Sobre una primera vegada (II): De públic a la tele

Ahir vaig anar per primer cop de públic a un programa de televisió. Era a l’estrena del canal Cuatro (l’ex-Canal Plus en obert, que ara només serà a través del satèl·lit), i més concretament jo estava al plató de Gestmusic, al programa d’en Boris Izaguirre i companyia, Channel N 4. Amb un toc tan glamorós ningú pensa trobar un programa de tarda, i veritablement va semblar poc de tarda (segurament perquè es va emetre a la nit, ja es veurà als altres “capítols”).

(El paio va ser simpàtic amb el públic, més que els altres ddos presentadors i el caos de certs moments. Tot i que l’Ana García Señeriz va obrir-se cap al final agraïnt la paciència del públic amb molta amabilitat i pel gaudi de molts dels presents.)

Bé, això d’anar de públic és una experiència rarota (i més un dia com ahir, perquè era excepcional i gravàvem un fals directe, simulant connexions constants amb dos platons de Madrid que feien el mateix al seu torn. Anant de públic allí et feien esperar una bona estona donant-se un bocata molt soso, això sí, ben atesos. Després una estoneta de cua, passar per un detector i cap a dins. Fins una mitja horeta més tard no treuria el cap en Boris. Almenys el regidor de públic és un tipus simpàtic (un tal Xavi que sembla en Sidney Pollack).

(L’autèntic Sidney Pollack.)

Per desgràcia (o per sort), vam caure bé a la persona que repartia el públic i ens van fotre a primera fila. A nosaltres, que anàvem amb ganes de veure la feina dels tècnics que no pas a aplaudir i fer el ximple. Doncs bé, vam haver d’aplaudir, cridar i “ballar”. Déu meu. Una primera vegada com a públic i ja em posen a primera fila. Una gran experiència que demana a crits no tornar-hi. Com que era aquest fals directe, almenys vam estar-hi tanta estona que vam poder gaudir de la feina dels tècnics de torn TANT com vam voler. Per la resta, es feia estrany parar cada dos per tres per esperar que els de Madrid fessin un tros més i després tornar-hi nosaltres. Una bona part del públic va anar desertant (havíem entrat a la 1 del migdia i vam ser allà fins a quarts de vuit! I només van dignar-se a donar-nos un altre entrepà a partir de les set!), tot i els precs del regidor de public i la tensió dels tècnics per la presència d’un dels grans de Gestmusic, en Toni Cruz (que no sé què ha fet o amb qui ha pactat aquell home, però semblava un retrat d’ell de jove però amb la cara més marcada). Resultat: Al final quedàvem pocs, la meitat dels quals éren els típics gats vells de públic que volia sortir a càmera i esperàven que sent pocs sortirien més, per la qual cosa van cridar i fer tant soroll com van poder. (Ja els hauria cedit el meu seient, jo, que no vaig parar de sortir amb el meu caretu de pomes agres.) La paradoxa de tot plegat és que, un cop el públic va anar desertant, les càmeres van deixar d’enfocar-nos (per ordres d’algun gran cap, suposo), ja que no érem una multitud, cosa que es tradueix que a partir de cert de moment, el programa d’en Boris tenia crits i aplaudiments però d’un públic que sortia breument i de lluny. Nefast pel grupet que reclamava sortir a crits. Per la meva banda, ja m’estava bé, però m’imagino que ells i elles es deurien sentir ben enganyats, en veure-ho ahir i a ala repetició d’avui al matí. Ais… Algú que llegeixi això ha anat abans de públic a un programa d’aquests? L’experiència va ser més gratificant?

Pel que fa a Cuatro…

Em temo que tindré un empatx de programació jove, guai i atrevida… (Ah, i l’estètica un xic massa com de “canal digital”, no? Els qui hi enteneu, creieu DE DEBÒ que és el més adeqüat?)