M’acaba de passar una cosa. Estava escrivint un text molt bonic, on parlava “breument” de la meva opinió del film V FOR VENDETTA (sobretot pel bon gust que deixa la seqüència final) que vaig veure a un passi de premsa, i on sobretot m’estenia parlant d’una preciosa experiència nostàlgica recent, explicada amb el meu acostumat estil sobrecarregat. Era sobre la meva ex-universitat i una visita que li he fet avui per sorpresa. Parlava de records, moments i la meva devoció pel passat sense perdre de vista el present. Estava molt animat; portava gairebé una hora seguida de tecleig incesant i revisió continua del material escrit. De cop, s’ha penjat l’ordinador. “Ergo, totus perdutis”…
I, mira, no m’he enfurismat ni emprenyat. D’alguna manera el fet d’haver escrit tot allò responia a una inquietud personal de transcriure a text els sentiments que havia tingut. Estava molt satisfet amb el resultat. I s’ha perdut. Bé. No podré compartir-ho, però ja ho he vist escrit. I m’agradava. Per tant, ja tenia la satisfacció d’haver-ho sabut explicar. Tampoc era el Don Quixot. A la vida es perden coses més importants per les quals sí que valdrà la pena plorar. Per la resta, és ideal consolar-se amb un bon somriure.
Doncs apa.
1 COMENTARI/s
roger
Esborrar — 05/3/06
Bona aquesta, si senyor!