I aquest cop tenim vídeos i fotos d’aquest drama sobre dos amics que creixen en mons diferents, sense saber que són germans. Que gran és poder ser petit, i créixer a cada nova funció! Que grans són els moments en que tenim 7 anys! Ens ho passàvem teta! D’aquesta obra enyoraré sobretot l’Arnau, la compenetració que hem desenvolupat i la seva gran dedicació per tal que tot sortís bé; ja hem compartit escenari a tres obres diferents! A La botiga dels horrors jo era el florista i ell movia la planta que al final havíem de matar, a Entre Gats ell era el gat protagonista i jo el gat dolent amb qui s’esbatussava i ara a Germans de sang ell ha estat el noi pobre, Mickey, i jo el noi ric, l’Eddie. Ara l’Arnau és a punt d’estrenar una obra grossa, que espero que li funcioni molt bé i el tinguem ben aviat al món professional! En tot cas, ja és millor actor que molts dels que surten a televisió avui dia, això sens dubte!

Precedents: Queda recordar que també vam fer l’obra a Vic fa un anyet, assajant durament, on jo substituia un dels actors de quan la van fer als Hostalets de Balenyà, ja amb el personatge de l’Eddie Lyons.

I ara, una postaleta de record (clica-hi a sobre per veure-la millor):

Que quedi pel record! Llagrimenta d’enyorança inclosa.

I avui… Germans de Sang torna a l’escenari! Només per un cap de setmana!

Sense més vacances, però satisfet per l’estada a Itàlia. Ben aterrat i amb barret nou!

Ah, Venècia… Ciutat cinematogràfica i opressora, que t’estreny en els seus carrers atapeïts per deixar-te anar a cada plaça que per sorpresa t’assalta en el moment menys esperat. Ciutat de canals i gòndoles on el temps s’estanca amb enyorança i els rius de vianants circulen fora de l’aigua. Teulades somiadores i amb brutícia als racons… Un espai que et dóna el que hi portes; exactament el que n’esperes, ni més ni menys. Bella decadència de colors gastats, ideal per estrenar-hi càmera de fotografiar! Olors fortes, carrers estrets, parets caduques i aigües brutes que engoleixen els misteriosos graons sobre els quals aparquen les embarcacions. Ei, i ja estic a punt per tornar-hi en una altre època, amb un clima més fresc i oportú!

Tema SERRALLONGA (just abans de marxar a NY vaig anar a fer de soldat pel telefilm de TVC). La veritat és que pot molt ben ser que no surti massa, a la pel·li, o només d’esquena. El cas és que em van posar a la cua dels soldats i la càmera no em va ser massa favorable. Però mai se sap; l’important és que com a soldat vaig cobrar més que com a cadàver! (Que era el paper inicial que havia de fer!) I cal agrair el dinar! Fabulós i complet! I es podia repetir de tot! Però el millor va ser l’ambient! Va haver-hi una bona camaraderia entre els soldats i a l’hora de dinar allò semblava més una cantina medieval que altra cosa. Una veritable regressió!

I, amb la ximpleria, aquest any ha estat un dels més creatius quant a interpretació:

A la primera meitat de 2007 recupero en Macavity, el gat més malvat del món; / setmanes després, hereto l’Eddie Lyons, un germà ric amb final tràgic que l’actor que ja l’havia fet no podia reemprendre / i, passat l’estiu, hereto per indisposició d’un altre actor en Pere Màrtir, un rabiós casanova que va robar molts cors (el meu inclòs) / per passar a fer el “típic soldat ras”, de SERRALLONGA / i, un cop a Nova York, The Freak, coprotagonista del curt The Cannibal, rodat en 16 mm.

I acabo amb una reflexió d’aquelles meves: Ara visc en parell al pis on vaig viure els 16 primers anys de la meva vida. I es nota. A les primeres setmanes encara m’era estrany (un lloc nou, encara que conegut), però al cap d’un mes em sorprenc a mi mateix visitant les habitacions que freqüentava quan era petit per error: O sigui, penso que vull anar a l’habitació on dormo a buscar nosequè, i sense adonar-me’n em fico a una habitació on només tenim trastos, ara!

És sorprenent com treballa el subconscient…

Aquell pis me’l conec tant que acostumo a passejar-m’hi de nit amb els llums tancats sense problemes. Fins i tot pujo l’escala veïnal a les fosques! La memòria humana és molt curiosa.

Torno a ser a casa! I provoca una sensació molt especial, com si cada racó guardés antics records meus que m’aniran retornant a mesura que hi vagi vivint de nou. I a mesura que hi torni a viure i hi desapareixin els rastres encara presents dels anteriors llogaters tornaré a omplir el pis de nous records d’una nova etapa de la meva vida. Preciós.

Encara no hi estem plenament instal·lats, que falten moltes coses, però sense adonar-me’n em trobo que ja sóc a casa. Sempre ha estat casa meva i ara ho torna a ser. I em provoca una sensació molt especial, com si cada racó guardés antics records meus que m’aniran retornant a mesura que hi vagi vivint de nou. I a mesura que hi torni a viure i hi desapareixin els rastres encara presents dels anteriors llogaters tornaré a omplir el pis de nous records d’una nova etapa de la meva vida. Preciós.

Quina ràbia que fan, els adolescents! Però la seva nul·la delicadesa s’ha vist compensada quan el seu professor de català (per culpa meva indirecta i dels meus mailings massius) li ha comentat davant de tota la classe l’obra que preparem:

Val, amb això del profe m’he passat, però ha estat divertit. N’he fet una crònica disfressada en còmic i tot en una de les revistes on col·laboro (cliqueu a sobre per veure-ho millor):

Visca el teatre!

Amb el tema de les edats m’he adonat que, ja de petit, jo tenia tendència a moure’m amb els qui tenien entre dos i tres anys menys que jo. A més, va donar-se la casualitat que la meva generació (en termes locals) era molt poc inquieta (tenint en compte les posteriors i les anteriors) i molt poc participativa a activitats extraescolars…

I això passava als qui volíem fer teatre (començant als Pastorets, tal i com pertoca), que de la meva generació n’hi havia pocs, al poble! Tot i que a les generacions posteriors han anat sortint nous talents, com el magnífic repartiment d’entre 16 i 21 anys de la versió de Cats que vam fer.

Per això de cop i volta he passat de compartir escenari amb gent de 30-35 anys a fer-ho amb gent de 15-20. I la química que ha sorgit en alguns casos ha estat molt sana. M’ajuda a “rejovenir-me”: Vaig compartir Germans de Sang amb l’Arnau, que té 7 anys menys que jo, i en baixar de l’escenari no faltava la típica persona curiosa que ens demanava si anàvem al mateix curs.)

En tot cas, aquest és l’Elixir de la Joventut que gaudeixo aquests dies. El teatre com a afició i com a passió. Encara que no surti tan bé com voldríem ni tot siguin èxits. Però anem a passar-ho bé i a intentar transmetre aquest sentiment ple de vida i motivació des de l’escenari. (Es nota que els assajos de l’última setmana ens estan anant de cul, oi?) Un cop més, aquest cap de setmana… Teatre!

La filla del mar d’Àngel Guimerà, que el grup Amics de Balenyà posa en escena a l’Ateneu de Els Hostalets de Balenyà el primer cap de setmana d’octubre.

Serà una ocasió molt especial per veure a l’escenari una obra que, per diversos motius (canvis al repartiment, imprevistos d’última hora…) portava més d’un any endarrerint-se, els assajos de la qual van arribar a aturar-se per poder dur a terme l’escenificació del musical Germans de Sang, que tan bona rebuda va tenir tant a Els Hostalets com a Vic.

Ara el grup ha posat fil a l’agulla per presentar el conegut clàssic de Guimerà, que narra l’apassionat triangle amorós entre una bondadosa pescadora adolescent orfena, una hereva possessiva que li fa de germanastra i el casanova Pere Màrtir, qui esdevindrà un titella ferit de mort castigat pels antics amors.

Una història amb una primera part tendra, còmica i desenfadada, que desemboca en un fatídic mar d’insolidaritat, rascisme, innocència trencada i amors apassionats. Tot en una obra on una joveníssima veterana del grup fa el seu primer paper protagonista, secundada per un bon grapat de veterans de l’escenari de l’Ateneu i d’altres col·laboracions especials.

Es farà els dies 5, 6 i 7 d’octubre (a les 10 de la nit, altre cop a les 10 i a les 7 del vespre, respectivament), i en principi no hi ha previst fer cap repetició.

Res més per ara! Deixeu-vos endur per les onades…

Ara toca destacar un vídeo al bloc de l’amic Kal-El!

I ara un record, va: Divendres passat vam fer Germans de sang amb el grup Amics de Balenyà a Vic. És el grup on vaig entrar substituint un actor a l’obra que preparen per setembre; La filla del mar. Però resulta que els van demanar de repetir per a una causa benèfica l’obra musical de Germans de sang (que van fer el setembre passat, tal com surt a la foto en miniatura), i com que faltava l’actor que feia de segon germà (el ric), que treballa lluny aquest estiu, em van demanar si podia fer-ho. Vaig dir que sí, i la veritat és no me’n penedeixo: Em van deixar reinventar-me el personatge al meu gust, vam fotre’ns a improvitzar amb l’Arnau (el germà pobre) a les escenes on teníem 7 anys i vam riure un munt amb la complicitat del públic des del principi. L’obra, en general, va sortir molt rodona i tothom va emocionar-se. Malauradament, l’organització benèfica que ho va muntar no va fer massa propaganda, i el públic vigatà va brillar per la seva absència. (Val a dir que els pocs que sí que van venir de Vic van er molt agraits i efusius, eh!) Al final, però, només una quarantena de persones (la majoria de Balenyà) i, això sí, aplaudint dempeus (em sembla que és el primer cop on tothom aplaudia dempeus en una obra on he col·laborat!). Va ser molt bonic. I només era una única funció. Un mes d’assaig per a un sol dia! Però un gran dia. Llàstima del públic absent, però ben mirat ells s’ho van perdre! Ah, i l’altra nota negativa; els mitjans osonencs (aka “vigatans”) van passar del tema i no tenim ni una miserable foto de record de la funció. Vaja, que ni una imatge pel record d’una nit on ho vam passar tan bé a l’escenari!

(Val, i la càmera dels meus pares no estava disponible perquè la té la meva germana a Itàlia! Que trist, oi? He treballat dos anys de fotògraf i no tinc accés ràpid ni a una miserable càmera digital!)

Només això:

Els esbossos que vaig gargotejar amb la roba i els cabells del meu personatge al llarg dels tres moments “temporals” on succeïa l’obra. (De debò que la part on teníem 7 anys era un plaer fer-la, perquè t’ho passaves pipa!)

Per la resta… Tinc un company de fatigues desaparegut en combat! Ais…

Oli de cop: L’altre dia vaig assajar amb l’Arnau, el prota de GERMANS…, i em vaig fúmer una bona nata a la mà. A l’instant vaig posar-me oli de cop a la zona afectada. Ostres! I funciona MOLT. (Feia temps que no l’utilitzava JUST DESPRÉS d’un cop.) Ep! Animo a tothom a provar-ho… Visca els remeis de tota la vida!

Tan de bo l’oli de cop arreglés això: L’ordinador ha dit prou per segon cop en menys d’un any… Es nota que fa cinc anys que no en canvio la placa base i ara ha decidit petar. És el que té això de ser un aparell utilitzat a diari… Però ara he d’estar a un ordinador provisional i dedicar el sou d’un meset de dibuixos a restaurar-lo de zero. (I la feinada que he tingut recuperant el material en què estava treballant ha estat de por! Visca les nits en blanc… Intentaré seguir actualitzant tot i no tenir ordinador, però.)

La setmana que ve, webcòmic. Aquesta toca parlar de teatre.

Em fa molta il·lusió comentar l’èxit que ha tingut l’obra Germans de sang que han fet Els Amics a Els Hostalets de Balenyà! Els ha quedat mooolt bé, malgrat el playback! (La veritat és que no podia acostumar-me a sentir en Crosas o la Gonyalons en boca d’altres rostres, però la sincronització era clavada!) Em van explicar que no van poder cantar en directe perquè estaven assajant una altra obra quan se’ls va donar de baixa un actor principal i van haver “d’improvitzar” aquests Germans de sang (dirigits per Isabel Roma, amb algunes aportacions –segons m’han assegurat– del propi Roger Pera, que va interpretar l’obra en tres versions diferents i en va dirigir dues). Vaja, que amb les presses van arribar tan lluny com van poder! I la veritat és que no quedava gens malament; sobretot a les escenes corals.

Vet aquí l’Arnau (protagonista d’Entre Gats, per cert), posant-se a la butxaca el públic femení i part del masculí!

I ara en Josep! Un altre gat, mogut i pelut a l’altra obra, aquí transformat en el finolis germà ric!

En Jaume! Un home enooorme i amb una il·lusió inesgotable per fer teatre.

I el quadre plàstic que clou la primera part; un dels moments d’aplaudiments més eufòrics!

Tot un èxit. I és que el teatre “de poble” escala posicions fins al punt que anar a veure Grease a Barcelona ja és una autèntica pèrdua de temps i diners. Qui vol anar allà tenint el nivell que ja podem veure aquí?

I una exclusiva no-confirmada! Es diu que a principis d’estiu hi haurà un cap de setmana més d’Entre Gats! Motiu de pes per treure’m de la butxaca aquest fabulós fons d’escriptori (no hi surten tots els gats; no cabien a la foto!):

Al centre del cercle hi surten l’Arnau i en Josep, precisament!
(Clica a sobre la imatge per veure el fons de pantalla en sí!)

Miau!