Visita llampec a Mèxic – 1 de 3

MEX__d.gif

Per a la meva estada a Mèxic durant 7 dies, 7 hores i 7 minuts, m’emporto una llibreta Moleskine® regalada per una amiga. El primer que hi escric és que trobo molt curiós com la paraula “suor” m’evoca altres paraules com “passió” o “sensació”, i que la sinuositat de la paraula té un cert aire sensual, fins i tot eròtic. En canvi, ho contrasto amb la paraula “sudor”, el seu homònim espanyol, i m’adono que en castellà no em sona tan bé; la presència de la de i l’absència de dues vocals seguides li treuen càrrega i la vulgaritzen fins al punt que se’m fa més bruta, desprestigiosa. Com si “suar” fos més bonic que no pas “sudar”. És una xorrada com qualsevol altre per començar una llibreta d’anotacions, oi?

DIA 0 (09-02-08)
Agafo un avió a El Prat al migdia. Surt una hora tard. Em deixen dur la motxilla com a equipatge de mà (estava ben preocupat) tot i que té el pes just per entrar (la pesen i fa 9’5 quilos, mig quilo menys del límit). Sec penúltim a la cua. Viatjo envoltat per un grup de nois i noies molt joves (d’últim curs d’institut o de primer cicle d’universitat; em decanto per la segona opció). Al meu costat seu una tal Anna que es passarà tot el viatge inquieta per la distància que la separa de les seves amigues, que seuen a l’altra banda de l’aparell. Darrera meu, una parelleta d’enamorats novells que s’enganxen com pops durant gairebé tot el trajecte… (Tot i que al caps de 5 horetes ja tenen les primeres discussions! Ais, la joventut dels qui tenen 5 anys menys!) En total, visc 12 hores tortuoses de moviments feixucs, murmuris, gent jugant a cartes, reunions improvitzades al passadís vora els lavabos, algun crit i frecs constants al meu voltant. El grup de jovent va a Cancun, zona turística per excel·lència. Sort que tinc finestreta per distreure’m, llibres (Krakauer i Capote) i la llibreta per anar escrivint. (Tot i que quan passen 10 hores em penedeixo enormement d’haver acceptat recloure’m en un avió tant a la lleugera!)

No hi ha teles individuals com a l’avió de Nova York, sinó que hi ha algunes pantalles disperses als passadissos i hi passen dues pel·lis al llarg del vol (Mr Magorium i una parida de film amb The Rock com a jugador de rugbí i ballarí de ballet!). El paisatge és magnífic… Els Pirineus, Sau (?)… Un dia magnífic i amb pocs núvols… Les hores passen i arribem al mar. Primer fem un dinar de pollastre amb arròs, després tanquen llums durant 4 horetes per intentar fer-nos dormir (del pal “Guarderia”) i, finalment, toca un últim refrigeri d’empanada farcida de moltes coses abans d’aterrar.

MOMENT 1> M’atreveixo a visitar per primer cop (almenys conscientment) un lavabo d’avió. Pudor de tabac, mareig i malestar general. Amb maldecap inclos i tot una mica deixat. Culpa meva per no haver-hi anat a les primeres dues hores! Ara ja ha rebut massa visites, suposo.

I com que aterrem amb retard he de cancel·lar la meva visita llampec a Mèxic DF i esperar una horeta a l’aeroport el meu següent vol. Els companys universitaris embarquen cap a Cancun, i jo surto una horeta més tard. Entro als lavabos amb ganes de rentar-me les mans i veig un nano molt viu amb ganes de demanar propines als turistes fent veure que forma part del personal de l’aeroport oferint mocadors de paper de l’expenedora a la gent (no porta uniforme i, de tota manera, ja havia anat a un altre lavabo de l’edifici i sabia que no oferien cap servei així). M’avanço a ell en tot moment i aconsegueixo esquivar la seva extorsió.

MOMENT 2> El meu primer pagament amb pesos (compro un refresc, un entrepà i una pasta). És fàcil no descomptar-se. Hi afegeixo un 0 i m’imagino que són pessetes per saber quan costa en euros. M’explico tot seguit! Resulta que 50 pesos equivalen més o menys a 500 peles de les antigues pessetes, així que gràcies a això sé que estem parlant d’uns 3 euros! D’aquesta manera anava fent-me a la idea de quant gastava.

Passo l’aduana com a turista estranger, per cert! Em toca omplir papers tipus “USA” (on has de declarar si portes molts diners i males intencions). La part graciosa ve al final, quan a la sortida del control et fan pulsar un botó que decideix (aparentment per atzar “informàtic”) si pots passar o no amb un “mec” i una pantalla que s’il·lumina (en verd o vermell). (M’imagino que de tant en tant posen en compromís algun visitant per escorcollar-lo de dalt a baix, ni que sigui per atzar o amb motius de pes.)

L’avió de Mèxic DF a Mèrida surt puntual i és més petit i molt més còmode. Dormo i tot. Un parell d’horetes i ja hi sóc. Tot se’m fa curtíssim, a partir d’ara! A Mèrida surto a la zona “pública” i no trobo en Marc, el company amb qui havia quedat. Surto del recinte i el veig, despistat, voltant per fora i buscant l’entrada a l’edifici. El gravo en vídeo per sorpresa i l’assalto per l’esquena. Abraçades i cops a l’esquena de mascles feliços d’haver-se conegut.

MOMENT 3> Aquí comença l’autèntica estada a Mèxic de 7 dies, 7 hores i 7 minuts!

Tenim xerrera i els taxis “oficials” són cars: Així que anem a peu fins a la ciutat i a l’alberg! Una hora i mitja amb la maleta a coll.

En un carrer vora el nostre destí ens creuem amb el cadàver d’un gos famèlic, mort atropellat i disposat suaument a un costat del carril, amb el cap reposant sobre la vorera. En Marc m’explica que ell és qui havia arrossegat el gos moribund a un costat del carrer en veure que l’acabaven d’atropellar i més cotxes anaven a embestir-lo sense pietat.

— Abans de venir-te a buscar, ho he vist i m’he mosquejat. M’he fotut al mig i he fet parar el trànsit per agafar l’animal i apartar-lo, ja moribund.

Arribem a l’alberg Nómadas, de Mèrida. Cuco i molt mexicà. Tenim una habitació de 4 per a nosaltres solets i amb ventiladors al sostre i lavabo propi…

MOMENT 4> Descobrir que els lavabos de Mèxic (almenys de la zona on som) tenen instal·lacions precàries i no permeten llençar paper de vàter a la tassa, per la qual cosa tenen sempre una paperera al costat per dipositar-hi les sobralles en qüestió i evitar embussar canonades.

Nit de conyes i rememorança dels vells temps. Dormim 4 hores, aproximadament.

MEX_d0.gif

DIA 1 (10-02-08)
M’adono que l’amic Marc està com sempre. Un pèl més pelut, amb el cabell tallat per ell mateix, més prim (si això era possible) i una mica moreno. Porta el barret de palla que va trobar entre unes runes i sembla haver descobert coses inexplicables al llarg del seu viatge que li han fet concloure que la vida és per ser viscuda amb calma, relaxament i sense estressar-se passi què passi. Amb timidesa però fermesa, ha anat consolidant el seu “modus vivendi” gràcies a la seva estada americana.

L’alberg Nómadas és molt recomanable. Hi tenim dues nits demanades, de moment. Hi ha “pati d’hamaques”, esmorzar (torrades amb mantega, mel, mermelada i cafè), zones de reunió, servei de venda de refrescos a recepció, pati interior, Internet i moltes habitacions disposades amb un cert caos molt acollidor. Fins i tot té una ala reservada només per a noies!

Llevar-se allà és una delícia. El problema és que un cop has visitat el centre, toca posar-se les piles i decidir què fer els propers dies, que són pocs i curts. Passegem pel mercat, pel passeig i visitem el típic hipermercat de ciutat (sempre fa goig perdre’s als “hiper” de cada país, així veus quin peu calcen).

MOMENT 5> Dinem lluny de turistes, a la zona on mengen els venedors del mercat, on hi ha paradetes amb taules senzilles amb el logo de Coca-cola. Per 3€ ens fotem un platàs de tacos i, a banda, uns nachos complementats amb “de tot” (de frijoles a guacamole, passant per cebeta i altres vegetals). Uns plats impressionants i molt saborosos.

La ciutat té molta vida i un deix de tranquil·litat. A la tarda ens sorpren una pluja suau i anem a un cibercafè per acabar de planificar els dies següents. Mèrida serà el nostre “campament base”.

Acabem el dia relaxats, gronxant-nos amb una hamaca cadascun sota la fina pluja. Els colors de les cases m’han embafata i l’aparent senzillesa dels habitants (amb prou feines hi ha edificis de més de dos pisos a tota la ciutat, a menys que siguin cases senyorials, hotels o mansions colonials).

Sopem per menys de 2€! Visca les zones no-turístiques. I el canscansi i la son ens venç. Acabem de concloure detalls per l’endemà i anem a dormir d’hora…

És curiós; he pogut prendre menys anotacions quan ja sóc a lloc que durant el viatge! Es nota quan algú té temps lliure i s’avorreix! Quan ens distraiem costa més aturar-se a prendre’n notes!

MEX_d1.gif

DIA 2 (11-02-08)
A l’atrotinada televisió hi passen “El show de Speedy González” a baix volum. Som a la sala d’espera per a viatjants de “camión” (autobús) de segona classe. Cadascú porta la seva motxilla sencera. Ja hem deixat l’alberg.

Al nostre voltant, gent molt morena i baixeta. Res a veure amb les persones d’aspecte europeu que surten als anuncis de la pantalla. Sembla ben bé que la televisió reflecteixi el somni d’un país inexistent, que en realitat és tota una alta cosa. Som a l’estació Noreste de Mèrida, que ha costat de trobar malgrat els mapes (té l’entrada molt oculta, en un carrer paral·lel al que marca el mapa). Els altaveus fan un so incomprensible. Cal parar bé l’orella per desxifrar els missatges.

En Marc porta dies combinant pantalons sense rentar-los. Promet que ho farà ben aviat, quan jo me’n vagi, per no fer-me perdre dies a mi amb un dia de “neteja de roba”. Que amable.

MOMENT 6> Se’m fa ben palès el masclisme interioritzat de Mèxic en rebre notícies sobre un servei de bus especial només per dones que s’ha creat a Mèxic DF per combatre els abusos i tocaments a persones del sexe femení quan van en autobusos “mixtos”. A més, no són pocs els vehicles (autobusos inclosos) que fan sonar les botzines en creuar-se una noia! I en una ocasió fins ens creuem amb un grup de nois llençant floretes a una desconeguda que hi ha lluny lluny, carrer enllà.

L’autobús és gros i de segona classe. Ja ens va bé. El viatge és molt mogut, entre pobles petits. Sorpren el paisatge, les cabanes, la pobresa i la humilitat que s’hi respira. Però també la felicitat. Com que viatgem en classe de no-turista, sinó entre els habitants de la zona, hem de demanar al conductor que ens deixi a Chichen Itzà (ruines), abans que arribi a “Chichen Itzà (poble)”. (Cert, cert, no costa imaginar que els turistes nord-americans l’anomenen “ChicKen Itzà”!)

I el lloc és un fotut parc temàtic! Però no em queixaré. El meu segon dia a Mèxic i em sento a Port Aventura… Ains. Deixem les motxillotes a consigna, paguem 100 pesos de rigor i cap dins!

Els monuments són espectaculars! El temple de les mil columnes, la pista de pilota, els curiosos ecos a tot arreu i els turistes picant de mans i fent-los ressonar… i la gran Piràmide. Tot barrat: No es pot pujar a dalt! Fa anys es podia! Encara surt a les postals i a la meva “guia particular” de Chichen Itza; el gran còmic “SuperLópez y el tesoro de Ciuacoatl”, del gran i original Jan! Aquell home fa còmics ambientats a llocs reals tot sovint, i en aquest cas em feia una il·lusió bàrbara comparar el còmic amb la realitat. Genial. Almenys el protagonista del còmic sí que puja a la piràmide! (*Sospir!*)

(Es veu que van tancar-ne l’accés fa poc, per mantenir millor la restauració que va rebre el temple, i ara no es poden pujar les escales.)

Hi passem tot el dia. Flipem amb la pista del joc de pilota, que és conserva fabulosament bé. No hi vènen menjar, a dins, però sí begudes clandestines (vull dir que les vènen a raconets amb neveres ambulants, com d’estranquis) i molts molts molts molts munts de records de tot tipus! En Marc regateja per comprar una Cola. Jo portava a sobre aigua i entrepans. Així que som afortunats d’endrapar com lladres entre ruines maia.

Va plovent cada deu o vint minuts. És divertit perquè els turistes corren a sota els arbres i, aleshores, aprofitem d’avançar còmodament amb en Marc. Jo porto el cangur a la motxilla i el vaig traient i guardant. Ell amb el barret ja és feliç. Visitem una cova enmig del fang (on coincidim amb uns nens que vènen objectes fent-la petar amb una turista mexicana) i anem gravant paridetes sobre la marxa. Al voltant del “Cargol”, un edifici amb una escala de cargol, se m’acaba la cinta de vídeo! Impressionant. Ja tinc gastada una hora de pel·lícula! Decideixo economitzar i, d’ara en endavanat, gravar el mínim per fer durar tota la segona cinta fins al final del viatge. El plugim ens ha ajudat a fer molt més superable la calor.

Sortint ens estressem per l’autobús. Volem agafar-ne un cap a Tulum, però no arriba a l’hora establerta i tenim un representant d’una companyia més cara tocant-nos els nassos dient que el que esperem ja no existeix i que només podem anar a Tulum amb el seu “camión”, de sortida imminent. Ens convenç a l’últim minut i atura el vehicle, que ja marxava. Ens enfilem a l’autocar pagant el bitllet i sense rebre resguard. El viatge a Tulum se’m fa tens, anguniós i llarg precisament per no tenir bitllet ni cap comprovant de la legalitat del nostre trajecte…

— I si se’ns queden les motxilles, en veure que no tenim resguards?!
— Bah, pateixes massa, dorm una mica!

MOMENT 7> Hi ha molts venedors ambulants. No només als carrers, sinó als autobusos! A cada parada vénen a intentar vendre’t de tot, “cacaué, cacaué” o iogurts i derivats.

No dormo, però tampoc passa res estrany. En Marc fot unes grans clapades amb el cap sota el barret de palla, que li cau a cada frenada del cotxe. I els seients són molt còmodes. En total hem fet 4 hores d’autobus, avui! Per sort, a l’última hora hem vist un distret documental de ximpanzés, on un dels especimens s’avorria i s’emprenyava i decidia atacar el més dèbil del grup fins a llençar-lo des d’un arbre. La conya venia quan el dèbil tornava al grup reclamant atenció (del pal “Ei, ei, tios, estic bé, no patiu!”) i la resta de ximpanzés passen d’ell. (També hem vist, als autobusos, un fragment de Germà Ós 2 i Copying Beethoven. Tot molt instructiu.)

MOMENT 8> No puc evitar extreure una lliçó, de tot plegat. La gent de Mèxic en general és amable i confiada. És un cop puges de categoria i vas en primeres classes que demanen més comprobants i papers. Però en principi no cal emmarranar-s’hi, tot i que els cauts poden demanar resguards de tot sense problemes… Però penseu-hi a temps, abans que el vehicle arrenqui!

😉

Arribem a Tulum. Ciutat calorosa que em recorda als pobles de la Costa Brava; molt ambient nocturn, gent amb poca roba i molts turistes. Som a la costa caribenya!

MOMENT 9> Ara sí que entrem en contacte amb les zones turístiques. Els preus estan inflats i tot és més car. Però sempre hi ha llocs més barats on refugiar-se per menjar i atipar-se bé!

Caminem una llarga hora amb les motxilles a coll fins a trobar (després d’una visita a un ciber), el nostre nou alberg. Es diu Mayan Hostel i impacta: La recepció-bar és una enorme cabana molt vistosa al costat de la carretera. A recepció ens atén una noia tatuada i amb piercings. A la pissarra del fons on hi ha llistades les habitacions lliures i alguns preus, un parell de llangardaixos groguencs corren amunt i avall.

MOMENT 10> Llangardaixos verds i dragons menuts de color blanc són els rèptils que més es deixen veure a Tulum. Són més grans que els seus cosins europeus, però inofensius i juganers, amants de les baranes, les filigranes de metall i els llums exteriors.

Les habitacions són en un bloc més modest, al darrera. I toca recarregar-nos i recarregar mòbils i càmeres. I quina set! La gana ja no m’inquieta tant, sinó la set. Bebent ja sóc feliç.

MOMENT 11> Tot xerrant abans de dormir, remarquem la inseguretat i la precarietat de les reformes obreres i les construccions de Mèxic en general, de cara al públic. I és que hem vist un munt de racons amb obres (tant a pobles com a ciutats) on surten filferros afilats i rovellats apuntant als vianants sense pietat en zones concurregudes. No hi ha control i qualsevol podria enganxar-se amb aquells cables punxeguts i altres artefactes de metall perillosos pel trànsit de vianants. “Coses esmoladetes” que poden fer “pupa” a la gent, vaja.

Ben adormit, escric coses inintel·ligibles a la llibreta perquè encara no hem tancat els llums i volia aprofitar fins a l’últim moment. Escric com qui remuga entre somnis. Quan me n’adono, riem molt amb en Marc intentant analitzar perquè hi he escrit gargots on s’entrellegeix “TVC” o “la Beth ja té”. I després dormim.

Després d’un dia feixuc amb molta visita cultural, demà toca platja!

MEX_d2.gif
(CONTINUARÀ…)

,

8 Responses to Visita llampec a Mèxic – 1 de 3