I aquest cop tenim vídeos i fotos d’aquest drama sobre dos amics que creixen en mons diferents, sense saber que són germans. Que gran és poder ser petit, i créixer a cada nova funció! Que grans són els moments en que tenim 7 anys! Ens ho passàvem teta! D’aquesta obra enyoraré sobretot l’Arnau, la compenetració que hem desenvolupat i la seva gran dedicació per tal que tot sortís bé; ja hem compartit escenari a tres obres diferents! A La botiga dels horrors jo era el florista i ell movia la planta que al final havíem de matar, a Entre Gats ell era el gat protagonista i jo el gat dolent amb qui s’esbatussava i ara a Germans de sang ell ha estat el noi pobre, Mickey, i jo el noi ric, l’Eddie. Ara l’Arnau és a punt d’estrenar una obra grossa, que espero que li funcioni molt bé i el tinguem ben aviat al món professional! En tot cas, ja és millor actor que molts dels que surten a televisió avui dia, això sens dubte!

Precedents: Queda recordar que també vam fer l’obra a Vic fa un anyet, assajant durament, on jo substituia un dels actors de quan la van fer als Hostalets de Balenyà, ja amb el personatge de l’Eddie Lyons.

I ara, una postaleta de record (clica-hi a sobre per veure-la millor):

Que quedi pel record! Llagrimenta d’enyorança inclosa.

Tema SERRALLONGA (just abans de marxar a NY vaig anar a fer de soldat pel telefilm de TVC). La veritat és que pot molt ben ser que no surti massa, a la pel·li, o només d’esquena. El cas és que em van posar a la cua dels soldats i la càmera no em va ser massa favorable. Però mai se sap; l’important és que com a soldat vaig cobrar més que com a cadàver! (Que era el paper inicial que havia de fer!) I cal agrair el dinar! Fabulós i complet! I es podia repetir de tot! Però el millor va ser l’ambient! Va haver-hi una bona camaraderia entre els soldats i a l’hora de dinar allò semblava més una cantina medieval que altra cosa. Una veritable regressió!

I, amb la ximpleria, aquest any ha estat un dels més creatius quant a interpretació:

A la primera meitat de 2007 recupero en Macavity, el gat més malvat del món; / setmanes després, hereto l’Eddie Lyons, un germà ric amb final tràgic que l’actor que ja l’havia fet no podia reemprendre / i, passat l’estiu, hereto per indisposició d’un altre actor en Pere Màrtir, un rabiós casanova que va robar molts cors (el meu inclòs) / per passar a fer el “típic soldat ras”, de SERRALLONGA / i, un cop a Nova York, The Freak, coprotagonista del curt The Cannibal, rodat en 16 mm.

I acabo amb una reflexió d’aquelles meves: Ara visc en parell al pis on vaig viure els 16 primers anys de la meva vida. I es nota. A les primeres setmanes encara m’era estrany (un lloc nou, encara que conegut), però al cap d’un mes em sorprenc a mi mateix visitant les habitacions que freqüentava quan era petit per error: O sigui, penso que vull anar a l’habitació on dormo a buscar nosequè, i sense adonar-me’n em fico a una habitació on només tenim trastos, ara!

És sorprenent com treballa el subconscient…

Aquell pis me’l conec tant que acostumo a passejar-m’hi de nit amb els llums tancats sense problemes. Fins i tot pujo l’escala veïnal a les fosques! La memòria humana és molt curiosa.

Torno a ser a casa! I provoca una sensació molt especial, com si cada racó guardés antics records meus que m’aniran retornant a mesura que hi vagi vivint de nou. I a mesura que hi torni a viure i hi desapareixin els rastres encara presents dels anteriors llogaters tornaré a omplir el pis de nous records d’una nova etapa de la meva vida. Preciós.

Encara no hi estem plenament instal·lats, que falten moltes coses, però sense adonar-me’n em trobo que ja sóc a casa. Sempre ha estat casa meva i ara ho torna a ser. I em provoca una sensació molt especial, com si cada racó guardés antics records meus que m’aniran retornant a mesura que hi vagi vivint de nou. I a mesura que hi torni a viure i hi desapareixin els rastres encara presents dels anteriors llogaters tornaré a omplir el pis de nous records d’una nova etapa de la meva vida. Preciós.

Per cert! Aquest cap de setmana he estat a Torí per primera vegada. Podria fer-ne uns quants còmics, de l’experiència! Moooolt rebé! Llàstima de la quantitat d’hores perdudes anant en avió a Milà i d’allí agafant trens i autobusos a Torino… Tot sigui per estalviar alguns calerons!

Si un cop imprès a tamany mega-gran queda la meitat de potent (els colors d’impremta mai surten com vull), ja seré feliç.:-)

Més posts sobre l’obra dispersos per aquí…

PC: Ahir vaig fer l’última foto (va ser a una presentació del PP de Manlleu). Pel que sembla he tancat un cicle de dos anys i ja m’han substituit a la meva feina com a fotògraf substitut. Al fotògraf substitut substituït, qui el substituirà? Sí, és el que volia, que ja feia un any i escaig que deia que plegaria… Per tant, ja tocava. Si li vaig dir jo, al cap de fotografia, que ho deixaria… I ell ara té un substitut a punt i potser d’aquí a un mes no. Clar, però ara no tinc cap nova feina i volia independitzar-me… O sigui que seré un aturat amb pis i sense feina vivint dels curts estalvis que tinc. És decisió meva, val? Val. Però ara no tinc feina. I malgrat les puadetes que em feien, he de dir que enyoraré molt això d’anar voltants pels llocs i fent fotografies. Val? Val. Però tocava tancar un cicle! Fet! Apa-li… Però tant de bo tingués feina de recanvi! Properament, “a la recerca de la feina perduda”! Enyoraré això de les fotos, però ja tocava. Visca el fotoperiodisme! (Havia comentat mai que vaig haver de REPETIR l’examen de Fotoperiodisme, a la UAB? Doncs ara resulta que, de moment, he cobrat més com a Fotoperiodista que com a Periodista en sí! Paradoxes de la vida…) Si algun cop torno a ser redactor, poso a Déu per testimoni que seré comprensiu amb l’estrés dels fotògrafs i que evitaré fer-los anar de cul! Ara diré “Lluís”. “Lluíiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiis!” Clic.

Permeteu-me alguna reflexió sobre l’obra, va: “No la feu més, ja?”, demanava la gent. Ha estat un èxit complet. I el dia 17 vam fer l’última representació amb el teatre MÉS PLE QUE MAI; vam haver d’afegir cadires de més! El primer cop que passa això al nostre poble; i a sobre ha passat a dues setmanes d’haver estrenat el nou aforament amb les noves butaques! No hi ha paraules.

Però hi ha webcòmic! El que vaig fer el mateix dia 17, tornant de l’última funció:

Aquest malvat Macavity m’ha robat el cor! (Un primer paper malvat en escena i, a sobre, el paio apallissa el prota i toca el dos malferit però viu! Breu, mut, intens i s’escapa viu! Així dóna gust estar entre gats!) Miau!

Macavity no hi és.

I ara l’anècdota: Aquest cop sobre Internet i la seva màgia. Gràcies a la Xarxa, la _Mò_ i l’Arkitekt coneixen el DVG. I gràcies al DVG van visitar el meu weblog. I gràcies a això avui han vingut a veure Entre Gats! Ostres, m’han deixat totalment fora de joc! No esperava pas que algú arribés a venir arran de seguir la crida del weblog! I celebro que els hagi agradat l’espectacle! M’ha fet moltíssima il·lusió! Això és un èxit absolut, molt més del que jo hauria pogut imaginar, i que fins i tot ha arribat a esquitxar aquest màgic i visitat DVG que en Jun condueix! (I la _Mò_ i l’Arkitekt estan d’acord amb mi que si en Jun no ve demà es perdrà una obra fora de sèrie! Apa! Que ho sàpigues, Jun!)

A més, m’han fet l’honor de ser l’únic actor de l’obra que ha firmat un autògraf, per ara! Moltes gràcies per haver vingut i celebro que us hagi agradat! (I us demano disculpes perquè he estat incapaç d’escriure bé els vostres noms! Ella m’ha dit “amb accent obert” i va i jo li foto tancat, i a ell li he dit “amb K, oi?“, i va i li foto només una K! Ostres, ho sento, però després de cada funció acabo ben atabalat i fora de joc! No dono per més! Miraré de compensar-ho d’alguna forma, refent la dedicatòria o alguna cosa així, que és el mínim que puc fer! Merci per haver vingut, de debò!)

Avui divendres 15 a les 10 de la nit, demà dissabte 16 també a les 10 i demà passat diumenge 17 a les 7 de la tarda!

Val la pena. Paraula de Macavity.

No cal dir que l’endemà ja va tornar tot al seu lloc, però encara em fa mal el coll, per l’estrebada de la caputxa. I dels blaus a braços i cames millor no parlar-ne. Però en fi, dia o altre havia de sortir malament, fins i tot entre gats!
(Més de 3.000 persones ja l’han vista. I encara queden tres funcions. Toquem ferro.)