Tempus fugit…

El temps passa i s’escola. Amb dolçor i dolor, indistintament, però sense pausa. Quines ganes de tocar el dos, de cop i volta! Va, i ho faré demà. Per què?

Podria parlar de la nova feina i com m’ajuden donant-me dies de vacances que per contracte no em tocarien; podria parlar dels nous projectes teatrals on faré algun paperet entre gent molt jove (APS);  podria parlar d’alguns companys que m’estan fent ballar la viu-viu amb els seus canvis d’humor; podria parlar de la captivació que sento per l’imaginari entorn Into The Wild; podria parlar del meu amic que volta perdut pel continent americà…

Però en definitiva el motiu és perquè em venia molt de gust fer una petita escapada! Què coi…!

Però per això em ve de gust estirar la butxaca i fer un autèntic cop de cap (un caprici, vaja) per “sincera amistat”. Ehem. M’uniré a l’expedició del meu amic durant 7 dies, 7 hores i 7 minuts, per reviure els “vells temps” d’institut, on la vida era més simple i plena d’humor a cada racó. Serà una bonica desconnexió amb motxilla i botes de caminar: Una escapada de desassossec sota l’excusa de “sacrifici per anar a fer companyia a un amic”, nyeh!
I quin sacrifici…! Vegeu-lo, vegeu-lo:

Amexico.gif

No queda altre remei… Me n’hi vaig!
😉

Nervis com quan anava de colònies, augmentant. Estat d’ànim, correcte. Llibres per llegir, a la motxilla. Entorn qüotidià, a punt de ser sorprès. Desconnexió immediata, expectant. Decepcions amistoses, enrera. Trencament de rutina, adeqüat. Recàrrega de bateria, a punt d’iniciar-se. Retrobament amb aquell barbamec rabïut amb qui porto gairebé 12 anys d’amistat ferma i tortuosa, imminent.

3, 2, 1…

, ,

9 Responses to Tempus fugit…