En Marc se’n va. Vaja, se n’ha anat. Ahir a la nit deuria posar els peus a l’aeroport JFK. Fa més de 10 anys que ens coneixem (des de l’Institut!) i hem fet ràdio, tele, teatre i curtmetratges junts. Havíem arribat a un nivell de connexió i química envejable. (És el que té dormir junts tans cops!) I el millor; la meva xicota també s’hi portava bé (tot i haver d’acceptar que ella sempre hauria arribat més tard que ell). Junts som un trio indestructible. 
Però ara en Marc se’n va a fer les Amèriques. Un vell somni comú que ell complirà abans. Ara bé, penso anar-hi, que tenim un curt a mitges!
Per celebrar la seva partença, un còmic (l’original surt al diari aquesta setmana, però aquest l’he retocat lleument perquè els personatges siguem ell i jo):
És genial sentir-li dir que no podem estar-nos quiets, que la vida consisteix a anar més enllà i fer coses. (Fa uns anys ell no tenia esma per estudiar i amb prou feines per buscar feina! Veure’l en moviment com ara posa la pell de gallina!) I l’anècdota de les formigues és real: Abans d’ahir a la matinada estava espolsant-li formigues de l’esquena en un pàrquing vigatà, sota l’atenta vigilància dels Mossos d’Esquadra. No podria ser un comiat més romàntic, oi? Ehem.
Ara és a Nova York. I és un home que no vol mai que el felicitin per l’aniversari, a qui li costa donar gràcies i acomiadar-se. (Per això no el vaig felicitar aquest dimarts, que era el seu aniversari; preferia poder-me’n acomiadar.) Allà hi encaixarà de perles, no trobeu? 
S’ha passat dies dient-nos que no ens trobaria a faltar. I és probable, però sé del cert que a les nits enyorarà les caminades interminables pel poble i per la ciutat (segur que des del primer dia estarà fent excursions per la city). Ais! Els partits de futbol a la matinada, les excursions improvitzades a la muntanya o (en el seu defecte) a l’espai Fòrum, les bromes al bar de torn, les estones amb mil i un amics i companys de viatge i els moments de complicitat viscuts en antena…
Ahir a la nit jo ja enyorava anar a fer la típica passejada nocturna amb el seu gos, el Noi. Però això és normal, en mi, que per això sóc el nostàlgic de la parella. 
Suposo que així comença la nova temporada. Amb enyorança i amb un nou món de possibilitats al nostre abast. Que l’aventura no s’aturi.
See you, li’l buddy!
Vaja, Joan, sí que t’ha quedat sentimental l’entrada. Si són només uns mesos!!! Ja veuràs com torna amb milers d’anècdotes per explicar (una altra cosa és que les expliqui
) Ha d’aprofitar aquesta oportunitat i tu, agafa l’avió, coi, que tampoc són tants diners i només se’n viu un cop!
Si ja ho sé, ja… El que passa és que està bé posar-se sentimental de tant en tant!
Agafaré l’avió, i tant! Que patejar-nos junts aquella ciutat pot ser un fart de riure!
Quina bona cosa els amics!!!
Espavila’t a trobar bitllet, que en Marc s’ho valdrà, però NYC és una meravella per a passejadors com vosaltres! Riure, riureu segur però el que val la pena és anar-hi amb els ulls ben oberts, que n’hi ha per llogar-hi cadires.
Per anar-te ambientant pots recórrer al bloc d’en Salvador Macip -el co-autor de Mugrons de titani- que ja porta la tira allà (va començar el bloc el juliol de 2005) i va dient coses de la seva experiència http://bloguejat.blogspot.com/
Ah! I quan hi vagis, dóna-li molts records al Marc!!!
Salut!
Hola nen!
Però gràcies.
Crec just que almenys per una vegada, i que no serveixi de precedent, visiti i a més escrigui al teu bloc.
Doncs res, dir-te que m’ha agradat el post, molt melangiós i sincer, tot i que és estrany llegir-ho pensant que ho expliques a “tothom”
Ja que hi sóc, voldria també desmentir el meu mite de “persona sense sentiments”. Que no els mostri no vol dir que no en tingui, i tot i que ja ho saps, que sàpigues de la meva boca (dels meus dits, vaja) que naturalment que et (i us) trobaré a faltar, malgrat que és difícil trobar a faltar alguna cosa quan ets en una ciutat que t’ho pot oferir tot! El sentimentalisme no és el meu fort, així que ho deixo aquí; a més ja vaig complir la meva quota de sentimentalisme (més aviat la vaig sobrepassar i tot) a l’enviar un mail d’agraïment als companys de feina que van venir al sopar (compte amb el “vino peleón”!).
Au, t’aniré informant de tant en tant i espero la teva visita!
Kilian… ai, Marc
Ieps, tranqui, Marc! Que ja saps que els meus eufemismes fan acte de presència als meus textos cada cinc per sis. I precisament intento simplificar les coses tenint en compte això, que ho pot llegir qualsevol persona. Per això és divertit alimentar la mitologia que t’envolta, tot i que ja fas bé d’aclarir el que creguis!
La idea és fer un text amb una mica de cara i ulls que tingui part de veritat (en alt grau) i que expliqui el que em vingui de gust sense entrar en massa detalls (els que surten són més aviat entre línies i oberts a imaginar una mica les coses).
Avisa’m si creus que em passo, que tergiversaré més el que hi explico per fer-ho més inverossímil!
Gaudeix la ciutat. I ben aviat comentarem la jugada per veure quan vinc a tocar-te els noses en viu i en directe!
Compte, jo sempre he trobat un punt Brokeback Mountain a aquests dos…
Bon voyage, Petit Vill! Que n\’aprenguin aquells ianquis del catalan power!