Buf! Revisat el Saló del Manga, el Festival de Sitges i Nova York, ara només dir que el desembre començo a treballar com a redactor de continguts i grafista al Departament Editorial d’un mitjà estatal important. Quins nervis!
Tema SERRALLONGA (just abans de marxar a NY vaig anar a fer de soldat pel telefilm de TVC). La veritat és que pot molt ben ser que no surti massa, a la pel·li, o només d’esquena. El cas és que em van posar a la cua dels soldats i la càmera no em va ser massa favorable. Però mai se sap; l’important és que com a soldat vaig cobrar més que com a cadàver! (Que era el paper inicial que havia de fer!) I cal agrair el dinar! Fabulós i complet! I es podia repetir de tot! Però el millor va ser l’ambient! Va haver-hi una bona camaraderia entre els soldats i a l’hora de dinar allò semblava més una cantina medieval que altra cosa. Una veritable regressió!
I, amb la ximpleria, aquest any ha estat un dels més creatius quant a interpretació:
A la primera meitat de 2007 recupero en Macavity, el gat més malvat del món; / setmanes després, hereto l’Eddie Lyons, un germà ric amb final tràgic que l’actor que ja l’havia fet no podia reemprendre / i, passat l’estiu, hereto per indisposició d’un altre actor en Pere Màrtir, un rabiós casanova que va robar molts cors (el meu inclòs) / per passar a fer el “típic soldat ras”, de SERRALLONGA / i, un cop a Nova York, The Freak, coprotagonista del curt The Cannibal, rodat en 16 mm.
I acabo amb una reflexió d’aquelles meves: Ara visc en parell al pis on vaig viure els 16 primers anys de la meva vida. I es nota. A les primeres setmanes encara m’era estrany (un lloc nou, encara que conegut), però al cap d’un mes em sorprenc a mi mateix visitant les habitacions que freqüentava quan era petit per error: O sigui, penso que vull anar a l’habitació on dormo a buscar nosequè, i sense adonar-me’n em fico a una habitació on només tenim trastos, ara!
És sorprenent com treballa el subconscient…
Aquell pis me’l conec tant que acostumo a passejar-m’hi de nit amb els llums tancats sense problemes. Fins i tot pujo l’escala veïnal a les fosques! La memòria humana és molt curiosa.
Torno a ser a casa! I provoca una sensació molt especial, com si cada racó guardés antics records meus que m’aniran retornant a mesura que hi vagi vivint de nou. I a mesura que hi torni a viure i hi desapareixin els rastres encara presents dels anteriors llogaters tornaré a omplir el pis de nous records d’una nova etapa de la meva vida. Preciós.
Encara no hi estem plenament instal·lats, que falten moltes coses, però sense adonar-me’n em trobo que ja sóc a casa. Sempre ha estat casa meva i ara ho torna a ser. I em provoca una sensació molt especial, com si cada racó guardés antics records meus que m’aniran retornant a mesura que hi vagi vivint de nou. I a mesura que hi torni a viure i hi desapareixin els rastres encara presents dels anteriors llogaters tornaré a omplir el pis de nous records d’una nova etapa de la meva vida. Preciós.
En presentar-me a la prova de vestuari han decidit que feia més planta de soldat que de cadàver i m’han canviat el paper! Molt curiós. Doncs apa, seré soldat. A veure si és veritat, tot i que seré el típic figurant que segurament no sortirà a cap pla final! I juro i perjuro que intentaré oblidar-lo a Nova York! (Quins nervis, que demà passat marxem! Aaaaaaagh!)
I ara un record, va: Divendres passat vam fer Germans de sang amb el grup Amics de Balenyà a Vic. És el grup on vaig entrar substituint un actor a l’obra que preparen per setembre; La filla del mar. Però resulta que els van demanar de repetir per a una causa benèfica l’obra musical de Germans de sang (que van fer el setembre passat, tal com surt a la foto en miniatura), i com que faltava l’actor que feia de segon germà (el ric), que treballa lluny aquest estiu, em van demanar si podia fer-ho. Vaig dir que sí, i la veritat és no me’n penedeixo: Em van deixar reinventar-me el personatge al meu gust, vam fotre’ns a improvitzar amb l’Arnau (el germà pobre) a les escenes on teníem 7 anys i vam riure un munt amb la complicitat del públic des del principi. L’obra, en general, va sortir molt rodona i tothom va emocionar-se. Malauradament, l’organització benèfica que ho va muntar no va fer massa propaganda, i el públic vigatà va brillar per la seva absència. (Val a dir que els pocs que sí que van venir de Vic van er molt agraits i efusius, eh!) Al final, però, només una quarantena de persones (la majoria de Balenyà) i, això sí, aplaudint dempeus (em sembla que és el primer cop on tothom aplaudia dempeus en una obra on he col·laborat!). Va ser molt bonic. I només era una única funció. Un mes d’assaig per a un sol dia! Però un gran dia. Llàstima del públic absent, però ben mirat ells s’ho van perdre! Ah, i l’altra nota negativa; els mitjans osonencs (aka “vigatans”) van passar del tema i no tenim ni una miserable foto de record de la funció. Vaja, que ni una imatge pel record d’una nit on ho vam passar tan bé a l’escenari!