Clica-hi a sobre per veure-ho més gran!

El xaiet va néixer a l’institut, quan jo hi estudiava. Era un personatge mut d’una revisteta on col·laborava (El Max) i que quan es va quedar orfe (perquè la publicació va tancar) vaig decidir reaprofitar-lo a la revista local mensual El Portal, on hi feia una vinyeta còmica de temàtica general des de feia un parell d’anyets. Així és com en Xaqui (que deu el nom a un dels companys de classe) va arribar a ser el protagonista d’una tira periòdica que encara avui dia se segueix publicant (des de 1997).

Algunes tires recents, va (típica del canvi d’any, una de surrealista i una sobre treballs d’institut tot recreant l’ambient dels seus orígens):

Buf, alguna té faltes d’ortografia! Aix…

La veritat és que mai no m’hauria imaginat aquesta postal de bones a primeres, però va anar sortint…

“Va, va, fem que el prota de El Pirata Bo surti cagant un Tió pirata. He, he… Serà molt entranyable i familiar! I ara els Reis, que podrien ser la resta de la tripulació de… Un moment, espera! No, que no és una postal per la web de El Pirata Bo, sinó per mi! Llavors que els Reis siguin altres personatges que m’hagin donat feina aquest any… Val, en Xaqui, la Nena (que acaba de tornar a impremta en un altre context) i en Logan. Però, ara què? Si escric un text d’acompanyament caldrà que expliqui una mica d’on vénen els personatges, no? Ais, però això és molt lleig, com molt ‘Santiago Segura’, anant explicant qui és cadascun del pal promoció i tal! No, no, val més que parlin per si sols… Clar! QUE PARLIN! I què dirien? Parlarien de la seva feina en aquesta postal, suposo… Però què hi fan, a la postal, clar? Espera, espera… Hi fan hores extres! Per la crisi, coi!”

Si és que mira que és lògic! Com mola quan són els personatges els que et munten l’escena i no pas tu a ells!

Bon Nadal, bona sort, millors ànims i feliç 2009!

Quina ràbia que fan, els adolescents! Però la seva nul·la delicadesa s’ha vist compensada quan el seu professor de català (per culpa meva indirecta i dels meus mailings massius) li ha comentat davant de tota la classe l’obra que preparem:

Val, amb això del profe m’he passat, però ha estat divertit. N’he fet una crònica disfressada en còmic i tot en una de les revistes on col·laboro (cliqueu a sobre per veure-ho millor):

Visca el teatre!

Amb el tema de les edats m’he adonat que, ja de petit, jo tenia tendència a moure’m amb els qui tenien entre dos i tres anys menys que jo. A més, va donar-se la casualitat que la meva generació (en termes locals) era molt poc inquieta (tenint en compte les posteriors i les anteriors) i molt poc participativa a activitats extraescolars…

I això passava als qui volíem fer teatre (començant als Pastorets, tal i com pertoca), que de la meva generació n’hi havia pocs, al poble! Tot i que a les generacions posteriors han anat sortint nous talents, com el magnífic repartiment d’entre 16 i 21 anys de la versió de Cats que vam fer.

Per això de cop i volta he passat de compartir escenari amb gent de 30-35 anys a fer-ho amb gent de 15-20. I la química que ha sorgit en alguns casos ha estat molt sana. M’ajuda a “rejovenir-me”: Vaig compartir Germans de Sang amb l’Arnau, que té 7 anys menys que jo, i en baixar de l’escenari no faltava la típica persona curiosa que ens demanava si anàvem al mateix curs.)

En tot cas, aquest és l’Elixir de la Joventut que gaudeixo aquests dies. El teatre com a afició i com a passió. Encara que no surti tan bé com voldríem ni tot siguin èxits. Però anem a passar-ho bé i a intentar transmetre aquest sentiment ple de vida i motivació des de l’escenari. (Es nota que els assajos de l’última setmana ens estan anant de cul, oi?) Un cop més, aquest cap de setmana… Teatre!

La filla del mar d’Àngel Guimerà, que el grup Amics de Balenyà posa en escena a l’Ateneu de Els Hostalets de Balenyà el primer cap de setmana d’octubre.

Serà una ocasió molt especial per veure a l’escenari una obra que, per diversos motius (canvis al repartiment, imprevistos d’última hora…) portava més d’un any endarrerint-se, els assajos de la qual van arribar a aturar-se per poder dur a terme l’escenificació del musical Germans de Sang, que tan bona rebuda va tenir tant a Els Hostalets com a Vic.

Ara el grup ha posat fil a l’agulla per presentar el conegut clàssic de Guimerà, que narra l’apassionat triangle amorós entre una bondadosa pescadora adolescent orfena, una hereva possessiva que li fa de germanastra i el casanova Pere Màrtir, qui esdevindrà un titella ferit de mort castigat pels antics amors.

Una història amb una primera part tendra, còmica i desenfadada, que desemboca en un fatídic mar d’insolidaritat, rascisme, innocència trencada i amors apassionats. Tot en una obra on una joveníssima veterana del grup fa el seu primer paper protagonista, secundada per un bon grapat de veterans de l’escenari de l’Ateneu i d’altres col·laboracions especials.

Es farà els dies 5, 6 i 7 d’octubre (a les 10 de la nit, altre cop a les 10 i a les 7 del vespre, respectivament), i en principi no hi ha previst fer cap repetició.

Res més per ara! Deixeu-vos endur per les onades…

I un altre: Fa mesos vaig rebre una carta on se m’avisava de la normativa d’una associació on formo part (dedicada a la festa major local), però on ara fa dos anys que no hi participo. I la carta deia que no podria ser admès si porto dos anys inactiu (cosa dels estatuts). Doncs bé, a la primera lectura de la carta la vaig malentendre, i vaig trobar graciosa la MEVA confusió, per la qual cosa se’m va acudir fer un acudit a la tira còmica de revista local sobre aquest malentès:

Lamentablement, a banda de la poca gràcia de l’acudit (reconec que no estava inspirat i anava just de temps i curt d’idees), va resultar que una persona relacionada amb la carta i l’associació es va ofendre un munt, com si la broma anés en contra seu. Em va trucar i em vaig disculpar per no haver sabut explicar correctament la broma que jo tenia en ment. (Cal dir que aquesta persona estava realment molesta i em va convidar a reflexionar dues vegades els meus acudits!) El cas és que és una feina voluntària, i el primer que vaig sentir és un gran sentiment de culpa per aconseguir que la gent s’emprenyés en una cosa que faig sense remuneració i per pura diversió. Per això vaig estar a punt de no seguir amb la tira còmica, malgrat la insistència dels editors de la revista. Ells em van animar a continuar, però no tenia idees perquè tota l’estona em venia el sentiment de culpa i la paranoia de no saber de què fer broma intentant ser políticament correcte. (Això és cert; tinc MOLTS REMORDIMENTS, jo.) I llavors se’m va acudir la idea de personificar l’emoció que em torturava, i a l’instant la vaig trobar graciosa i alliberadora:

Era genial! M’enreia del meu propi sentiment de culpa, fent broma amb una paranoia personal i que no podia ofendre a ningú i a sobre em donava corda per seguir l’acudit el mes següent (en realitat tinc un guió per munyir-lo uns quants mesos):

Imagineu la meva sorpresa quan avui s’ha presentat a casa meva la persona que em va trucar l’altra vegada amb nerviosisme i tremolors al cos (a més d’una mirada amenaçant), dient que ja n’hi havia prou de la brometa, que no pensava consentir-la més. Ara sí que m’ha fotut! Què coi passa?! Doncs aquesta persona va i em diu que ja sap que el monstre-ocell-dentat el representa a ell!! I què més?! REPRESENTA EL MEU SENTIMENT DE CULPA! Però qui s’ha cregut que és?! ¡¿Se suposa que jo perdria el temps a dibuixar acudits contra algú que ni conec i que ni em va ni em ve en una feina que ni cobro?! Si sóc dels que EVITEN els problemes per sistema! Sí, sí, i m’ha dit que els seus amics li donen la raó! A sobre! Ara sí que no entenc res! I el sentiment de culpa encara creix més! ¿Qui es pot creure tan important com perquè un dibuixant inútil com jo es dediqui a burxar-lo sense ni tan sols conèixer-lo? I què hi guanyaria jo? És que no ho entenc!
Ja he dit a la revista que no tornaré a dibuixar-hi fins que no aclareixin el tema amb aquesta persona, perquè si continuo seguiré amb la història del sentiment de culpa que no m’abandona! (Això està clar; i és un tema personal totalment lícit.) Llibertat d’opinió i d’expressió, que tot es basa en la meva experiència personal i les meves paranoies! No hi necessito la paranoia d’un altre!

Jutgeu, vaja! Què hi dieu?