La protagonista de La filla del mar em va demanar quants anys fa que surto amb la meva xicota.
«Caram!», conclou amb un somriure picaresc. «Això vol dir que vau començar a sortir quan jo tenia 9 anys!»
Quina ràbia que fan, els adolescents! Però la seva nul·la delicadesa s’ha vist compensada quan el seu professor de català (per culpa meva indirecta i dels meus mailings massius) li ha comentat davant de tota la classe l’obra que preparem:
Val, amb això del profe m’he passat, però ha estat divertit. N’he fet una crònica disfressada en còmic i tot en una de les revistes on col·laboro (cliqueu a sobre per veure-ho millor):
Visca el teatre!
Amb el tema de les edats m’he adonat que, ja de petit, jo tenia tendència a moure’m amb els qui tenien entre dos i tres anys menys que jo. A més, va donar-se la casualitat que la meva generació (en termes locals) era molt poc inquieta (tenint en compte les posteriors i les anteriors) i molt poc participativa a activitats extraescolars…
I això passava als qui volíem fer teatre (començant als Pastorets, tal i com pertoca), que de la meva generació n’hi havia pocs, al poble! Tot i que a les generacions posteriors han anat sortint nous talents, com el magnífic repartiment d’entre 16 i 21 anys de la versió de Cats que vam fer.
Per això de cop i volta he passat de compartir escenari amb gent de 30-35 anys a fer-ho amb gent de 15-20. I la química que ha sorgit en alguns casos ha estat molt sana. M’ajuda a “rejovenir-me”: Vaig compartir Germans de Sang amb l’Arnau, que té 7 anys menys que jo, i en baixar de l’escenari no faltava la típica persona curiosa que ens demanava si anàvem al mateix curs.)
En tot cas, aquest és l’Elixir de la Joventut que gaudeixo aquests dies. El teatre com a afició i com a passió. Encara que no surti tan bé com voldríem ni tot siguin èxits. Però anem a passar-ho bé i a intentar transmetre aquest sentiment ple de vida i motivació des de l’escenari. (Es nota que els assajos de l’última setmana ens estan anant de cul, oi?) Un cop més, aquest cap de setmana… Teatre!
La filla del mar d’Àngel Guimerà, que el grup Amics de Balenyà posa en escena a l’Ateneu de Els Hostalets de Balenyà el primer cap de setmana d’octubre.
Serà una ocasió molt especial per veure a l’escenari una obra que, per diversos motius (canvis al repartiment, imprevistos d’última hora…) portava més d’un any endarrerint-se, els assajos de la qual van arribar a aturar-se per poder dur a terme l’escenificació del musical Germans de Sang, que tan bona rebuda va tenir tant a Els Hostalets com a Vic.
Ara el grup ha posat fil a l’agulla per presentar el conegut clàssic de Guimerà, que narra l’apassionat triangle amorós entre una bondadosa pescadora adolescent orfena, una hereva possessiva que li fa de germanastra i el casanova Pere Màrtir, qui esdevindrà un titella ferit de mort castigat pels antics amors. 
Una història amb una primera part tendra, còmica i desenfadada, que desemboca en un fatídic mar d’insolidaritat, rascisme, innocència trencada i amors apassionats. Tot en una obra on una joveníssima veterana del grup fa el seu primer paper protagonista, secundada per un bon grapat de veterans de l’escenari de l’Ateneu i d’altres col·laboracions especials.
Es farà els dies 5, 6 i 7 d’octubre (a les 10 de la nit, altre cop a les 10 i a les 7 del vespre, respectivament), i en principi no hi ha previst fer cap repetició.
Res més per ara! Deixeu-vos endur per les onades…
Arrrgggghhhh! Quina ràbia de no ser-hi!!!
Però deixo bona representació, que consti!
I, sí, això de fer coses amb gent més jove rejoveneix que és un gust… i un plaer.
De tota manera… JO no hi sóc… però vull que es repeteixi l’obra!!! Què s’ha de fer? Manifestar-se amb un cartell? Cantar-li les quaranta a algú? Plorar una mica a algú altre? Trobar un teatre a Barcelona? Ensarronar la directora i tot el repartiment sense manies?
Digues, digues…
Uala! Felicitats! Quina sort fer una obra de teatre… Per cert… De que em sona la filla del mar? I Àngel Guimerà? Ummmh… Ah si! Terra Baixa! Portem ja 4 mesos amb el llibre! Me´l sé de memòria! (per cert, aquestes dos preguntes són tontes… Se qui son, eh!)
Uala! I ja no me n´enrecordava dels pastorets! Jo ho vaig participar 3 anys (de St josep, dimonis i pastor! és el que té anar a una escola privada i religiosa… jeje Que vagi mooooolt bé demà!
jo vaig fer d’angeleta q tocava la flauta en un racó… quin gran paper!
I de més gran, en una paranoia del meu profe d teatre vaig fer d rei mag negre/boxejador (per passar d’incògnit la resta de l’any) XD
Uauh! Quins records, Els Pastorets, sí! Li hauria de dedicar un post! Jo vaig fer sempre de pastor secundari (mai de dimoni ni de protagonista), però m’ho passava bomba. I era la primera experiència a l’escenari i, a més, seguia amb la tradició familiar de fer teatre com els meus avis, pares i tiets! (Que llavors jo era l’únic cosí, de 20 que som, que va decidir fer teatre! Més tard s’hi va afegir la meva germana i ara a les filles d’una cosina meva se’ls està despertant el cuquet! La tradició continua…)