargmetratge de David Slade, amb una Ellen Page (nascuda al 1987) que fa caure de cul i el noi maco de EL FANTASMA DE L’ÒPERA (versió musical). Tracta el tema de les relacions nascudes pels xats d’Internet, la malícia, la venjança i la pederàstria. Això sí, ja us asseguro que la víctima no serà noia, que brilla com a actriu. I això que a Internet els qui l’han vista donaven molt mala nota al film…
- A BITTERSWEET LIFE. La venjança a l’estil coreà… de nou. Un gàngster veu com el seu Padrí l’acusa de desobediència ignorant els anys de servei i sacrifici. El pinxo no li perdonarà al seu cap i no pararà fins a dur terme una venjança contundent contra tothom que se li fiqui al davant. Dirigeix i escriu el director de A TALE OF TWO SISTERS, deixant de banda el terror a canvi de l’acció pura i dura.
- THE EXORCISM OF EMILY ROSE. Clàssica revisió dels moments més recurrents de EL EXORCISTA amb l’únic interès d’oferir un judici sobre un exorcisme i la curiositat de veure com es defensa un cas així. Per a fans del tema i curiosos dels judicis exòtics. Ah, i la noia ho fa prou bé, a banda que és filla d’un mestre del terror, John Carpenter (diuen que el remake del seu clàssic LA BOIRA és una patata, per cert; i va estar a punt de passar-se a Sitges, diuen).
- BLOOD RAIN. Enginyosa pel·lícula de misteri situada fa uns quants segles en una tranquil·la illeta asiàtica, on un detectiu ha d’esbrinar uns assassinats aparentment sobrenaturals.
- OCULTO. Pel·lícula espanyola de misteri amb la nostrada Laia Marull, Leonardo Sbaraglia i la imponent Angie Cepedaaaaarf. El guió és fluixot, la història es fa lenta i els actors acaben bastant perduts. (No tant com a SOMNE, però!)
- ELECTION. Tríades de Hong Kong han de votar un nou líder de manera democràtica. Tradicions dels shaolin i enfrontaments, xantatges, suborns i aliances inesperades tenyeixen l’acció de l’últim film de Johnny To. Prou bé i amb una última hora gairebé impecable quant a narrativa i equilibri.
- FINAL FANTASY VII: ADVENT CHILDREN. Es pot veure per l’Emule en VOSC. El passi amb públic va ser molt viu i realment es fa recomanable veure el film amb algun expert en el joc amb el qual es basa.
- L’EMPIRE DES LOUPS. Film d’intriga francès amb en Jean Reno lluny d’èxits com ELS RIUS DE COLOR PORPRA. Bastant avorridot. Sobre una organització turca que va rera la pista d’una noia sense memòria. (Tenia en Gorina al costat i va quedar tan clapat com jo. Inevitable.)
- GISAKU. Animació espanyola imitant l’estil japonès. Provoca certa vergonya alïena perquè bàsicament és un publi-reportatge d’Espanya imitant Bola de Drac. En una sala plena de gom a gom la gent s’ho passarà pipa comentant el film en veu alta i aplaudint o xiulant a cada moment.
- ALLEGRO. Film amb l’aire de PRIME (que vam veure l’any passat) i amb una història molt Charlie Kaufman! Christoffer Boe dirigeix la història d’un pianista que torna a la seva Dinamarca natal a la recerca d’un record perdut que s’ha manifestat en un barri que ha quedat aïllat de la resta del món. Genial.
- THE DARK. Tòpic film d’ensurts amb una família que es retroba en una illa on la població anterior es va suicidar en massa. Fantasmes, esperits que tornen i final amb cop d’efecte. Buh! (I xiulets a la sala de projecció.)
- ROOM+HAZE. Passi doble de dos films… L’un oníric sobre la recerca d’una habitació que apareix en somnis i l’altre sobre un tipus sortejant un munt de trampes en una mena de malson de formigó. Històries buscant provocar emocions i despertar odis i passions. Vam dormir molt.
- THE NEIGHBOUR NUMBER THIRTEEN. Ofereix menys del que promet; un tipus marcat pel “bullying” dels seus companys creix perturbat i de gran comença a venjar-se de la societat. Finalment assistim a les tristes desventures d’un pretès psicòpata venjatiu que tampoc resulta ser el Mr. Hyde que esperàvem.
- THX 1138. Veiem el clàssic primer film de George Lucas. Em torno a adormir. Hi ha una maledicció que no permet que la vegi sencera d’una tirada.
- URUSEY YATSURA: THE BEAUTIFUL DREAMER. Animé protagonitzat per la Lamu, la nostra estimada extraterrestre de la Rumiko Takahashi. Projecció molt reduida però animada i somrient veient un film dels vuitanta farcit de l’especial humor dels creadors de Ranma i companyia.
- THE GREAT YOKAI WAR. Un dels últims Takashi Miike (aquest home que no para), suposadament per a tots els públics. Té alguns moments violents combinats amb un maquillatge i uns vestits brutals. La història explica la batalla entre els típics monstres i fantasmes de la mitologia nipona i uns malvats que volen conquerir el món (capitanejats per la Chiaki que esmentava a la introducció). És com un capítol de l’Arale però menys esbojarrat (i sorpren dir això d’un film del director de ZEBRAMAN) i amb un ritme que s’encalla.I acabo la crònica d’una vegada! Demà faré un repàs personal als premis i així ho rematem tot plegat. Apa.
1 COMENTARI/s
moz
Esborrar — 20/10/05
Gràcies per la dedicatoria/informació!! 