Però sempre hi ha alegries impagables, com el final de festa de l’últim OHÀ!, que ha estat antològic. Vet aquí un fons de pantalla i un record fotogràfic (clica-hi a sobre per veure-ho millor):

També és la típica època que descobreixes que ja tens amics “adults” 7 anys més petits que tu! Molts dels quals et sobreviuran, amb una mica de sort (si el planeta no peta abans, vull dir). Pensaments macabres que apresen a fer-nos viure amb més interés i gaudint al màxim cada instant. Per això penso que amb l’OHÀ! he viscut: Que seria millorable? Segur. Però l’he assaborit moltíssim! Les bromes pesades amb la Lou, les presències estelars d’un gran grapat d’amics, el sentit de l’amistat i la col·laboració entre col·legues, el somni de treballar de debò en una ràdio, l’aparició estel·lar d’en Quim Bou per telèfon i la presència de Bizarre al directe… Tot molt emotiu.