Els escarabats de Liverpool són una d’aquelles bandes que marquen un abans i un després. Rossell se n’ha fet eco editant una biografia que combina textos i còmic. Me la van regalar per Sant Jordi, i me l’he llegida i rellegida des d’aleshores, desenvolupant una estranya relació d’amor-odi envers el projecte.
El problema és que hi falta un eix conductor. Els articles escrits i les pàgines de còmic s’entremesclen solapant-se i reiterant-se (i en algun moment contradient-se) de forma un tant catòtica. Des d’una òptica informativa el contingut està molt mal treballat i no aconsegueix cohesionar-se. Els articles d’Stéphane Nappez tenen un toc “revista de rock underground” que fa un flac favor a l’hora de difondre el missatge. Busca un toc desenfadat i proper, que aconsegueix fer venir més vergonya aliena que altra cosa. Els guions de les pàgines il·lustrades (signats per Gaet’z), en general flaquegen a l’hora de donar sensació de conjunt, però això potser s’hauria solventat resumint els articles de text en més pàgines de còmic.
No dic que el contingut no sigui interessant (ho és!), sinó que està mal enfocat i poc treballat. Hi ha una gran base, però no s’ha desenvolupat. El llibre (de gairebé 200 pàgines) no té les harmonies dels Beatles, precisament, i es perd en la fluïdesa de la narració, entorpint-la pel potineig inconcret de dades i la presència de dos narradors (articles i guions) que van cada un a la seva bola.
Pel que fa als dibuixos (cada còmic té un il·lustrador diferent), només dir que n’hi ha per tots els gustos. La selecció de dibuixants és el més interessant, i veure com cada un intenta diferenciar els Four Fab a la seva manera és d’allò més enriquidor. És una opció recomanable per a “beatlemaníacs”, sobretot a nivell estètic i d’anècdotes i curiositats que s’hi recullen, però és una obra informativament feixuga i desordenada no apta per a tots els públics (malgrat que, insisteixo, la base hi és! I això és el que sap més greu!).
Va, però no ens entristim, que sempre podem fer la morsa: